Núria: L'Olla de la Gran Mare (Núria: The pot of the Great Mother)

"La Mare Olla és en veritat una idea fonamental en totes les religions, i la seva distribució s'estén a la pràctica totalitat del planeta. La identitat de l'olla amb la Gran Mare està profundament arrelada en les creences antigues al llarg de tot el món". Elliot Smith, The Evolution of the Dragon. Citat per Erich Neumann a La Gran Madre.

En una entrada anterior ja vam esmentar l'estreta relació entre els recipients i la figura de la Gran Mare El recipient de la Deessa Terra: la cova de la mare de Déu de les Olletes.

Avui parlarem d'un altre cas concret, encara que es tracta d'un santuari molt més conegut i important dins del territori català: el santuari pirinenc de la Vall de Núria i les llegendes i tradicions que ens confirmen que ens trobem en un lloc on des de antuvi es celebraven actes en honor i favor de la fertilitat natural, animal i humana.

1. Santuari de Núria, dins de la vall del mateix nom

Anem a veure diverses tradicions i llegendes que ens permeten percebre la importància del lloc com a punt de culte a la fertilitat.

 L'Olla i la campana

Una de les tradicions que hi ha respecte al Santuari de la Mare de Déu de Núria, emmarcada dins de la seva llegenda corresponent, ens parla de una olla en la que les dones que volguessin tenir fills havien d'introduir el cap a dins. Mentre ficaven el cap a dins havien de tocar la campana; tantes vegades com toquessin la campana tants fills haurien de tenir. Aquesta olla, segons la llegenda, va ser trobada en una cova l'any 1072 per Sant Amadeu juntament a una creu, una campana i la talla de Nostra Senyora de Núria. La llegenda afirma, a més, que havien pertangut a Sant Gil, que entre els anys 700 i 703 havia viscut a la Vall de Núria. 

 

2. Disposició actual de l'olla i la campana al Santuari de Núria. Foto de l'autor del bloc.

 

3. Parella celebrant el ritual de fertilitat

Fins fa uns anys, tal com podem observar en aquesta fotografia històrica, l'olla i la campana estaven dins de la planta principal del Santuari de Núria, i no en una sala a part annexa a l'entrada tal com està en l'actualitat. Probablement aquest ritus pagà sincretitzat, quan l'Església  va poder el va desplaçar a una dependència annexa, fora del recinte de culte.

Tot i les afirmacions d'aquestes llegendes, que com passa sovint no tenen base històrica però sí que aporten una informació valuosa simbòlica sobre els cultes anteriors al cristianisme que estaven orientats cap a la sacralització de la Mare Terra i tot el que en ella està relacionat. La imatge de Nostra senyora de Núria, com a reflex de la Gran Mare, engloba en ella mateixa tots aquests aspectes, i també la conjuctio oppositorum, és a dir la conjunció dels oposats. L'olla i la campana són dos recipients oposats a nivell formal que es poden identificar de forma senzilla amb les aigües inferiors i amb el cel superior. 

L'olla és un receptacle de líquid que com la marmita i la caldera, pot contenir allò que després esdevindrà. Simbolisme d'úter, el mateix que la cova on la llegenda afirma que va ser trobada, i que per analogia reforça l'aspecte propici perquè les dones adquireixin de forma simpàtica el caràcter engendrador. No per altra cosa, l'olla es manté com a element típic transformador en contes i fantasies, en companyia de bruixes i bruixots.

La campana, amb la seva forma inversa, per estar penjada entre el cel i la terra, i pel seu só màgic que convoca al poder creador, és l'element idoni per complementar el caràcter de creació tel·lúrica de l'olla.

 

4. L'olla sagrada. Fotografia de l'autor del bloc.

En aquesta fotografia actual de l'esquerra es pot observar el detall de l'olla dins de la caixa de fusta.

En el refranyer català es mantenia el simbolisme ritual amb aquesta refrany:

"No portis a Núria la noia, no fos cas que fiqués el cap a l'olla".

