La Deessa de les Roses (The Goddess of Roses)

Estem a punt de deixar el mes de març, i per tant hem deixat enrere l'hivern. Hem entrat de nou en la primavera, l'estació de les flors i on la natura torna a mostrar-se en el seu esplendor. La Setmana Santa i el dilluns de Pasqua, amb la celebració del pastís de la Mona, tal com fan en altres indrets amb els ous i conills de xocolata ens recorden l'explosió de la vegetació i els cicles biològics animals. Respecte al pastís de la Mona ja vam fer una entrada l'any 2014,però avui destacarem un altre aspecte plenament primaveral que també evoca l'aspecte del renaixement de la Deessa Terra. Ens referim al paper de les flors i concretament ho farem amb el de la rosa. 

1. Vitrall del santuari de La Salut, Sabadell. Fotografia de l'autor del bloc.

El simbolisme de la rosa és molt complex, i com passa sovint pot incloure a vegades fins i tot idees contràries (en aquest cas pot arribar a representar la puresa o l'amor espiritual i en d'altres casos l'amor carnal). Per tant no podem fer cap mena de afirmació rotunda respecte al seu significat quan apareix representada; pot variar pel seu número de fulles, el color o la resta de contingut que l'acompanya. 

La rosa apareix també en obres molt famoses de la literatura, podent destacar alguna de recent com la d'Umberto Eco en que el seu nom mereix el títol de la seva obra més coneguda i en la que finalitza amb l'enigmàtica frase stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus, que pot fer referència precisament al món de les idees i arquetips com a principal element de l'existència humana (una traducció acceptada seria breument "de la rosa només queda el nom") com també en una de les poques novel·les llatines romanes que ens han arribat; l'Ase d'or o les Metamorfosis d'Apuleu, en que trobem un autèntic compendi sobre detalls de l'antiga Gran Deessa. 

2. Portada d'una edició actual de l'ase d'Or. ENLLAÇ

En aquesta obra, de gran valor ja que sembla mostrar que l'autor era coneixedor de la religió iniciàtica al voltant dels misteris isiacs (que s'havia traspassat de l'antic Egipte a Roma a partir dels legionaris romans) el protagonista és embruixat i transformat en ase. La única manera de poder recuperar la seva forma humana és menjant una rosa. La Gran Deessa es capaç de trencar el seu encanteri a partir d'una aparició al protagonista en la que mostra el seu esplendor i el recull de molts dels noms amb la que ha estat anomenada en l'antiguitat.

En la portada d'aquesta edició moderna podem observar el moment en que la deessa Isis dona la rosa a l'ase embruixat.

L'obra d'Apuleu possiblement va recollir la gran importància que tenia el simbolisme de la rosa en l'antiga religió que girava al voltant de la Gran Deessa. I és que aquesta flor de gran bellesa i penetrant olor era un dels símbols associats a algunes de les deesses clàssiques que havien existit a partir de les deesses prehistòriques egípcies, anatòliques, mesopotàmiques o minoiques, entre d'altres. Entre elles destacaven l'Afrodita-Venus greco-romana o la mateixa Isis egipci-romana...

3. El naixement de Venus, Sandro Botticeli. Galeria del Uffizi. 1485. ENLLAÇ

Hi ha moltes referències a les roses en totes aquestes deesses antigues, en el conegut quadre de Botticceli anomenat El naixement de Venus es pot observar a la deessa arribant a una de les seves illes a sobre d'una petxina mentre els déus dels vents bufen entre roses blanques. Les roses, segons algunes tradicions mitològiques gregues havien nascut juntament amb la deessa Venus.

Les roses també tenien un paper esencial en les processons romanes a determinades deesses. Una altra deessa amb arrels molt llunyanes en la prehistòria, la d'origens anatòlics Cibeles, solia ser portada en processó entre grans quantitats de roses que abocaven els fidels. Els romans també celebraven alguns festivals en que les flors tenien un paper esencial, les anomenades floralies o Jocs Florals. Eren festes en honor de la deessa Flora que es celebraven entre finals d'abril i principis de maig. Sembla ser que tot i tenir un caràcter religiós també tenien connotacions lascives i festives. Per tant van ser condemnades amb l'arribada del cristianisme.

