Sant Miquel del Mont Gargano (Itàlia)

Fer el Camí de Sant Jaume és una experiència aconsellable plenament, que em va ajudar a trobar l'autèntic sentit sobre les prioritats vitals, però també em va servir per poder conèixer a grans persones que comparteixen un mateix objectiu momentani. És cert que sovint la coincidència en el camí i les necessitats de cadascú fan que es comparteixi el recorregut per uns pocs dies o hores, però això no treu que el record d'aquestes persones singulars perduri. 

Aquest va ser el cas, per exemple, de la italiana Ugolina, que havia sigut hospitalera en alguns albergs i que va ser una gran companya de converses i debats sobre els llocs per on anàvem fent camí. Entre d'altres, i vist l'interès que jo mostrava sobre aquells llocs de la Terra que aporten una força especial em va aconsellar que pogués visitar en algun moment el santuari de Sant Miquel a la zona del Gargano, d'Itàlia. Ella personalment ho havia fet, i reconeixia que la cova profunda que existia dins del santuari possiblement havia estat sagrada abans del cristianisme i destacava que era un lloc altament màgic i especial. Hem de tenir present que National Geographic va triar aquest cova com la 8a més bonica del món...

1. Gruta de Sant Miquel, al Mont Gargano (Puglia, Itàlia) . ENLLAÇ

La història i llegendes d'aquest antiquíssim santuari italià no ens poden estranyar si hem anat seguint les moltes entrades d'aquest bloc en les que tractem la cristianització dels llocs sagrats pagans en els que es retia culte als diversos aspectes de la Deessa Terra, ja que es segueixen el mateixos patrons..

Podem començar pel fet de que el santuari estigui sota d'advocació de l'arcàngel Sant Miquel. En una antiga entrada en la que parlàvem sobre el santuari barceloní de Sant Miquel del Fai, (que està emplaçat també sobre una antiga cova en la que es retia culte a la Deessa)  ja vam destacar que la figura de Sant Miquel matant el Diable o el Drac feia al·lusió a la victòria del cristianisme sobre els antics cultes pagans. A Gorgona, trobem la mateixa situació, però hem d'assenyalar que la importància del santuari puglià és encara més destacable, ja que per molts es tracta del santuari micaelià més important d'Occident i també dels més arcans. 

2. Estàtua del s. XVI de Sant Miquel matant al Diable, a la cova.

En una altra de les nostres entrades, en aquest cas la de Sant Miguel de Arretxinaga (Bizkaia, País Vasc), que en aquest cas està aixecada sobre antics megàlits sagrats prehistòrics, referíem unes paraules de Jose María Satrústegui que citava al cardenal A.I.Schuster: "la primitiva església va veure a Sant Miquel, vencedor de Satanàs, com abanderat en la lluita contra el paganisme. És el que va situar per damunt dels altres sants".

Es una bona manera d'evidenciar el que suposem fermament; que el culte a Sant Miquel i els llocs on hi ha la seva advocació pertanyien anteriorment a l'altra religió, en la que s'adorava els cicles de la Mare Terra.

L'antiguitat del culte a la cova esta fora de tota dubta i amb tota seguretat també, procedeix de cultes precristians. Ho demostra el fet de que a finals del segle V, concretament l'any 490, la llegenda parla d'un pastor que va perdre el millor bou del seu ramat i aquest es va anar a amagar dins de la cova. Aquest pastor, al veure que no el podia treure del seu amagatall li va disparar una fletxa, que va rebotar en l'animal. Aquest fet va ser interpretat com a miraculós i va provocar que al bisbe de la zona se li aparegués l'Arcàngel Sant Miquel en somnis i que a partir d'això construïssin el santuari cristià, tal com el Sant li va demanar. Si valorem que els llombards, que eren els que dominaven en aquelles contrades, no van ser cristianitzats fins l'any 589 podem suposar amb bastant certesa que en el moment de la construcció del primer temple l'any 493 en aquella zona predominava la religió pagana llombarda. HI ha qui diu precisament que els llombards tenien en conte les divinitats nòrdiques, i que per això van acceptar fàcilment el culte a Sant Miquel per la seva semblança amb el déu Odí (de la guerra i guia del més enllà). L'antiguitat del pelegrinatge ens aporta indicis curiosos i sorprenents en aquest aspecte, tals com missatges amb lletres rúniques gravats a algunes de les parets rocoses de la cova del santuari. 