Avui en dia encara pugen parelles a donar gràcies a la Mare de Déu pel fill que han tingut, després d'haver posat el cap dins de l'olla. Evidentment, si el fill és una nena moltes vegades rep el nom de Núria.

 

A tot això li hem d'afegir la presència de Nostra Senyora de Núria, va ser primordial com element cristianitzador dels diversos cultes pagans que existien en les valls pirenaiques durant l'Edat Mitjana. No podem obviar que abans del segle XII a Europa convivien perfectament els cultes animistes i els éssers sobrenaturals amb l'expansió del cristianisme pels àmbits rurals i muntanyencs. Si a Europa Occidental i a la Península Ibèrica aquesta cristianizació del camp va ser força lenta i costosa, encara ho va ser més a Catalunya. L'erudit francès Pierre Bonnassie pensa que moltes creences de índole pagana relacionades amb l'antiga religió animista es van mantenir molt vives a Catalunya durant tota l'Edat Mitjana. Bonnassie fins i tot demostra que Catalunya és una de les poques regions d'Occident on perviuen durant l'Edat Mitjana antropònims preindoeuropeus, fenomen totalment desconegut a França. Aquesta llarga immobilitat cultural de segles explicaria la continuïtat en el temps del paganisme en les mentalitats de moltes comunitats rurals de bosc i muntanya, afavorides pel seu aïllament geogràfic.

Aquests cultes es fan palesos en una de les obres cabdals, Historia i miracles de la Sagrada Imatge de Nostra Senyora de Núria, escrita pel sacerdot Francesc Marés en el segle XVII. Un dels seus punts interessants és el següent, citat textualment:

"abans que allí s’edifiqués la santa Capella, aquell lloc de Núria era molt agreste, incult i aspre; i era tan hòrrido i espantable, que solament l’habitaven besties salvatges; en ell los pastors sentien moltes vegades udolar esperits malignes, i havien vist moltes visions de satiros, faunos o dimonis; per les quals visions males lo bestiar se’ls espantava, desgarriant-se i despenyant-se per fugir. Però en lo punt que fonc arribat allí lo sant home Amadeu, i edificà la santa Capella es estat aquell lloc sempre santificat, i ple de celestials virtuts, i deslliurat de vissions i il·lusions d’esperits diabòlics."

5. Vidriera del Santuari amb la imatge de la Verge, l'olla i la campana. Foto de l'autor.

La protecció de la Verge de Núria, com a Gran Mare, acull tant a pastors com a caminants. També, com no podia ser d'una altra manera, al bestiar i a les pastures. Fins i tot era tinguda com a intercessora o protectora dels pactes dels casaments. En el mateix santuari trobem en un expositor una referència interessantíssima sobre un trencament d'un pacte de casament entre un matrimoni del Ripollès i un altre de la Cerdanya, ni més ni menys que de l'any 1586, en el dia de la Verge de Núria i de les Mares de Déu trobades; 8 de setembre. És digne de destacar que tot i ser un matrimoni de conveniència pactat entre els pares, aquest no s'acaba de realitzar perquè els nois no s'estimen. Una mostra digna a tenir en compte de forma comparativa amb aquest tipus d'actes en d'altres societats:

"Dilluns, a vuit de setembre de l'any 1586, davant de l'esplanada de davant de la capella i casa de Nostra Senyora de Núria, nosaltres Joan Andenís Peix, fill legítim d'Andanís Peix, fargaire i Joana conjugues habitants de Queralbs d'una part i Maria, donzella, filla legítima i natural del Serrador de Fontpedrosa i Rafaela, conjugues, habitants d'Err, terra ceretana, sabent i atenent que en los dies passats los dits pares prometeren de paraula en lo lloc de Planés com voldrien tenir lo càrrec de matrimoni si se agradaven, passessin en avant lo matrimoni... i com que no s'han agradat ni agradaran... sia cancel·lat".

Els pastors i la cornamenta del bestiar

La visita actual al santuari, a part de la importància que manté com a centre privilegiat d'activitats d'oci de muntany (com ho són el muntanyisme i l'esquí a les seves instal·lacions), ens permet descobrir en una exposició permanent la importància del món dels pastors al voltant de la Vall. Les tres festivitats anuals que encara es celebren segueixen mantenint viva aquesta importància.

