La Verge Negra de Jean Hani: The Black Virgin of Jean Hani (2A PART)

Tal com vam avançar en la darrera entrada, seguirem comentant l'excepcional obra del professor i erudit Jean Hani respecte a la figura enigmàtica de les Verges Negres. Avui tractarem exclusivament un dels capítols del llibre La Verge Negra i el misteri de Maria, concretament el capítol II.

LA MARE DE DÉU COM REGINA MUNDI

En el segon capítol del llibre de Jean Hani disposem d'un interessant compendi d'expressions cristianes sobre la Verge, que ens remarquen l'herència de la Gran Mare prehistòrica que va assolir la Mare de Déu.

El propi títol de Mare de Déu, si reflexionem, ja ens pot semblar una expressió exorbitant dins del context monoteista cristià. La explicació eclesiàstica sobre aquest nom es justifica dient que com Maria és la mare de Crist, i com Crist és Déu, ella és igualment la Mare de Déu. 

1.Vierge Ouvrante, París, s.XV. ENLLAÇ

Les Vierges Ouvrantes; Virgenes abrideras o Tríptics de la Verge: Tot i que no apareix en l'obra de Jean Hani que estem comentant, volem destacar (a tall d'exemple de simbologia sobre la figura aglutinadora de la Verge)  la creació d'aquests tríptics medievals en els que la Mare de Déu conté en el seu interior a la Trinitat. 

Apareixen fonamentalment entre els segles XIII i XVI. Són escultures marianes amb dos batents mòbils que es tanquen i obren davant del frontal, i en cadascun d'ells hi ha escenes pintades o esculpides en torn a tres eixos temàtics: la Trinitat, la vida de Crist i la Vida de la Verge. Si voleu consultar-ho amb més profunditat: Las Vírgenes abrideras. 

No és la millor manera artística i simbòlica de presentar la figura de la Mare de Déu com aquella Gran Deessa que tot ho conté?

Però Hani va més enllà del mateix títol de Mare de Déu assimilat a la Verge i parla sobre els diversos noms amb la que se la invoca en textos, himnes, oracions, etc. 
Tal com podrem observar, aquestes referències evoquen sovint a les mateixes advocacions que gaudia la Gran Mare prehistòrica. Anem a veure alguns exemples, destacant algun paràgraf del llibre.

"La encarnació del Verb de Déu es el si virginal, com s'ha dit a sovint, va realitzar "les noces del cel i la terra"; per això la tradició cristiana sempre ha percebut una relació estreta entre Maria i la terra. El pare S. Boulgakof, en la seva gran obra Du Verbe incarné, refereix, fent-les seves, aquestes paraules de Dostoievski: "La Verge Maria és la Mare, la Terra humida". Hi ha, en efecte, una connivencia entre la dona, la mare i la terra." 

"I si la dona es sent pròxima a la Terra, molt més que el seu company, és perquè imita a la Terra quan dóna llum i té consciència d'integrar-se en la gran activitat de la vida de la natura; perquè la terra no és un organisme inert, és un organisme viu; té un cos compost dels elements del seu sòl, de les pedres, de les muntanyes i de les seves grutes, imatges multiplicades de la seva immensa matriu, i per això a la Verge Maria se l'associa amb les grutes i amb les seves substitutes, les criptes, des de la gruta de la Nativitat fins la de Massabielle; y la terra no només té un cos, sino que també té ànima, i les misterioses corrents que la recorren vehiculen l'energia vital. La Terra es converteix per nosaltres en una persona, doncs en l'home el món pren consciència d'ell mateix, el món i cadascun dels seus components; la terra, que també té vida, però no consciència, trata d'hipostasiar-se en l'home, i en ell es converteix en Demèter, la Terra Mater".

2. Cripta de la Colonia Güell, Sta. Coloma de Cervelló (Barcelona). Gaudí, 1908. ENLLAÇ

Agafant les paraules de Hani, i recordant la gran quantitat de criptes de temples cristians que acullen imatges de la Gran Mare dipositades a l'interior de la Terra, hem volgut triar una de les joies de l'arquitecte universal Antoni Gaudí, la cripta de la Colonia Güell (Sta. Coloma de Cervelló, Barcelona). Sense voler dubtar del sentiment cristià de Gaudí, és innegable la seva fascinació i coneixement de les energies  de la Natura.


