La banya del sègol (Claviceps Purpurea); una estranya relació entre el camí de Sant Jaume i el camí a Eleusis. (Claviceps Purpurea; A strange relationship between the Camino de Santiago and the way to Eleusis)

Si aneu seguint aquest bloc més o menys assíduament, suposo que us haureu adonat que des de finals del mes de maig no ha hagut cap entrada nova. El motiu principal d'aquest període de secà ha estat que el seu autor ha pogut gaudir d'una gran experiència personal, que no ha estat altre que recórrer a peu el camí de Santiago partint de Roncesvalles.

Aquest camí m'ha permès, sobretot, compartir experiències vitals amb persones d'arreu del món. El camí, entre moltes altres coses, és una via de comunicació i intercanvi amb persones diverses, d'origens totalment heterogenis i amb motivacions tant úniques com cadascú, però amb un únic objectiu compartit; caminar en direcció cap a Ponent (uns fins a Santiago, altres fins Finisterre o Muxia, molts fins a l'etapa on la seva agenda els hi permet).

Deixant de banda els darrers 100 quilòmetres del camí fins a Santiago (sobretot des de la galega vila de Sarria) on les multituds i l'esperit dels grups perden totalment el sentit peregrí que es percep en els primers 650 quilòmetres per convertir el camí en una excursió oci-turística, la resta es pot viure com una vivència summament interessant per poder integrar les estones de caminar en silenci i solitud i el compartir amb la natura i els altres moments molt especials. 

Avui compartiré doncs amb vosaltres un dels meus descobriments sobre el camí, que sorgeix d'un regal molt especial d'una de les persones que vaig conèixer i amb les que vaig tenir la sort de compartir bastants kilòmetres i experiències; el meu amic alemany Sebástian. 

1. Creu de Thau provinent del santuari alemany d'Altötting, símbol dels peregrins. Fotografia de l'autor del bloc

Tot i que amb en Sebàstian i amb un altre amic del camí, el mexicà Uriel, vaig compartir el camí des de Boadilla del Camino (Palència), la casualitat va fer que el primer contacte el tinguéssim a un dels llocs més interessants i paradigmàtics del recorregut, al convent de Sant Anton. 

2. Runes del convent de San Anton, Castrojeriz (Burgos). Fotografia de l'autor del bloc.

Aquest convent va ser construït durant el segle XII pel rei Alfons VII de Castella com hospital dels peregrins que feien el camí de Sant Jaume (Santiago) i va esdevenir la seu del Comendador general de l'Orde de San Anton, tot i que les runes que podeu observar en les fotografies pertanyen al segle XV. Els Germans Hospitalaris de l'Orde de Sant Antoni, o Antonians, eren els que atenien i curaven als peregrins que arribaven cansats i malalts. El símbol d'aquests germans hospitalers era precisament la creu Tau, que duien en color blau al pit sobre les seves robes negres. La creu de Tau es va convertir en el seu signe distintiu, tot i que també es va fer famosa posteriorment gràcies a la figura de Sant Francesc d'Asis.

3. Rosetó del convent de San Antón amb creus de Tau, Foto de l'autor del bloc.

El convent de Sant Anton va estar molt vinculat amb la curació d'una de les malalties més greus que tenien alguns dels peregrins que feien el Camí de Santiago a l'Edat Mitja i que era precisament el Foc de Sant Antoni, Foc de l'Infern, Foc Sagrat o Ergotisme. Aquest terrible mal era conegut des de temps molt antics i presentava una simptomatologia realment dolorosa i sinistre. Molts dels seus malalts acabaven morint després de que les extremitats s'anessin gangrenant i acabessin caient sense sagnar. Tenien també episodis de deliris i al·lucinacions. Entre els anys 1085 i 1095 es va produir una autèntica epidèmia d'aquesta malaltia per tota Europa, que era temuda fins i tot més que la pesta.  

4. Sant Antoni i un malalt d'ergotisme. S.XVI. ENLLAÇ

Els Germans Hospitalers de Sant Antoni, o Antonians, van estar molt vinculats amb la curació d'aquesta malaltia tinguda com diabòlica, i el Camí de Sant Jaume era precisament una de les cures terapèutiques que seguien els pobres malalts d'ergotisme, molts vinguts del centre d'Europa. Alguns aconseguien sanar-se, i realment els convents hospitalers de Sant Antoni tenien una recepta guaridora de primera que aconseguia que provisionalment els peregrins malalts del Foc de Sant Antoni milloressin la seva malparada salut. El misteri guaridor residia en el pa blanc, o de blat, que donaven als peregrins els germans hospitalers antonians, sobretot els del convent de Castrojeriz. Ja que la font del mal del Foc de l'Infern provenia precisament de pa negre de sègol que a vegades solia estar contaminat per les mico-toxines d'un fong, del que ja vam parlar en una entrada anterior, la banya del sègol o Clavíceps purpurea. Aquest fong altament tòxic era el causant de la greu malaltia que castigava a gent humil del centre i nord d'Europa (sobretot de França i Alemanya), que eren qui solien consumir pa i farina de sègol, ja que el blat era un be preuat de les classes benestants.

