El Drac i la Creu (The Dragon and the Cross)

Pocs animals llegendaris tenen una representació tant universal com ho és el drac. És veritablement sorprenent com una bèstia, de la que no hi ha constància que hagi existit realment, aparegui representada en contes, llegendes i mostres artístiques de cultures tan diferents i distants amb un aspecte i característiques força similars. Els dracs tant podem aparèixer a la BÍblia i la cultura greco-llatina com a la cultura Xinesa, japonesa o coreana, el folklore europeu, la doctrina hindú, els celtes, els asteques, el poble hebreu o les cultures mesopotàmiques, entre d'altres.

La simbologia del drac és rica i variada, però sovint gira sobre la lluita entre aquest i un heroi. El drac sol tenir una funció de vigilant i custodi d'algun lloc sagrat o tresor. Devoradors d'homes i d'herois, que per alguns autors simbolitzen l'essència d'un ésser còsmic que espera i que amb la seva mort comporta el naixement d'un nou ordre universal. Pot contenir aspectes ambivalents; el mal i la foscor, la sabiduria i el coneixement, l'aigua i la terra (millor l'aspecte subterrani), la mort  i la immortalitat...

1. Coves del Drac, Mallorca. ENLLAÇ

Anem a veure si trobem doncs indicis que ens permetin reafirmar la teoria que sostenen alguns autors, respecte a que la mort del drac per part d'un heroi o sant és una metàfora sobre la victòria del cristianisme sobre el paganisme. Ja vam tractar en una entrada anterior la figura de Sant Jordi, com a paradigma d'aquest arquetip.

Destacarem precisament, per això,  l'aspecte del drac com a custodi de llocs sagrats, ja que no és molt eixelebrat pensar que en algunes llegendes i mites en que hi apareix pot estar marcant-nos l'existència d'antics llocs sagrats i cultes, que amb la cristianització van ser assimilats. Un primer exemple gràfic seria la representació inferior de Sant Climent lluitant contra el drac Graoully a les portes de l'amfiteatre romà de Metz.

2. Sant Climent matant al drac Groaully, Auguste Migette , any 1850. ENLLAÇ

3. Vidriera de la catedral de Metz. ENLLAÇ

Vidriera de la catedral de Metz (França) on està representat Sant Climent matant al drac, amb una llança que ostenta la creu en el seu mànec. La ciutat de Metz, era coneguda anteriorment pels gals mediomatricis com Divodorum (el turó sagrat). Amb molta probabilitat la llegenda de Sant Climent i la mort del drac ens evoca la cristianització tant del món pagà romà com dels vestigis dels paganisme celta que deuria perdurar amb l'arribada del cristianisme. És també força simbòlic que el drac Graoully estigui també representat a la cripta de la catedral de Metz, el lloc del temple amb més connotacions subterrànies i tel·lúriques...

Un altre cas, en el que la llegenda del matador de dracs sembla està associada a la conversió dels pagans al cristianisme (en aquesta ocasió per la força de les armes) el trobem en el cavaller llegendari rus Dobrynya Nikitich. Aquest famós cavaller dels pobles russos, està basat en un personatge històric que va dirigir les hosts d'Sviatoslav I de Kiev, durant el segle X i que va ser tutor del princep Vladimir el Gran. Aquest darrer va ser un dels principals artífexs de la cristianització russa, tot i que en els seus inicis feia ostentació d'un paganisme extrem.  
La llegenda de Dobrynya Nikitich gira al voltant del drac, que segueix els patrons habituals. Segresta a la neboda del príncep Vladimir, i es refugia en muntanyes sarreïnes (tornem a trobar la relació del drac amb el paganisme). El drac és mort pel cavaller Dobrynya, que li acaba tallant els tres caps.

4. El cavaller Dobrynya, matador del drac. ENLLAÇ 

També podem destacar les llegendes que envolten a les anomenades Coves del Drac. Com ja hem exposat en reiterades ocasions, la cova és un dels llocs més sagrats en les antigues religions, cosa que s'arrossega des del Paleolític. Entre d'altres és el lloc predilecte per a la representació del simbolisme arcà de la mort i la resurrecció. La caverna figura com arquetip de la matriu materna i així es contempla en els mites de l'origen, de renaixement i de iniciació de nombrosos pobles (1). Anem a veure alguna de les diverses coves en les que les llegendes afirmen de l'existència de dracs:

Cova del Drac (Sant Llorenç del Munt).La llegenda és del tot interessant perquè ens la situa cronològicament en el temps de la Reconquesta contra els sarraïns,en els segles IX o X. Aquests són els que porten la víbria o drac des de l'Àfrica per poder lluitar contra els cristians (l'aparició en el llegendari i la toponimia de "moros" o "sarraïns" sovint és una al·lusió al paganisme. Fins i tot en algunes llegendes i topònims hi apareixen quan històricament mai hi van arribar a estar). Un cavaller fereix de mort al drac que vivia en aquesta cova i que tenia atemorida a la gent de la comarca, anant a morir al cim del Puig de la Creu de Castellar del Vallès. 

