La Deessa de les Roses (The Goddess of Roses)

Estem a punt de deixar el mes de març, i per tant hem deixat enrere l'hivern. Hem entrat de nou en la primavera, l'estació de les flors i on la natura torna a mostrar-se en el seu esplendor. La Setmana Santa i el dilluns de Pasqua, amb la celebració del pastís de la Mona, tal com fan en altres indrets amb els ous i conills de xocolata ens recorden l'explosió de la vegetació i els cicles biològics animals. Respecte al pastís de la Mona ja vam fer una entrada l'any 2014,però avui destacarem un altre aspecte plenament primaveral que també evoca l'aspecte del renaixement de la Deessa Terra. Ens referim al paper de les flors i concretament ho farem amb el de la rosa. 

1. Vitrall del santuari de La Salut, Sabadell. Fotografia de l'autor del bloc.

El simbolisme de la rosa és molt complex, i com passa sovint pot incloure a vegades fins i tot idees contràries (en aquest cas pot arribar a representar la puresa o l'amor espiritual i en d'altres casos l'amor carnal). Per tant no podem fer cap mena de afirmació rotunda respecte al seu significat quan apareix representada; pot variar pel seu número de fulles, el color o la resta de contingut que l'acompanya. 

La rosa apareix també en obres molt famoses de la literatura, podent destacar alguna de recent com la d'Umberto Eco en que el seu nom mereix el títol de la seva obra més coneguda i en la que finalitza amb l'enigmàtica frase stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus, que pot fer referència precisament al món de les idees i arquetips com a principal element de l'existència humana (una traducció acceptada seria breument "de la rosa només queda el nom") com també en una de les poques novel·les llatines romanes que ens han arribat; l'Ase d'or o les Metamorfosis d'Apuleu, en que trobem un autèntic compendi sobre detalls de l'antiga Gran Deessa. 

2. Portada d'una edició actual de l'ase d'Or. ENLLAÇ

En aquesta obra, de gran valor ja que sembla mostrar que l'autor era coneixedor de la religió iniciàtica al voltant dels misteris isiacs (que s'havia traspassat de l'antic Egipte a Roma a partir dels legionaris romans) el protagonista és embruixat i transformat en ase. La única manera de poder recuperar la seva forma humana és menjant una rosa. La Gran Deessa es capaç de trencar el seu encanteri a partir d'una aparició al protagonista en la que mostra el seu esplendor i el recull de molts dels noms amb la que ha estat anomenada en l'antiguitat.

En la portada d'aquesta edició moderna podem observar el moment en que la deessa Isis dona la rosa a l'ase embruixat.

L'obra d'Apuleu possiblement va recollir la gran importància que tenia el simbolisme de la rosa en l'antiga religió que girava al voltant de la Gran Deessa. I és que aquesta flor de gran bellesa i penetrant olor era un dels símbols associats a algunes de les deesses clàssiques que havien existit a partir de les deesses prehistòriques egípcies, anatòliques, mesopotàmiques o minoiques, entre d'altres. Entre elles destacaven l'Afrodita-Venus greco-romana o la mateixa Isis egipci-romana...

3. El naixement de Venus, Sandro Botticeli. Galeria del Uffizi. 1485. ENLLAÇ

Hi ha moltes referències a les roses en totes aquestes deesses antigues, en el conegut quadre de Botticceli anomenat El naixement de Venus es pot observar a la deessa arribant a una de les seves illes a sobre d'una petxina mentre els déus dels vents bufen entre roses blanques. Les roses, segons algunes tradicions mitològiques gregues havien nascut juntament amb la deessa Venus.

Les roses també tenien un paper esencial en les processons romanes a determinades deesses. Una altra deessa amb arrels molt llunyanes en la prehistòria, la d'origens anatòlics Cibeles, solia ser portada en processó entre grans quantitats de roses que abocaven els fidels. Els romans també celebraven alguns festivals en que les flors tenien un paper esencial, les anomenades floralies o Jocs Florals. Eren festes en honor de la deessa Flora que es celebraven entre finals d'abril i principis de maig. Sembla ser que tot i tenir un caràcter religiós també tenien connotacions lascives i festives. Per tant van ser condemnades amb l'arribada del cristianisme.

