Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs

Tal com exposo en el meu treball La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització,  la Deessa Mare Terra conté en les seves entranyes el misteri de la vegetació (mort hivernal i ressorgir primaveral), del conreu dels camps, de l’home que ve de la terra i a ella retorna. 

1.Camps de conreu de Gallecs, petit pulmó verd del Vallès Oriental (a 25 km de Barcelona)

Tal com passava amb deesses clàssiques com Gea o Rea i altres divinitats va tenir un sentit similar. Els ritus de Demèter o Ceres i de la seva filla Persèfone o Core són també representacions religioses amb el mateix caràcter, tal com ja ha estat destacat en alguna entrada del nostre bloc. 

2. Representació grega de Demeter (400 aC) en una placa d'or. Porta una fruita a la ma i espigues de cereals.

La divinitat de la Terra inclou el ritme estacional i el profit humà dels seus cicles. Manuel Guerra Gómez ho explica d'una manera brillant en la seva obra El sacerdocio femenino (en las religiones greco-romanas y en el cristianismo de los primeros siglos).

 

“La progressiva secularització de la terra incapacita l’home occidental del nostre temps 

per captar el missatge de la “terra”  en tot allò que la fa numinosa o divina, fet amb el qual sintonitzaven amb nitidesa pels homes i dones de tots els continents del món arcaic. La Terra no és una deïtat conceptual com per ex.- en gran mesura- Gea o Rea, altres divinitats de la “terra”, amb la paraula “terra” afegida al seu nom. La deessa mare Terra amaga en les seves entranyes el misteri de la vegetació -mort hivernal i el ressorgiment primaveral-, del cultiu dels camps (deessa agrària),  de l’home que ve de la terra, viu sobre la terra (durant el paleolític, etc., dins de les seves entranyes, a les cavernes) i hi retorna (fecunditat humana, creences escatològiques).

Les deesses del gra són, però, molt antigues. Es perden en la nit dels temps i es remunten com a mínim als moments del Neolític, quan es va començar a tenir el control sobre els conreus i els cicles estacionals.

3. Deessa de la vegetació acàdia entregant espigues de cereals. 2350-2150 aC

En la mateixa línia de moltes de les nostres entrades del bloc, vull insistir en que la imatge de la Mare de Déu l'Església va poder cristianitzar els cultes al gra, als cereals i als conreus que s'havien mantingut com a sagrats gràcies a grecs i romans. Per això es pot afirmar que sota diverses advocacions de la Mare de Déu, i també la figura d'alguns sants, es continuen mostrant els antics cultes agraris dels nostres avantpassats. Fins i tot la mateixa transformació eucarística de Jesucrist en el Pa diví no deixa de ser una clara al·lusió a aquests antics cultes.

La Gran Mare del gra i de la terra està present en la gran aparició d’imatges en terres de conreu, dins de les garbes de cereals o entre espigues de blat. Les festes del blat són un exemple evident de la seva sacralitat, igual que les ofrenes de pans a les imatges. Un altre element interessant són les ermites cristianes construïdes sobre sitges de cereal; dos exemples clars ho són les ermites de Santa Maria de Gallecs (Mollet del Vallès, Vallès Oriental) i Santa Coloma de Marata (Les Franqueses del Vallès, Vallès Oriental).

4.Ermita romànica de Santa Maria de Gallecs, en el terme municipal de Mollet del Vallès i dins del parc rural de Gallecs.

L'ermita de Santa Maria de Gallecs és doncs un d'aquests exemples extraordinaris de cristianització d'un antic lloc sagrat. Extraordinari perquè si la veiem des de la perspectiva de la seva construcció exterior no podem evidenciar cap característica que ens ho faci pensar. És un petit temple aixecat dins del parc rural de Gallecs, petit pulmó verd dins del Vallès Oriental (entre Mollet del Vallès, Parets del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Palau Solità i Plegamans, Lliça de Vall i Montcada i Reixach) i afortunadament gaudeix de la protecció del Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) des de l'any 2009.

Perquè diem llavors que l'ermita de Santa Maria de Gallecs és extraordinària? Precisament pel que hi ha a sota del temple. Per molt estrany que pugui semblar hi trobem quatre sitges romanes de cereals, dues d'elles de grans dimensions.

5.Plànol de l'ermita de Gallecs que mostra les sitges subterrànies. 

