L'orant: pont entre el Cel i la Terra (The praying: Bridge between Heaven and Earth).

En l'entrada d'avui volem destacar una altra de les figures que han estat utilitzades en la simbologia cristiana, però que tenen unes arrels i significats que van molt més enllà. No és una figura gaire coneguda, ja que la seva màxima representació es va donar en l'art paleocristià, és a dir en els primers segles de la nostra era, i quan la religió cristiana esdevenia encara pagana i lluitava per imposar-se al culte politeista romà oficial. Posteriorment, però, es va seguir representant en l'art cristià en diverses figures de sants i santes.

Tot i que no es podrà negar que les representacions cristianes d'aquesta figura tenen connatocions evidents amb alegories de l'Antic i el Nou Testament, podem intuir que en el seu pòsit es conté un missatge que destaca la trascendalitat de la Terra i al paper que té l'esser humà com a intercessor entre Aquesta i l'Univers. 

Possiblement pensereu que aquesta relació que acabo d'establir és molt ambiciosa, o fins i tot mancada de fonaments sòlids, o encara més, que és un brindis al sol, o una idea sorgida d'una ment extremadament fantasiosa. Espero que amb les argumentacions següents, com a mínim us pugui fer dubtar que no és així...

1. L'orant de l'església romànica de Sant Quirze de Pedret (Berguedà). ENLLAÇ

L'orant

Segons estimen els autors, l'orant és una figura popular i universal representada per una persona (dona o home) amb els braços aixecats amb actitud de pregària o oració. Sembla ser que el seu nom prové del llatí orans, amb el sentit de persona que esta pregant. Els seus origens són anteriors al cristianisme; en l'art romà anterior ja trobem representacions diverses d'emperadors i altres personatges, amb un sentit simbòlic pietós, com un missatge de l'obediència que té la figura pública i el seu poble cap els déus. Si voleu consultar amb més profunditat, us deixo aquest enllaç de l'obra de Robin Margaret Jensen, Understanding Early Christian art.  

La raó i la recerca històrica aporten algunes d'aquestes paraules per descriure la figura de l'orant, però anem a complementar-ho amb la visió del poeta, que sovint sol aportar aquell matís que ens pot fer copsar el que realment perviu en les imatges simbòliques de les coses... 
Que és el que percep un dels nostres poetes contemporanis, el solsonès Raül Garrigasait, a partir de contemplar l'Orant de l'ermita romànica de Sant Quirze de Pedret?: 


Jo só el mirall de tot retorn
i la buidor de tota vida.
Sempre llunyà servo el contorn
on temps es fon i Déu m'oblida.
Jo só el mirall de tot retorn.

Jo só de cada instant el terme, 
de cada jorn el primer llim, 
i creixo sols per desfer-me 
dins de l'Etern on tots dormim.
Jo só de cada instant el terme.

Jo só el mirall de tot retorn
i la claror d'hores vençudes, 
i sé el paó que fuig del jorn
vers Ses paraules sempre mudes.
Jo só el mirall de tot retorn.

Dins de la complexitat i profunditat de tot aquest petit poema, que ens és difícil de captar en tota la seva extensió, si que captem algunes idees que es van repetint i que creiem que són dignes de destacar. La figura de l'orant, aquella persona que eleva les mans cap el cel en actitud de pregària, és molt més que un ésser que està demanant o agraïnt els favors de la divinitat o al que ell sent superior. Com a mirall reflexa alló que ve d'adalt i no només ho reflexa, sino que és una part del Tot. Pel fet d'elevar el seu ésser cap el Cel forma així un pont entre els dos mons, o millor dit entre els tres; la Terra, l'Orant i el Cel. El temps per això perd la seva naturalesa o domini, ell esdevé el que flueix en cada instant, fent-se Un amb l'Etern. Finalment, tal com marca la naturalesa de la Deessa Terra, Vida i Mort estan plenament imbricades; el darrer paràgraf així ho contempla entre la claror de les hores vençudes i el paó que fuig del jorn.

Els orants del Pla de Petracós (Alacant)

Si fem un important salt enrera en el temps, podem trobar algun altre exemple que ha estat interpretat també en el mateix sentit, tot i que si l'orant de Sant Quirze de Pedreet ja ens pot resultar una mica estrany, encara ho ha de semblar més per força si l'origen d'aquesta representació la tenim en l'art rupestre macroesquemàtic. Particularment és una de les representacions artístiques que se'm representen més enigmàtiques, suggerents i carregades de força i vigor. 