3. Muntanya de Gargano i el santuari. Lucana da Imola, 1550. ENLLAÇ

Un altre dels símbols recurrents és la figura del bou. En la llegenda del Santuari de Sant Miquel Arcàngel del Mont Gargano torna a aparèixer com l'animal que propicia la troballa de la cova sagrada. En les llegendes marianes d'aparicions de imatges trobades és també l'animal escollit, ja ho hem tractat en diverses entrades. Hi ha qui diu que és una suplantació simbòlica de l'anterior culte del mitraisme, però particularment considero que té a veure més amb el paredre de la Deessa Mare, tal com exposo en diverses entrades.No podem obviar que en el culte a la Deessa Cibeles es sacrificaven bous. Precisament hi ha unes paraules que s'atribueixen a l'Arcangel Sant Miquel dirigides al bisbe en el segle V i que donen testimoni de que molt possiblement es realitzaven sacrificis de bous en la cova del santuari:

"Sóc l'arcàngel Sant Miquel i estic sempre en presència de Déu. He escollit aquesta cova com a lloc sagrat. No hi haurà més vessament de sang de bou. Aquí on s'obren les roques, els pecats dels homes poden ser indultats. El que aquí es demani en oració serà concedit.Per tant, pugeu a la muntanya i dediqueu-la a Déu."

En la pintura de la imatge 3 podeu veure representat a la part superior el pastor disparant la fletxa al bou sagrat, i en la 4 el bou blanc podeu comprovar com té un especial protagonisme.

4. La troballa de la cova a partir del bou blanc. ENLLAÇ

Hi ha fins i tot alguna informació que refereix que la mateixa cova del santuari, on es troba una doll d'aigües curatives i sanadores, era lloc d'acollida de pelegrins abans de l'arribada del cristianisme. De la mateixa manera que d'altres santuaris clàssics i prehistòrics, els malalts anaven a dormir per rebre curació de les seves aigües i energies...

5. Les mans de pelegrins representades a les parets d'accés a la cova sagrada, evoquen les antigues coves prehistòriques. ENLLAÇ

Savassona

Amb l'entrada d'aquest nou any 2018 i amb la força que ens aporta la celebració d'aquest Dies Natalis Solis Invictis, volem destacar un paratge del que injustament encara no hem parlat. Diem injustament perquè precisament és un dels llocs que més inspiren l'esperit d'aquest blog, lloc paradigmàtic de per sí en el que es percep de forma intensa l'influx de la Terra i les mostres de que pels nostres antecessors el consideraven com un indret altament sagrat o, si més no, especialment tel·lúric.

1. Ermita preromànica de St. Feliuet de Savassona, Tavèrnoles, Barcelona. Foto de l'autor del bloc

Malauradament no us podrem aportar cap document escrit que determini amb certesa la hipòtesi de que ens trobem amb un lloc sagrat en les diverses èpoques (que en aquest cop i com passa sovint en aquests indrets especials) i que la seva sacralitat es manté des de temps immemorials: com a mínim des del Neolític fins a l'Edat Mitjana. Però si que podem afirmar de que trobem molts indicis de que ens permeten suposar que les dones i homes que van anar vivint i morint pels voltants de les pedres i arbres de Savassona sentien alguna cosa especial en aquells racons de la comarca d'Osona, que anava més enllà del que es considera com a profà.

2. Escales o rampa d'accés al turó de Sant Feliu de Savassona. Foto de l'autor del bloc.

Les escales que condueixen fins a dalt del turó de Savassona són per nosaltres un dels punts més especials d'aquest indret. Tal com podeu observar costa de distingir els graons tallats a la pedra viva. El desgast i la molsa que sovint hi creix els donen una aparença totalment natural que ens fan fins i tot dubtar de si van ser realment treballades per l'home en el sol petri o si va ser la pròpia Natura la que els hi va donar aquestes formes.

Una de les peces més enigmàtiques i emblemàtiques d'aquest conjunt és, sense cap mena de dubte, la Pedra de les Bruixes. Com hem argumentat en diverses ocasions, els noms populars sovint ens poden aportar una informació valuosa, que tal com passa també en les llegendes i tradicions, pot incloure elements fantàstics barrejats amb apunts històrics  reals. En aquest cas no hem pogut o sabut trobar el perquè rep aquest nom el megàlit famós de Savassona, però si que sabem amb seguretat és que els símbols inscrits són de gran antiguitat, i que per la zona s'hi han trobat alguns enterraments neolítics.  