5.Clavíceps purpurea en una espiga de sègol. ENLLAÇ

Els peregrins que arribaven a Castrojeriz ingerien el pa blanc de blat i rebien cures diverses dels hospitalers antonians, que sembla ser que tenien també uns coneixements mèdics importants en relació a l'obscurantisme medieval. Els romeus també solien demanar les famoses creus de Thau de fusta beneïdes, que feien al·lusió al sant patró dels germans hospitalers. 

El fong del sègol, conegut també com banya de sègol o, en llatí clavíceps purpurea, també està relacionat amb un altre pelegrinatge molt famós en el Món Antic, el camí al santuari grec d'Eleusis. Tal com ja vam explicar en una entrada anterior, Eleusis; un santuari de la Mare Terra, diversos autors i especialistes suposen (sobretot gràcies als descobriments d'Albert Hoffman que va aconseguir obtenir el potent LSD a partir de la banya de sègol) , amb arguments força sòlids, que els misteris que es portaven a terme en aquest santuari tant important del Món Clàssic, tenien molt a veure precisament amb la ingestió de panets, beuratges o pastissos en els que hi havia contingut de clavíceps purpurea en la farina de sègol. Per tant tenim una estranya relació entre aquests dos grans camins de pelegrinatge sagrats, encara que aparentment el paper que tenia la banya de sègol en ambdós casos era diferent. Si bé en el cas del Camí de Sant Jaume era el principal causant de la malaltia del Foc de Sant Antoni i per tant provocava de forma indirecte que molts peregrins afectats per aquesta malaltia fessin en camí per recuperar la salut, en el cas del santuari d'Eleusis tindria una funció enteògena que deuria permetre les visions sobrenaturals dels pelegrins que penetraven en els santuaris del temple. 

No es pot dubtar però, que la relació dels efectes d'aquest fong paràsit al·lucinogen va influir molt en la figura del mateix Sant Antoni, com a guaridor dels pobres malalts d'ergotisme, que entre d'altres també patien visions sobrenaturals molt potents. En l'art podem trobar a vegades mostres de relacions que poden passar desapercebudes. Un dels moments de la vida de Sant Antoni Abad que ha estat recollida per molts autors són les famoses temptacions de Sant Antoni, on el diable li va oferint al sant ermità els diversos plaers o pecats cristians per tal que aquest caigui. En aquestes obres pictòriques es pot apreciar realment un llenguatge simbòlic que permet interpretar un univers creat per la ingestió de la banya del sègol. La creació de personatges diabòlics grotescs, mescles i barreges de personatges humans i animals, monstres amb cares humanes, personatges amb deformitats típiques provocades per l'ergotisme, són una mostra de la percepció dels artistes sobre aquesta relació del sant amb els efectes del claviceps purpurea.

6. Tríptic de les temptacions de Sant Antoni. Hieronimus Bosch, 1450-1516. ENLLAÇ

7. Les temptacions de Sant Antoni, David Teniers, 1647. ENLLAÇ

8. La temptació de Sant Antoni, Salvador Dalí, 1946. ENLLAÇ

  
Tot i que el que ara direm no deixa de ser una mica simplista, és cert que l'Orde de Sant Antoni, els germans hospitalers antonians, va tenir una existència lligada precisament a la malaltia del Foc de Sant Antoni, provocada per la banya de sègol. Les seves rendes van disminuir considerablement després de la Reforma Protestant, però sobretot a partir del moment en que es va poder determinar la connexió directa entre l'ergotisme i la banya del sègol. 

En la representació artística inferior podeu observar una de les mostres dels malalts d'ergotisme, o del Foc de Sant Antoni, amb les típiques amputacions de membres i la bogeria desembocada per les micotoxines de la banya del sègol.

