Les Domus de Janas de Sardenya (1) i el Déu Toro (The Domus of Janas and the Bull God)

Continuant amb la riquesa del món de la Deessa Terra a la illa de Sardenya, tal com indicàvem en l'entrada anterior dels pous sagrats, avui parlarem sobre una altra mostra molt important del seu univers simbòlic: les Domus de Janas. 

Aquest és el nom popular que reben unes curioses estructures sepulcrals excavades a roques, que en algunes ocasions arriben a ser autèntiques necròpolis. Tenen  una antiguitat considerable; van ser excavades ni més ni menys que entre el IV i el III mil·lenni a.C. El nom de Domus de Janas té un significat similar al de cases de fades. Les fades o goges que precisament apareixen en el imaginari popular com a recordatori de que determinats llocs ja eren sagrats des de temps immemorials o que reflecteixen alguna energia especial imperceptible pels humans actuals (tal com ja vam explicar en la nostra entrada de les goges o dones d'aigua). No és d'estranyar que la mitologia i les rondalles populars embolcallin els records que en els nostres ancestres quedaven sobre aquella vella religió de la Terra.

1. Interior de la Domus de Janas de la Roca de l'Elefant, amb les banyes gravades de toro. Fotografia de l'autor del bloc.

En el meu recent viatge a Sardenya vaig poder visitar un parell de Domus de Janas summament interessants i que són una mostra de la varietat i bellesa d'aquestes construccions excavades en la pura roca amb eines de pedra prehistòriques. Si voleu fer una recerca en el mapa de Sardenya, us deixo aquest enllaç on consten ni més ni menys que 153!!

La primera d'elles està a l'interior d'una de les roques més conegudes del patrimoni turístic sard, la Roca de l'Elefant. Aquesta roca de grans dimensions, a la que l'erosió ha anat donant forma fins al que sembla a ulls humans com un elefant (no s'ha tenir gaire imaginació ja que realment té aquesta aparença des de alguna perspectiva) és famosa i rep moltes visites diàries de turistes que s'acosten per fer les fotografies de rigor. Apareix en totes les guies turístiques com  a punt destacat de la part nord oest de la illa, relativament a prop de la població costera de Castelsardo. 

2. La Roca de l'elefant. Fotografia de l'autor del bloc. 

El que molts turistes desconeixen és que aquesta singular pedra amaga un tresor en el seu interior. Les formes capricioses de la seva silueta van ser cisellades pel vent i l'aigua, però les perforacions interiors ho van ser per mans humanes amb estris de l'Edat de Pedra. Per això també era coneguda antigament com "Sa Pedra Pertunta" , és a dir la pedra perforada.

3. Roca de l'elefant amb les entrades de les Domus de Janas. Fotografia de l'autor del bloc.

En aquesta altra perspectiva de la Roca de l'elefant podeu observar dues de les entrades quadrades perforades, en les que s'hi troben les seves Domus de Janas.




















El tresor que "amaga" és el que podeu contemplar en la primera fotografia d'aquesta entrada. Una de les petites cambres, que suposadament tenia un caràcter funerari, mostra un gravat considerable amb les dues banyes de brau, que sovint han interpretades com les del Deu Toro, paredre de la Deessa  Terra. Pel seu caràcter fèrtil, la forma de les banyes que han estat assimilades amb la lluna creixent o les trompes de Falopi femenines, és una de les formes que apareixen sovint en aquesta època prehistòrica. Les trobem representades en moltes cultures prehistòriques de la Mediterrània; a la cultura minoica, al megalitisme de la illa de Menorca, a la ciutat neolítica de Çatal Huyuk. Quan les banyes, a més tenen funció d'altar reben el nom de banyes de consagració.

Però no és la única Domus de Janas que conté gravats insculpits a la roca mare que evidencia la importància de la figura del toro, el paredre de la Deessa Terra. Hi ha altres exemples, amb un caràcter misteriós i amb inestimable valor artístic, com són els la necròpolis de Su Crucifissu Manu (Porto Torres) o el de Sa Pala Larga.