• 29 de juny: Antany, en aquesta data es tornava a obrir el santuari i es pujaven de nou els ramats a les pastures de muntanya. Actualment es continua celebrant aquest dia amb la missa solemne i la benedicció de pans i farinetes.

• 1 de setembre: Diada de Sant Gil, en què es celebra la Festa dels Pastors. Antigament, aquest dia es donava per acabada la temporada de pasturatge d'alta muntanya.

• 8 de setembre: Es commemora el dia del naixement de la Mare de Déu amb un aplec on participen nombroses persones batejades amb el nom de Núria. Acabada la missa, es duu la imatge de la Mare de Déu fins a l'ermita de Sant Gil, on se li canten els goigs.

Evidentment, el lloc on es troba el santuari dins de la Vall era un punt estratègic en les rutes transhumants. Joan Amades, a la seva obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya,  explica quines eren les ofrenes i celebracions:

"Els pastors ofereixen a la Mare de Déu els productes del bestiar: llana, formatge i mantega de llet d'ovella i un cap de bestiar, que representa la carn. Antigament, li oferien un parell de banyes de les més grosses entre tots els caps de bestiar que pasturaven per aquelles valls sota la protecció de la Mare de Déu. Era costum que els pastors reservessin el cap més cornut per tal de poder-ne utilitzar les banyes per a l'ofrena; si es veien forçats a vendre'l, posaven per condició que venien només la carn, la pell i els ossos i també els unglots, però que les banyes no entraven en el pacte. El comprador les havia de tornar un cop morta la bèstia. El pastor que oferia les banyes se les lligava una a cada costat del front com si li sortissin del cap. Cornat així, i amb una barretina com a més llarga millor, que li penjava esquena avall, es passejava amb aire de triomf per entre la gentada que assistia a la festa. A l'hora d'oferir, era el darrer de la colla de pastors que portava ofrenes i, quan li tocava el torn, deslligava les banyes i les lliurava al sacerdot, amb tota solemnitat, com si fossin part del seu cos." 

Tal com es pot suposar aquesta celebració tenia connotacions clares sobre la sacralitat dels genis protectors del bestiar, molt anteriors al cristianisme, i també amb una al·lusió a la fertilitat dels ramats. No podem obviar tampoc que la parella  masculina de la Deessa Mare és el déu cornut. Actualment a Cornellà de Terri (Girona) es segueix celebrant una festivitat similar anomenada el ball del cornut.

6. Festivitat del ball del cornut, Cornella de Terri, Girona.

El menhir o pedra de Sant Gil 

Finalment no podem deixar d'esmentar l'existència de monuments megal·litics propers al Santuari de Núria, que segons les tradicions també eren utilitzats en cerimònies per afavorir la fertilitat de les dones, sobretot fregar el seu cos contra els menhirs o posar el cap dins de cavitats pètries. Aquest podria ser el precedent de les tradicions sobre l'olla de Núria.  El mateix Joan Amades, aquest cop en el Costumari Català fa la següent referència: 

"Arreu d’Europa hom considera els megàlits posseïts de gràcies i de virtuts afavoridores de la fecunditat i dels amors. Fins fa poc han estat en ús nombroses pràctiques per part de fadrines que desitjaven casar-se i de nuvis que volien fillada. Consistien gairebé sempre a fregar-se certes parts del cos ben lleugeres de roba i a posar la testa dins de cavitats. Podríem referir abundants exemples que no fan al cas. A casa nostra es conserven algunes restes d’aquests costums que semblen reconèixer orígens culturals. Fins ara fa un segle, si fa no fa, els matrimonis que volien obtenir fruit de benedicció pujaven per aquests temps a Núria i la muller es fregava amb l’anomenada pedra de Sant Gil, que era un menhir que s’aixecava al final de la gorga, just al començament de la vall, al qual era atribuïda la virtut de convertir l’esterilitat en fecunditat. Com que el santuari s’obria per Sant Pere , durant el maig aquell paratge era molt poc transitat i feia la pràctica viable. Més ençà hom convertí el megàlit en una gran creu anomenada la creu d’en Riba, i la pedra de Sant Gil i la seva virtut van passar a la pedra que sostenia l’ara de l’altar de la capella de Sant Gil, immediata la santuari, la qual arribà a ésser tan visitada per les casades sense fills que calgué resguardar la part posterior de l’ara amb u reixat de ferro que privava d’acostar-s’hi. Fou des d’aleshores que es va estendre la pràctica, encara avui en ús, de posar el cap dins de l’olla metàl·lica que havia estat del sant eremita Gil, mentre hom estira la corda de la campana immediata i dóna tantes campanades com fills desitja tenir".

