La Reina del Cel (The Queen of Heaven and Sky)

Alguns dels que llegiu aquest bloc gaudiu de la festivitat del 8 de desembre. Com ja sabreu, a Catalunya i Espanya, i també a Portugal es celebra una de les diverses festivitats catòliques del calendari. A altres llocs també es festiu, sobretot a països llatinoamericans per influència de la tradició catòlica, com poden ser Argentina, Colòmbia, Panamà,Paraguai, Perú o Xile, entre d'altres. És la festivitat de la Immaculada Concepció, que comporta la creença cristiana de que la Verge va ascendir en cos i anima als cels i per tant va ser anomenada Reina del Cel, tal com havien estat anomenades les grans deesses de l'Antiguitat, com són Innana, Ishtar, Isis o Nut. Algunes d'elles apareixen en l'Antic Testament i van demonitzades pels teòlegs cristians. Anem a veure aspectes de les diverses deesses que han rebut el títol de Reina del Cel. En la traducció en anglès que he redactat en el títol he volgut remarcar el doble regnat en el cel espiritual i el material, per la pròpia immanència de la divinitat material que comporta la figura de la Deessa Terra.

1. Papir amb la representació de la deessa egípcia Nut com a cúpula celeste.

Tornant a la festivitat del 8 de desembre, el que potser desconeixeu, ja que avui en dia en la nostra societat urbana postmoderna no hi ha gaire lloc per les fórmules religioses tradicionals (estic fent una valoració objectiva, sense cap contingut ni positiu ni negatiu per part meva al respecte), és que en aquesta festivitat es celebra un dels dogmes catòlics de més tardana aprovació per l'Església l'any 1854 de la Immaculada Concepció de Maria: la que va ser concebuda sense màcula. 

D'aquesta manera es tornava a assumir la iconografia pròpia de les antigues deesses, encara que amb un significat totalment limitat i literal (les antigues deesses eren també verges però al mateix temps tenien una interacció sexual amb els seus fill paredres). Però des del segle IV hi van haver autors cristians que ja reconeixien la immaculada concepció de Maria: Sant Gregori de Nazianz la va definir com immaculada (amiantos) i Marcel d’Ancira com “sense taca” (acheantos) , Sant Agustí va declarar que Maria estava al marge del pecat original comès per Eva i que des de l’úter es transmetia a tot ésser humà (tot i que es va abstindre d’afirmar que havia estat concebuda sense pecat, és a dir sense relacions sexuals). Precisament els diversos aspectes de les antigues deesses mare que estaven relacionats amb la sexualitat van ser durament apartats i condemnats amb l'arribada de les religions monoteistes. Qualsevol símbol o missatge que connectés a les grans figures religioses (déus, sants o verges) amb símbols sexuals era digne de ser condemnat, i en l'actualitat motiu de grans polèmiques. Serveixi com exemple l'exposició censurada a Colòmbia Mujeres ocultes (dones ocultes) en la que l'autora Maria Eugenia Trujillo crea una sèrie d'obres en que es barregen els significats catòlics amb parts del cos de la dona, com a reivindicació del llarg rebuig que ha tingut la dona i la seva sexualitat en el catolicisme, i la subjugació i maltractament que ha tingut al llarg de la història. 

2. Peça artística de Maria Eugenia Trujillo de l'exposició Mujeres ocultas

En aquesta representació hi ha una barreja entre la màndorla que envolta a vegades a la Verge i la vagina femenina. Aquests dos símbols ja han estat relacionats des de l'Antiguitat, ja que la màndorla és un símbol arquetípic de la feminitat. Una de les verges més conegudes que estan envoltades d'aquest símbol és la mexicana Virgen de Guadalupe.

3. Mare de Déu de Puiggraciós (Figaró, Vallès Oriental), envoltada de màndorla doble. Foto de l'autor del blog.

4. Mare de Déu de Lledó, Valls (Alt Camp), envoltada d'una màndorla molt suggerent.

El pas més evident i important sobre l'assimilació de trets de naturalesa divina en Maria i la seva màxima equiparació amb les deesses mare antigues havia de venir per la petició escrita i signada per vuit milions de persones adreçada al Vaticà per tal que es considerés dogmàtica l'Assumpció de la Verge al Cel. La petició acabà en la proclamació del dogma declarat pel papa Pius XII afirmant que Maria va ser "elevada en cos i ànima a la glòria dels cels". A partir d'aquesta declaració, Maria ja podia ser considerada "reina del cel" tal com Isis, Ishtar o Astarté. Cal dir que aquest dogma va reconèixer un títol dels més atribuïts a la Mare de Déu durant molts segles abans.

