El laberint de la Deessa: La Virgen del Cid. 1a Part.(The labyrinth of the Goddess: The Virgin of the Cid) 1A PART

No se si heu escoltat alguna vegada aquella frase de que "els designis de la Deessa són inscrutables"...(em sembla que no es ven bé així, però a mi ja m'està bé). Quan hom diu aquestes paraules refereix algun succés passat o per venir en el que la consciència o voluntat humana no ha tingut res a veure o tindrà amb el que ha passat o passarà i que es suposa que alguna "instància superior" ha pres la decisió...

Aquest ha estat el meu cas en el darrer pont de setmana, on l'atzar (si és que aquest existeix únicament i no hi ha alguna altra raó superior que desconec) ha fet que hagi pogut visitar un lloc que és un autèntic compendi de moltes de les coses que hem anat explicant en diverses entrades.

1. Laberint iniciàtic dins del santuari de la Mare de Déu del Cid (Esglesuela del Cid, Tèrol).Foto d'Antonio González

Si voleu podeu parlar únicament de casualitat... Vaig anar a gaudir d'un regal de cap de setmana, els dies 17 i 18 de març, a un lloc que havia d'escollir i l'atzar, i vaig decidir anar a un hotel de la localitat de Iglesuela del Cid, a la província del Terol. La població de Iglesuela del Cid, ja de per sí va ser un descobriment i és un autèntic plaer de visitar per la seva història  a cavall entre el període medieval i els seus palaus renaixentistes, amb forta influència de l'Orde del Temple. Els cavallers templers van deixar empremta a la zona i encara queden vestigis en alguns edificis. 

Però el que va resultar una agradable i sorprenent sorpresa va ser la visita guiada que vam podem realitzar al santuari de la Virgen del Cid, a uns tres quilòmetres de la població de Iglesuela del Cid (també coneguda en català com Anglesola). La nostra guia de turisme del poble, la senyora Mari, ens va acompanyar en aquesta visita i ens va poder donar informació de primera ma sobre un munt de detalls, que possiblement us resultaran també sorprenents... 

2. Santuari de la Virgen del Cid, amb les dependències per allotjar els pelegrins. Foto de l'autor del bloc.

De forma resumida, i abans d'entrar en detall us faré una petita síntesi: ens trobem amb un santuari cristià que els seus orígens es remunten a la nit dels temps i en el que les successives gents i cultures han seguit mantenint la seva sacralitat fruit de trobar-se en un emplaçament tel·lúric de gran poder energètic: al costat mateix d'un importantíssim poblat iber (identificat com el d'Atheba), aprofitant les pedres de un gran mausoleu romà que estava aixecat en el mateix lloc, molt a prop d'una font de propietats curatives, molt a prop de diverses pedres prehistòriques sagrades que van ser parcialment cristianitzades, amb un arbre centenari que creixia al costat mateix del temple, i amb un posterior aprofitament del santuari per part d'alguna orde iniciàtica (que segurament es reconeixia com a hereva dels cavallers templers) per realitzar les seves cerimònies a partir dels punts vitals energètics, ressaltats per simbologia secreta...

3. El santuari marià des de les restes del poblat iber. El carrer principal desembocaria al mateix temple. Foto de l'autor.

Segons ens va explicar la nostra guia, el poble de Iglesuela del Cid es va estendre en el lloc on avui el trobem a partir de la "reconquesta" i el domini de l'Orde del Temple en el segle XII. Inicialment la població autòctona provenia del lloc on actualment hi ha el santuari de la Mare de Déu del Cid. Per tant, teòricament va ser en aquell moment en que es va abandonar l'antic poblament en el turó elevat defensiu, on des de remotes generacions havien viscut. Possiblement la voluntat medieval dels cavallers templers comprenia mantenir un nucli de població important, que en el morrot muntanyenc inicial hagués estat impossible o molt complicat. Però la relació religiosa, cultual i espiritual amb els punts sagrats ancestrals es va seguir mantenint amb la construcció d'un santuari important medieval, que pogués cristianitzar els cultes pagans que seguien existint en aquells punts vitals tradicionals. Quina manera millor podia haver que l'aparició d'una imatge d'una Verge trobada, tal com hem corroborat en multitud d' ocasions i entrades anterior en aquest mateix bloc. Les pautes de l'aparició són, com sempre les mateixes, una imatge romànica que es trobada per un pastor gràcies a un bou que grata el terra o entra en una cova, o que rasca un arbre sagrat.. En aquest cas la llegenda parla d'un bou que grata un tros de terra i allà troba la imatge mariana el pastor.

