Quan s'invocaven els vents: el siurell mallorquí (The siurell majorquin: when the winds were invoked)

Són nombroses ja les entrades que puntualment hem anat creant en aquest bloc, i moltes parlen sobre aspectes de la Deessa Terra que des de temps immemorials han estat sagrats. Hem parlat de valls, muntanyes o salts d'aigua entre molts dels paratges naturals sagrats, pedres i roques singulars que rebien ofrenes i cerimònies cultuals i que van ser cristianitzades a través d'ermites o creus, arbres, ponts, pous, volcans, animals i coves...

En canvi, en cap ocasió hem esmentat un dels fenòmens naturals que en el món rural tenia sovint una importància i un caràcter màgic trascendent. Podia tenir també un significat a vegades ambivalent, tal com també hem comentat en molts dels altres aspectes associats a la nostra Deessa Terra. Podia ser un fenomen meteorològic tràgic quan arribava amb gran força de destrucció emportant-se a tot per davant, però en canvi podia ser considerat un vehicle màgic diví que portava el poder fecundador i renovador de la vida, per tant un altre dels símbols essencials de fertilitat i fecunditat.

1. Siurell mallorquí amb forma de caragol. Foto de l'autor del bloc

El siurell mallorquí té uns orígens desconeguts i misteriosos. Utilitzat antigament per pagesos i pastors, tenia, entre d'altres, la funció de invocar els vents de la fertilitat de la Terra o bé intentar apaivagar els vents forts i terribles.

Podria ser que aquestes connotacions essencials de fecunditat associades al vent siguin molt antigues, tal com apareixen en llibres  sagrats importants sagrats de gran antiguitat. Tant en els Salms com en el Corà, els vents apareixen com a missatgers divins, i són equivalents a l'Esperit Sant o a àngels. En la simbologia hindú el vent és també l'alè còsmic i el Verb, o l'alè de la terminologia xinesa k'i. (1)

Però possiblement, i només podem dir possiblement, ja que són raons de difícil demostració, els vents eren associats molt abans d'això a la figura de Deessa. Aquella que era Reina i Senyora de totes les coses. En un dels relats més coneguts i citats, l'Ase d'or, d'Apuleu, en el seu moment culminant la Gran Deessa parla d'ella mateixa, que s'identifica com a la deessa Isis i cita precisament, entre d'altres característiques el seu domini sobre els vents:

"Jo sóc la mare natural de totes les coses, senyora i rectora de tots els elements, la progènie inicial dels móns, posseïdora de tots els poders divins, reina de tot el que hi ha a l'Infern, senyora de tots els que viuen en el Cel, que es manifesta única i sota una sola forma en nom de tots els déus i deesses.

Disposo a la meva voluntat dels planetes del cel, els saludables vents dels mars i els ominosos vents de l'infern; el meu nom, la meva divinitat, s'adora per tot el món i de diverses maneres, amb costums variables i sota molts noms". (2)

I és que el en Món Clàssic la deessa Isis no era la única que tenia poder sobre la força dels vents. El déu Eolo, d'on prové la paraula actual utilitzada per anomenar la força dels vent o les diverses divinitats gregues associades als vents dels punts cardinals; (els vents principals o majors) Boreas al vent del nord, Céfir al vent de l'oest, Noto al vent del sud i Euro al vent de l'est. Però hi havia també divinitats associades als vents menors (norest, surest,..). 

2. El vol de Boreas amb Oretia, Charles William Mitchell, 1893. ENLLAÇ

No ens estendrem amb la multitud de divinitats associades a la força del vent, que ens permetrien veure la universalitat i els punts comuns de moltes d'elles, però que ens farien desviar una mica el sentit principal de l'entrada d'avui.

Els siurells de Mallorca

Dins de la nostra mentalitat actual, seria totalment desconcertant que una persona pogués arribar a creure que fent sonar un xiulet pogués arribar a aturar o convocar la força dels vents. Evidentment que per acceptar aquests fets és necessari percebre la realitat i el món amb la mentalitat màgica antiga, fins i tot anterior a la religió, en el que per la llei de la causa-efecte ,el similar provoca el similar... 

