De serps, aigua, pedres precioses i Mares de Déu (Snakes, water, gemstones and Virgins)

En el Neolític les deesses de la Terra solien estar representades portant serps, antics símbols de curació i fertilitat. La serp amb aquesta simbologia seria utilitzada posteriorment amb un significat similar en el bastó d’Escolapi (avui en dia encara la trobem en el símbol de la medicina i de les farmàcies amb el mateix significat i a vegades de forma equivocada està representat el caduceu d’Hermes).

Tal com afirmen moltes autores i autors, les deesses serps van ser destronades quan els panteons dominats per divinitats masculines van envair les creences centrades en la Terra. Tal com ja vam comentar en una entrada anterior, l’oracle de Delfos –identificat amb GEA, la deessa de la Terra- estava al càrrec de la sacerdotessa Pitia, que rebia els auguris asseguda en un trípode, al voltant del qual s’enroscava la serp Pitó. Es diu que va ser Apolo el que va derrotar a Pitó i es va apoderar del santuari. D’aquesta forma un déu  cel vinculat amb l’enfermetat va vèncer l’encarnació de la salut i l’enfermetat (1).

Com ja diem en altres moments els dracs i les serps solen ser una al·legoria d’alguna antiga religió matriarcal.

Al Principat trobem diverses llegendes en les que apareix el símbol de la serp gegant que sospitosament estan associades a la pedra, a l’aigua  i a la Mare de Déu, que finalment queda com a custòdia de la pedra sagrada, tal com explicarem una mica més endavant. Però primer ens aturarem en unes mostres artístiques antigues que recullen a la perfecció la simbiosi entre aigua, serp i naixement.

Les piles baptismals serpentàries 

Són nombrosos els gravats on s’associen les serps amb l’aigua,  un de tants els trobem en la pila baptismal de l’església de Sant Martí de Tours, a localitat d’Ur (Cerdanya francesa). A la Cerdanya trobem diverses piles baptismals , que des del segle XI es col·locaren dins de les esglésies. Acostumen a ser grans, rodones o octogonals (símbol del naixement) i tallades d’un sol bloc de pedra. Les decoracions consisteixen en uns curiosos i estranys signes i representacions  de rostres i serps.  Tenen el misteri del primitiu i donen al conjunt un aire fetitxista i esotèric que els emplena d’un inquietant encant. La seva antiguitat es desconeix i podrien ser d’abans del segle IX (2) . Aquesta associació entre la serp, l'aigua i la pila baptismal com a símbol de naixement tenen la millor representació a Galícia, en la sorprenent i enigmàtica pila baptismal romànica de San Pedro de Muros (A Corunya).

1. La pila bautismal serpentària de San Pedro de Muros (A Corunya). ENLLAÇ

Rondalles i llegendes de serps, pedres precioses, aigua i Mares de Déu

Per poder copsar els vincles que des d'antic s'han establert entre les serps, l'aigua i la Deessa Terra podem destacar algunes llegendes que les vinculen. Com passa sovint tenim uns arguments similars en llocs diferents. 

• La llegenda del serpent de Manlleu

La rondalla d’aquest ésser fabulós explica el següent:

La Devesa era, fa molt de temps,  un bosc espès i de camins perdedors. Un lloc on gairebé mai ningú no gosava fer-hi cap, perquè se sabia que en la boscúria s’hi amagava un serpent.

Aquest animal s’ho empassava tot. Un serpent és una serp , però gran com una casa de pagès i proveïda d’una abundosa cabellera que corona un diamant.

Un xicot  s’atreví a endinsar-se a la Devesa i acabà descobrint el cau del serpent en una pedra de molí.

Veié com el serpent, temorós que li caigués a l’aigua, cada cop que anava a veure al Ter, es llevava el diamant i el deixava dins al niu (dins el forat de la pedra de molí).

El noi va aprofitar l’ocasió per rampinyar el diamant.

El serpent, valent-se dels seus dots estranys va seguir el rastre fins la casa del noi.

El noi va amagar el diamant sota d’un morter, que el serpent va voler aixecar o esmicolar i va morir en el intent, esgotat i enroscat al morter.

