L'Home Verd (The Greenman)

Tal com ja vaig esmentar en una entrada anterior, El senyor de la guerra: La religió de la Deessa, l'arbre i la pedra, en el folklore europeu apareix a vegades un personatge o esperit de la vegetació que en alguns llocs rep el nom d'Home Verd (Greenman). En aquella ocasió citava una de tantes festes o tradicions on el tenim encara representat, concretament la festa del Salt de Plens, de la Patum de Berga. Aquest personatge té molt a veure amb la regeneració de la natura, amb la seva verdor que a vegades és perenne però en canvi en d'altres ocasions (sobretot en tots aquells indrets allunyats de l'Equador terraqüi on es pateixen els rigors de l'hivern) mora provisionalment en els mesos més freds de l'any. És per aquesta raó que en algunes tradicions festives, on trobem a persones disfressades d'homes de la vegetació, solen representar-se en els mesos de la primavera (tant a l'inici com als moments previs de l'estiu), quan la Mare Natura torna a mostrar-se en tota la seva esplendor. Un de tants exemples el trobem en el homes de molsa de la localitat de Béjar (Salamanca).

1. Els homes de molsa de Béjar (Salamanca), tradició que es manté des del segle XII.

Aquests homes coberts de molsa baixen des de les muntanyes fins a la ciutat, segons diu la tradició perquè va ser la manera que van tenir de poder vèncer als musulmans al segle XII. Avui en dia coincideix amb la festivitat del Corpus Cristi del mes de juny, cosa que ens fa sospitar que probablement ens trobem amb una de tantes festivitats de la Deessa Terra i la seva fertilitat.

Una altra manera de descobrir l'Home Verd és a través d'obres d'art de l'Edat Mitjana. Hi ha relleus que trobem en capitells o claus de volta. Tal com ja hem comentat en altres ocasions les representacions d'éssers màgics i sagrats pagans, anteriors al cristianisme, es van refugiar en les múltiples mostres d'art dels temples cristians (en els capitells i les gàrgoles de les esglésies i catedrals si mireu atentament els veureu amagats, o a vegades força visibles). Si voleu consultar una gran mostra de fotografies (gairebé 500) sobre les seves representacions a llocs diversos ho podeu fer en el blog The enigma of the Green Man. Us mostro una breu selecció.

A Catalunya el podem observar en un dels capitells del claustre del monestir cistercenc de  Santes Creus. 

2. Relleu de l'home verd a capitell del claustre del monestir de Santes Creus. Fotografia de l'autor del bloc.

 

3. Home verd a l'Hospital de la Santa Creu, Barcelona.

 

4. Un altre home verd al Monestir de les Santes Creus, Aiguamúrcia, Tarragona.

A continuació us ofereixo una petita selecció de diversos exemples, del mateix bloc esmentat anteriorment The enigma of the Green Man.

5. Green Man a l'església de Sant Jaume, Sutton Benger, Wiltshire, Anglaterra.

 

6. Catedral de Bamberg, Alemanya.

 

7. Home verd al cadirat del cor de la catedral de St. Pere, Poitiers, França.

8. Kirtimukhar, Cara de la Glòria de Uttar Pradesh, India 

9. Home Verd, Catedral de St. Vitus, Praga.

Tot i que ens pot resultar sorprenent aquesta gran difusió de la imatge del Green Man a llocs diversos, hem de tenir present que les llegendes, mites i tradicions sobre l'esperit de la vegetació estan presents gairebé a tot arreu, i que encara que hi ha qui es pren el significat o origen de l'Home Verd com un enigma, molt probablement ens trobem amb una personificació d'aquest esperit de la natura que també apareix amb altres noms i formes similars; l'arbre de Nadal, el Santa Claus de color verd, el Tió a Catalunya, el Basajaun del País Vasc...

Arbre de Nadal: Tot i que és una tradició forana que s'ha estès per Catalunya té un significat similar al del Tio. No deixa de ser un arbre que dona regals. Una forma directa de parlar de la fertilitat de la Terra, de seguir creient que tot i que els arbres i les plantes sembla que hagin mort durant els rigors hivernals això no deixa de ser provisional i en breu tornarem a gaudir de prosperitat i bonança, de creure que tot i que la foscor i el fred estan prevalent sobre la llum, les coses ara començaran a canviar. Qui sap fins i tot si en el fons de tot no deixa de tenir un aspecte de creença de vida després de la mort, ja que els primers vestigis que hi ha sobre la seva existència provenen dels pobles del nord d'Europa, on els bàrbars, a prop del solstici d'hivern guarnien un arbre perenne com a arbre de l'Univers, l'anomenat Diví Isdrasil.

