Tal com detallem en
l’obra “La Deessa Mare en el Món Clàssic
i les empremtes de la seva cristianització”, entre el segle XI i el XIII es
quan “apareixen” la majoria de les imatges de Mares de Déu trobades per tota la
geografia de la Península Ibèrica. Per poder copsar aquella època fosca en que
l’antiga religió vinculada a la Terra, convivia, xocava i s’integrava amb el cristianisme podem recórrer a la
pel·lícula El senyor de la Guerra, The
war of lord. Dirigida i interpretada l’any 1965 pel mateix director i el
mateix actor de la famosa pel·lícula El
planeta de los simios (Franklin Schaffner i Charlton Heston) sembla un film
simplot sobre l’amor entre un cavaller i la seva dama, però és molt més que
això…
 |
| 1. Chrysagon y Bronwyn sota l'arbre sagrat |
L’argument de l’obra gira
al voltant del cavaller Chrysagon
(Charlton Heston) que s’ha de fer càrrec d’unes terres del duc de Gant a
Normandia. Els pagesos que viuen en aquests paratges encara segueixen els
cultes druides. El seu cap és realment encara un druida. El cavaller i una de
les dones d’aquestes terres (Bronwyn) queden fortament enamorats i es produeix així el conflicte, ja que
aquesta és la dona del fill del cap druida, que s’ha de casar amb un dels
vilatans. Quan el cavaller vol gaudir del dret feudal de cuixa (ius prima noctis), després que
la dona es casi pel ritus antic amb el seu marit, queden els dos tan enamorats
que ell és veu incapaç de complir la seva obligació de retornar la dona al seu
marit real i aquí comença el conflicte amb els seus vassalls.
El que més ens interessa
, primer de tot, és que dins de l’argument d’aquesta obra, basada en l’obra de
teatre The lovers (Els amants), de
Leslie Stevens, podem trobar un bon recull de moments i diàlegs que ens parlen
d’aquest enfrontament entre l’antiga religió i el cristianisme. El més
interessant és, sens dubte, el que ens parla sobre dos dels antics elements
sagrats que més s’identificaven amb la Deessa Terra: LA PEDRA I L’ARBRE, llocs
primordials de les troballes de Mares de Déu en els segles XI al XIII.
Anem a veure un quants fragments destacats:
1r fragment
En el primer fragment que
hem triat, (minuts 03:50-05:05) s’observa
al cavaller i el seu exercit com tenen
el seu primer contacte amb l’arbre i la pedra sagrat, tots plens d’ofrenes.
El germà del cavaller ho
qualifica amb la frase habitual atorgada a tot el que és pagà
- Aquí imperan la superstición y la herejía.
2n fragment
El segon tall que hem
triat, el trobem entre els minuts 11:15”- 11:42”. Després de que el
cavaller i les seves hosts hagin rebutjat un atac dels pirates frisis, alguns
del camperols sembla que estan satisfets de l’arribada del cavaller. Però el cap druida distingeix clarament que el cavaller serà el seu nou senyor, però no serà el seu amo, ja que no és amo de l'arbre ni de la pedra:
- Por fin
tendremos un señor a quien servir y no un alcaide encerrado en la torre.
- ¿Qué diferencia
hay?
- Éste ha
peleado por ti…
- Y otro día te
ahorcará.
- El otro
también podía hacerlo…
- Éste no tiene
derecho.
- Pero es un
caballero, ha pasado veinte años peleando.
- Y ahora és
nuestro señor…
- Nuestro señor sí, pero no nuestro amo. No es amo
del árbol ni de la piedra….
3r fragment
En l'escena següent, el capellà de la zona (no gaire ortodox per cert) fa referències als druides que havien en aquelles terres abans dels romans i les creences antigues dels senzills camperols. Com no podia ser d’una altra manera, a ulls dels cavallers són costums del diable…
- ¡Dios os guarde!