4. Banyes de toro en el Domus de Janas de Su Crucifissu Manu. ENLLAÇ

5. Columna amb cap de toro i espirals de la Domus de Janas de Sa Pala Larga. ENLLAC

Un altre exemple, dels més interessants, és el Domus de Janas que es troba sota al poble de Sennori, sota l'església de San Basilio. Es tracta d'un conjunt de nou tombes excavades a la pedra calcària, datades d'entre el 3500 i el 2700 a.C. En una de les sales s'hi troben insculpits diversos caps de toros, de grans dimensions i força esquemàtics, gairebé idèntics al que heu pogut observar de la Roca de l'elefant. Aquest cas és força interessant pel fet d'estar emplaçats a sota d'un temple cristià, el que podria tenir a veure, com tantes i tantes vegades hem anat dient, amb la intenció de voler substituir la tradició sagrada que podria existir pels vilatans de la zona a aquest lloc ancestral. Ho es pot tractar també d'una casualitat funcional. No podem obviar les múltiples funcions que han tingut els espais amb el pas del temps, com ho testimonien els grafits de color negre que hi ha als sostres d'aquesta Domus, que sembla ser que van ser realitzats durant la Segona Guerra Mundial, quan es feien servir de refugis.

6. Domus de Janas sota l'esglesia de San Basilio (Sennori, Sardenya). ENLLAÇ

Els caps de toros han estat interpretats com una referència a la regeneració de la vida i la fertilitat, i el pas a la mort. Una relació entre el sexe, la natura i el més enllà. Cosa que té el seu sentit i tenim en compte que les Domus de Janas, amb molta seguretat, tenia una funció primordial sepulcral. Fins i tot hi ha qui ha anat més enllà i ha volgut veure en la silueta dels caps de brau una al·lusió al símbol també representat en alguns Domus de Janas de la doble espiral que parteix d'un únic tronc i que s'ha volgut veure també com una simplificació del dibuix de la trompa de Falopi de l'òrgan reproductor femení. Si us interessa podeu seguir aquest enllaç.

7. Doble espiral en la Domus de Janas de Chiaramonti. ENLLAÇ

8. Doble espiral en el Domus de Janas de Perfugas. ENLLAÇ

Tot i que en un primer moment pugui semblar una idea força rebuscada i portada totalment a l'extrem de la imaginació, ja que per arribar a aquest punt seria necessari que en el Neolític és tingués coneixement de la forma interna de l'aparell reproductor femení, hem trobat un parell de testimonis arqueològics i artístics que ens permeten entendre perquè es pot haver arribat a aquesta conclusió. El primer que us aporto té relació amb la assimilació de la doble espiral com a trompa de falopi. Es troba també a Sardenya, a l'entrada d'una tomba de la Cultura de Castellaccio,  (primera meitat del segon mileni a.C.) on trobem la mateixa doble espiral, i que ha estat interpretat com una al·lusió a l'acte sexual.

9. Doble espiral en la tomba de Castelluccio. ENLLAÇ

L'altre imatge no es troba a Sardenya, però sí a Itàlia, i es força posterior. En aquest cas la adjuntem ja que fa referència a la relació entre el cap de toro i la doble espiral. Pot ser una de tantes i tantes casualitats, però tal com veieu, trobem en una mateixa representació artística el cap de toro i a sota una filigrana artística en un capitell de columna molt similar a la doble espiral de Perfugas. En aquest cas es pot observar en la façana de la famosa catedral de Florència.

10. Cap de bou i a sota la doble espiral. Portal esquerra del Duomo de Florència. ENLLAÇ

Per no estendre'ns més en aquesta entrada, i com vulgui que volem mostrar-vos més contingut interessant sobre les Domus de Janas, ho deixarem per una segona propera part.

Els esperits femenins de l'aigua a Catalunya: les goges o dones d'aigua (The feminine spirits of water in Catalonia: the goges or water women)

Un dels aspectes destacats de la sacralitat de la Deessa Terra des de la nit dels temps són les essències, esperits o energies de l'aigua que transcorre per la seva superfície. Una mostra de la universalitat d'aquest fenomen són la gran quantitat de noms que han rebut els éssers mitològics que s'assimilen al poder de les aigües: fades, aloges, paitides, nimfes, ondinas, xanas, náyades, etc. En molts indrets del mon tenen sempre unes característiques semblants. Viuen en llocs solitaris i feréstecs on corre l'aigua o s'acumula en fonts, basses, llacs, torrents, coves amb aigua, salts i pous...

