La Verge Negra, de Jean Hani: The Black Virgin, Jean Hani (1A PART)

En diverses ocasions hem volgut destacar algun llibre que ens resulta important per ressaltar la naturalesa del nostre blog, és a dir la transcendència vital que ha tingut en l'ésser humà el concepte sagrat de la Mare Terra a nivell atemporal i universal. Tal com ja sabem en algunes cultures la sacralitat de la Terra ha estat més important que d'altres. En la cultura occidental algunes autores i autors han volgut veure en la imatge de la Mare de Déu una continuïtat del culte a la Gran Mare Terra. Una de les obres, que sota el nostre punt de vista, són molt interessants per percebre aquest fil conductor és La Verge Negra i el Misteri de Maria, de Jean Hani. (1)

1. Portada del llibre de Jean Hani.  ENLLAÇ

Jean Hani (1917-2012) va ser professor honorari de la Universitat d'Amiens (França) sobretot de civilització grega i és considerat un expert en diversos aspectes del cristianisme, des de la perspectiva de la Tradició sagrada universal. Va posar de relleu en les seves numeroses obres l'esència comú que comparteixen certs elements de la tradició cristiana amb altres elements de diferents tradicions de la humanitat.

Aquesta breu presentació és important, per tant de valorar-la en el moment en que es puguin fer judicis gratuïts de valor, en relació a diverses afirmacions que destacarem a continuació del seu llibre La Verge Negra. 

• Existeixen realment les Verges Negres?

Aquesta pregunta, tal com afirma l'autor no hauria d'existir en una obra que s'anomena La Verge Negra. Però es lògic que la plantegi, ja que diversos especialistes i erudits han afirmat que les Verges que apareixen en l'actualitat en el seu origen eren de color blanc. El fet que ara tinguin aquesta coloració es deu a que han estat pintades o bé que s'han enfosquit amb el fum de les espelmes i la brutícia...

Tal afirma Hani, en alguna ocasió poden haver succeït aquestes "transformacions", però els estudis arqueològics de la matèria i la coloració de moltes Verges Negres demostren que ja eren negres en el seu origen.

2. Verge Negra de Puy, França. ENLLAÇ

Aquesta imatge de la Verge de Puy, és una recreació d'una escultura antiga que va ser destruïda pels revolucionaris l'any 1794. Tal com podeu observar el seu eratisme, la seva fesomia i la vestimenta tenen un aspecte força oriental, estrany i hermètic. Hi ha qui diu que es corresponia amb una talla de la deessa Isis i d'Osiris. Cal destacar, a més, que la llegenda de la seva aparició sobre un dolmen ens informa, tal com ja hem esmentat en altres ocasions semblants, de la cristianització d'un lloc de culte pagà antiquíssim. La seva església va ser construïda així sobre un dolmen i un temple romà, que ja havia estat aixecat el mateix lloc sagrat celta amb anterioritat, el mont de la deessa Anna o Annis.

• L'Icona negra.

L'existència de les Verges Negres no és un cas aïllat en la historia de la imatgeria religiosa: en moltes tradicions es troben entitats divines representades amb el rostre o el cos de color negre. Les gregues Demeter melania, l'Afrodita melania o sobretot l'Artemisa d'Efes. La Isis negra d'Egipte (tinguem present que algunes de les Verges Negres reben el nom d'Egipcíaques), la gran deessa índia Kali (el seu nom significa literalment "la negra"), o les celtes Dana, Anna, Annis...   

3. La gran deessa Artemis d'Efès. ENLLAÇ

• La típica Verge Negra com arquetip del xoanon: art sagrat i no religiós

Històricament parlant, la verdadera Verge Negra és la que es remunta a la Edat Mitjana (segles XI i XII). És una estàtua de dimensions modestes: 30 centímetres d'amplada i entre 70 i 80 centímetres d'alçada. Les més comuns són de fusta, sovint revestida d'una capa de guix sobre la que s'han aplicat els colors: negre per cara i mans, i blau, verd, vermell i or per les vestidures. 

El tipus més perfecte i preciós és el de la "Verge en Majestat". La Verge està asseguda en el tron i el Nen està assegut als seus genolls. Els dos miren enfront. La Mare presenta al Fill al univers. La postura de la mare és rígida, el seu aire sever, amb una mirada estranya: no ens mira, sinó que la seva mirada està com perduda, penetra el que és invisible, o més bé es la mirada del invisible, que sense mirar-nos ens penetra.