9. Els captaires. Pieter Brueghel el Vell, s, XVI. ENLLAÇ

L'espoli de l'estàtua de la deessa Demeter a Eleusis i el seu vincle amb la Deessa Terra i el toro. (The plundering of the statue of Demeter in Eleusis and its link with the Earth goddess and the bull)

Abans d'explicar-vos la història que dona lloc al títol d'aquesta entrada crec que és de justícia que tornem a parlar de la deessa Demèter i el santuari grec d'Eleusis, sobretot per poder tenir una idea aproximada del que estem parlant. 

La relació del santuari d'Eleusis (un dels principals llocs sagrats de la Grècia Clàssica) i la Mare Terra) ja la vam tractar en una entrada anterior: Eleusis: un santuari de la Mare Terra. 

En quant a la figura de la deessa Demèter, tal com argumento en el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, continuem veient la importància de la figura de la Deessa Mare en el món grec. És la deessa que millor representa un dels trets per se d’aquesta figura divina arcaica: la fertilitat de la terra, sobre tot en forma de la collita cerealística. No la devem confondre amb Gea o Rea (que són deesses que representen la Terra ), ja que només ho és de l’aspecte nutrici de la terra, o d’aquell del que els éssers humans poden transformar en menjar.

El seu nom ha estat interpretat de maneres diverses. Alguns autors consideren que significa Mare Terra. El cèlebre mite del rapte de la seva filla Persèfone pel déu dels inferns i l'inframón Hades i la seva posterior aparició a la superfície de la terra per primavera ha estat interpretat majoritàriament com una metàfora de la mort del gra i el seu renaixement. L'Himne homèric a Demèter és la versió més antiga que ens ha arribat d'aquesta història, i es considera que tal com la coneixem és del segle VII aC. Però probàblement ja existia uns quants segles abans en forma de poema que s'aniria transmetent oralment de generació en generació.

De la mateixa manera, de generació en generació, la relació de la deessa Demèter i la fertilitat de la Terra es va seguir transmetent, tot i l'arribada del cristianisme. Tal com ha seguit passant també amb la identificació de les Mares de Déu i les peticions dels fidels per la salut dels camps i conreus, que inclouen l'arribada de les pluges o la no existència de pedregades, entre d'altres.

Una mostra evident de que encara en el segle XIX els pagesos grecs seguien tenint a la Deessa Demèter com un factor vital en la fertilitat dels seus camps, la trobem en aquesta cita del llibre Historia de la Arqueologia, de Glyn Daniel.

1. Estàtua trobada als camps d'Eleusis al segle XIX. Museu de Cambridge.  ENLLAÇ

• L’espoli de l’estàtua de Demèter a Eleusis i el seu vincle amb la deessa Terra

Edward Clarke (1769-1821), clergue, professor i bibliotecari de la Universitat de Cambridge va viatjar fins a Eleusis en el segle XIX i va aconseguir emportar-se una gran estàtua de la deessa Demèter a Londres (ni més ni menys que a canvi d'un telescopi, un de tants i tants espolis culturals que es van produir durant els segles XIX i XX cap els principals museus britànics, francesos i alemanys, entre d'altres). L'estàtua, de gairebé dues tones de pes, es trobava enterrada fins el coll en un dels camps de blat propers a les restes de l'antic santuari eleusí.

2. Portada de l'obra de Glyn Daniel. ENLLAÇ

Portada de l'obra de Glyn Daniel, Alianza Editorial. En ella apareix una imatge interessant, una de les nombroses figures mesopotàmiques de deesses o sacerdotesses de l'aigua.










Tal com hem avançat, Glyn Daniel, en la seva obra Historia de la Arqueologia, descriu l'espoli de l'estàtua (que actualment s'exposa en el museu Fitzwilliam de Cambridge) de la següent manera: 

"En canvi un dels majors obstacles a vèncer va ser la superstició dels habitants d'Eleusis, que respectaven a un ídol a qui tots consideraven com la protectora dels seus camps. Per la tarda, a la poca estona de la nostra arribada amb el firmà, va ocórrer un accident que gairebé va acabar amb la nostra empresa. Mentre els habitants conversaven amb el Tchohadar en quant a la manera de transportar-la des de allà, un bou, lliure del seu jou, es va col·locar davant de l'estàtua i, després de topar el marbre amb les seves banyes durant algun temps, va sortir corrent a una velocitat considerable cap a la plana d'Eleusis, bramant. Immediàtament es va produir un murmuri general, i en unir-se les veus de vàries dones a aquell enrenou va ser difícil fer-les entrar en raó. Havien estat sempre, van afirmar, famosos pel seu blat, i la fertilitat dels seus camps, cessarien quan s'haguessin emportat l'estàtua.