En la foto inferior es pot observar la Creu d'en Riba, que segons sembla, substitueix l'antic menhir de La pedra de Sant Gil, que ocupava el mateix lloc privilegiat. Els que hagueu fet el camí des de Queralbs ja coneixeu que el coll on es troba és un mirador excepcional vers la vall i el santuari i que apareix de sobte després de caminar ascendent pel mig del camí que s'ha anat obrint el riu Núria entre les dures pedres i que baixa des del santuari del mateix nom. Un gran escenari de la Deessa Terra, que segur que era enormement apreciat pels nostres avantpassats que vivien molt més connectats a Ella que nosaltres.

7. Creu d'en Riba, on abans s'aixecava el menhir de La Pedra de Sant Gil.

Fotografies

1. Santuari de Núria, dins de la vall del mateix nom

2, 4 i 5. Fotografies de l'autor del bloc.

3. Parella celebrant el ritual de fertilitat.

6. Festivitat del ball del cornut, Cornella de Terri, Girona.

7. Creu d'en Riba, on abans s'aixecava el menhir de La Pedra de Sant Gil.

La Deessa Aranya (Spider Goddess)

A vegades sembla realment increïble com la simbologia aplicada a alguns animals, coses, objectes o aspectes vitals tenen un caràcter universal. En les línies que ara llegireu podreu comprovar com això realment és així en un dels petits animalons que gairebé existeixen a tot arreu. Ens estem referint a les petites (i a vegades no tant petites) aranyes. Petits éssers que sovint desperten en la nostres emocions rebuig, por o fàstic, però que en cultures de tot el món (tal com afirma Juan Eduardo Cirlot) han estat associades a tres sentits simbòlics diferents, que es superposen, confonen o divergeixen segons els casos, dominant sempre algun d'ells:

• La seva capacitat creadora, al teixir la seva tela.
• El de la seva agressivitat.
• El de la pròpia tela, com a xarxa espiral dotada d'un centre.

1. Deessa Mare de Teotihuacan, o Dona Aranya teotihuacana

La Gran Deessa Mare de Teotihucan, Senyora de la Terra, la Vida i la Mort, està representada a sobre d'una cova amb aigua. La cova té la forma d'una flor de quatre pètals, que simbolitzen la matriu materna, la creació, el lloc del naixement i descans. 

La Deessa Mare es coneix també com la "Dona Aranya teotihuacana", deessa del inframón, l'obscuritat, la terra, l'aigua, la guerra i la creació mateixa. A sobre del seu cap podeu observar una aranya penjant del seu fil. De l'arbre que creix damunt de la Deessa s'hi poden observar aranyes i papallones.