4. Vista aèria del santuari, on es pot observar el lloc especial geogràfic. ENLLAÇ

Com passa a tota la geografia espanyola, aquest vincle es segueix mantenint anualment amb el trasllat de la imatge de la talla de la Verge trobada fins el santuari inicial, tal com podeu observar en la pintura mural inferior, que es troba en un dels hotels de Iglesuela del Cid (antic palau renaixentista). La pintura és summament interessant, entre d'altres coses paga la pena destacar els diferents grups que hi participen: el clergat baix i alt, els nobles i en darrer lloc un grup de dones del poble, vestides de color negre d'aspecte fosc, trist i sinistre. Podem fer volar una mica la imaginació i pensar que són aquelles dones que l'Església va voler creure que per ser hereves de l'antiga religió van ser condemnades com a bruixes i que possiblement feien aquesta romeria com penitència. No és molt eixelebrat creure això si tenim en compte que en una columna de pedra, a la sortida del poble i en direcció al santuari hi ha una enigmàtica representació en que apareixen unes dones que són cremades i el text: "Cristians, els que passeu a veure la Verge del Cid, rogueu per nosaltres i veieu com estem aquí"..

5. Pintura mural on es representa la peregrinació de la Verge del Cid. Fotografia de l'autor del bloc.

La imatge original de la Virgen del Cid, l'autèntica talla romànica que va ser trobada (o deixada amb aquest fi) per cristianitzar el lloc i els cultes pagans de la zona es troba actualment a l'església principal d'Iglesuela del Cid. Podeu contemplar la seva rusticitat i senzillesa, el que no li treu segons el meu punt de vista aquesta bellesa arcana hereva de les antigues Deesses Mare. En el seu front, encara que us costi apreciar en la fotografia, té una rascada o ferida, que segons la tradició prové del moment de la seva troballa: com estava dins de la terra el bou, el pastor o bé l'arada del llaurador la van malmetre. És una referència diàfana i clara de que estem parlant d'una Deessa Terra, una imatge divina que prové i és la mateixa Terra..

6. Imatge romànica de la Verge del Cid, a l'església d'Iglesiola del Cid. Foto de l'autor del bloc. 

Respecte a l'església de la Verge del Cid, hem de destacar entre d'altres coses, que els seus origens com a temple són de gran antiguitat. La construcció que es visible actualment prové sobretot del segle XVI i el segle XVIII, però es sap amb certesa que anteriorment hi havia una construcció gòtica del segle XIV i aquesta sobre una romànica més petita del segle XII o XIII (l'any 1195 ja apareix el temple citat en un document del rei Alfons II d'Aragó), i aquesta sobre una construcció del primer romànic. El que sí sabem amb seguretat és que al segle XVI (concretament l'any 1546) les obres que va dirigir l'arquitecte Maese Deonís Berlin, van consistir entre d'altres en aprofitar gran part d'un mausoleu romà que encara estava aixecat en dates tant tardanes, monument funerari aixecat per un pare romà (M. Domitius Seranus) al seu fill (M. Domitius Proculus). D'aquell mausoleu queden encara bastants vestigis al santuari. Una de les parets amb grans blocs petris es visible a l'interior del temple. El monument seria de planta més o menys rectangular d'uns 4 x 5,30 metres de base. La seva alçada, de forma purament especulativa, segons algun expert, podria arribar als 10 metres. És a dir que estaríem parlant d'un monument de grans dimensions que hauria de cridar moltíssim l'atenció en l'època medieval (El monumento romano de la ermita de la Virgen del Cid, la Iglesiola del Cid). Seria del segle II d.C.