Frazer, dins del seu llenguatge particular decimonònic, deia sobre els pobles antics que buscaven el domini del vent: 

"Una vegada més pensa el salvatge que ell pot fer bufar el vent o deixar-lo quiet" (3)

  

A partir d'aquí Frazer esmenta pobles diversos que efectuaven balls i cants per poder calmar els vents, des de Nova Guinea a Laponia, des de Yakutia a Groenlàndia, Amèrica del Sud, Sumatra, Alaska o a l'Àfrica Occidental...

Havia de ser dins d'aquesta mentalitat màgica primitiva que els pastors i pagesos de la illa de Mallorca utilitzessin els xiulets de ceràmica per cridar els vents que els ajudaven a ventar els cereals en els temps posteriors a la collita. Aquella illa que va acollir al genial Robert Graves, el que precisament la descrivia en el pròleg de la seva gran obra La Deessa blanca, a mitjans del segle passat d'aquesta manera: "no sóc servent de ningú i he decidit viure en les afores d'una vila muntanyenca de Mallorca, catòlica però anticlerical, on la vida es regeix encara pel vell cicle agrícola". (4)

3. Siurells de cavallers. Entre ells el personatge cornut amb banyes de brau. ENLLAÇ 

El mateix autor, em descubria fa anys, al llegir la seva Deessa blanca, l'existència del siurell mallorquí i la seva peculiar interpretació dels seus orígens màgics i religiosos. Segons el gran erudit el siurell mallorquí el siurell era una representació de la deessa Daiera (Afrodita), o el propi Dionís, entre d'altres, i estaven connectats amb la festivitat del ventar, on s'aprofitava la força del vent per separar el gra de la palla. Esmentava també que els antics egipcis ja feien sonar xiulets per cridar als vents abans de ventar el blat. 

4. Pagesos ventant els cereals. ENLLAÇ

Els seus xiulets s'utilitzaven per cridar als vents...

Els més antics adoptaven formes molt vinculades amb el món de la Deessa Terra i només els realitzaven les dones, ajudades pels nens. Això ens reforça el seu vincle amb la dona i l'antiga religió. Las formes primitives de siurell eren les d'una dona amb el nen en braços (la figura clàssica de la Deessa Mare), un home amb cap de brau (la parella habitual de la Deessa Mare, que adopta sovint la forma de brau o cérvol), una serp enroscada o una papallona.

5. Siurell amb forma de brau, l'inseparable company de la Deessa. ENLLAÇ 

Els orígens del siurell són incerts i les teories són variades. Hi ha qui diu que inicialment es tractava d'una joguina àrab, altres que afirmen que provenen de la cultura grega, o fins i tot de la illa de Creta (en relació a la pintura blanca i les franges de colors verds i vermells). Aquesta última teoria tindria consistència perquè no podem ignorar que la cultura minoica tenia fortes connotacions amb la religió de la Deessa, tal com va afirmar Marija Gimbutas, entre d'altres. El brau, a més, estava fortament representat en el seu art. 

  

(1) Diccionario de los símbolos. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder, Barcelona, 1995.

(2) El asno de oro. Apuleyo, Editorial Fontana, Barcelona, 1994. 

(3) La rama dorada. J.G.Frazer, Fondo de cultura económica, Madrid, 1992.

(4) La diosa blanca. Robert Graves, Alianza editorial, Barcelona, 1994.

Les Domus de Janas de Sardenya (2) com a "Casa dels Morts" (The domus of Janas in Sardinia as House of the Dead)

Tal com recordareu, en una entrada de mitjans del mes de setembre d'enguany us vaig estar parlant sobre les domus de janas, curioses estructures sepulcrals excavades en les roques de la illa de Sardenya i que en algunes ocasions arriben a ser verdaderes necròpolis. Us parlava també sobre la seva sorprenent antiguitat, ni més ni menys que van ser excavades entre el IV i el III mil·lenni a.C. 

En aquell moment però, vaig fer incís sobretot en l'aparició en algunes de les Domus de Janas,  de representacions de caps de toro i la doble espiral. Símbols que trobem representats en moltes cultures prehistòriques i que poden tenir una relació evident amb la sacralitat de la Terra per diverses circumstàncies que vam explicar en aquella entrada. Emplaçàvem per més endavant una segona entrada en que tractaríem sobre altre contingut interessant respecte a aquestes curioses construccions humanes prehistòriques sardes.