4. La deessa romana Flora, Evelyn de Morgan. 1894. ENLLAÇ

Ben entrada l'edat mitjana, en ple segle XIII en l'època de l'arribada de l'amor cortès i els trobadors de la Minne, la rosa va esdevenir el símbol de l'amor espiritual per la dona amada, com a rosa mística. Un dels trobadors famosos, Raimon de Miraval, que va lluitar juntament amb el rei català Pere I el Catòlic en la batalla de Muret, defensant als occitans de la infame creuada francesa,va fugir a Catalunya després de la mort del rei i la derrota posterior, morint al convent de Santa Clara de Lleida.
Raimon de Miraval ens va deixar aquestes paraules en el que reflectia la seva lluita interior entre l'amor carnal i l'espiritual:

Una doble obstinació em turmenta:

amor carnal o amor sublim,

en qui he de confiar?

Canto o no canto a les dones

mentre dura la meva existència?

Tinc moltes raons, i de pes, 

per no cantar ja més.

Però segueixo, doncs la meva apetència d'amor i juventud

m'alliçona, m'incita, em pren. (1) 

Però l'Esglèsia Catòlica (Roma i París) i els reis francesos van massacrar a sang i foc en la Creuada contra els Albigesos la civilització occitana i les formes de vida i espiritualitat. La Rosa Mística només tenia cabuda en la nova deessa que havia vingut a substituir a totes les anteriors deesses, reines i senyores de les roses. Per tant la màgica, mística i misterios rosa que havia acompanyat a Venus, Isis o Cibeles va esdevenir la flor de la Mare de Déu, que també va ser anomenada Rosa Mística. A Catalunya, a més, el culte va anar acompanyat d'una gran devoció per la Verge del Roser; algunes de les tradicions locals afirmen, fins i tot, de troballes de imatges al peu o dins dels rosers (possible cristianització de cultes pagans rurals als rosers i altres arbustos espinosos). 

5. Mare de Déu del Roser, Germans Alegret. 1599, Monestir de Santes Creus, Tarragona.

(1) Cruzada contra el grial. Otto Rahn. libros Hperión. Madrid, 1992. p. 22.  

El Pilar de la Deessa Mare (The Pillar of the Mother Goddess)

Tal com és força conegut, en el dia 12 d'octubre es celebra la festivitat de la Verge del Pilar, que coincideix amb la festivitat de la Hispanitat. Aquesta festivitat està relacionada, tal com diu el seu nom,  amb la Mare de Déu del mateix nom de la basílica de Saragossa. El seu nom prové del pilar o columna d'alabastre que suporta la petita imatge mariana.

En l'entrada d'avui tractarem primer sobre el simbolisme del pilar i després sobre les diverses teories que sostenen que el culte d'aquesta Mare de Déu es va establir a partir d'un antic culte a la columna o pedra que encara avui es conserva, o també les que sospiten que la talla mariana va substituir una antiga deessa pagana.

Sobre el significat i la sacralitat del pilar

Tal com afirmen Jean Chevallier i Alain Gheerbrant, en conjunt la simbòlica del pilar es semblant a la de l'eix del món, l'arbre i la columna. Expressa la relació entre els diversos nivells de l'univers i el jo; és un lloc de pas entre ells de l'energia còsmica, vital o espiritual, i un focus d'irradiació d'aquesta energia (1) Els autors refereixen casos de pilars sagrats de l'antic Egipte, la cosmogonia celta o rituals dels aborígens australians, entre d'altres, el que ens permet entendre la universalitat d'aquest símbol sagrat.

1. El pilar en el Món Clàssic també era sagrat. ENLLAÇ

. 

Terracota del temple palatí romà d’Apolo on es mostra a Apolo i la seva germana Artemis decorant un pilar sagrat.

En la tradició druídica celta eren força importants, tal com destaquen alguns autors. Eren considerats objectes de veneració i per tant molts van ser cristianitzats amb una creu al damunt o amb inscripcions en forma de creu. Eren utilitzats també per marcar límits, victories singulars, contractes entre tribus i a vegades sepulcres(2). Els seus antecedents havien de ser per força els menhirs.

2. Pilar celta, església de St.Illtud, Llanitud Fawr, País de Galès. ENLLAÇ

 August, Caesaraugusta i el Pilar

Per poder fer les primeres valoracions sobre el possible origen del culte de la Verge del Pilar hem de parlar obligatòriament de la figura de l'emperador August, fundador de la ciutat romana de Caesaraugusta, actual Saragossa. És d'obligat compliment, ja que la tradició llegendària de l'aparició de la Mare de Déu, en carn i ossos, a l'apostol Sant Jaume es situa ni més ni menys que en temps romans (any 40 d.C.). 

