Xamanisme i art rupestre (Shamanism and rock art)

En el darrer dia de Sant Jordi vaig rebre un llibre que em va sorprendre molt gratament: Los chamanes de la prehistoria, de Jean Clottes i Dadid Lewis-Williams (1). En aquestes dues setmanes que ens separen l'he pogut llegir íntegrament i avui, vist l'interès que m'ha despertat, us en vull fer un petit resum de les idees que crec que val la pena destacar. És una obra que sobretot m'ha aportat un enfocament que fins ara desconeixia (però que personalment intuïa aquesta possibilitat) sobre el simbolisme de l'art rupestre prehistòric, sobretot en el que significa dels tres tipus de pintures i gravats més enigmàtics: els antropomorfs, els símbols de caire abstracte i les mans. 

1. "Els orants". Pla de Petracós, Alacant. Art llevantí. ENLLAÇ

Tot i que en l'obra de Clottes i Lewis-Williams s'aborda sobretot l'art paleolític, les seves teories sobre el seu significat provenen dels antropòlegs que han estat en contacte amb tribus que al segle XX encara disposaven del sentit originari de l'anomenat "art rupestre" transmès de forma tradicional. 

En aquest cas a l'esquerra teniu pintures d'art llevantí, molt posteriors a l'art paleolític, però en les que abunden els antropomorfs i les línies i altres mostres esquemàtiques. Més abaix disposeu de l'explicació sobre la  interpretació que fan aquests autors d'aquests tipus de pintures, que fonamentalment tracta sobre el ric univers xamànic.

2. Esperit d'ajuda xamànic dels esquimals Arnaqaoq. ENLLAÇ

Aquesta representació de la dreta és l'esperit d'ajuda Issitoq, del xamanisme dels esquimals Arnaqaoq (Alaska). És un esperit que ajuda als xamans d'aquelles terres a localitzar als que han violat els tabús. No podem dubtar de les similituds amb la imatge número 1, tot i la gran distància temporal i espacial que els separa, i les connotacions simbòliques corresponents sobre l'art rupestre prehistòric.

Un enfocament que com a tal, és i serà impossible de demostrar la seva validesa, ja que estem parlant de les intencions últimes dels autors de les pintures prehistòriques. Però no podem obviar que de la mateixa manera que la resta de teories sobre la funcionalitat de l'art rupestre paleolític, que suposadament tenen a vegades millor acceptació momentània. Dic això perquè els dos autors, de reconegut prestigi dins del seu àmbit (Jean Clottes és prehistoriador francès i David Lewis-Williams és arqueòleg sud-africà i doctor en antropologia social ) han estat molt criticats per altres especialistes prehistòrics en relació a aquesta obra i les seves teories. Una mostra d'aquesta polèmica i les crítiques rebudes la podem trobar en el mateix llibre, del que precisament gairebé una tercera part consisteix en això, amb el títol de "Després de Els xamans, polèmica i resposta".

3. Portada del llibre. En l'enllaç el teniu de forma integra.

A la dreta teniu la portada del llibre. En l'enllaç que trobeu al seu peu podeu consultar l'obra sencera (tot i que em segueix agradant més llegir i consultar qualsevol llibre en paper). Aquesta edició és de l'any 2010, però la primera edició original és de l'any 1996. 

El revolt que va provocar en el món acadèmic aquesta obra és latent en la mateixa composició del llibre mateix. De 170 pàgines, ni més ni menys que 50 s'ocupen de les diverses crítiques, sovint irracionals i viscerals, que ha generat. 

Doncs bé, anem a veure de forma resumida els punts més destacables d'aquesta interessant obra d'assaig. 

Després de fer un breu esment sobre la manera en que els sacerdots i missioners cristians i protestants van descriure entre els segles XVII i XIX les cerimònies xamàniques a l'Àfrica, Amèrica o Sibèria (com no podia ser d'una altra manera eren vistos com a seguidors del Diable), els autors parlen sobre els estats de consciència alterada i les etapes del tràngol. Aporten també en pensament de que la tradició xamànica es remunta fins al Paleolític, ja que en tots els períodes i llocs, la humanitat ha conegut estats de consciència alterada extàtica o frenètica, a més d'al·lucinacions. De fet, afirmen també que la capacitat de passar, voluntàriament o no, d'un estat de consciència a un altre és una altra característica universal que forma part del sistema nerviós humà. Per tant, totes les cultures, i entre elles les del Paleolític Superior, s'han enfrontat, d'una manera o d'una altra, a aquest problema que contempla diferents estats de consciència (p. 15).