 

5. Representació de la deessa síria Ashtarté, Reina del Cel.S.VII a.C.

Els mateixos hebreus, abans de que la seva religió monoteista centrada en el culte a Jahvé triomfés, retien culte a diverses divinitats, algunes de les quals eren deesses, tal com queda constància en alguns passatges de l'Antic Testament. Alguns autors consideren que les imatges d'Ashtarté i Ishtar van ser assimilades en el ritual jueu com a querubins o àngels.

6. Representació de Maria com Reina del cel, envoltada d'àngels i querubins.

Fotografies

 

1. Papir amb la representació de la deessa egípcia Nut com a cúpula celeste.
2. Peça artística de Maria Eugenia Trujillo de l'exposició Mujeres ocultas
3. Mare de Déu de Puiggraciós (Figaró, Vallès Oriental), envoltada de màndorla doble. Foto de l'autor del blog.4. Mare de Déu de Lledó, Valls (Alt Camp)
5. Representació de la deessa síria Ashtarté, Reina del Cel.S.VII a.C.
6. Representació de Maria com Reina del cel, envoltada d'àngels i querubins.

 

La Deessa Mare del Cep de Raim i la seva cristianització (Mother Goddess of the Grape Vine)

Molt abans de que el cristianisme tingués el raïm i el seu vi com un dels elements essencials dels ritus de l'eucaristia, aquests ja eren sagrats pels pobles prehistòrics i estaven associats també amb la figura de la Deessa Mare. Amb els segles el vi va estar present en els rituals dels sumeris, egipcis, perses, grecs, romans, jueus, hindus i cristians. A casa nostra també ho va ser amb els pobles ibers.

Tot i que la relació més coneguda del vi i el raïm amb la mitologia en la nostra societat es deu al déu grec Dionís i al Bacó romà, la seva antiga sacralitat i la seva presència (tal com afirmen Jean Chevalier i Alain Gheerbrant en el seu extens diccionari de símbols) és molt més antic. El cep del raïm havia estat identificat pels paleoorientals amb l'herba de la vida, i el signe sumeri de la vida era gairebé sempre un pàmpol. Aquesta planta estava consagrada a les grans deesses i la deessa mare s'anomenava al principi "la Mare Cep del Raïm" o "la Deessa Cep del Raïm". D'aquestes dues nominacions he extret el títol de l'entrada d'avui.

1. Deessa de la fertilitat amb gotims de raïm.

En aquesta placa de metall, procedent del sud d'Anatòlia o el nord de Síria, (s.VIII o VII a.C.) podem observar a una deessa de la fertilitat, pujada en una muntanya, sostenen en les seves mans dos gotims de raïm. 

No ens ha d'estranyar que una de les deesses mares i de la fertilitat més famoses de l'Antiguitat, la deessa Artemis d'Efès fos associada també amb el cep del raïm. Tal com sosté Jean Hani a la seva obra La Verge Negra i el misteri de Maria, el cep estava considerat l'expressió vegetal de la immortalitat, particularment en tota la zona d'Orient Pròxim, i molt a sovint estava consagrat a la Magna Mater. En el cicle de Tammuz, una deessa germana del déu s'anomena "Cep celestial"; el cep, consagrat a la Gran Mare anatòlica, que té estretes relacions amb la d'Efes, i que era designada en aquesta regió com "Arbre de la Vida" i "fusta de la vida". Segons el mateix Hani, ens trobaríem així molt a prop de la consideració que posteriorment tindrien els cristians respecte a la Verge Maria com "verdader cep que dona el fruit de la vida". 

2. L'enigmàtica Artemis d'Efes

A la Península Ibèrica hi ha qui afirma que el conreu de la vinya ja existia a l'any 3000 aC (podeu veure una pàgina interessant sobre el Museu del Vi, a la Rioja). La importància que després tindria el vi amb la romanització i que arriba fins als temps actuals, tindria un precedent important amb l'arribada dels pobles fenicis i grecs que van influir d'aquesta manera en els pobles autòctons ibers, tal com es pot apreciar en alguns jaciments ibers, com és el de l'Alt de Benimaquia (Dènia, València). El vi no només tindria una importància cabdal a nivell econòmic en aquestes diverses cultures (hi ha indicis sòlids arqueològics de que entre els segles VIII i VI aC hi havia producció de vi important en diversos punts de la Península Ibèrica), a més tindria una funció ideològica vital, relacionada directament en la seva funció religiosa. Tinguem present que el marc social del vi, en els seus orígens, tenia tres ambients diferenciats, amb tres implicacions diferents: el seu consum en els habitats urbans, en els santuaris o espais sacres i en les necròpolis (In vino humanitas, vino y cultura en la turdetania prerromana).