1. Pedra de les Goges.  Menhir prehistòric que es troba dins del camp de golf d'Aro Mas (Platja d'Aro, Baix Empordà) 

Sovint (tal com contempla una de les tendències de la Deessa Terra que comentàvem en una de les primeres entrades) tenen un caràcter ambivalent. Fugen el contacte amb els humans, però els que se les han trobat de forma inesperada els hi poden aportar la felicitat i la riquesa, com també la desgràcia i la mort. Qui les troba es pot quedar embadalit, encantat o "engojat" al observar aquestes dones de gran bellesa que juguen amb l'aigua, ballen o que es pentinen els seus llargs cabells assegudes a les pedres, a vegades a la llum de la lluna. També hi ha llegendes en que apareixen filant, cosa que ens les relaciona amb altres figures mitològiques de les que ja vam parlar en la nostra entrada de la deessa aranya.

2.Goja, dibuix d'Apel·les Mestres en el seu llibre Liliana

El gran representant del modernisme Apel·les Mestres (1854-1936) en la seva obra poètica Liliana va descriure el mon fantàstic i mitològic de fades i gnoms. En els seus dibuixos apareixen representades també les goges o dones d'aigua. Tal com podem observar en aquesta imatge típica d'aquests éssers mitològics de llacs i estanys.




Un dels trets característics dels llocs on apareixen llegendes de goges o dones d'aigua és que solen ser indrets de gran interès plàstic i paisagístic. Llocs amb un encant especial.

A vegades, per donar més solidesa a la nostra teoria de que estan relacionades amb un caràcter màgic i sagrat que prové de temps immemorials, estan relacionades amb indrets que disposen vestigis prehistòrics. 

• Un exemple és el que disposeu en la primera fotografia de la nostra entrada d'avui: el menhir prehistòric anomenat Pedra de les Goges o Sa Pedra Aguda. Aquest megàlit neolític disposa de diversos elements que ens permeten suposar amb molta certesa la seva sacralitat. Per una banda les diverses cassoletes gravades neolítiques (inscultures en forma de mitja circunferència que hom interpreta que eren utilitzades a vegades per abocar ofrenes líquides) i la creu llatina gravada, així com l'orifici de la seva part posterior on estava col·locada una creu de ferro(ambdues creus ens indiquen de la seva posterior cristianització).  

3. Pedra de les Goges, amb el forat on estava la creu que el "cristianitzava"

• Un altre exemple és el Cau de les Goges, de Sant Julià de Ramis. Es tracta d'una cova habitació de petites dimensions amb troballes arqueològiques del paleolític superior. Les llegendes sobre aquest indret són molt significatives. Deien que rebia aquest nom perquè temps ençà havien viscut les goges de la contrada i que solien rentar la roba en una balma profunda que havia existit molt a prop de l'entrada de la cova. Si algun mortal hagués pogut agafar una de les peces de roba que rentaven les goges hagués esdevingut ric per sempre més. També es diu que les àvies de la comarca deien als seus nets: "A toc d'oració, cap a casa, no fos cas que us trobéssiu a prop del Gorg Blau i les goges us tiressin a dins del seu cau".

Per reforçar encara més la seva importància farem un petit recull de llocs catalans amb presència de la figura de les goges:

• Al llac de Banyoles. Entre d'altres al paratge de Les Estunes, al municipi de Porqueres. Les llegendes parlen de que el darrer veí de Banyoles que va quedar "engojat" va ser trobat a prop de les Estunes dos dies després de desaparèixer de casa. Tenia la mirada perduda, estava garratibat i la única cosa que era capaç de dir era: deixeu-m'hi tornar, jo me'n vull anar.

4. Paratge de Les Estunes (Pla de l'Estany, Girona), lloc on trobem llegendes de goges o dones d'aigua.

• El Pou de les Goges (Llagostera, Gironès). Una de les llegendes refereix una història similar a les demés: un pastor anava a veure com es banyaven les goges i es va arribar a casar amb una d'elles, amb la que va tenir una filla. Un dia es van discutir i la goja es va tornar a la gorga amb la filla. Les nits de lluna plena surt a pentinar a la seva filla.