4. Rèplica de vestimenta xamànica prehistòrica. ENLLAÇ

En la imatge de la dreta podeu observar una rèplica moderna d'un atuell xamànic, que ha estat elaborat a partir de la troballa d'una tomba prehistòrica l'any 1930 a Bad Dürrenberg (Alemanya). Aquest atuell estava dipositat al costat d'una dona de 25 a 35 anys d'edat. la tomba tenia una antiguitat de 6000 a 9000 anys. Es molt similar a els atuells dels xamans siberians, que encara es conserven avui en dia.

És precisament en la descripció sobre les tres fases dels estats de consciència alterada on trobem la primera possible brillant explicació sobre alguns dels estranys dibuixos geomètrics i esquemàtics que apareixen en moltes de les coves i abrics rupestres de tot el món. Els autors, basant-se en els investigadors de neuropsicologia, que en la primera fase de l'estadi del tràngol els humans comencen a percebre formes geomètriques tals com punts, graelles, conjunts de línies o de corbes paral·leles entre si i meandres. Són el que a vegades es coneixen també com a fosfens lluminosos. 

5. Pintures rupestres de la Cova del Castillo, Cantabria. Art paleolític. Entre 30.000 i 40000 anys d'antiguitat.   ENLLAÇ

En el segon estadi del tràngol els punts i línies lluminosos es transformen en objectes carregats de significat religiós o emocional (depenent de l'estat anímic de la persona que pateix el tràngol). Finalment, a partir d'un remolí o túnel, es passa al tercer estadi. L'individu es sent atret pel remolí, al final del que hi ha una llum viva. En els laterals del remolí apareix un engraellat derivat de les imatges geomètriques de l'Estadi 1. Dins de la xarxa d'aquest engraellat, el xamà observa les seves primeres al·lucinacions en forma de persones, animals o altres elements. Quan surt del final del túnel es troba en l'estrany món del tràngol: monstres, humans i l'entorn són intensament reals. Les imatges geomètriques segueixen estan allà, però sobretot a la perifèria de les figures. Llavors l'individu sent també que pot volar i es transforma en ocell o qualsevol altre animal. En algunes representacions rupestres de tribus actuals en que apareixen figures amb formes híbrides animals i humanes es reconeixen com a bruixots o xamans en plena transformació. Mostra que pels autors evidencia que els casos paleolítics d'antropomorfs tinguin similar significat.

6. Home bisont de la Cova Chauvet, 32900 a.C. França.  ENLLAÇ

També es força especial el significat que atorguen Clottes i Lewis-Williams a les pintures de mans que trobem a moltes coves paleolítiques i en d'altres espais rupestres posteriors. Un aspecte que primer s'ha de tractar és la possibilitat de la gran sacralitat de l'espai en si i el fet que aquestos llocs fossin triats precisament per la raó de que facilitessin els tràngols dels individus que hi accedien. A això li hem de sumar que dins de les grans coves o abrics s'aprofitaven els millors llocs que poguessin afavorir les representacions pictòriques, i no d'altres. Això pot explicar el perquè de la gran acumulació de dibuixos en determinats punts. Hem de tenir present, per exemple, que recentment s'ha demostrat que les coves d'Altamira van ser pintades ni més ni menys que durant 30.000 anys... A part d'aquesta tria especial del lloc, en el que respecte a les mans els autors sospiten que eren pintades amb alguna substància ritualment preparada i carregada de poder. El que importava no era deixar les empremtes de les mans a les parets sinó l'instant en que les mans es feien invisibles- Era doncs una manera en les mans penetressin en el món espiritual ocult darrera del vel de pedra, una connexió directa amb el món dels esperits...