2. Pedra de les Bruixes abans de la seva recent restauració. Fotografia de l'autor del bloc

Ens  trobem sense cap mena de dubte amb un megàlit amb caràcter sagrat de gran antigor, que molt possiblement encara era tingut com a tal en els segles medievals. Si que tenim constància de que a zones properes de la comarca, ja en edat moderna i concretament a les primeres dècades del segle XVII va succeir un dels fenomens més ignominiosos de la nostra cultura: la caça de bruixes. De la zona de Tavertet provenien algunes de les pobres dones que van ser torturades i executades a la forca per haver mantingut tracte amb el Diable. Un dels principals perseguidors de bruixes era precisament el baró de Savassona, i en el seu castell de Savassona (que es troba a molt poca distància del turó) es van torturar, empresonar i matar alguna d'aquestes presumptes bruixes, durant l'any 1619. No tenim constància de que alguna de les dones que van ser torturades fes referència a aquesta pedra com lloc on es trobaven amb el Diable, però podem estar segurs de que els seus símbols mistèrics van despertar la creença que les bruixes li tenien una predilecció especial. També hem de valorar seriosament que algunes de les creus que hi ha podrien haver estat insculpides en l'època medieval amb un sentit cristianitzador a una roca que era tinguda encara com a sagrada i a la que s'oferien ofrenes o libacions, tal com trobem en nombroses ocasions.

3. Pedra dels Sacrificis. Fotografia de l'autor del bloc

Una altra roca, en aquest cas de grans dimensions, també amb caràcter màgic i sagrat és la Pedra dels Sacrificis. Al seu aspecte únic i impactant li hem de sumar que en la seva base es va trobar un dels enterraments neolítics dels voltants, datat als voltants del 2300 a.C. Les marques profundes horitzontals van fer suposar popularment que era servien per conduir la sang de les víctimes que eren sacrificades al seu damunt, com que les bruixes es reunien al seu voltant per realitzar els seus aquelarres.  

Quan la Deessa guiava als homes: la Capella d'en Marcús (Barcelona). (When the Goddess guided the men: the Chapel of Marcús. Barcelona)

Tal com ja vaig explicar en la meva tesina La Deessa en el Món clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la Mare de Déu va recollir i continuar el culte a les antigues deesses, principalment a la figura de la Deessa Mare i els cultes a la Terra. Avui parlarem de nou d'un dels exemples que podem encara trobar, i que es mantenen en aquest cas gràcies a obres arquitectòniques, escultures i tradicions.

En la tesina que us acabo de comentar, hi ha una exhaustiva comparació dels diversos àmbits temàtics que la figura de la Mare de Déu va poder englobar, ajudada per la seva identificació amb l'antiga Deessa Mare que comprenia tots els aspectes vitals de la humanitat. En successives entrades del nostre blog que ja hem anat desgranant com gràcies a Ella molts d'ells van continuar tenint matisos de sacralitat, tals com la fertilitat, l'aigua, els cereals, la Lluna, els animals, les coves, les muntanyes... En poques ocasions, però,  hem destacat encara com la Mare de Déu va mantenir també aspectes simbòlics vitals que no estan identificats parcialment amb elements naturals de la Deessa Terra. En un extens apartat del treball parlem sobre molts dels símbols relacionats amb aspectes vitals humans de camí i de traspàs. Un d'ells és el de la Deessa com a Guia, del que la Capella d'en Marcús de Barcelona és un exemple únic i singular.

1. Capella d'en Marcús, al bell mig del casc antic de la ciutat de Barcelona. ENLLAÇ

Tal com podeu observar a la imatge, aquesta petita capella romànica situada al costat de la Plaça d'en Marcús, a la part més antiga de la turística ciutat de Barcelona, passa força desaparcebuda. Tenim la sort de conservar-la, encara que urbanísticament sigui injustament maltractada. Podeu veure com està literalment encaixada entre edificis més moderns i, a més, diversos elements urbans (com són senyals de trànsit o papereres) estan enganxats de forma ofensiva a les seves antigues pedres. El desconeixement i la ignorància són sovint aliats de la destrucció del nostre patrimoni...