Santa Claus verd: Pensar en la imatge de Santa Claus és fer-ho en color vermell i blanc, però en els seus origen aquest personatge que encarna la vegetació, de la mateixa manera que l'Arbre de Nadal prové dels llocs freds i glaçats. Ens promet que darrera del fred i la foscor tornarem a tenir la calor i l'abundància.

10. El Santa Claus verd.

 

El Tió: El tronc que els nens fan cagar la Nit de Nadal té el mateix significat que l'Arbre i en Santa Claus. Aquest tronc personalitzat amb cara humana, natura animada, segons Joan Amades és hereu del tronc que estava cremant a les cases dels pagesos catalans, als seus masos durant tot l'any i en aquestes dates era substituït per un altre tronc perquè el foc sagrat no s'apagués mai. Altres variants admeten en canvi que el tronc escollit per ser colpejat pels nens i perquè aquest deixés els regals, posteriorment era cremat i les seves cendres tenien propietats màgiques, ja que protegien dels llamps, les cases i els camps.

11. Tío de Nadal.

El Basajaun del País Vasc: En aquest cas tenim un personatge mitològic que és el senyor dels boscos i que va vestit amb pels i cabells llargs com els animals, al que protegeix.

12.Antiga representació del Basajaun vasc.

Per finalitzar els comentaris sobre l'Home Verd, del que ens podríem estendre força més, no volem deixar d'esmentar una de les seves intervencions en la literatura. En els cicles de la novel·la medieval al voltant de la llegenda artúrica i el Sant Graal trobem un poema del segle XIV anomenada Sir Gawain i el Cavaller Verd. En aquest poema es relata un joc de decapitacions per veure quin serà el nou paladí anual de la Deessa, un altre cas de significat similar, ja que ens torna assenyalar l'etern retorn de la fertilitat i abundància de la Deessa Terra en el moment en que aquesta sembla que hagi mort, els cicles de mort i resurrecció anuals. El poema s'inicia precisament en la nit de celebració de l'Any Nou, quan un cavaller totalment cobert de verd es presenta davant dels cavallers de la Taula Rodona i els repta a que li tallin el cap. Sir Gawain serà el cavaller que accepta el repte.

 

13. Sir Gawain and the Green Knight, John Howe.

 Fotografies

 1. Els homes de molsa de Béjar (Salamanca)

 2. Relleu de l'home verd a capitell del claustre del monestir de Santes Creus. Fotografia de l'autor del bloc.

3,4,5,6,7,8 i 9:  The enigma of the Green Man.

10. El Santa Claus verd.

 11. Tío de Nadal.

 12.Antiga representació del Basajaun vasc.

 13. Sir Gawain and the Green Knight, John Howe.

El senyor de la guerra: La religió de la Deessa, l'arbre i la pedra

Tal com detallem en l’obra “La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització”, entre el segle XI i el XIII es quan “apareixen” la majoria de les imatges de Mares de Déu trobades per tota la geografia  de la Península Ibèrica.  Per poder copsar aquella època fosca en que l’antiga religió vinculada a la Terra, convivia, xocava i s’integrava  amb el cristianisme podem recórrer a la pel·lícula El senyor de la Guerra, The war of lord. Dirigida i interpretada l’any 1965 pel mateix director i el mateix actor de la famosa pel·lícula El planeta de los simios (Franklin Schaffner i Charlton Heston) sembla un film simplot sobre l’amor entre un cavaller i la seva dama, però és molt més que això…

1. Chrysagon y Bronwyn sota l'arbre sagrat

L’argument de l’obra gira al voltant del  cavaller Chrysagon (Charlton Heston) que s’ha de fer càrrec d’unes terres del duc de Gant a Normandia. Els pagesos que viuen en aquests paratges encara segueixen els cultes druides. El seu cap és realment encara un druida. El cavaller i una de les dones d’aquestes terres (Bronwyn)  queden fortament enamorats  i es produeix així el conflicte, ja que aquesta és la dona del fill del cap druida, que s’ha de casar amb un dels vilatans. Quan el cavaller vol gaudir del dret feudal de cuixa (ius prima noctis), després que la dona es casi pel ritus antic amb el seu marit, queden els dos tan enamorats que ell és veu incapaç de complir la seva obligació de retornar la dona al seu marit real i aquí comença el conflicte amb els seus vassalls.

