La Mare Natura en l'obra de Gaudí (The Mother Nature in the work of Gaudí). El Parc Güell

L'obra de Gaudí, un dels artistes de més fama mundial, ha aixecat des de sempre molt interès, sobretot pel seu aspecte únic i ple de simbolisme. Un clar exemple és la seva obra més coneguda, la Sagrada Família, que és un dels monuments mundials que rep més visites diàries. El simbolisme gaudinià ha anat aparellat també d'una gran tipologia d'interpretacions i teories no demostrades en les que s'ha atorgat al gran geni català de caràcter francmaçó, templer, alquimista o droga dicte, entre d'altres. Però la única teoria demostrada és que la veritable font d'inspiració de l'arquitecte va ser la Natura (1).

Antoni Gaudí veia la Natura com a creació divina, i evidentment, la seva concepció religiosa era profundament cristiana (tal com va demostrar amb la seva manera de viure i també en les seves obres). Per això possiblement considerava que la Natura era per tant una creació de Déu. Però tot i així no podem ignorar que a partir del moment en que en les seves obres, per a ell sagrades, reflectia l'univers simbòlic de la Mare Natura, era en certa manera una forma de "divinitzar-la", de posar-la en el lloc més alt. Per tant, en cap cas volem que l'entrada d'avui es vegi com una manera més de voler dir que Gaudí feia les seves obres amb una determinada intenció, és a dir en aquest cas amb la voluntat de mostrar que retia culte a la Deessa Terra (fer això seria sumar-se al gran grup de corrents que han volgut veure al gran artista com un alquímic, templer, massó o droga dicte...). 

La Natura era per Gaudí doncs divina i la va agafar com a patró mestre de les seves obres, prescindint de l'arquitectura clàssica en la que s'utilitzava el compàs i l'esquadra. La Natura, rica en milions d'anys de perfeccionament de les seves obres, posseïa la millor geometria que podia ser aplicada a la construcció arquitectònica i artística. (2) Columnes, escales, plantes d'edificis, porxades, portes i mobiliari... Tot podia seguir els patrons de disseny de la Mare Natura; una de les facetes més evidents de la Deessa Terra.

1. Escales de la Sagrada Família en forma d'espiral. ENLLAÇ

L'espiral divina

Per Gaudí la línia recta era la forma en que l'home es podia expressar, en canvi les línies corbes i ondulades tenien a veure amb el llenguatge diví. L'espiral era una de les seves formes d'expressió preferides i la va utilitzar en algunes de les seves obres artístiques i arquitectòniques. Les escales del temple de la Sagrada Família de Barcelona en són un exemple, però també la va utilitzar en el disseny de columnes. L'espiral, com ja hem referit en algunes ocasions és un dels símbols que apareix sovint com a llenguatge de la Deessa, cosa que va evidenciar la gran arqueòloga Marija Gimbutas i que trobem a Knossos (Creta), a Newgrange (Irlanda) o a les Domus de Janas de la Illa de Sardenya, entre molts d'altres... L'espiral esdevé la millor manera de representar el moviment dinàmic, tant ascendent com descendent i l'etern retorn dels cicles de la Mare Terra, de forma contrària al temps dels homes que és línial.

El temple de Delfos en el Parc Güell

Una de les obres més reconegudes del geni de Reus, i que també rep diàriament una quantitat ingent de visites turístiques, és el Parc Güell de Barcelona. Aquest curiós parc i els seus elements artístics singulars que s'encavalquen perfectament amb la natura circumdant, han estat també interpretats de les formes més diverses. Una de les que té més pes accepta que tant l'artista com el seu mecenes, Eusebi Güell, van inspirar-se en el temple de Delfos en la construcció del parc.(3)

En una de les nostres entrades més populars, L'oracle de Delfos, el melic de la Deessa Terra, ja exposàvem que el lloc més sagrat de l'antiga Grècia havia estat anteriorment un gran santuari en honor de la Deessa Terra i els vestigis del seu culte encara quedaven palesos de forma diversa; la pitonissa, la serp Pitó que havia mort a mans del déu Apol·lo, la cova d'on fruïen les emanacions que facilitaven l'auguri, la pedra sagrada com a melic o centre del món, etc...