Segons Sanchez Montaña el Pilar que sosté la Verge és el mateix pilar fundacional que va instalar l'emperador August en el ritus fundacional de la ciutat. Aquest va ser aixecat en la cruilla original dels cursos dels rius Ebre i Gállego, tal  com manava el ritus antic, una pedra de valor sagrat i que rebia adoració i reconeixement com patró protector tant de la ciutat de Saragossa com també de tot el territori de l'Estat.

La devoció pilarista sosté precisament que la columna no ha variat mai d'emplaçament des de la data en que la tradició situa l'arribada a Caesaraugusta de Sant Jaume el Major, en el segle I d.C. Una columna de jaspi de 1,70 metres d'alçada i un diàmetre de 24 centímetres, folrrada en bronze i després plata. El mateix Sanchez Montaña sosté que això es va fer a imatge del pilar fundacional que soportava la pedra negra de Cibeles. (3) 

3. Moneda romana de Marc Aureli amb el déu Gabal (una pedra sagrada). ENLLAÇ

Altres autors sostenen que August va aixecar en la columna fundacional una escultura de la deessa Venus Genetrix, ja que aquesta divinitat era la protectora de la gens iulia, a la que ell pertenyia. Per aquest motiu va edificar també un temple molt important a aquesta deessa en el forum romà.

4. Venus de l'Esquilí, 50 d.C. Museus capitolins. ENLLAÇ

Venus de l'Esquilí. Aquesta escultura es pensa que estava en el temple de Venus Genetrix a Roma. Tal com podem observar hi ha una columna, en la que en aquest cas estan representades serps i roses (que podrien estar relacionades també amb la deessa Isis). 

Els adoradors de les pedres (veneratores lapidum)

Tot i que la tradició admet que l'existència de la imatge que es troba a sobre del Pilar es correspon amb la llegenda de l'aparició de la Verge davant de Sant Jaume l'any 40 d.C. (segons la llegenda es va apareixer en carn i ossos amb un cor d'àngels i quan va desapareixer va deixar la imatge de fusta), no és fins el segle XIII en que apareix per primera vegada una menció documentada de l'advocació del Pilar.(4)

I per posar un altre exemple sobre la llegenda de l'aparició, no és fins l'any 1471 en que apareix per primer cop una referència de la Verge es va presentar en carn mortal davant de Sant Jaume (hem de tenir present que si li donguessim veracitat històrica a aquesta llegenda, en el moment de l'aparició la Verge encara era viva i es trobava llavors a Palestina). La importància de la reescriptura dels origens mítics de l'aparició consistia en que situava a la Verge del Pilar com l'aparició mariana més important de la cristiandad al ser la única que es produia abans de que Maria morís ascendís als cels (5) 

Tot plegat, i deixant de banda la llegenda de l'aparició de la Verge, que no té cabuda en una interpretació històrica i que està basada fonamentalment en usos polítics i nacionals, sense a arribar a ser un deliberat acte d'invenció; sí que hem de poder deduir que el culte a la columna o Pilar de la Verge havia de seguir mantenint-se amb el pas dels segles (en cas que admetem que prové del món romà, evidentment).

Per fer doncs aquesta interpretació hauriem de poder considerar un punt d'enllaç fins el moment en que al segle XIII apareix esmentada l'advocació del Pilar. Segle precisament de gran importància respecte a l'expansió del culte marià, i del que ja hem exposat en el nostre treball nombrosos casos en que les imatges marianes cristianitzen cultes anteriors  a la Mare Terra o la Deessa Mare. I precisament un dels cultes més estesos en el món rural medieval eren els que en diversos concilis visigòtics van ser anomenats com adoradors de les pedres (veneratores lapidum). Per tant molt possiblement es va seguir mantenint el culte a la pedra (en forma de columna o fins i tot amb alguna imatge d'una Deessa Mare al damunt) fins l'actulitat. Motiu que reafirma la tendència a besar i adorar el Pilar que sostè la Verge, tal com encara es fa en l'actualitat a la seva Basilica de Saragossa.

5. Deessa Afrodita en forma de pedra- ENLLAÇ

Ja molt abans del Món Clàssic s'adorava a les pedres com a essers divins. En el cas de la imatge de la dreta és la pedra del temple de Paphos de la deessa Afrodita, a la illa de Xipre. La seva antiguetat és considerable; es calcula que és de l'any 1500 a.C. Per tant ens trobem amb un culte prehistòric que traspassa l'àmbit greco romà i que continua durant el món medieval fins l'actualitat impregnat en alguns dels cultes marians.