La tradició que vincula a la Verge amb la Terra i els fruits que ella genera havia de venir per força d'Orient, on la Gran Mare havia estat la figura simbòlica per excelència. Hani cita a diversos autors dels primers segles del cristianisme i també antics himnes com aquest d'Occident en el que hi ha dos versos en els que Maria és assimilada completament a la Terra nutrícia:

                                 Salve, Terra que ha produit 
                                       El blat que ens alimenta

Cita a continuació l'antífona que en la misa siriomaronita acompanya la transferència dels Dons a l'altar, com si fos Crist qui parla:

Jo sóc el Pa de vida baixat del cel a la terra per a que el món visqui gràcies a mi. El Pare em va enviar, Verb incorpori; com deliciós gra de blat en una terra fèrtil, em va rebre el si de Maria

  

3. Relleu de la deessa del blat Demèter, amb espigues, amapoles i serps. ENLLAÇ

Jean Hani evoca també diverses cites en les que la Verge apareix com Arbre de la Vida, els camps, els cultius, la vinya i les flors. Les fonts i els brolladors d'aigua o la figura del toro a la que hem dedicat diverses entrades anteriors són part de la seva extensa comparativa entre la figura de la Mare de Déu i el simbòlic passat pre-cristià. Com no podia ser d'una altra manera destaca les nombroses imatges de la Verge que van ser trobades en aquests llocs de la Mare Terra que ja eren adorats en la més llunyana antiguitat. 

Però és en aquest II capítol on l'autor aporta la millor síntesi sobre quin és l'enigma o misteri de la figura de la Verge Negra. El més oportú és citar les seves mateixes paraules:

"Podem veure confirmada la tesi segons la que l'aparició de les Verges negres va ser una obra conjunta de la intuició secular d'un poble, alimentada pels records de les antigues deesses, i la teologia superior dels monjos més esclarits, que mantengueren i escamparen aquests tipus d'imatges que deien, a qui sabés comprendre-ho o al menys presentir-ho, el que la teologia corrent i la liturgi tant sols deixaven escoltar amb mitges paraules quan celebraven l'assumpció de la Verge al cel, on està coronada com "Reina dels Àngels", és a dir, posada per sobre de tota la creació, en quant a "dona terrenal" convertida en "Dona celestial" i reunint-se amb el seu origen etern que es troba així manifestat".

A continuació, tot i que no provinguin del llibre de Jean Hani, us adjuntem un parell d'exemples de figures de deesses-mare anteriors al cristianisme, de tipologia similar a les que el professor anomena com a antecedents simbòlics de la Verge Negra.

4. Deesses galo-romanes, del santuari de Chateaubleau, França. ENLLAÇ

5. Deessa Mare íbera de la Serreta, Alcoi. S.III a.C. ENLLAÇ

La Sagrada Família i la Mare Natura (La Sagrada Família and the Mother Nature)

En la nostra entrada anterior vam exposar amb rotunditat com la Mare Natura va ser la profunda font d'inspiració en l'obra de l'universal artista i arquitecte Antoni Gaudí. Fonamentalment ho vam aconseguir destacant una de les seves obres més conegudes i visitades en l'actualitat, el Parc Güell de la ciutat de Barcelona. També és cert que la primera fotografia que vam voler utilitzar com a marc introductor va ser una de les escales de cargol del temple de la Sagrada Família de Barcelona, en la que es remarcava la forma d'espiral tant lligada amb la figura de la Deessa. 

Avui el que farem serà centrar-nos exclussivament en el temple de la Sagrada Família i en aquells elements arquitectònics, artístics i simbòlics, que tornen a ser una clara evocació a la divinització de la Mare Natura. Ho diem d'aquesta manera perquè considerem que el fet de recórrer a aquests símbols en un temple religiós d'aquesta importància i envergadura els hi aporta sense cap mena de dubte un significat sagrat. Tampoc vull obviar que anteriorment ja vam destacar un d'aquests elements simbòlics d'aquest temple universal. En la nostra entrada sobre l'heura sagrada vam recollir unes fotografies de les portes de l'artista Etsuro Sotoo que l'any 2014 es van incorporar a la façana del Naixement de la Sagrada Família. 

