EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cel. Mostrar tots els missatges

divendres, 28 d’abril del 2017

L'orant: pont entre el Cel i la Terra (The praying: Bridge between Heaven and Earth).

En l'entrada d'avui volem destacar una altra de les figures que han estat utilitzades en la simbologia cristiana, però que tenen unes arrels i significats que van molt més enllà. No és una figura gaire coneguda, ja que la seva màxima representació es va donar en l'art paleocristià, és a dir en els primers segles de la nostra era, i quan la religió cristiana esdevenia encara pagana i lluitava per imposar-se al culte politeista romà oficial. Posteriorment, però, es va seguir representant en l'art cristià en diverses figures de sants i santes.

Tot i que no es podrà negar que les representacions cristianes d'aquesta figura tenen connatocions evidents amb alegories de l'Antic i el Nou Testament, podem intuir que en el seu pòsit es conté un missatge que destaca la trascendalitat de la Terra i al paper que té l'esser humà com a intercessor entre Aquesta i l'Univers. 

Possiblement pensereu que aquesta relació que acabo d'establir és molt ambiciosa, o fins i tot mancada de fonaments sòlids, o encara més, que és un brindis al sol, o una idea sorgida d'una ment extremadament fantasiosa. Espero que amb les argumentacions següents, com a mínim us pugui fer dubtar que no és així...

1. L'orant de l'església romànica de Sant Quirze de Pedret (Berguedà). ENLLAÇ


L'orant

Segons estimen els autors, l'orant és una figura popular i universal representada per una persona (dona o home) amb els braços aixecats amb actitud de pregària o oració. Sembla ser que el seu nom prové del llatí orans, amb el sentit de persona que esta pregant. Els seus origens són anteriors al cristianisme; en l'art romà anterior ja trobem representacions diverses d'emperadors i altres personatges, amb un sentit simbòlic pietós, com un missatge de l'obediència que té la figura pública i el seu poble cap els déus. Si voleu consultar amb més profunditat, us deixo aquest enllaç de l'obra de Robin Margaret Jensen, Understanding Early Christian art.  

La raó i la recerca històrica aporten algunes d'aquestes paraules per descriure la figura de l'orant, però anem a complementar-ho amb la visió del poeta, que sovint sol aportar aquell matís que ens pot fer copsar el que realment perviu en les imatges simbòliques de les coses... 
Que és el que percep un dels nostres poetes contemporanis, el solsonès Raül Garrigasait, a partir de contemplar l'Orant de l'ermita romànica de Sant Quirze de Pedret?: 


Jo só el mirall de tot retorn
i la buidor de tota vida.
Sempre llunyà servo el contorn
on temps es fon i Déu m'oblida.
Jo só el mirall de tot retorn.

Jo só de cada instant el terme, 
de cada jorn el primer llim, 
i creixo sols per desfer-me 
dins de l'Etern on tots dormim.
Jo só de cada instant el terme.

Jo só el mirall de tot retorn
i la claror d'hores vençudes, 
i sé el paó que fuig del jorn
vers Ses paraules sempre mudes.
Jo só el mirall de tot retorn.

Dins de la complexitat i profunditat de tot aquest petit poema, que ens és difícil de captar en tota la seva extensió, si que captem algunes idees que es van repetint i que creiem que són dignes de destacar. La figura de l'orant, aquella persona que eleva les mans cap el cel en actitud de pregària, és molt més que un ésser que està demanant o agraïnt els favors de la divinitat o al que ell sent superior. Com a mirall reflexa alló que ve d'adalt i no només ho reflexa, sino que és una part del Tot. Pel fet d'elevar el seu ésser cap el Cel forma així un pont entre els dos mons, o millor dit entre els tres; la Terra, l'Orant i el Cel. El temps per això perd la seva naturalesa o domini, ell esdevé el que flueix en cada instant, fent-se Un amb l'Etern. Finalment, tal com marca la naturalesa de la Deessa Terra, Vida i Mort estan plenament imbricades; el darrer paràgraf així ho contempla entre la claror de les hores vençudes i el paó que fuig del jorn.