7. Part del mausoleu romà que trobem dins del temple de la Virgen del Cid. Fotografia de l'autor del bloc.

Queden però altres restes del monument romà visibles en el temple cristià. En alguns dels murs exterior podem observar blocs petris amb inscripcions i símbols. Podem destacar l'aparició de dos dofins, que en la simbologia romana i d'altres pobles de la Mediterrània te a veure amb el món d'ultratomba, sinònim d'animals psicopompes o guies de les ànimes cap l'altre món, a les Illes dels Benaventurats.

8. Dofins i gerro romans en una de les parets del santuari.

En una de les altres cantonades del temple trobem una altra llosa curiosa, en un dels laterals hi ha una inscripció romana i en la que dona a l'altre costat hi ha la referència de l'any 1546 en que el constructor Maese Deonís Berlin va fer l'església, fins i tot hi ha un dibuix representatiu del temple del segle XVI.

9. Parets del temple actual de la Verge del Cid. Foto de l'autor del bloc.

En aquestes dues fotografies podeu observar l'angle de la paret on es troba la llosa de pedra amb les inscripcions romanes i les de l'any 1546. La llosa és la que teniu a la imatge 10.

10. Carreu amb inscripcions romanes i del s. XVI. Foto de l'autor del bloc.

Però tal com hem dit aquestes peculiaritats de l'església de la Virgen del Cid, es queden curtes davant d'una altre casuística de gran singularitat, els paviments empedrats del santuari, que segons ens va explicar la nostra guia Mari, ressalten la gran influència tel·lúrica del mateix. El més conegut, el laberint, té una llosa circular que està trencada que ho podria estar per la gran afluència energètica que emana de l'interior de la Deessa Terra.

11. Laberint empedrat amb la llosa circular trencada. Fotografia de l'autor del bloc.

Aquest laberint, de significat evidentment iniciàtic, tal com ens va ensenyar la nostra guia, havia de ser seguit des de l'exterior fins al centre. No era gens fàcil i la distància recorreguda era de molts metres. La seva distribució és similar al de la catedral de Chartres, tot i que més complex encara. Possiblement tingui origen en la misteriosa i important Orde del Temple.

12. Dibuix dels laberints de la Verge del Cid i de Castellfort . ENLLAÇ

Vist l'ampli contingut de tot el que ens aporta aquest lloc altament destacable, continuarem més recorregut en la propera entrada, però no volem deixar ara mateix l'agraïment a la nostra guia Mari, per transmetre tot els seus coneixements amb la il·lusió pròpia dels que saben del que estan parlant i ho han viscut des de la infància. Si teniu l'ocasió d'arribar fins la Iglesuela del Cid, no us podeu perdre les visites guiades al santuari i als palaus renaixentistes.

13. La guia Mari explicant els detalls del santuari. Foto de l'autor.

Sant Miquel del Mont Gargano (Itàlia)

Fer el Camí de Sant Jaume és una experiència aconsellable plenament, que em va ajudar a trobar l'autèntic sentit sobre les prioritats vitals, però també em va servir per poder conèixer a grans persones que comparteixen un mateix objectiu momentani. És cert que sovint la coincidència en el camí i les necessitats de cadascú fan que es comparteixi el recorregut per uns pocs dies o hores, però això no treu que el record d'aquestes persones singulars perduri. 

Aquest va ser el cas, per exemple, de la italiana Ugolina, que havia sigut hospitalera en alguns albergs i que va ser una gran companya de converses i debats sobre els llocs per on anàvem fent camí. Entre d'altres, i vist l'interès que jo mostrava sobre aquells llocs de la Terra que aporten una força especial em va aconsellar que pogués visitar en algun moment el santuari de Sant Miquel a la zona del Gargano, d'Itàlia. Ella personalment ho havia fet, i reconeixia que la cova profunda que existia dins del santuari possiblement havia estat sagrada abans del cristianisme i destacava que era un lloc altament màgic i especial. Hem de tenir present que National Geographic va triar aquest cova com la 8a més bonica del món...

1. Gruta de Sant Miquel, al Mont Gargano (Puglia, Itàlia) . ENLLAÇ

La història i llegendes d'aquest antiquíssim santuari italià no ens poden estranyar si hem anat seguint les moltes entrades d'aquest bloc en les que tractem la cristianització dels llocs sagrats pagans en els que es retia culte als diversos aspectes de la Deessa Terra, ja que es segueixen el mateixos patrons..