1. Cistelles amb fruites que coronen les naus laterals de la Sagrada Família, d'Etsuro Sotoo. ENLLAÇ

Els fruits de la Deessa Terra

És precisament una altra aportació artística de l'artista japonès Etsuro Sotoo (el Gaudí japonès, tal com l'anomenen al seu país natal) la que farem servir per iniciar els nostres comentaris d'avui. Si heu llegit la darrera entrada sobre el Parc Güell recordareu que vam voler destacar l'escultura de l'anomenada bugadera, aquella dona de pedra que ha estat batejada amb aquest nom perquè es va considerar que portava en el cap un cistell amb la roba per rentar (tot i que no disposa de gaire sentit simbòlic en relació a la resta d'elements del Parc que semblen evocar el temple grec de Delfos). Vam coincidir amb altres opinions que creien que el que podria portar al cap era un cistell amb fruites o ofrenes tal com feien les sacerdotesses o oferents dels temples i santuaris antics. Doncs bé, a dalt de tot d'aquest temple cristià han estat col·locades aquestes dotze cistelles de fruites diverses (nespres, cireres, préssecs, prunes, pomes, peres,  ametlles, figues, caquis, castanyes, taronges i magranes) amb gran impacte plàstic visual, que segons l'autor Sotoo remeten al Jerusalem celestial on l'Arbre de la Vida produeix una collita per cadascun dels mesos de l'any. 

La simbologia divina dels fruits està íntimament lligada amb la fertilitat i la Deessa Terra. Tal com van exposar anteriorment, no volem en cap cas negar el sentit inicial catòlic o cristià que aporten els artistes en aquestes obres. Tant Gaudí com Etsuro Sotoo són reconeguts creients catòlics i, per tant, el fet que l'artista japonès col·loqui aquests fruits com a collita de l'Arbre de la Vida del Jerusalem celestial ha de representar per ell i pel temple el que això vol significar. Però també, com hem repetit incansables vegades, no podem obviar el missatge transcendent que (a part del credo cristià) traspua immanent en simbolisme que existia molt abans de l'aparició del cristianisme. Els fruits i l'Arbre de la Vida precisament, són dos símbols que la humanitat ha adorat des de la nit dels temps, tal com testifiquen antiquíssimes representacions, o com apareixen també en l'Antic Testament recollint les antigues religions mesopotàmiques en que la Gran Deessa tenia un paper fonamental. 

2. Segell micènic amb la deessa Demèter i l'Arbre de la Vida. ENLLAÇ

En aquest segell micènic de l'any 1550 a.C. podem observar a la deessa de la Terra, Demeter, al costat de l'Arbre de la Vida carregat de fruits. També hi figuren altres símbols importants com són la doble destral, símbols astrals o les flors opiàcies del cascall, que mostren a Demeter com a Gran Senyora de l'Univers.






I es que els fruits són el símbol de l'abundància, que des d'antuvi solen aparèixer desbordant el corn de la Deessa de la Fecunditat o de les copes dels banquets dels déus (1). També, per les seves llavors, Guenon compara el fruit amb l'ou del món, símbol dels orígens. De la mateixa manera, Juan-Eduardo Cirlot l'equipara a l'ou, en el simbolisme tradicional, ja que en el seu centre es troba també el germen que representa l'origen (2). I també Brian Leigh Molyneaux (3) refereix que alguns fruits comparteixen les propietats simbòliques de l'ou, però al mateix temps esmenta que sovint els fruits s'han emprat simbòlicament per representar l'estat de la felicitat paradisíaca (cosa que tindria una relació evident amb el que Etsuro Sotoo ha volgut reflectir com a fruits de la Jerusalem Celestial).

3. Deessa hindú  Gayatri decorada amb fruits i vegetals.  ENLLAÇ

En aquesta imatge podeu observar una escultura de la deessa hindú Gayatri, en el temple Nilakantahanagar de Berhampur (Índia). Està tota coberta de fruites i vegetals. Tal com hem dit, les ofrenes de fruites i vegetals a la Deessa i la Gran Mare són un dels rituals habituals des de temps prehistòrics. 











L'Arbre de la Vida  i el bosc sagrat

Una altra al·legoria important de la Mare Natura en el temple de la Sagrada Família és la que fa referència a l'Arbre de la Vida, i també als arbres en general i els boscos. En l'entrada del Parc Güell ja fèiem referència a les columnes que prenien forma d'arbres i que s'integraven perfectament en el paisatge natural del parc. En el cas de la Sagrada Família, Gaudí va més enllà, ja que un dels pinacles és una representació de l'Arbre de la Vida, i en el interior del temple les columnes simulen a la perfecció un bosc, que ens recorda la funció que tenien els boscos en l'antiguitat com espai de culte i veneració. L'arbre, a més, tal com ja hem indicat repetides vegades és la epifania per excel·lència de la Deessa Mare, i ho corroboren les nombroses imatges de la Mare de Déu que van ser trobades en arbres, arbustos i boscos durant l'Edat Mitja. 