El que més ens interessa , primer de tot, és que dins de l’argument d’aquesta obra, basada en l’obra de teatre The lovers (Els amants), de Leslie Stevens, podem trobar un bon recull de moments i diàlegs que ens parlen d’aquest enfrontament entre l’antiga religió i el cristianisme. El més interessant és, sens dubte, el que ens parla sobre dos dels antics elements sagrats que més s’identificaven amb la Deessa Terra: LA PEDRA I L’ARBRE, llocs primordials de les troballes de Mares de Déu en els segles XI al XIII.

Anem a veure un quants fragments destacats:

1r fragment 

En el primer fragment que hem triat, (minuts 03:50-05:05) s’observa  al cavaller i el seu exercit com tenen el seu primer contacte amb l’arbre i la pedra sagrat, tots plens d’ofrenes.

El germà del cavaller ho qualifica amb la frase habitual atorgada a tot el que és pagà

 - Aquí imperan la superstición y la herejía.

 2n fragment

      El segon tall que hem triat, el trobem entre els minuts  11:15”- 11:42”. Després de que el cavaller i les seves hosts hagin rebutjat un atac dels pirates frisis, alguns del camperols  sembla que estan satisfets de l’arribada del cavaller. Però el cap druida distingeix clarament que el cavaller serà el seu nou senyor, però no serà el seu amo, ja que no és amo de l'arbre ni de la pedra:

       - Por fin tendremos un señor a quien servir y no un alcaide encerrado en            la torre.

          -   ¿Qué diferencia hay?

     -   Éste ha peleado por ti…

     -  Y otro día te ahorcará.

     -  El otro también podía hacerlo…

     -  Éste no tiene derecho.

     -  Pero es un caballero, ha pasado veinte años peleando.

     - Y ahora és nuestro señor…

      -   Nuestro señor sí, pero no nuestro amo. No es amo del árbol ni de la             piedra….

  

     3r fragment

   En l'escena següent, el capellà de la zona (no gaire ortodox per cert) fa referències als druides que havien en aquelles terres abans dels romans i les creences antigues dels senzills camperols. Com no podia ser d’una altra manera,  a ulls dels cavallers són costums del diable…

              

    - ¡Dios os guarde!

    - ¡Que Él os proteja!

    - ¿Sir Chrysagon de la Cruz? Soy Hugo de Bullón, mi señor, servidor de             Dios. Mi rebaño es éste, vuestros vasallos, gente sencilla pero piadosa           a la vez... a su manera mi señor. Aqui hubo druidas antes de la época             del César. Son todavía como niños que veneran todavía las costumbres           de sus antepasados...   

    - Costumbres del diablo, sin duda!

    - Quizás tengáis razón..

    - ¿Quizás? ¿Acaso estos brujos sin alma os han hecho creer en sus                    brujerías?

    - Ohhh!! Tienen alma señor!                                                                     - Animales asustados, parécenme. 

   4rt fragment

      Un altre diàleg interessant el trobem en el moment en que  Chrysagon descobreix l’antic alcalde de la torre mort al llit amb una de les dones del lloc (16:48”-19:17”). Aquí descobrim la primera referència a l’antic costum del dret de cuixa, tornem a trobar amb paraules sobre l’arbre i la pedra, al diable i, a més, la relació que s’estableix entre les dones i les bruixes (una associació comuna del vincle d’aquestes amb el culte a la Deessa Terra per algunes autores).

     - ¿Y vuestro perezoso alcaide?

    - Esperemos que esté en el cielo, pero lo dudo...

    - Vuestro alojamiento mi señor. (entren i troven a l’alcaide mort al llit              amb una dona).

    - Vuestro alcaide se preocupaba más de las mujeres que de los                        invasores...

        - Estaba embrujado.  Diría que poseído  por el demonio…Esta gente                  tiene antiguas costumbres que él aceptó llevado de su locura.

         - El árbol y la piedra… ¿Y también adoraba al diablo…?

    - No, no, no, no… Él maldecía al diablo… pero adoraba a las mujeres,a              veces al diablo le gusta disfrazarse de mujer...

    - ¿Cómo? ¿Queréis decir que era una bruja…

    - ¿Una bruja? (agafa una corona de flors blanques que portava la dona               al cap) ¡Flores blancas! ¿Qué es esto?

    -  Una corona nupcial.

    - Vamos, decid de una vez. ¿Era una bruja o una novia?

    -  Acababa de casarse.

    -  ¿Con el alcaide?

    - Con un aldeano.

    - ¡El puerco! Una abeja entre las flores!, ¡presagio de muerte! …//

    - Ellos le querían y le respetaban, según sus paganas costumbres ellos            le entregaban las mujeres la noche de bodas al señor del lugar.