Doncs bé, aprofitant les dades en les que ens trobem al voltant del dia de Tots Sants i les celebracions d'aquests dies (tant se val que celebreu la Castanyada o la nit de Halloween, ja que com passa sovint es tracta de les mateixes festivitats coincidents en un moment cíclic anual assenyalat des de temps immemorials) destacarem altres matisos de les Domus de Janas com a Casa dels Morts, o la Terra com a lloc de mort i renaixement. 

En primer lloc hem de poder entendre a que ens referim a Casa dels Morts. Aquesta expressió s'utilitza precisament com a contrast o reflex de les Cases dels Vius que en la Prehistòria o l'Antiguitat es construïen perquè els difunts descansessin en l'altre vida com si continuessin amb la seva existència. Un exemple són aquestes "cases de fades" de Sardenya, ja que existeixen diversos elements que reprodueixen les cases dels vius. 

1. Domus de Janas construïda a mode de cabana. ENLLAÇ

També hem de tenir present la diversitat de tipus de Domus de Janas, és a dir no tenim un únic model de planta. La planimetria original dels sepulcres va des de tombes simples monocel·lulars (com la que de la Roca de l'Elefant que mostràvem en la nostra primera entrada) a tombes amb un gran nombre de càmeres, en general derivades d'un esquema en T, que per la suma continua d'ambients es pot fer enormement complexe arribant a formes cruciformes, laberíntiques o de rusc. (1)

Un bon exemple sobre la complexitat que poden presentar les domus de janas la podem trobar en el trobem en el museu de les Domus de janas de Sedini, que està emplaçat precisament dins una gran roca amb diversos nivells, corredors i cambres, en les que s'expliquen les característiques i troballes d'aquests enigmàtics i sorprenents espais prehistòrics.

2. Domus de Janas i museu de Sedini, Sardenya. Fotografia de l'autor del blog.

3. Escales dins de la domus de Sedini, fotografia de l'autor del blog.

4. Una de les cambres de la domus de Sedini, fotografia de l'autor del blog.

5. Repoduccions prehistòriques dins les cambres del museu, fotografia de l'autor del blog

Una altra de les Domus de Janas amb multitud d'espais diferents és la Tomba del Capo, Sant Andrea de Priu, que va ser fins i tot cristianitzada amb culte a Sant Andreu.

6. Domus de Jana Tomba del Capo, S. Andrea Priu. ENLLAÇ

A la dreta podeu observar el plànol de la Tomba del Capo, formada per 18 habitacions. La seva funció sembla ser que era exclussivament funerària i, tornem a trobar per enèsima vegada, una reutilització com temple cristià. Una església que, fins i tot, va ser consagrada per un bisbe de Fàrfara l'any 1323 i dedicada a Sant Andreu. 

A part de la cristianització de les seves parets pètries emblanquinades amb cal i amb un dibuix d'un Pantocrator, un dels punts impactants és que a la part posterior de la muntanya que cobreix aquesta Domus de Janas hi havia una estàtua del déu Toro, el paredre de la Deessa Terra, a la que els cristians li van tallar el cap. 

7. Estàtua del déu Toro sobre de la Domus de Janas de la Tomba del Capo, a la que els cristians li van tallar el cap. ENLLAÇ

Un altre punt que fa pensar en aquestes cases o ciutats de morts i les seves similituds amb les cases dels vius són les reproduccions de llars que apareixen tant a l'interior com a l'exterior de les tombes. Eren possiblement una còpia de les llars on els vius havien menjat i cuinat al costat de les seves famílies. Sovint són forats envoltats de cercles, on segurament els vius havien dipositat ofrenes de menjar com a símbol del menjar d'ultratomba del seu estimat difunt mort. També hem de tenir present que els arqueòlegs i especialistes d'aquestes cultures prehistòriques sardes sostenen amb certa seguretat que tant a l'exterior com a alguns espais i avant càmeres d'aquestes tombes es celebraven funerals en honors dels difunts que incloïen sacrificis d'animals i àpats comunitaris. Un altre punt, doncs, d'imitació i projecció cap a l'altra vida d'aspectes quotidians...