2. L'orant del Pla de Petracós. ENLLAÇ

L'Índalo

Si hem de buscar la representació més famosa similar a l'orant en la geografia de la Península Ibèrica, possiblement coincidereu amb que el símbol actual de la província d'Almeria reuneix aquesta característica. L'Indalo ha esdevingut gràcies al turisme i al marketing dels souvenirs un element inseparable del llevant meridional peninsular. El trobem representat, de forma massa repetitiva en clauers, enganxines de vehicles, semarretes... Però això no li ha de restar la nostra atenció, ja que possiblement ens trobem davant d'una mostra evident força antiga, d'aquest ésser mediador entre el Cel i la Terra, entre els déus o la Deessa i els éssers humans...

3. Representació del famós Indalo de la Cova de las Colmenas, Almeria, Neolític tardà o Edat del Coure. ENLLAÇ

Evidentment que no podrem conèixer amb seguretat de cap de les maneres el significat exacte del què volia representar el seu autor quan el va pintar fa molts mil·lenis en la paret rupestre del llevant peninsular. Tot el que podem trobar no deixen de ser suposicions. Una d'elles argumenta que és un caçador que està apuntant amb el seu arc a un  ocell que passa volant per sobre d'ell. Altres línies argumenten que ens trobem precisament amb un mediador entre el Cel i la Terra, amb un representant d'algun ésser gairebé diví, i que el seu nom de Indalo prové dels propis ibers com un "Indal eccius", és a dir missatger dels déus. Hi ha qui afirma que el seu nom prové del patró d'Almeria, San Indalecio (cosa que no es contradiu amb l'anterior hipòtesis, ja que com ja hem exposat de forma repetitiva en moltes entrades del nostre blog, el cristianisme converteix i transforma en benefici del seu simbolisme tota l'univers sagrat que troba en el seu camí).

4. Els Indalos a la cara de Conan. ENLLAÇ

El poder del símbol de l'Indalo ha de ser força atraient, perquè fins i tot atraiés al director de la famós film de Conan el Bàrbar (rodat en part a les muntanyes i coves d'Almeria) i el pintés a la cara del protagonista, destacat en color vermell, perquè aquest pogués regressar de la mort...

Sobre les portes sagrades de la Deessa: un exemple, els arcs Toriis del Japó (About the sacred doors of the Goddes: one exemple, the Japan Toriis)

En alguns moments del camí del nostre bloc ja hem fet referència a diversos aspectes vitals en que la Gran Deessa va assolir la tutela, i per això, les dones i homes generació rere generació li van reclamar la seva protecció. Els inicis i finals del camí, els símbols de traspàs (el naixement i la mort entre d'altres) van ser reconeguts com a punts perillosos i moments de canvi, que potser podien ser propicis si se li encomanaven a la protecció de la Deessa. Les divinitats dels ponts, o dels congosts en són dos exemples. 

Podríem estar parlant de forma genèrica en el que s'ha vingut a anomenar com deïtats liminars, és a dir forces sagrades que pressideixen els llindars. Podríem també anomenar multitud de deïtats que a molts llocs de la Deessa Terra prenen i han près noms diferents en les diverses cultures amb sentits similars i amb diferents matisos, que han estat les Senyores i Senyors dels llindars físics i espirituals de la realitat o realitats.  Però avui ens centrarem exclussivament amb un dels símbols paradigmàtics dels llindars i, a més, ho farem centrant-nos en un país llunyà que, tot i ser una de les principals economies mundials industrialitzades i dels països més punters científicament parlant, encara conserva una gran part de les antigues tradicions i simbologia arcana.

1. Torii o porta sagrada, a prop del santuari  de Itsukushima de la illa Miyajima,  Japó. Fotografia de Carles Muñoz.

  

El misteri que envolta els orígens dels símbols és potser un dels encants que els fa més atraients. Evidentment abans de la creació física de qualsevol construcció, estri o giny, és necessari que alguna persona hagi percebut, intuït i dissenyat la creació del que és material. Si a més l'objecte o construcció té un elevat grau de significat místic o religiós, sovint va acompanyat de llegendes que expliquen el seu origen. És el que succeeix amb les una de les construccions religioses més enigmàtiques i atraients  plàsticament del Japó. 

