Seguint amb les nostres observacions dels múltiples aspectes vitals, lligats a la Deessa Terra, que han envoltat a homes i dones des d'antuvi i que han estat considerats sagrats (envoltats d'un simbolisme que va més enllà del profà), avui parlarem sobre una planta. Una herba que pot passar desapercebuda sovint ja que, entre algunes de les seves característiques, una d'elles és la de camuflar-se perfectament en els ambients boscosos o els jardins. Però en canvi és mostra espectacular i esplèndida quan s'enfila per parets, tanques, murs o columnes de cases o jardins.
No ens ha d'estranyar que l'heura fos una planta sagrada associada a la immortalitat i que simbolitzava la permanencia de la força vegetativa, ja que les seves fulles peremnes desafien els rigors de l'hivern, quan altres arbres i plantes sembla que hagin mort momentàniament. (1). En la fotografia anterior, realitzada aquest mes de novembre podeu observar les fulles i tiges noves, de color verd clar, crescudes aquesta tardor.
L'heura i els grecs antics: Dionís
Potser per aquesta raó, segur que entre d'altres raons, els grecs clàssics ja la consideraven com una planta sagrada i la duien als cap i a les vares de fusta (tirsos) els seguidors i seguidores del gran deu Dionís, recollint les antigues costums que provenien de l'antiga prehistòria en la religió girava al voltant de la Deessa Terra. En la representació de la imatge número 2 podeu observar les fulles d'heura en tirsos i corones. També per això l'heura estava consagrada a Atis, al paredre de la Gran Deessa de procedència anatòlica Cibeles, deessa de la Terra. L'autora Maria Daraki, per exemple, destaca l'herència del culte a la Terra i els cultes dionisiacs en la seva obra Dionís i la Deessa Terra.(2)
Llegint Les bacants, d'Eurípides, també podem trobar diverses referències a l'heura, el déu Dionís i també fins i tot aquesta herència de la deessa Cibeles, l'estrofa següent és un bon exemple:
¡Oh! ¡Feliç el que, sabent els misteris dels Déus, purifica la seva vida i consagra la seva ànima amb purificacions sagrades, dansant per les muntanyes amb les bacants, i qui, duent a terme d'acord al ritu les orgies de l'àvia Cibeles, agitant el tirs i coronat d'heura, honra a Dionís! ¡Camineu bacants! ¡Camineu bacants! ¡Seguiu al déu Bromi, a Dionís, fill d'un Déu, i des de les muntanyes frígies porteu a Bromi a les àmplies ciutats de l'Hel·lade!
L'heura i els egipcis: Osiris
Sembla ser que els antics egipcis van descobrir l'heura gràcies als grecs, concretament gràcies a Dioscorides. Entre d'altres motius perquè s'aprofitaven les seves llavors o petites baies fosques per fer verins i per això va ser adoptada pels egipcis com a símbol de l'eternitat (3). Com que a Egipte no creixia l'heura, va ser portada a aquelles terres caluroses pels grecs. Segons explicava Diodor de Sicília va ser consagrada llavors al déu Osiris, déu de la resurrecció i la fertilitat, suprem governant de la vegetació i l'agricultura, i quan la planta es va aclimatar es va usar com a planta de la mort (és a dir per fer verí). Pel seu efecte mortífer es va identificar també amb la mort i va ser utilitzada en decoracions de sarcòfegs i vasos funeraris, vinculada al món dels esperits i del més enllà.
També va ser gràcies a Dioscorides que van poder conèixer d'altres usos de la planta; era capaç d'alliberar el cap i de perturbar l'esperit, com també de calmar-lo.
Aquestes darreres observacions podien tenir a veure molt probablement amb efectes alucinògens de la planta (o millor dit amb efectes enteògens, tal com utilitza l'antropòleg Josep Maria Fericgla; les drogues que produeixen visions i que han estat usades en ritus religiosos o xamànics de diferents tradicions culturals (4)). Tant Plutarc com Dioscorides reconeixien aquests extrems, a la seva manera és clar. Andrés Laguna, metge del pontífex Juli III, traductor i comentador de l'obra de Dioscórides assenyalava igualment que el suc de l'heurea perturvava la raó, ni més ni menys que el vi. (5)
En aquesta imatge de la dreta podeu observar el bust d'una estàtua colossal romana dedicada a Antinoo, l'enigmàtic i famós amant de l'emperador Adrià. En aquest cas (va ser idealitzat en numeroses escultures i motius en les que va ser divinitzat pel seu amant emperador) està representat precisament com Dionís-Osiris. En el seu cap, entre d'altres, hi figura una corona d'heura, símbol de Dionís i d'Osiris.