8. Cercles concènctrics en una llar d'ultratomba. Domus de J. de Putifigari. ENLLAÇ

O fins i tot les pintures que trobem encara en algunes de les parets d'aquestes tombes, que aparentment volien recordar amb la màxima fidelitat les cases o cabanes on havien conviscut amb els seus familiars els difunts que ara descansaven en el més enllà. Per exemple en aquesta Domus de Janas de Sa Pala Larga, a Bonorva, es pot observar el sostre simulat com a terrat a dues aigües (amb la biga central i les laterals a banda i banda) i les parets pintades amb colors vermells vius (amb les espirals típiques del llenguatge de la Deessa Terra).

9. Domus de janas de Sa Pala Larga, Bonorva, Sardenya. ENLLAÇ

(1) Las Domus de Janas sardas. Proyección de la "Religión" y proyección de la estabilidad. Liliana Spanedda. 

L'espoli de l'estàtua de la deessa Demeter a Eleusis i el seu vincle amb la Deessa Terra i el toro. (The plundering of the statue of Demeter in Eleusis and its link with the Earth goddess and the bull)

Abans d'explicar-vos la història que dona lloc al títol d'aquesta entrada crec que és de justícia que tornem a parlar de la deessa Demèter i el santuari grec d'Eleusis, sobretot per poder tenir una idea aproximada del que estem parlant. 

La relació del santuari d'Eleusis (un dels principals llocs sagrats de la Grècia Clàssica) i la Mare Terra) ja la vam tractar en una entrada anterior: Eleusis: un santuari de la Mare Terra. 

En quant a la figura de la deessa Demèter, tal com argumento en el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, continuem veient la importància de la figura de la Deessa Mare en el món grec. És la deessa que millor representa un dels trets per se d’aquesta figura divina arcaica: la fertilitat de la terra, sobre tot en forma de la collita cerealística. No la devem confondre amb Gea o Rea (que són deesses que representen la Terra ), ja que només ho és de l’aspecte nutrici de la terra, o d’aquell del que els éssers humans poden transformar en menjar.

El seu nom ha estat interpretat de maneres diverses. Alguns autors consideren que significa Mare Terra. El cèlebre mite del rapte de la seva filla Persèfone pel déu dels inferns i l'inframón Hades i la seva posterior aparició a la superfície de la terra per primavera ha estat interpretat majoritàriament com una metàfora de la mort del gra i el seu renaixement. L'Himne homèric a Demèter és la versió més antiga que ens ha arribat d'aquesta història, i es considera que tal com la coneixem és del segle VII aC. Però probàblement ja existia uns quants segles abans en forma de poema que s'aniria transmetent oralment de generació en generació.

De la mateixa manera, de generació en generació, la relació de la deessa Demèter i la fertilitat de la Terra es va seguir transmetent, tot i l'arribada del cristianisme. Tal com ha seguit passant també amb la identificació de les Mares de Déu i les peticions dels fidels per la salut dels camps i conreus, que inclouen l'arribada de les pluges o la no existència de pedregades, entre d'altres.

Una mostra evident de que encara en el segle XIX els pagesos grecs seguien tenint a la Deessa Demèter com un factor vital en la fertilitat dels seus camps, la trobem en aquesta cita del llibre Historia de la Arqueologia, de Glyn Daniel.

1. Estàtua trobada als camps d'Eleusis al segle XIX. Museu de Cambridge.  ENLLAÇ

• L’espoli de l’estàtua de Demèter a Eleusis i el seu vincle amb la deessa Terra

Edward Clarke (1769-1821), clergue, professor i bibliotecari de la Universitat de Cambridge va viatjar fins a Eleusis en el segle XIX i va aconseguir emportar-se una gran estàtua de la deessa Demèter a Londres (ni més ni menys que a canvi d'un telescopi, un de tants i tants espolis culturals que es van produir durant els segles XIX i XX cap els principals museus britànics, francesos i alemanys, entre d'altres). L'estàtua, de gairebé dues tones de pes, es trobava enterrada fins el coll en un dels camps de blat propers a les restes de l'antic santuari eleusí.

2. Portada de l'obra de Glyn Daniel. ENLLAÇ

Portada de l'obra de Glyn Daniel, Alianza Editorial. En ella apareix una imatge interessant, una de les nombroses figures mesopotàmiques de deesses o sacerdotesses de l'aigua.