  

7. Cova de les Mans, Santa Cruz, Argentina.   ENLLAÇ

(1) Los chamanes de la prehistoria. Jean Clottes i David Lewis-Williams. Ariel Historia, Planeta Editorial, Barcelona, 2010.

Els llops com animals sagrats (Sacred wolves)

Animals temuts i odiats (sobretot des del Neolític, moment en que els homes i dones comencen a tenir ramats estabulats), els llops no han deixat de ser un gran enemic pels éssers humans. Principalment per la seva gran voracitat al moment d'atacar els ramats d'animals que sustentaven a les poblacions agrícoles i ramaderes, també pel fet de que, tot i no ser animals molt poderosos de forma individual, sí que podien ser molt letals quan atacaven a les persones en grup. Però aquesta por i enemistat no deixava de tenir també certs aspectes d'admiració. Potser per la seva organització i astúcia, per la seva resistència o per la seva voracitat i tenacitat, per la seva estima cap a la llibertat,  els llops eren considerats sovint també animals sagrats. 

1. Tòtem del clan del llop.

La imatge del llop va esdevenir així un animal totèmic i poderós en molts llocs del món on coexistia amb els éssers humans. Els xamans lapons, per exemple, es disfressaven de llops, els tungusos eren posseïts pels esperits del llop i en altres cultures xamàniques els bruixots rebien la visita d'una dona disfressada de llop. En moltes de les famílies i tribus d'Amèrica del Nord; com les de la Costa del Nord-oest es deia que els primers ancestres eren llops que s'havien transformat en homes. Els llops eren honrats en balls i també amb grans figures totèmiques com la de la imatge número 1.

2. Xamà llop d'Amèrica del Nord.

A Europa també havia de ser de la mateixa manera en etapes prehistòriques. Per poder trobar indicis de la sacralitat dels llops hem de recórrer, com fem sempre, a aspectes que hagin quedat amagats o camuflats en la religió cristiana o en les tradicions populars. La mitologia europea i els contes també són una font ingent de referències a la figura del llop, els contes d'Andersen o el déu Odin amb els corbs i llops que l'acompanyen en són dos bons exemples. Però ens centrarem en alguns casos més desconeguts i sorprenents de casa nostra, ja que aquesta és una de les finalitats del nostre blog.

Les Mares de Déu dels llops

Com ja hem referit en diverses ocasions, i tal com exposo en el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, a Catalunya i altres indrets d'Europa va ser la figura de la Mare de Déu la que va aconseguir "cristianitzar" tots els cultes i llocs que eren sagrats amb anterioritat al cristianisme. Llocs i elements de la natura que havien estat triats per la força de la Mare Terra, és el que es coneix com el fenomen de les Mare de Déu trobades. Ja hem esmentat arbres sagrats, coves o muntanyes, entre d'altres. Però, podria ser que la figura de la Verge hagués aparegut també en indrets relacionats amb el llop? Doncs efectivament, així és per molt estrany o sorprenent que pugui semblar...

Abans de parlar d'aquests llocs en els que possiblement es retia culte a la figura del llop, crec que és oportú comentar que en la prehistòria de la Península Ibèrica ja tenim constància de que els pobles ibers tenien a aquest animal com a sagrat. Una mostra és la pàtera de plata amb cap de llop en el centre feta pels ilergets, els pobles ibers que vivien a la zona oriental del que avui és Catalunya.

3. Pàtera de plata amb cap de llop. (s. IV-III aC), Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d'Ebre)

Un altre exemple de la mateixa època fa referència a una possible Deessa dels Llops, en aquest cas a Múrcia. En el santuari iber de la Nariz  (Umbria de Salchite, Moratalla) es va trobar una urna ceràmica en el que hi ha un dibuix que ha estat interpretat com la Deessa dels Llops i que vincula aquest santuari amb un culte cap a aquests animals temuts i admirats. 

Veiem el que opinen alguns especialistes sobre aquesta representació, extret de l'obra: "Meterse en la boca del lobo. Una aproximación a la figura del carnassier en la religión ibèrica. Julio González Alcalde y Teresa Chapa Brunet".

