Sant Miquel del Mont Gargano (Itàlia)

Fer el Camí de Sant Jaume és una experiència aconsellable plenament, que em va ajudar a trobar l'autèntic sentit sobre les prioritats vitals, però també em va servir per poder conèixer a grans persones que comparteixen un mateix objectiu momentani. És cert que sovint la coincidència en el camí i les necessitats de cadascú fan que es comparteixi el recorregut per uns pocs dies o hores, però això no treu que el record d'aquestes persones singulars perduri. 

Aquest va ser el cas, per exemple, de la italiana Ugolina, que havia sigut hospitalera en alguns albergs i que va ser una gran companya de converses i debats sobre els llocs per on anàvem fent camí. Entre d'altres, i vist l'interès que jo mostrava sobre aquells llocs de la Terra que aporten una força especial em va aconsellar que pogués visitar en algun moment el santuari de Sant Miquel a la zona del Gargano, d'Itàlia. Ella personalment ho havia fet, i reconeixia que la cova profunda que existia dins del santuari possiblement havia estat sagrada abans del cristianisme i destacava que era un lloc altament màgic i especial. Hem de tenir present que National Geographic va triar aquest cova com la 8a més bonica del món...

1. Gruta de Sant Miquel, al Mont Gargano (Puglia, Itàlia) . ENLLAÇ

La història i llegendes d'aquest antiquíssim santuari italià no ens poden estranyar si hem anat seguint les moltes entrades d'aquest bloc en les que tractem la cristianització dels llocs sagrats pagans en els que es retia culte als diversos aspectes de la Deessa Terra, ja que es segueixen el mateixos patrons..

Podem començar pel fet de que el santuari estigui sota d'advocació de l'arcàngel Sant Miquel. En una antiga entrada en la que parlàvem sobre el santuari barceloní de Sant Miquel del Fai, (que està emplaçat també sobre una antiga cova en la que es retia culte a la Deessa)  ja vam destacar que la figura de Sant Miquel matant el Diable o el Drac feia al·lusió a la victòria del cristianisme sobre els antics cultes pagans. A Gorgona, trobem la mateixa situació, però hem d'assenyalar que la importància del santuari puglià és encara més destacable, ja que per molts es tracta del santuari micaelià més important d'Occident i també dels més arcans. 

2. Estàtua del s. XVI de Sant Miquel matant al Diable, a la cova.

En una altra de les nostres entrades, en aquest cas la de Sant Miguel de Arretxinaga (Bizkaia, País Vasc), que en aquest cas està aixecada sobre antics megàlits sagrats prehistòrics, referíem unes paraules de Jose María Satrústegui que citava al cardenal A.I.Schuster: "la primitiva església va veure a Sant Miquel, vencedor de Satanàs, com abanderat en la lluita contra el paganisme. És el que va situar per damunt dels altres sants".

Es una bona manera d'evidenciar el que suposem fermament; que el culte a Sant Miquel i els llocs on hi ha la seva advocació pertanyien anteriorment a l'altra religió, en la que s'adorava els cicles de la Mare Terra.

L'antiguitat del culte a la cova esta fora de tota dubta i amb tota seguretat també, procedeix de cultes precristians. Ho demostra el fet de que a finals del segle V, concretament l'any 490, la llegenda parla d'un pastor que va perdre el millor bou del seu ramat i aquest es va anar a amagar dins de la cova. Aquest pastor, al veure que no el podia treure del seu amagatall li va disparar una fletxa, que va rebotar en l'animal. Aquest fet va ser interpretat com a miraculós i va provocar que al bisbe de la zona se li aparegués l'Arcàngel Sant Miquel en somnis i que a partir d'això construïssin el santuari cristià, tal com el Sant li va demanar. Si valorem que els llombards, que eren els que dominaven en aquelles contrades, no van ser cristianitzats fins l'any 589 podem suposar amb bastant certesa que en el moment de la construcció del primer temple l'any 493 en aquella zona predominava la religió pagana llombarda. HI ha qui diu precisament que els llombards tenien en conte les divinitats nòrdiques, i que per això van acceptar fàcilment el culte a Sant Miquel per la seva semblança amb el déu Odí (de la guerra i guia del més enllà). L'antiguitat del pelegrinatge ens aporta indicis curiosos i sorprenents en aquest aspecte, tals com missatges amb lletres rúniques gravats a algunes de les parets rocoses de la cova del santuari. 