6. El Papa de Roma besant el Pilar de pedra de la Verge. ENLLAÇ

(1) Diccionario de los símbolos, Editorial Herder, 1986. Jean Chevallier i Alain Gheerbrant

(2) General and bibliographical  Dictionari of the fine arts . London 1826

(3) La fundación de Zaragoza. La piedra que corona una columna. Carlos Sánchez Montaña.

http://eltablerodepiedra.blogspot.com.es/2009/06/la-fundacion-de-zaragoza-la-piedra-que.html

(4) Nuevos datos sobre la advocación de Nuestra Señora del Pilar y su capilla. Aragón en la Edad Media," n. 20, 2008. pp. 117-138. Asunción Blasco Martínez.

(5) Usos políticos y nacionales de un culto mariano en la España contemporánea. Fco. Javier Ramón Solans. Prensas de la Universidad de Zaragoza.

La Madonna de Port Lligat: Dalí i la Deessa (Dalí and the Goddess)

En alguna de les entrades que he anat realitzant he comentat algunes obres d'art que tenen relació amb la Deessa Terra; Algunes obres d'art inspirades per la Deessa Terra. Tal com ja avançava en aquell moment, tenim exemples d'obres d'art contemporànies que han estat inspirades fonamentalment per alguns dels punts simbòlics del seu llenguatge. Elements simbòlics que ja han anat sortint en les diferents entrades del nostre blog; com poden ser la fertilitat, la lluna, l'aigua o l'arbre, i que complementen la imatge de la dona com a representació de la Deessa Terra. Només són algunes mostres, seleccionades fonamentalment perquè els seus propis autors fan referència a la seva inspiració. Avui ens centrarem en l'obra La Madonna de Port Lligat per veure alguns d'aquests símbols.

 

1. La Madonna de Port Lligat, Salvador Dalí, 1950 (segona versió).

Salvador Dalí és, sens dubte, un dels artistes més coneguts a nivell mundial sobretot per la seva originalitat en la vessant artística surrealista. Creador en múltiples arts; polifacètic, trencador, polèmic i inspirat sobretot pel món oníric i l'art renaixentista. Polèmic també en la seva relació amb el Franquisme, ambivalent amb aquest com en altres aspectes de la seva vida. Aquesta ambivalència té el seu màxim exponent en el seu bigoti. 

 

2. Salvador Dalí Domènech

Aquest sembla ser que està inspirat en el general Josep Margarit, lluitador incansable català del segle XVII contra la monarquia castellana, i que es va haver de refugiar a França, com també està inspirat amb el gran geni andalús Diego Velázquez, pintor molt admirat pel nostre inigualable artista universal. En el registre pictòric és on va adquirir més renom mundial, però les seves composicions artístiques de tota mena que podem apreciar en el seu museu de Figueres o en la seva casa de Port Lligat són dignes d'evocar sorpresa i admiració.

No cal ser un gran entès en les obres dalinianes per saber que una de les seves grans fonts d'inspiració (per no dir la que més)  va ser la seva muller i musa Gala. Això és més que evident en el gran nombre de quadres i obres en les que ella apareix representada. Es pot desprendre que, per Salvador Dalí, Gala era el màxim exponent del que es pot entendre com l'Etern Femení. Només cal llegir aquesta dedicatòria de la seva obra autobiogràfica Diari d'un geni, per sortir de dubtes:

"Dedico aquest llibre al MEU GENI, GALA GRADIVA, HELENA DE TROYA, SANTA HELENA, GALA GALATEA PLÁCIDA." 

3. Començament automàtic d'un retrat de Gala, Dalí, 1932.

En aquest quadre podem observar el rostre de Gala com a Deessa Terra. Com si fos un esperit de la vegetació diverses oliveres neixen del seu cap. Tot i que en aquest cas se la compara amb el mite de Dafne, té més similituds amb la seva identificació amb la Terra que en una mera conversió de dona en arbre.