La gent s'havia reunit al voltant de l'estàtua, però ningú va gosar començar el treball. Creien que si algú s'atrevia a tocar el marbre o a moure'l del seu lloc perdria un braç... Al poc temps, en canvi, el sacerdot d'Eleusis, induït en part pels precs i en part aterrat per les amenaces del Tchohadar, es va posar la seva vestimenta canònica com si es tractés d'una missa major i, descendint al congost on es trobava l'estàtua... va donar un primer cop amb un pic per lliurar-la de la terra i així poder convèncer a la gent de que els treballadors no patirien cap calamitat."

Com podem veure en aquest fragment, que es una descripció del que el propi Edward Clarke va viure en primera persona al emportar-se l'estàtua clàssica dels camps de blat d'Eleusis, al segle XIX. L'estàtua que pels vilatans i pagesos era considerada com una deessa de la fertilitat dels camps i que Clarke va identificar com la deessa Demèter, ara es considera que formava part de les dues columnes del propileu interior del temple d'Eleusis i que no representava a Demèter, sinó a una sacerdotessa. Però el que trobem més trascendental, més enllà que la imatge representi o no a la Deessa Mare Demèter, és que els habitants de la zona, encara en el segle XIX consideraven que aquesta continuava mantenint la fertilitat dels camps. I no només això; primer que li assignaven a la imatge un nom cristià que tenia molt a veure amb Demeter: Santa Demetria (la cristianització de la Deessa Demèter) i segon: la figura del toro o bou que desperta encara més el significat sagrat i poderós de la imatge quan  toca el marbre amb les banyes i surt esporuguit. 

Aquest darrer detall és important, ja que segueix establint-se encara en la ment col·lectiva dels vilatans, el paper protector de la parella o paredre de la Deessa Mare, el toro, que és el seu inseparable company i que realitza una acció sorprenent, que de forma inexplicable coincideix amb moltes de les llegendes d'aparició de Mares de Déu trobades a Catalunya. Com ja hem explicat en algunes ocasions, la llegenda d'algunes d'aquestes imatges afirma que la imatge va aparèixer gràcies a bous que van estar rascant o marcant les imatges marianes davant de la sorpresa del pastor o pagès. De les més de 600 imatges trobades a Catalunya, a aprop de 100 segons les llegendes corresponents van ser trobades per bous en una cova.

3. Bou marcant la troballa de la imatge de la MDD de la Cisa (Premià de Dalt, Maresme, Barcelona). Retaule al peu del cambril. ENLLAÇ

4. Postal antiga de la MDD del Tura (toro) d'Olot. Fons Mariològic Santaló Rull

Una llegenda molt similar (hem de tenir en compte però que en el cas de la imatge de Demèter de la que parlem no és cap llegenda, està basat en una descripció històrica en primera persona) és la de Nostra Senyora del Toro (Menorca). Segons aquesta llegenda, els frares mercedaris que durant el segle XIII i XIV van arribar a Menorca, van poder observar unes llums nocturnes estel·lars que els van guiar cap el cim del Mont del Toro. En el camí cap el cim un toro furiós els hi va barrar el pas. Però l'animal va veure la creu processonal i es va calmar. Llavors va seguir guiant als frares fins a un lloc on estava la imatge de Nostra Senyora del Toro, però unes pedres els hi barraven l'accés. El toro les va apartar amb el seu banyam. Cosa que ens fa intuir fermament que en el mateix cim on es troba l'actual Santuari de Nostra Senyora del Toro es retia culte anteriorment al toro i a alguna Deessa Mare, hipòtesi que es pot reforçar amb el fet de que aquesta elevació de 358 metres és a més el punt més alt de la illa de Menorca. Com és ben sabut en l'antiguitat les muntanyes eren llocs principals de culte a la divinitat celeste i terrestre.

Eleusis: Un santuari de la Mare Terra (Eleusis: A sanctuary of Mother Earth)

En una de les primeres entrades d'aquest bloc, que rep el nom de la meva obra d'assaig La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització, feia referència (entre d'altres punts) als diversos aspectes de la cultura grega clàssica que van seguir contenint elements i simbologia important en relació a la figura de la Deessa Mare i la Terra. La mitologia clàssica grega recull sovint aquesta herència i una de les mostres més clares és el cicle de vida i mort que queda reflectit en la deessa Demèter (Deessa Mare) i el rapte de la seva filla Persèfone pel déu de l'inframón Hades, i que es reconegut sovint com una al·legoria als cicles estacionals, a l'etern retorn de la primavera i la tardor. Aquest cicle era celebrat any rere any en un dels santuaris més sagrats de la vella Grècia, Eleusis. Avui parlarem una mica sobre aquest lloc sagrat relacionat amb la Mare Terra.


