Sant Miquel del Mont Gargano (Itàlia)

Fer el Camí de Sant Jaume és una experiència aconsellable plenament, que em va ajudar a trobar l'autèntic sentit sobre les prioritats vitals, però també em va servir per poder conèixer a grans persones que comparteixen un mateix objectiu momentani. És cert que sovint la coincidència en el camí i les necessitats de cadascú fan que es comparteixi el recorregut per uns pocs dies o hores, però això no treu que el record d'aquestes persones singulars perduri. 

Aquest va ser el cas, per exemple, de la italiana Ugolina, que havia sigut hospitalera en alguns albergs i que va ser una gran companya de converses i debats sobre els llocs per on anàvem fent camí. Entre d'altres, i vist l'interès que jo mostrava sobre aquells llocs de la Terra que aporten una força especial em va aconsellar que pogués visitar en algun moment el santuari de Sant Miquel a la zona del Gargano, d'Itàlia. Ella personalment ho havia fet, i reconeixia que la cova profunda que existia dins del santuari possiblement havia estat sagrada abans del cristianisme i destacava que era un lloc altament màgic i especial. Hem de tenir present que National Geographic va triar aquest cova com la 8a més bonica del món...

1. Gruta de Sant Miquel, al Mont Gargano (Puglia, Itàlia) . ENLLAÇ

La història i llegendes d'aquest antiquíssim santuari italià no ens poden estranyar si hem anat seguint les moltes entrades d'aquest bloc en les que tractem la cristianització dels llocs sagrats pagans en els que es retia culte als diversos aspectes de la Deessa Terra, ja que es segueixen el mateixos patrons..

Podem començar pel fet de que el santuari estigui sota d'advocació de l'arcàngel Sant Miquel. En una antiga entrada en la que parlàvem sobre el santuari barceloní de Sant Miquel del Fai, (que està emplaçat també sobre una antiga cova en la que es retia culte a la Deessa)  ja vam destacar que la figura de Sant Miquel matant el Diable o el Drac feia al·lusió a la victòria del cristianisme sobre els antics cultes pagans. A Gorgona, trobem la mateixa situació, però hem d'assenyalar que la importància del santuari puglià és encara més destacable, ja que per molts es tracta del santuari micaelià més important d'Occident i també dels més arcans. 

2. Estàtua del s. XVI de Sant Miquel matant al Diable, a la cova.

En una altra de les nostres entrades, en aquest cas la de Sant Miguel de Arretxinaga (Bizkaia, País Vasc), que en aquest cas està aixecada sobre antics megàlits sagrats prehistòrics, referíem unes paraules de Jose María Satrústegui que citava al cardenal A.I.Schuster: "la primitiva església va veure a Sant Miquel, vencedor de Satanàs, com abanderat en la lluita contra el paganisme. És el que va situar per damunt dels altres sants".

Es una bona manera d'evidenciar el que suposem fermament; que el culte a Sant Miquel i els llocs on hi ha la seva advocació pertanyien anteriorment a l'altra religió, en la que s'adorava els cicles de la Mare Terra.

L'antiguitat del culte a la cova esta fora de tota dubta i amb tota seguretat també, procedeix de cultes precristians. Ho demostra el fet de que a finals del segle V, concretament l'any 490, la llegenda parla d'un pastor que va perdre el millor bou del seu ramat i aquest es va anar a amagar dins de la cova. Aquest pastor, al veure que no el podia treure del seu amagatall li va disparar una fletxa, que va rebotar en l'animal. Aquest fet va ser interpretat com a miraculós i va provocar que al bisbe de la zona se li aparegués l'Arcàngel Sant Miquel en somnis i que a partir d'això construïssin el santuari cristià, tal com el Sant li va demanar. Si valorem que els llombards, que eren els que dominaven en aquelles contrades, no van ser cristianitzats fins l'any 589 podem suposar amb bastant certesa que en el moment de la construcció del primer temple l'any 493 en aquella zona predominava la religió pagana llombarda. HI ha qui diu precisament que els llombards tenien en conte les divinitats nòrdiques, i que per això van acceptar fàcilment el culte a Sant Miquel per la seva semblança amb el déu Odí (de la guerra i guia del més enllà). L'antiguitat del pelegrinatge ens aporta indicis curiosos i sorprenents en aquest aspecte, tals com missatges amb lletres rúniques gravats a algunes de les parets rocoses de la cova del santuari. 