Podem començar pel fet de que el santuari estigui sota d'advocació de l'arcàngel Sant Miquel. En una antiga entrada en la que parlàvem sobre el santuari barceloní de Sant Miquel del Fai, (que està emplaçat també sobre una antiga cova en la que es retia culte a la Deessa)  ja vam destacar que la figura de Sant Miquel matant el Diable o el Drac feia al·lusió a la victòria del cristianisme sobre els antics cultes pagans. A Gorgona, trobem la mateixa situació, però hem d'assenyalar que la importància del santuari puglià és encara més destacable, ja que per molts es tracta del santuari micaelià més important d'Occident i també dels més arcans. 

2. Estàtua del s. XVI de Sant Miquel matant al Diable, a la cova.

En una altra de les nostres entrades, en aquest cas la de Sant Miguel de Arretxinaga (Bizkaia, País Vasc), que en aquest cas està aixecada sobre antics megàlits sagrats prehistòrics, referíem unes paraules de Jose María Satrústegui que citava al cardenal A.I.Schuster: "la primitiva església va veure a Sant Miquel, vencedor de Satanàs, com abanderat en la lluita contra el paganisme. És el que va situar per damunt dels altres sants".

Es una bona manera d'evidenciar el que suposem fermament; que el culte a Sant Miquel i els llocs on hi ha la seva advocació pertanyien anteriorment a l'altra religió, en la que s'adorava els cicles de la Mare Terra.

L'antiguitat del culte a la cova esta fora de tota dubta i amb tota seguretat també, procedeix de cultes precristians. Ho demostra el fet de que a finals del segle V, concretament l'any 490, la llegenda parla d'un pastor que va perdre el millor bou del seu ramat i aquest es va anar a amagar dins de la cova. Aquest pastor, al veure que no el podia treure del seu amagatall li va disparar una fletxa, que va rebotar en l'animal. Aquest fet va ser interpretat com a miraculós i va provocar que al bisbe de la zona se li aparegués l'Arcàngel Sant Miquel en somnis i que a partir d'això construïssin el santuari cristià, tal com el Sant li va demanar. Si valorem que els llombards, que eren els que dominaven en aquelles contrades, no van ser cristianitzats fins l'any 589 podem suposar amb bastant certesa que en el moment de la construcció del primer temple l'any 493 en aquella zona predominava la religió pagana llombarda. HI ha qui diu precisament que els llombards tenien en conte les divinitats nòrdiques, i que per això van acceptar fàcilment el culte a Sant Miquel per la seva semblança amb el déu Odí (de la guerra i guia del més enllà). L'antiguitat del pelegrinatge ens aporta indicis curiosos i sorprenents en aquest aspecte, tals com missatges amb lletres rúniques gravats a algunes de les parets rocoses de la cova del santuari. 

3. Muntanya de Gargano i el santuari. Lucana da Imola, 1550. ENLLAÇ

Un altre dels símbols recurrents és la figura del bou. En la llegenda del Santuari de Sant Miquel Arcàngel del Mont Gargano torna a aparèixer com l'animal que propicia la troballa de la cova sagrada. En les llegendes marianes d'aparicions de imatges trobades és també l'animal escollit, ja ho hem tractat en diverses entrades. Hi ha qui diu que és una suplantació simbòlica de l'anterior culte del mitraisme, però particularment considero que té a veure més amb el paredre de la Deessa Mare, tal com exposo en diverses entrades.No podem obviar que en el culte a la Deessa Cibeles es sacrificaven bous. Precisament hi ha unes paraules que s'atribueixen a l'Arcangel Sant Miquel dirigides al bisbe en el segle V i que donen testimoni de que molt possiblement es realitzaven sacrificis de bous en la cova del santuari:

"Sóc l'arcàngel Sant Miquel i estic sempre en presència de Déu. He escollit aquesta cova com a lloc sagrat. No hi haurà més vessament de sang de bou. Aquí on s'obren les roques, els pecats dels homes poden ser indultats. El que aquí es demani en oració serà concedit.Per tant, pugeu a la muntanya i dediqueu-la a Déu."

En la pintura de la imatge 3 podeu veure representat a la part superior el pastor disparant la fletxa al bou sagrat, i en la 4 el bou blanc podeu comprovar com té un especial protagonisme.

