La Deessa Terra euskera: Mari

Continuant amb les mostres d'universalitat de la divinitat de la Deessa Terra, avui tractarem una de les figures que s'han conservat de forma més genuïna i que ens mostra de forma clara l'amplitud d'aspectes vitals que contempla. És un clar exemple que demostra els principis que figuren en les paraules d'entrada del blog que visiteu. Parlarem de la deessa Mari, que està considerada com la figura central del món mitològic vasc. 

1. Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe

La sort que tenim és de poder disposar encara en el ric imaginari mitològic vasc dels diversos atributs d'aquesta deessa, ja que si bé conserva la seva sacralitat sobre muntanyes i coves (cosa que en altres indrets sí que s'ha conservat gràcies als santuaris cristians aixecats, tal com feiem esment en l'entrada anterior de Montserrat) també es mantenen altres aspectes que ens permeten podem comprendre amb millor exactitud quin era l'ampli aspectre sagrat de l'antiga figura de la Deessa Terra abans que quedés absorvida o sincretitzada per la Mare de Déu. La mateixa arqueòloga Marija Gimbutas ja va fer referència a aquests extrems i va parlar de Mari o Maya (que és un dels altres noms que té aquesta deessa), de la mateixa manera que la Deessa Terra neolítica te supeditats tota la resta d'éssers i genis. Representa tant a fenòmens naturals com a animals i està vinculada a espais sagrats (coves, muntanyes, deus d'aigua, rius..). Rep llavors els noms del lloc que predomina (tal com passa amb les advocacions de les Mares de Déu trobades): Anbotoko Dama, Anbotoko Dama, Aralarko Dama, Txindokiko Dama, Mondarraingo Dama o Murumendiko Dama.

2. muntanya d'Amboto (Biscaia) un dels llocs sagrats emblemàtics de Mari

3. Cova de la Deessa Mari a les muntanyes d'Amboto (Biscaia)

Un detall altament significatiu que ens indica l'aprofundiment de la sacralitat de la Terra pels antics pobladors euskeres és que el número de santuaris cristians repartits per la geografia de Vasconia és molt elevat: en un territori de 20.662 quilòmetres quadrats es troben oberts al públic entre 3.000 a 4.000 llocs de culte reconeguts per l'Església. Això vol dir que hi ha un santuari per cada 6 quilòmetres quadrats. Molts d'ells acullen algun tipus de culte o creença relacionada amb la salut o la malaltia.

4. Santuari de San Miguel de Aralar, Navarra

El santuari de San Miguel in Excelsis, a la muntanya d'Aralar (Navarra) està aixecat sobre un antic lloc de culte precristià. Les llegendes com sempre ens ho reafirmen. Tant la que ens diu que Sant Miquel va matar a un dragó en aquest lloc, com la que afirma que la Deessa Mari transita des de un forat del santuari fins a una de les seves coves sagrades de la mateixa muntanya d'Aralar.






Tal com refereix Andrés Ortiz-Osés a la seva obra Antropologia simbólica vasca, la Deessa Mari representa a la Deessa Terra divinitzada però que es projecta també en la senyora de la casa (per aquest motiu, entre d'altres, es parla a vegades de aspectes matriarcals dins de la cultura vasca). La Gran Mare vasca condensa a la lluna i al sol com als seus fills, es metamorfosa en els quatre elements (aigua, terra, aire o foc), així com en els tres regnes de la realitat (minerals, vegetals i animals) tenint com a acompanyant fal·lic al Maju o bé a l'animal de la fertilitat que és Aker (el cabró). En aquest cas, tal com afirmava també Marija Gimbutas, l'animal masculí és una metamorfosi de la Gran Mare, que integra tot com cos de l'univers.La Deessa Mari  també se la considera com la que impera sobre vides i cases. 