L'heura i els romans: Saturn
Tot i que estem simplificant força les coses, ja que els ritus d'Eleusis (en els que Dionís tenia molt a veure) es van seguir mantenint encara en temps de l'antiga Roma o fins i tot la figura d'Osiris també va tenir cabuda en l'extens panteó romà, l'heura també tenia un paper important en les cerimònies de les saturnalies romanes. aquestes cerimònies hivernals tenien a veure amb la resurecció solar anual i l'heura i el vesc figuraven entre els seus símbols, tal com després continuarien en les tradicions cristianes nadalenques. Pel fet de que l'heura puja pels arbres i altres llocs enredant-se també es va assimilar a la unió del matrimoni i la fertilitat que li era inherent.
Les Mares de Déu de l'Heura
Molt possiblement, els sentits sagrats de les antigues religions es van mantenir a través o "a pesar" del cristianisme. Tal com ja he referit moltes vegades esmentant el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la figura que va poder absorvir molt d'aquest simbolisme va ser la Mare de Déu. I sobretot les figures de les Mare de Déu trobades, és a dir les van "aparèixer" de forma massiva en indrets i elements anteriorment pagans entre els segles XIII i XVIII fonamentalment.
Entre d'altres indrets les tradicions populars afirmen de l'existència de imatges marianes que van ser trobades entre les fulles i branques de plantes d'heura. Evidentment serà impossible determinar si les aparicions de les talles romàniques o gòtiques que suposadament van aparèixer en les heures van ser dipositades allà per mans "interessades" en cristianitzar cultes pagans. Però crec que paga la pena esmentar-les, sobre tot la de la Mare de Déu de Santiga o Nostra Senyora de l'Heura, ja que en la seva aparició hi ha altres elements que reforcen el sentit de la fertilitat i la immortalitat.
Entre d'altres Mares de Déu de l'Heura podem citar la Virgen de la Hiedra (La Adrada, Ávila), Virgen de la Hiedra (Jerez de la Frontera), Nuestra Señora de la Hiedra de Constantina (Sevilla) o Notre Dame de Lierre i Notre Dame de Liart (França).
La Mare de Déu de l'Heura de Santiga (Vallès Occidental, Barcelona)
L'església de Santa Maria Antiga o Santiga es troba en l'actual municipi de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), envoltada de polígons i amb un encant que s'escapa als pocs centenars de metres que d'ella ens hi allunyem.
Es dificil poder imaginar aquells temps en que possiblement acolliria els romeus que s'adreçaven a peu fins Montserrat i que passaven a veure a aquesta Verge trobada entre les heures, ja que tal com deia la dita:
"Qui va a Montserrat i passa per Santiga deixa la Mare per veure la filla"
És a dir que es reconeixia la gran antigüetat de la Mare de Déu que es trobava en aquest temple. La llegenda de la troballa parla de que la imatge entre les heures va aparèixer en data força tardana, ni més ni menys que al segle XVII (1624), el que la situa com una Verge Trobada tardana. Però en canvi l'església està documentada a finals del segle X, amb el nom d'ecclesiola Maria Antiqua. Aquesta darrera dada ens informa que el temple cristià ja era considerat com a antic al segle X, per tant podem estar força convençuts que ens trobem amb un culte que com a mínim es remunta a principis de l'Edat Mitjana. Si a això afegim que sota el temple cristià s'han trobat les restes d'una vila romana tot sembla indicar que podríem parlar d'un culte o ocupació sense solució de continuitat.
Altra cosa és que puguem afirmar que existís un culte relacionat amb l'heura. Però també trobem algun altre indici en les tradicions populars que ens reafirmen el caràcter assumit de fertilitat per la Mare de Déu de l'Heura. Joan Amades (6) va recollir la següent llegenda o tradició, que ens parla entre d'altres de la cèlebre tossuderia de les imatges en voler tornar al lloc on han aparegut (tossuderia que, com ja hem explicat reiterades vegades s'explica per la voluntarietat dels monjos o l'Església d'aixecar un temple cristià en un lloc anterior de culte pagà):
Fou trobada al poblat de Santiga, a l'Alt Vallès, entre unes heures. Van dur-la a l'església i se'n va tornar una altra vegada entre el fullatge de les heures, i allí li van aixecar una capella.