4. La troballa de la cova a partir del bou blanc. ENLLAÇ

Hi ha fins i tot alguna informació que refereix que la mateixa cova del santuari, on es troba una doll d'aigües curatives i sanadores, era lloc d'acollida de pelegrins abans de l'arribada del cristianisme. De la mateixa manera que d'altres santuaris clàssics i prehistòrics, els malalts anaven a dormir per rebre curació de les seves aigües i energies...

5. Les mans de pelegrins representades a les parets d'accés a la cova sagrada, evoquen les antigues coves prehistòriques. ENLLAÇ

L'espoli de l'estàtua de la deessa Demeter a Eleusis i el seu vincle amb la Deessa Terra i el toro. (The plundering of the statue of Demeter in Eleusis and its link with the Earth goddess and the bull)

Abans d'explicar-vos la història que dona lloc al títol d'aquesta entrada crec que és de justícia que tornem a parlar de la deessa Demèter i el santuari grec d'Eleusis, sobretot per poder tenir una idea aproximada del que estem parlant. 

La relació del santuari d'Eleusis (un dels principals llocs sagrats de la Grècia Clàssica) i la Mare Terra) ja la vam tractar en una entrada anterior: Eleusis: un santuari de la Mare Terra. 

En quant a la figura de la deessa Demèter, tal com argumento en el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, continuem veient la importància de la figura de la Deessa Mare en el món grec. És la deessa que millor representa un dels trets per se d’aquesta figura divina arcaica: la fertilitat de la terra, sobre tot en forma de la collita cerealística. No la devem confondre amb Gea o Rea (que són deesses que representen la Terra ), ja que només ho és de l’aspecte nutrici de la terra, o d’aquell del que els éssers humans poden transformar en menjar.

El seu nom ha estat interpretat de maneres diverses. Alguns autors consideren que significa Mare Terra. El cèlebre mite del rapte de la seva filla Persèfone pel déu dels inferns i l'inframón Hades i la seva posterior aparició a la superfície de la terra per primavera ha estat interpretat majoritàriament com una metàfora de la mort del gra i el seu renaixement. L'Himne homèric a Demèter és la versió més antiga que ens ha arribat d'aquesta història, i es considera que tal com la coneixem és del segle VII aC. Però probàblement ja existia uns quants segles abans en forma de poema que s'aniria transmetent oralment de generació en generació.

De la mateixa manera, de generació en generació, la relació de la deessa Demèter i la fertilitat de la Terra es va seguir transmetent, tot i l'arribada del cristianisme. Tal com ha seguit passant també amb la identificació de les Mares de Déu i les peticions dels fidels per la salut dels camps i conreus, que inclouen l'arribada de les pluges o la no existència de pedregades, entre d'altres.

Una mostra evident de que encara en el segle XIX els pagesos grecs seguien tenint a la Deessa Demèter com un factor vital en la fertilitat dels seus camps, la trobem en aquesta cita del llibre Historia de la Arqueologia, de Glyn Daniel.

1. Estàtua trobada als camps d'Eleusis al segle XIX. Museu de Cambridge.  ENLLAÇ

• L’espoli de l’estàtua de Demèter a Eleusis i el seu vincle amb la deessa Terra

Edward Clarke (1769-1821), clergue, professor i bibliotecari de la Universitat de Cambridge va viatjar fins a Eleusis en el segle XIX i va aconseguir emportar-se una gran estàtua de la deessa Demèter a Londres (ni més ni menys que a canvi d'un telescopi, un de tants i tants espolis culturals que es van produir durant els segles XIX i XX cap els principals museus britànics, francesos i alemanys, entre d'altres). L'estàtua, de gairebé dues tones de pes, es trobava enterrada fins el coll en un dels camps de blat propers a les restes de l'antic santuari eleusí.

2. Portada de l'obra de Glyn Daniel. ENLLAÇ

Portada de l'obra de Glyn Daniel, Alianza Editorial. En ella apareix una imatge interessant, una de les nombroses figures mesopotàmiques de deesses o sacerdotesses de l'aigua.










