La porta i la ma de la Deessa (The door and the Goddess hand)

Dins dels múltiples aspectes que hem anat destacant respecte al simbolisme de la Deessa, poc hem parlat sobre la relació que aquesta té en els espais de pas. En el nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització hi podem trobar un apartat precisament sobre aquest tema, en el que es reflecteix l'aspecte protector de la Deessa en els punts de traspàs com poden ser portals, ponts o cruïlles de camins. En un parell d'entrades anteriors del nostre bloc ja hi hem parlat, el de Nostra Senyora dels Ponts i en el de Sobre les portes sagrades de la Deessa: els arcs Toriis de Japó. 

Avui tractarem un altre detall interessant que encara trobem en algunes de les portes de les cases de la nostra geografia, d'origen incert i de gran antigor, que permet suposar la influència d'arquetip matern protector, un dels puntals essencials del simbolisme de la Gran Deessa. Parlarem dels picaportes amb forma de ma, coneguts també com a picaportes ma de Fàtima.

Com a punt de partida hem de considerar que la porta, com a tal, psicoanalíticament és un símbol femení que implica tot el significat del forat, del que permet el pas i és, conseqüentment contrari al mur (Diccionari de símbols, Juan Eduardo Cirlot).

1. Picaporta tipus ma de fàtima. Fotografia cedida per Miguel A. Catalán

Per tant, en el punt essencial de traspàs que representa la porta de per sí, podem valorar que la porta principal d'accés a les cases evidentment és la que té aquest significat fonamental, a més ambivalent, ja que per un costat impedeix l'accés del que no es vol (persones, bèsties o malalties ) i s'ofereix l'entrada a qui o al que realment es desitja. Si a més, la casa, també es considerada tradicionalment com element femení (com l'arca el jardí o fins i tot el propi univers) tal com valoren els místics (The Lost Language of Symbolism, Harold Bayley, Londres, 1952), les mans penjades a les portes podrien reforçar encara més el sentit de l'arquetip femení d'ambdós símbols.  

2. Picaporta ma de Fàtima amb fruita, Barcelona. ENLLAÇ

Des de l'Edat Mitjana, com a mínim, trobem instal·lats a les portes de tot tipus d'edificis picaportes metàl·lics que servien per avisar de la presència de persones externes als ocupants de l'interior, tal com tenim avui en dia els nostres timbres elèctrics sonors. Dic com a mínim, ja que de picaportes hi ha constància en temps anteriors, per exemple al Món Antic Romà. El que teniu en la imatge 1 pertany a la porta d'una casa del municipi de Las Labores de San Juan, a la província de Ciudad Real (Castella La Mantxa). Aquests picaportes els trobem encara actualment per molts punts de la geografia de la Península (tant a Espanya com a Portugal) i també pels països del nord d'Àfrica. És coneixen com a picaporta Ma de Fàtima, i se'ls hi reconeix per això un origen islàmic, cosa que donaria força al fet que puguin aparèixer principalment a països del Magreb i a la Península Ibèrica. En els països àrabs se la coneix també com Hamsa, Jamsa o Khamsa, i se li atribueix un caràcter protector. Hi ha diverses  llegendes que parlen sobre l'origen del nom d'aquesta ma, totes giren sobre algun motiu sobre la figura de la filla del profeta Mahoma, però de la mateixa manera que passa sobre multitud de símbols pagans cristianitzats (dels que hem parlat de forma més que reiterada en el nostre blog) de ben segur que amaguen algun altre sentit sagrat anterior a l'aparició de la religió monoteista... 

3. Porta magribí amb la ma de Fàtima o Hamsa. ENLLAÇ

Hem de tenir present que de la mateixa manera que la ma de Fàtima és la més coneguda i estesa, aquest mateix símbol femení protector va ser utilitzat també per les altres dues religions monoteistes principals: pels cristians siris i europeus que van utilitzar durant l'Edat Mitjana una altra coneguda com la Ma de Maria i que protegia sobretot a les dones del mal d'ull, per augmentar la seva fertilitat i protegir a les embarassades, o bé la Ma de Myriam per la comunitat jueva (Le main apotropaïque et la nébuleuse des signes, Jean-Loïc Le Quellec).

4. Article judaic de ma amb bendicions amb jueu. ENLLAÇ

I quina ma sagrada o divina podria existir abans de l'aparició de la religió musulmana? Quina ma divina femenina podríem trobar en la zona del Magrib, on actualment està tant estesa la ma de Fàtima protectora i des de la que possiblement s'hauria estès a la Península Ibèrica i fins i tot a alguns altres països de la mar Mediterrània?...

Tot i que serà impossible de demostrar històricament, no és una altra divinitat que la gran deessa Tanit o Tinit, la deessa mare púnica coneguda en tot el nord d'Àfrica a través de l'expansió dels fenicis, que establia colònies a gran part de la costa mediterrània, fins i tot més enllà de les conegudes columnes d'Hèrcules. Posteriorment amb l'establiment de Cartago. Els seus símbols eren fonamentalment el creixent lunar i l'estel, que perduren precisament com emblema en el món islàmic (ens permet suposar la gran importància que tindria en els pobles "islamitzats" durant els principis de l'Edat Mitjana). Tànit, entre d'altres era Deessa Mare i també protectora de les dones, la qual cosa permet establir bons paral·lelismes amb l'origen de les mans protectores de portes...