Doncs bé, molts autors (tals com Josep Maria Carandell i Robusté (3), Isabel Artigas (4) o Alex Guerra (5)) afirmen que el Parc Güell està inspirat en aquest lloc sagrat dedicat a la Gran Mare. Precisament el punt més conegut del parc és el que evocaria més clarament els atributs dèlfics, ni més ni menys que a la serp Pitó o el trípode on s'asseia la pitonissa sagrada (antiga sacerdotessa de la Deessa Terra) i on rebia els vapors sulfurosos que l'ajudaven a invocar els auguris. La serp de l'escalinata o salamandra també estaria relacionada amb l'escut de la ciutat de Nimes .

2. Escalinata del dragó (com a possible serp o monstre Pitó) , amb el trípode de Delfos darrera. ENLLAÇ

3. Trípode de l'escalinata de la font del dragó amb la pedra de l'oracle de Delfos. ENLLAÇ

Aquesta teoria està també reforçada pel lloc on està emplaçada l'escalinata, ja que aquesta condueix a la sala hipòstila d'estil grec que va construir Gaudí, amb la intenció que es pogués instal·lar un mercat. Una estructura similar a un temple grec, que a més va aixecar a sobre d'una cisterna que recull les aigües que es filtren des del sostre de les columnes. Aigües que, al mateix temps, van a sortir per la boca del dragó, serp pitó o salamandra.

4. Cisterna sota la sala hipòstila. ENLLAÇ

D'aquesta manera, la plaça,  la cisterna, la columnata i la serp resten relacionades per la funció de l'aigua (6) i trobem lligats dos dels símbols  més intrínsecs de la Deessa Terra: la cova-cisterna que acull l'aigua de la Mare Natura. 

Altres elements de la Mare Natura en el Parc Güell

Tal com hem enunciat, Antoni Gaudí, va enaltir en la seva obra els elements de la Mare Natura en les seves múltiples formes i el Parc Güell és també un lloc predilecte. I tal com introduït en els primers paràgrafs en cap cas volem argumentar que fos aquesta la seva primera intenció al reproduir aquestes formes artístiques, ja que des del moment en que no es disposa de cap afirmació històrica del propi geni només podem fer suposicions. Això sí, ningú pot negar que Gaudí tenia una especial admiració per les mostres de la Mare Natura, encara que ho pogués entendre com una manifestació del Déu cristià o també per les influències que podia absorbir dels seus amics o coneguts francmaçons o rosacreus contemporanis... 

Una de les mostres artístiques més sorprenents i susceptibles de interpretacions diverses (la que ha pogut donar més pes, creiem que sense fonament, a que Gaudí utilitzava substàncies al·lucinògenes) és el bolet que corona l'edifici de consergeria. Es pot identificar sense cap mena de dubte com una amanita muscària (en català rep diversos noms, el que reafirma la seva importància cultural: reig bord, reig de fageda, oriol foll, matamosques). Aquest bolet està íntimament lligat amb el món de la bruixeria, la màgia i el xamanisme (tant europeu com sobretot siberià i asiàtic), tal com demostra l'antropòleg Josep Maria Fericgla (7). En la cultura popular catalana (tal com passa a d'altres cultures) a més, està també vinculat amb els gnoms i els follets, petits éssers dels boscos o esperits del bosc.  Tot i que de forma errònia es simplifica que l'amanita muscaria és un bolet verinós, és més correcte assimilar-lo amb les seves característiques lligades amb l'antiga religió de la Deessa Terra, en que els xamans i les mal anomenades bruixes tenien un paper fonamental. Podeu consultar les entrades que anteriorment ha escrit al respecte. 

5. Casa de consergeria del Parc Güell, coronada per una amanita muscaria. ENLLAÇ

També volem ressaltar el paper fonamental que tenen els arbres i les plantes en el Parc Güell. Les columnes que sostenen les porxades i els viaductes formen boscos per on el vianant es desplaça pels camins que Gaudí i Eusebi Güell planificaren com una ascensió vers el sagrat, tal com els pelegrins de Delfos o la muntanya de Montserrat  (6). Així el mateix parc evoca a la muntanya sagrada, lloc on la Deessa Terra és immanent. 

6. Viaducte inferior del Parc Güell. ENLLAÇ

I per finalitzar també val la pena destacar una altra imatge que ha despertat interpretacions diverses, i que no és altra que la dona de pedra incorporada a una de les columnes arbòries, de forma similar a les cariàtides de l'Acròpoli d'Atenes. La principal interpretació la vol veure com una bugadera (d'aquí rep el seu nom), és a dir com una dona que porta un cistell de roba per rentar al cap. 