2. Segell de correus espanyol amb la capella. ENLLAÇ

Costa d'imaginar que aquesta humil joia del romànic fos el punt de partida dels primers correus privats que van existir a l'Europa medieval. Costa imaginar que els troters (aquest era el nom que rebien els valents missatgers que anaven a cavall, membres de la Confraria de Correus i Troters) , es presentessin davant de la mateixa porta que observeu en la fotografia, perquè el capellà els beneís abans de partir cap a punts llunyans i que al passar per davant de la imatge de la Verge de la Guia, que està col·locada en el porticó lateral enreixat de la façana dreta, fessin espategar els seus fuets per demanar la protecció de la Mare de Déu de la Guia, per mostrar el seu reconeixement com a Senyora del Camí i també per saludar-la com a Patrona.




La capella va ser construida al segle XII gràcies a Bernat Marcús, burgés i comerciant barcelonès, que es va enriquir amb el transport de mercaderies i els traginers. Per això va dedicar el petit temple a l'advocació de la Mare de Déu de la Guia, patrona de viatgers, comerciants i traginers. Es va aixecar al costat de l'antiga via romana, que unia la Península Ibèrica amb Europa, a l'antic camí de França que sortia de la vella Barcino. 
Pel seu punt estratègic per l'acollida de pelegrins a l'entrada oriental de la ciutat comtal emmurallada, així com el fet d'estar en la cruïlla de camins importants que hi partien i arribaven a segle XIV va esdevenir el punt de partida de la primera ruta de correus d'Europa, d'aquí la gran importància històrica que ostenta, i que motiva la seva representació en el segell de correus espanyol que podeu contemplar a la imatge 2.

D'aquesta forma, tal com els antics caminants i peregrins s'encomanaven a la Deessa i als déus en els temples i pedrons que hi havia a les cruïlles de camins, els traginers i troters medievals ho continuaven fent a la Mare de Déu de la Guia de la Capella d'en Marcús. 
Però aquesta imatge no va ser la única que va tenir aquesta advocació i que era cridada per afavorir la bona sort en els viatges i camins, abaix podeu observar la imatge de la Mare de Déu de la Guia, de Manresa. Un dels elements distintius era l'estrella, similar a la que les llegendes diuen que van guiar als Reis Mags d'Orient. En aquesta representació força interessant es poden distingir diversos símbols relacionats amb els viatges i transports: els caminants, el pont sobre el riu i fins i tot un ferrocarril. La 

3. Mare de Déu de la Guia, Manresa. ENLLAÇ

La llegenda de la capella de Marcús i l'obra l'Alquimista, de Paulo Coelho



Es difícil de poder creure que la capella de Marcús, a part de ser el punt de partida de la primera confraria de correus d'Europa hagués pogut inspirar una de les obres iteraries sobre viatges d'iniciats i guies espirituals més famosa i editada del món contemporani... 

Existeix una llegenda, que apareix en un antic llibre, que diu que en Bernat Marcús no va construir la capella de la Mare de Déu de la Guia gràcies als diners del comerç si no gràcies a un somni i un viatge. En un somni una veu angelical el va indicar que anés fins al pont de Narbona (França) on trobaria un tresor. En Marcús, tot i que no ho tenia gaire clar va emprendre el viatge i quan va arribar a pont, no va trobar res de res...però un home que el va veure divagant constantment pel pont i li va preguntar que estava fent, i en Marcús li va explicar la raó; que en un somni li havien dit que allà trobaria un tresor. Llavors l'home va contestar: "si jo hagués de fer cas dels somnis, hauria d'haver anat a casa d'un tal Marcús, que a sota de les escales hi ha enterrat un tresor... això son ximpleries!"  I en Marcús, evidentment, va tornar accelerat fins a casa seva on realment va trobar un tresor enterrat sota les escales. Amb aquest tresor va construir la capella i un petit hospital per pelegrins.

4. Portada de l'obra. ENLLAÇ

Els qui heu llegut la famosa obra de Paulo Coelho suposo que us sonarà aquesta història, si enlloc d'un pont i una casa ho substituïu per unes piràmides i una ermita en runes...

No seria gens estrany que aquesta llegenda hagués inspirat al famós escriptor brasileny, ja que consta en un llibre medieval escrit l'any 1190 per un jueu barceloní, Josep Ben Meir Ibn Sabara. Aquesta obra recull llegendes, contes i poemes i està titulada com Llibre dels entreteniments o Llibre dels ensenyaments delectables. Està escrita per tant a finals del mateix segle en que es va construir la capella.

No podem evitar pensar que aquesta capella i la seva imatge guia han de tenir quelcom d'especial....