Aquests arcs de fusta, sovint de colors vermellosos, s'aixequen com a portes que separen o uneixen el món terrenal i espiritual. Poden ser també de pedra, o fins i tot de metall. Col·locats, tal com es diu, en els llocs més propicis perquè els esperits escoltin les pregàries dels humans. Els de fusta vermells solen estar situats en les parts més llunyanes dels temples, és a dir són els primers que es troben els visitants, en canvi els de pedra acostumen a trobar-se a prop dels accessos més immediats al temple. El de la primera imatge és potser el més conegut a nivell mundial i es a prop del Santuari de Itsukushima, aixecat inicialment per venerar una muntanya sagrada, un dels símbols més antics sagrats de la Deessa Terra, però al mateix temps els recintes del temple estan aixecats a sobre de l'aigua. 

2. Torii de pedra, davant de l'entrada d'un temple japonès. Fotografia de Carles Muñoz.

Els santuaris on s'aixequen els arcs Torii són sintoistes. El sintoisme és la religió originària del Japó, que afirma l'existència de divinitats o éssers espirituals (kami) que es poden trobar a la naturalesa o en nivells superiors d'existència. Una de les divinitats sintoistes més importants és Inari, divinitat de la fertilitat, l'arròs i la indústria. Inari pot aparèixer representada com una jova deessa, però també com una guineu o un vell portant un carro amb arrós. És precisament en un dels temples més famosos d'aquesta deessa, al sud de Kyoto, el Fushimi Inari, on trobem una mostra espectacular de successió de portes o arcs Torii. Aquests arcs que condueixen al temple de la Deessa de la Fertilitat, són donacions de persones agraïdes a Inari per l'èxit de la seva vida o dels seus negocis. Els agraiments i peticions es realitzen sobre tot en dates estacionals pas i en moments de traspàs dels éssers humans, com poden ser casaments i neixements, el que reforça el sentit de llindar del arcs Torii i d'algunes deesses de similar sentit. 

3. Successió d'arcs Torii a l'accés del temple Fushimi  Inari, al sud de Kyoto. Fotografia de Carles Muñoz.

Per finalitzar la nostra entrada, només parlarem sobre l'origen de la paraula Torii i el seu possible significat inicial. Com passa sovint l'origen és desconegut, però una teoria afirma que pot provenir de les paraules "ocell" i "lloc". És a dir lloc d'ocells. Si fos així podria referir-se al indret on s'aturen els ocells. Per tant els Torii podrien haver estat també construit amb la finalitat de que els ocells s'aturessin al seu damunt, ja que en el sintoisme els ocells són considerats com missatgers dels kami, o éssers espirituals.   

4. Torii de pedra davant de temple. Foto de Carles Muñoz.

Torii de pedra davant d'un temple sintoista. Podeu observar un cérvol que pastura pel lloc sense espantar-se dels visitants. El respecte d'algunes antigues religions amb les manifestacions i criatures de la Deessa Terra és, malauradament, una sorpresa avui en dia.

Nostra Senyora dels Ponts (Our Lady of Bridges)

Tal com vam avançar en la darrera entrada, és de justícia que parlem sobre diverses Mares de Déu que tenen alguna relació amb l'element simbòlic dels ponts. En la darrera ocasió vam poder destacar els diversos ponts que trobem per la geografia europea i que les tradicions afirmen que van ser aixecats pel Diable mateix. Si bé en aquell cas argumentavem que el pes considerable sobre aquestes llegendes es trobava en el fet que els ponts unien punts oposats i salvaven punts perillosos, en el cas de les Verges o Mares de Déu pot ser que tingui bastanta força el fet del seu simbolisme protector sobre els vianants que recorrien els camins. Tal com també vam comentar, no serien els únics llocs en que la figura de Nostra Senyora assumia aquest rol apotropaic en caminants i viatgers. Capelles aixecades en honor de Mares de Déu les podem trobar en portals, camins, cruilles, ports, etc.