7. Dona de pedra anomenada La bugadera. ENLLAÇ

Tot i que pot tenir més sentit el que altres autors han interpretat, com una dona oferent amb un cistell d'ofrenes al cap (pomes o magranes), de forma similar a les que arribaven als temples grecs de Delfos, Eleusis o fins i tot una de les sacerdotesses minoiques famoses que duen els pits descoberts amb serps a les mans. Si fos així també ens trobaríem amb una al·lusió a les antigues sacerdoteses de la Deessa Terra. 

(1) Simbologia y religión en las obras de Gaudí.
(2) Gaudí. Arquitecto y artista. Jeremy Roe.
(3)  Park Güell. Utopia de Gaudí. Carandell, Josep Maria (1998).. Sant Lluís (Menorca): Triangle Postals. ISBN 84-89815-64-X.
(4) Antoni Gaudi. Obra completa. Isabel Artigas.  Editorial Evergreeen, 2007. ISBN 978-3-8228-5654-3
(5) La sombra de Gaudí, Alex Guerra Terra. Editorial Seleer, 2014.
(6) El parc Güell. Anàlisi simbòlica. Jaume Crosas. 
(7) El bolet i la gènesi de les cultures. Josep Maria Fericgla. Editorial Altafulla, 1991.

L'oracle de Delfos: el melic de la Deessa Terra

Tal com ja hem comentat anteriorment, els antics grecs, un dels pobles que més han aportat a la cultura occidental, van mantenir un fort lligam amb les antigues tradicions vinculades al culte a la Deessa Terra. Una de les mostres  més evident la trobem en el lloc més sagrat de l’antiga Grècia: el santuari de Delfos (Delphi). També és veritat que amb el pas dels segles i, ja en temps de l’època del imperi del logos grec, aquests cultes i tradicions van quedar amagats i emmascarats per divinitats masculines com és el cas del déu Apol·lo.

1. Restes actuals del temple de Delfos, a uns 200 km al noroest d'Atenes

L’apropiació del santuari de Delfos per part del déu Apol·lo és un dels casos utilitzats per alguns/es autors/es per a mostrar la relació de la serp amb les antigues deesses, o la deessa Terra. La Deessa Terra era la primera que governava el mont Parnàs, on posteriorment s’establiria el santuari del déu de la llum Apol·lo. S’han trobat figuretes de terracotta que ens fan intuir que abans del segle XII aC el lloc era un santuari oracular de la Terra. A l’obra Les Eumènides,  d’Esquil, la Terra és la primera divinitat profètica. La succeeixen Themis i Febe (Phoíbe) i aquesta darrera li proporciona a Apol·lo l’oracle i el nom.

La sacerdotessa de la serp Pitó (Pytho), la Pitonisa, era doncs una representant del culte a la Deessa Terra: la serp tal com veurem en altres ocasions, era un dels símbols de l’energia tel·lúrica i era tinguda com a una manifestació viva de la mateixa deessa Gaia, la Deessa Terra.

2. The delphic oracle,  quadre de John William Godward (1861-1922)

3. La pitonisa dèlfica a la Capella Sixtina,  de Miquel Àngel 

Tal com podem  observar en la representació victoriana superior, la pitonisa s'asseia damunt d'un trípode del que emanaven vapors de les profunditats de la terra. Aquests vapors sulfurosos, suposadament feien caure en un estat alterat a la sacerdotesa, que oferia llavors les paraules críptiques que eran interpretades en forma de poesia pels sacerdots del temple, en forma de resposta de l'oracle.

El terme pitonisa ha passat a la posteritat com un sinònim de dona endevinadora, que prediu el futur. També la podem observar representada per Miquel Àngel en els frescos de les parets de la Capella Sixtina, com també en la recreació fantasiosa del seu oracle a la famosa pel·lícula de 300.

La relació entre les sacerdotesses i les serps es va donar en ocasions diverses a la Grècia clàsica.  Fins i tot a  l’Acròpolis d’Atenes, en el temple de l’Erecteion  les sacerdotesses li oferien pastissos amb llet i mel a les serps com ofrenes. La serp, l’arbre i la fruita serien tres símbols importants del antic culte a la Gran Mare, que quedarien relacionats i perpetuats en el nostre imaginari col·lectiu de forma negativa en la cèlebre història bíblica de l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís (no apareixen així de forma casual).