3. Muntanya de Gargano i el santuari. Lucana da Imola, 1550. ENLLAÇ

Un altre dels símbols recurrents és la figura del bou. En la llegenda del Santuari de Sant Miquel Arcàngel del Mont Gargano torna a aparèixer com l'animal que propicia la troballa de la cova sagrada. En les llegendes marianes d'aparicions de imatges trobades és també l'animal escollit, ja ho hem tractat en diverses entrades. Hi ha qui diu que és una suplantació simbòlica de l'anterior culte del mitraisme, però particularment considero que té a veure més amb el paredre de la Deessa Mare, tal com exposo en diverses entrades.No podem obviar que en el culte a la Deessa Cibeles es sacrificaven bous. Precisament hi ha unes paraules que s'atribueixen a l'Arcangel Sant Miquel dirigides al bisbe en el segle V i que donen testimoni de que molt possiblement es realitzaven sacrificis de bous en la cova del santuari:

"Sóc l'arcàngel Sant Miquel i estic sempre en presència de Déu. He escollit aquesta cova com a lloc sagrat. No hi haurà més vessament de sang de bou. Aquí on s'obren les roques, els pecats dels homes poden ser indultats. El que aquí es demani en oració serà concedit.Per tant, pugeu a la muntanya i dediqueu-la a Déu."

En la pintura de la imatge 3 podeu veure representat a la part superior el pastor disparant la fletxa al bou sagrat, i en la 4 el bou blanc podeu comprovar com té un especial protagonisme.

4. La troballa de la cova a partir del bou blanc. ENLLAÇ

Hi ha fins i tot alguna informació que refereix que la mateixa cova del santuari, on es troba una doll d'aigües curatives i sanadores, era lloc d'acollida de pelegrins abans de l'arribada del cristianisme. De la mateixa manera que d'altres santuaris clàssics i prehistòrics, els malalts anaven a dormir per rebre curació de les seves aigües i energies...

5. Les mans de pelegrins representades a les parets d'accés a la cova sagrada, evoquen les antigues coves prehistòriques. ENLLAÇ

El Drac i la Creu (The Dragon and the Cross)

Pocs animals llegendaris tenen una representació tant universal com ho és el drac. És veritablement sorprenent com una bèstia, de la que no hi ha constància que hagi existit realment, aparegui representada en contes, llegendes i mostres artístiques de cultures tan diferents i distants amb un aspecte i característiques força similars. Els dracs tant podem aparèixer a la BÍblia i la cultura greco-llatina com a la cultura Xinesa, japonesa o coreana, el folklore europeu, la doctrina hindú, els celtes, els asteques, el poble hebreu o les cultures mesopotàmiques, entre d'altres.

La simbologia del drac és rica i variada, però sovint gira sobre la lluita entre aquest i un heroi. El drac sol tenir una funció de vigilant i custodi d'algun lloc sagrat o tresor. Devoradors d'homes i d'herois, que per alguns autors simbolitzen l'essència d'un ésser còsmic que espera i que amb la seva mort comporta el naixement d'un nou ordre universal. Pot contenir aspectes ambivalents; el mal i la foscor, la sabiduria i el coneixement, l'aigua i la terra (millor l'aspecte subterrani), la mort  i la immortalitat...

1. Coves del Drac, Mallorca. ENLLAÇ

Anem a veure si trobem doncs indicis que ens permetin reafirmar la teoria que sostenen alguns autors, respecte a que la mort del drac per part d'un heroi o sant és una metàfora sobre la victòria del cristianisme sobre el paganisme. Ja vam tractar en una entrada anterior la figura de Sant Jordi, com a paradigma d'aquest arquetip.