- ¡Que Él os proteja!
- ¿Sir Chrysagon de la Cruz? Soy Hugo de Bullón, mi señor, servidor de Dios. Mi rebaño es éste, vuestros vasallos, gente sencilla pero piadosa a la vez... a su manera mi señor. Aqui hubo druidas antes de la época del César. Son todavía como niños que veneran todavía las costumbres de sus antepasados...
- Costumbres del diablo, sin duda!
- Quizás tengáis razón..
- ¿Quizás? ¿Acaso estos brujos sin alma os han hecho creer en sus brujerías?
- Ohhh!! Tienen alma señor! - Animales asustados, parécenme.
4rt fragment
Un altre diàleg
interessant el trobem en el moment en que
Chrysagon descobreix l’antic alcalde de la torre mort al llit amb una de
les dones del lloc (16:48”-19:17”). Aquí
descobrim la primera referència a l’antic costum del dret de cuixa, tornem a trobar amb paraules sobre l’arbre i la pedra, al diable i, a més, la relació que s’estableix entre les
dones i les bruixes (una associació comuna del vincle d’aquestes amb el culte a
la Deessa Terra per algunes autores).
- ¿Y vuestro
perezoso alcaide?
- Esperemos que
esté en el cielo, pero lo dudo...
- Vuestro
alojamiento mi señor. (entren i troven a l’alcaide mort al llit amb una dona).
- Vuestro
alcaide se preocupaba más de las mujeres que de los invasores...
- Estaba
embrujado. Diría que poseído por el demonio…Esta gente tiene antiguas
costumbres que él aceptó llevado de su locura.
- El árbol y la
piedra… ¿Y también adoraba al diablo…?
- No, no, no,
no… Él maldecía al diablo… pero adoraba a las mujeres,a veces al diablo le
gusta disfrazarse de mujer...
- ¿Cómo?
¿Queréis decir que era una bruja…
- ¿Una bruja?
(agafa una corona de flors blanques que portava la dona al cap) ¡Flores blancas! ¿Qué es esto?
- Una corona
nupcial.
- Vamos, decid
de una vez. ¿Era una bruja o una novia?
- Acababa de
casarse.
- ¿Con el
alcaide?
- Con un
aldeano.
- ¡El puerco!
Una abeja entre las flores!, ¡presagio de muerte! …//
- Ellos le
querían y le respetaban, según sus paganas costumbres ellos le entregaban las
mujeres la noche de bodas al señor del lugar.
5è fragment
Una altra joia
destacada la trobem en el diàleg que s’estableix entre el cavaller, el seu
germà i un dels seus soldats (29:30”- 30:30”). En les seves frases es tracta la famosa paràbola que
diu que amb l’arribada de Crist els antics déus (per nosaltres també la Deessa Terra
per descomptat) i els esperits del mal van ser abocats a l’infern. També trobem
la primera referència sobre la dona de la que s’enamora el cavaller Chrysagon (Bronwyn) i
l’habitual assimilació del seu gènere amb el diable. Sovint hi ha autores que
afirmen que aquesta assimilació de les dones amb el diable i la bruixeria tenen
a veure precisament amb els antics cultes a la Terra, en que elles tenien un
paper predominant com sacerdoteses.
- Que
silencio. El aire parece hechizado.
- ¡Señor,
todos los hombres saben que cuando Cristo vino al mundo los antiguos dioses,
los demonios y los espíritus del mal fueron arrojados al infierno! Pero dicen algunos espíritus malignos que vagan por lugares perdidos en forma de sucios mendigos y mujeres hermosas. Dios
proteja al hombre que los encuentre, la sangre
de su corazón se helará…
- ¿Y esa
mujer diabólica que ha visto hoy mi hermano?, es la causa de su fiebre, estoy
seguro…
- ¿Por
qué?