Les excavacions arqueològiques que s'hi van realitzar l'any 1962 (Santa Maria de Gallecs. Estudi de materials, tècniques constructives i estat de conservació. Joan Carles Ortiz i Chacon,  Centre d'estudis molletans) van permetre descobrir restes de construccions anteriors al temple romànic aixecat entre els segles XII i XIV: un paviment paleocristià dels segles V-VI, fragments de ceràmica romana, un paviment preromànic, un paviment medieval, les sitges romanes del subsòl, unes sepultures rectangulars, un dipòsit (piscina d'aigües residuals sagrades), entre d'altres. Si us fixeu en el plànol, en la secció longitudinal  podeu observar els paviments paleocristians i medievals (números 1 i 3). Aquests dos nivells del terra estan per sota de la boca de les sitges romanes, el que mostra l'evidència de que les sitges eren plenament visibles en els antics temples cristians. Més encara, les boques de les sitges havien de sobresortir del terra que trepitjaven els fidels.  

La presència de sitges dins de temples cristians és explicat pels especialistes amb un sentit de lloc d'emmagatzamatge de l'excedent agrari de la comunitat. Hi ha casos similars a Castella, Navarra o el País Vasc. Possiblement pel fet de ser un espai sagrat permetria la protecció del preuat cereal davant del pillatge dels convulsos anys medievals. Però es desconeix en canvi el significat o sentit social (Arqueologia III. Arqueologia Medieval y Posmedieval. UNED p.324) També pot tenir relació amb la conversió genèrica de les esglésies en centres de recaptació de rendes, sobretot a partir del segle X. Això en el cas de Santa Maria de Gallecs es podria contemplar a partir doncs del segle X, però no tindria sentit abans, en temps paleocristians, en els que ja existien les sitges romanes dins del mateix temple.

Amb molta possibilitat estaria assignat un sentit màgic i religiós al voltant dels cereals acumulats, tal com passava en temps de grecs, romans i ibers, i tal com ho demostren algunes ofrenes que han estat trobades dins de sitges. 

Veiem una bona explicació sobre la sacralitat dels espais cerealístics del mon iber (en aquest cas es refereix al jaciment iber de Mas Castellar de Pontós, Girona) que es pot traslladar de forma idèntica a les sitges de cereals en els temples cristians:

La interpretació d'aquest conjunt de troballes (es refereix a ofrenes dins de sitges de cereals) és molt complexa. En primer lloc, s'ha de valorar la presència d'un lloc sagrat presidint un camp de sitges, el que implica una relació d'entre ambdós i permet suposar la seva dedicació a divinitats relacionades amb les grans deesses gregues protectores dels cereals: Demeter i Core-Persèfone, tal com semblen indicar algunes terracotes i restes vegetals trobades.

Però, al mateix temps, aquest lloc sagrat s'associa a un magatzem de control del mercat cerealístic que s'ha suposat que es realitzaria entre ibers i grecs des dels segles IV al II aC. Aquest fet fa suposar la concentració d'excedents agrícoles en un lloc protegit pel caràcter sagrat de la divinitat, que segurament estaria controlat per l'elit social."  

Santuarios urbanos en el mundo ibérico. Martin Almagro-Gorbea y Teresa Moneo. Real Academia de la Historia, Madrid. p.108.

6.Sitges del poblat iber de Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà, Girona)  

Camps de conreu de Gallecs

Representació grega de Demeter.

deessa de la vegetació acadia

ermita de Santa Maria de Gallecs

Sitges del poblat iber de Mas Castellar de Pontós

Eleusis: Un santuari de la Mare Terra (Eleusis: A sanctuary of Mother Earth)

En una de les primeres entrades d'aquest bloc, que rep el nom de la meva obra d'assaig La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització, feia referència (entre d'altres punts) als diversos aspectes de la cultura grega clàssica que van seguir contenint elements i simbologia important en relació a la figura de la Deessa Mare i la Terra. La mitologia clàssica grega recull sovint aquesta herència i una de les mostres més clares és el cicle de vida i mort que queda reflectit en la deessa Demèter (Deessa Mare) i el rapte de la seva filla Persèfone pel déu de l'inframón Hades, i que es reconegut sovint com una al·legoria als cicles estacionals, a l'etern retorn de la primavera i la tardor. Aquest cicle era celebrat any rere any en un dels santuaris més sagrats de la vella Grècia, Eleusis. Avui parlarem una mica sobre aquest lloc sagrat relacionat amb la Mare Terra.