Destacarem precisament, per això,  l'aspecte del drac com a custodi de llocs sagrats, ja que no és molt eixelebrat pensar que en algunes llegendes i mites en que hi apareix pot estar marcant-nos l'existència d'antics llocs sagrats i cultes, que amb la cristianització van ser assimilats. Un primer exemple gràfic seria la representació inferior de Sant Climent lluitant contra el drac Graoully a les portes de l'amfiteatre romà de Metz.

2. Sant Climent matant al drac Groaully, Auguste Migette , any 1850. ENLLAÇ

3. Vidriera de la catedral de Metz. ENLLAÇ

Vidriera de la catedral de Metz (França) on està representat Sant Climent matant al drac, amb una llança que ostenta la creu en el seu mànec. La ciutat de Metz, era coneguda anteriorment pels gals mediomatricis com Divodorum (el turó sagrat). Amb molta probabilitat la llegenda de Sant Climent i la mort del drac ens evoca la cristianització tant del món pagà romà com dels vestigis dels paganisme celta que deuria perdurar amb l'arribada del cristianisme. És també força simbòlic que el drac Graoully estigui també representat a la cripta de la catedral de Metz, el lloc del temple amb més connotacions subterrànies i tel·lúriques...

Un altre cas, en el que la llegenda del matador de dracs sembla està associada a la conversió dels pagans al cristianisme (en aquesta ocasió per la força de les armes) el trobem en el cavaller llegendari rus Dobrynya Nikitich. Aquest famós cavaller dels pobles russos, està basat en un personatge històric que va dirigir les hosts d'Sviatoslav I de Kiev, durant el segle X i que va ser tutor del princep Vladimir el Gran. Aquest darrer va ser un dels principals artífexs de la cristianització russa, tot i que en els seus inicis feia ostentació d'un paganisme extrem.  
La llegenda de Dobrynya Nikitich gira al voltant del drac, que segueix els patrons habituals. Segresta a la neboda del príncep Vladimir, i es refugia en muntanyes sarreïnes (tornem a trobar la relació del drac amb el paganisme). El drac és mort pel cavaller Dobrynya, que li acaba tallant els tres caps.

4. El cavaller Dobrynya, matador del drac. ENLLAÇ 

També podem destacar les llegendes que envolten a les anomenades Coves del Drac. Com ja hem exposat en reiterades ocasions, la cova és un dels llocs més sagrats en les antigues religions, cosa que s'arrossega des del Paleolític. Entre d'altres és el lloc predilecte per a la representació del simbolisme arcà de la mort i la resurrecció. La caverna figura com arquetip de la matriu materna i així es contempla en els mites de l'origen, de renaixement i de iniciació de nombrosos pobles (1). Anem a veure alguna de les diverses coves en les que les llegendes afirmen de l'existència de dracs:

Cova del Drac (Sant Llorenç del Munt).La llegenda és del tot interessant perquè ens la situa cronològicament en el temps de la Reconquesta contra els sarraïns,en els segles IX o X. Aquests són els que porten la víbria o drac des de l'Àfrica per poder lluitar contra els cristians (l'aparició en el llegendari i la toponimia de "moros" o "sarraïns" sovint és una al·lusió al paganisme. Fins i tot en algunes llegendes i topònims hi apareixen quan històricament mai hi van arribar a estar). Un cavaller fereix de mort al drac que vivia en aquesta cova i que tenia atemorida a la gent de la comarca, anant a morir al cim del Puig de la Creu de Castellar del Vallès. 

5. Cova del Drac, Sant Llorenç de Munt (Vallès Occidental, Barcelona). ENLLAÇ

Coves del Drac ( Manacor, Mallorca, imatge número 1). Aquestes coves gegants, i que reben en l'actualitat a prop de 800.000 turistes a l'any, deuen el seu nom a la llegenda de l'existència d'un drac en el seu interior. Tenen una extensió de 2.400 metres en horitzontal i contenen un dels llacs subterranis més grans del món (177 metres x 30 metres).

Volem destacar que dins de les coves es van trobar vestigis ceràmics de la cultura talaiotica, romana i musulmana, sense poder afirmar si aquestes ceràmiques tenien algun caràcter cultual. Si que demostra que les cultures antigues de la illa de Mallorca tenien coneixement de les mateixes, i no seria gens estrany que poguessin tenir algun caràcter sagrat. 