- Porque la
dejaste ir…
6è fragment
Qui hagi llegit la famosa
obra de J.G. Frazer La branca daurada, sabrà perfectament que el seu títol fa
referència al vesc, planta sagrada dels druides que tallaven amb la seva petita
falç i que creix a sobre del roure (el roure també fou sagrat a les nostres terres i va ser cristianitzat amb diverses imatges de Mares de Déu que van ser trobades a les seves branques). En aquest petit diàleg la dona li explica
aquest culte druídic al cavaller. Com tampoc podia faltar, Chrysagon esmenta de nou
el diable. L’atracció que senten els dos es comença a copsar de forma clara.
- ¿Qué es eso?
- Muérdago, la
rama dorada que se enrosca en el roble sagrado.
- ¿Por qué
dices que es sagrado?
- Está unido
por el relámpago a los dioses.
- ¿Tú lo crees?
- Sí.
7è fragment
Un dels petits fragments
que més apreciem de la pel·lícula és el que trobeu a continuació. De nou
apareix la tradició del dret de cuixa. Però apareix una frase que pot passar
desaparcebuda però a la que donem gran valor: el capellà parla de la fertilitat
(no hem d’oblidar que aquesta cerimònia (la del dret de cuixa del senyor feudal) si en algun moment va arribar a
existir, podia tenir unes repercussions evidents per l’antiga religió amb la
fertilitat de la Terra, els animals i les dones com una cosa pagana, però al
mateix temps com a do del Senyor. Podia ser un antic paral·lelisme amb la cerimònia del ieros gamos.
- Ignorais el derecho del señor a pasar la noche de
bodas con la doncella antes de que se despose…la Iglesia no lo admite, es una ley pagana.
-Éstas son tierras paganas!
-No a los ojos de Dios, os lo aseguro.
-Lo saben en Roma: Ius prima noctis y lo condenan como herejía…. Sin embargo, algunos
dicen que la fertilidad es cosa pagana, pero acaso no es también un don del
Señor…
8è fragment
La cerimònia de casament pagana és una rica recreació que assimila l'aparellament dels nuvis amb la fertilitat
de la Terra i els animals. Una inspiració interessant sobre les antigues cerimònies lligades a la Deessa Terra. Disfresses d'animals i un personatge vegetal que sovint apareix en el folclore europeu, tant pot ser el greenman, com en el Salt de Plens de les festes de la Patum de Berga.
 |
| 2. Bronwyn com a núvia i a la seva esquerra el personatge vegetal |
 |
| 3. Salt de Plens de la Patum de Berga |
9è fragment
Finalment, el darrer fragment que us volem mostrar és un dels moments culminants de la pel·lícula(54:24"). El cap druida reconeix que el cavaller es pot emportar la seva filla, que s’acaba de casar pel ritus antic amb un dels camperols i pot passar la prima noctis amb ell. Parla de les lleis druides, com si fessin referència a aquest costum i la seva. La referència al sol i la lluna donen també al seu pes en la religió de la natura com també fa una referència explicita a que la sacralitat de l'arbre i la pedra són anteriors al culte cristià.
-El tiene derecho, no por su ley, por las nuestra. Antes de que llegara el normando con su Iglesia y su torre nosotros adorábamos al árbol y a la piedra. En los campos sembrábamos semillas sagradas y hacíamos el sacrificio de una doncella para que las tierras fueran más fértiles y los hombres más felices. Pero no consentiremos que os la llevéis a la fuerza. Habrá de ser como dispone nuestra ley. ¿la aceptáis así? Con un anillo de fuego, a la sagrada usanza de los druidas; ¿lo aceptáis?
- Acepto.
- Al salir la luna la novia os será llevada a vuestro lado, pero al salir el sol iré a reclamárosla yo mismo.