5. Pou de les Gojes (Llagostera, Girona)

• La Cova dels Encantats o la Cova del Cingle de l'Avenc (Rupit, Ripollès). Diuen les tradicions que en aquestes coves, a prop dels corrents d'aigua hi viuen les goges o aloges, que tenen roba estesa i que, en cas que algú pugui sostreure alguna peça obtindrà un gran poder. 

• El Gorg de les Dones d'Aigua (Sant Iscle de Vallalta, Maresme). La llegenda sobre aquest indret parla de goges que canten i ballen en les nits de lluna plena. Es repeteix la historia sobre el pastor que acaba tenint un fill amb una d'elles i com aquest perd la raó intentant trobar de nou a la seva estimada. A prop del Gorg de les Dones d'Aigua trobem el Pla de Forcs, on hi ha diverses roques plenes de cassoletes o cúpules (una altra coincidència sobre possibles vestigis megalítics neolítics).

6. Gorg i cova de les Dones d'Aigua (St. Iscle de Vallalta). Foto de l'autor del bloc.

• La Dona d'aigua de la Font de Can Gordi (Sant Cugat del Vallès). De forma similar a altres llegendes, parla sobre la relació entre una dona d'aigua que vivia a prop d'aquesta font i un jove pagès d'un dels masos propers. A partir de casar-se amb la dona d'aigua la prosperitat ompla la masia i les seves terres. Troben una mina d'aigua (cosa també habitual i que reforça el poder de les aigües d'aquests esperits de la natura) i terres i bestiar creixen en abundància. La promesa de la dona d'aigua al seu marit una nit no es compleix. La dona l'havia fet prometre que mai la seguiria per la nit i la curiositat va perdre al masover. Una nit segueix a la seva dona, que s'endinsa en el bosc fins que la veu despullar-se i ficar-se dins de la bassa de la Font d'en Gordi. Quan el marit la crida i intenta que no s'hi fiqui la seva dona fa un crit esgarrifós i ja no la torna a veure mai més. 

• Les Dones d'Aigua de l'estany de Lanós (Cerdanya). Al fons de l'estany de Lanós, el més gran de la Cerdanya diuen que habiten les dones d'aigua, que surten a ballar i a cantar en les Nits de Sant Joan. Si algun jove es capaç de tenir-hi contacte l'arrosseguen fins al fons del llac. Diuen també que sota l'estany hi ha la ciutat de goges més gran de Catalunya.

7. Estany de Lanós (Cerdanya)

Sant Miquel del Fai

Sant Miquel del Fai és d’aquests llocs que transmeten una bellesa especial i que sense cap mena  de dubte fan palesa que el culte a la Deessa  va ser des de temps molt antics força important en les coves i salts d’aigua que l’envolten. La presència de la fèrtil natura es condensa en un espai reduït , que en forma d’embut convergeix en el punt més important, la troglodítica església de Sant Miquel.

1. Fotografia de l'autor del blog on s'observa el santuari de Sant Miquel del Fai al mig de la cinglera

El lloc on és l’església de Sant Miquel es correspon amb el punt central de la vall i des don cau un dels dos salts d’aigua. Si veiem aquesta vall com les cames obertes d’una dona podem situar perfectament l’església, que està construïda en la mateixa cova troglodítica d’adoració a Venus, com la vulva sagrada. Tot això no es fruït d’una ment escalfada, ara veurem els fets que ho confirmen…

2. Entrada a l'ermita troglodítica de Sant Miquel del Fai, dins d'una cova o bauma

Els mateixos autors del llibre de Llegendes de Sant Miquel del Fai ho diuen a la seva manera; “Sant Miquel del Fai es replega fetalment a l’entrada dels cingles, quelcom de maternal l’embolcalla”.

Altres elements ens reforcen l’existència dels cultes a la deessa abans de que fos cristianitzat en nom de Sant Miquel.  El mateix Antoni Pladevall , en les llegendes, refereix sense embuts:

“Molts anys abans d’existir el monestir dedicat al sant Arcàngel, les coves estaven dedicades a la deessa Venus. 