Una altra Cova del Drac famosa la trobem a Cracòvia (Polònia), sota el Castell de Wawel. La llegenda parla en aquest cas d'un gran drac, que tenia atemorida la ciutat de Cracòvia, i que un humil sabater el va poder matar donant-li una ovella morta que estava farcida de sofre. La bèstia que rebentar al menjar-se l'animal.   

6. Cova del Drac, sota el castell de Wawel, Cracòvia, Polònia. ENLLAÇ

1. Diccionario de símbolos. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant, Editorial Herder, Barcelona, 1995.

Sant Aniol d'Aguja, un altre exemple de la cristianització de les coves i l'aigua (Sant Aniol d'Aguja, another example of the Christianization of the caves and the water)

En molts moments ja hem tractat en aquest blog com el Cristianisme, a partir del mateix moment de la seva oficialitat en l'Imperi Romà, va combatre amb força totes les mostres de cultes pagans. Les antigues divinitats per tant van ser condemnades i perseguides, i els seus seguidors sobretot del mon rural es van anar convertint a la nova religió, però sovint de forma superficial. Però els antics rituals, cerimònies, balls i cançons, van continuar existint amb algunes modificacions que podien permetre passar el "filtre" dels censors religiosos. 

Els llocs naturals de la Deessa Terra no van deixar de ser adorats. Els més habituals eren els arbres, les coves i els punts d'aigua (fonts, rius, llacs), (si tenim en compte les aparicions de imatges de la Mare de Déu en aquests indrets només a Catalunya). A més, trobem casos en que els llocs sagrats consistien precisament en la "triada" d'aquests símbols paradigmàtics: un arbre, sovint centenari, al costat d'una cova en la que hi ha una font o al costat d'una font. L'aigua de la font, que abans era considerada com a sagrada i guaridora, passa (amb l'establiment corresponent del temple cristià construït en el lloc) a santa i miraculosa.

Respecte a les coves cristianitzades hem exposat diversos exemples, només cal que accediu a l'etiqueta corresponent d'aquest blog. Avui parlarem d'un nou cas, en un dels llocs que considero que disposa d'un entorn amb més bellesa; el monestir de Sant Aniol d'Aguja, a la vall de Sadernes (Garrotxa, Girona). El riu i els gorgs que l'envolten són per mi una de les excursions que millor serveixen per omplir l'esperit i netejar "impureses"...

1. El Gorg Blau, a Sant Aniol d'Aguja. ENLLAÇ

El nom de Sant Aniol d'Aguja prové del monestir benedictí del mateix nom. Aquest monestir el van aixecar en el segle IX, monjos benedictins que havien fugit dels normands des del monestir de Santa Maria d'Arlès (Rosselló). Un monestir que inicialment tenia caràcter de santuari, ja que les tradicions afirmaven que en ell  s'hi havia establert Sant Aniol per fer-hi penitència, procedent del Vallespir (actualment francès). 

Aquestes tradicions basades en el santoral i les llegendes solen amagar entre línies possibles raons que motiven la cristianització del paganisme en els llocs rurals. En el cas dels Gojos de Sant Aniol i la llegenda podem trobar diversos indicis que ens fan creure en la cristianització d'una cova i les aigües que provenen del seu interior. Segons aquestes tradicions el sant guaria els mals d'ull amb l'aigua que regalimava de la cova de l'Abat, situada al costat de l'església i que va esdevenir una atracció pels pelegrins. Aquesta argumentació llegendària  ens confirma, com en moltes altres ocasions, l'existència d'una cova que ja era sagrada molt abans de l'aparició del cristianisme, i que ja era visitada per romeus també des de temps molt antics. 

Podeu pensar que estem en el terreny de les conjectures, però són masses els indrets d'Europa en el que es repeteixen les mateixes llegendes de sants i verges, en llocs cultuals dels antics pobladors precristians. La cova de l'Abat es troba precisament a sota del monestir, a la que s'accedeix per unes escales que hi ha a l'interior del temple cristià, i encara disposa d'una petita afluència d'aigua que prové de les filtracions tel·lúriques. No he pogut trobar cap fotografia d'aquesta cova, que encara existeix com a cripta del temple, ni de les escales que la comuniquen.