 

1. Representació pictòrica del rapte de Persèfone per Hades.

Una de les característiques de les idees religioses que giren al voltant de la Deessa Terra i al Deessa Mare  és que la vida, la història no és lineal. Ens trobem amb un univers cíclic, on no hi ha un inici i un final de les coses. Els misteris religiosos grecs i romans mantenien en les seves cerimònies tot aquest univers simbòlic que, des de la prehistòria, s'havia anat transmetent de generació en generació. Una tradició, que precisament pel fet de ser mistèrica no podia ser transmesa de forma escrita. Això no vol dir que no ens hagi arribat que és el que podia representar tot el que contenien aquelles cerimònies secretes que només estaven reservades pels iniciats o mystes, ja que tal com va dir molt encertadament el gran historiador Pierre Vilar, "sabem que, en quan l'escriptura s'acabà inventant, l'orgull dels poderosos la va utilitzar per abocar a la posteritat cròniques, llistes de dinasties, relats de batalles; i durant molt de temps, la història va ser això. Afortunadament també van haver poetes. Però tinc la debilitat de trobar més verídiques que la poesia, i més commovedores que les cròniques, les runes dels pobles, plànols de cases, pintures sobre roca, vaixella en la que han menjat homes, joies que adornaven a les dones, instruments creats per l'home, i també desgraciadament, armes!"

Faig referència a les paraules de Pierre Vilar, ja que és gràcies a alguns textos clàssics i també, sobretot, a les representacions artístiques, que avui en dia podem saber alguna cosa del significat real dels misteris eleusins. Però també ajuden, i molt, els avenços científics i la mirada multidisciplinar. L'obra de referència El camino a Eleusis, una solución al enigma de los misterios, (R. Gordon Wasson; especialista en l'estudi de fongs enteògens, Albert Hofmann; químic i precursor en la sintetització química del LSD i Carl A.P.Ruck , filòleg especialista en el Món Clàssic) ens permet intuir el que es feia i es sentia entre els murs del santuari sagrat.

2. Portada del llibre El camí a Eleusis

Els misteris que es celebraven a Eleusis, congregaven cada tardor una munió de pelegrins que celebraven uns rituals secrets on s’evocava com Persèfone ( Core o Proserpina pels romans) havia estat raptada pel senyor de la mort Hades (o Plutó) mentre la noia collia flors. La seva mare Demèter (Ceres pels romans) havia estat buscant a la seva filla fins poder-la recuperar.

Eleusis era el principal santuari dels Atenesos, després del de l’Acròpolis. A uns trenta quilòmetres de la ciutat d’Atenes es troba actualment la població d’Elefsina, on en temps clàssics s’aixecava el santuari. El camí que unia les dues viles a antiguitat rebia el nom de Via Sacra. Avui en dia aquest camí no te res de sagrat, excepte el nom. El recorregut actual parteix entre edificis industrials de la capital grega i passa per baixos suburbis mentre ascendeix lentament cap a les primeres estribacions de la cordillera que limita per occident la plana àtica. El viatger de l’Antiguitat solia aturar-se al cim i descansava en un petit bosc de llorers consagrat a Apol·lo, més endavant passava per diversos rierols salobres que es creia que manaven d’una font subterrània i que constituïen la frontera entre els dos mons: el dels vius i el dels morts.
 

3. Cova d'Hades a Eleusis

Aquesta cova al santuari d'Eleusis, anomenada la cova d'Hades forma part del cicle mitològic del rapte de la jove donzella Persèfone, com a lloc d'entrada i/o sortida a l'Inframon. Com moltes altres vegades, la cova forma part de la simbologia pròpia de la sacralitat de la Deessa Terra.

S’anomenaven misteris perquè ningú, sota pena de mort, podia revelar el que succeïa al santuari i eren considerats els més sagrats de Grècia. S’ha escrit molt i s’han argumentat teories diverses sobre el que representaven aquests misteris i quins eren els rituals que es portaven a terme entre els murs del telestèrion, o sala d’iniciació.

Diversos autors, com Karl Kerenyi a Eleusis: Imagen arquetípica de la Madre y la hija o Carl P. Ruck a El camino a Eleusis, sostenen que en aquesta sala no es realitzava cap representació teatral o dramàtica. El segon, a més, afirma a l’igual que els autors R. Gordon Wasson i Albert Hofmann, que a les cerimònies es consumien substància al·lucinògenes produïdes pel Claviceps purpurea, un fong parasitari de la civada i el blat. 