El mateix autor ens refereix d'aquesta deessa primordial unes paraules que encaixen a la perfecció amb algunes de les características de la simbologia de la Deessa Terra, que ja exposavem en una de les primeres entrades del nostre blog:

"L'escena originària de la mitologia vasca mostra a Mari amb un mirall en una ma i amb la seva pinta daurada en l'altre: en el miral fixa, captiva i remansa a la realitat morta, la que és reivindicada, revivida i regenerada al pentinar i repentinar-se els cabells. D'aquesta manera la Deessa del destí, amb el seu cardar-teixir, esdevé Deessa de la fertilitat o fecundació partenogenètica: la pinta sagrada de cardar la vida es transforma en rastrell de cardar la terra, així com en ma-peu i, finalment, en l'animal libidinós de Dionís: el garipau; amb aquest animal libidinal o amb el seu peu-empenya s'autofecunda la deessa a sí mateixa, amb el que està d'acord amb el fons lingüístic i l'horitzó semàntic de pinta, significant "l'òrgan sexual", el "púbis" o la "petxina-peineta" de fructificació. La Deessa Mari resulta així deessa de la mort i de la vida, deessa de la meditació i del retorn del Bé i del Mal, deessa del akelarre, com culte mistèric de la vida."

Fotografies

1. Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe
2. Muntanya d'Amboto (Biscaia) 
3. Cova de la Deessa Mari a les muntanyes d'Amboto (Biscaia)
4. Santuari de San Miguel de Aralar, Navarra

El Monticle de la Serp (Serpent Mound), Ohio

Les serps han estat un símbol sagrat universal per egipcis,  assiris, celtes, hindús i molts altres pobles. En una entrada anterior, en la que parlàvem de l'oracle de Delfos, també comentàvem que pels antics grecs la serp estava lligada a les primeres deesses i fins i tot a la Deessa Terra. La mateixa serp Pithó del temple de Delfos, la serp del temple de l'Erecteion a l'Acròpolis d'Atenes o les deesses minoiques amb faldilles de serps, són diversos testimonis d'aquest culte ofidi que és perd en la nit dels temps.

1. El Gran Monticle de la Serp, Ohio

Avui veurem un clar exemple de la universalitat de la serp com a símbol sagrat i relacionat amb la Mare Terra. Aquest cas és el d'un dels monuments nortamericans més sorprenents i misteriorosos. És el Monticle de la Serp (Serpent Mound), situat a Adams County (Ohio), que va ser construït fa més de dos mil anys per pobles indígenes de la cultura d'Adena o de Hopewell amb fang groc, sobre una base de pedres i fang. 

Una enorme serp, de prop de mig quilòmetre de llarg sosté a la seva boca un ou de grans dimensions, la seva cua té forma d'espiral. El seu relleu s'aixeca en un altiplà, que per un costat està envoltat d'arbres i per l'altre cau en uns penya segats de 50 metres. Això fa que esdevingui un lloc espectacular que domina el paisatge.

2. Dibuix del relleu 

Un dels primers en plantejar la hipòtesi de que aquesta serp fos una representació d'una divinitat va ser l'antiquari Stephen D. Peet. Va considerar l'any 1890 que podia ser que els nadius creguessin que en aquell lloc hi residís un gran manitú (esperit diví), ja que en la mitologia dels indis nortamericans existeix l'anomenada Serp cornuda, Serp amb cornamenta o Monstre de l'aigua, que és la protectora de les deus que emanen de la Terra, sobretot l'aigua. Un element que pot donar consistència a aquesta hipòtesi és que el monticle és a tocar a un lloc de captació d'aigües i, a més, sembla ser, que on està representada la forma de l'ou originalment hi havia un petit cercle de pedres cremades. Això ha estat interpretat com que hi hauria una foguera encesa en aquest lloc que seria visible des de molt lluny i que potser tenia el propósit d'assenyalar que l'esperit de la serp les les aigües es trobava actiu i vigilant.

3. Representació indígena d'una serp cornuda en una roca a Nou Mèxic

L'assimilació de la serp amb l'aigua i l'energia de la Terra no és una cosa extranya, és a dir que si el significat del Monticle de la Serp anés en aquesta direcció no ens trobariem amb un fet extraordinari. Seguiria sent extraordinari pròpiament per la materialització en una construcció humana en un lloc força especial, però no pel seu significat.