2. Monestir de Sant Aniol d'Aguja, ENLLAÇ

La mateixa malaltia del mal d'ull que refereix la tradició, que curava el sant amb les aigües sagrades de la cova, no deixa de ser una "malaltia espiritual" típica de les tractades en el món del xamanisme. L'absis de l'església és a tocar de la riera de Sant Aniol, amb el que seria un lloc idoni d'antic santuari precristià de cova + aigua. Els gorgs i salts d'aigua de d'aquesta riera són realment espectaculars, cosa que ens pot fer pensar en un zona més àmplia de caràcter sagrat pels pobladors abans de l'arribada dels monjos benedictins. Monjos que tenien una missió principal durant l'Edat Mitjana, com les altres ordres monàstiques cristianes; l'abolició del paganisme. 

3. El Salt del Brull, ENLLAÇ

Per posar un altre exemple que ens reforça aquesta teoria sobre la cristianització dels antics cultes pagans podem referir un altre temple dedicat a la figura de Sant Aniol, a la mateixa comarca volcànica de La Garrotxa: en aquest cas Sant Aniol de Finestres. En aquesta església romànica, gràcies a unes obres que es van realitzar en el seu presbiteri l'any 1997, es va descobrir un mosaic de l'epoca romana que va permetre datar a l'estructura del segle II i I a.C. Els especialistes creuen que per les característiques i dimensions existiria un templet pagà abans que el temple cristià. La disposició i simbologia és la mateixa que Sant Aniol d'Aguja: un lloc subterrani a pocs metres i el naixement d'un dels afluents de la riera del Llémena. Això els fa pensar  que es tractaria d'un santuari dedicat a les nimfes que habitaven els boscos i les aigües. Un santuari, doncs, d'un dels aspectes més habituals de la Deessa Terra.

4. Sant Aniol de Finestres, La Garrotxa. ENLLAÇ

Un altre temple amb el nom de Sant Aniol, en aquest cas Sant Aniol de Finestres (també a La Garrotxa, Girona) està aixecat sobre un antic temple romà dedicat a les nimfes de les aigües i els boscos.

Les pedres bressol de la Mare de Déu

Tal com argumento de forma extensa en el meu treball  La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la figura de la Verge o la Mare de Déu va ser la millor eina que va tenir l'Església per poder cristianitzar les creences i llocs relacionats amb la Deessa Terra que des de antuvi eren sagrats i adorats. Ho va facilitar la simbologia sincrètica de la Mare de Déu amb les antigues deesses mare que havien arribat fins l'Edat Mitjana gràcies a grecs i romans.

Els megàlits, llocs sagrats com a mínim des de temps neolítics, seguien tenint una força simbòlica especial que congregava  als vilatans del món rural (a pagesos i camperols sobretot), que els seguien adorant amb ofrenes, processons i romiatges. Moltes d'aquestes dinàmiques, que els eclesiàstics no van poder sempre eradicar amb condemnes i destruccions, van poder continuar sent sagrades gràcies a les "miraculoses aparicions" de imatges de la Mare de Déu (la Verge). Per posa un sol exemple molt a prop de Mollet del Vallès (Barcelona), a la zona rural de Gallecs, hi havia fins no fa gaires anys un dolmen anomenat popularment com La Pedra Salvadora. Hi ha constància, fins i tot fotogràfica, de que encara als anys 30 del passat segle XX es va fer una gran processó amb la finalitat de fer ploure. (1)

1. Cista de megàlits que rep el nom de Bressol de la Mare de Déu (Correà, Espunyola, Berguedà). ENLLAÇ 

En anteriors entrades ja hem tractat algun d'aquests casos. Alguns casos són els de Sant Jordi de Puigseslloses (en el que el temple cristià està construït al costat mateix d'un dolmen de grans lloses de pedra), l'ermita de la Mare de Déu de Camp-real de Massoteres (en la que a poca distància es troba la Pedra Ferrada, una gran roca amb inscultures prehistòriques), o l'església de San Miguel de Arretxinaga (Bizkaia, en la que en el seu interior hi ha grans megàlits).