La dona com a Deessa: Bronwyn i Juan Eduardo Cirlot
Per finalitzar amb els comentaris sobre aquesta excel·lent pel·lícula, que em volgut posar com un dels escenaris del Somni de la Deessa Terra, no volem obviar que un dels millors experts en simbologia que hem tingut, en Juan Eduardo Cirlot, es va quedar engaxat de per vida a la protagonista femenina. Tant enganxat que li va arribar a dedicar, ni més ni menys que milers de versos. Ni més ni menys que setze llibres de poesia en el que s’anomena el cicle BRONWYN, ja que aquest és el nom del personatge femení de la pel·lícula. Cirlot es va declarar gnòstic i va ser capaç de veure en aquesta dona la reencarnació de l’ànima etèria a la terra: com un esperit (la Sofia filla) reflex de la Deessa (Sofia Mare). Podeu consultar aquest enllaç a un article que parla sobre el gnosticisme de Cirlot http://www.inmediatika.es/bronwyn-un-mito-gnostico/)
 |
| 4. Portada del llibre de poemes Bronwyn, de Juan Eduardo Cirlot |
Juan Eduardo Cirlot va quedar meravellat als anys 60, en un cinema de Barcelona, del moment en que es coneixen els dos amants d’aquesta obra; el moment en que Bronwyn, com l’antiga deessa Diana que es sorpresa per Acteó mentre s’està banyant. Ella no vol sortir del llac on s’ha hagut de llençar després de que els subdits del cavaller li prenguin la roba mentre està pasturant els porcs. De forma similar a Acteó que és devorat pels seus propis gossos, més tard en Chrysagon serà mort per les seves propies tropes i els camperols per estimar a Bronwyn per sobre de tot. L'aspecte destructor de la Deessa i l'etern femení es pot intuir darrera d'aquestes històries. Us deixo com a mostra algunes de les paraules del mestre Cirlot en l'admiració d'aquest personatge i les seves comparacions amb les deesses clàssiques i a la Gran Mare http://consentidoscomunes.blogspot.com.es/2012/05/gustave-moreau-y-otros-simbolismos-4.html:
Pues Bronwyn es Eva redivida,
y el fruto que ofrece no se puede rechazar precisamente porque lleva en linea
recta hacia el ocaso, a la expulsión del propio paraíso, aunque sea éste un
paraíso pobre de torre normanda entre tierras pantanosas, con súbditos como
animales acobardados que esperan la fecundidad de sus mujeres del acto mágico
-y ¡tan breve!- de la noche de la cesión. Bronwyn es Isis, la de los mil
aspectos, cuyo carácter proteico le permitió infiltrarse en el Imperio romano,
más celoso de sus dioses de lo que dice la historia al uso, y que permitió a la
egipcia asimilarse a la Magna Mater, a Juno, Venus, Diana y a todos los
aspectos femeninos del Cielo. Bronwyn es "la Sol", mientras el hombre
es "el luna" (Die Sonne, Der Mond), esa inversión de poderes que nos
viene, con doble sentido, no sé si de Brabante, pero sí -mas allá de Alemania-
de Suecia y de Estados Unidos, aunque no necesita lanza (ni pistola
ametralladora) la "mensajera" para hacer que "el
señor" se humille, mate, ceda y cambie su primogenitura por un
plato, no de lentejas pero sí de flores vivas. ¿Quién es Rosemary Forsyth? No
la hemos visto nunca, fuera de ese pantano de Brabante, vestida con un burdo
lienzo blanco sucio, pero taladrando el horizonte con una llamarada terrible,
la del Signo.
 |
| 5. Bronwyn dins del llac en el moment en que Crhysanton la descobreix |
1. Fotografies
1, 2, 4 i 5: http://www.inmediatika.es/bronwyn-un-mito-gnostico/)
3: http://www.descobrir.cat/ca/galeria-imatges.php?IDG=51&IDI=6133
1, 2, 4 i 5: http://www.inmediatika.es/bronwyn-un-mito-gnostico/)
3: http://www.descobrir.cat/ca/galeria-imatges.php?IDG=51&IDI=6133