3. Tassa ibera per veure vi.

En aquesta tassa ibera del segle III a.C., que ha estat interpretada com una copa per veure vi, hi ha representades les ones del mar, la quilla d'un vaixell grec, així com els ceps i les argolles en honor de Dionís.

Un dels exemples clars sobre la relació del raïm i el vi en l'espiritualitat dels ibers són les representacions dels grans de raïm en els pebeters ibers de Demeter/Tanit. Els pebeters, tal com ja hem comentat en altres entrades del nostre bloc, eren els recipients ceràmics de terra cuita on les ibers cremaven incens o perfums en honor de les divinitats. No queda clar si representaven a la deessa Demeter, Tanit, Artemis o Astarté, però si que eren una mostra de la divinitat de la Gran Mare, amb la seva vinculació clara amb la fertilitat i la Terra. En molts d'ells apareixen els grans o gotims de raïm, tant en la part central del front de la deessa o bé com a forma de les seves arracades.

4. Pebeter iber de deessa amb raïms i cereals.

Pebeter iber de la Deessa Mare provinent d'Empúries. Tres grans de raïm en el centre de la corona agrària de la deessa i arracades en forma de gotims de raïm aporten solidesa al vincle que es seguia mantenint des de temps neolítics entre la Mare Terra i el vi.

La funció religiosa i espiritual del vi no podia desaparèixer amb l'aparició del cristianisme. És del tots conegut, tal com ja hem esmentat abans, la seva importància en els ritus de l'eucaristia, en el fenomen de la transsubstanciació de la sang en vi. 

5. Quadre de la "Maceració mística"

 En  aquest quadre sorprenent i impactant anomenat "Maceració mística" o "trepitjat del raïm místic" tenim una perfecta sincretització entre el suc del raïm i la sang de Crist. El trobem a l'església de Sant Tomàs, a la localitat d'Haro, al cor de la zona vitivinícola per excel·lència de La Rioja.

     

Però no és tant conegut, el fenomen de les aparicions de imatges de la Mare de Déu relacionades amb els ceps i les vinyes. Tal com explico en el meu treball La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització:

La importància del vi i de les vinyes se’ns presenta integrada en les nombroses Mares de Déu que tenen aquestes referències en les seves advocacions. Trobades en vinyes i parres,  en regions amb profund arrelament vitivinícola, són possiblement succedànies de velles divinitats del vi i de les vinyes de caràcter local. La vinya va ser expressió vegetal de la immortalitat, a l’igual que el vi; per això a l’Orient pròxim se la va considerar a sovint símbol de l’Arbre de la Vida. I les invocacions litúrgiques a Maria s’afegeixen a les que se l’assimila a l’arbre: 

“Oh Mare de Déu, tu ets el cep veritable que porta el fruit de la vida”, “Vinya que has ofert el raïm de benediccions als que beuen d’ell”, “Vinya que has produït el vi que alegra les ànimes”

A Catalunya podem posar cinc exemples; la Mare de Déu del Vinyet (Sitges, Garraf), la Mare de Déu de la Bota (Barcelona), la Mare de Déu de Meia ( Vilanova de Meia, La Noguera), la Mare de Déu de les Parrelles (Balaguer, La Noguera) o la Mare de Déu de la Vinya (Sant Pere de les Puel·les, Barcelona).

D'aquestes cinc imatges, la que actualment encara té més veneració és la de la Mare de Déu del Vinyet, a Sitges (Barcelona). Fins i tot el nom de Vinyet encara es segueix mantenint encara com a nom de dona a Sitges. 

 

6. Estampa de la Verge del Vinyet.

Estampa on apareix en el centre la imatge de la Mare de Déu del Vinyet. El gotim de raïm no pot faltar, com tampoc una barca que testimonia la seva advocació per mariners i pescadors de Sitges que la tenien com la seva advocada davant dels perills del mar (com tantes i tantes Mares de Déu i com les antigues deesses Artemis, Demeter o Afrodita). Les fulles i troncs que s'observen a la part inferior de la imatge, sobresortint dels núvols pertanyen a ceps de raïm.