El que tractarem avui són un parell d'exemples més que confirmen l'aparició d'imatges marianes en llocs que anteriorment havien estat sagrats. Tenen a més una característica única que els fa encara més importants, ja que remarquen la pròpia aparició de la imatge mariana amb el seu propi nom, ni més ni menys van ser batejats com a lloc de naixement de la Mare de Déu; són popularment coneguts com bressols de la Mare de Déu. 

El Bressol de la Mare de Déu de Correà, Espunyola (Berguedà, Barcelona).

Segons el llibre de Joan Amades (2), que ja hem citat en moltes ocasions, la Mare de Déu dels Torrents de Correà (Espunyola, Berguedà) va ser trobada per un pastor dins d'un dolmen i és per aquesta circumstància que aquest monument va prendre el nom de Bressol de la Mare de Déu. 

Aquest dolmen al que Amades refereix, consta actualment de diverses lloses de pedra en forma de caixa (que podeu contemplar en la imatge número 1). Podem suposar, i difícilment ens equivocarem, que antigament aquestes lloses de pedra seguien sent tingudes com a lloc sagrat o màgic i alguna ma interessada va voler deixar la imatge de la Mare de Déu, que actualment es troba a l'ermita de la Mare de Déu dels Torrents, per tal que els camperols traspassessin el seu culte fins el temple cristià que es va aixecar a prop del dolmen (de idèntica manera que la Pedra Ferrada de Massoteres, Lleida).

2. Rètol senyalitzador de l'ermita Ntra. Sra. del bosc i el cromlech, Espunyola. Foto de l'autor del bloc.

La zona on va ser trobada aquesta imatge havia de ser rica en monuments megalítics, ja que a escassos centenars de metres trobem també un altre ermita que està aixecada molt a prop d'un cromlec (cercle de pedres verticals que poden encerclar a megàlits, tals com menhirs o dólmens).

  

El Santuari de la Verge de Pastoriza (Arteixo, a Corunya).

En aquest santuari marià gallec, també trobem una llegenda o tradició que parla sobre l'aparició de una imatge de la Mare de Déu entre unes roques, que antigament havien de ser sagrades. El contingut màgic i assimilat amb la fertilitat de les pedres segueix vigent de nou, en les creences de que les dones embarassades i els romeus que s'hi acosten donen tres voltes al voltant de les pedres. 

Les llegendes recullen també la repetida història comú de que la talla mariana va ser amagada durant les incursions paganes de finals del segle IX o X, entre les roques. En aquest cas però són les incursions normandes, i no les musulmanes que apareixen en els casos de tradicions catalanes. 

3. Coves i pedres bressol de la Verge de la Pastoriza, Arteixo, a Corunya. ENLLAÇ

Un altre aspecte summament interessant, és que la cova i les pedres que formen el conegut Bressol de la Mare de Déu, comuniquen amb un passadís i unes escales amb el santuari de la Verge de Pastoriza. Aquesta connexió és una reafirmació més del caràcter cristianitzador del lloc sagrat anterior, de caràcter clarament tel·lúric.

(1) Revista Notes, Centre d'Estudis Molletans. volum 31. gener de 2016.p. 188. 

(2) Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, Joan Amades. Ed. Selecta Catalonia. 

Una cova de fertilitat en el País Dogó (A cave fertility in Dogon Country)

Possiblement haureu escoltat parlar alguna vegada sobre el poble dels dogon. Han aparegut en nombrosos documentals en els que destaquen la seva riquesa folclòrica i mitológica. Grans artistes que han elaborat precioses talles en fusta i màscares. També són força coneguts per la seva relació mitològica amb l'estrella Sirius i pel fet de que en les seves tradicions mitològiques parlin sobre una hipotètica germana petita d'aquest famós estel que gira al seu voltant durant 50 anys (el que es coneix com Sirius B) i que va ser descoberta només gràcies a potents telescopis (això ha fet omplir alguns dels documentals dels seguidors del fenomen extraterrestre, en els que suposen o fins i tot afirmen que aquest mite dogon representa les restes dels coneixements que van portar a la Terra uns éssers inteligents del sistema estelar de Sirius. 