"Representació pintada sobre una urna ovoide. Es tracta d'una figura femenina amb un rostre molt esquemàtic, que podria ser una màscara. Està representada dempeus al costat d'un arbre, en una clara associació amb motius vegetals, que es repeteix de forma habitual en aquestes ceràmiques. Aixeca els braços, que són cossos de llop, probablement perquè van enfundats en pells d'aquest animal..//.. En aquest cas estem davant d'un exemple d'associació de cultes en els que intervenia el llop en el marc d'una cova santuari, en el que a més es compleix la vinculació amb l'aigua, ja que en el seu interior, una pila servia per recollir les precipitacions que s'arribaven a filtrar. S'ha de esmentar l'aparició d'un caní perforat d'aquest carnívor, recuperat en la mateixa cova". 

4. Urna funerària amb la Deessa dels Llops

Seguint amb la nostra argumentació, i tenint en compte que encara fins a l'últim quart del segle XIX hi havia llops per moltes conrades de Catalunya (a Sant Fost de Campsentelles, a pocs quilòmetres de Barcelona, l'últim llop va ser caçat l'any 1872), hem de tenir present, segons Joan Amades a la seva obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, que algunes imatges de la Mare de Déu van ser trobades en caus, pous o paranys per caçar llops. Això pot significar que la figura del llop i la seva cacera seguia tenint un caràcter màgic i sagrat, ja que va ser necessària l'aparició de les imatges marianes perquè els "fidels" beguessin de les aigües cristianes i no de les paganes.

Les tres Mares de Déu a les que fa referència Joan Amades són les següents:

• Mare de Déu de Gratallops (Priorat): trobada al fons d'una fossa, prop d'un barranc. Molt invocada per a caçar llops.
• Mare de Déu de Lloberola. Fou trobada a Llobera, a l'Urgellet, en el fons d'una fossa que servia probablement per caçar llops.
• Mare de Déu de la Serra. Uns pastors de Farrera dels LLops, a l'Alt Urgell, la van trobar al fons d'una trampa, o pou, de caçar llops.  

El Pare LLop, els llobaters  i Sant Llop

També tenim  figures simbòliques comp són el Pare Llop, els llobaters i Sant Llop.

El Pare Llop és una figura poc coneguda de la cultura popular catalana. Es tracta d'un home que ha adquirit poder sobre els llops i als que governa. En dies de grans adversitats climatòlogiques, en plena tempesta de pluja o neu es presentava a les cases dels pobles a demanar una mica de menjar. La tradició afirma que si no se li oferia cap cosa els llops atacaven els ramats o les persones del mas. Altres tradicions afirmen que baixava a cases i masos un cop a l'any a rebre un tribut per evitar els atacs dels llops, que li retien vassallatge.
Hi havia també uns personatges que tradicionalment eren reconeguts com persones que tenien poders sobre els llops; els anomenats llobaters i que podrien tenir relació amb les antigues figures dels bruixots o xamans. Al segle XVII van condemnar a Olot un d'aquests presumptes llobaters per haver enviat a uns llops a matar a un altre home.
Aquests dos tipus de personatges són una mostra del bagatge que quedava en l'imaginari popular d'aquests bruixots que es transformaven en llops o que tenien poder sobre aquests fantàstics animals.

5. Antic dibuix d'un bruixot pujat a sobre d'un llop.

Sant Llop, segons el santoral va viure al segle VII a la ciutat de Sens (França) i és un sant poc conegut a Catalunya, tot i que és patró d'alguns municipis com Dosrius, Sant Antoni de Calonge o Sant Andreu de la Barca. Però fins l'Edat Mitjana era força conegut i tenia al seu nom moltes ermites i capelles dedicades, sobretot en àmbit rural i a partir de la reconquesta del segle IX iniciada per Carlemany (reconquesta que com ho va ser també la reconquesta espanyola era també una conquesta en contra dels valors del paganisme més enllà dels musulmans, és a dir la conversió dels cultes rurals precristians).