 

1. Representació pictòrica del rapte de Persèfone per Hades.

Una de les característiques de les idees religioses que giren al voltant de la Deessa Terra i al Deessa Mare  és que la vida, la història no és lineal. Ens trobem amb un univers cíclic, on no hi ha un inici i un final de les coses. Els misteris religiosos grecs i romans mantenien en les seves cerimònies tot aquest univers simbòlic que, des de la prehistòria, s'havia anat transmetent de generació en generació. Una tradició, que precisament pel fet de ser mistèrica no podia ser transmesa de forma escrita. Això no vol dir que no ens hagi arribat que és el que podia representar tot el que contenien aquelles cerimònies secretes que només estaven reservades pels iniciats o mystes, ja que tal com va dir molt encertadament el gran historiador Pierre Vilar, "sabem que, en quan l'escriptura s'acabà inventant, l'orgull dels poderosos la va utilitzar per abocar a la posteritat cròniques, llistes de dinasties, relats de batalles; i durant molt de temps, la història va ser això. Afortunadament també van haver poetes. Però tinc la debilitat de trobar més verídiques que la poesia, i més commovedores que les cròniques, les runes dels pobles, plànols de cases, pintures sobre roca, vaixella en la que han menjat homes, joies que adornaven a les dones, instruments creats per l'home, i també desgraciadament, armes!"

Faig referència a les paraules de Pierre Vilar, ja que és gràcies a alguns textos clàssics i també, sobretot, a les representacions artístiques, que avui en dia podem saber alguna cosa del significat real dels misteris eleusins. Però també ajuden, i molt, els avenços científics i la mirada multidisciplinar. L'obra de referència El camino a Eleusis, una solución al enigma de los misterios, (R. Gordon Wasson; especialista en l'estudi de fongs enteògens, Albert Hofmann; químic i precursor en la sintetització química del LSD i Carl A.P.Ruck , filòleg especialista en el Món Clàssic) ens permet intuir el que es feia i es sentia entre els murs del santuari sagrat.

2. Portada del llibre El camí a Eleusis

Els misteris que es celebraven a Eleusis, congregaven cada tardor una munió de pelegrins que celebraven uns rituals secrets on s’evocava com Persèfone ( Core o Proserpina pels romans) havia estat raptada pel senyor de la mort Hades (o Plutó) mentre la noia collia flors. La seva mare Demèter (Ceres pels romans) havia estat buscant a la seva filla fins poder-la recuperar.

Eleusis era el principal santuari dels Atenesos, després del de l’Acròpolis. A uns trenta quilòmetres de la ciutat d’Atenes es troba actualment la població d’Elefsina, on en temps clàssics s’aixecava el santuari. El camí que unia les dues viles a antiguitat rebia el nom de Via Sacra. Avui en dia aquest camí no te res de sagrat, excepte el nom. El recorregut actual parteix entre edificis industrials de la capital grega i passa per baixos suburbis mentre ascendeix lentament cap a les primeres estribacions de la cordillera que limita per occident la plana àtica. El viatger de l’Antiguitat solia aturar-se al cim i descansava en un petit bosc de llorers consagrat a Apol·lo, més endavant passava per diversos rierols salobres que es creia que manaven d’una font subterrània i que constituïen la frontera entre els dos mons: el dels vius i el dels morts.
 

3. Cova d'Hades a Eleusis

Aquesta cova al santuari d'Eleusis, anomenada la cova d'Hades forma part del cicle mitològic del rapte de la jove donzella Persèfone, com a lloc d'entrada i/o sortida a l'Inframon. Com moltes altres vegades, la cova forma part de la simbologia pròpia de la sacralitat de la Deessa Terra.

S’anomenaven misteris perquè ningú, sota pena de mort, podia revelar el que succeïa al santuari i eren considerats els més sagrats de Grècia. S’ha escrit molt i s’han argumentat teories diverses sobre el que representaven aquests misteris i quins eren els rituals que es portaven a terme entre els murs del telestèrion, o sala d’iniciació.