Aquest tipus de representació es va fixar a Orient, amb els cànons establerts pel Concili d'Efès (on es trobava el temple de la Gran Deessa Mare Artemis) l'any 431 i en que es va proclamar a Maria "Mare de Déu", Theotokos, i es va estendre àmpliament per Occident. 

4. Nostra Senyora d'Anjony, França- ENLLAÇ

Tant per la mida com pel material i l'aire dels rostres, aquestes imatges es relacionen exactament amb el gènere dels xoanon, la estàtua de culte dels antics grecs. Ens trobem doncs davant d'una icona. 

El concepte d'icona és el d'una imatge sagrada, que té a veure amb l'art sagrat, que es una cosa completament diferent de l'art simplement religiós. Quan l'obra d'art està creada, la figura celestial representada se'ns imposa amb tal força que trastorna completament el nostre estat psíquic normal, i pròpiament parlant, ens fascina, desencadenant en nosaltres aquell sentiment tan particular, format de temor reverencial i alegria sobre natural, que els grecs anomenaven thambos.

• L'origen de les Verges Negres en els segles XI i XII

Aquest punt és potser el que ens suscita més interès de l'obra de Hani. En ell es pregunta el perquè van aparèixer de forma general entre els segles XI i XII.
El transcriurem íntegrament:

Actualment, per a la majoria d'autors que s'han ocupat d'aquest problema, està gairebé fora de tota dubta que les raons d'això tenen a veure amb la disciplina eclesiàstica i els seus canvis. Entre el segle V i el X, l'Església es dedica a eliminar les restes dels cultes pagans i, al mateix temps, s'oposa a l'execució d'imatges tallades, d'escultures, per representar a Déu i els sants. Durant aquest període, doncs, es van amagar les estatuetes de les deesses mare, negres o no, que es veneraven en secret, ja com representants de les antigues divinitats, ja com imatges de la Verge Maria, doncs segurament que hi van haver casos d'un i de l'altre. Però a partir del regnat de Carlemagne, es van anar autoritzant poc a poc les imatges tallades, i van reaparèixer les imatges ocultes; les "descobreixen" enterrades en els llocs de culte antics, fonts, grutes, arbres sagrats, etc., i les cristianitzen.  Així, molt probablement, cert número de imatges negres que havien sobreviscut a l'establiment del cristianisme van permetre conservar la memòria de les deesses ctòniques i van constituir els prototips de les Verges negres que es van fabricar en els segles XI i XII conforme al tipus de la "majestat" canònicament fixada després del Concili d'Efès.

5. Venus de Gavà, periode neolític. Foto de l'autor del bloc

Tot i que la imatge que teniu a l'esquerra no apareix en l'obra de Jean Hani, hem volgut recuperar-la per representar l'herència simbòlica de la imatge de la Deessa Mare i el seu caràcter ctònic que es recrea amb el seu color negre. És la Venus de Gavà (Barcelona), imatge neolítica trobada enterrada en unes mines prehistòriques de variscita. Ja ens va merèixer una entrada del bloc, on descrivíem tots els seus atributs i característiques de Deessa Mare Terra i la definíem com l'autèntica avantpassada de la Verge Negra catalana més universal, la Moreneta. 

Per avui ho deixarem aquí, ja que tenim moltes coses més a dir sobre l'excel·lent obra de Jean Hani, i així ho farem en la propera entrada.

(1) La Virgen Negra y el misterio de María, Jean Hani. Jose J.de Olañeta Editor, 1997, Mallorca. 

La Deessa Mare del Cep de Raim i la seva cristianització (Mother Goddess of the Grape Vine)

Molt abans de que el cristianisme tingués el raïm i el seu vi com un dels elements essencials dels ritus de l'eucaristia, aquests ja eren sagrats pels pobles prehistòrics i estaven associats també amb la figura de la Deessa Mare. Amb els segles el vi va estar present en els rituals dels sumeris, egipcis, perses, grecs, romans, jueus, hindus i cristians. A casa nostra també ho va ser amb els pobles ibers.