Segons el gran especialista en simbologia Juan Eduardo Cirlot, si en realitat tots els símbols són funcions i signes del energètic, la serp és simbòlica per antonomàsia de l'energia, de la força pura i sola; d'aquí provenen les seves múltiples ambivalències i multivalències. Aquesta amplitud de significats prové, entre d'altres,  de la varietat de llocs on es poden trobar aquests animals, que desperten a l'ésser humà sensacions diverses i profundes. Hi ha que viuen en els boscos, altres en els deserts, algunes són marines, d'altres viuen en llacs i estancs, pous, rius i deus. A l'Índia, per exemple, estan vinculades a les aigües. Mircea Eliade va dir que les serps eren poders protectors de les fonts de la vida i de la immortalitat, així com dels bens superiors simbolitzats pels tresors ocults. Tots aquests nivells simbòlics encaixarien a la perfecció amb la possibilitat que la serp del Monticle representés un esperit protector de les aigües d'aquest emplaçament de la Deessa Terra. 

I és que a més la serp, l'ou i l'espiral, aquests tres símbols que apareixen en una mateixa represenyació en aquest monticle, tenen des del Neolític una gran afinitat amb la Deessa. Tal com relaciono amb el meu treball La deessa mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, l'aigua, la serp, l'ocell i l'ou són representats en infinitat de llocs, temps i cultures amb significats de naturalesa primordial. Una de les autores que va dedicar més temps al seu estudi va ser Marija Gimbutas (1921-1994), arqueòloga lituana autora d'obres força importants (però força difícils d'aconseguir) com són The living goddesses o The language of the goddess. A continuació us adjunto unes fotografies que amb representacions alussives  a aquesta simbologia.

4. Figures femenines prehistòriques de Rumània amb espirals a les natges

5. Deessa minoica de la serp i els animals, a sobre del monticle de les aigües

Fotografies

1. El Gran Monticle de la Serp, Ohio
2. Dibuix del relleu 
3. Representació indígena d'una serp cornuda en una roca a Nou Mèxic
4. Figures femenines prehistòriques de Rumània amb espirals a les natges
5. Deessa minoica de la serp i els animals, a sobre del monticle de les aigües

Significat i característiques de la Deessa Mare

La figura de la Deessa Mare, tal com exposo en la meva obra La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremptes de la seva cristianització ha estat descrita de formes diverses. A ella s'hi han acostat historiadors de l'art, historiadors de la religió, artistes, antropolègs,arqueòlogues i persones de índoles  molt diverses. Abans de continuar oferint-vos entrades que parlin sobre ella, o que destaquin alguna de les seves múltiples facetes que segueixen vigents encara en els nostres temps, us vull oferir un recull de descripcions, per tal que pogueu compartir la seva complexa essència, (adjuntarem algunes fotografies de Grans Mares per tal que pogueu veure la seva universalitat):

• És una imatge que inspira una percepció de l’univers com un tot orgànic, sagrat i viu, de la que Ella és el nucli; és una imatge de la que formen part (com els seus fills) la humanitat, la terra i tota forma de vida terrestre. Tot està entrellaçat en una xarxa còsmica que vincula entre si a tots els ordres de la vida manifestada i no manifestada, perquè tots ells participen de la santedat de la font original.

1. Gran Mare budista Prajnaparamita

•   La seva figura té a veure amb l’arquetip de la Gran Mare. Segons Carl Gustav Jung, la Deessa Mare com origen sobrenatural del món, és un concepte innat de la ment humana, anterior al naixement, en part perquè l’experiència humana primària i universal és la de la gestació. D’aquesta experiència primària es deriva la tendència de la deessa a representar conceptes oposats complementaris com a dalt i a baix, creació i destrucció, seguretat i perill. Aquestes idees es representen com imatges circulars de la totalitat que evoquen a Uroboros (imatge simbòlica d’un dragó o serp que es mossega la seva pròpia cua, i que crea així un cercle sense fi). Representa la naturalesa cíclica de les coses, l’etern retorn.

2. Gran Mare Coatlicue amb cap i  faldilla de serps

      A l'esquerra i a sota dues imatges de la Deessa Mare asteca Coatlicue (la que té la faldilla de serps), també coneguda com Tonantzin. Deessa que donava la vida i la mort. La seva herència és molt visible avui encara a Mèxic. Podem trobar relacions interessants amb la figura mexicana de la Santa Mort i amb el fet de que on hi havia el seu principal temple, a la muntanya de Tepeyac (que va ser destruit pels conqueridors espanyols), s'aixeca el temple de la Verge de Guadalupe, figura de devoció trascendental pels actuals mexicans. Aquesta darrera coincidència, tal com explicarem una vegada i una altra, no és fruit de la casualitat.