Mentre el cristianisme penetrava per les nostres contrades l’Arcàngel Miquel, Príncep dels Exèrcits Celestials, netejà de paganisme la comarca enfonsant als abismes del Fai i els seus gorgs, a totes les fades malèfiques. Les veus que s’escolten des del fons dels gorgs responen: Som les fades d’aquests contorns que varen caure als gorgs.”

3. Relleu de Sant Miquel a la capella del santuai. Fotografia de l'autor.

En el punt central dels nervis de la capella troglodítica de Sant Miquel del Fai trobem aquest relleu de Sant Miquel matant el dimoni. El dimoni du una cua plena d'escames que assenyala el seu caràcter aquàtic i tectònic

Hi ha autores i autors que diuen que les deesses d'una religió poden ser incorporades a d'altres teologies com dimonis, dracs i serps, de les que generalment es diu que viuen en les obscures profunditats de les aigües primigènies.

La mateixa llegenda sobre el convent de monges de Sant Miquel, també sembla referir-se al mateix, si prenem en compte que en aquest cas es pot estar referint a les antigues sacerdotesses del culte a Venus. Aquestes monges perden el camí del Senyor al mantenir tot tipus de plaers mundans amb una comitiva de formosos i galants cavallers que anant de caça es perden i van a parar al convent. El seu càstig fou terrible, ja que cairen també al fons de la vall, precipitat el convent per les dues cascades desbordades.

Les sacerdotesses antigues de la deessa mantenien relacions sexuals de caire ritual, podria estar indicant doncs també la substitució del culte.

Es de destacar la construcció de les dues esglésies a prop de les coves. La de Sant Martí, sobretot, es a escassos cinquanta metres de l’entrada de la cova de les Tosques. El culte de l’interior de les coves es desplaçat a l’espai cristià, probablement amb el desplaçament físic d’algun objecte betílic, en cas que existís en l’interior de les grutes.

3. Entrada a la cova de les Tosques. Foto de l'autor

Entrada a la cova subterrània de Les Tosques. A la part superior podem veure l'església de Sant Martí, temple que va ser aixecat amb molta seguretat per cristianitzar aquest espai que seria sagrat pels antics pobladors de la vall del riu Tenes.

La troballa de la imatge de Sant Miquel, com no, es trobada també per l’animal solar , el bou. El lloc de la troballa es correspon on està la capella troglodítica. Hi fundaren allí un convent amb el títol de “Solitaris de Sant Víctor”. Un detall curiós és que la imatge del sant era tota daurada i la cama per on l’havia agafat el bou  havia quedat negra. Com es natural procuraren fer daurar la cama del sant però per molt que la pintaren sempre tornava al seu color negre. L’autor (Francesc Maspons i Labrós) parla a l’any 1876 com si aquesta imatge existís en aquell moment (hores d’ara a Sant Miquel desconeixen el lloc on es troba). La cama negra pot tenir relació amb la matèria negra que el sant sotmet (femenina, fèrtil com la deessa negra) i també amb el simbolisme iniciàtic del coix. 

Les llegendes sobre goges, encantades i  dones d’aigua són abundants en la zona de Sant Miquel del Fai i rodalies.

4. Cova de Sant Miquel del Fai on les llegendes parlen de dones d'aigua

Per exemple la de la donzella de la cova: al final de la cova de Sant Miquel hi  ha un palau amb cambres meravelloses on viu la donzella encantada, la llegenda de Les encantades de Vall de Ros, o la de la dona d’aigua: Força interessant, ja que té relació amb la collita del blat, enriquint doncs l’element de culte aqüífer amb el de la deessa de grà. És una història en la que l’hereu del mas de Vilaplana es casa amb una dona d’aigua, amb la condició de que mai l’anomeni com a dona d’aigua. Quan la dona d'aigua ordena als pagesos que seguin el blat quan encara és verd, l’hereu indignat diu el seu nom. Això provoca que ella desapareix-hi i posteriorment també s’emporti els seus dos fills. 

5. El santuari i els dos salts d'aigua espectaculars, del riu Tenes i del riu Rossinyol

  Fotografies

1, 2 i 3 fotografies de l'autor del blog.

4. Cova de Sant Miquel del Fai

5. Santuari i salts d'aigua