El diamant del serpent, com a penitència per haver-se eixit sa i estalvi , el xicot el va oferir a la MARE DE DEU DE LA FONT  i va estar allí fins que els francesos se’l van emportar.

2. La llegenda del serpent gosa de gran vitalitat. ENLLAÇ

La llegenda del serpent de Manlleu gosa de gran vitalitat en l'actualitat, el que per nosaltres és una mostra més de la gran potència de la simbologia que aporta la serp i la pedra preciosa. Cada juliol i agost es celebra la festa del Serpent de Manlleu, en la que es recorda la llegenda i la cançó que li és dedicada. Es fan correfocs amb una gran serp, un sopar al bosc de la Devesa, i es representen diverses obres. 

D’aquesta primera rondalla podem extreure les següents conclusions:

Podem relacionar el serpent, la pedra i la roda de molí com el flux energètic del dolmen i la seva pedra, tot vehiculant-t’ho amb el culte a la Deessa (Devesa). És molt clara la relació entre la cristianització de la pedra en la MARE DE DEU DE LA FONT, que seria la deessa que cristianitzaria el lloc. Es un element també important el riu Ter, que amb la seva aigua dona encara més empenta a la idea sobre l’energia important , vital del lloc. 

També es de destacar que el símbol de la pedra es reincident en el conte, ja que el noi l’amaga dins del morter, que acaba rebentant el monstre.

També hem de destacar que hi ha monuments megalítics en forma de roda de molí (pedres circulars amb un forat al mig) que són interpretats com pedres femenines, així com els menhirs són interpretats com pedres masculines (3).

• El cavaller d'Hostoles

Tal i com ja tenim descrit en el serpent de Manlleu, aquesta llegenda sobre la serp, la pedra , la font i la Mare de Déu, es repeteix de forma sospitosament similar en diversos indrets, dels quals podem destacar aquests dos més  de Catalunya.

Un cas semblant li va passar al cavaller d'Hostoles (Les Planes d'Hostoles, La Garrotxa), que va pispar el brillant a la descomunal serp que feia estada al gorg de Santa Margarida, proper al castell. Al fugir del monstre anà a refugiar-se a l'esglesiola de les Encies, amb tant bona sort que al tancar la porta esclafà el cap de l'ofidi. En agraïment cedí el brillant a la imatge de la Mare de Déu.

Aquesta Mare de Déu es diu actualment també  Mare de Déu de la Font, com la del serpent de Manlleu. Si veiem la relació, és del tot semblant, ja que la serp habita en un lloc d’aigua , en aquest cas un Gorg i es oferta finalment a la Mare de Déu.

Diuen els més vells que el brillant que va oferir el cavaller a la Verge, va estar exposat molt temps a l'altar i que degut als seus reflexes que enlluernaven a la gent, va ésser col·locat darrere del mateix i més tard venut per pagar les despeses del nou retaule de l'altar major, destruït pels francesos en una de les moltes incursions que varen fer sobre terra gironina.

3. Gorg de Santa Margarida, LesPlanes d'Hostoles (La Garrotxa), on vivia una altra serp amb brillant al cap. ENLLAÇ

Conten també que durant les incursions de l’exèrcit francès a la Guerra dels Trenta Anys, els vilatans de les Planes van llençar les campanes de l'esglesiola de Santa Margarida al fons del gorg per evitar-ne el robatori. En passar pel camí que hi havia sota el saltant, i quan s'apropava una tempesta, s'escoltava el dringar de les campanes dintre el gorg.

És evidentment que ens trobem amb una història explicada per encobrir el culte a una pedra precristiana que és entronitzada juntament amb la Verge, probablement una pedra negra que està lligada a un culte de un lloc aqüífer, tal com un gorg, una font, un riu… Tinguem present que a prop del Gorg de Santa Margarida hi han altres gorgs i coves en una zona de gran bellesa on podem destacar noms tan suggerents com Gorg de les Ànimes, Gorg Negre… i que el riu Brugent, després del gorg de Santa Margarida i vençuts ja quasi tots els obstacles, planeja formant una petita gorga anomenada la roca de l'anguila (la serp de nou) on es troba una font al mig de la penya del riu anomenada FONT de la SENYORA. 