4. El xiprer com Arbre de la Vida. ENLLAÇ

El xiprer que hi ha "plantat" al bell  mig de la Sagrada Família acull en la seva base al pelícan que alimenta a les seves cries amb la seva sang i una mica més abaix tenim una escultura que no ens pot deixar indiferents; ni més ni menys Maria està sent coronada pel mateix Jesús dins d'una cova de candeles de pedra...

5. La coronació de la Verge sota el xiprer i el pelican. ENLLAÇ

Anem a pams; primer parlarem sobre el xiprer. Perquè va escollir aquest arbre Gaudí per aixecar-lo al mig del seu temple predilecte? Si anem a l'explicació més coherent i lògica dins de la seva trajectòria artística i vital hem de interpretar al xiprer amb la seva simbologia complementària cristiana hereditària del món medieval, que el veu com un arbre associat a la mort i a la immortalitat (per la seva naturalesa longeva i verdor persistent). Raó per la que apareix sovint en cementiris i claustres de monestirs, però potser també recollint la simbologia de grecs i romans que el relacionaven amb les divinitats de l'infern, com arbre de les regions subterrànies. Gaudí va triar precisament com a model el gran xiprer que encara s'aixeca al mig de la Cartuja de Montealegre, a la Conreria (Barcelona). 

Les escales que trobem a costat i costat del xiprer de la Sagrada Familia evoquen el viatge de les ànimes a les regions superiors, de la mateixa manera que en les antigues religions els xamans identifiquen els arbres com l'escala. Sembla ser que els coloms i ocells blancs que trobem en el xiprer podrien indicar aquestes ànimes que estan fent el seu camí cap el superior, que està assenyalat per una creu de Tau i un altre ocell. 

Respecte a la coronació de la Verge és un punt interessant, ja que ha de fer referència a la veneració de la Mare de Déu i la seva ascensió als Cels (cosa que 'Església Catòlica no va reconèixer fins l'any 1954, en que va anomenar a Maria "Reinal del Cel"). Aquest punt no deixa de ser una manera de  reconèixer també la divinització de la Mare Natura i la Deessa Terra, cosa que no és reconegut oficialment per l'Església Catòlica.  

6. Bosc de columnes dins de la Sagrada Família, un bon exemple de bosc sagrat modern. ENLLAÇ

Tal com podem observar en la foto superior, l'aparença de bosc dins del temple és espectacular. Podem viure l'experiència de trobar-nos dins d'un dels incontables boscos sagrats que hi havien a l'Europa prehistòrica, o bé a tots els continents de la Deessa Terra.


(1) Diccionario de los símbolos. Jean Chevallier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder. Barcelona, 1995.
(2) Diccionario de simbolos. Juan-Eduardo Cirlot. Editorial Labor. Barcelona, 1991.
(3) La Tierra Sagrada. Brian Leigh Molyneaux. Editorial Debate. Barcelona, 1996.

La Mare Natura en l'obra de Gaudí (The Mother Nature in the work of Gaudí). El Parc Güell

L'obra de Gaudí, un dels artistes de més fama mundial, ha aixecat des de sempre molt interès, sobretot pel seu aspecte únic i ple de simbolisme. Un clar exemple és la seva obra més coneguda, la Sagrada Família, que és un dels monuments mundials que rep més visites diàries. El simbolisme gaudinià ha anat aparellat també d'una gran tipologia d'interpretacions i teories no demostrades en les que s'ha atorgat al gran geni català de caràcter francmaçó, templer, alquimista o droga dicte, entre d'altres. Però la única teoria demostrada és que la veritable font d'inspiració de l'arquitecte va ser la Natura (1).

Antoni Gaudí veia la Natura com a creació divina, i evidentment, la seva concepció religiosa era profundament cristiana (tal com va demostrar amb la seva manera de viure i també en les seves obres). Per això possiblement considerava que la Natura era per tant una creació de Déu. Però tot i així no podem ignorar que a partir del moment en que en les seves obres, per a ell sagrades, reflectia l'univers simbòlic de la Mare Natura, era en certa manera una forma de "divinitzar-la", de posar-la en el lloc més alt. Per tant, en cap cas volem que l'entrada d'avui es vegi com una manera més de voler dir que Gaudí feia les seves obres amb una determinada intenció, és a dir en aquest cas amb la voluntat de mostrar que retia culte a la Deessa Terra (fer això seria sumar-se al gran grup de corrents que han volgut veure al gran artista com un alquímic, templer, massó o droga dicte...). 