Tal com hem avançat, Glyn Daniel, en la seva obra Historia de la Arqueologia, descriu l'espoli de l'estàtua (que actualment s'exposa en el museu Fitzwilliam de Cambridge) de la següent manera: 

"En canvi un dels majors obstacles a vèncer va ser la superstició dels habitants d'Eleusis, que respectaven a un ídol a qui tots consideraven com la protectora dels seus camps. Per la tarda, a la poca estona de la nostra arribada amb el firmà, va ocórrer un accident que gairebé va acabar amb la nostra empresa. Mentre els habitants conversaven amb el Tchohadar en quant a la manera de transportar-la des de allà, un bou, lliure del seu jou, es va col·locar davant de l'estàtua i, després de topar el marbre amb les seves banyes durant algun temps, va sortir corrent a una velocitat considerable cap a la plana d'Eleusis, bramant. Immediàtament es va produir un murmuri general, i en unir-se les veus de vàries dones a aquell enrenou va ser difícil fer-les entrar en raó. Havien estat sempre, van afirmar, famosos pel seu blat, i la fertilitat dels seus camps, cessarien quan s'haguessin emportat l'estàtua.

La gent s'havia reunit al voltant de l'estàtua, però ningú va gosar començar el treball. Creien que si algú s'atrevia a tocar el marbre o a moure'l del seu lloc perdria un braç... Al poc temps, en canvi, el sacerdot d'Eleusis, induït en part pels precs i en part aterrat per les amenaces del Tchohadar, es va posar la seva vestimenta canònica com si es tractés d'una missa major i, descendint al congost on es trobava l'estàtua... va donar un primer cop amb un pic per lliurar-la de la terra i així poder convèncer a la gent de que els treballadors no patirien cap calamitat."

Com podem veure en aquest fragment, que es una descripció del que el propi Edward Clarke va viure en primera persona al emportar-se l'estàtua clàssica dels camps de blat d'Eleusis, al segle XIX. L'estàtua que pels vilatans i pagesos era considerada com una deessa de la fertilitat dels camps i que Clarke va identificar com la deessa Demèter, ara es considera que formava part de les dues columnes del propileu interior del temple d'Eleusis i que no representava a Demèter, sinó a una sacerdotessa. Però el que trobem més trascendental, més enllà que la imatge representi o no a la Deessa Mare Demèter, és que els habitants de la zona, encara en el segle XIX consideraven que aquesta continuava mantenint la fertilitat dels camps. I no només això; primer que li assignaven a la imatge un nom cristià que tenia molt a veure amb Demeter: Santa Demetria (la cristianització de la Deessa Demèter) i segon: la figura del toro o bou que desperta encara més el significat sagrat i poderós de la imatge quan  toca el marbre amb les banyes i surt esporuguit. 

Aquest darrer detall és important, ja que segueix establint-se encara en la ment col·lectiva dels vilatans, el paper protector de la parella o paredre de la Deessa Mare, el toro, que és el seu inseparable company i que realitza una acció sorprenent, que de forma inexplicable coincideix amb moltes de les llegendes d'aparició de Mares de Déu trobades a Catalunya. Com ja hem explicat en algunes ocasions, la llegenda d'algunes d'aquestes imatges afirma que la imatge va aparèixer gràcies a bous que van estar rascant o marcant les imatges marianes davant de la sorpresa del pastor o pagès. De les més de 600 imatges trobades a Catalunya, a aprop de 100 segons les llegendes corresponents van ser trobades per bous en una cova.

3. Bou marcant la troballa de la imatge de la MDD de la Cisa (Premià de Dalt, Maresme, Barcelona). Retaule al peu del cambril. ENLLAÇ