Segons refereix la tradició (recollida com sempre en el llibre Joan Amades, Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya) la va trobar un esclau moro cavant en una vinya ( de nou tornem a trobar la figura del "moro" que per nosaltres és un simbolisme clar del manteniment d'una tradició pagana anterior al cristianisme). La tradició que esmenta Amades diu també que els raïms de la vinya on fou trobada la Verge van prendre una dolçor molt superior a la de tota altra mena de raïm, i un gust com cap altre, amb els que els sitgetans van fer un vi propi i especial, que van anomenar malvasia. Una mostra més, per a nosaltres, de que estem parlant sobre la sacralitat del raïm de la zona, més enllà del simbolisme cristià aportat per la imatge de la Mare de Déu.

A la resta de la Península Ibèrica també van anar "apareixent" imatges marianes que cristianitzaven els antics cultes vinícoles. Per exemple Nuestra Señora de Remelluri, (Araba, Pais Vasc), on tal com es pot veure a la fotografia inferior es guarda l'antiga imatge de la Verge (d'una aparença força arcaica) dins un retaule de fusta on està representat un sant o monjo sostenint un gotim de raïm, al mig d'un camp de vinyes. La granja on es troba la capella es encara un centre productor de vins que tenen el mateix nom.

7. Mare de Déu de Remelluri en la Granja del mateix nom. Fotografia d'Ana Arroyo.

Des de Aragó i altres punts també és va estendre la relació de la Verge amb el raïm, tal com passa entre d'altres amb la Virgen de la Carrodilla (Mendoza, Argentina).

8. Verge de la Carrodilla (Mendoza, Argentina)

Verge de la Carrodilla (Mendoza, Argentina). La seva advocació original prové d'Osca (Aragó). Porta un gra de raïm en la seva ma esquerra i els grans de raïm estan molt representats en la seva vestimenta.










Fotografies

1. Deessa de la fertilitat amb gotims de raïm.
2. L'enigmàtica Artemis d'Efes
3. Tassa ibera per veure vi.
4. Pebeter iber de deessa amb raïms i cereals.
5. Quadre de la "Maceració mística"
 6. Estampa de la Verge del Vinyet.
 7. Mare de Déu de Remelluri en la Granja del mateix nom. Fotografia d'Ana Arroyo.
 8. Verge de la Carrodilla (Mendoza, Argentina)

Fòssils sagrats i la Deessa Mare (Sacred fossils and the Mother Goddess)

No sé si el títol de l'entrada d'avui us haurà sorprès. Els que si que us puc assegurar és que jo si que em vaig sorprendre quan vaig descobrir que en alguns temples cristians és tenen com a sagrats fòssils de diverses característiques. En la tradició popular es manté encara el seu aspecte màgic i diví gràcies a la pàtina de la cristianització. 

És impossible saber des de quin moment els homes i dones dels llocs on aquestes pedres curioses anaven aflorant a la superfície de la Mare Terra, van mantenir una especial reverència cap a ells i els hi van atorgar sovint un caràcter salutífer i protector. L'impacte havia de ser considerable quan veien algunes pedres que tenien formes estranyes i dibuixos curiosos, que s'escapaven totalment del seu enteniment.

Exposarem diversos casos i començarem pel més interessant, ja que és el que aglutina millor les consideracions del nostre blog. Diem que aglutina perquè es tracta primer d'una pedra sagrada, és a dir la pedra genitrix que ha estat associada numeroses vegades amb la Deessa Terra i en segon lloc perquè la seva forma és la de l'estrella de cinc puntes, que ideogràficament ha estat identificat (entre d'altres símbols, ja que ha estat representat en llocs i moments diversos amb significats diversos) amb la Deessa Mare, així com la deessa Venus.

1. Estrelletes fòssils de la Mare de Déu de Mig Camí, Tortosa.

En aquest primer cas ens referim als fòssils en forma d'estrelles que apareixen molt a prop del santuari de ma Mare de Déu de la Providència o de Mig Camí (prop de Tortosa). Rep el nom de Mig Camí per estar a mig recorregut entre Tortosa i l'ermita de la Mare de Déu del Coll de l'Alba, en l'antic camí romà que conduïa de Tortosa a Tarragona. Al davant del temple, des del mateix lloc d'on està presa la fotografia inferior, es troba un petit turó en el que des de temps remots s'han anat trobant diminuts fòssils marins en forma d'estrella de cinc puntes. La tradició afirmava que aquests estels provenien del mantell de la Mare de Déu. Són fòssils marins de Pentacrinus neocomiensis, amb una antiguetat d'uns 100 milions d'anys.