Continuant amb Cirlot, l'aranya en la seva tela és un símbol del centre del món i en aquest sentit és considerada a la Índia com a Maia, l'eterna teixidora del vel de les il·lusions. La destrucció de l'insecte no fa sinó altra cosa que ratificar aquest simbolisme del fenomènic. Per aquest motiu Schneider afirma que les aranyes, destruint i construint sense parar, simbolitzen la inversió continua a través de la que es manté l'equilibri de la vida en el cosmos. D'aquesta manera el simbolisme de l'aranya penetra profundament en la vida humana per a significar aquell "sacrifici continu", mitjançant el que l'home es transforma sense parar durant la seva existència; i fins i tot la mort es limita a debanar una vida antiga per filar una altra de nova. Amb aquest mateix sentit apareix, en molts mites i contes, l'eterna filadora que fila i fila sense parar, per exemple en la cançó mallorquina de "La Balanguera", compendi clar i impressionant sobre aquestes mateixes idees:

La Balanguera misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela del demà
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrere
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i d'argent.
De la infantesa que s'enfila
de la vellúria que se'n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà

En la mitologia grega tenim també un clar exemple en la figura d'Aracne, aquella jove que era una magnífica teixidora i que la deessa Atenea, fins i tot, va sentir enveja dels seus brodats i per això la va convertir en aranya (després que aquesta es pengés, penedida per haver reptat a la deessa Atenea a veure qui teixia el millor brodat):

2. Representació d'Aracne, amb el teler i la tela d'aranya.

  "Viu doncs, però penja malvada, i el mateix càstig, perquè no estiguis segura en el futur, estigui declarat per la teva família i els teus remots descendents". Després d'això, al marxar-se, la va ruixar amb el suc de l'herba d'Hécate, i al punt es van evaporar els seus cabells tocats per la trista droga i amb ells el nas i les oïdes: el cap se li torna diminut i també tot el cos d'Aracne és petit; en el costat té incrustats uns fins dits en lloc de cames; el demés ho ocupa el ventre, del que, en canvi, ella deixa anar un fil, i com aranya, treballa les seves antigues teles." Ovidi, Les metamorfosis, Llibre VI, Aracne.

Són nombrosos els mites i la simbologia que relacionen a l'aranya, la dona i la creació de xarxes, teles, els teixits o els fusos. La connotació entre el fil de la vida i les parques gregues en són un exemple, però podem també esmentar la Gran Mare Aranya dels Indis Americans, la deessa Maia hindú com a creadora de la il·lusió de la vida o la deessa nòrdica i germànica Frigg, esposa del déu Odin, que fila els núbols.

3. La deessa Frigg filant els núbols, de J.C. Dollman

4. La deessa maia Ix-Chel

O fins i tot la deessa maia (en aquest cas de la cultura Maia americana, no de la Índia)  del part, Ix-Chel, que és un autèntic compendi d'aquestes diverses idees. La placenta es representa com una tela d'aranya i del seu centre surt el cordó umbilical, o fil, que uneix a l'home amb la resta del univers. Ix-Chel, a més és la deessa de les teixidores, així com de la caça i del guerra (com correspon a la complexitat de la Gran Deessa).

La increible història de les Verges de les Aranyes




I de tot això que hem estat exposant ara passarem a descriure un parell d'històries que, com a mínim, resulten curioses o sorprenents. Pel que a mi respecta, estic fermament convençut que es tracta d'un clar procés de cristianització d'algun culte anterior a les aranyes, sobretot en el segon cas ja que la devoció a aquesta Verge i les seves aranyes, tal com veurem, es devia principalment al gremi dels flassaders (és a dir a un gremi medieval relacionat amb la tela de teixits).

La Verge de l'Aranya, Bordon (Terol, Aragó)

Sobre la procedència d'aquesta imatge i veneració, Joan Amades explica:  un romeu havia demanat permís per entrar a l'església al rector, a qui trobà al peu de la porta. Quan feia més d'una hora que hi havia entrat, i en veure que no en sortia, el sacerdot entrà la temple; el romeu havia desaparegut i, damunt de l'altar, el rector trobà la imatge de la Mare de Déu amb un dimoni als peus en figura d'aranya. D'aquesta circumstància prengué el nom que la distingeix.