5. Cova del Drac, Sant Llorenç de Munt (Vallès Occidental, Barcelona). ENLLAÇ

Coves del Drac ( Manacor, Mallorca, imatge número 1). Aquestes coves gegants, i que reben en l'actualitat a prop de 800.000 turistes a l'any, deuen el seu nom a la llegenda de l'existència d'un drac en el seu interior. Tenen una extensió de 2.400 metres en horitzontal i contenen un dels llacs subterranis més grans del món (177 metres x 30 metres).

Volem destacar que dins de les coves es van trobar vestigis ceràmics de la cultura talaiotica, romana i musulmana, sense poder afirmar si aquestes ceràmiques tenien algun caràcter cultual. Si que demostra que les cultures antigues de la illa de Mallorca tenien coneixement de les mateixes, i no seria gens estrany que poguessin tenir algun caràcter sagrat. 

Una altra Cova del Drac famosa la trobem a Cracòvia (Polònia), sota el Castell de Wawel. La llegenda parla en aquest cas d'un gran drac, que tenia atemorida la ciutat de Cracòvia, i que un humil sabater el va poder matar donant-li una ovella morta que estava farcida de sofre. La bèstia que rebentar al menjar-se l'animal.   

6. Cova del Drac, sota el castell de Wawel, Cracòvia, Polònia. ENLLAÇ

1. Diccionario de símbolos. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant, Editorial Herder, Barcelona, 1995.

Sant Aniol d'Aguja, un altre exemple de la cristianització de les coves i l'aigua (Sant Aniol d'Aguja, another example of the Christianization of the caves and the water)

En molts moments ja hem tractat en aquest blog com el Cristianisme, a partir del mateix moment de la seva oficialitat en l'Imperi Romà, va combatre amb força totes les mostres de cultes pagans. Les antigues divinitats per tant van ser condemnades i perseguides, i els seus seguidors sobretot del mon rural es van anar convertint a la nova religió, però sovint de forma superficial. Però els antics rituals, cerimònies, balls i cançons, van continuar existint amb algunes modificacions que podien permetre passar el "filtre" dels censors religiosos. 

Els llocs naturals de la Deessa Terra no van deixar de ser adorats. Els més habituals eren els arbres, les coves i els punts d'aigua (fonts, rius, llacs), (si tenim en compte les aparicions de imatges de la Mare de Déu en aquests indrets només a Catalunya). A més, trobem casos en que els llocs sagrats consistien precisament en la "triada" d'aquests símbols paradigmàtics: un arbre, sovint centenari, al costat d'una cova en la que hi ha una font o al costat d'una font. L'aigua de la font, que abans era considerada com a sagrada i guaridora, passa (amb l'establiment corresponent del temple cristià construït en el lloc) a santa i miraculosa.

Respecte a les coves cristianitzades hem exposat diversos exemples, només cal que accediu a l'etiqueta corresponent d'aquest blog. Avui parlarem d'un nou cas, en un dels llocs que considero que disposa d'un entorn amb més bellesa; el monestir de Sant Aniol d'Aguja, a la vall de Sadernes (Garrotxa, Girona). El riu i els gorgs que l'envolten són per mi una de les excursions que millor serveixen per omplir l'esperit i netejar "impureses"...

1. El Gorg Blau, a Sant Aniol d'Aguja. ENLLAÇ

El nom de Sant Aniol d'Aguja prové del monestir benedictí del mateix nom. Aquest monestir el van aixecar en el segle IX, monjos benedictins que havien fugit dels normands des del monestir de Santa Maria d'Arlès (Rosselló). Un monestir que inicialment tenia caràcter de santuari, ja que les tradicions afirmaven que en ell  s'hi havia establert Sant Aniol per fer-hi penitència, procedent del Vallespir (actualment francès). 