L’altre element a tenir en compte respecte al santuari de Delfos és la pedra més sagrada de l’antiga Grècia. Tal com veiem són símbols que anem trobant per tot arreu i en tots els moments del nostre recorregut com humanitat, que estan enllaçats amb la Gran Mare Terra i que posteriorment serien assimilats per les innumerables devocions de les Mare de Déu trobades. A Delfos tenim la cova sagrada, la serp, les fonts sagrades (en aquest cas la font de Castalia), els arbres sagrats (els llorers d’Apol·lo)  i també la pedra.  Aquesta última rebia el nom d’omphalos, el melic, i quedava així connectada simbòlicament amb el cos de la deessa Gea, a la que veien realment com la Terra.

  

4. La pedra anomenada Omphalos Delphi, el melic del Món

Fotografies

1. Restes actuals del temple de Delfos. http://evocativesynthesis.tumblr.com/post/44275381835/delphi-oracle-greece-in-ancient-greece-delphi

2. The delphic oracle,  quadre de John William Godward. http://www.painting-palace.com/es/paintings/15007

3. La pitonisa dèlfica a la Capella Sixtina,  de Miquel Àngel. http://es.wikipedia.org/wiki/Or%C3%A1culo_de_Delfos
4. La pedra anomenada Omphalos Delphi, el melic del Món. http://www.secretsinplainsight.com/2011/07/25/omphale/

LA DEESSA MARE I LES EMPREMPTES DE LA SEVA CRISTIANITZACIÓ: un llibre que no ha estat publicat

En el blog que esteu consultant, us aniré citant i mostrant alguns fragments d’una obra que encara no ha estat editada. Les editorials amb les que ens hem posat en contacte, tant el senyor Josep Maria Valero (antic crític literari de l’editorial Barcanova) com jo mateix, ens han respost amb negatives diverses. El silenci, el ara no és el moment, aquesta obra no encaixa en la nostra línia, etc..

Abans de que us faci cinc centims del recorregut del treball, aprofito aquestes línies per mostrar el meu enorme agraïment al senyor Josep Maria Valero. Primer de tot per les llargues hores que ha ocupat del seu temps per tal de pulir els detalls lingüistics i per afegir interessants observacions al respecte, en segon lloc per creure en el valor d'aquesta obra i animar-me a continuar endavant en la seva difussió.

Origen de l’obra

La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització parteix d’un treball d’investigació efectuat, l’any 2011 per l'autor del blog com a finalització del Màster de Filologia Clàssica de la UNED “El Mundo Clásico y su proyección en la Cultura Occidental”. La tutora d’aquest treball (el nom real de la tessina és en La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització) va ser la professora i investigadora del Consejo Superior de Investigaciones Científicas Matilde Conde Salazar.http://www.cchs.csic.es/personal/matilde.conde Aquest treball d’investigació va obtenir una qualificació d’excel·lent després de ser exposat davant d’un tribunal a Madrid.

Posteriorment, i amb la intenció de que aquest treball pogués ser publicat, gràcies a la participació d'en Toni Villalobos (professor i autor de diversos llibres infantils i juvenils http://tonivillalobosllambrich.wordpress.com/) em vaig posar en contacte amb una persona relacionada amb el món editorial, concretament el senyor Josep Maria Valero Llorens,https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/josep-maria-valero-llorens persona amb amplia experiència com a crític d’obres literàries de l’editorial Barcanova i que actualment gaudeix de la seva jubilació. El senyor Valero va accedir a llegir el treball i em va oferir alguns consells per tal que aquest pogués ser d’interès a un públic relativament ampli. Un cop orientat el treball en aquesta direcció, el senyor Valero el considerar com a “bo, seriós, interessantíssim, ben argumentat, de fàcil lectura, amb informació excel·lent i ben comunicada”.

Breu sinopsi del treball

L’obra reflecteix amb elements objectius l’elevada importància que ha tingut en el nostre imaginari la sacralitat de la idea de la Deessa Mare, vinculada a la fertilitat i la divinitat de la natura, del mon , dels conreus i dels animals. Aquesta idea, que pot semblar anacrònica en la nostra societat actual de les tecnologies d’última generació, la informació i els mitjans audiovisuals o l’ateisme i l’agnosticisme imperant, agafa un altre caire si valorem alguns aspectes puntuals de les festivitats i tradicions encara vigents a Catalunya i a Espanya.
Darrera d’aquesta idea perdura encara la identificació de la divinitat amb la força femenina, que es perd en la nit dels temps.