5. Figura de ceràmica de la deessa púnica Tànit, necròpolis Puig de Molins, Eivissa.  ENLLAÇ

Sobre les portes sagrades de la Deessa: un exemple, els arcs Toriis del Japó (About the sacred doors of the Goddes: one exemple, the Japan Toriis)

En alguns moments del camí del nostre bloc ja hem fet referència a diversos aspectes vitals en que la Gran Deessa va assolir la tutela, i per això, les dones i homes generació rere generació li van reclamar la seva protecció. Els inicis i finals del camí, els símbols de traspàs (el naixement i la mort entre d'altres) van ser reconeguts com a punts perillosos i moments de canvi, que potser podien ser propicis si se li encomanaven a la protecció de la Deessa. Les divinitats dels ponts, o dels congosts en són dos exemples. 

Podríem estar parlant de forma genèrica en el que s'ha vingut a anomenar com deïtats liminars, és a dir forces sagrades que pressideixen els llindars. Podríem també anomenar multitud de deïtats que a molts llocs de la Deessa Terra prenen i han près noms diferents en les diverses cultures amb sentits similars i amb diferents matisos, que han estat les Senyores i Senyors dels llindars físics i espirituals de la realitat o realitats.  Però avui ens centrarem exclussivament amb un dels símbols paradigmàtics dels llindars i, a més, ho farem centrant-nos en un país llunyà que, tot i ser una de les principals economies mundials industrialitzades i dels països més punters científicament parlant, encara conserva una gran part de les antigues tradicions i simbologia arcana.

1. Torii o porta sagrada, a prop del santuari  de Itsukushima de la illa Miyajima,  Japó. Fotografia de Carles Muñoz.

  

El misteri que envolta els orígens dels símbols és potser un dels encants que els fa més atraients. Evidentment abans de la creació física de qualsevol construcció, estri o giny, és necessari que alguna persona hagi percebut, intuït i dissenyat la creació del que és material. Si a més l'objecte o construcció té un elevat grau de significat místic o religiós, sovint va acompanyat de llegendes que expliquen el seu origen. És el que succeeix amb les una de les construccions religioses més enigmàtiques i atraients  plàsticament del Japó. 

Aquests arcs de fusta, sovint de colors vermellosos, s'aixequen com a portes que separen o uneixen el món terrenal i espiritual. Poden ser també de pedra, o fins i tot de metall. Col·locats, tal com es diu, en els llocs més propicis perquè els esperits escoltin les pregàries dels humans. Els de fusta vermells solen estar situats en les parts més llunyanes dels temples, és a dir són els primers que es troben els visitants, en canvi els de pedra acostumen a trobar-se a prop dels accessos més immediats al temple. El de la primera imatge és potser el més conegut a nivell mundial i es a prop del Santuari de Itsukushima, aixecat inicialment per venerar una muntanya sagrada, un dels símbols més antics sagrats de la Deessa Terra, però al mateix temps els recintes del temple estan aixecats a sobre de l'aigua. 

2. Torii de pedra, davant de l'entrada d'un temple japonès. Fotografia de Carles Muñoz.

Els santuaris on s'aixequen els arcs Torii són sintoistes. El sintoisme és la religió originària del Japó, que afirma l'existència de divinitats o éssers espirituals (kami) que es poden trobar a la naturalesa o en nivells superiors d'existència. Una de les divinitats sintoistes més importants és Inari, divinitat de la fertilitat, l'arròs i la indústria. Inari pot aparèixer representada com una jova deessa, però també com una guineu o un vell portant un carro amb arrós. És precisament en un dels temples més famosos d'aquesta deessa, al sud de Kyoto, el Fushimi Inari, on trobem una mostra espectacular de successió de portes o arcs Torii. Aquests arcs que condueixen al temple de la Deessa de la Fertilitat, són donacions de persones agraïdes a Inari per l'èxit de la seva vida o dels seus negocis. Els agraiments i peticions es realitzen sobre tot en dates estacionals pas i en moments de traspàs dels éssers humans, com poden ser casaments i neixements, el que reforça el sentit de llindar del arcs Torii i d'algunes deesses de similar sentit. 

3. Successió d'arcs Torii a l'accés del temple Fushimi  Inari, al sud de Kyoto. Fotografia de Carles Muñoz.

Per finalitzar la nostra entrada, només parlarem sobre l'origen de la paraula Torii i el seu possible significat inicial. Com passa sovint l'origen és desconegut, però una teoria afirma que pot provenir de les paraules "ocell" i "lloc". És a dir lloc d'ocells. Si fos així podria referir-se al indret on s'aturen els ocells. Per tant els Torii podrien haver estat també construit amb la finalitat de que els ocells s'aturessin al seu damunt, ja que en el sintoisme els ocells són considerats com missatgers dels kami, o éssers espirituals.   

4. Torii de pedra davant de temple. Foto de Carles Muñoz.

Torii de pedra davant d'un temple sintoista. Podeu observar un cérvol que pastura pel lloc sense espantar-se dels visitants. El respecte d'algunes antigues religions amb les manifestacions i criatures de la Deessa Terra és, malauradament, una sorpresa avui en dia.