Aquestes tradicions basades en el santoral i les llegendes solen amagar entre línies possibles raons que motiven la cristianització del paganisme en els llocs rurals. En el cas dels Gojos de Sant Aniol i la llegenda podem trobar diversos indicis que ens fan creure en la cristianització d'una cova i les aigües que provenen del seu interior. Segons aquestes tradicions el sant guaria els mals d'ull amb l'aigua que regalimava de la cova de l'Abat, situada al costat de l'església i que va esdevenir una atracció pels pelegrins. Aquesta argumentació llegendària  ens confirma, com en moltes altres ocasions, l'existència d'una cova que ja era sagrada molt abans de l'aparició del cristianisme, i que ja era visitada per romeus també des de temps molt antics. 

Podeu pensar que estem en el terreny de les conjectures, però són masses els indrets d'Europa en el que es repeteixen les mateixes llegendes de sants i verges, en llocs cultuals dels antics pobladors precristians. La cova de l'Abat es troba precisament a sota del monestir, a la que s'accedeix per unes escales que hi ha a l'interior del temple cristià, i encara disposa d'una petita afluència d'aigua que prové de les filtracions tel·lúriques. No he pogut trobar cap fotografia d'aquesta cova, que encara existeix com a cripta del temple, ni de les escales que la comuniquen.

2. Monestir de Sant Aniol d'Aguja, ENLLAÇ

La mateixa malaltia del mal d'ull que refereix la tradició, que curava el sant amb les aigües sagrades de la cova, no deixa de ser una "malaltia espiritual" típica de les tractades en el món del xamanisme. L'absis de l'església és a tocar de la riera de Sant Aniol, amb el que seria un lloc idoni d'antic santuari precristià de cova + aigua. Els gorgs i salts d'aigua de d'aquesta riera són realment espectaculars, cosa que ens pot fer pensar en un zona més àmplia de caràcter sagrat pels pobladors abans de l'arribada dels monjos benedictins. Monjos que tenien una missió principal durant l'Edat Mitjana, com les altres ordres monàstiques cristianes; l'abolició del paganisme. 

3. El Salt del Brull, ENLLAÇ

Per posar un altre exemple que ens reforça aquesta teoria sobre la cristianització dels antics cultes pagans podem referir un altre temple dedicat a la figura de Sant Aniol, a la mateixa comarca volcànica de La Garrotxa: en aquest cas Sant Aniol de Finestres. En aquesta església romànica, gràcies a unes obres que es van realitzar en el seu presbiteri l'any 1997, es va descobrir un mosaic de l'epoca romana que va permetre datar a l'estructura del segle II i I a.C. Els especialistes creuen que per les característiques i dimensions existiria un templet pagà abans que el temple cristià. La disposició i simbologia és la mateixa que Sant Aniol d'Aguja: un lloc subterrani a pocs metres i el naixement d'un dels afluents de la riera del Llémena. Això els fa pensar  que es tractaria d'un santuari dedicat a les nimfes que habitaven els boscos i les aigües. Un santuari, doncs, d'un dels aspectes més habituals de la Deessa Terra.

4. Sant Aniol de Finestres, La Garrotxa. ENLLAÇ

Un altre temple amb el nom de Sant Aniol, en aquest cas Sant Aniol de Finestres (també a La Garrotxa, Girona) està aixecat sobre un antic temple romà dedicat a les nimfes de les aigües i els boscos.

Les Valls sagrades de la Deessa Terra: Þingvellir (Islàndia). (The Sacred Valley of the Goddess Earth: Thingvellir (Iceland)

Encentem avui nous comentaris sobre llocs màgics i sagrats de la Deessa Terra, en aquest cas d'algunes valls que han tingut una gran importància en diverses cultures i periodes històrics. 

Si fem una recerca sobre totes les entrades anteriors del nostre bloc, que vam iniciar a principis de l'any 2014, podreu observar que ja hem fet esment d'alguna vall que els nostres avantpassats van considerar que tenia un poder o encant força especial. Podem esmentar per exemple una de les nostres entrades més visitades, la del santuari de la Vall de Núria, o també el Santuari de Sant Miquel del Fai, que presideix una vall estreta i amb salts d'aigua espectaculars.

Avui, però, parlarem d'una altra vall força diferent, però no menys interessant. Diferent perquè ens hem de desplaçar fins a un dels llocs més septentrionals habitats de la Deessa Terra, i per algun motiu més que ara explicarem i que el fa únic en el món. Ens referim a la vall de Þingvellir, a la illa d'Islàndia. 