1. La deessa o l'enigma, de Josep Clarà. Plaça  Catalunya. Fotografia de l'autor del blog 

Aquesta escultura és per mi un exemple paradigmàtic del que intento transmetre en aquest espai i en la meva obra. L’enigma de la deessa poden ser moltes coses, pot ser la seva força i bellesa, la capacitat de contenir la vida o la seva mirada cap els vianants que passen pel seu voltant preocupats i distrets en les seves cabòries quotidianes. Ella els contempla tranqui-la i serena subjectant entre els seus dits el fruit esfèric que conté la fertilitat, la fecunditat i l’abundància, com moltes de les imatges sedents de la Mare de Déu. L’essència d’aquest missatge ha estat percebut generació rere generació des de temps immemorials:

“La deessa és l'exaltació apassionadament sensual de la forma. Tota ella està com recollida en un embadaliment de bellesa, amb sa paganisme. Parla dels cànons clàssics amb paraules noves i criteris inèdits. El món antic s'endevina latent amb una gràcia dolça de l'actitud, en aquesta línia fàcil i clara que insinua i recobra les masses. Al rostre puríssim hi ha com l'abstracció d'evocacions remotes i felices; a la calma íntima, voluptuosa, amb que els membres s'uneixen sense la més petita violència anatòmica, amb la senzillesa feliç dels versos d'una estrofa perfecta, espera una futura llibertat de dansa. Al tors, fort i delicat al mateix temps, amb la granada pomposa dels pits capaços d'alletar semidéus i herois, se sent circular la vida”.

Discurs de José Francés sobre aquesta escultura en la benvinguda de Josep Clarà en el seu ingrés a la Reial Academia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. 

2. La deessa Ceres, de Manolo Hugué, Caldes de Montbui

Una altra escultura de deessa mare, en aquest cas la deessa Ceres. Ens mostra a les seves mans dos dels atributs característics de la Deessa Terra, les espigues de cereals i el fruit esfèric, símbol de la plenitud i la fertilitat.
Al fons les ruïnes de les termes romanes ens evoquen una antiguitat que ve de molt lluny.

3. Detall del fruit a la ma de Ceres

Podem dubtar de que la Mare de Déu de Montserrat ha deixat de ser un element sagrat inherent als catalans, després de valorar les nombroses visites que rep de persones que no es consideren creients i que li segueixen demanant o agraint favors? Podem ignorar les grans mostres de fervor que aixequen encara algunes imatges marianes, com són la Mare de Déu dels Desamparats de València o la Virgen del Rocío, amb  milers i milers de devots i devotes fidels que acudeixen a elles enfervorits per demanar la salut i fortuna dels seus petits? Aquestes manifestacions solen ser provocades entre d’altres per l’arquetip de la Deessa Mare, que incrementa el seu paper protector quan s’identifica amb el rol matern, nocions que perduren en la nostra ment des de la nostra concepció.

4. Romeu besant l'esfera de la Moreneta

L'esfera de la Deessa Terra segueix a les mans de moltes de les imatges de les Mares de Déu. En aquest cas la de la Moreneta, patrona de Catalunya. 

Els pelegrins, turistes i visitants del monestir de Montserrat segueixen sentint l'impuls d'honorar i demanar favors a la Deessa Mare i continuen l'antic ritual de besar la pedra rodona.

L’obra, tal com ja indica el seu títol, té dues parts diferenciades. La segona part és la que, sota el nostre punt de vista, aporta un major interès i dóna mostres de gran originalitat. Però és necessària la lectura de la primera part per entendre i contextualitzar-la millor.

A la primera part posem en evidència la gran importància que va tenir la figura de la Deessa Mare en el Món Clàssic, amb el seu origen d'arrels prehistòriques. Tal com comprovem, la seva herència es va perpetuar en el Món Grec a través d'algunes deesses que van mantenir els seus atributs i funcions. La relació amb la fertilitat de la terra, les dones i els animals va continuar vigent, així com la seva unió amb el seu fill i amant, quedant això reflectit en els textos clàssics i en els vestigis artístics i arqueològics. 

Els seus atributs són diversos i la seva naturalesa ambivalent; és tant benèfica com terrible, dona la vida i la mort. Se li retia culte en santuaris dispersos pel Mediterrani i la seva influència es va plasmar en aspectes vitals de la cultura grega tals com l’origen dionisíac del teatre, els cultes eleusins, l’oracle de Delfos o l’Acròpoli d’Atenes. Ens fixem en els textos clàssics per a conèixer la seva figura transcendent.