3. Muntanya de Gargano i el santuari. Lucana da Imola, 1550. ENLLAÇ

Un altre dels símbols recurrents és la figura del bou. En la llegenda del Santuari de Sant Miquel Arcàngel del Mont Gargano torna a aparèixer com l'animal que propicia la troballa de la cova sagrada. En les llegendes marianes d'aparicions de imatges trobades és també l'animal escollit, ja ho hem tractat en diverses entrades. Hi ha qui diu que és una suplantació simbòlica de l'anterior culte del mitraisme, però particularment considero que té a veure més amb el paredre de la Deessa Mare, tal com exposo en diverses entrades.No podem obviar que en el culte a la Deessa Cibeles es sacrificaven bous. Precisament hi ha unes paraules que s'atribueixen a l'Arcangel Sant Miquel dirigides al bisbe en el segle V i que donen testimoni de que molt possiblement es realitzaven sacrificis de bous en la cova del santuari:

"Sóc l'arcàngel Sant Miquel i estic sempre en presència de Déu. He escollit aquesta cova com a lloc sagrat. No hi haurà més vessament de sang de bou. Aquí on s'obren les roques, els pecats dels homes poden ser indultats. El que aquí es demani en oració serà concedit.Per tant, pugeu a la muntanya i dediqueu-la a Déu."

En la pintura de la imatge 3 podeu veure representat a la part superior el pastor disparant la fletxa al bou sagrat, i en la 4 el bou blanc podeu comprovar com té un especial protagonisme.

4. La troballa de la cova a partir del bou blanc. ENLLAÇ

Hi ha fins i tot alguna informació que refereix que la mateixa cova del santuari, on es troba una doll d'aigües curatives i sanadores, era lloc d'acollida de pelegrins abans de l'arribada del cristianisme. De la mateixa manera que d'altres santuaris clàssics i prehistòrics, els malalts anaven a dormir per rebre curació de les seves aigües i energies...

5. Les mans de pelegrins representades a les parets d'accés a la cova sagrada, evoquen les antigues coves prehistòriques. ENLLAÇ

La sorprenent ermita de San Miguel de Arretxinaga i els grans megàlits cristianitzats

La cristianització del paganisme i del culte a la Deessa Terra és un continu motiu en les entrades del blog que esteu llegint. Els esforços que va fer l'Església, a partir del moment en que el culte cristià va esdevenir oficial en l'Imperi Romà, per poder erradicar els ritus i tradicions que no encaixaven en el seu credo va mostrar múltiples formes: des de la destrucció d'espais i símbols sagrats pagans (arribant a la mort dels individus que seguien aquestes creences, tal com havia passat anteriorment amb els propis cristians) fins a formes més subtils com podien ser la cristianització dels antics temples, llocs o festivitats paganes.

El cas del que avui parlarem és un de tants en els que es fa molt difícil (per no dir impossible) poder trobar una explicació "cristiana" del perquè apareix en un espai sagrat d'aquesta religió elements "estranys" que no tenen cap sentit en les pràctiques ni simbologia catòlica. Ens referim a l'església de San Miguel de Arretxinaga; una mostra realment sorprenent de la cristianització de grans roques de pedra sagrades de de l'Edat de Pedra. Pedres que continuen aixecades dins del temple cristià aportant una imatge realment surrealista i màgica, i que tenen una antiguitat de 40 milions d'anys. Tal com diuen alguns; un temple dins d'un altre temple...

1. Les tres grans pedres sobre l'altar de Sant Miquel d'Arretxinaga.

Aquesta ermita es troba la petita localitat de Markina-Xemein, a Bizkaia (País Vasc). Evidentment ens trobem amb tres grans rocs megalítics que ja eren sagrats en l'Edat de Pedra. Un dels indicis que ens demostren que els homes prehistòrics ja els tenien com a part important del seu imaginari religiós és que en l'any 1904 es va trobar a sota tres trossos de sílex i una pedra de magnesita dels que han anat apareixent en els jaciments de l'Edat de Pedra. El seu nom fa referència a aquestes pedres singulars, ja que Arretxenaga significa en eusquera "lloc on descansen o jeuen les pedres". 