Tot i que l'Església afirma la seva existència real com a arquebisbe de la ciutat de Sens, la seva expansió d'advocacions en el món rural ens pot indicar la cristianització de cultes dirigits a la protecció contra els llops.  Era patró dels mals de coll i de les persones que s'havien quedat mudes, com també dels atacs epilèptics (el que sovint es confonia com possessions diabòliques, tampoc res estrany ja que el llop es confonia sovint amb el Diable). El vincle entre els údols del canis lupus com a contrapunt als problemes de veu i gola podrien ser també signes de la mentalitat màgica de l'època. Una de les creences era precisament que els llops tenien el poder de fer perdre la veu de les persones per tal que no poguessin cridar auxili quan eran atacats per ells.

6. Imatge del francès Sant Blai, que es confon també amb Sant Llop.

Fotografies

1. Tòtem del clan del llop.
2. Xamà llop d'Amèrica del Nord.
3. Pàtera de plata amb cap de llop. (s. IV-III aC), Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d'Ebre)

4. Urna funerària amb la Deessa dels Llops

5. Antic dibuix d'un bruixot pujat a sobre d'un llop.

6. Imatge del francès Sant Blai, que es confon també amb Sant Llop.

Bruixes i xamans (Witches and shamans) (Les bruixes: hereves d'una antiga religió de la Terra? (2))

Tal com ja avançàvem en una entrada anterior sobre les bruixes catalanes, comentàvem i la possibilitat de que en alguna ocasió pogués haver existit una relació entre aquesta figura llegendària (però també històrica en molts casos) i una antiga religió de la Terra. Vam deixar pendents alguns punts interessants, tal com pot ser les coincidències entre algunes de les manifestacions i creences populars sobre les bruixes a Catalunya i les característiques del fenomen del xamanisme. 

Abans d'entrar en detall, i a mode de curiositat (o potser no), en les dues imatges inferiors tenim la representació de la dona xamana que va ser trobada l'any 1993 al planell d'Ukok, a Sibèria. Les anàlisis indiquen una antiguitat de 2500 anys. Si voleu consultar un article interessant al respecte el teniu aquí.
Els experts consideren que era una dona xamana que va morir per càncer de pit. El més curiós és la seva indumentària: no es pot negar una enorme semblança entre el seu barret allargat i el famós barret de les bruixes que trobem en el folklore popular europeu. Altra tema és com va traspassar aquesta relació...

 

 

1 i 2 Recreacions de la dona xamana del planell siberià d'Ukok, 2500 aC

Per reforçar encara més aquesta relació dels barrets cònics allargats amb el xamanisme femení i la seva transmissió a la indumentària folklòrica de les bruixes tenim un altre exemple, encara molt més clar, que és el de la mòmia de Subashi, Xinjiang (al noroest de Xina actual, a la regió autònoma iugur). A part del misteri que comporten les quatre mòmies de característiques caucàsiques, una d'elles porta un barret idèntic al que duen les bruixes de les tradicions populars. És tanta la semblança que precisament ha estat batejada com "la bruixa de Subashi). El més sorprenent és que aquestes mòmies (tres dones, un home i un nadó amb un estat de conservació excel·lent) són de l'any 1000 aC. La seva semblança amb la figura de la bruixa la podeu valorar en aquestes dues fotografies següents.



3. La "bruixa de Subashi"                                          4. Cap de la "bruixa de Subashi"

 


Un cop feta aquesta petita consideració sobre la vestimenta "bruixeril", primer de tot hem de tenir present que s'entén per xamanisme. Tal com diu Mircea Eliade, a la seva obra El xamanisme i les tècniques arcaiques de l'èxtasi, des de principis del segle XX els etnòlegs van adoptar el costum de utilitzar el terme xamà, home-metge (medicine man), bruixot o mag, per designar a determinats individus dotats de prestigis màgics-religiosos i reconeguts per tota societat "primitiva". Eliade refereix també que stricto sensu és per excel·lència un fenomen siberià i central-asiàtic, però que també s'observen a Amèrica del Nort, Indonèsia, Oceania i altres parts fenòmens màgic-religiosos similars. Insisteix en que el xamanisme comporta una especialitat màgica particular; el domini del foc, el vol màgic, el domini dels esperits (entre aquests esperits trobem els de la Natura) per poder curar.