Un altre versió és que una doneta va perdre una gallina que se li havia tornat lloca; la va cercar i la trobà que covava una llocada d'ous que havia anat a pondre sota d'una gran heura que tota l'abrigava, i al seu costat hi trobà la imatge de la Mare de Déu que, per no estar a la intempèrie va fer nèixer una heura que la va cobrir i abrigar.
Com poder observar en el segon paràgraf hi ha una clara identificació del significat de fertilitat i immortalitat associat als ous i les gallines que no podem obviar i que ens reafirmen el caràcter segurament arcà de la Mare de Déu de l'Heura. Fins i tot, casualment una gran heura segueix creixent en una de les parets del seu temple...
L'heura en la porta del Naixement de la Sagrada Família
Per acabar us volem fer un breu incís interessant actual, que podem trobar en la construcció del famosíssim temple de la Sagrada Família de Barcelona. El passat any 2014, i en les obres de construcció continua de l'edifici dissenyat per Antoni Gaudí, es segueix inspirant la seva gran preponderància de la natura. En una de les portes de la façana del Naixement, realitzada per l'artista japonès Etsuro Sotoo, l'heura ocupa tot el seu espai mentre refugia en el seu interior tot de petits animals que troben aixopluc. Una gran metàfora sobre l'esperit sagrat de l'heura i la Deessa Terra.
(1) Diccionari de símbols. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder.
(2) Dionisio y la Diosa Tierra. Maria Daraki. Abada Editores.
(3) Los misterios de los venenos. Pedro Palao Pons. De Vecchi ediciones.
(4) El bolet i la gènesi de les cultures. Josep M. Fericglà. Altafulla edicions.
(5) Farmaka y enteógenos. Las drogas sagradas en la Antigüedad.Carlos G. Wagner.
 |
| 1. Heura. Fotografia de l'autor del bloc. |
No ens ha d'estranyar que l'heura fos una planta sagrada associada a la immortalitat i que simbolitzava la permanencia de la força vegetativa, ja que les seves fulles peremnes desafien els rigors de l'hivern, quan altres arbres i plantes sembla que hagin mort momentàniament. (1). En la fotografia anterior, realitzada aquest mes de novembre podeu observar les fulles i tiges noves, de color verd clar, crescudes aquesta tardor.
L'heura i els grecs antics: Dionís
Potser per aquesta raó, segur que entre d'altres raons, els grecs clàssics ja la consideraven com una planta sagrada i la duien als cap i a les vares de fusta (tirsos) els seguidors i seguidores del gran deu Dionís, recollint les antigues costums que provenien de l'antiga prehistòria en la religió girava al voltant de la Deessa Terra. En la representació de la imatge número 2 podeu observar les fulles d'heura en tirsos i corones. També per això l'heura estava consagrada a Atis, al paredre de la Gran Deessa de procedència anatòlica Cibeles, deessa de la Terra. L'autora Maria Daraki, per exemple, destaca l'herència del culte a la Terra i els cultes dionisiacs en la seva obra Dionís i la Deessa Terra.(2)
Llegint Les bacants, d'Eurípides, també podem trobar diverses referències a l'heura, el déu Dionís i també fins i tot aquesta herència de la deessa Cibeles, l'estrofa següent és un bon exemple:
¡Oh! ¡Feliç el que, sabent els misteris dels Déus, purifica la seva vida i consagra la seva ànima amb purificacions sagrades, dansant per les muntanyes amb les bacants, i qui, duent a terme d'acord al ritu les orgies de l'àvia Cibeles, agitant el tirs i coronat d'heura, honra a Dionís! ¡Camineu bacants! ¡Camineu bacants! ¡Seguiu al déu Bromi, a Dionís, fill d'un Déu, i des de les muntanyes frígies porteu a Bromi a les àmplies ciutats de l'Hel·lade!