També és força interessant que la tradició arriba a remarcar l’existència de les campanes de Santa Margarida al fons del gorg. Tal com diu Nicholas Wilcox (pseudònim de Juan Eslava Galan) en Els Templers i la Taula de Salomó, les campanes és un dels noms que reben els dólmens (p.139), cosa que podria reforçar el fet que ens trobéssim amb una pedra que hagués estat lligada a algun santuari dolmènic

• La serp i el senyor del Castell de Vall d'Aro

A terres també gironines trobem una altre historia similar:

A Vall d'Aro hi vivia un serpent enorme, que duia una enorme cabellera i amagava un "brillant gros com una magrana i tant lluminós que de nit feia tanta resplendor com el sol i encara que fos de nit semblava que fos gran dia". Quan anava a banyar-se, deixava el brillant a la sorra. El senyor del castell d'Aro va ser prou ràpid per robar-li, mentre es remullava, la joia. Empaitat per l'animal es refugià al castell. La fúria del rèptil es va traduir amb cops i empentes, tan forts que torres i muralles van cedir sepultant tots els habitants del castell.

(1)  La Tierra sagrada , Brian Leigh Molyneaux. Editorial Debate. Madrid, 1996.

(2). La Cerdanya de sempre, Juan Antonio Bertran. Editorial Juventud, 1992.
(3) La Diosa. Shahrukh Husain. Editorial Debate. Madrid, 1996.

La Mare Natura en l'obra de Gaudí (The Mother Nature in the work of Gaudí). El Parc Güell

L'obra de Gaudí, un dels artistes de més fama mundial, ha aixecat des de sempre molt interès, sobretot pel seu aspecte únic i ple de simbolisme. Un clar exemple és la seva obra més coneguda, la Sagrada Família, que és un dels monuments mundials que rep més visites diàries. El simbolisme gaudinià ha anat aparellat també d'una gran tipologia d'interpretacions i teories no demostrades en les que s'ha atorgat al gran geni català de caràcter francmaçó, templer, alquimista o droga dicte, entre d'altres. Però la única teoria demostrada és que la veritable font d'inspiració de l'arquitecte va ser la Natura (1).

Antoni Gaudí veia la Natura com a creació divina, i evidentment, la seva concepció religiosa era profundament cristiana (tal com va demostrar amb la seva manera de viure i també en les seves obres). Per això possiblement considerava que la Natura era per tant una creació de Déu. Però tot i així no podem ignorar que a partir del moment en que en les seves obres, per a ell sagrades, reflectia l'univers simbòlic de la Mare Natura, era en certa manera una forma de "divinitzar-la", de posar-la en el lloc més alt. Per tant, en cap cas volem que l'entrada d'avui es vegi com una manera més de voler dir que Gaudí feia les seves obres amb una determinada intenció, és a dir en aquest cas amb la voluntat de mostrar que retia culte a la Deessa Terra (fer això seria sumar-se al gran grup de corrents que han volgut veure al gran artista com un alquímic, templer, massó o droga dicte...). 

La Natura era per Gaudí doncs divina i la va agafar com a patró mestre de les seves obres, prescindint de l'arquitectura clàssica en la que s'utilitzava el compàs i l'esquadra. La Natura, rica en milions d'anys de perfeccionament de les seves obres, posseïa la millor geometria que podia ser aplicada a la construcció arquitectònica i artística. (2) Columnes, escales, plantes d'edificis, porxades, portes i mobiliari... Tot podia seguir els patrons de disseny de la Mare Natura; una de les facetes més evidents de la Deessa Terra.

1. Escales de la Sagrada Família en forma d'espiral. ENLLAÇ

L'espiral divina

Per Gaudí la línia recta era la forma en que l'home es podia expressar, en canvi les línies corbes i ondulades tenien a veure amb el llenguatge diví. L'espiral era una de les seves formes d'expressió preferides i la va utilitzar en algunes de les seves obres artístiques i arquitectòniques. Les escales del temple de la Sagrada Família de Barcelona en són un exemple, però també la va utilitzar en el disseny de columnes. L'espiral, com ja hem referit en algunes ocasions és un dels símbols que apareix sovint com a llenguatge de la Deessa, cosa que va evidenciar la gran arqueòloga Marija Gimbutas i que trobem a Knossos (Creta), a Newgrange (Irlanda) o a les Domus de Janas de la Illa de Sardenya, entre molts d'altres... L'espiral esdevé la millor manera de representar el moviment dinàmic, tant ascendent com descendent i l'etern retorn dels cicles de la Mare Terra, de forma contrària al temps dels homes que és línial.