En la imatge que teniu just a sota d'aquest paràgraf teniu un exemple del que estem dient, una ermita dedicada a la Verge del Pont, just al costat d'un pont medieval i en en una de les rutes més importants de l'imaginari medieval, la ruta de Sant Jaume, en aquest cas en el Camí Francès tot just quan acaba d'entrar a Lleó. Sovint les celebracions rurals que estan a vegades lligades a aquests llocs sagrats des de temps immemorials, ens poden fer intuir la seva importància. Podeu observar una dança que es realitza en aquesta ermita per la festivitat de Sant Marc, el dia 25 d'abril, anomenada el ball de la Tantáriga, que finalitza amb un "visca la Verge del Pont". Amb tota seguretat ens trobem amb la cristianització d'algun ball ritual precristià lligat a les festes de l'arribada de la primavera, i potser la vinculació amb el lloc de pas situat al voltant del pont.

1. Ermita de la Verge del Pont, Sahagún, Lleó. Al costat del Camí de Sant Jaume i un pont medieval. ENLLAÇ

Un altre exemple interessant el trobem, de forma sorprenent encara avui en dia, en l'Anglaterra protestant, en una de les zones en que els romans es van establir per extreure un dels subministres vitals de la seva economia; el ferro. Un dels pocs casos que queden sobre capelles aixecades en ponts medievals està dedicat precisament a la Mare de Déu, en aquest cas a Rotherham, a South Yorkshire, i a sobre del riu Don. Diuen que aquesta capella pont és la millor conservada d'Anglaterra. Precisament va ser construida al segle XV pels viatgers que transitaven en el pont i camí que duia fins a Londres. La Senyora rebia els agraiments o pregaries per haver tingut o per tenir un cami amb bona fortuna, segur, sense cap perill. 

2. Capella de Nostra Senyora del Pont, Rotherham, Anglaterra.  S. XV. ENLLAÇ 

En l'Antiguitat aquest paper l'havien tingut altres divinitats com podien ser la deessa Hecate, la deessa Fortuna, el déu Lugh, els Lars, el déu Mercuri, el déu Ianus, o el déu Términus (1). Són el que han estat anomenades a vegades, entre d'altres, com divinitats liminars, és a dir deus i deesses que es troben i custòdies  els límits. També compartien aquest significat les divinitats que presidien els portals i portes de les antigues ciutats. Un exemple especial, amb sentit similar el podem observar en la imatge inferior, de la comarca de Matarranya, a Terol. Aquesta capella dedicada a a la Verge del Pilar  està construida sobre el portal de Maella, en una antiga via de comunicació, i en un dels quatre portals que hi havia en la muralla de la Vila, encara en el segle XVIII.

La simbologia plàstica d'aquesta capella és molt interessant, ja que a banda i banda de la porta del petit temple estan esculpides les dues columnes simbòliques que marquen els dos límits i que coincideixen de forma simètrica inversa amb la part inferior del portal. Però encara hi ha un altre element que reforça més aquest aspecte simbòlic. Podeu observar com just a sobre del dintell de la porta del petit temple i ha representat un altre parell de columnes i en el centre de totes dues està el pilar sagrat. Suposem que es tracta del Pilar que dona nom a la Verge, i del que ja vam parlar en una entrada anterior del nostre bloc: el Pilar de la Deessa Mare.

3. Capella de la Verge del Pilar, Maella, Terol. En  un antic portal que simula un pont. ENLLAÇ

Podem suposar que antigament el culte als ponts i a les seves divinitats  estava força extès, ja que només a Catalunya tenim diverses tradicions que parlen sobre imatges de Mares de Déu que "miraculosament" van aparèixer en ells. Segons el llibre de Joan Amades (2) , que hem citat en reiterades ocasions, tenim els següents casos:

• Mare de Déu del Pont (2). Uns pescadors la van trobar sota el el pont de la Tet, a Perpinyà. Una altra la van trobar uns llenyataires sota el pont de Llebron, a Estaon, al Pallars.
• Mare de Déu del Pont d'Orís. Venerada a Sant Serní (Pallars Jussà). Fou trobada per un pastor i descoberta per un bou. Per tal d'afavorir la construcció de la vella capella, el riu Noguera va canviar el seu curs. (Tal com veiem en aquesta tradició a la imatge se li reconeix el poder sobre les aigües del riu, un dels aspectes màgics i sagrats que vam comentar en la nostra entrada anterior sobre les divinitats pontifícies).
• Mare de déu del Pontarró. Venerada en una capelleta al peu del Pont del Diable, de Martorell, i més tard a l'església  parroquial. (En aquest cas singular i paradigmàtic  trobem la conjunció de l'element diabòlic de l'entrada anterior amb la de la Verge).
• Mare de Déu del Sol del Pont. Venerada a Roda de Ter. Fou trobada sota el pont del Ter i se li aixecà una capelleta al cap del pont.