En aquesta narració ja podem observar que la naturalesa estranya d'aquesta imatge mariològica es justifica popularment en la seva aparició misteriosa, en la que es desconeix l'origen del desconegut que la deixa dins del temple cristià. També s'identifica la pròpia aranya com el mateix dimoni, circumstància prou contradictòria ja que la Verge pren el seu nom propi (com si poguéssim dir talment Verge del Dimoni). Tot plegat es vol blanquejar allò que és difícil de congregar en un mateix decorat, una imatge de la Mare de Déu que conté a una aranya en els seus peus. Allò que segurament era complicat de poder justificar i que queda reflectit en la següent anècdota. Diuen que els veïns de Bordon, entre altres peticions que feien a aquesta Verge, la pujaven a la torre de l'església quan venien tempestes per tal que aquesta les desfés.Això era interpretat de manera inversa pels veïns del poble de Castellote, que quan veien venir la tempesta afirmaven: "Ya han sacau la espeluzniada de Bordón" (ja han tret l'esgarrofisa de Bordon), és a dir que els veïns del poble del costat assumien un caràcter diabòlic o tremebund a la imatge que tenia l'aranya als seus peus.



  

5. Imatge original de la Verge de l'Aranya

Aquesta és la imatge original de la Verge Santa de l'Aranya va desaparèixer, com moltes, durant la Guerra Civil espanyola. L'actual no té res a veure. L'antiga era una talla de la Verge amb el Nen Jesús en braços d'alabastre que en els seus peus tenia una teranyina en la que hi havia una aranya i una papallona. Curiosa coincidència; els mateixos dos símbols que apareixen en la representació de la Gran Deessa Mare de Teotihucan.

6. Pintura actual a l'església de Bordon

Pintura actual de l'església de Bordon, on es pot apreciar el dibuix de l'aranya i la papallona als peus de la Verge de l'Aranya.

Com no podia ser d'una altra manera, la interpretació catòlica sobre el simbolisme de l'aranya als peus de la imatge es correspon amb que la Mare de Déu està trepitjant el dimoni. Si en moltes ocasions està representat en forma de drac o de serp, està clar que l'aranya en aquesta ocasió no pot ser altre cosa que el mateix dimoni. La papallona, per tant s'interpreta en llenguatge cristià com allà pur que vol ser apressat pel dimoni però que es trepitjat per la Verge. 

Tal com podem observar en un dels paràgrafs dels gojos que figuren en el Fons Mariològic Jordi Santaló Rull, l'explicació és aquesta:

"Hay bajo tu pedestal una Araña y Mariposa, ésta explica misteriosa tu inocencia Celestial; la otra es la fiera infernal que venció tu gallardía, Virgen Santa, etc."

7. Documentació del Fons Mariològic Jordi Santaló Rull sobre la Verge Santíssima de l'Aranya. Fotografia de l'autor.

Mare de Déu de les Aranyes, carrer dels Flassaders, Barcelona

Aquesta imatge i la capella on es venerava ja no existeixen, a la Ciutat Vella de Barcelona, però ho recull Joan Amades en la seva obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya:

"A la capella, hi niaven unes aranyes molt petites, diferents de totes les altres, i la gent les anomenava aranyetes de la Mare de Déu; de cap manera no les podien expulsar de la capella, la qual tenien sempre ricament guarnida i endrapada de cortinatges i penjarelles de teranyines que la gent feia servir de remei: les posaven damunt de talls, ferides o nafres. Un veí immediat a la capelleta les recollia i venia a poc preu. La gent deia que les aranyes eren beneïdes per la Mare de Déu, que els oferia la seva casa com a posada i les protegia de tot".

Tal com es pot deduir de forma clara, les aranyes eren sagrades en aquesta capella i funcionaven de manera homeopàtica i simpàtica. Les seves teranyines tenien propietats curatives i màgiques, fet que posa en evidència un antic culte a aquests animalons, abans que aparegués la imatge de la pròpia Verge. 

Un altre punt altament important és que aquesta capella estava en el carrer dels Flassaders, és a dir al carrer on treballaven els artesans que feien flassades i mantes. Gremi que fabricaven teixits i que per tant podria tenir a veure, i molt, en la tendència a escollir les aranyes com animals sagrats per la seva capacitat creadora de teixir tela.