Els orants del Pla de Petracós (Alacant)

Si fem un important salt enrera en el temps, podem trobar algun altre exemple que ha estat interpretat també en el mateix sentit, tot i que si l'orant de Sant Quirze de Pedreet ja ens pot resultar una mica estrany, encara ho ha de semblar més per força si l'origen d'aquesta representació la tenim en l'art rupestre macroesquemàtic. Particularment és una de les representacions artístiques que se'm representen més enigmàtiques, suggerents i carregades de força i vigor. 



2. L'orant del Pla de Petracós. ENLLAÇ


L'Índalo


Si hem de buscar la representació més famosa similar a l'orant en la geografia de la Península Ibèrica, possiblement coincidereu amb que el símbol actual de la província d'Almeria reuneix aquesta característica. L'Indalo ha esdevingut gràcies al turisme i al marketing dels souvenirs un element inseparable del llevant meridional peninsular. El trobem representat, de forma massa repetitiva en clauers, enganxines de vehicles, semarretes... Però això no li ha de restar la nostra atenció, ja que possiblement ens trobem davant d'una mostra evident força antiga, d'aquest ésser mediador entre el Cel i la Terra, entre els déus o la Deessa i els éssers humans...




3. Representació del famós Indalo de la Cova de las Colmenas, Almeria, Neolític tardà o Edat del Coure. ENLLAÇ



Evidentment que no podrem conèixer amb seguretat de cap de les maneres el significat exacte del què volia representar el seu autor quan el va pintar fa molts mil·lenis en la paret rupestre del llevant peninsular. Tot el que podem trobar no deixen de ser suposicions. Una d'elles argumenta que és un caçador que està apuntant amb el seu arc a un  ocell que passa volant per sobre d'ell. Altres línies argumenten que ens trobem precisament amb un mediador entre el Cel i la Terra, amb un representant d'algun ésser gairebé diví, i que el seu nom de Indalo prové dels propis ibers com un "Indal eccius", és a dir missatger dels déus. Hi ha qui afirma que el seu nom prové del patró d'Almeria, San Indalecio (cosa que no es contradiu amb l'anterior hipòtesis, ja que com ja hem exposat de forma repetitiva en moltes entrades del nostre blog, el cristianisme converteix i transforma en benefici del seu simbolisme tota l'univers sagrat que troba en el seu camí).


4. Els Indalos a la cara de Conan. ENLLAÇ




El poder del símbol de l'Indalo ha de ser força atraient, perquè fins i tot atraiés al director de la famós film de Conan el Bàrbar (rodat en part a les muntanyes i coves d'Almeria) i el pintés a la cara del protagonista, destacat en color vermell, perquè aquest pogués regressar de la mort...

diumenge, 7 de desembre del 2014

La Reina del Cel (The Queen of Heaven and Sky)

Alguns dels que llegiu aquest bloc gaudiu de la festivitat del 8 de desembre. Com ja sabreu, a Catalunya i Espanya, i també a Portugal es celebra una de les diverses festivitats catòliques del calendari. A altres llocs també es festiu, sobretot a països llatinoamericans per influència de la tradició catòlica, com poden ser Argentina, Colòmbia, Panamà,Paraguai, Perú o Xile, entre d'altres. És la festivitat de la Immaculada Concepció, que comporta la creença cristiana de que la Verge va ascendir en cos i anima als cels i per tant va ser anomenada Reina del Cel, tal com havien estat anomenades les grans deesses de l'Antiguitat, com són Innana, Ishtar, Isis o Nut. Algunes d'elles apareixen en l'Antic Testament i van demonitzades pels teòlegs cristians. Anem a veure aspectes de les diverses deesses que han rebut el títol de Reina del Cel. En la traducció en anglès que he redactat en el títol he volgut remarcar el doble regnat en el cel espiritual i el material, per la pròpia immanència de la divinitat material que comporta la figura de la Deessa Terra.


1. Papir amb la representació de la deessa egípcia Nut com a cúpula celeste.


Tornant a la festivitat del 8 de desembre, el que potser desconeixeu, ja que avui en dia en la nostra societat urbana postmoderna no hi ha gaire lloc per les fórmules religioses tradicionals (estic fent una valoració objectiva, sense cap contingut ni positiu ni negatiu per part meva al respecte), és que en aquesta festivitat es celebra un dels dogmes catòlics de més tardana aprovació per l'Església l'any 1854 de la Immaculada Concepció de Maria: la que va ser concebuda sense màcula. 