Diversos autors, com Karl Kerenyi a Eleusis: Imagen arquetípica de la Madre y la hija o Carl P. Ruck a El camino a Eleusis, sostenen que en aquesta sala no es realitzava cap representació teatral o dramàtica. El segon, a més, afirma a l’igual que els autors R. Gordon Wasson i Albert Hofmann, que a les cerimònies es consumien substància al·lucinògenes produïdes pel Claviceps purpurea, un fong parasitari de la civada i el blat. 

També es consumirien altres tipus de drogues obtingudes del cascall o dormidora (Papaver somniferum), d'on s'obté l'opi. En moltes de les representacions artístiques del cicle eleusí es poden contemplar les deesses Demeter i/o Persèfone amb els cereals i el cascall, com és la que tenim a sota.

4. La deessa Demèter amb espigues de cereals, cascalls i serps.

Les referències que ens han arribat d'alguns dels autors clàssics també ens permeten deduir que els iniciats dels misteris eleusins no rebien cap tipus d'ensenyament o coneixement de forma racional, únicament havien de viure una experiència indescriptible. Aristòtil va dir al respecte: "Els iniciats havien de patir, sentir, experimentar certes emocions i estats d'ànim.; no estaven allà per aprendre res".

És innegable que la cerimònia que es realitzava al santuari d'Eleusis i el seu caràcter altament sagrat en la religió grega, evidenciava un nexe evident amb la Deessa Mare i la Deessa Terra, concretament amb la terra i els seus fruits, l'inframón, la vida i la resurrecció. En aquesta representació inferior podem observar a Perfèfone i Hades com a senyors de l'inframon.

5. Persèfone i Hades com a senyors de l'Inframòn.

Fotografies

 1. Representació pictòrica del rapte de Persèfone per Hades.
 2. Portada del llibre El camí a Eleusis.
 3. Cova d'Hades a Eleusis.
 4. La deessa Demèter amb espigues de cereals, cascalls i serps.

 5. Persèfone i Hades com a senyors de l'Inframòn.

La Cova de les Encantades

Tal com explico en la meva obra La Deessa Mare en el Móc Clàssic i les empremtes de la seva cristianització; 

"L’úter de la Mare Terra és el lloc predilecte per a la representació del simbolisme arcà de la mort i la resurrecció. Des de temps immemorials, la caverna figura com arquetip de la matriu materna i així es contempla en els mites de l’origen, de renaixement i de iniciació de nombrosos pobles

A moltes regions es van considerar les coves i forats en el sòl com vagines, úters i altres orificis de la Mare Terra (i en ocasions com a sortida del món dels morts).

L’úter de la Deessa també era l’entrada al món subterrani o morada dels morts."

1. Cova de les Encantades, Queralbs (Ripollès, Girona)

En l'entrada d'avui parlarem d'una de tantes i tantes coves de Catalunya que han estat sagrades a través dels temps. Aquesta té la particularitat de que no va ser cristianitzada mitjançant cap temple cristià amb l'advocació de la Mare de Déu o alguns del sants habituals (tal com vam veure que va passar amb la Santa Cova, lloc on les llegendes afirmen que va aparèixer la Moreneta, la Mare de déu de Montserrat). Potser per la seva poca accessibilitat, per trobar-se en un lloc agrest de difícil accés i més encara per poder aixecar qualsevol mena de temple, per molt petit que fos.

Parlarem doncs de la Cova de les Encantades,  la de del Montcabrer, a Cabrera de Mar (Maresme), Barcelona. 

El nom de la cova ja ens indica alguna cosa sobre la seva antiga sacralitat. Tal com afirmem en alguna ocasió, l'apàrició de noms d´éssers fantàstics o diabòlics ens remarca sovint que amb anterioritat a l'expansió del cristianisme en aquell espai els pobladors dels voltants hi retien culte d'alguna manera i el tenien com a sagrat. El mot de les encantades fa referència a dones màgiques, éssers fantàstics similars a les goges o les dones d'aigua. La mateixa cova del Montcabrer és anomenada també de forma popular com la de les bones dones o les males dones, formes diferents per assenyalar-nos el caràcter ambigu del poder de la Deessa Terra. 