També es consumirien altres tipus de drogues obtingudes del cascall o dormidora (Papaver somniferum), d'on s'obté l'opi. En moltes de les representacions artístiques del cicle eleusí es poden contemplar les deesses Demeter i/o Persèfone amb els cereals i el cascall, com és la que tenim a sota.

4. La deessa Demèter amb espigues de cereals, cascalls i serps.

Les referències que ens han arribat d'alguns dels autors clàssics també ens permeten deduir que els iniciats dels misteris eleusins no rebien cap tipus d'ensenyament o coneixement de forma racional, únicament havien de viure una experiència indescriptible. Aristòtil va dir al respecte: "Els iniciats havien de patir, sentir, experimentar certes emocions i estats d'ànim.; no estaven allà per aprendre res".

És innegable que la cerimònia que es realitzava al santuari d'Eleusis i el seu caràcter altament sagrat en la religió grega, evidenciava un nexe evident amb la Deessa Mare i la Deessa Terra, concretament amb la terra i els seus fruits, l'inframón, la vida i la resurrecció. En aquesta representació inferior podem observar a Perfèfone i Hades com a senyors de l'inframon.

5. Persèfone i Hades com a senyors de l'Inframòn.

Fotografies

 1. Representació pictòrica del rapte de Persèfone per Hades.
 2. Portada del llibre El camí a Eleusis.
 3. Cova d'Hades a Eleusis.
 4. La deessa Demèter amb espigues de cereals, cascalls i serps.

 5. Persèfone i Hades com a senyors de l'Inframòn.

LA DEESSA MARE I LES EMPREMPTES DE LA SEVA CRISTIANITZACIÓ: un llibre que no ha estat publicat

En el blog que esteu consultant, us aniré citant i mostrant alguns fragments d’una obra que encara no ha estat editada. Les editorials amb les que ens hem posat en contacte, tant el senyor Josep Maria Valero (antic crític literari de l’editorial Barcanova) com jo mateix, ens han respost amb negatives diverses. El silenci, el ara no és el moment, aquesta obra no encaixa en la nostra línia, etc..

Abans de que us faci cinc centims del recorregut del treball, aprofito aquestes línies per mostrar el meu enorme agraïment al senyor Josep Maria Valero. Primer de tot per les llargues hores que ha ocupat del seu temps per tal de pulir els detalls lingüistics i per afegir interessants observacions al respecte, en segon lloc per creure en el valor d'aquesta obra i animar-me a continuar endavant en la seva difussió.

Origen de l’obra

La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització parteix d’un treball d’investigació efectuat, l’any 2011 per l'autor del blog com a finalització del Màster de Filologia Clàssica de la UNED “El Mundo Clásico y su proyección en la Cultura Occidental”. La tutora d’aquest treball (el nom real de la tessina és en La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització) va ser la professora i investigadora del Consejo Superior de Investigaciones Científicas Matilde Conde Salazar.http://www.cchs.csic.es/personal/matilde.conde Aquest treball d’investigació va obtenir una qualificació d’excel·lent després de ser exposat davant d’un tribunal a Madrid.

Posteriorment, i amb la intenció de que aquest treball pogués ser publicat, gràcies a la participació d'en Toni Villalobos (professor i autor de diversos llibres infantils i juvenils http://tonivillalobosllambrich.wordpress.com/) em vaig posar en contacte amb una persona relacionada amb el món editorial, concretament el senyor Josep Maria Valero Llorens,https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/josep-maria-valero-llorens persona amb amplia experiència com a crític d’obres literàries de l’editorial Barcanova i que actualment gaudeix de la seva jubilació. El senyor Valero va accedir a llegir el treball i em va oferir alguns consells per tal que aquest pogués ser d’interès a un públic relativament ampli. Un cop orientat el treball en aquesta direcció, el senyor Valero el considerar com a “bo, seriós, interessantíssim, ben argumentat, de fàcil lectura, amb informació excel·lent i ben comunicada”.

Breu sinopsi del treball

L’obra reflecteix amb elements objectius l’elevada importància que ha tingut en el nostre imaginari la sacralitat de la idea de la Deessa Mare, vinculada a la fertilitat i la divinitat de la natura, del mon , dels conreus i dels animals. Aquesta idea, que pot semblar anacrònica en la nostra societat actual de les tecnologies d’última generació, la informació i els mitjans audiovisuals o l’ateisme i l’agnosticisme imperant, agafa un altre caire si valorem alguns aspectes puntuals de les festivitats i tradicions encara vigents a Catalunya i a Espanya.
Darrera d’aquesta idea perdura encara la identificació de la divinitat amb la força femenina, que es perd en la nit dels temps.