Tampoc és pot obviar el sant al que es va dedicar aquesta ermita cristiana. Tal com ja vam comentar en la nostra entrada de Sant Miquel del Fai, aquest sant arcangel és una de les figures cristianes a les que s'hi han aixecat més temples en llocs que anteriorment havien estat pagans, cosa que també passa amb la figura de Sant Jordi (com referim en l'entrada dedicada a Sant Jordi de Puigsesloses).  Els dos són matadors de dracs i dimonis, simbologia sencilla que aborda el símil sobre el culte cristià que trepitja o elimina els antics cultes pagans o diabòlics, cultes que sovint anaven associats a espais o aspectes sacres de la Mare Terra. 


Tal com afirma Jose Maria Satrústegui en el seu article "Reminiscències del culte precristià en la devoció de Sant Miquel" les referències bíbliques de Sant Miquel no són gaire freqüents en les Sagrades Escriptures. Quan a ell es refereix és com a defensor de jueus i cristians. La més coneguda és a l'Apocalipsis on apareix com abanderat dels àngels reials en lluita oberta contra el drac: "i es va travar una batalla en el cel: Miquel i els seus àngels van iniciar el combat contra el drac. I el drac va lluitar i amb ell els seus àngels, i no van poder resistir, i no es va trovar lloc ja per ells en el cel". Satrústegui afirma també que els primers temples cristians (basíliques) dedicats a Sant Miquel es van aixecar curiosament sobre llocs amb antics cultes pagans i afegeix que un dels primers temples cristians de Navarra, San Miguel de Excelsis, amb restes carolingis, també hauria d'aixecar-se damunt de llocs sagrats pagans. I cita al cardenal A.I. Schuster; "la primitiva església va veure a Sant Miquel, vencedor de Satanàs, com abanderat en la lluita contra el paganisme. És el que el va situar per damunt dels altres sants".  

 

2. Sant Miquel matant el drac dins de les pedres.

Un altre aspecte a tenir en compte són les tradicions que es segueixen mantenint vives respecte a les enormes pedres sagrades i que ens informen del seu antic passat relacionat amb la fertilitat i la curació de la Gran Mare Terra. Segons els gran José Miguel Barandiarán existia la tradició de que els solters que passaven pel mig dels tres blocs de pedra es casarien abans d'un any, com també que alguns dels trossets de pedra que es podien arrencar podien curar algunes malalties. El temple actual és del segle XVIII i està aixecat sobre altres contruccions anteriors: la coberta és amb forma de vuit teulades i està dins de la ruta de Sant Jaume, el que li afegeix de nou un altre element de importància màgica ancestral. 

3. L'ermita de San Miguel de Arretxinaga, tal com diuen alguns; temple que conté un altre temple.

Fotografies

1. Les tres grans pedres sobre l'altar de Sant Miquel d'Arretxinaga.

2. Sant Miquel matant el drac entre les pedres.

3. L'ermita de San Miguel de Arretxinaga, tal com diuen alguns; temple que conté un altre temple.

Sant Miquel del Fai

Sant Miquel del Fai és d’aquests llocs que transmeten una bellesa especial i que sense cap mena  de dubte fan palesa que el culte a la Deessa  va ser des de temps molt antics força important en les coves i salts d’aigua que l’envolten. La presència de la fèrtil natura es condensa en un espai reduït , que en forma d’embut convergeix en el punt més important, la troglodítica església de Sant Miquel.

1. Fotografia de l'autor del blog on s'observa el santuari de Sant Miquel del Fai al mig de la cinglera

El lloc on és l’església de Sant Miquel es correspon amb el punt central de la vall i des don cau un dels dos salts d’aigua. Si veiem aquesta vall com les cames obertes d’una dona podem situar perfectament l’església, que està construïda en la mateixa cova troglodítica d’adoració a Venus, com la vulva sagrada. Tot això no es fruït d’una ment escalfada, ara veurem els fets que ho confirmen…

2. Entrada a l'ermita troglodítica de Sant Miquel del Fai, dins d'una cova o bauma

Els mateixos autors del llibre de Llegendes de Sant Miquel del Fai ho diuen a la seva manera; “Sant Miquel del Fai es replega fetalment a l’entrada dels cingles, quelcom de maternal l’embolcalla”.

Altres elements ens reforcen l’existència dels cultes a la deessa abans de que fos cristianitzat en nom de Sant Miquel.  El mateix Antoni Pladevall , en les llegendes, refereix sense embuts:

“Molts anys abans d’existir el monestir dedicat al sant Arcàngel, les coves estaven dedicades a la deessa Venus. 