Tal com hem avançat, Glyn Daniel, en la seva obra Historia de la Arqueologia, descriu l'espoli de l'estàtua (que actualment s'exposa en el museu Fitzwilliam de Cambridge) de la següent manera: 

"En canvi un dels majors obstacles a vèncer va ser la superstició dels habitants d'Eleusis, que respectaven a un ídol a qui tots consideraven com la protectora dels seus camps. Per la tarda, a la poca estona de la nostra arribada amb el firmà, va ocórrer un accident que gairebé va acabar amb la nostra empresa. Mentre els habitants conversaven amb el Tchohadar en quant a la manera de transportar-la des de allà, un bou, lliure del seu jou, es va col·locar davant de l'estàtua i, després de topar el marbre amb les seves banyes durant algun temps, va sortir corrent a una velocitat considerable cap a la plana d'Eleusis, bramant. Immediàtament es va produir un murmuri general, i en unir-se les veus de vàries dones a aquell enrenou va ser difícil fer-les entrar en raó. Havien estat sempre, van afirmar, famosos pel seu blat, i la fertilitat dels seus camps, cessarien quan s'haguessin emportat l'estàtua.

La gent s'havia reunit al voltant de l'estàtua, però ningú va gosar començar el treball. Creien que si algú s'atrevia a tocar el marbre o a moure'l del seu lloc perdria un braç... Al poc temps, en canvi, el sacerdot d'Eleusis, induït en part pels precs i en part aterrat per les amenaces del Tchohadar, es va posar la seva vestimenta canònica com si es tractés d'una missa major i, descendint al congost on es trobava l'estàtua... va donar un primer cop amb un pic per lliurar-la de la terra i així poder convèncer a la gent de que els treballadors no patirien cap calamitat."

Com podem veure en aquest fragment, que es una descripció del que el propi Edward Clarke va viure en primera persona al emportar-se l'estàtua clàssica dels camps de blat d'Eleusis, al segle XIX. L'estàtua que pels vilatans i pagesos era considerada com una deessa de la fertilitat dels camps i que Clarke va identificar com la deessa Demèter, ara es considera que formava part de les dues columnes del propileu interior del temple d'Eleusis i que no representava a Demèter, sinó a una sacerdotessa. Però el que trobem més trascendental, més enllà que la imatge representi o no a la Deessa Mare Demèter, és que els habitants de la zona, encara en el segle XIX consideraven que aquesta continuava mantenint la fertilitat dels camps. I no només això; primer que li assignaven a la imatge un nom cristià que tenia molt a veure amb Demeter: Santa Demetria (la cristianització de la Deessa Demèter) i segon: la figura del toro o bou que desperta encara més el significat sagrat i poderós de la imatge quan  toca el marbre amb les banyes i surt esporuguit. 

Aquest darrer detall és important, ja que segueix establint-se encara en la ment col·lectiva dels vilatans, el paper protector de la parella o paredre de la Deessa Mare, el toro, que és el seu inseparable company i que realitza una acció sorprenent, que de forma inexplicable coincideix amb moltes de les llegendes d'aparició de Mares de Déu trobades a Catalunya. Com ja hem explicat en algunes ocasions, la llegenda d'algunes d'aquestes imatges afirma que la imatge va aparèixer gràcies a bous que van estar rascant o marcant les imatges marianes davant de la sorpresa del pastor o pagès. De les més de 600 imatges trobades a Catalunya, a aprop de 100 segons les llegendes corresponents van ser trobades per bous en una cova.

3. Bou marcant la troballa de la imatge de la MDD de la Cisa (Premià de Dalt, Maresme, Barcelona). Retaule al peu del cambril. ENLLAÇ