    5è fragment

     Una altra joia destacada la trobem en el diàleg que s’estableix entre el cavaller, el seu germà i un dels seus soldats (29:30”- 30:30”). En les seves frases es tracta la famosa paràbola que diu que amb l’arribada de Crist els antics déus (per nosaltres també la Deessa Terra per descomptat) i els esperits del mal van ser abocats a l’infern. També trobem la primera referència sobre la dona de la que s’enamora el cavaller Chrysagon (Bronwyn) i l’habitual assimilació del seu gènere amb el diable. Sovint hi ha autores que afirmen que aquesta assimilació de les dones amb el diable i la bruixeria tenen a veure precisament amb els antics cultes a la Terra, en que elles tenien un paper predominant com sacerdoteses.

    - Que silencio. El aire parece hechizado.

    - ¡Señor, todos los hombres saben que cuando Cristo vino al mundo             los antiguos dioses, los demonios y los espíritus del mal fueron                     arrojados al infierno!  Pero dicen algunos espíritus malignos que                   vagan por lugares perdidos en forma de sucios mendigos y mujeres               hermosas. Dios proteja al hombre que los encuentre, la sangre 

              de su corazón se helará…

    - ¿Y esa mujer diabólica que ha visto hoy mi hermano?, es la causa                  de su fiebre, estoy seguro…

    - ¿Por qué?

    - Porque la dejaste ir…

    6è fragment 

     Qui hagi llegit la famosa obra de J.G. Frazer  La branca daurada, sabrà perfectament que el seu títol fa referència al vesc, planta sagrada dels druides que tallaven amb la seva petita falç i que creix a sobre del roure (el roure també fou sagrat a les nostres terres i va ser cristianitzat amb diverses imatges de Mares de Déu que van ser trobades a les seves branques). En aquest petit diàleg la dona li explica aquest culte druídic al cavaller. Com tampoc podia faltar, Chrysagon esmenta de nou el diable. L’atracció que senten els dos es comença a copsar de forma clara. 

      - ¿Qué es eso?

    - Muérdago, la rama dorada que se enrosca en el roble sagrado.

    - ¿Por qué dices que es sagrado?

    - Está unido por el relámpago a los dioses.

    - ¿Tú lo crees?

    - Sí.

    7è fragment 

     Un dels petits fragments que més apreciem de la pel·lícula és el que trobeu a continuació. De nou apareix la tradició del dret de cuixa. Però apareix una frase que pot passar desaparcebuda però a la que donem gran valor: el capellà parla de la fertilitat (no hem d’oblidar que aquesta cerimònia (la del dret de cuixa del senyor feudal) si en algun moment va arribar a existir, podia tenir unes repercussions evidents per l’antiga religió amb la fertilitat de la Terra, els animals i les dones com una cosa pagana, però al mateix temps com a do del Senyor. Podia ser un antic paral·lelisme amb la cerimònia del ieros gamos.

       - Ignorais el derecho del señor a pasar la noche de bodas con la doncella antes de que se despose…la Iglesia no lo admite, es una ley pagana.

      -Éstas son tierras paganas!

      -No a los ojos de Dios, os lo aseguro.

      -Lo saben en Roma: Ius prima noctis y lo condenan como herejía…. Sin embargo, algunos dicen que la fertilidad es cosa pagana, pero acaso no es también un don del Señor…

     8è fragment

   La cerimònia de casament pagana és una rica recreació que assimila l'aparellament dels nuvis amb la fertilitat de la Terra i els animals.  Una inspiració interessant sobre les antigues cerimònies lligades a la Deessa Terra. Disfresses d'animals i un personatge vegetal que sovint apareix en el folclore europeu, tant pot ser el greenman, com en el Salt de Plens de les festes de la Patum de Berga.

2. Bronwyn com a núvia i a la seva esquerra el personatge vegetal

3. Salt de Plens de la Patum de Berga 

   9è fragment

      Finalment, el darrer fragment que us volem mostrar és un dels  moments culminants de la pel·lícula(54:24").  El cap druida reconeix que el cavaller es pot emportar la seva filla, que s’acaba de casar pel ritus antic amb un dels camperols  i pot passar la prima noctis amb ell. Parla de les lleis druides, com si fessin referència a aquest costum i la seva. La referència al sol i la lluna donen també al seu pes en la religió de la natura com també fa una referència explicita a que la sacralitat de l'arbre i la pedra són anteriors al culte cristià. 