Si aneu seguint aquest blog no us serà gens estranya la relació entre la cova i la Deessa Terra, ja ho hareu descobert de forma clara en l'entrada de la deessa de la Terra vasca Mari

L'existència d'altres coves àrreu de Catalunya amb el nom de Les Encantades ens indiquen la generalitat de la creença màgica en aquestes espais ; 1. La de Toloriu  (Alt Urgell, Lleida) en la que les llegendes afirmen que el seu nom prové de les peces de roba de dona que sovint apareixien penjades en la seva entrada, però que desapareixien misteriosament davant la visita dels forasters i es veien llavors dones desconegudes. 2. La del Puigmal, en la que segons Joan Amades una llegenda deia que hi vivia una gran familia d'encantades, que cada nit feien bugada i que per unes mines subterrànies la portaven a estendre a prop de Queralbs (Ripollès, Girona). 3. La que trobem al costat de la Cova del Toll (Moià).

2. Creu gravada a la Cova de les Encantades de Toloriu, Lleida

Aquesta creu gravada a una de les parets de la Cova de les Encantades de Toloriu, tal com esmenta el propi autor de la fotografia, en Jordi Casamajor en el seu excel·lent blog fotogràfic Gravats rupestres, podria ser un element de cristianització de la cova. 

En el cas de la Cova de les Encantades del Montcabrer, ens trobem amb una cova de petites dimensions que va ser utilitzada durant segles com a santuari. En la cova es feien oferiments a la Deessa Terra, en aquest cas s'han trobat trossos de ceràmica amb el cap de la deessa grega de la Terra Demeter. Divinitat que va ser assimilada pels pobles preromans dels ibers a les seves deesses de la Terra i el Cel. 

3. Vista al Maresme des de l'interior de la Cova de les Encantades del Montcabrer

Tal com hem dit, ha estat anomenada de formes diverses, tals com Cova o Cau de l’Encantada, de les Encantades, de les Bruixes, de la Bona o Bones Dones , de la Mala o males Dones. Amb aquests noms tan suggestius podem apreciar la càrrega simbòlica popular i l’ambivalència que sobre les ments catòliques té la presència del sagrat pagà. Veiem que diuen els especialistes sobre aquesta cova:

“En aquesta cova, de dimensions reduïdes s’ha trobat un volum de material ofrenat considerable, milers de fragments de ceràmica pertanyents a vasos presumiblement amb només la funció d’oferir libacions a la divinitat. Es pot inscriure sense cap mena de dubte entre les anomenades coves-santuari ibèriques , amb les que coincideix en tots els aspectes fonamentals, llevat de la manca d’aigua.

D’altra banda trobem en el jaciment del santuari fragments de terracotes de Demèter, el que sembla que ens vol indicar quina és la divinitat principal a que es retia culte, a la que anaven dedicades moltes de les ofrenes, segons els parer dels autors, una Magna Mater, d’arrel indígena amb tota probabilitat, que més endavant seria potser assimilada en algun dels seus aspectes a Demèter-Kore/Persèfone, no excloent la possibilitat d’un sincretisme amb altres deesses de la fertilitat tipus Artemis (Diana), Astarté o similars.

4. Reproducció actual de pebeter de Demeter 

Reproducció actual d'uns dels pebeters que es van trobar a la Cova de les Encantades del Montcabrer. Els especialistes no es posen d'acord amb seguretat si representa a Demeter, Tanit, Artemis o Astarté. Si que coincideixen en que és una Gran Mare, amb vincles amb la Deessa Terra.

 Però no només es van trobar restes de ceràmica grega i ibèrica per fer libacions a les divinitats de la Terra, altres troballes més recents, com medalles més o menys recents demostren que aquesta cova va seguir sent tinguda com a lloc sagrat fins a temps més o menys recents.

  

 Fotografies

1. Cova de les Encantades, Queralbs (Ripollès, Girona)

2. Creu gravada a la Cova de les Encantades de Toloriu, Lleida

3. Vista al Maresme des de l'interior de la Cova de les Encantades del Montcabrer

 4. Reproducció actual de pebeter de Demeter 

Sant Jordi de Puigseslloses

Ara que s'acosta la diada de Sant Jordi, tant especial pels catalans, us volem parlar en primer lloc d'un dels nostres temples preferits pel que respecte la cristianització de llocs sagrats de la Deessa Terra. Finalment buscarem en la figura d'aquest sant guerrer (que tal com afirma l'hitoriador medievalista Stefano Cingolani, està instal·lat a la nostra consciència col·lectiva) si existeix alguna relació aparent amb la simbologia de la Mare Terra. 