El temple de Delfos en el Parc Güell

Una de les obres més reconegudes del geni de Reus, i que també rep diàriament una quantitat ingent de visites turístiques, és el Parc Güell de Barcelona. Aquest curiós parc i els seus elements artístics singulars que s'encavalquen perfectament amb la natura circumdant, han estat també interpretats de les formes més diverses. Una de les que té més pes accepta que tant l'artista com el seu mecenes, Eusebi Güell, van inspirar-se en el temple de Delfos en la construcció del parc.(3)

En una de les nostres entrades més populars, L'oracle de Delfos, el melic de la Deessa Terra, ja exposàvem que el lloc més sagrat de l'antiga Grècia havia estat anteriorment un gran santuari en honor de la Deessa Terra i els vestigis del seu culte encara quedaven palesos de forma diversa; la pitonissa, la serp Pitó que havia mort a mans del déu Apol·lo, la cova d'on fruïen les emanacions que facilitaven l'auguri, la pedra sagrada com a melic o centre del món, etc...

Doncs bé, molts autors (tals com Josep Maria Carandell i Robusté (3), Isabel Artigas (4) o Alex Guerra (5)) afirmen que el Parc Güell està inspirat en aquest lloc sagrat dedicat a la Gran Mare. Precisament el punt més conegut del parc és el que evocaria més clarament els atributs dèlfics, ni més ni menys que a la serp Pitó o el trípode on s'asseia la pitonissa sagrada (antiga sacerdotessa de la Deessa Terra) i on rebia els vapors sulfurosos que l'ajudaven a invocar els auguris. La serp de l'escalinata o salamandra també estaria relacionada amb l'escut de la ciutat de Nimes .

2. Escalinata del dragó (com a possible serp o monstre Pitó) , amb el trípode de Delfos darrera. ENLLAÇ

3. Trípode de l'escalinata de la font del dragó amb la pedra de l'oracle de Delfos. ENLLAÇ

Aquesta teoria està també reforçada pel lloc on està emplaçada l'escalinata, ja que aquesta condueix a la sala hipòstila d'estil grec que va construir Gaudí, amb la intenció que es pogués instal·lar un mercat. Una estructura similar a un temple grec, que a més va aixecar a sobre d'una cisterna que recull les aigües que es filtren des del sostre de les columnes. Aigües que, al mateix temps, van a sortir per la boca del dragó, serp pitó o salamandra.

4. Cisterna sota la sala hipòstila. ENLLAÇ

D'aquesta manera, la plaça,  la cisterna, la columnata i la serp resten relacionades per la funció de l'aigua (6) i trobem lligats dos dels símbols  més intrínsecs de la Deessa Terra: la cova-cisterna que acull l'aigua de la Mare Natura. 

Altres elements de la Mare Natura en el Parc Güell

Tal com hem enunciat, Antoni Gaudí, va enaltir en la seva obra els elements de la Mare Natura en les seves múltiples formes i el Parc Güell és també un lloc predilecte. I tal com introduït en els primers paràgrafs en cap cas volem argumentar que fos aquesta la seva primera intenció al reproduir aquestes formes artístiques, ja que des del moment en que no es disposa de cap afirmació històrica del propi geni només podem fer suposicions. Això sí, ningú pot negar que Gaudí tenia una especial admiració per les mostres de la Mare Natura, encara que ho pogués entendre com una manifestació del Déu cristià o també per les influències que podia absorbir dels seus amics o coneguts francmaçons o rosacreus contemporanis... 