Anem a centrar-nos, doncs, en el quadre que ens interessa, La Madonna de Port Lligat. Dalí te diversos quadres on Gala està representada com a Verge Maria o també com a diversos personatges femenins mitològics. En aquesta pintura Gala encarna a la Mare de Déu, la Madonna. En el seu ventre hi ha un receptacle eteri on es troba el Nen Diví, que al mateix temps disposa d'un altre receptacle on es troba un tros de pa. Està suspesa dins del cel i en el fons es veuen les dues illes de Port Lligat. Tal com fa sovint el pintor català, recull nombrosos símbols que aparentment no guarden cap relació, però que formen part del seu ric i extens imaginari. Un dels més interessants és la petxina que apareix representada a la part superior del quadre, de la que penja un ou. Aquest mateix simbolisme amb clara al·lusió a la fecunditat femenina apareix en un altre quadre renaixentista, del que diuen que Dalí va prendre com inspiració en aquesta obra seva. Ens referim a l'obra mestra de Piero della Francesca, la Sacra Conversació. La mateixa posició de la Verge, amb les mans recollides sembla confirmar que Dalí s'hi deuria inspirar en ell. 

4. La Sacra Conversació, Piero della Francesca, 1472.

La petxina, tal com vam fer referència en l'entrada anterior Afrodita i Santa Maria del Mar, era àmpliament representada en l'antiguitat com a símbol de la deessa Afrodita/Venus, al ser incloent de diversos símbols fecunds, com són l'aigua i la semblança amb l'òrgan reproductor femení. L'ou que penja de la petxina és un reforç encara major sobre l'analogia amb la Deessa Mare que està situada en la part inferior del quadre. La Dona que donarà llum al seu Fill Diví. En la nostra entrada sobre els ous de Pasqua ja ens vam estendre en aquest sentit; el dia de la Mona i els ous de Pasqua.

Els especialistes reconeixen en el quadre de Piero della Francesca un ou d'estruç, que es podria correspondre també amb el mateix que penja del quadre de Dalí i li atorguen un sentit de vida i naixement, o fins i tot un símbol alquímic amb el mateix caire. Aquest receptacle de vida també era un dels elements artístics obsessius del geni català, tal com podem observar en el seu museu de Figueres i en la casa museu de Port Lligat o en molts dels seus quadres.

5. Un dels ous de la casa museu de Dalí a Port Lligat.

Finalment no volem obviar el punt més important del quadre a nivell central i on conflueixen les diferents línies de la perspectiva, que és el receptacle amb el tros de pa. El pa que per Dalí és símbol de la vida, tal com trobem en les antigues deesses dels cereals i de la Terra. En un dels seus poemes, anomenat Font de Vida, hi fa la següent referència:

6. El receptacle amb el pa de vida.

"Jo se on està 

el pa de vida

tant blanc és 

que tancant els ulls

el continuu a veure per transparència

pa de vida 

jo se on està el forn

en les flames del que

he vist prefigurada

la imatge tan estimada

de Gala tan estimada

forn de les totèmiques garlandes 

li serveixen d'adornament"

Finalment, en cas que volgueu disposar d'un gran compendi sobre l'obra daliniana us aconsello visitar aquesta pàgina d'ARTSY, on podeu trobar ni més ni menys que fins 452 obres d'art del nostre gran geni.





Fotografies

1. La Madonna de Port Lligat, Salvador Dalí, 1950 (segona versió).

2. Salvador Dalí Domènech.

3. Començament automàtic d'un retrat de Gala, Dalí, 1932.

4. La Sacra Conversació, Piero della Francesca, 1472.

5. Un dels ous de la casa museu de Dalí a Port Lligat.

6. El receptacle amb el pa de vida.

Fòssils sagrats i la Deessa Mare (Sacred fossils and the Mother Goddess)

No sé si el títol de l'entrada d'avui us haurà sorprès. Els que si que us puc assegurar és que jo si que em vaig sorprendre quan vaig descobrir que en alguns temples cristians és tenen com a sagrats fòssils de diverses característiques. En la tradició popular es manté encara el seu aspecte màgic i diví gràcies a la pàtina de la cristianització. 

És impossible saber des de quin moment els homes i dones dels llocs on aquestes pedres curioses anaven aflorant a la superfície de la Mare Terra, van mantenir una especial reverència cap a ells i els hi van atorgar sovint un caràcter salutífer i protector. L'impacte havia de ser considerable quan veien algunes pedres que tenien formes estranyes i dibuixos curiosos, que s'escapaven totalment del seu enteniment.

Exposarem diversos casos i començarem pel més interessant, ja que és el que aglutina millor les consideracions del nostre blog. Diem que aglutina perquè es tracta primer d'una pedra sagrada, és a dir la pedra genitrix que ha estat associada numeroses vegades amb la Deessa Terra i en segon lloc perquè la seva forma és la de l'estrella de cinc puntes, que ideogràficament ha estat identificat (entre d'altres símbols, ja que ha estat representat en llocs i moments diversos amb significats diversos) amb la Deessa Mare, així com la deessa Venus.