Si voleu consultar un bon material fotogràfic sobre el xamanisme podeu entrar a la pàgina de la Velleta Verda on hi ha tres entrades sobre l'exposició que es va realitzar a València l'agost del 2013, amb el nom de Fotografiant el Far East, Les bruixes i el seu món i Amulets. El material provenia del Museu Rus d'Etnografia de Sant Petersburg.

5. Foto de l'exposició. Vestit i tambor de xamà siberià, principis del XIX

    
Javier Tomeo, en la seva obra La bruixeria popular catalana ho diu d'aquesta manera: "Hereves de les divinitats arcaiques, sacerdotesses de cultes més antics, les bruixes van conservar a través dels segles tota la seva saviesa i tots els seus coneixements sobre les virtuts terapèutiques de les herbes i les plantes.


 

6. Representació de bruixa preparant el brou "màgic"

Anem a veure doncs a comparar algunes de les característiques de les bruixes que poden assimilar-se clarament amb els xamans que refereix Eliade en la seva obra.

El vol màgic

De tota la simbologia associada a la figura de la bruixa, evidentment la més coneguda és el seu vol amb l'escombra, actualment fins i tot s'han posat de moda a Catalunya algunes enganxines amb aquesta imatge.

El seu significat, com passa sovint, és molt difícil de poder descobrir. Una de les versions més acceptades és que el vol en sí te a veure precisament amb el mateix "vol" que feien els xamans cap a les diversos espais mitjançant diversos mètodes, principalment la  música, els cants i els balls o bé a través de plantes al·lucinògenes (o enteògenes, tal com són anomenades per alguns antropòlegs com Josep Maria Fericgla, pel fet de la seva connexió amb les "divinitats"). La utilització de les substàncies al·lucinògenes o enteògenes pel xamanisme està més que demostrat. Els xamans són capaços de volar als espais superiors i inferiors, també es poden desplaçar fins a llocs molt distants de l'emplaçament on es troben quan inicien el "viatge".

 

7. El vol del xamà, cultura Inuit. Amèrica del Nord.

8. Bruixa volant, il·lustració de l'exposició "Per bruixa i metzinera".

La utilització de substàncies amb propietats altament transformadores de la consciència a través del contacte cutani, també és un fet que consta en alguns dels processos en contra de les bruixes a l'edat mitjana. En alguns d'aquests processos els mateixos botxins o torturadors van trobar algunes de les substàncies que portaven les "bruixes" en pots i altres recipients. Fins i tot en alguna ocasió van provar aquestes substàncies amb dones que van coincidir en afirmar que s'havien desplaçat "anímicament" fins a altres llocs on s'havien celebrat les típiques reunions bruixerils desenfrenades.  Els inquisidors estaven dividits entre els que creien que volaven realment amb cos i ànima, i els que creien que els seus vols eren (tal com diu en Javier Tomeo a la seva obra "La bruixeria popular catalana") exclusiva conseqüència del somni pesat en que entraven després d'empastifar-se amb els seus frígids ungüents. Fins i tot alguns inquisidors, com el pare Ciruelo van admetre la doble possibilitat. Però, de que estava compost el ungüent que s'aplicaven? Doncs, efectivament sempre tenia ingredients de plantes o arrels amb components altament enteògens; la cicuta, el jusquiam, la morella o la mandràgora eren alguns d'ells. Un exemple el trobem en el recull d'un dels llibres dels inquisidors dominics del segle XIII, on es recull el següent fragment:


"Al revisar les golfes de la casa de la dona es va trobar un pot d'ungüent. la dona va confessar que amb ell es fregava les axil·les, el sexe i un bastó, i que llavors, es pujava en ell, cama aquí i cama allà sobre el mateix, i podia viatjar i cavalcar a través de tots els obstacles a on i com ella volgués." "Es serveixen d'aquesta pomada, amb la que s'unten l'entrecuix i altres parts pudentes".   

Per nosaltres queda bastant clar quin és el significat del vol de les bruixes damunt de l'escombra...
 