Una de les mostres artístiques més sorprenents i susceptibles de interpretacions diverses (la que ha pogut donar més pes, creiem que sense fonament, a que Gaudí utilitzava substàncies al·lucinògenes) és el bolet que corona l'edifici de consergeria. Es pot identificar sense cap mena de dubte com una amanita muscària (en català rep diversos noms, el que reafirma la seva importància cultural: reig bord, reig de fageda, oriol foll, matamosques). Aquest bolet està íntimament lligat amb el món de la bruixeria, la màgia i el xamanisme (tant europeu com sobretot siberià i asiàtic), tal com demostra l'antropòleg Josep Maria Fericgla (7). En la cultura popular catalana (tal com passa a d'altres cultures) a més, està també vinculat amb els gnoms i els follets, petits éssers dels boscos o esperits del bosc.  Tot i que de forma errònia es simplifica que l'amanita muscaria és un bolet verinós, és més correcte assimilar-lo amb les seves característiques lligades amb l'antiga religió de la Deessa Terra, en que els xamans i les mal anomenades bruixes tenien un paper fonamental. Podeu consultar les entrades que anteriorment ha escrit al respecte. 

5. Casa de consergeria del Parc Güell, coronada per una amanita muscaria. ENLLAÇ

També volem ressaltar el paper fonamental que tenen els arbres i les plantes en el Parc Güell. Les columnes que sostenen les porxades i els viaductes formen boscos per on el vianant es desplaça pels camins que Gaudí i Eusebi Güell planificaren com una ascensió vers el sagrat, tal com els pelegrins de Delfos o la muntanya de Montserrat  (6). Així el mateix parc evoca a la muntanya sagrada, lloc on la Deessa Terra és immanent. 

6. Viaducte inferior del Parc Güell. ENLLAÇ

I per finalitzar també val la pena destacar una altra imatge que ha despertat interpretacions diverses, i que no és altra que la dona de pedra incorporada a una de les columnes arbòries, de forma similar a les cariàtides de l'Acròpoli d'Atenes. La principal interpretació la vol veure com una bugadera (d'aquí rep el seu nom), és a dir com una dona que porta un cistell de roba per rentar al cap. 

7. Dona de pedra anomenada La bugadera. ENLLAÇ

Tot i que pot tenir més sentit el que altres autors han interpretat, com una dona oferent amb un cistell d'ofrenes al cap (pomes o magranes), de forma similar a les que arribaven als temples grecs de Delfos, Eleusis o fins i tot una de les sacerdotesses minoiques famoses que duen els pits descoberts amb serps a les mans. Si fos així també ens trobaríem amb una al·lusió a les antigues sacerdoteses de la Deessa Terra. 

(1) Simbologia y religión en las obras de Gaudí.
(2) Gaudí. Arquitecto y artista. Jeremy Roe.
(3)  Park Güell. Utopia de Gaudí. Carandell, Josep Maria (1998).. Sant Lluís (Menorca): Triangle Postals. ISBN 84-89815-64-X.
(4) Antoni Gaudi. Obra completa. Isabel Artigas.  Editorial Evergreeen, 2007. ISBN 978-3-8228-5654-3
(5) La sombra de Gaudí, Alex Guerra Terra. Editorial Seleer, 2014.
(6) El parc Güell. Anàlisi simbòlica. Jaume Crosas. 
(7) El bolet i la gènesi de les cultures. Josep Maria Fericgla. Editorial Altafulla, 1991.

El Monticle de la Serp (Serpent Mound), Ohio

Les serps han estat un símbol sagrat universal per egipcis,  assiris, celtes, hindús i molts altres pobles. En una entrada anterior, en la que parlàvem de l'oracle de Delfos, també comentàvem que pels antics grecs la serp estava lligada a les primeres deesses i fins i tot a la Deessa Terra. La mateixa serp Pithó del temple de Delfos, la serp del temple de l'Erecteion a l'Acròpolis d'Atenes o les deesses minoiques amb faldilles de serps, són diversos testimonis d'aquest culte ofidi que és perd en la nit dels temps.

1. El Gran Monticle de la Serp, Ohio

Avui veurem un clar exemple de la universalitat de la serp com a símbol sagrat i relacionat amb la Mare Terra. Aquest cas és el d'un dels monuments nortamericans més sorprenents i misteriorosos. És el Monticle de la Serp (Serpent Mound), situat a Adams County (Ohio), que va ser construït fa més de dos mil anys per pobles indígenes de la cultura d'Adena o de Hopewell amb fang groc, sobre una base de pedres i fang. 