1. Estrelletes fòssils de la Mare de Déu de Mig Camí, Tortosa.

En aquest primer cas ens referim als fòssils en forma d'estrelles que apareixen molt a prop del santuari de ma Mare de Déu de la Providència o de Mig Camí (prop de Tortosa). Rep el nom de Mig Camí per estar a mig recorregut entre Tortosa i l'ermita de la Mare de Déu del Coll de l'Alba, en l'antic camí romà que conduïa de Tortosa a Tarragona. Al davant del temple, des del mateix lloc d'on està presa la fotografia inferior, es troba un petit turó en el que des de temps remots s'han anat trobant diminuts fòssils marins en forma d'estrella de cinc puntes. La tradició afirmava que aquests estels provenien del mantell de la Mare de Déu. Són fòssils marins de Pentacrinus neocomiensis, amb una antiguetat d'uns 100 milions d'anys.

2. Santuari de la Mare de Déu de Mig Camí, Tortosa. Fotografia de l'autor del bloc.

Si voleu consultar algunes de les creences llegendàries podeu consultar un interessant article anomenat Pràctiques i creences populars tortosines vinculades amb els fòssils anomenats estrelletes o crevetes i pilanets de Mig Camí. Entre les diverses llegendes que hi figuren (quinze concretament)  hi podem destacar tres temes rellevants:

• En diverses llegendes s'esmenten heretges o mahometans: van destruir el temple i la imatge de la Verge, li van tirar pedres a le Verge quan passava pel camí, etc. Tradicions que, com passa gairebé sempre en el llenguatge simbòlic llegendari no tenen cap fonament històric, però que per nosaltres aporten el pes de la referència sobre les antigues tradicions paganes que existirien en el lloc abans de l'aparició del cristianisme.

En d'altres es reflecteix el caràcter estelar de les estrelles de pedra de la Verge de Mig Camí. Els angelets tiren flors des del cel que es transformen en estrelletes, una pluja d'estrelles assenyalen el lloc on s'ha de construir el santuari a la Mare de Déu, plouen estrelles del cel i es transformen en les estrelletes de pedra de la Verge, etc. Una referència clara al caràcter celest de la figura de la Mare de Déu, tal com ho tenien les antigues deesses relacionades amb el cel i l'astronomia, com per exemple la deessa i musa grega Urania (que també era representada amb un mantell blau ple d'estrelles), Isis Urania o Afrodita Urania. 

 

3. Antiga representació de la deessa o musa gregaUrania.

• El caràcter protector de la Verge de la Providència o de Mig Camí davant dels naufragis i altres perills, de la mateixa manera que les antigues deesses.

Altre cosa a considerar seria, com passa sovint, si la construcció del temple cristià en aquest emplaçament no va ser fruit de la casualitat, més bé de la causalitat, ja que probablement els pobladors dels voltants consideraven aquest paratge com a sagrat per l'aparició de les pedres sagrades i es va voler cristianitzar aquesta tradició amb la construcció del santuari.

Un altre cas, de similars característiques, el trobem fora de Catalunya, al municipi sorià de Las Fraguas. En aquest cas, es tracta d'un altre tipus de fòssil que també disposa en la seva estructura d'una estrella de cinc puntes. Tal com afirmen alguns estudiosos i com consta en l'article Folklore de los fósiles ibéricos, el caràcter sagrat d'aquests fòssils es pot deure a la seva aparició a prop del santuari marià de Nuestra Senyora de Inodejo (tot i que considero que és més apropiat pensar en un origen invers, és a dir que és el santuari el que probablement es construeix en les immediacions del lloc sagrat marcat pels fòssils) i també que tenen gravats l'estrella de cinc puntes, símbol màgic protector utilitzat des de la Prehistòria fins l'actualitat i conegut amb diversos noms (pentalfa, pentagrama, pentacle, estrella dels mags, etc).

4. Fòssil similar al de Nuestra Señora de Inodejo, Sòria.

Una mostra més de la sincretització entre el culte sagrat als fòssils i les imatges de la Mare de Déu el podríem trobar en l'antiga imatge de Santa  Maria de Collbàs. El santuari d'aquesta Mare de Déu es troba també a prop d'afloramens fòssils. L'antiga imatge de la Verge de Collbàs portava a la seva ma dreta, segons refereixen antics textos un fòssil, concretament un numulites. Aquesta imatge va ser destruida, com moltes d'altres, durant la Guerra Civil. En l'actual imatge es va substituir el fòssil per un bolet. 