9. Representació de bruixes  fent un brou amb serps

10. Antic gravat on apareix representada molta imagineria bruixeril.

En aquest gravat anterior hi ha detalls força interessants sobre la imagineria de la bruixeria. Volem destacar la relació directa entre els vols de les bruixes i el seus animals de poder, que surten de la mateixa caldera on bullen els ingredients màgics, i també a la part superior dreta una espècie de mussol tocant un tambor, al·legoria evident del mon del xamanisme. No podem obviar a la banda dreta inferior les dones consultant els llibres màgics, connotació habitual en les bruixes populars que evidencia el saber arcà.




A Catalunya, tal com referia el folclorista Joan Amades, les bruixes sempre tenien una caldera "plena de mil herbes estranyes barrejades amb serpents, escurçons, salamandres, escorpins, etc". Per descomptat que les dones que realment tenien coneixements sobre les herbes i plantes,que haurien passat de mares a filles, no es dedicaven a fer aquests brous grotescos. És una manera més en que les tradicions i llegendes exageren o transformen el que hi ha de veritat, és a dir persones que coneixien l'autèntic poder de la Mare Terra per curar, guarir o fer "viatges" d'estil xamànic.

La transformació en animals

Les tradicions afirmen també que les bruixes podien aconseguir altres poders amb els ungüents i brous que preparaven. Podien encantar, fer el mal i transformar-se en animals.

Encara que pugui semblar increïble, el folklorista Cels Gomis i Mestre, en la seva obra La bruixa catalana, recull les creences i supersticions sobre bruixeria a Catalunya entre els anys 1864 i 1915. En dates tant relativament recents es seguien creient histories en que encara es mantenia la creença de que algunes bruixes i bruixots podien transformar-se en animals, tal com succeeix en els univers xamànic. L'animal més comú era el gat, preferentment de color negre. Gomis, refereix que a la seva època fins i tot a França es mantenien paral·lelismes amb aquest antic aforisme: "Tous les chats ne sont pas des sorciers" (és a dir, no tots els gats són bruixes).

Gomis destaca diverses creences sobre aquest fenomen, a Blanes el 1886, Dosrius el 1882 o a Torrelles de Foix el 1885, entre d'altres. També esmenta casos en que les bruixes es transformen en altres animals com són gallines, mules, porcs o guilles. Els bruixots, en canvi tenen la fama, com no podia ser d'una altra manera de transformar-se en llops (una llegenda interessantíssima és la de Sant Llop, que es mereix per si sol una entrada a part).

Jordi Torres i Sociats, en la seva obra Bruixes a la Catalunya interior, també destaca les mateixes creences, els animals són en el seu cas els gats, galls i també algun gos.

11. Bruixot anglès, s. XIII. Museu britànic

En aquesta representació del Museu Britànic del segle XIII tenim la síntesi clara i diàfana sobre el que estem parlant. Un bruixot saxó està sincretitzat amb l'arrel de la mandragora, i no només això; posseeïx la forma i esperit del gos, ja que està de peu sobre ell i el seu enllaç ha estat reafirmat amb una especie de corda en forma de símbol de l'infinit.

Aquestes idees o coneixements arcans, que es remunten a temps prehistòrics seguien presents en les creences de la Catalunya de finals del segle XIX i principis del XX.

La creació de les tempestes

Una de les capacitats assumides en el mon del xamanisme és que els bruixots tenen la capacitat de convocar les tempestes. És del tot conegut, sobretot gràcies al cinema, les invocacions dels homes medecina nadius americans per fer ploure, els cèlebres balls o cants de la pluja.

12. Ball de la pluja dels indis americans

Un altre exemple el trobem en la desapareguda cultura del poble amerindi charrua, que va ser exterminat entre els segles XVI i XIX, que vivien a la conca del Riu de la Plata (Urugai). En el seu cas els xamans podien ser benignes o malignes. Si els primers eren coneguts com a consellers de la comunitat, els segons tenien la capacitat de deslligar les forces negatives de la Mare Natura; podien convocar les tempestes o fer que els rius es desbordessin.

Aquesta capacitat seguia sent reconeguda a les bruixes catalanes en el segle XIX.

Totes aquestes creences venien de molt lluny i l'Església havia estat incapaç d'erradicar-les. Ja en el segle VIII i IX, hi ha constància que Sant Agobard de Lió va escriure obres en que s'oposava a les creences de les bruixes i contra el caràcter que les tempestes tenien un caràcter màgic.