Mentre el cristianisme penetrava per les nostres contrades l’Arcàngel Miquel, Príncep dels Exèrcits Celestials, netejà de paganisme la comarca enfonsant als abismes del Fai i els seus gorgs, a totes les fades malèfiques. Les veus que s’escolten des del fons dels gorgs responen: Som les fades d’aquests contorns que varen caure als gorgs.”

3. Relleu de Sant Miquel a la capella del santuai. Fotografia de l'autor.

En el punt central dels nervis de la capella troglodítica de Sant Miquel del Fai trobem aquest relleu de Sant Miquel matant el dimoni. El dimoni du una cua plena d'escames que assenyala el seu caràcter aquàtic i tectònic

Hi ha autores i autors que diuen que les deesses d'una religió poden ser incorporades a d'altres teologies com dimonis, dracs i serps, de les que generalment es diu que viuen en les obscures profunditats de les aigües primigènies.

La mateixa llegenda sobre el convent de monges de Sant Miquel, també sembla referir-se al mateix, si prenem en compte que en aquest cas es pot estar referint a les antigues sacerdotesses del culte a Venus. Aquestes monges perden el camí del Senyor al mantenir tot tipus de plaers mundans amb una comitiva de formosos i galants cavallers que anant de caça es perden i van a parar al convent. El seu càstig fou terrible, ja que cairen també al fons de la vall, precipitat el convent per les dues cascades desbordades.

Les sacerdotesses antigues de la deessa mantenien relacions sexuals de caire ritual, podria estar indicant doncs també la substitució del culte.

Es de destacar la construcció de les dues esglésies a prop de les coves. La de Sant Martí, sobretot, es a escassos cinquanta metres de l’entrada de la cova de les Tosques. El culte de l’interior de les coves es desplaçat a l’espai cristià, probablement amb el desplaçament físic d’algun objecte betílic, en cas que existís en l’interior de les grutes.

3. Entrada a la cova de les Tosques. Foto de l'autor

Entrada a la cova subterrània de Les Tosques. A la part superior podem veure l'església de Sant Martí, temple que va ser aixecat amb molta seguretat per cristianitzar aquest espai que seria sagrat pels antics pobladors de la vall del riu Tenes.

La troballa de la imatge de Sant Miquel, com no, es trobada també per l’animal solar , el bou. El lloc de la troballa es correspon on està la capella troglodítica. Hi fundaren allí un convent amb el títol de “Solitaris de Sant Víctor”. Un detall curiós és que la imatge del sant era tota daurada i la cama per on l’havia agafat el bou  havia quedat negra. Com es natural procuraren fer daurar la cama del sant però per molt que la pintaren sempre tornava al seu color negre. L’autor (Francesc Maspons i Labrós) parla a l’any 1876 com si aquesta imatge existís en aquell moment (hores d’ara a Sant Miquel desconeixen el lloc on es troba). La cama negra pot tenir relació amb la matèria negra que el sant sotmet (femenina, fèrtil com la deessa negra) i també amb el simbolisme iniciàtic del coix. 

Les llegendes sobre goges, encantades i  dones d’aigua són abundants en la zona de Sant Miquel del Fai i rodalies.

4. Cova de Sant Miquel del Fai on les llegendes parlen de dones d'aigua

Per exemple la de la donzella de la cova: al final de la cova de Sant Miquel hi  ha un palau amb cambres meravelloses on viu la donzella encantada, la llegenda de Les encantades de Vall de Ros, o la de la dona d’aigua: Força interessant, ja que té relació amb la collita del blat, enriquint doncs l’element de culte aqüífer amb el de la deessa de grà. És una història en la que l’hereu del mas de Vilaplana es casa amb una dona d’aigua, amb la condició de que mai l’anomeni com a dona d’aigua. Quan la dona d'aigua ordena als pagesos que seguin el blat quan encara és verd, l’hereu indignat diu el seu nom. Això provoca que ella desapareix-hi i posteriorment també s’emporti els seus dos fills. 

5. El santuari i els dos salts d'aigua espectaculars, del riu Tenes i del riu Rossinyol

  Fotografies

1, 2 i 3 fotografies de l'autor del blog.

4. Cova de Sant Miquel del Fai

5. Santuari i salts d'aigua