 |
| 2. Representació artística del segle XVIII de Dionís, satir i bacant. ENLLAÇ |
L'heura i els egipcis: Osiris
Sembla ser que els antics egipcis van descobrir l'heura gràcies als grecs, concretament gràcies a Dioscorides. Entre d'altres motius perquè s'aprofitaven les seves llavors o petites baies fosques per fer verins i per això va ser adoptada pels egipcis com a símbol de l'eternitat (3). Com que a Egipte no creixia l'heura, va ser portada a aquelles terres caluroses pels grecs. Segons explicava Diodor de Sicília va ser consagrada llavors al déu Osiris, déu de la resurrecció i la fertilitat, suprem governant de la vegetació i l'agricultura, i quan la planta es va aclimatar es va usar com a planta de la mort (és a dir per fer verí). Pel seu efecte mortífer es va identificar també amb la mort i va ser utilitzada en decoracions de sarcòfegs i vasos funeraris, vinculada al món dels esperits i del més enllà.
També va ser gràcies a Dioscorides que van poder conèixer d'altres usos de la planta; era capaç d'alliberar el cap i de perturbar l'esperit, com també de calmar-lo.
Aquestes darreres observacions podien tenir a veure molt probablement amb efectes alucinògens de la planta (o millor dit amb efectes enteògens, tal com utilitza l'antropòleg Josep Maria Fericgla; les drogues que produeixen visions i que han estat usades en ritus religiosos o xamànics de diferents tradicions culturals (4)). Tant Plutarc com Dioscorides reconeixien aquests extrems, a la seva manera és clar. Andrés Laguna, metge del pontífex Juli III, traductor i comentador de l'obra de Dioscórides assenyalava igualment que el suc de l'heurea perturvava la raó, ni més ni menys que el vi. (5)
 |
| 3. Antinoo com Dionís-Osiris: Museus Vaticans. ENLLAÇ |
En aquesta imatge de la dreta podeu observar el bust d'una estàtua colossal romana dedicada a Antinoo, l'enigmàtic i famós amant de l'emperador Adrià. En aquest cas (va ser idealitzat en numeroses escultures i motius en les que va ser divinitzat pel seu amant emperador) està representat precisament com Dionís-Osiris. En el seu cap, entre d'altres, hi figura una corona d'heura, símbol de Dionís i d'Osiris.
L'heura i els romans: Saturn
Tot i que estem simplificant força les coses, ja que els ritus d'Eleusis (en els que Dionís tenia molt a veure) es van seguir mantenint encara en temps de l'antiga Roma o fins i tot la figura d'Osiris també va tenir cabuda en l'extens panteó romà, l'heura també tenia un paper important en les cerimònies de les saturnalies romanes. aquestes cerimònies hivernals tenien a veure amb la resurecció solar anual i l'heura i el vesc figuraven entre els seus símbols, tal com després continuarien en les tradicions cristianes nadalenques. Pel fet de que l'heura puja pels arbres i altres llocs enredant-se també es va assimilar a la unió del matrimoni i la fertilitat que li era inherent.
Les Mares de Déu de l'Heura
Molt possiblement, els sentits sagrats de les antigues religions es van mantenir a través o "a pesar" del cristianisme. Tal com ja he referit moltes vegades esmentant el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la figura que va poder absorvir molt d'aquest simbolisme va ser la Mare de Déu. I sobretot les figures de les Mare de Déu trobades, és a dir les van "aparèixer" de forma massiva en indrets i elements anteriorment pagans entre els segles XIII i XVIII fonamentalment.
Entre d'altres indrets les tradicions populars afirmen de l'existència de imatges marianes que van ser trobades entre les fulles i branques de plantes d'heura. Evidentment serà impossible determinar si les aparicions de les talles romàniques o gòtiques que suposadament van aparèixer en les heures van ser dipositades allà per mans "interessades" en cristianitzar cultes pagans. Però crec que paga la pena esmentar-les, sobre tot la de la Mare de Déu de Santiga o Nostra Senyora de l'Heura, ja que en la seva aparició hi ha altres elements que reforcen el sentit de la fertilitat i la immortalitat.
Entre d'altres Mares de Déu de l'Heura podem citar la Virgen de la Hiedra (La Adrada, Ávila), Virgen de la Hiedra (Jerez de la Frontera), Nuestra Señora de la Hiedra de Constantina (Sevilla) o Notre Dame de Lierre i Notre Dame de Liart (França).