3. Deessa Mare Coatlicue amb rostre i caps de calaveres

•   La figura simbòlica de la Gran Mare apareix a través d’innumerables símbols, que pertanyen a la imatge primordial de les forces esbalaïdores i terribles de la natura que embolcallen el destí de l’ésser humà. La Deessa podia ser simbolitzada sota qualsevol forma de la natura; un arbre, una fruita, un animal..., que es van fènyer com formes simbòliques o hierofàniques  (M.Eliade) de la Gran Mare i el seu poder numinós.

4. Bees Goddess, Q. Casetti

Representació actual de la il·lustradora Q. Casetti, de la Deessa de les Abelles, una de les múltiples representacions de la Deessa Terra. A la Grècia antiga ja existia una deessa d'aquestes característiques anomenada Melissa.

La Mare de Déu, tal com veurem en entrades posteriors també va assumir aquest rol. Fins i tot hi ha alguna ermita on hi havia ruscos en el seu interior i hi havia una finestra que sempre que tenia que estar oberta per tal que les abelles poguessin acudir a "veure a la seva Reina".

• Segons la gran arqueòloga Marija Gimbutas, no totes les imatge de deesses representen a la Deessa Mare. Algunes al·ludeixen a la Mare Terra, altres a la Mare de la Mort, però hi ha casos de “deïtats joves” a les que no és pot aplicar el terme general de Deessa Mare, per exemple la Deessa Ocell o la Deessa Serp del Paleolític que, diu, “no són sempre mares, com tampoc ho són altres moltes imatges  relacionades amb la regeneració tals com la deessa granota, peix o eriçó, les quals encarnen els poders de la transformació. És a dir “elles personifiquen la Vida, la Mort i la Regeneració, representant alguna cosa més que la fertilitat i la maternitat” en el seu simple paper reproductor. 

5. Figura de les anomenades Deessa Ocell, per Marija Gimbutas, sostenent un infant

•  La Gran Deessa del Neolític, ara identificada amb l’agricultura i amb sacerdotesses que originalment eren dipositaries de la màgia de la pluja que feia créixer les plantes, va començar a aparèixer llavors per tot arreu com la mare de la terra i la fertilitat. Tot allò que significava manutenció se li va subordinar. Ella era la deessa de l’agricultura, ja fos arròs, civada, blat o qualsevol altre producte de la terra. Per aquesta raó a la Gran Mare després se la va començar a associar freqüentment amb un símbol vegetal. D’aquesta manera, el llaç o vincle entre la dona i planta va quedar establert a través de totes les etapes del simbolisme humà.

6. Tant la deessa Isis com la deessa Nut apareixen representade sovint com a arbre

7. Mare de Déu apareguda en una alzina

Tal com es pot observar en aquestes dues imatges, la relació de la deesses i  la Mare de Déu amb els arbres es més que evident. Les aparicions marianes en els arbres és mereixeran més endavant una entrada exclusiva. Però aquestes aparicions no només es van produir en els arbres, sino en multitud de facetes relacionades amb l'agricultura, simbologia que es remunta a temps neolítics.

Fotografies

1. Gran Mare budista Prajnaparamita: http://religion.lilithezine.com/Resurrecting-the-Great-Mother.html

2. Gran Mare Coatlicue amb cap i  faldilla de serps: http://www.taringa.net/posts/info/14175730/Coatlicue-Diosa-Madre-de-los-Aztecas.html#

3. Deessa Mare Coatlicue amb rostre i caps de calaveres: http://www.taringa.net/posts/info/14175730/Coatlicue-Diosa-Madre-de-los-Aztecas.html#

4. Bees Goddess, Q. Casetti: http://www.behance.net/gallery/A-Pursuit-of-Bees/509176

5. Figura de les anomenades Deessa Ocell. http://debronvanurd.blogspot.com.es/2012/09/when-women-were-birds.html

6. Deessa Nut com arbre: http://www.arsgravis.com/?p=3209

7. Mare de Déu apareguda en una alzina. Fotografia de l'autor sobre una làmina de Nuestra Señora del Ara (Fuente del Arco, Badajoz) del Fons Mariològic Santaló Rull.