Sant Jordi de Puigseslloses

Aquesta  petita ermita aixecada dalt d’un turó, gairebé al centre de la comarca d’Osona, és una de les mostres més clares sobre la cristianització d’un lloc que temps ençà fou sagrat pels nostres avantpassats.

1. Emita de Sant Jordi de Puigseslloses, prop de Folgueroles, Osona.

El nom d'aquest petit temple cristià delata el seu origen pagà, ja que el topònim de Puigseslloses fa clara referència a les grans lloses de pedra que trobem al cim del petit puig i que formen part d'un dolmen neolític de dimensions considerables. El temple cristià, de la mateixa manera que en diversos indrets europeus, està aixecat al costat mateix del dolmen prehistòric. Tal com argumento en el meu treball La Deessa Mare en el món clàssic i les empremtes de la seva critianització, la santificació del megalitisme va ser anterior fins i tot al segle X, però es van seguir cristianitzant de formes diverses fins al segles XVII i XVIII. Dolmens (taules de pedra de formes diverses), menhirs (pedres úniques verticals de dimensions considerables) i cromlechs (cercles de pedres) van continuant sent sagrats tot i l'expansió del cristianisme per Europa.

2. Menhir prehistòric a la catedral de Saint Julien,  Le Mans (França)

Els megàlits quedaren com a muts vestigis del culte que homes i dones tenien als seus morts, a la natura, a les forces de la naturalesa o a la Mare Terra. El seu exacte significat possiblement no el podrem saber mai amb certesa. El que si que és evident és que en temps de l’Edat Mitja les persones que vivien a prop d'aquest lloc rural seguien mantenint el seu esperit sagrat i deurien realitzar algun tipus de cerimònia més o menys senzilla al seu entorn (potser només es tractava de portar flors, aigua o menjar i deixar-los damunt de les seves grans pedres en dies més o menys assenyalats tal com condemnen alguns dels concilis visigots o qui sap si es traduïa en algun ritual més o menys elaborat). En el segle XV, quan encara no estava construïda l’ermita, hi ha constància que la gent pujava per la Mare de Déu de Març. El dolmen, com ja hem dit,  està al costat de l’ermita, un edifici important en la història de Mossèn Cinto Verdaguer ja que en aquest temple va celebrar la seva primera missa. El famós poeta català ens va deixar aquestes magnífiques paraules sobre aquest indret, que conjuguen part del nostre missatge:

 “Lo nom d’aquest turó és tantost Sant Jordi tantost de Puigseslloses, es a dir que en sa cima viuen en íntim maridatge la llegenda cristiana i la ciclópea, les dues fonts de poesía en que he begut amb preferencia. Quan traguí a faró mos Idil·lis i cantics místic, a algú que volia fer-me escrúpol d’haver escrit l’Atlàntida, responguí que, per alguna cosa havia cantat ma primera missa entre un dolmen i un altar".

3. Sant Jordi de Puigseslloses

En aquesta imatge,cedida amablement per Xevi Moreno, podem observar l'entrada de Sant Jordi de Puigseslloses i les taules del dolmen en un primer pla.

4. Placa instal·lada al costat de l'ermita amb les paraules de Verdaguer

LA VALL HERMOSA DE VIC

PLANERA N'ES I RODONA

PLANERA COM UN DINER 

RODONA COM UNA MOLA

SOBRETOT PER QUI LA VEU

DES DEL CIM DE PUIGSESLLOSES,

QUE D'EIXA PLANA ES LO COR, 

LO BOTO D'AQUEIXA RODA

ENTRE EIX DOLMEN I EIX ALTAR

AMB QUE MA TERRA ES CORONA, 

LO DIA DEL SANT ROSER 

AMB SA CADENA DE ROSES 

COMPTARÀ VINT-I-CINC ANYS

QUE ALLÀ CANTÍ MISSA NOVA

Tal com podem observar en aquesta placa de pedra, el gran poeta Jacint Verdaguer va escriure aquests versos en memòria de la seva primera missa, que curiosament va practicar en el temple de Sant Jordi de Puigseslloses. El poema és una mica més extens, ja que parla de la llegenda de la pastoreta que va pujar, una a una, les lloses que formen el dolmen.

Sant Jordi, "el protector dels camps".

Ara anem a abordar la figura de Sant Jordi des de una perspectiva teòrica que pugui mantenir la possibilitat de relació amb la figura de la Deessa Terra.