Les diverses obres consultades mantenen aquesta creença generalitzada, sobretot en el mon de la pagesia, però també en entorns d'algunes ciutats. En alguns punts del Maresme, per exemple es considerava que les tempestes que provenien del Turó del Infern, al costat de Cabrera de Mar, eren provocades per les bruixes. Aquesta era una de les raons per les que es va instal·lar una gran creu en aquest turó.

Les bruixes convocaven les tempestes i fins i tot hi havia persones que mantenien afirmacions tals com que les havien vist dins dels núvols. Per aquest motiu, tal com reflecteixo amb la primera entrada que tracto sobre les bruixes, es van construir comunidors en molts punts de la nostra geografia, amb la finalitat de que els capellans exorcisessin les plujes torrencials, pedregades i calamarsades que les bruixes provocaven per malmetre els conreus i matar el bestiar.  

Les narracions que trobem són diverses; que les bruixes anaven dins dels vents bufaruts feien pedregar, que l'aigua que quedava quan es desfeien les pedres era maligna i per tant no s'havia de deixar mai beure al bestiar ja que si ho feien emmalaltien i moria, que feien adormir a la pagesia abans de congregar les tempestes per tal que no poguessin reaccionar cremant herbes beneïdes o tocant campanes, etc.

 

12. Representació de bruixa conjurant les tormentes

Un exemple, entre molts d'altres és aquesta narració extreta del llibre Bruixes a la Catalunya interior, de Jordi Torres i Sociats:

"Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de "samaniat".

Un d'aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d'Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc també congriaven fortes pedregades a l'estiu.

Quan hi havia un temporal sortien de la bauma i anaven fins a la Gavarresa, concretament en el revolt que fa la riera davant mateix de la Quintana, un lloc d'aigües tranquiles i manses, cosa que les bruixes aprofitaven per fer els seus conjurs. Quan el temporal arribava damunt mateix de la Gavarresa, sortien de l'aigua i pujaven damunt de les bromes que anaven davant del temporal per tal de provocar grans pedregades. Si el temporal no travessava la Gavarresa, no hi tenien res a fer; en canvi, si aconseguien que el temporal travessés la Gavarresa de llevant a ponent, pedra segura. La pedregada que queia destrossava les collites: era un temporal amb gran quantitat de pedra, molta aigua, vents huracanats i molts llamps i trons. La pagesia de la banda de ponent de la Gavarresa, quan hi havia temporal de la banda de llevant, afirmava: "Ja podeu anar a fer fum de llorer i encendre el ciri del monument, que les bruixes no puguin travessar la Gavarresa i, d'aquesta manera, puguem aturar la pedregada". Si els campaners dels pobles tocaven ben fort les campanes les bruixes quedaven molt atabalades i perdien el control de la tempesta i no pedregava.

Aquesta creença va arrelar de tal manera que encara avui hi ha persones que quan veuen temporal a l'altra banda d'Oristà, solen dir: "Si arriba a travessar la Gavarresa, pedra segura"."

Un exemple final seria el que es constata en un dels judicis de les bruixes penjades a Terrassa al segle XVII. Una d'elles reconeix que "fetes aigües menors en un clot, amb unes vergues a modo de salpassers espargiren aquelles pels camps i terres, i d'allí es creà una boira que assecà i gastà els esplets de terra".


Fotografies

 1 i 2 Recreacions de la dona xamana de la meseta siberia d'Ukok, 2500 aC
 3 i 4. La "bruixa de Subashi"  
 5. Foto de l'exposició. Vestit i tambor de xamà siberià, principis del XIX

 6. Representació de bruixa preparant el brou "màgic"
 7. El vol del xamà, cultura Inuit. America del Nord. 8. Bruixa volant, il·lustració de l'exposició "Per bruixa i metzinera"
 9. Representació de bruixes  fent un brou amb serps
 10. Antic gravat on apareix representada molta imagineria bruixeril. 
 11. Bruixot anglès, s. XIII. Museu britànic
 12. Ball de la pluja dels indis americans 13. Representació de bruixa conjurant les tormentes