Apel·les Mestres, la Mare de Déu i les aranyes

Per acabar amb la relació entre la Verge, les aranyes i el fil sagrat i diví que enllaça l'existència humana volem destacar el poema del gran Apel·les Mestres, acompanyat d'un dels seus esplèndids dibuixos: 

La mare de Déu cap al tard filava

lo sol era post, les flors aclucades.

La guanya la son a mitja fusada,

li cauen les mans damunt de la falda

De tots als racons acuden aranyes

escalen el fus i el maset engamben

el fil començat feineres agafen,

en un dir Jesús, tot el floc filaven.

La mare de Déu ja se’n despertava

« Déu vos do salut, filadores santes,

el que filareu seran fils de plata,

per filosa i fus les florides branques »

8. Dibuix d'Apel·les Mestres.

Fotografies

1. Deessa Mare de Teotihuacan, o Dona Aranya teotihuacana
2. Representació d'Aracne, amb el teler i la tela d'aranya.
3. La deessa Frigg filant els núbols, de J.C. Dollman
4. La deessa maia Ix-Chel
 5. Imatge original de la Verge de l'Aranya
 6. Pintura actual a l'església de Bordon
 8. Dibuix d'Apel·les Mestres.

Eleusis: Un santuari de la Mare Terra (Eleusis: A sanctuary of Mother Earth)

En una de les primeres entrades d'aquest bloc, que rep el nom de la meva obra d'assaig La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització, feia referència (entre d'altres punts) als diversos aspectes de la cultura grega clàssica que van seguir contenint elements i simbologia important en relació a la figura de la Deessa Mare i la Terra. La mitologia clàssica grega recull sovint aquesta herència i una de les mostres més clares és el cicle de vida i mort que queda reflectit en la deessa Demèter (Deessa Mare) i el rapte de la seva filla Persèfone pel déu de l'inframón Hades, i que es reconegut sovint com una al·legoria als cicles estacionals, a l'etern retorn de la primavera i la tardor. Aquest cicle era celebrat any rere any en un dels santuaris més sagrats de la vella Grècia, Eleusis. Avui parlarem una mica sobre aquest lloc sagrat relacionat amb la Mare Terra.


 

1. Representació pictòrica del rapte de Persèfone per Hades.

Una de les característiques de les idees religioses que giren al voltant de la Deessa Terra i al Deessa Mare  és que la vida, la història no és lineal. Ens trobem amb un univers cíclic, on no hi ha un inici i un final de les coses. Els misteris religiosos grecs i romans mantenien en les seves cerimònies tot aquest univers simbòlic que, des de la prehistòria, s'havia anat transmetent de generació en generació. Una tradició, que precisament pel fet de ser mistèrica no podia ser transmesa de forma escrita. Això no vol dir que no ens hagi arribat que és el que podia representar tot el que contenien aquelles cerimònies secretes que només estaven reservades pels iniciats o mystes, ja que tal com va dir molt encertadament el gran historiador Pierre Vilar, "sabem que, en quan l'escriptura s'acabà inventant, l'orgull dels poderosos la va utilitzar per abocar a la posteritat cròniques, llistes de dinasties, relats de batalles; i durant molt de temps, la història va ser això. Afortunadament també van haver poetes. Però tinc la debilitat de trobar més verídiques que la poesia, i més commovedores que les cròniques, les runes dels pobles, plànols de cases, pintures sobre roca, vaixella en la que han menjat homes, joies que adornaven a les dones, instruments creats per l'home, i també desgraciadament, armes!"

Faig referència a les paraules de Pierre Vilar, ja que és gràcies a alguns textos clàssics i també, sobretot, a les representacions artístiques, que avui en dia podem saber alguna cosa del significat real dels misteris eleusins. Però també ajuden, i molt, els avenços científics i la mirada multidisciplinar. L'obra de referència El camino a Eleusis, una solución al enigma de los misterios, (R. Gordon Wasson; especialista en l'estudi de fongs enteògens, Albert Hofmann; químic i precursor en la sintetització química del LSD i Carl A.P.Ruck , filòleg especialista en el Món Clàssic) ens permet intuir el que es feia i es sentia entre els murs del santuari sagrat.