       -El tiene derecho, no por su ley, por las nuestra. Antes de que llegara el normando con su Iglesia y su torre nosotros adorábamos al árbol y a la piedra. En los campos sembrábamos semillas sagradas y hacíamos el sacrificio de una doncella para que las tierras fueran más fértiles y los hombres más felices. Pero no consentiremos que os la llevéis a la fuerza. Habrá de ser como dispone nuestra ley. ¿la aceptáis así? Con un anillo de fuego, a la sagrada usanza de los druidas; ¿lo aceptáis?

      - Acepto.

      - Al salir la luna la novia os será llevada a vuestro lado, pero al salir el sol iré a reclamárosla yo mismo.

   La dona com a Deessa: Bronwyn i Juan Eduardo Cirlot

     Per finalitzar amb els comentaris sobre aquesta excel·lent pel·lícula, que em volgut posar com un dels escenaris del Somni de la Deessa Terra, no volem obviar que un dels millors experts en simbologia que hem tingut, en Juan Eduardo Cirlot, es va quedar engaxat de per vida a la protagonista femenina. Tant enganxat que li va arribar a dedicar, ni més ni menys que milers de versos. Ni més ni menys que setze llibres de poesia en el que s’anomena el cicle BRONWYN, ja que aquest és el nom del personatge femení de la pel·lícula. Cirlot es va declarar gnòstic i va ser capaç de veure en aquesta dona la reencarnació de l’ànima etèria a la terra: com un esperit (la Sofia filla) reflex de la Deessa (Sofia Mare). Podeu consultar  aquest enllaç a un article que parla sobre el gnosticisme de Cirlot http://www.inmediatika.es/bronwyn-un-mito-gnostico/)

4. Portada del llibre de poemes Bronwyn, de Juan Eduardo Cirlot

   Juan Eduardo Cirlot va quedar meravellat als anys 60, en un cinema de Barcelona, del moment en que es coneixen els dos amants d’aquesta obra; el moment en que Bronwyn, com l’antiga deessa Diana que es sorpresa per Acteó mentre s’està banyant. Ella  no vol sortir del llac on s’ha hagut de llençar després de que els subdits del cavaller li prenguin la roba mentre està pasturant els porcs. De forma similar a Acteó que és devorat pels seus propis gossos, més tard en Chrysagon serà mort per les seves propies tropes i els camperols per estimar a Bronwyn per sobre de tot. L'aspecte destructor de la Deessa i l'etern femení es pot intuir darrera d'aquestes històries.                                                 Us deixo com a mostra algunes de les paraules del mestre Cirlot en l'admiració d'aquest personatge i les seves comparacions amb les deesses clàssiques i a la Gran Mare http://consentidoscomunes.blogspot.com.es/2012/05/gustave-moreau-y-otros-simbolismos-4.html:

     Pues Bronwyn es Eva redivida, y el fruto que ofrece no se puede rechazar precisamente porque lleva en linea recta hacia el ocaso, a la expulsión del propio paraíso, aunque sea éste un paraíso pobre de torre normanda entre tierras pantanosas, con súbditos como animales acobardados que esperan la fecundidad de sus mujeres del acto mágico -y ¡tan breve!- de la noche de la cesión. Bronwyn es Isis, la de los mil aspectos, cuyo carácter proteico le permitió infiltrarse en el Imperio romano, más celoso de sus dioses de lo que dice la historia al uso, y que permitió a la egipcia asimilarse  a la Magna Mater, a Juno, Venus, Diana y a todos los aspectos femeninos del Cielo. Bronwyn es "la Sol", mientras el hombre es "el luna" (Die Sonne, Der Mond), esa inversión de poderes que nos viene, con doble sentido, no sé si de Brabante, pero sí -mas allá de Alemania- de Suecia y de Estados Unidos, aunque no necesita lanza (ni pistola ametralladora) la "mensajera" para hacer que  "el señor" se humille, mate, ceda y cambie su primogenitura  por un plato, no de lentejas pero sí de flores vivas. ¿Quién es Rosemary Forsyth? No la hemos visto nunca, fuera de ese pantano de Brabante, vestida con un burdo lienzo blanco sucio, pero taladrando el horizonte con una llamarada terrible, la del Signo.

5. Bronwyn dins del llac en el moment en que Crhysanton la descobreix

          1. Fotografies

           1, 2, 4 i 5: http://www.inmediatika.es/bronwyn-un-mito-gnostico/)
              3: http://www.descobrir.cat/ca/galeria-imatges.php?IDG=51&IDI=6133