1. La deessa o l'enigma, de Josep Clarà. Plaça  Catalunya. Fotografia de l'autor del blog 

Aquesta escultura és per mi un exemple paradigmàtic del que intento transmetre en aquest espai i en la meva obra. L’enigma de la deessa poden ser moltes coses, pot ser la seva força i bellesa, la capacitat de contenir la vida o la seva mirada cap els vianants que passen pel seu voltant preocupats i distrets en les seves cabòries quotidianes. Ella els contempla tranqui-la i serena subjectant entre els seus dits el fruit esfèric que conté la fertilitat, la fecunditat i l’abundància, com moltes de les imatges sedents de la Mare de Déu. L’essència d’aquest missatge ha estat percebut generació rere generació des de temps immemorials:

“La deessa és l'exaltació apassionadament sensual de la forma. Tota ella està com recollida en un embadaliment de bellesa, amb sa paganisme. Parla dels cànons clàssics amb paraules noves i criteris inèdits. El món antic s'endevina latent amb una gràcia dolça de l'actitud, en aquesta línia fàcil i clara que insinua i recobra les masses. Al rostre puríssim hi ha com l'abstracció d'evocacions remotes i felices; a la calma íntima, voluptuosa, amb que els membres s'uneixen sense la més petita violència anatòmica, amb la senzillesa feliç dels versos d'una estrofa perfecta, espera una futura llibertat de dansa. Al tors, fort i delicat al mateix temps, amb la granada pomposa dels pits capaços d'alletar semidéus i herois, se sent circular la vida”.

Discurs de José Francés sobre aquesta escultura en la benvinguda de Josep Clarà en el seu ingrés a la Reial Academia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. 

2. La deessa Ceres, de Manolo Hugué, Caldes de Montbui

Una altra escultura de deessa mare, en aquest cas la deessa Ceres. Ens mostra a les seves mans dos dels atributs característics de la Deessa Terra, les espigues de cereals i el fruit esfèric, símbol de la plenitud i la fertilitat.
Al fons les ruïnes de les termes romanes ens evoquen una antiguitat que ve de molt lluny.

3. Detall del fruit a la ma de Ceres

Podem dubtar de que la Mare de Déu de Montserrat ha deixat de ser un element sagrat inherent als catalans, després de valorar les nombroses visites que rep de persones que no es consideren creients i que li segueixen demanant o agraint favors? Podem ignorar les grans mostres de fervor que aixequen encara algunes imatges marianes, com són la Mare de Déu dels Desamparats de València o la Virgen del Rocío, amb  milers i milers de devots i devotes fidels que acudeixen a elles enfervorits per demanar la salut i fortuna dels seus petits? Aquestes manifestacions solen ser provocades entre d’altres per l’arquetip de la Deessa Mare, que incrementa el seu paper protector quan s’identifica amb el rol matern, nocions que perduren en la nostra ment des de la nostra concepció.

4. Romeu besant l'esfera de la Moreneta

L'esfera de la Deessa Terra segueix a les mans de moltes de les imatges de les Mares de Déu. En aquest cas la de la Moreneta, patrona de Catalunya. 

Els pelegrins, turistes i visitants del monestir de Montserrat segueixen sentint l'impuls d'honorar i demanar favors a la Deessa Mare i continuen l'antic ritual de besar la pedra rodona.

L’obra, tal com ja indica el seu títol, té dues parts diferenciades. La segona part és la que, sota el nostre punt de vista, aporta un major interès i dóna mostres de gran originalitat. Però és necessària la lectura de la primera part per entendre i contextualitzar-la millor.

A la primera part posem en evidència la gran importància que va tenir la figura de la Deessa Mare en el Món Clàssic, amb el seu origen d'arrels prehistòriques. Tal com comprovem, la seva herència es va perpetuar en el Món Grec a través d'algunes deesses que van mantenir els seus atributs i funcions. La relació amb la fertilitat de la terra, les dones i els animals va continuar vigent, així com la seva unió amb el seu fill i amant, quedant això reflectit en els textos clàssics i en els vestigis artístics i arqueològics. 

Els seus atributs són diversos i la seva naturalesa ambivalent; és tant benèfica com terrible, dona la vida i la mort. Se li retia culte en santuaris dispersos pel Mediterrani i la seva influència es va plasmar en aspectes vitals de la cultura grega tals com l’origen dionisíac del teatre, els cultes eleusins, l’oracle de Delfos o l’Acròpoli d’Atenes. Ens fixem en els textos clàssics per a conèixer la seva figura transcendent.