4. Postal antiga de la MDD del Tura (toro) d'Olot. Fons Mariològic Santaló Rull

Una llegenda molt similar (hem de tenir en compte però que en el cas de la imatge de Demèter de la que parlem no és cap llegenda, està basat en una descripció històrica en primera persona) és la de Nostra Senyora del Toro (Menorca). Segons aquesta llegenda, els frares mercedaris que durant el segle XIII i XIV van arribar a Menorca, van poder observar unes llums nocturnes estel·lars que els van guiar cap el cim del Mont del Toro. En el camí cap el cim un toro furiós els hi va barrar el pas. Però l'animal va veure la creu processonal i es va calmar. Llavors va seguir guiant als frares fins a un lloc on estava la imatge de Nostra Senyora del Toro, però unes pedres els hi barraven l'accés. El toro les va apartar amb el seu banyam. Cosa que ens fa intuir fermament que en el mateix cim on es troba l'actual Santuari de Nostra Senyora del Toro es retia culte anteriorment al toro i a alguna Deessa Mare, hipòtesi que es pot reforçar amb el fet de que aquesta elevació de 358 metres és a més el punt més alt de la illa de Menorca. Com és ben sabut en l'antiguitat les muntanyes eren llocs principals de culte a la divinitat celeste i terrestre.

Les Domus de Janas de Sardenya (1) i el Déu Toro (The Domus of Janas and the Bull God)

Continuant amb la riquesa del món de la Deessa Terra a la illa de Sardenya, tal com indicàvem en l'entrada anterior dels pous sagrats, avui parlarem sobre una altra mostra molt important del seu univers simbòlic: les Domus de Janas. 

Aquest és el nom popular que reben unes curioses estructures sepulcrals excavades a roques, que en algunes ocasions arriben a ser autèntiques necròpolis. Tenen  una antiguitat considerable; van ser excavades ni més ni menys que entre el IV i el III mil·lenni a.C. El nom de Domus de Janas té un significat similar al de cases de fades. Les fades o goges que precisament apareixen en el imaginari popular com a recordatori de que determinats llocs ja eren sagrats des de temps immemorials o que reflecteixen alguna energia especial imperceptible pels humans actuals (tal com ja vam explicar en la nostra entrada de les goges o dones d'aigua). No és d'estranyar que la mitologia i les rondalles populars embolcallin els records que en els nostres ancestres quedaven sobre aquella vella religió de la Terra.

1. Interior de la Domus de Janas de la Roca de l'Elefant, amb les banyes gravades de toro. Fotografia de l'autor del bloc.

En el meu recent viatge a Sardenya vaig poder visitar un parell de Domus de Janas summament interessants i que són una mostra de la varietat i bellesa d'aquestes construccions excavades en la pura roca amb eines de pedra prehistòriques. Si voleu fer una recerca en el mapa de Sardenya, us deixo aquest enllaç on consten ni més ni menys que 153!!

La primera d'elles està a l'interior d'una de les roques més conegudes del patrimoni turístic sard, la Roca de l'Elefant. Aquesta roca de grans dimensions, a la que l'erosió ha anat donant forma fins al que sembla a ulls humans com un elefant (no s'ha tenir gaire imaginació ja que realment té aquesta aparença des de alguna perspectiva) és famosa i rep moltes visites diàries de turistes que s'acosten per fer les fotografies de rigor. Apareix en totes les guies turístiques com  a punt destacat de la part nord oest de la illa, relativament a prop de la població costera de Castelsardo. 

2. La Roca de l'elefant. Fotografia de l'autor del bloc. 

El que molts turistes desconeixen és que aquesta singular pedra amaga un tresor en el seu interior. Les formes capricioses de la seva silueta van ser cisellades pel vent i l'aigua, però les perforacions interiors ho van ser per mans humanes amb estris de l'Edat de Pedra. Per això també era coneguda antigament com "Sa Pedra Pertunta" , és a dir la pedra perforada.

3. Roca de l'elefant amb les entrades de les Domus de Janas. Fotografia de l'autor del bloc.

En aquesta altra perspectiva de la Roca de l'elefant podeu observar dues de les entrades quadrades perforades, en les que s'hi troben les seves Domus de Janas.




















El tresor que "amaga" és el que podeu contemplar en la primera fotografia d'aquesta entrada. Una de les petites cambres, que suposadament tenia un caràcter funerari, mostra un gravat considerable amb les dues banyes de brau, que sovint han interpretades com les del Deu Toro, paredre de la Deessa  Terra. Pel seu caràcter fèrtil, la forma de les banyes que han estat assimilades amb la lluna creixent o les trompes de Falopi femenines, és una de les formes que apareixen sovint en aquesta època prehistòrica. Les trobem representades en moltes cultures prehistòriques de la Mediterrània; a la cultura minoica, al megalitisme de la illa de Menorca, a la ciutat neolítica de Çatal Huyuk. Quan les banyes, a més tenen funció d'altar reben el nom de banyes de consagració.