Tot i que la relació més coneguda del vi i el raïm amb la mitologia en la nostra societat es deu al déu grec Dionís i al Bacó romà, la seva antiga sacralitat i la seva presència (tal com afirmen Jean Chevalier i Alain Gheerbrant en el seu extens diccionari de símbols) és molt més antic. El cep del raïm havia estat identificat pels paleoorientals amb l'herba de la vida, i el signe sumeri de la vida era gairebé sempre un pàmpol. Aquesta planta estava consagrada a les grans deesses i la deessa mare s'anomenava al principi "la Mare Cep del Raïm" o "la Deessa Cep del Raïm". D'aquestes dues nominacions he extret el títol de l'entrada d'avui.

1. Deessa de la fertilitat amb gotims de raïm.

En aquesta placa de metall, procedent del sud d'Anatòlia o el nord de Síria, (s.VIII o VII a.C.) podem observar a una deessa de la fertilitat, pujada en una muntanya, sostenen en les seves mans dos gotims de raïm. 

No ens ha d'estranyar que una de les deesses mares i de la fertilitat més famoses de l'Antiguitat, la deessa Artemis d'Efès fos associada també amb el cep del raïm. Tal com sosté Jean Hani a la seva obra La Verge Negra i el misteri de Maria, el cep estava considerat l'expressió vegetal de la immortalitat, particularment en tota la zona d'Orient Pròxim, i molt a sovint estava consagrat a la Magna Mater. En el cicle de Tammuz, una deessa germana del déu s'anomena "Cep celestial"; el cep, consagrat a la Gran Mare anatòlica, que té estretes relacions amb la d'Efes, i que era designada en aquesta regió com "Arbre de la Vida" i "fusta de la vida". Segons el mateix Hani, ens trobaríem així molt a prop de la consideració que posteriorment tindrien els cristians respecte a la Verge Maria com "verdader cep que dona el fruit de la vida". 

2. L'enigmàtica Artemis d'Efes

A la Península Ibèrica hi ha qui afirma que el conreu de la vinya ja existia a l'any 3000 aC (podeu veure una pàgina interessant sobre el Museu del Vi, a la Rioja). La importància que després tindria el vi amb la romanització i que arriba fins als temps actuals, tindria un precedent important amb l'arribada dels pobles fenicis i grecs que van influir d'aquesta manera en els pobles autòctons ibers, tal com es pot apreciar en alguns jaciments ibers, com és el de l'Alt de Benimaquia (Dènia, València). El vi no només tindria una importància cabdal a nivell econòmic en aquestes diverses cultures (hi ha indicis sòlids arqueològics de que entre els segles VIII i VI aC hi havia producció de vi important en diversos punts de la Península Ibèrica), a més tindria una funció ideològica vital, relacionada directament en la seva funció religiosa. Tinguem present que el marc social del vi, en els seus orígens, tenia tres ambients diferenciats, amb tres implicacions diferents: el seu consum en els habitats urbans, en els santuaris o espais sacres i en les necròpolis (In vino humanitas, vino y cultura en la turdetania prerromana).

3. Tassa ibera per veure vi.

En aquesta tassa ibera del segle III a.C., que ha estat interpretada com una copa per veure vi, hi ha representades les ones del mar, la quilla d'un vaixell grec, així com els ceps i les argolles en honor de Dionís.

Un dels exemples clars sobre la relació del raïm i el vi en l'espiritualitat dels ibers són les representacions dels grans de raïm en els pebeters ibers de Demeter/Tanit. Els pebeters, tal com ja hem comentat en altres entrades del nostre bloc, eren els recipients ceràmics de terra cuita on les ibers cremaven incens o perfums en honor de les divinitats. No queda clar si representaven a la deessa Demeter, Tanit, Artemis o Astarté, però si que eren una mostra de la divinitat de la Gran Mare, amb la seva vinculació clara amb la fertilitat i la Terra. En molts d'ells apareixen els grans o gotims de raïm, tant en la part central del front de la deessa o bé com a forma de les seves arracades.

4. Pebeter iber de deessa amb raïms i cereals.

Pebeter iber de la Deessa Mare provinent d'Empúries. Tres grans de raïm en el centre de la corona agrària de la deessa i arracades en forma de gotims de raïm aporten solidesa al vincle que es seguia mantenint des de temps neolítics entre la Mare Terra i el vi.