4. Postal antiga de la MDD del Tura (toro) d'Olot. Fons Mariològic Santaló Rull

Una llegenda molt similar (hem de tenir en compte però que en el cas de la imatge de Demèter de la que parlem no és cap llegenda, està basat en una descripció històrica en primera persona) és la de Nostra Senyora del Toro (Menorca). Segons aquesta llegenda, els frares mercedaris que durant el segle XIII i XIV van arribar a Menorca, van poder observar unes llums nocturnes estel·lars que els van guiar cap el cim del Mont del Toro. En el camí cap el cim un toro furiós els hi va barrar el pas. Però l'animal va veure la creu processonal i es va calmar. Llavors va seguir guiant als frares fins a un lloc on estava la imatge de Nostra Senyora del Toro, però unes pedres els hi barraven l'accés. El toro les va apartar amb el seu banyam. Cosa que ens fa intuir fermament que en el mateix cim on es troba l'actual Santuari de Nostra Senyora del Toro es retia culte anteriorment al toro i a alguna Deessa Mare, hipòtesi que es pot reforçar amb el fet de que aquesta elevació de 358 metres és a més el punt més alt de la illa de Menorca. Com és ben sabut en l'antiguitat les muntanyes eren llocs principals de culte a la divinitat celeste i terrestre.

Les Domus de Janas de Sardenya (1) i el Déu Toro (The Domus of Janas and the Bull God)

Continuant amb la riquesa del món de la Deessa Terra a la illa de Sardenya, tal com indicàvem en l'entrada anterior dels pous sagrats, avui parlarem sobre una altra mostra molt important del seu univers simbòlic: les Domus de Janas. 

Aquest és el nom popular que reben unes curioses estructures sepulcrals excavades a roques, que en algunes ocasions arriben a ser autèntiques necròpolis. Tenen  una antiguitat considerable; van ser excavades ni més ni menys que entre el IV i el III mil·lenni a.C. El nom de Domus de Janas té un significat similar al de cases de fades. Les fades o goges que precisament apareixen en el imaginari popular com a recordatori de que determinats llocs ja eren sagrats des de temps immemorials o que reflecteixen alguna energia especial imperceptible pels humans actuals (tal com ja vam explicar en la nostra entrada de les goges o dones d'aigua). No és d'estranyar que la mitologia i les rondalles populars embolcallin els records que en els nostres ancestres quedaven sobre aquella vella religió de la Terra.

1. Interior de la Domus de Janas de la Roca de l'Elefant, amb les banyes gravades de toro. Fotografia de l'autor del bloc.

En el meu recent viatge a Sardenya vaig poder visitar un parell de Domus de Janas summament interessants i que són una mostra de la varietat i bellesa d'aquestes construccions excavades en la pura roca amb eines de pedra prehistòriques. Si voleu fer una recerca en el mapa de Sardenya, us deixo aquest enllaç on consten ni més ni menys que 153!!

La primera d'elles està a l'interior d'una de les roques més conegudes del patrimoni turístic sard, la Roca de l'Elefant. Aquesta roca de grans dimensions, a la que l'erosió ha anat donant forma fins al que sembla a ulls humans com un elefant (no s'ha tenir gaire imaginació ja que realment té aquesta aparença des de alguna perspectiva) és famosa i rep moltes visites diàries de turistes que s'acosten per fer les fotografies de rigor. Apareix en totes les guies turístiques com  a punt destacat de la part nord oest de la illa, relativament a prop de la població costera de Castelsardo. 

2. La Roca de l'elefant. Fotografia de l'autor del bloc. 

El que molts turistes desconeixen és que aquesta singular pedra amaga un tresor en el seu interior. Les formes capricioses de la seva silueta van ser cisellades pel vent i l'aigua, però les perforacions interiors ho van ser per mans humanes amb estris de l'Edat de Pedra. Per això també era coneguda antigament com "Sa Pedra Pertunta" , és a dir la pedra perforada.

3. Roca de l'elefant amb les entrades de les Domus de Janas. Fotografia de l'autor del bloc.

En aquesta altra perspectiva de la Roca de l'elefant podeu observar dues de les entrades quadrades perforades, en les que s'hi troben les seves Domus de Janas.




















El tresor que "amaga" és el que podeu contemplar en la primera fotografia d'aquesta entrada. Una de les petites cambres, que suposadament tenia un caràcter funerari, mostra un gravat considerable amb les dues banyes de brau, que sovint han interpretades com les del Deu Toro, paredre de la Deessa  Terra. Pel seu caràcter fèrtil, la forma de les banyes que han estat assimilades amb la lluna creixent o les trompes de Falopi femenines, és una de les formes que apareixen sovint en aquesta època prehistòrica. Les trobem representades en moltes cultures prehistòriques de la Mediterrània; a la cultura minoica, al megalitisme de la illa de Menorca, a la ciutat neolítica de Çatal Huyuk. Quan les banyes, a més tenen funció d'altar reben el nom de banyes de consagració.