5. Representació moderna de la Verge de Collbàs, amb el bolet a la ma dreta.

 

L'antiga imatge de la Verge mantenia doncs la sacralització del fòssil en la seva ma. Un detall molt destacable que podem trobar també en la imagineria cristiana. Elements sagrats pagans de la Deessa Terra solen ser representats imbricats en les imatges cristianes. 

Finalment, si voleu consultar més informació sobre els fòssils i la Mare de Déu podeu accedir al bloc que hem esmentat anteriorment sobre folklore dels fòssils ibèrics, on apareixen altres santuaris marians relacionats amb fòssils: el de Domus de la Cesa (cubillo del César, Burgos), el de la Carrodilla (Estadilla, Osca) o el de un santuari portuguès, el de Nossa Senhora da Pedra Mua, al districte de Setúbal.

Fotografies

1. Estrelletes fòssils de la Mare de Déu de Mig Camí, Tortosa.
 2. Santuari de la Mare de Déu de Mig Camí, Tortosa. Fotografia de l'autor del bloc.
 3. Antiga representació de la deessa o musa grega Urania.
 4. Fòssil similar al de Nuestra Señora de Inodejo, Sòria.
 5. Representació moderna de la Verge de Collbàs, amb el bolet a la ma dreta.

Afrodita i Santa Maria del Mar

Tal com explico en el meu treball La Deessa Mare en el Món clàssic i les empremtes de la seva cristianització, l'antiga deessa grega Afrodita ( la seva assimilació romana, com ja coneixereu és Venus) tenia caràcter protector dels mariners i pescadors de la Mediterrània. Altres déus grecs i romans, com Posidó i Neptú són popularment coneguts pel seu vincle amb les aigües marines i la seva capacitat de poder provocar les grans tempestes causants de naufragis. La mateixa deessa Afrodita havia nascut de les aigües marines i la seva interpretació romana era la Venus Anadiomena, la Venus sorgida del mar.   

1. Venus nascuda del mar, fresc de Pompeia.

Afrodita era una de les deesses antigues gregues que contenien l'essència de l'antiga deessa prehistòrica. La seva antiguitat anterior al déu Zeus ens indica aquesta procedència que es perd en la nit dels temps. Els seus atributs; la naturalesa, l'amor, la sexualitat i la fertilitat ens aporten també més elements de pes. Els seus orígens, com passa sovint en la mitologia, són molt difícils de poder assegurar. El més habitual és identificar el seu nom amb l'etimologia popular que la reconeix com la que "ha sorgit de l'escuma del mar", tal com apareix en el cèlebre quadre de Sandro Botticelli. Els seus centres de culte importants poden aportar solidesa a la procedència dels seus inicis, les illes de Xipre i de Citera. 

2. El naixement de Venus, William-Adolphe Boughereau, 1879

El mar havia de ser pels nostres avantpassats un lloc sagrat per excel·lència. Molt abans de que la ciència ens pugués demostrar que els nostres primers origens com éssers vius provenien de les seves aigües primigènies, la mitologia ens confirmava les mateixes creences simbòliques. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant ho definien clarament en el seu famós diccionari dels símbols: símbol de la dinàmica de la vida, tot sur del mar i tot torna a ell; lloc de naixements, transformacions i renaixements. Per això els antics grecs i romans oferien al mar sacrificis de caballs i braus, símbols també de fecunditat.

L'altre element simbòlic associat a Venus és la petxina, de la que neix victoriosa sobre el mar i que participa també del simbolisme de la fecunditat propi de l'aigua. Ja qui diu que el seu dibuix i la seva profunditat de caracola recorden l'òrgan sexual femení, el que reforçaria el sentit eròtic d'aquest símbol.

3. Afrodita naixent d'una petxina. Ceràmica d'Apúlia.

Arribats a aquest punt, farem una comparació simbolica amb un altre naixement, sense voler entrar en ferir sensibilitats religioses respecte a la figura cristiana que representa. Ens referim a una comparativa simbòlica respecte al lloc de la seva aparició i també al fet de que el alguna ocasió se la representi davant d'una gran petxina, tal com veurem en una de les seves representacions. Una prova més de que la figura de la Mare de Déu cristiana va aglomerar en si mateixa totes les càrregues simbòliques anteriors sagrades que comprenien sovint aspectes de la Mare Terra. Els sentiments arcans que desperta la grandesa dels mars i els oceans, la seva potència constructiva com a transport des dels primers temps de les civilitzacions humanes, així com la seva potència destructiva quan es manifesta en forma de tempestes i mala-mars havien de fer interpel·lar als homes i dones per la presència de les figures divines que se'ls hi assumia la seva tutela. En el passat teníem divinitats com foren Neptú o Posidó, Isis, Afrodita, Artemis Efesia... Més tard tal com ja esmento en l'entrada de la Verge del Carme, la Mare de Déu va assumir també el seu caràcter protector de mariners i pescadors. 