Una enorme serp, de prop de mig quilòmetre de llarg sosté a la seva boca un ou de grans dimensions, la seva cua té forma d'espiral. El seu relleu s'aixeca en un altiplà, que per un costat està envoltat d'arbres i per l'altre cau en uns penya segats de 50 metres. Això fa que esdevingui un lloc espectacular que domina el paisatge.

2. Dibuix del relleu 

Un dels primers en plantejar la hipòtesi de que aquesta serp fos una representació d'una divinitat va ser l'antiquari Stephen D. Peet. Va considerar l'any 1890 que podia ser que els nadius creguessin que en aquell lloc hi residís un gran manitú (esperit diví), ja que en la mitologia dels indis nortamericans existeix l'anomenada Serp cornuda, Serp amb cornamenta o Monstre de l'aigua, que és la protectora de les deus que emanen de la Terra, sobretot l'aigua. Un element que pot donar consistència a aquesta hipòtesi és que el monticle és a tocar a un lloc de captació d'aigües i, a més, sembla ser, que on està representada la forma de l'ou originalment hi havia un petit cercle de pedres cremades. Això ha estat interpretat com que hi hauria una foguera encesa en aquest lloc que seria visible des de molt lluny i que potser tenia el propósit d'assenyalar que l'esperit de la serp les les aigües es trobava actiu i vigilant.

3. Representació indígena d'una serp cornuda en una roca a Nou Mèxic

L'assimilació de la serp amb l'aigua i l'energia de la Terra no és una cosa extranya, és a dir que si el significat del Monticle de la Serp anés en aquesta direcció no ens trobariem amb un fet extraordinari. Seguiria sent extraordinari pròpiament per la materialització en una construcció humana en un lloc força especial, però no pel seu significat.

Segons el gran especialista en simbologia Juan Eduardo Cirlot, si en realitat tots els símbols són funcions i signes del energètic, la serp és simbòlica per antonomàsia de l'energia, de la força pura i sola; d'aquí provenen les seves múltiples ambivalències i multivalències. Aquesta amplitud de significats prové, entre d'altres,  de la varietat de llocs on es poden trobar aquests animals, que desperten a l'ésser humà sensacions diverses i profundes. Hi ha que viuen en els boscos, altres en els deserts, algunes són marines, d'altres viuen en llacs i estancs, pous, rius i deus. A l'Índia, per exemple, estan vinculades a les aigües. Mircea Eliade va dir que les serps eren poders protectors de les fonts de la vida i de la immortalitat, així com dels bens superiors simbolitzats pels tresors ocults. Tots aquests nivells simbòlics encaixarien a la perfecció amb la possibilitat que la serp del Monticle representés un esperit protector de les aigües d'aquest emplaçament de la Deessa Terra. 

I és que a més la serp, l'ou i l'espiral, aquests tres símbols que apareixen en una mateixa represenyació en aquest monticle, tenen des del Neolític una gran afinitat amb la Deessa. Tal com relaciono amb el meu treball La deessa mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, l'aigua, la serp, l'ocell i l'ou són representats en infinitat de llocs, temps i cultures amb significats de naturalesa primordial. Una de les autores que va dedicar més temps al seu estudi va ser Marija Gimbutas (1921-1994), arqueòloga lituana autora d'obres força importants (però força difícils d'aconseguir) com són The living goddesses o The language of the goddess. A continuació us adjunto unes fotografies que amb representacions alussives  a aquesta simbologia.

4. Figures femenines prehistòriques de Rumània amb espirals a les natges

5. Deessa minoica de la serp i els animals, a sobre del monticle de les aigües

Fotografies

1. El Gran Monticle de la Serp, Ohio
2. Dibuix del relleu 
3. Representació indígena d'una serp cornuda en una roca a Nou Mèxic
4. Figures femenines prehistòriques de Rumània amb espirals a les natges
5. Deessa minoica de la serp i els animals, a sobre del monticle de les aigües

L'oracle de Delfos: el melic de la Deessa Terra

Tal com ja hem comentat anteriorment, els antics grecs, un dels pobles que més han aportat a la cultura occidental, van mantenir un fort lligam amb les antigues tradicions vinculades al culte a la Deessa Terra. Una de les mostres  més evident la trobem en el lloc més sagrat de l’antiga Grècia: el santuari de Delfos (Delphi). També és veritat que amb el pas dels segles i, ja en temps de l’època del imperi del logos grec, aquests cultes i tradicions van quedar amagats i emmascarats per divinitats masculines com és el cas del déu Apol·lo.