5. Les Dones d'Elusis, Jean Delville  

En la segona part comprovem com la figura de la Deessa Mare es va cristianitzar a partir del segle IV dC i així es va poder perpetuar fins l’actualitat. Les empremtes de la cristianització les trobem en la seva síntesi amb la figura de la Mare de Déu i també en alguns dels temples pagans que posteriorment van ser utilitzats com edificis religiosos cristians. 

6. Subsòl de l'emita de la Mare de Déu de Santiga (Vallès Oriental)

Tal com podem observar en aquesta fotografia de l'autor del blog, en els fonaments de l'ermita de la Mare de Déu de Santiga trobem les restes d'una vila romana. L'antiguitat del culte d'aquesta Mare de Déu és segons les llegendes encara més antic que el de la Moreneta (per això alguns afirmen que té aquest nom). Si considerem que pels voltants de l'ermita s'han trobat abundants restes del neolític antic i les d'un jove guerrer iber, més el fet que la imatge aparegués en una heura (planta sagrada per celtes i grecs i associada al déu Dionis) ens indiquen la possibilitat de la cristianització d'un culte pagà anterior.

Ens fixem en el fenomen de  les Mares de Déu trobades, molt més important del que ens podem imaginar, i en els goigs marians (composicions poetic-musicals populars en honor de la Verge). Aquest segon objectiu l’hem focalitzat principalment a Catalunya. Comprovem com el significat i totes les característiques de l’antiga Deessa Mare s’han traspassat a la figura de la Mare de Déu i han arribat fins els nostres dies gràcies a la seva figura, que segueix sent considerablement important en la nostra societat, aparentment laica i amb escassos valors religiosos.

Si en la primera part del treball, un dels llibres fonamentals que s'han consultat és "El mito de la Diosa" (en cap cas de forma exclusiva, ja que s'han consultat unes cent trenta obres), en la segona part ens ha sigut de gran ajut una col·lecció mariològica inèdita a la que hem pogut tenir accés de forma exclusiva. Ens referim a la Col·lecció Mariològica Santaló Rull (que disposa de més de 3.000 fitxes sobre imatges marianes catalanes i espanyoles). Aquesta col·lecció conté la informació recollida pel ginecòleg Jordi Santaló Rull (20/07/1920-10/03/1990) que a partir de l'any 1949, de forma totalment autodidacta va recopilar informació de l'arxiu de la Diputació de Barcelona i va ser orientat pel seu amic, el gran historiador Antoni Pladevall Font. 

7. Informació sobre la MDD de l'Abellera , de la Col·lecció Mariològica Santaló Rull

Part de la informació l’hem extret també de l’obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, del conegut folklorista Joan Amades. Les aparicions de les Mares de Déu ens permeten desenvolupar diversos apartats en els que observem la cristianització d’elements diversos: l’aigua, els arbres, la pedra, la cova, els animals, la Terra, la guerra i la caça, o els símbols de pas i de camí.

L’obra conté també una introducció, unes conclusions finals i un annex de fotografies relacionades amb diversos apartats del treball, efectuades pel mateix autor i per algunes persones que les han ofert desinteressadament.

8. Ermita de la Mare de Déu de l'Abellera, Prades (Baix Camp)

Fins i tot en els llocs més agrestos de la Mare Terra van anar apareixent. una per una, imatges de la Mare de Déu, que algunes mans interessades van voler deixar i que van permetre que el culte en aquells paratges inhòspits continués, moltes vegades fins a l’actualitat. 

Fotografies

1. La deessa o l'enigma de Josep Clarà. Plaça  Catalunya. Fotografia de l'autor del blog 
2. La deessa Ceres, de Manolo Hugué, Caldes de Montbui. Fotografia de l'autor del blog
3. Detall del fruit a la ma de la deessa Ceres. Fotografia de l'autor del blog
4. Romeu besant l'esfera de la Moreneta. Fotografia de l'autor del blog
5. Les Dones d'Elusis, Jean Delville. Fotografia copiada de:
 http://ellaberintogriego.blogspot.com.es/2012/09/la-noche-de-los-misterios-septimo-dia.html
6. Subsòl de l'emita de la Mare de Déu de Santiga (Vallès Oriental). Fotografia de l'autor del blog
7. Informació sobre la MDD de l'Abellera , de la Col·lecció Mariològica Santaló Rull. fotografia de l'autor del blog
8. Ermita de la MDD de l'Abellera (Prades, Baix Camp). Fotografia cedida per Gerard Gómez Bigorra