La Natura era per Gaudí doncs divina i la va agafar com a patró mestre de les seves obres, prescindint de l'arquitectura clàssica en la que s'utilitzava el compàs i l'esquadra. La Natura, rica en milions d'anys de perfeccionament de les seves obres, posseïa la millor geometria que podia ser aplicada a la construcció arquitectònica i artística. (2) Columnes, escales, plantes d'edificis, porxades, portes i mobiliari... Tot podia seguir els patrons de disseny de la Mare Natura; una de les facetes més evidents de la Deessa Terra.

1. Escales de la Sagrada Família en forma d'espiral. ENLLAÇ

L'espiral divina

Per Gaudí la línia recta era la forma en que l'home es podia expressar, en canvi les línies corbes i ondulades tenien a veure amb el llenguatge diví. L'espiral era una de les seves formes d'expressió preferides i la va utilitzar en algunes de les seves obres artístiques i arquitectòniques. Les escales del temple de la Sagrada Família de Barcelona en són un exemple, però també la va utilitzar en el disseny de columnes. L'espiral, com ja hem referit en algunes ocasions és un dels símbols que apareix sovint com a llenguatge de la Deessa, cosa que va evidenciar la gran arqueòloga Marija Gimbutas i que trobem a Knossos (Creta), a Newgrange (Irlanda) o a les Domus de Janas de la Illa de Sardenya, entre molts d'altres... L'espiral esdevé la millor manera de representar el moviment dinàmic, tant ascendent com descendent i l'etern retorn dels cicles de la Mare Terra, de forma contrària al temps dels homes que és línial.

El temple de Delfos en el Parc Güell

Una de les obres més reconegudes del geni de Reus, i que també rep diàriament una quantitat ingent de visites turístiques, és el Parc Güell de Barcelona. Aquest curiós parc i els seus elements artístics singulars que s'encavalquen perfectament amb la natura circumdant, han estat també interpretats de les formes més diverses. Una de les que té més pes accepta que tant l'artista com el seu mecenes, Eusebi Güell, van inspirar-se en el temple de Delfos en la construcció del parc.(3)

En una de les nostres entrades més populars, L'oracle de Delfos, el melic de la Deessa Terra, ja exposàvem que el lloc més sagrat de l'antiga Grècia havia estat anteriorment un gran santuari en honor de la Deessa Terra i els vestigis del seu culte encara quedaven palesos de forma diversa; la pitonissa, la serp Pitó que havia mort a mans del déu Apol·lo, la cova d'on fruïen les emanacions que facilitaven l'auguri, la pedra sagrada com a melic o centre del món, etc...

Doncs bé, molts autors (tals com Josep Maria Carandell i Robusté (3), Isabel Artigas (4) o Alex Guerra (5)) afirmen que el Parc Güell està inspirat en aquest lloc sagrat dedicat a la Gran Mare. Precisament el punt més conegut del parc és el que evocaria més clarament els atributs dèlfics, ni més ni menys que a la serp Pitó o el trípode on s'asseia la pitonissa sagrada (antiga sacerdotessa de la Deessa Terra) i on rebia els vapors sulfurosos que l'ajudaven a invocar els auguris. La serp de l'escalinata o salamandra també estaria relacionada amb l'escut de la ciutat de Nimes .

2. Escalinata del dragó (com a possible serp o monstre Pitó) , amb el trípode de Delfos darrera. ENLLAÇ

3. Trípode de l'escalinata de la font del dragó amb la pedra de l'oracle de Delfos. ENLLAÇ

Aquesta teoria està també reforçada pel lloc on està emplaçada l'escalinata, ja que aquesta condueix a la sala hipòstila d'estil grec que va construir Gaudí, amb la intenció que es pogués instal·lar un mercat. Una estructura similar a un temple grec, que a més va aixecar a sobre d'una cisterna que recull les aigües que es filtren des del sostre de les columnes. Aigües que, al mateix temps, van a sortir per la boca del dragó, serp pitó o salamandra.