4. Pont vell sobre el Ter a Roda de Ter (Osona). ENLLAÇ 

Tal com podeu observar en la imatge de la dreta, a Roda de Ter, sobre el el riu, tenim el pont vell que uneix els dos marges. Curiosament a banda i banda del pont trobem dos temples (el més proper a nosaltres la capella de la Verge del Sol del Pont, el més llunyà l'església de Sant Pere de Roda). Pont sagrat per dos cantons, amb l'antiga Deessa en un costat i el Pontífex a l'altre...

(1). Culto a los caminos, límites y fronteras: dioses protectores. Marta Plaza Beltran. Revista de Folklore , n. 344.
(2) Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Joan Amades, Editorial Selecta Catalonia, Barcelona, 1989.

Alguna cosa més que ponts (1): els Ponts del Diable (Something more than bridges. (1): Devil Bridges

En el nostre anar i venir diari sovint passem per ponts que ens permeten creuar carreteres o carrers, rius, valls o vies de tren. Possiblement, com a tantes coses de la nostra vida atrafegada i plena d'estímuls,  no li donem cap mena d'importància. És un més a més de totes les coses que els nostres congèneres han posat a la nostra disposició, gràcies al progrés i avenços que, en aquest cas es remunta en el temps fins i tot a l'Edat del Bronze.

Però no sempre ha estat així. Els ponts van ser considerats durant molt de temps com alguna cosa més que una mera construcció material que permetia el pas sobre llocs més o menys perillosos o difícils. Van estar carregats de simbolisme màgic i sagrat que provenia fonamentalment del seu significat d'unió entre punts, vores o marges. Un simbolisme que anava més enllà del seu significat real material i que es traduïa en una unió entre nivells o realitats, entre el profà i el sagrat, entre el que hi ha en el aquí i el més enllà, entre la vida i la mort...

En els ponts romànics, a més, es troba una altre característica que reforça la unió entre les dues voreres i el pas de l'eix del Món vertical. És per aquesta raó que alguns especialistes (per exemple Jaime Cobreros) consideren que hi ha ponts medievals que disposen d'una elevació considerable en el centre del pont: 

"Les dues ribes representen dos estats diferents de l'ésser, vinculats per l'estret fil que és el pont... El pas del pont no serà una altra cosa que el recorregut de l'eix, amb el que s'uneixen els diversos estats. Es passa així del sentit més horitzontal, com pot ser el pont concebut com a línia que uneix les dues ribes, al sentit estríctament vertical de l'eix del Món... Això explica en l'ordre constructiu les acusades pendents de molts grans ponts medievals. Perquè tots aquests grans ponts amb llom d'ase no estan buscant altra cosa que la verticalitat"."(1)

1. El Pont del Diable (Martorell, Baix Llobregat, Barcelona). Iniciat per legions romanes, medieval, barroc i modern. ENLLAÇ

2. Portes de la Ciutat del Vaticà amb inscripció Pont. Max. ENLLAÇ

Fruit de la importància simbòlica del pont, el nom de la figura màxima dels sacerdots romans era el Pontífex Màxim (el més gran constructor de ponts). Aquest nom provenia precisament de pons i facere. Pels romans el riu Tiber era també sagrat i disposava també de la seva deïtat corresponent, per tant el simbolisme que adquiria la figura del Cèsar com a Pontífex Màxim representava aquesta suma de poders: com a principal element d'enllaç entre els homes i el més enllà, entre els déus i els humans.

A l'Esglèsia Catòlica el Papa va començar a rebre també el nom de Pontífex, de forma habitual, a partir del segle XV. A l'esquerra podeu observar les portes d'entrada de la ciutat del Vaticà amb la inscripció de Pont. Max. en referència al Papa Benet XVI.

A nivell europeu una mostra evident d'aquest simbolisme sagrat es manté en els noms, llegendes i tradicions que parlen sobre ponts que van ser construïts pel Diable. Com ja hem vist amb moltes de les nostres entrades del blog, el que en el passat precristià era considerat sagrat va passar a ser considerat pagà i diabòlic. Per tant les antigues divinitats que podien estar associades als ponts, rius i contructors de ponts ara eren obra del Diable. 
En terres de cultura romànica es manté la llegenda tan estesa de que aquests ponts van ser construïts pel mateix Diable. Algunes llegendes coincideixen en afirmar que no el va poder enllestir del tot ja que el gall va cantar abans d'hora o creient que ja era de dia va llençar la darrera pedra. Pedra que en alguna ocasió s'afirma que és la d'algun monument megalític més o menys proper o llunyà. Mostra més que evident de que els nostres avantpassats vinculaven els ponts amb altres pedres que havien tingut un caràcter inefable molt abans de la seva existència.  