4. Detall de la façana del Santuari de la Verge del Mar, Almeria.

Tal com podem observar en aquest relleu de la façana del Santuari de la Verge del Mar, patrona d'Almeria, la Mare de Deu apareix entre dos dofins. Els dofins i els coloms eren els animals emblemàtics de la deessa Afrodita.

Segons refereixen les tradicions algunes imatges marianes van aparèixer flotant a les aigües marines, altres es van trobar en les sorres de les platges. En aquests casos el vincle de les advocacions marianes amb el mar quedava d'aquesta manera lligat per sempre. En Joan Amades refereix diverses troballes de imatges de la Mare de Déu en circumstàncies similars.

La desapareguda Mare de Déu de l'Arenal de Barcelona, que aparegué en la construcció de la muralla del Mar, a prop de la Barceloneta va ser portada en processó fins a l'església de Santa Maria del Mar. La seva relació amb el mar és més que evident en la tradició que afirmava que "la gent de mar tenia una gran devoció per aquesta Mare de Déu, que gaudia de la virtut de fer una cara gaia i riallera, quan la mar era plana i en bonança, i la feia greu i seriosa quan havia de fer mal temps i la mar es posava avalotada i perillosa. Abans de fer-se a la mar, pescadors i mariners anaven a visitar aquesta imatge i obraven d'una o altra manera segons fos l'expressió de la seva cara ". Esdevé doncs una clara referència a la seva senyoria sobre les aigües marines. 

Però la referència en aquest cas és, a Catalunya, l'església basílica de Santa Maria del Mar, anomenada també Santa Maria de les Arenes. 

5. Interior de la basílica gòtica de Santa Maria del Mar, Barcelona.

 Tot i l'austeritat d'aquest magnífic temple, sembla estrany imaginar que es va construir en el segle XIV sobre un altre temple anterior, aixecat també sobre un antic edifici del segle X que ja tenia el nom de Santa Maria del Mar o de les Arenes i que ja s'hauria edificat sobre un temple paleocristià anterior. Alguna teoria manté que el nom de les arenes prové del fet de que anteriorment podria haver existit de les arenes d'un amfiteatre romà. Altres sostenen que les arenes són les de la platja on va ser trobada la imatge de la Mare de Déu. Tornem a citar a Joan Amades:

"Una nit d'hivern, fosca i espesa, el veïnat de Barcelona va ser despertat per un gran resplandor blau que enllumenava tot el cel, amb una claror set vegades més forta que si hagués estat de dia. La gent, meravellada, va sortir al carrer i, enlluernada per tanta claror, va seguir el bum-bum que regnava per la ciutat i va fer cap a la vora del mar, on uns pescadors ensenyaven una imatge de la Mare de Déu que era la que irradiava aquella gran resplandor. Van contar que les onades havien portat la imatge a la platja i que, així que va tocar sorra, va fer-se clar de cop i volta. I, entre tot el poble, es va creure savi i prudent aixecar allí mateix una capelleta per a venerar-hi aquella imatge, que fou anomenada Santa Maria de les Arenes, i, més tard, del Mar. La capella, més ençà, es convertí en l'actual basílica de Santa Maria del Mar."

6. Portada del Born, Santa Maria del Mar, Barcelona

 
 En la portada del Born de Santa Maria del Mar es pot observar una imatge de la Verge Maria davant d'una petxina, simbologia similar a la deessa Afrodita.















Fotografies

 1. Venus nascuda del mar, fresc de Pompeia.
 2. El naixement de Venus, William-Adolphe Boughereau, 1879
 3. Afrodita naixent d'una petxina. Ceràmica d'Apúlia. 
 4. Detall de la façana del Santuari de la Verge del Mar, Almeria.
 5. Interior de la basílica gòtica de Santa Maria del Mar, Barcelona.
 6. Portada del Born, Santa Maria del Mar, Barcelona