La funció religiosa i espiritual del vi no podia desaparèixer amb l'aparició del cristianisme. És del tots conegut, tal com ja hem esmentat abans, la seva importància en els ritus de l'eucaristia, en el fenomen de la transsubstanciació de la sang en vi. 

5. Quadre de la "Maceració mística"

 En  aquest quadre sorprenent i impactant anomenat "Maceració mística" o "trepitjat del raïm místic" tenim una perfecta sincretització entre el suc del raïm i la sang de Crist. El trobem a l'església de Sant Tomàs, a la localitat d'Haro, al cor de la zona vitivinícola per excel·lència de La Rioja.

     

Però no és tant conegut, el fenomen de les aparicions de imatges de la Mare de Déu relacionades amb els ceps i les vinyes. Tal com explico en el meu treball La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització:

La importància del vi i de les vinyes se’ns presenta integrada en les nombroses Mares de Déu que tenen aquestes referències en les seves advocacions. Trobades en vinyes i parres,  en regions amb profund arrelament vitivinícola, són possiblement succedànies de velles divinitats del vi i de les vinyes de caràcter local. La vinya va ser expressió vegetal de la immortalitat, a l’igual que el vi; per això a l’Orient pròxim se la va considerar a sovint símbol de l’Arbre de la Vida. I les invocacions litúrgiques a Maria s’afegeixen a les que se l’assimila a l’arbre: 

“Oh Mare de Déu, tu ets el cep veritable que porta el fruit de la vida”, “Vinya que has ofert el raïm de benediccions als que beuen d’ell”, “Vinya que has produït el vi que alegra les ànimes”

A Catalunya podem posar cinc exemples; la Mare de Déu del Vinyet (Sitges, Garraf), la Mare de Déu de la Bota (Barcelona), la Mare de Déu de Meia ( Vilanova de Meia, La Noguera), la Mare de Déu de les Parrelles (Balaguer, La Noguera) o la Mare de Déu de la Vinya (Sant Pere de les Puel·les, Barcelona).

D'aquestes cinc imatges, la que actualment encara té més veneració és la de la Mare de Déu del Vinyet, a Sitges (Barcelona). Fins i tot el nom de Vinyet encara es segueix mantenint encara com a nom de dona a Sitges. 

 

6. Estampa de la Verge del Vinyet.

Estampa on apareix en el centre la imatge de la Mare de Déu del Vinyet. El gotim de raïm no pot faltar, com tampoc una barca que testimonia la seva advocació per mariners i pescadors de Sitges que la tenien com la seva advocada davant dels perills del mar (com tantes i tantes Mares de Déu i com les antigues deesses Artemis, Demeter o Afrodita). Les fulles i troncs que s'observen a la part inferior de la imatge, sobresortint dels núvols pertanyen a ceps de raïm.

Segons refereix la tradició (recollida com sempre en el llibre Joan Amades, Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya) la va trobar un esclau moro cavant en una vinya ( de nou tornem a trobar la figura del "moro" que per nosaltres és un simbolisme clar del manteniment d'una tradició pagana anterior al cristianisme). La tradició que esmenta Amades diu també que els raïms de la vinya on fou trobada la Verge van prendre una dolçor molt superior a la de tota altra mena de raïm, i un gust com cap altre, amb els que els sitgetans van fer un vi propi i especial, que van anomenar malvasia. Una mostra més, per a nosaltres, de que estem parlant sobre la sacralitat del raïm de la zona, més enllà del simbolisme cristià aportat per la imatge de la Mare de Déu.

A la resta de la Península Ibèrica també van anar "apareixent" imatges marianes que cristianitzaven els antics cultes vinícoles. Per exemple Nuestra Señora de Remelluri, (Araba, Pais Vasc), on tal com es pot veure a la fotografia inferior es guarda l'antiga imatge de la Verge (d'una aparença força arcaica) dins un retaule de fusta on està representat un sant o monjo sostenint un gotim de raïm, al mig d'un camp de vinyes. La granja on es troba la capella es encara un centre productor de vins que tenen el mateix nom.