Però no és la única Domus de Janas que conté gravats insculpits a la roca mare que evidencia la importància de la figura del toro, el paredre de la Deessa Terra. Hi ha altres exemples, amb un caràcter misteriós i amb inestimable valor artístic, com són els la necròpolis de Su Crucifissu Manu (Porto Torres) o el de Sa Pala Larga.

4. Banyes de toro en el Domus de Janas de Su Crucifissu Manu. ENLLAÇ

5. Columna amb cap de toro i espirals de la Domus de Janas de Sa Pala Larga. ENLLAC

Un altre exemple, dels més interessants, és el Domus de Janas que es troba sota al poble de Sennori, sota l'església de San Basilio. Es tracta d'un conjunt de nou tombes excavades a la pedra calcària, datades d'entre el 3500 i el 2700 a.C. En una de les sales s'hi troben insculpits diversos caps de toros, de grans dimensions i força esquemàtics, gairebé idèntics al que heu pogut observar de la Roca de l'elefant. Aquest cas és força interessant pel fet d'estar emplaçats a sota d'un temple cristià, el que podria tenir a veure, com tantes i tantes vegades hem anat dient, amb la intenció de voler substituir la tradició sagrada que podria existir pels vilatans de la zona a aquest lloc ancestral. Ho es pot tractar també d'una casualitat funcional. No podem obviar les múltiples funcions que han tingut els espais amb el pas del temps, com ho testimonien els grafits de color negre que hi ha als sostres d'aquesta Domus, que sembla ser que van ser realitzats durant la Segona Guerra Mundial, quan es feien servir de refugis.

6. Domus de Janas sota l'esglesia de San Basilio (Sennori, Sardenya). ENLLAÇ

Els caps de toros han estat interpretats com una referència a la regeneració de la vida i la fertilitat, i el pas a la mort. Una relació entre el sexe, la natura i el més enllà. Cosa que té el seu sentit i tenim en compte que les Domus de Janas, amb molta seguretat, tenia una funció primordial sepulcral. Fins i tot hi ha qui ha anat més enllà i ha volgut veure en la silueta dels caps de brau una al·lusió al símbol també representat en alguns Domus de Janas de la doble espiral que parteix d'un únic tronc i que s'ha volgut veure també com una simplificació del dibuix de la trompa de Falopi de l'òrgan reproductor femení. Si us interessa podeu seguir aquest enllaç.

7. Doble espiral en la Domus de Janas de Chiaramonti. ENLLAÇ

8. Doble espiral en el Domus de Janas de Perfugas. ENLLAÇ

Tot i que en un primer moment pugui semblar una idea força rebuscada i portada totalment a l'extrem de la imaginació, ja que per arribar a aquest punt seria necessari que en el Neolític és tingués coneixement de la forma interna de l'aparell reproductor femení, hem trobat un parell de testimonis arqueològics i artístics que ens permeten entendre perquè es pot haver arribat a aquesta conclusió. El primer que us aporto té relació amb la assimilació de la doble espiral com a trompa de falopi. Es troba també a Sardenya, a l'entrada d'una tomba de la Cultura de Castellaccio,  (primera meitat del segon mileni a.C.) on trobem la mateixa doble espiral, i que ha estat interpretat com una al·lusió a l'acte sexual.

9. Doble espiral en la tomba de Castelluccio. ENLLAÇ

L'altre imatge no es troba a Sardenya, però sí a Itàlia, i es força posterior. En aquest cas la adjuntem ja que fa referència a la relació entre el cap de toro i la doble espiral. Pot ser una de tantes i tantes casualitats, però tal com veieu, trobem en una mateixa representació artística el cap de toro i a sota una filigrana artística en un capitell de columna molt similar a la doble espiral de Perfugas. En aquest cas es pot observar en la façana de la famosa catedral de Florència.

10. Cap de bou i a sota la doble espiral. Portal esquerra del Duomo de Florència. ENLLAÇ

Per no estendre'ns més en aquesta entrada, i com vulgui que volem mostrar-vos més contingut interessant sobre les Domus de Janas, ho deixarem per una segona propera part.