5. Les Dones d'Elusis, Jean Delville  

En la segona part comprovem com la figura de la Deessa Mare es va cristianitzar a partir del segle IV dC i així es va poder perpetuar fins l’actualitat. Les empremtes de la cristianització les trobem en la seva síntesi amb la figura de la Mare de Déu i també en alguns dels temples pagans que posteriorment van ser utilitzats com edificis religiosos cristians. 

6. Subsòl de l'emita de la Mare de Déu de Santiga (Vallès Oriental)

Tal com podem observar en aquesta fotografia de l'autor del blog, en els fonaments de l'ermita de la Mare de Déu de Santiga trobem les restes d'una vila romana. L'antiguitat del culte d'aquesta Mare de Déu és segons les llegendes encara més antic que el de la Moreneta (per això alguns afirmen que té aquest nom). Si considerem que pels voltants de l'ermita s'han trobat abundants restes del neolític antic i les d'un jove guerrer iber, més el fet que la imatge aparegués en una heura (planta sagrada per celtes i grecs i associada al déu Dionis) ens indiquen la possibilitat de la cristianització d'un culte pagà anterior.

Ens fixem en el fenomen de  les Mares de Déu trobades, molt més important del que ens podem imaginar, i en els goigs marians (composicions poetic-musicals populars en honor de la Verge). Aquest segon objectiu l’hem focalitzat principalment a Catalunya. Comprovem com el significat i totes les característiques de l’antiga Deessa Mare s’han traspassat a la figura de la Mare de Déu i han arribat fins els nostres dies gràcies a la seva figura, que segueix sent considerablement important en la nostra societat, aparentment laica i amb escassos valors religiosos.

Si en la primera part del treball, un dels llibres fonamentals que s'han consultat és "El mito de la Diosa" (en cap cas de forma exclusiva, ja que s'han consultat unes cent trenta obres), en la segona part ens ha sigut de gran ajut una col·lecció mariològica inèdita a la que hem pogut tenir accés de forma exclusiva. Ens referim a la Col·lecció Mariològica Santaló Rull (que disposa de més de 3.000 fitxes sobre imatges marianes catalanes i espanyoles). Aquesta col·lecció conté la informació recollida pel ginecòleg Jordi Santaló Rull (20/07/1920-10/03/1990) que a partir de l'any 1949, de forma totalment autodidacta va recopilar informació de l'arxiu de la Diputació de Barcelona i va ser orientat pel seu amic, el gran historiador Antoni Pladevall Font. 

7. Informació sobre la MDD de l'Abellera , de la Col·lecció Mariològica Santaló Rull

Part de la informació l’hem extret també de l’obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, del conegut folklorista Joan Amades. Les aparicions de les Mares de Déu ens permeten desenvolupar diversos apartats en els que observem la cristianització d’elements diversos: l’aigua, els arbres, la pedra, la cova, els animals, la Terra, la guerra i la caça, o els símbols de pas i de camí.

L’obra conté també una introducció, unes conclusions finals i un annex de fotografies relacionades amb diversos apartats del treball, efectuades pel mateix autor i per algunes persones que les han ofert desinteressadament.

8. Ermita de la Mare de Déu de l'Abellera, Prades (Baix Camp)

Fins i tot en els llocs més agrestos de la Mare Terra van anar apareixent. una per una, imatges de la Mare de Déu, que algunes mans interessades van voler deixar i que van permetre que el culte en aquells paratges inhòspits continués, moltes vegades fins a l’actualitat. 

Fotografies

1. La deessa o l'enigma de Josep Clarà. Plaça  Catalunya. Fotografia de l'autor del blog 
2. La deessa Ceres, de Manolo Hugué, Caldes de Montbui. Fotografia de l'autor del blog
3. Detall del fruit a la ma de la deessa Ceres. Fotografia de l'autor del blog
4. Romeu besant l'esfera de la Moreneta. Fotografia de l'autor del blog
5. Les Dones d'Elusis, Jean Delville. Fotografia copiada de:
 http://ellaberintogriego.blogspot.com.es/2012/09/la-noche-de-los-misterios-septimo-dia.html
6. Subsòl de l'emita de la Mare de Déu de Santiga (Vallès Oriental). Fotografia de l'autor del blog
7. Informació sobre la MDD de l'Abellera , de la Col·lecció Mariològica Santaló Rull. fotografia de l'autor del blog
8. Ermita de la MDD de l'Abellera (Prades, Baix Camp). Fotografia cedida per Gerard Gómez Bigorra