7. Mare de Déu de Remelluri en la Granja del mateix nom. Fotografia d'Ana Arroyo.

Des de Aragó i altres punts també és va estendre la relació de la Verge amb el raïm, tal com passa entre d'altres amb la Virgen de la Carrodilla (Mendoza, Argentina).

8. Verge de la Carrodilla (Mendoza, Argentina)

Verge de la Carrodilla (Mendoza, Argentina). La seva advocació original prové d'Osca (Aragó). Porta un gra de raïm en la seva ma esquerra i els grans de raïm estan molt representats en la seva vestimenta.










Fotografies

1. Deessa de la fertilitat amb gotims de raïm.
2. L'enigmàtica Artemis d'Efes
3. Tassa ibera per veure vi.
4. Pebeter iber de deessa amb raïms i cereals.
5. Quadre de la "Maceració mística"
 6. Estampa de la Verge del Vinyet.
 7. Mare de Déu de Remelluri en la Granja del mateix nom. Fotografia d'Ana Arroyo.
 8. Verge de la Carrodilla (Mendoza, Argentina)

Afrodita i Santa Maria del Mar

Tal com explico en el meu treball La Deessa Mare en el Món clàssic i les empremtes de la seva cristianització, l'antiga deessa grega Afrodita ( la seva assimilació romana, com ja coneixereu és Venus) tenia caràcter protector dels mariners i pescadors de la Mediterrània. Altres déus grecs i romans, com Posidó i Neptú són popularment coneguts pel seu vincle amb les aigües marines i la seva capacitat de poder provocar les grans tempestes causants de naufragis. La mateixa deessa Afrodita havia nascut de les aigües marines i la seva interpretació romana era la Venus Anadiomena, la Venus sorgida del mar.   

1. Venus nascuda del mar, fresc de Pompeia.

Afrodita era una de les deesses antigues gregues que contenien l'essència de l'antiga deessa prehistòrica. La seva antiguitat anterior al déu Zeus ens indica aquesta procedència que es perd en la nit dels temps. Els seus atributs; la naturalesa, l'amor, la sexualitat i la fertilitat ens aporten també més elements de pes. Els seus orígens, com passa sovint en la mitologia, són molt difícils de poder assegurar. El més habitual és identificar el seu nom amb l'etimologia popular que la reconeix com la que "ha sorgit de l'escuma del mar", tal com apareix en el cèlebre quadre de Sandro Botticelli. Els seus centres de culte importants poden aportar solidesa a la procedència dels seus inicis, les illes de Xipre i de Citera. 

2. El naixement de Venus, William-Adolphe Boughereau, 1879

El mar havia de ser pels nostres avantpassats un lloc sagrat per excel·lència. Molt abans de que la ciència ens pugués demostrar que els nostres primers origens com éssers vius provenien de les seves aigües primigènies, la mitologia ens confirmava les mateixes creences simbòliques. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant ho definien clarament en el seu famós diccionari dels símbols: símbol de la dinàmica de la vida, tot sur del mar i tot torna a ell; lloc de naixements, transformacions i renaixements. Per això els antics grecs i romans oferien al mar sacrificis de caballs i braus, símbols també de fecunditat.

L'altre element simbòlic associat a Venus és la petxina, de la que neix victoriosa sobre el mar i que participa també del simbolisme de la fecunditat propi de l'aigua. Ja qui diu que el seu dibuix i la seva profunditat de caracola recorden l'òrgan sexual femení, el que reforçaria el sentit eròtic d'aquest símbol.

3. Afrodita naixent d'una petxina. Ceràmica d'Apúlia.

Arribats a aquest punt, farem una comparació simbolica amb un altre naixement, sense voler entrar en ferir sensibilitats religioses respecte a la figura cristiana que representa. Ens referim a una comparativa simbòlica respecte al lloc de la seva aparició i també al fet de que el alguna ocasió se la representi davant d'una gran petxina, tal com veurem en una de les seves representacions. Una prova més de que la figura de la Mare de Déu cristiana va aglomerar en si mateixa totes les càrregues simbòliques anteriors sagrades que comprenien sovint aspectes de la Mare Terra. Els sentiments arcans que desperta la grandesa dels mars i els oceans, la seva potència constructiva com a transport des dels primers temps de les civilitzacions humanes, així com la seva potència destructiva quan es manifesta en forma de tempestes i mala-mars havien de fer interpel·lar als homes i dones per la presència de les figures divines que se'ls hi assumia la seva tutela. En el passat teníem divinitats com foren Neptú o Posidó, Isis, Afrodita, Artemis Efesia... Més tard tal com ja esmento en l'entrada de la Verge del Carme, la Mare de Déu va assumir també el seu caràcter protector de mariners i pescadors. 