1. Restes actuals del temple de Delfos, a uns 200 km al noroest d'Atenes

L’apropiació del santuari de Delfos per part del déu Apol·lo és un dels casos utilitzats per alguns/es autors/es per a mostrar la relació de la serp amb les antigues deesses, o la deessa Terra. La Deessa Terra era la primera que governava el mont Parnàs, on posteriorment s’establiria el santuari del déu de la llum Apol·lo. S’han trobat figuretes de terracotta que ens fan intuir que abans del segle XII aC el lloc era un santuari oracular de la Terra. A l’obra Les Eumènides,  d’Esquil, la Terra és la primera divinitat profètica. La succeeixen Themis i Febe (Phoíbe) i aquesta darrera li proporciona a Apol·lo l’oracle i el nom.

La sacerdotessa de la serp Pitó (Pytho), la Pitonisa, era doncs una representant del culte a la Deessa Terra: la serp tal com veurem en altres ocasions, era un dels símbols de l’energia tel·lúrica i era tinguda com a una manifestació viva de la mateixa deessa Gaia, la Deessa Terra.

2. The delphic oracle,  quadre de John William Godward (1861-1922)

3. La pitonisa dèlfica a la Capella Sixtina,  de Miquel Àngel 

Tal com podem  observar en la representació victoriana superior, la pitonisa s'asseia damunt d'un trípode del que emanaven vapors de les profunditats de la terra. Aquests vapors sulfurosos, suposadament feien caure en un estat alterat a la sacerdotesa, que oferia llavors les paraules críptiques que eran interpretades en forma de poesia pels sacerdots del temple, en forma de resposta de l'oracle.

El terme pitonisa ha passat a la posteritat com un sinònim de dona endevinadora, que prediu el futur. També la podem observar representada per Miquel Àngel en els frescos de les parets de la Capella Sixtina, com també en la recreació fantasiosa del seu oracle a la famosa pel·lícula de 300.

La relació entre les sacerdotesses i les serps es va donar en ocasions diverses a la Grècia clàsica.  Fins i tot a  l’Acròpolis d’Atenes, en el temple de l’Erecteion  les sacerdotesses li oferien pastissos amb llet i mel a les serps com ofrenes. La serp, l’arbre i la fruita serien tres símbols importants del antic culte a la Gran Mare, que quedarien relacionats i perpetuats en el nostre imaginari col·lectiu de forma negativa en la cèlebre història bíblica de l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís (no apareixen així de forma casual).

L’altre element a tenir en compte respecte al santuari de Delfos és la pedra més sagrada de l’antiga Grècia. Tal com veiem són símbols que anem trobant per tot arreu i en tots els moments del nostre recorregut com humanitat, que estan enllaçats amb la Gran Mare Terra i que posteriorment serien assimilats per les innumerables devocions de les Mare de Déu trobades. A Delfos tenim la cova sagrada, la serp, les fonts sagrades (en aquest cas la font de Castalia), els arbres sagrats (els llorers d’Apol·lo)  i també la pedra.  Aquesta última rebia el nom d’omphalos, el melic, i quedava així connectada simbòlicament amb el cos de la deessa Gea, a la que veien realment com la Terra.

  

4. La pedra anomenada Omphalos Delphi, el melic del Món

Fotografies

1. Restes actuals del temple de Delfos. http://evocativesynthesis.tumblr.com/post/44275381835/delphi-oracle-greece-in-ancient-greece-delphi

2. The delphic oracle,  quadre de John William Godward. http://www.painting-palace.com/es/paintings/15007

3. La pitonisa dèlfica a la Capella Sixtina,  de Miquel Àngel. http://es.wikipedia.org/wiki/Or%C3%A1culo_de_Delfos
4. La pedra anomenada Omphalos Delphi, el melic del Món. http://www.secretsinplainsight.com/2011/07/25/omphale/