2. Santuari de la Mare de Déu de Mig Camí, Tortosa. Fotografia de l'autor del bloc.

Si voleu consultar algunes de les creences llegendàries podeu consultar un interessant article anomenat Pràctiques i creences populars tortosines vinculades amb els fòssils anomenats estrelletes o crevetes i pilanets de Mig Camí. Entre les diverses llegendes que hi figuren (quinze concretament)  hi podem destacar tres temes rellevants:

• En diverses llegendes s'esmenten heretges o mahometans: van destruir el temple i la imatge de la Verge, li van tirar pedres a le Verge quan passava pel camí, etc. Tradicions que, com passa gairebé sempre en el llenguatge simbòlic llegendari no tenen cap fonament històric, però que per nosaltres aporten el pes de la referència sobre les antigues tradicions paganes que existirien en el lloc abans de l'aparició del cristianisme.

En d'altres es reflecteix el caràcter estelar de les estrelles de pedra de la Verge de Mig Camí. Els angelets tiren flors des del cel que es transformen en estrelletes, una pluja d'estrelles assenyalen el lloc on s'ha de construir el santuari a la Mare de Déu, plouen estrelles del cel i es transformen en les estrelletes de pedra de la Verge, etc. Una referència clara al caràcter celest de la figura de la Mare de Déu, tal com ho tenien les antigues deesses relacionades amb el cel i l'astronomia, com per exemple la deessa i musa grega Urania (que també era representada amb un mantell blau ple d'estrelles), Isis Urania o Afrodita Urania. 

 

3. Antiga representació de la deessa o musa gregaUrania.

• El caràcter protector de la Verge de la Providència o de Mig Camí davant dels naufragis i altres perills, de la mateixa manera que les antigues deesses.

Altre cosa a considerar seria, com passa sovint, si la construcció del temple cristià en aquest emplaçament no va ser fruit de la casualitat, més bé de la causalitat, ja que probablement els pobladors dels voltants consideraven aquest paratge com a sagrat per l'aparició de les pedres sagrades i es va voler cristianitzar aquesta tradició amb la construcció del santuari.

Un altre cas, de similars característiques, el trobem fora de Catalunya, al municipi sorià de Las Fraguas. En aquest cas, es tracta d'un altre tipus de fòssil que també disposa en la seva estructura d'una estrella de cinc puntes. Tal com afirmen alguns estudiosos i com consta en l'article Folklore de los fósiles ibéricos, el caràcter sagrat d'aquests fòssils es pot deure a la seva aparició a prop del santuari marià de Nuestra Senyora de Inodejo (tot i que considero que és més apropiat pensar en un origen invers, és a dir que és el santuari el que probablement es construeix en les immediacions del lloc sagrat marcat pels fòssils) i també que tenen gravats l'estrella de cinc puntes, símbol màgic protector utilitzat des de la Prehistòria fins l'actualitat i conegut amb diversos noms (pentalfa, pentagrama, pentacle, estrella dels mags, etc).

4. Fòssil similar al de Nuestra Señora de Inodejo, Sòria.

Una mostra més de la sincretització entre el culte sagrat als fòssils i les imatges de la Mare de Déu el podríem trobar en l'antiga imatge de Santa  Maria de Collbàs. El santuari d'aquesta Mare de Déu es troba també a prop d'afloramens fòssils. L'antiga imatge de la Verge de Collbàs portava a la seva ma dreta, segons refereixen antics textos un fòssil, concretament un numulites. Aquesta imatge va ser destruida, com moltes d'altres, durant la Guerra Civil. En l'actual imatge es va substituir el fòssil per un bolet. 

5. Representació moderna de la Verge de Collbàs, amb el bolet a la ma dreta.

 

L'antiga imatge de la Verge mantenia doncs la sacralització del fòssil en la seva ma. Un detall molt destacable que podem trobar també en la imagineria cristiana. Elements sagrats pagans de la Deessa Terra solen ser representats imbricats en les imatges cristianes. 

Finalment, si voleu consultar més informació sobre els fòssils i la Mare de Déu podeu accedir al bloc que hem esmentat anteriorment sobre folklore dels fòssils ibèrics, on apareixen altres santuaris marians relacionats amb fòssils: el de Domus de la Cesa (cubillo del César, Burgos), el de la Carrodilla (Estadilla, Osca) o el de un santuari portuguès, el de Nossa Senhora da Pedra Mua, al districte de Setúbal.

Fotografies

1. Estrelletes fòssils de la Mare de Déu de Mig Camí, Tortosa.
 2. Santuari de la Mare de Déu de Mig Camí, Tortosa. Fotografia de l'autor del bloc.
 3. Antiga representació de la deessa o musa grega Urania.
 4. Fòssil similar al de Nuestra Señora de Inodejo, Sòria.
 5. Representació moderna de la Verge de Collbàs, amb el bolet a la ma dreta.