2. Portada del llibre El camí a Eleusis

Els misteris que es celebraven a Eleusis, congregaven cada tardor una munió de pelegrins que celebraven uns rituals secrets on s’evocava com Persèfone ( Core o Proserpina pels romans) havia estat raptada pel senyor de la mort Hades (o Plutó) mentre la noia collia flors. La seva mare Demèter (Ceres pels romans) havia estat buscant a la seva filla fins poder-la recuperar.

Eleusis era el principal santuari dels Atenesos, després del de l’Acròpolis. A uns trenta quilòmetres de la ciutat d’Atenes es troba actualment la població d’Elefsina, on en temps clàssics s’aixecava el santuari. El camí que unia les dues viles a antiguitat rebia el nom de Via Sacra. Avui en dia aquest camí no te res de sagrat, excepte el nom. El recorregut actual parteix entre edificis industrials de la capital grega i passa per baixos suburbis mentre ascendeix lentament cap a les primeres estribacions de la cordillera que limita per occident la plana àtica. El viatger de l’Antiguitat solia aturar-se al cim i descansava en un petit bosc de llorers consagrat a Apol·lo, més endavant passava per diversos rierols salobres que es creia que manaven d’una font subterrània i que constituïen la frontera entre els dos mons: el dels vius i el dels morts.
 

3. Cova d'Hades a Eleusis

Aquesta cova al santuari d'Eleusis, anomenada la cova d'Hades forma part del cicle mitològic del rapte de la jove donzella Persèfone, com a lloc d'entrada i/o sortida a l'Inframon. Com moltes altres vegades, la cova forma part de la simbologia pròpia de la sacralitat de la Deessa Terra.

S’anomenaven misteris perquè ningú, sota pena de mort, podia revelar el que succeïa al santuari i eren considerats els més sagrats de Grècia. S’ha escrit molt i s’han argumentat teories diverses sobre el que representaven aquests misteris i quins eren els rituals que es portaven a terme entre els murs del telestèrion, o sala d’iniciació.

Diversos autors, com Karl Kerenyi a Eleusis: Imagen arquetípica de la Madre y la hija o Carl P. Ruck a El camino a Eleusis, sostenen que en aquesta sala no es realitzava cap representació teatral o dramàtica. El segon, a més, afirma a l’igual que els autors R. Gordon Wasson i Albert Hofmann, que a les cerimònies es consumien substància al·lucinògenes produïdes pel Claviceps purpurea, un fong parasitari de la civada i el blat. 

També es consumirien altres tipus de drogues obtingudes del cascall o dormidora (Papaver somniferum), d'on s'obté l'opi. En moltes de les representacions artístiques del cicle eleusí es poden contemplar les deesses Demeter i/o Persèfone amb els cereals i el cascall, com és la que tenim a sota.

4. La deessa Demèter amb espigues de cereals, cascalls i serps.

Les referències que ens han arribat d'alguns dels autors clàssics també ens permeten deduir que els iniciats dels misteris eleusins no rebien cap tipus d'ensenyament o coneixement de forma racional, únicament havien de viure una experiència indescriptible. Aristòtil va dir al respecte: "Els iniciats havien de patir, sentir, experimentar certes emocions i estats d'ànim.; no estaven allà per aprendre res".

És innegable que la cerimònia que es realitzava al santuari d'Eleusis i el seu caràcter altament sagrat en la religió grega, evidenciava un nexe evident amb la Deessa Mare i la Deessa Terra, concretament amb la terra i els seus fruits, l'inframón, la vida i la resurrecció. En aquesta representació inferior podem observar a Perfèfone i Hades com a senyors de l'inframon.

5. Persèfone i Hades com a senyors de l'Inframòn.

Fotografies

 1. Representació pictòrica del rapte de Persèfone per Hades.
 2. Portada del llibre El camí a Eleusis.
 3. Cova d'Hades a Eleusis.
 4. La deessa Demèter amb espigues de cereals, cascalls i serps.

 5. Persèfone i Hades com a senyors de l'Inframòn.