4. Cisterna sota la sala hipòstila. ENLLAÇ

D'aquesta manera, la plaça,  la cisterna, la columnata i la serp resten relacionades per la funció de l'aigua (6) i trobem lligats dos dels símbols  més intrínsecs de la Deessa Terra: la cova-cisterna que acull l'aigua de la Mare Natura. 

Altres elements de la Mare Natura en el Parc Güell

Tal com hem enunciat, Antoni Gaudí, va enaltir en la seva obra els elements de la Mare Natura en les seves múltiples formes i el Parc Güell és també un lloc predilecte. I tal com introduït en els primers paràgrafs en cap cas volem argumentar que fos aquesta la seva primera intenció al reproduir aquestes formes artístiques, ja que des del moment en que no es disposa de cap afirmació històrica del propi geni només podem fer suposicions. Això sí, ningú pot negar que Gaudí tenia una especial admiració per les mostres de la Mare Natura, encara que ho pogués entendre com una manifestació del Déu cristià o també per les influències que podia absorbir dels seus amics o coneguts francmaçons o rosacreus contemporanis... 

Una de les mostres artístiques més sorprenents i susceptibles de interpretacions diverses (la que ha pogut donar més pes, creiem que sense fonament, a que Gaudí utilitzava substàncies al·lucinògenes) és el bolet que corona l'edifici de consergeria. Es pot identificar sense cap mena de dubte com una amanita muscària (en català rep diversos noms, el que reafirma la seva importància cultural: reig bord, reig de fageda, oriol foll, matamosques). Aquest bolet està íntimament lligat amb el món de la bruixeria, la màgia i el xamanisme (tant europeu com sobretot siberià i asiàtic), tal com demostra l'antropòleg Josep Maria Fericgla (7). En la cultura popular catalana (tal com passa a d'altres cultures) a més, està també vinculat amb els gnoms i els follets, petits éssers dels boscos o esperits del bosc.  Tot i que de forma errònia es simplifica que l'amanita muscaria és un bolet verinós, és més correcte assimilar-lo amb les seves característiques lligades amb l'antiga religió de la Deessa Terra, en que els xamans i les mal anomenades bruixes tenien un paper fonamental. Podeu consultar les entrades que anteriorment ha escrit al respecte. 

5. Casa de consergeria del Parc Güell, coronada per una amanita muscaria. ENLLAÇ

També volem ressaltar el paper fonamental que tenen els arbres i les plantes en el Parc Güell. Les columnes que sostenen les porxades i els viaductes formen boscos per on el vianant es desplaça pels camins que Gaudí i Eusebi Güell planificaren com una ascensió vers el sagrat, tal com els pelegrins de Delfos o la muntanya de Montserrat  (6). Així el mateix parc evoca a la muntanya sagrada, lloc on la Deessa Terra és immanent. 

6. Viaducte inferior del Parc Güell. ENLLAÇ

I per finalitzar també val la pena destacar una altra imatge que ha despertat interpretacions diverses, i que no és altra que la dona de pedra incorporada a una de les columnes arbòries, de forma similar a les cariàtides de l'Acròpoli d'Atenes. La principal interpretació la vol veure com una bugadera (d'aquí rep el seu nom), és a dir com una dona que porta un cistell de roba per rentar al cap. 

7. Dona de pedra anomenada La bugadera. ENLLAÇ

Tot i que pot tenir més sentit el que altres autors han interpretat, com una dona oferent amb un cistell d'ofrenes al cap (pomes o magranes), de forma similar a les que arribaven als temples grecs de Delfos, Eleusis o fins i tot una de les sacerdotesses minoiques famoses que duen els pits descoberts amb serps a les mans. Si fos així també ens trobaríem amb una al·lusió a les antigues sacerdoteses de la Deessa Terra. 

(1) Simbologia y religión en las obras de Gaudí.
(2) Gaudí. Arquitecto y artista. Jeremy Roe.
(3)  Park Güell. Utopia de Gaudí. Carandell, Josep Maria (1998).. Sant Lluís (Menorca): Triangle Postals. ISBN 84-89815-64-X.
(4) Antoni Gaudi. Obra completa. Isabel Artigas.  Editorial Evergreeen, 2007. ISBN 978-3-8228-5654-3
(5) La sombra de Gaudí, Alex Guerra Terra. Editorial Seleer, 2014.
(6) El parc Güell. Anàlisi simbòlica. Jaume Crosas. 
(7) El bolet i la gènesi de les cultures. Josep Maria Fericgla. Editorial Altafulla, 1991.