1. La vall de Thingvellir, Islàndia- ENLLAÇ

Thingvellir, un dels parcs narcionals islandesos, és únic per diversos motius. Primer de tot a nivell històric. La seva etimologia amb islandès ja ens indica la seva peculiaritat: Thing: assemblea i Vellir: esplanada. Es sol traduir doncs com a Camps de l'Assemblea o Planes del Parlament. 

No sé si coneixereu el cèlebre discurs de Pau Casals davant de les Nacions Unides, l'any 1971, en motiu de l'estrena del Himne de les Nacions Unides, que ell mateix havia compost. En aquest discurs ens deia el geni del violoncel, que Catalunya havia tingut el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Tot i que en part Pau Casals tenia raó sobre la gran antiguetat d'aquesta institució catalana (les primeres Corts catalanes és remunten a l'any 1283, i tenen uns antecedents en les assemblees de Pau i Treva i la Cort Comtal del segle XI), al segle X ja va existir en un altre lloc un parlament on es decidien litigis. Els víkings de Islandia, l'any 930 d.C. van establir el primer parlament democràtic del món en aquesta vall, que possiblement havia de ser un lloc sagrat, com ho havien estat també els arbres que per molts llocs d'Europa congregaven els consells municipals dels pobles i veïns. Just mil anys després, Thingvellir va ser declarat per les lleis d'Islàndia com "santuari nacional de tots els islandesos", i l'any 2004 la UNESCO el va declarar com a lloc patrimoni de la humanitat. 

 2. Lloc de la vall de Thingvellir on es reunia el parlament víking al segle X. ENLLAÇ

Els víkings van escollir aquest lloc per a dirimir els conflictes entre els diversos caps i les seves gents, per diverses raons. Una d'elles podria ser la sonoritat natural que afavoria la gran paret rocosa que hi havia just al darrera del lloc on es realitzaven els debats. Tot i que el punt exacte es desconeix es sap que existia un promontori anomenat "la Roca de la LLei". En l'actualitat s'aixeca una bandera islandesa com a testimoni de la importància nacional i simbòlica, d'identitat nacional, en el que es suposa que era la Roca de la LLei. En aques punt és on probablement es reunia l'Althing, l'assemblea que representava a tots els habitants d'Islàndia.

3. En el lloc on oneja la bandera islandesa es suposa que estava la Roca de la Llei. ENLLAÇ

Altres raons poden ser l'antiguitat com a lloc sagrat, ja que fins l'any 1000 els vikings d'Islandia no es van convertir al cristianisme. Cristians i pagans van arribar a tenir enfrontaments en aquest indret de reunió, i tal com ja hem anat relatant en diverses entrades anteriors, el cristianisme es va imposar per la força. Segons es descriu en l'Islendingabók (El Llibre dels Islandesos),l'any 1000,l'orador Þorgeir va llençar els ídols o icones paganes a les aigües de les cascades de Gooafoss (literalment les cascades dels déus), que es troben en la part septentrional de la illa. 

4. Representació figurada de la Roca de la Llei i l'assembla vikinga. ENLLAÇ

El mateix Þorgeir va anunciar des de la Roca de la Llei de Thingvellir que tots els islandesos havien de ser batejats i ser cristians de forma pública, però que de forma privada podien seguir amb els ritus pagans. Però com va passar tristement amb la resta de llocs on es va estendre el cristianisme, el paganismen a partir d'aquell moment va ser perseguit i erradicat. Això permet suposar que el lloc de Thingvellir tenia una importància capdal a nivell polític i també religiós en els antics pagans, i potser per això ara és un lloc molt important en la religió neopagana nordica anomenada Asatrú, que es centra en les antigues divinitats nòrdiques com Odin o la deessa de la fertilitat Freyja, com també en la Mare Terra.

5. Mapa d'Islànda i la confluència de les plaques. ENLLAÇ

Per encara hi ha una altra singularitat en aquest lloc sagrat pels víkings i pels actuals islanedoso, que té una rellevància especial pel que respecta a l'essència del nostre blog, és a dir per la pròpia Deessa Terra. La vall on es troba Thingvellir és a la confluència entre dues parts vives de la pell de la Mare Terra: dues plaues tectòniques continentals. La placa tectònica nord-americana i la placa tectònica euro-asiàtica es toquen en aquesta vall màgica. En la imatge superior podeu observar a la part inferior esquerra assenyalat amb un símbol de color blanc la vall de Thingvellir (a uns 40 quilòmetres al nord-est de la capital d'Islàndia) i en color vermell la confluència de les dues plaques tectòniques esmentades.