Per gairebé tothom és coneguda la llegenda del cavaller Sant Jordi i el drac. No es tant conegut que al voltant de Sant Jordi es barregen aspectes llegendaris i històrics; alguns autors defenen que realment no va existir i potser per això l'any 1960 l'Esglèsia el va retirar del santoral i va limitar el dia de la seva festa a una commemoració com a màrtir, el 23 d'abril.

Els que afirmen la seva existència es basen fonamentalment en la seva tomba venerada des del segle VI a Diòspolis, avui Lod, a l'actual Israel. Allà està enterrat un home sant, que segons la tradició va ser un tribú romà, nascut a la Capadòcia (Turquia) i martiritzat l'any 303 per ordres de l'emperador Dioclecià.

Durant l'Edat Mitja, a partir de l'orde teutònica i també de la primera croada (segle XI) sorgeix la llegenda de que Sant Jordi apareix amb un cavall blanc i ajuda als croats a prendre Antioquia. A partir d'aquests orígens apareix la imatge de Sant Jordi matadracs.  

5. Sant Jordi matant el drac i la princesa. Bernat Martorell, 1437.

A Catalunya, i a altres llocs d'Europa, Sant Jordi adquireix doncs un significat guerrer. A partir del segle XI ja se li dediquen altars i a l'any 1201 es crea l'orde militar catalana de Sant Jordi d'Alfama. També, de forma similar a Sant Jaume, Sant Jordi assumeix també el paper de matamoros, tal com apareix en la llegenda de la presa d'Osca l'any 1096 en la que ajuda a conquerir la ciutat als serraïns.

6. Escultura de St. Jordi al temple expiatori del Tibidabo, Barcelona

Més enllà de tots aquests elements identificadors d'aquest sant anem a veure aquells indicis que ens el permetin "lligar-lo" a la Deessa Terra:

• El seu nom en grec Giorgos significa "protector dels camps" o "pagès". El que pot indicar-nos que inicialment estava relacionat amb els camps, els conreus o la terra. És a dir un origen tel·lúric.
• La mort del monstre a les seves mans pot tenir també indicar una simbologia similar a la que explicàvem en la mort de la serp Pitó a les mans de Apol·lo. És a dir, en aquest cas l'apropiació de cultes anteriors als cristianisme. 
• Hi ha figures mitològiques molt anteriors a la seva aparició que tenen força semblança a la llegenda de la princesa, el drac i el cavaller que li dona mort. Alguna d'aquestes gira al voltant de deesses telúriques. Per exemple en el tercer mil·lenni abans de Crist, en la religió sumèria trobem al deu Enki que lluita contra el drac Kur per alliberar a la deessa Ereshkigal. Aquesta llegenda serà comú a totes les cultures mesopotàmiques. El nom d'Ereshkigal, significa "gran dama sota terra", el que no deixa de ser una clara referència a la Mare Terra. La princesa de la llegenda de Sant Jordi en algunes de les narracions populars estar captiva pel drac dins d'una cova, tal com està representada en la imatge número 5, quadre de Bernat Martorell. La mitologia mesopotàmica es traspassa a la mitologia occidental fonamentalment a partir de la mitologia egípcia i d'aquesta a la grecollatina. La representació del deu egipci Horus clavant la llança a un cocodril, imatge del deu Seth, amb la indumentària d'un legionari i representat a sobre d'un cavall ens indiquen l'assimilació del mite egipci per la Roma oriental. 
• Molt lligat amb aquest punt anterior, aquests mites de rescat de la deessa o de la princesa de dins de la terra tenen també a veure amb els cicles vitals de la Deessa Terra, en forma de les seves estacions. El famós cicle de Demèter i Persèfone és el cas més conegut que ens parlen de les estacions fredes i l'arribada de la primavera. Cosa que també s'ajusta a la perfecció amb la diada de Sant Jordi i l'esclat de la natura. 

Fotografies 

1. Sant Jordi de Puigseslloses

2. Menhir prehistòric a la catedral de Le Mans

3. Sant Jordi de Puigseslloses i 4. Placa de pedra propera al temple: fotografies de Xevi Moreno.

5. Sant Jordi matant el drac,  de Bernat Martorell 

6. Escultura de Sant Jordi al temple expiatori del Tibidabo: fotografia de Manel Jovani.