Caça maleïda (The Accursed Hunter)

Després de poder explicar breument en l'entrada anterior l'aspecte sagrat de la caça des de temps immemorials, la nit del 31 d'octubre és potser el millor moment per parlar sobre una altra mirada antagònica  del món de la caça.  Un aspecte que te a veure amb el sentit simbòlic negatiu i sinistre amb que es pot entendre la persecució dels animals per part del caçador. Un aspecte que sembla relacionar-se inicialment amb aquest sentit de fugida del centre, símbol de l'acció per sí mateixa, de la repetició, de la persecució del que és transitori, de la voluntat de permanèixer en la "roda de les reencarnacions", en la simbologia hindú. (1)

1. Escena de la Historia de Nastaggio degli Onesti. Sandro Botticelli, Museu del Prado. ENLLAÇ 

Imatge 1. La història que va representar Sandro Botticelli, en diversos panells es correspon amb la vuitena novela de la cinquena jornada de l'obra de Bocaccio, el Decameró, que rep el nom de "L'infern dels amants cruels". Ho podríem entendre com un autèntic exemple del fenomen de la violència masclista actual. En Nastaggio degli Onesti és un jove de Ràvena que  és rebutjat per la seva estimada. Veu en el bosc un genet que persegueix amb els seus gossos de caça a una jova que va despullada, el genet i els gossos maten a la dona jova, que un cop morta es torna aixecar i es repeteix la seqüència una i una altra vegada. Són fantasmes d'ànimes en pena. La noia ha rebutjat l'amor del seu pretendent i aquest s'ha suïcidat. El fantasma del jove, cavalcant un cavall blanc, persegueix a la dona amb els seus gossos com a càstig pel rebuig, de forma indefinida per tota l'eternitat. I aquesta escena que veu Nastaggio, l'aprofita perquè la seva estimada, que el rebutja inicialment, s'arrepenteixi i acabi casant-se amb ell. Evidentment que això es podria entendre actualment com un casament sota "coaccions" o amenaces... En la imatge número 1 podeu observar el convit que organitza Nastaggio en el lloc on es produeix l'aparició fantasmagòrica, i com la seva estimada observa espantada tota la seqüència (marge esquerra de la taula).

Aquesta visió diabòlica sobre la caça i el caçador, es bastant comú en la mitologia europea, i té diversos mites, llegendes i figures locals, que donen pes a una visió compartida en la mentalitat occidental sobre aquest fenomen. Les idees claus repetides giren al voltant de la cacera salvatge i el mal caçador. A vegades el caçador és un capellà o clergue que està oficiant missa i que interromp l'ofici a conseqüència de la intromissió d'algun animal, que provoca que l'esperit de caçador sigui superior a la de sacerdot, que fuig del temple perseguint a l'animal (un exemple seria el cas vasc de l'Abade chacurra)... Altres tenen a veure amb figures mitològiques molt més antigues com poden ser grups fantasmals de guerrers o exploradors vestits amb robes de caça i acompanyats de cavalls i gossos rastrejadors, que alguns creuen que estan inspirats en el déu nòrdic Odí. A vegades s'associen també amb l'origen de les tempestes i, fins i tot s'afirmava que hom els podia veure cavalcant pel cel o per sobre de la terra en grans paisatges just abans o després de la tempesta.

2. La caceria salvatge, Åsgårdsreien (1872). Peter Nicolai Arbo. ENLLAÇ

Un altre personatge llegendari similar té a veure amb la figura de l'arlequí, una espècie de pallasso sinistre (un antecedent llunyà dels famosos pallassos assassins que estan tant de moda en aquests dies): el conegut com Hellequin o Annequin (Normandia).

3. Representació de Hellequin, el Caçador maleït. Amelie Boquet, 1845. ENLLAÇ

En el cas català tindríem el conegut mite del Comte Arnau, que vaga pels boscos de nit del Ripollès amb el seu cavall i la seva canilla de gossos fantasmagòrics que treuen flames per ulls i boca, sobretot en les nits de tempesta. És un dels personatges llegendaris més coneguts de Catalunya, i que s'ajusta a la perfecció amb la llegenda del nord d'Europa del mal caçador. Popularment s'afirma que els antics pagesos d'algunes valls del Pirineu creien fermament en l'existència d'aquest personatge i del vent que l'acompanyava amb el seu seguici de gossos i llops, i el seu cavall amb flames. Fins i tot hi havia un vent que anomenaven el mal caçador (2). Quan escoltaven aquest vent tancaven les portes i finestres de les masies perquè no volien escoltar el rellinar del cavall, els udols dels gossos i la fressa de la cavalcada, que segons ells s'escolta pel voltant de les cases.

4. Representació del Comte Arnau en el Museu de Gombren. ENLLAÇ 

La llegenda del Comte Arnau relaciona diversos indrets amb contingut simbòlic que poden estar realacionats amb aspectes que ja hem anat citant en altres entrades d'aquest bloc. Una de les llegendes afirma que el Comte Arnau i el seu seguici de gossos diabòlics surten del Gorg dels Banyuts. Hem de tenir present, que els animals banyuts que van ser demonitzats per la religió catòlica solien ser el paredre o company marital de les antigues deesses mare, tal com ja hem explicat en diverses ocasions.

També una de les malediccions que cauen sobre el Comte prové de no haver pagat als treballadors que van construir les escales del Santuari de la Mare de Déu de Montgrony, una Mare de Déu trobada de les anomenades Mare de Déu de la Llet, possible vestigi de cultes a un lloc important de culte a la fertilitat de la Deessa Terra. Més endavant li dedicarem una entrada.

5. Gorg dels Banyuts, ENLLAÇ

(1) Diccionario de símbolos. Juan-Eduardo Cirlot, Editorial Labor SA, Barcelona , 1991. 
(2) Cançons de la terra-Volum 1. El Compte Arnau. Francesc Pelay Briz. Llibreteria Ferrando Roca, 1866.