El mateix Carl Sagan va intervenir en la discussió afirmant que aquests coneixements podien procedir de la informació sobre el tema transmesa per algun científic occidental abans de que es tingués consciència del mite, recollit per primera vegada per un antropòleg francès en els anys 30.

1. Poblat de Telly, País Dogon. Es pot distingir horitzontal al mig del penya-segat. Fotografia de Maria Carmona.

Sigui com sigui, el que no es pot generar cap mena de dubta és que els dogon (aquest antic poble que ha estat capaç se seguir mantenint les seves tradicions tot i la inflùencia de la religió musulmana, el cristianisme i el turisme occidental) tenen una riquesa cultural, antropològica i mitològica extraordinària, que han sabut mantenir gràcies a les tradicions orals. L'univers fascinant creat per aquestes tradicions ha pogut arribar fins els nostres dies, encara que el turisme ha fet força mal (no podem obviar que és una de les fonts principals de l'economia de Mali, país on trobem la gran majoria de poblats i llocs sagrats dogons).

2 .Relleu amb mitologia dogon. Fotografia de Maria Carmona

Aquest relleu es troba en una de les parets de les cases incrustades en el poblat de Telly, enmig d'un gran penya-segat. És una de tantes mostres de la simbologia mitològica dels dogon. 

I es que, tal com va revelar l'antropòleg Marcel Griaule (un dels que millor ha conegut la cosmogonia dels dogon) el que ells anomenen com a sagrat (el Sangha) i els pobles dels penya-segats (com els que podeu observar en les fotografies d'aquesta entrada) estan intimament lligats i barrejats amb la realitat. Alguns autors afirmen també, en una visió més pràctica, que el fet de que els dogon s'establissin a partir del segle XV en els poblats dels penya-segats va ser degut a la seva ferma voluntat de poder mantenir les seves tradicions i religions animistes en oposició a l'expansió de la religió musulmana. Gràcies a això ha pogut arribar la seva cosmogonia fins l'actualitat.

3. Una altra visió més propera del poblat dogó de Telly. Fotografia de Maria Carmona.

Entre les diverses visions mitològiques i tradicions volem destacar una força interessant i gens estranya per a nosaltres, que ens ha estat transmesa per la nostra amiga Maria Carmona. En un viatge turístic en el que va tenir la fortuna de poder visitar, entre d'altres, el poblat de Telly, els guies li van explicar que en una de les coves d'aquest penya-segat hi ha una cova que era visitada per les dones per tal de demanar fertilitat. Era com un "oracle de la fertilitat". Per fer aquesta petició les dones s'asseien en unes roques planes i tocaven quatre pits de pedra i fang que tenien al davant. Aquesta antiga cerimònia és comú a moltes de les tradicions relacionades amb la petició de favors a la Deessa Terra com a Gran Mare. Ritus ancestrals que s'han seguit mantenint fins i tot a Occident, en les Pedres Sagrades de procedència neolítica (dolmens i menhirs entre d'altres) com també en coves que han estat considerades com a sagrades i en les que les dones recollien aigua i fang amb propietats curatives i fertilitzadores. Podeu consultar algunes de les entrades anteriors relacionades: Nuria, l'Olla de la Gran Mare. Els rocs sants del Baix Berguedà. Fossils sagrats i la Deessa Mare. El recipient de la Deessa Terra: la Mare de Déu de les Olletes. La Cova de les Encantades. L'unió de contraris: l'Ídol d'Almargen. 

4. Les quatre mamelles dins de la cova de la fertilitat. Fotografia de Maria Carmona.

Coves sagrades prehistòriques cristianitzades: La Pietat (Ulldecona, Terres de l'Ebre)

Avui tornarem de nou darrera les petjades sagrades dels nostres ancestres en algunes de les coves on solien anar a representar i demanar els favors de la Deessa Terra. La singularitat del indret de l’entrada d’avui consisteix fonamentalment en la coexistència de llocs de culte  de gran antiguitat amb la simbiosi del culte a la Mare Terra cristiana. Ens referim, això sí com moltes altres vegades, a un temple cristià en llaor de la Mare de Déu que es va aixecar a l’Edat Mitjana. Com ja hem dit  en repetides ocasions, i seguirem dient moltes vegades més, aquests temples s’aixecaren precisament amb aquesta finalitat sincrètica, continuant amb les creences dels pagesos pagans que continuaven acudint una i altra vegada a aquests indrets sagrats dels seus ancestres . 