2. Pont del Diable de Tarragona, o Aqüeducte romà de Ferreres. ENLLAÇ

En d'altres ocasions, el dimoni intenta que alguna persona jove, home o dona, assumeixi un compromís a canvi de la seva ànima per poder traspassar el pont i no haver de realitzar una gran volta o viatge. Normalment el dimoni acaba sent derrotat ja que algun pobre animal (un gat o un gall, curiosament els animals que durant l'Edat Mitjana eren tinguts com a diabòlics) acaba pagant la promesa al passar el primer en la data o hora assenyalada. 

Tal com va dir Joan Amades, aquest dimoni tan persistent, associat als ponts, sembla que podria ser un reflex d'un geni dels ponts desbancat pel cristianisme i reduït a la mísera condició de dimoni. (2) 

En altres llegendes el compromís d'entregar l'ànima al Diable l'assumeix el contructor o arquitecte del pont, per tal que el dimoni l'ajudi a finalitzar una obra inacabable en el temps. En aquests casos alguna estratègia ingeniosa permet que el Diable no se'n surti amb la seva. Però com a venjança el Diable torna cada nit per treure alguna de les pedres del pont. És el cas del pont de Valentré, a Cahors (Occitània, França), en el que li falta una pedra a la seva torre central, o del Diable.

4. Pont del Diable de Valentré, Cahors, Occitània, França. ENLLAÇ

Alguns creuen que aquestes llegendes, a part de poder tenir relació amb antigues divinitats de pas, indiquen en tot cas l'angoixa que implica un pas difícil sobre un lloc perillós i reforcen el simbolisme general del pont i el seu significat oníric; un perill a superar, però igualment la necessitat de travessar un pas. El pont posa a l'home sobre una via estreta, on es troba ineluctàblement l'obligació d'escollir. I la seva elecció el condemna o el salva. (3)

5. Pont del Diable de Saint Guilhem le Desert, França. ENLLAÇ

El Pont del Diable de Saint Guilhem le Desert, sobre el riu Hérault, a França. Pont romànic construit entre els segles IX i XI, conserva una llegenda idèntica a moltes altres d'Europa. El Diable el va construir en 24 hores, a canvi de la primera ànima que creués el pont. En aquest cas la víctima va ser un gos...

També hem de tenir present que el nom de Pont del Diable no sempre està associat a construccions artificials humanes, ja que en algunes ocasions es tracta de construccions naturals. Aquest és el cas del desaparegut Pont del Diable de Cueto (Cantabria), que va desaparèixer l'any 2011 a conseqüència dels temporals i accions desaprensives antròpiques, com poden ser la circulació de motocicletes. 

6. El desaparegut Pont del Diable de Cueto (Cantàbria). ENLLAÇ

Aquest tipus d'estructures físiques eren tingudes doncs, com alguna cosa més que un pas real que salvava un estret fons o penya segat. Significaven allò que lliga el sensible i el suprasensible, el traspàs d'un estat a un altre, el canvi o l'anhel del canvi. (4)
Són alguns dels elements reals, com ho poden ser també els camins, els portals, els viatges, que a nivell simbòlic han estat identificats des de temps immemorials amb les pròpies idees o arquetips que amb ells hi són impregnats. Tal com argumento en el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, van ser cristianitzats sobretot gràcies a la figura de la Mare de Déu. En la propera entrada tractarem diverses Mares de Déu trobades que van aparèixer en antics ponts, cosa que reafirma aquesta argumentació.


  

7. Pont del Diable , Parc de Kromlauer, Alemanya. ENLLAÇ

(1) El románico en España. Jaime Cobreros. Guias Periplo.  (2) Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Joan Amades, Editorial Selecta- Catalonia, Barcelona, 1989.
(3) Diccionario de símbolos. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder, Barcelona, 1995.
(4) Diccionario de símbolos. Juan-Eduardo Cirlot. Editorial Labor S.A. Barcelona, 1991.