La Mare de Déu de l'Heura de Santiga (Vallès Occidental, Barcelona)
L'església de Santa Maria Antiga o Santiga es troba en l'actual municipi de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), envoltada de polígons i amb un encant que s'escapa als pocs centenars de metres que d'ella ens hi allunyem.
 |
| 4. Esglesia de Santa Maria de Santiga (Vallès Occ.) Fotografia de l'autor del bloc |
Es dificil poder imaginar aquells temps en que possiblement acolliria els romeus que s'adreçaven a peu fins Montserrat i que passaven a veure a aquesta Verge trobada entre les heures, ja que tal com deia la dita:
"Qui va a Montserrat i passa per Santiga deixa la Mare per veure la filla"
 |
| 5. Reproducció de la imatge de la MDD de l'Heura, a l'exterior de l'església. Foto de l'autor del bloc. |
És a dir que es reconeixia la gran antigüetat de la Mare de Déu que es trobava en aquest temple. La llegenda de la troballa parla de que la imatge entre les heures va aparèixer en data força tardana, ni més ni menys que al segle XVII (1624), el que la situa com una Verge Trobada tardana. Però en canvi l'església està documentada a finals del segle X, amb el nom d'ecclesiola Maria Antiqua. Aquesta darrera dada ens informa que el temple cristià ja era considerat com a antic al segle X, per tant podem estar força convençuts que ens trobem amb un culte que com a mínim es remunta a principis de l'Edat Mitjana. Si a això afegim que sota el temple cristià s'han trobat les restes d'una vila romana tot sembla indicar que podríem parlar d'un culte o ocupació sense solució de continuitat.
 |
| 5. Runes de vila romana excavada recentment en el subsòl de Sta. Maria de Santiga. Foto de l'autor del bloc. |
Altra cosa és que puguem afirmar que existís un culte relacionat amb l'heura. Però també trobem algun altre indici en les tradicions populars que ens reafirmen el caràcter assumit de fertilitat per la Mare de Déu de l'Heura. Joan Amades (6) va recollir la següent llegenda o tradició, que ens parla entre d'altres de la cèlebre tossuderia de les imatges en voler tornar al lloc on han aparegut (tossuderia que, com ja hem explicat reiterades vegades s'explica per la voluntarietat dels monjos o l'Església d'aixecar un temple cristià en un lloc anterior de culte pagà):
Fou trobada al poblat de Santiga, a l'Alt Vallès, entre unes heures. Van dur-la a l'església i se'n va tornar una altra vegada entre el fullatge de les heures, i allí li van aixecar una capella.
Un altre versió és que una doneta va perdre una gallina que se li havia tornat lloca; la va cercar i la trobà que covava una llocada d'ous que havia anat a pondre sota d'una gran heura que tota l'abrigava, i al seu costat hi trobà la imatge de la Mare de Déu que, per no estar a la intempèrie va fer nèixer una heura que la va cobrir i abrigar.
Com poder observar en el segon paràgraf hi ha una clara identificació del significat de fertilitat i immortalitat associat als ous i les gallines que no podem obviar i que ens reafirmen el caràcter segurament arcà de la Mare de Déu de l'Heura. Fins i tot, casualment una gran heura segueix creixent en una de les parets del seu temple...
 |
| 6. Paret amb heura de Santa Maria de Santiga. Fotografia de l'autor del bloc. |
L'heura en la porta del Naixement de la Sagrada Família
Per acabar us volem fer un breu incís interessant actual, que podem trobar en la construcció del famosíssim temple de la Sagrada Família de Barcelona. El passat any 2014, i en les obres de construcció continua de l'edifici dissenyat per Antoni Gaudí, es segueix inspirant la seva gran preponderància de la natura. En una de les portes de la façana del Naixement, realitzada per l'artista japonès Etsuro Sotoo, l'heura ocupa tot el seu espai mentre refugia en el seu interior tot de petits animals que troben aixopluc. Una gran metàfora sobre l'esperit sagrat de l'heura i la Deessa Terra.
 |
| 7. Heura en una de les portes de la Sagrada Família, Barcelona. ENLLAÇ |
 |
| 8. Detall de la porta d'Etsuro Sotoo a la Sagrada Família. ENLLAÇ |
(1) Diccionari de símbols. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder.
(2) Dionisio y la Diosa Tierra. Maria Daraki. Abada Editores.
(3) Los misterios de los venenos. Pedro Palao Pons. De Vecchi ediciones.
(5) Farmaka y enteógenos. Las drogas sagradas en la Antigüedad.Carlos G. Wagner.