1. Santuari o Ermita de la Mare de Déu de la Pietat, arrecerada a la Serra de Godall.

El Santuari de la Mare de Déu de la Pietat, patrona d’Ulldecona, es troba en els penya-segats de  la Serra de Godall , en els paratges singulars de la comarca de Terres de l’Ebre. No es troba en aquell paratge de casualitat. Molt a prop seu, a escassos centenars de metres, es troben de els Abrics de l’Ermita. Es tracta d’un gran nombre d’abrics, balmes i coves, que reuneixen un dels conjunts de pintures rupestres d’art llevantí més importants dels Països Catalans. 

 

2. Pintura dels abrics de l'Ermita de la Pietat

Les seves escenes ens expliquen moltes coses dels habitants primigenis del litoral mediterrani. Homes disparant arcs i caçant cérvols, cavalls o cabres. Caçadors amb plomalls a les cames i plomes al cap, dones amb faldes o fins i tot una imatge que ha estat identificada amb un bruixot. En la primera imatge  una de les més conegudes, podem apreciar un arquer disparant a un cérvol. En la següent podem apreciar la imatge que ha estat identificada com la de un bruixot, amb un cap molt gros i llarga cua i un arc de grans dimensions en repòs.

 

3. Arquer disparant a un cérvol

 

4. El bruixot.

 
Aquestes pintures estan datades de forma aproximada sobre el 6.000 aC, es a dir són de fa uns 8.000 anys. El centre d’Interpretació d’Art Rupestre dels Abrics de l’Ermita, que es troba en el mateix recinte de l’ermita o Santuari de la Pietat, dinamitza aquest espai.

5. Rètols indicatius de la Ruta de l'Art Rupestre. Foto de l'autor del bloc.

Una de les preguntes que ens podem fer al visitar el lloc, és el perquè van aixecar aquest temple en un lloc de difícil accés com ho són les cingleres de la Serra de Godall i tant a prop de coves que havien estat santuaris prehistòrics. Tal com argumentem en el nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, a partir del segle XII l'Església va estendre una gran campanya a tots els territoris rurals per tal de poder cristianitzar els cultes pagans que encara existien a tots els racons no urbans d'Europa. La principal artífex d'aquesta cristianització va ser la figura de la Mare de Déu, que anava apareixent de forma miraculosa en molts dels indrets que els pagans seguien adorant. Un dels casos catalans, un de tants que passen dels 800, va ser la troballa de la Mare de Déu de la Pietat. Tot i que no consta en el llibre Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, la seva festivitat es celebra el dia 8 de setembre. La gran importància que té en la vila d'Ulldecona i la celebració de traslladar la imatge des del Santuari fins el poble (quatre quilòmetres a peu) ens demostra la relació del lloc culte primigeni per aquest municipi i per tota la comarca. Les seves llegendes i peticions de favors com poden ser les processons per demanar la pluja que ja es feien en el segle XV o be l'agraïment per deslliurar d'una plaga de llagostes al segle XVII es una altra manifestació del caràcter atorgat a la imatge de la Mare de Déu com a Gran Mare o Deessa Terra.

 

6. Santuari de la Pietat amb les coves de les pintures que es poden observar al mig dels cingles de l'esquerra. Foto de l'autor del bloc

Fotografies

 1. Santuari o Ermita de la Mare de Déu de la Pietat, arrecerada a la Serra de Godall.

 2. Pintura dels abrics de l'Ermita de la Pietat

 3. Arquer disparant a un cérvol i 4. El bruixot.

 5. Rètols indicatius de la Ruta de l'Art Rupestre. Foto de l'autor del bloc.

 6. Santuari de la Pietat amb les coves de les pintures que es poden observar al mig dels cingles de l'esquerra. Foto de l'autor del bloc