4. Detall de la façana del Santuari de la Verge del Mar, Almeria.

Tal com podem observar en aquest relleu de la façana del Santuari de la Verge del Mar, patrona d'Almeria, la Mare de Deu apareix entre dos dofins. Els dofins i els coloms eren els animals emblemàtics de la deessa Afrodita.

Segons refereixen les tradicions algunes imatges marianes van aparèixer flotant a les aigües marines, altres es van trobar en les sorres de les platges. En aquests casos el vincle de les advocacions marianes amb el mar quedava d'aquesta manera lligat per sempre. En Joan Amades refereix diverses troballes de imatges de la Mare de Déu en circumstàncies similars.

La desapareguda Mare de Déu de l'Arenal de Barcelona, que aparegué en la construcció de la muralla del Mar, a prop de la Barceloneta va ser portada en processó fins a l'església de Santa Maria del Mar. La seva relació amb el mar és més que evident en la tradició que afirmava que "la gent de mar tenia una gran devoció per aquesta Mare de Déu, que gaudia de la virtut de fer una cara gaia i riallera, quan la mar era plana i en bonança, i la feia greu i seriosa quan havia de fer mal temps i la mar es posava avalotada i perillosa. Abans de fer-se a la mar, pescadors i mariners anaven a visitar aquesta imatge i obraven d'una o altra manera segons fos l'expressió de la seva cara ". Esdevé doncs una clara referència a la seva senyoria sobre les aigües marines. 

Però la referència en aquest cas és, a Catalunya, l'església basílica de Santa Maria del Mar, anomenada també Santa Maria de les Arenes. 

5. Interior de la basílica gòtica de Santa Maria del Mar, Barcelona.

 Tot i l'austeritat d'aquest magnífic temple, sembla estrany imaginar que es va construir en el segle XIV sobre un altre temple anterior, aixecat també sobre un antic edifici del segle X que ja tenia el nom de Santa Maria del Mar o de les Arenes i que ja s'hauria edificat sobre un temple paleocristià anterior. Alguna teoria manté que el nom de les arenes prové del fet de que anteriorment podria haver existit de les arenes d'un amfiteatre romà. Altres sostenen que les arenes són les de la platja on va ser trobada la imatge de la Mare de Déu. Tornem a citar a Joan Amades:

"Una nit d'hivern, fosca i espesa, el veïnat de Barcelona va ser despertat per un gran resplandor blau que enllumenava tot el cel, amb una claror set vegades més forta que si hagués estat de dia. La gent, meravellada, va sortir al carrer i, enlluernada per tanta claror, va seguir el bum-bum que regnava per la ciutat i va fer cap a la vora del mar, on uns pescadors ensenyaven una imatge de la Mare de Déu que era la que irradiava aquella gran resplandor. Van contar que les onades havien portat la imatge a la platja i que, així que va tocar sorra, va fer-se clar de cop i volta. I, entre tot el poble, es va creure savi i prudent aixecar allí mateix una capelleta per a venerar-hi aquella imatge, que fou anomenada Santa Maria de les Arenes, i, més tard, del Mar. La capella, més ençà, es convertí en l'actual basílica de Santa Maria del Mar."

6. Portada del Born, Santa Maria del Mar, Barcelona

 
 En la portada del Born de Santa Maria del Mar es pot observar una imatge de la Verge Maria davant d'una petxina, simbologia similar a la deessa Afrodita.















Fotografies

 1. Venus nascuda del mar, fresc de Pompeia.
 2. El naixement de Venus, William-Adolphe Boughereau, 1879
 3. Afrodita naixent d'una petxina. Ceràmica d'Apúlia. 
 4. Detall de la façana del Santuari de la Verge del Mar, Almeria.
 5. Interior de la basílica gòtica de Santa Maria del Mar, Barcelona.
 6. Portada del Born, Santa Maria del Mar, Barcelona