D'aquesta manera es tornava a assumir la iconografia pròpia de les antigues deesses, encara que amb un significat totalment limitat i literal (les antigues deesses eren també verges però al mateix temps tenien una interacció sexual amb els seus fill paredres). Però des del segle IV hi van haver autors cristians que ja reconeixien la immaculada concepció de Maria: Sant Gregori de Nazianz la va definir com immaculada (amiantos) i Marcel d’Ancira com “sense taca” (acheantos) , Sant Agustí va declarar que Maria estava al marge del pecat original comès per Eva i que des de l’úter es transmetia a tot ésser humà (tot i que es va abstindre d’afirmar que havia estat concebuda sense pecat, és a dir sense relacions sexuals). Precisament els diversos aspectes de les antigues deesses mare que estaven relacionats amb la sexualitat van ser durament apartats i condemnats amb l'arribada de les religions monoteistes. Qualsevol símbol o missatge que connectés a les grans figures religioses (déus, sants o verges) amb símbols sexuals era digne de ser condemnat, i en l'actualitat motiu de grans polèmiques. Serveixi com exemple l'exposició censurada a Colòmbia Mujeres ocultes (dones ocultes) en la que l'autora Maria Eugenia Trujillo crea una sèrie d'obres en que es barregen els significats catòlics amb parts del cos de la dona, com a reivindicació del llarg rebuig que ha tingut la dona i la seva sexualitat en el catolicisme, i la subjugació i maltractament que ha tingut al llarg de la història. 


2. Peça artística de Maria Eugenia Trujillo de l'exposició Mujeres ocultas

En aquesta representació hi ha una barreja entre la màndorla que envolta a vegades a la Verge i la vagina femenina. Aquests dos símbols ja han estat relacionats des de l'Antiguitat, ja que la màndorla és un símbol arquetípic de la feminitat. Una de les verges més conegudes que estan envoltades d'aquest símbol és la mexicana Virgen de Guadalupe.









3. Mare de Déu de Puiggraciós (Figaró, Vallès Oriental), envoltada de màndorla doble. Foto de l'autor del blog.


4. Mare de Déu de Lledó, Valls (Alt Camp), envoltada d'una màndorla molt suggerent.


El pas més evident i important sobre l'assimilació de trets de naturalesa divina en Maria i la seva màxima equiparació amb les deesses mare antigues havia de venir per la petició escrita i signada per vuit milions de persones adreçada al Vaticà per tal que es considerés dogmàtica l'Assumpció de la Verge al Cel. La petició acabà en la proclamació del dogma declarat pel papa Pius XII afirmant que Maria va ser "elevada en cos i ànima a la glòria dels cels". A partir d'aquesta declaració, Maria ja podia ser considerada "reina del cel" tal com Isis, Ishtar o Astarté. Cal dir que aquest dogma va reconèixer un títol dels més atribuïts a la Mare de Déu durant molts segles abans.
 
5. Representació de la deessa síria Ashtarté, Reina del Cel.S.VII a.C.

Els mateixos hebreus, abans de que la seva religió monoteista centrada en el culte a Jahvé triomfés, retien culte a diverses divinitats, algunes de les quals eren deesses, tal com queda constància en alguns passatges de l'Antic Testament. Alguns autors consideren que les imatges d'Ashtarté i Ishtar van ser assimilades en el ritual jueu com a querubins o àngels.

6. Representació de Maria com Reina del cel, envoltada d'àngels i querubins.
Fotografies

 



1. Papir amb la representació de la deessa egípcia Nut com a cúpula celeste.
2. Peça artística de Maria Eugenia Trujillo de l'exposició Mujeres ocultas
3. Mare de Déu de Puiggraciós (Figaró, Vallès Oriental), envoltada de màndorla doble. Foto de l'autor del blog.4. Mare de Déu de Lledó, Valls (Alt Camp)
5. Representació de la deessa síria Ashtarté, Reina del Cel.S.VII a.C.
6. Representació de Maria com Reina del cel, envoltada d'àngels i querubins.