Però no és la única Domus de Janas que conté gravats insculpits a la roca mare que evidencia la importància de la figura del toro, el paredre de la Deessa Terra. Hi ha altres exemples, amb un caràcter misteriós i amb inestimable valor artístic, com són els la necròpolis de Su Crucifissu Manu (Porto Torres) o el de Sa Pala Larga.

4. Banyes de toro en el Domus de Janas de Su Crucifissu Manu. ENLLAÇ

5. Columna amb cap de toro i espirals de la Domus de Janas de Sa Pala Larga. ENLLAC

Un altre exemple, dels més interessants, és el Domus de Janas que es troba sota al poble de Sennori, sota l'església de San Basilio. Es tracta d'un conjunt de nou tombes excavades a la pedra calcària, datades d'entre el 3500 i el 2700 a.C. En una de les sales s'hi troben insculpits diversos caps de toros, de grans dimensions i força esquemàtics, gairebé idèntics al que heu pogut observar de la Roca de l'elefant. Aquest cas és força interessant pel fet d'estar emplaçats a sota d'un temple cristià, el que podria tenir a veure, com tantes i tantes vegades hem anat dient, amb la intenció de voler substituir la tradició sagrada que podria existir pels vilatans de la zona a aquest lloc ancestral. Ho es pot tractar també d'una casualitat funcional. No podem obviar les múltiples funcions que han tingut els espais amb el pas del temps, com ho testimonien els grafits de color negre que hi ha als sostres d'aquesta Domus, que sembla ser que van ser realitzats durant la Segona Guerra Mundial, quan es feien servir de refugis.

6. Domus de Janas sota l'esglesia de San Basilio (Sennori, Sardenya). ENLLAÇ

Els caps de toros han estat interpretats com una referència a la regeneració de la vida i la fertilitat, i el pas a la mort. Una relació entre el sexe, la natura i el més enllà. Cosa que té el seu sentit i tenim en compte que les Domus de Janas, amb molta seguretat, tenia una funció primordial sepulcral. Fins i tot hi ha qui ha anat més enllà i ha volgut veure en la silueta dels caps de brau una al·lusió al símbol també representat en alguns Domus de Janas de la doble espiral que parteix d'un únic tronc i que s'ha volgut veure també com una simplificació del dibuix de la trompa de Falopi de l'òrgan reproductor femení. Si us interessa podeu seguir aquest enllaç.

7. Doble espiral en la Domus de Janas de Chiaramonti. ENLLAÇ

8. Doble espiral en el Domus de Janas de Perfugas. ENLLAÇ

Tot i que en un primer moment pugui semblar una idea força rebuscada i portada totalment a l'extrem de la imaginació, ja que per arribar a aquest punt seria necessari que en el Neolític és tingués coneixement de la forma interna de l'aparell reproductor femení, hem trobat un parell de testimonis arqueològics i artístics que ens permeten entendre perquè es pot haver arribat a aquesta conclusió. El primer que us aporto té relació amb la assimilació de la doble espiral com a trompa de falopi. Es troba també a Sardenya, a l'entrada d'una tomba de la Cultura de Castellaccio,  (primera meitat del segon mileni a.C.) on trobem la mateixa doble espiral, i que ha estat interpretat com una al·lusió a l'acte sexual.

9. Doble espiral en la tomba de Castelluccio. ENLLAÇ

L'altre imatge no es troba a Sardenya, però sí a Itàlia, i es força posterior. En aquest cas la adjuntem ja que fa referència a la relació entre el cap de toro i la doble espiral. Pot ser una de tantes i tantes casualitats, però tal com veieu, trobem en una mateixa representació artística el cap de toro i a sota una filigrana artística en un capitell de columna molt similar a la doble espiral de Perfugas. En aquest cas es pot observar en la façana de la famosa catedral de Florència.

10. Cap de bou i a sota la doble espiral. Portal esquerra del Duomo de Florència. ENLLAÇ

Per no estendre'ns més en aquesta entrada, i com vulgui que volem mostrar-vos més contingut interessant sobre les Domus de Janas, ho deixarem per una segona propera part.