4. La deessa romana Flora, Evelyn de Morgan. 1894. ENLLAÇ

Ben entrada l'edat mitjana, en ple segle XIII en l'època de l'arribada de l'amor cortès i els trobadors de la Minne, la rosa va esdevenir el símbol de l'amor espiritual per la dona amada, com a rosa mística. Un dels trobadors famosos, Raimon de Miraval, que va lluitar juntament amb el rei català Pere I el Catòlic en la batalla de Muret, defensant als occitans de la infame creuada francesa,va fugir a Catalunya després de la mort del rei i la derrota posterior, morint al convent de Santa Clara de Lleida.
Raimon de Miraval ens va deixar aquestes paraules en el que reflectia la seva lluita interior entre l'amor carnal i l'espiritual:

Una doble obstinació em turmenta:

amor carnal o amor sublim,

en qui he de confiar?

Canto o no canto a les dones

mentre dura la meva existència?

Tinc moltes raons, i de pes, 

per no cantar ja més.

Però segueixo, doncs la meva apetència d'amor i juventud

m'alliçona, m'incita, em pren. (1) 

Però l'Esglèsia Catòlica (Roma i París) i els reis francesos van massacrar a sang i foc en la Creuada contra els Albigesos la civilització occitana i les formes de vida i espiritualitat. La Rosa Mística només tenia cabuda en la nova deessa que havia vingut a substituir a totes les anteriors deesses, reines i senyores de les roses. Per tant la màgica, mística i misterios rosa que havia acompanyat a Venus, Isis o Cibeles va esdevenir la flor de la Mare de Déu, que també va ser anomenada Rosa Mística. A Catalunya, a més, el culte va anar acompanyat d'una gran devoció per la Verge del Roser; algunes de les tradicions locals afirmen, fins i tot, de troballes de imatges al peu o dins dels rosers (possible cristianització de cultes pagans rurals als rosers i altres arbustos espinosos). 

5. Mare de Déu del Roser, Germans Alegret. 1599, Monestir de Santes Creus, Tarragona.

(1) Cruzada contra el grial. Otto Rahn. libros Hperión. Madrid, 1992. p. 22.  

La Deessa de dol (Goddess in mourning)

Els solsticis d'estiu i hivern es celebren des de èpoques prehistòriques. En l'actualitat ho seguim celebrant; pel solstici d'estiu amb la revetlla de Sant Joan, les seves fogueres i petards, el d'hivern per les festes de Nadal i Any Nou.

Una altra festivitat dels cicles de la Gran Mare Terra, potser una de les més celebrades en èpoques prehistòriques, era l'equinocci de primavera. Les antigues societats agrícoles el tenien com un moment crucial perquè indicava el moment propici per la sembra i per això havien fet grans esforços per poder calcular amb la millor exactitud quina era aquesta data anual. Evidentment ho acompanyaven amb grans celebracions, en les que es felicitaven de la mort i renaixement del marit o fill de la Gran Mare. La Deessa plorava primer la mort del seu paredre i posteriorment els altres fills, els humans, celebraven el seu renaixement. Les antigues Deesses van assumir, entre d'altres, aquest paper; Isis i Cibeles en són bons exemples. 

1. Figura de la deessa Isis plorant la mort d'Osiris. Museu del Louvre.

El cas de la deessa Isis és força interessant i tenim testimonis històrics que ens relaten detalls rellevants sobre la festivitat de celebració de la resurrecció. Osiris, el seu company o paredre, va ser mort pel seu germà Set que el va tancar dins d'un cofre. Posteriorment va trobar el cos d'Ossiris i el va desmembrar en catorze o setze trossos que va escampar per tot Egipte. Isis va anar recuperant tots els trossos i els va anar enterrant on els anava trobant. 

En les festivitats egípcies de mort i resurrecció d'Osiris es posen en evidència els ritus agraris i de fertilitat de la primavera. Per exemple al temple d'Osiris de Dendera es feien models de pasta de blat de cada peça del desmembrat Osiris per ser enviats a la ciutat on es descobria cada peça per Isis. En el temple de Mendes hi havia figures d'Osiris fetes de blat que eren col·locades en un canal el dia de la seva mort i s'hi afegia aigua durant un parell o tres de dies. Posteriorment es barrejava tota la pasta i es ficava dins d'un motlle de fusta amb la forma d'Osiris i es portava al temple on era enterrat, amb la finalitat de ser cultivat en terra sagrada.

Plutarc afirma que dos dies després de l'inici del festival de la mort i resurrecció d'Osiris, els sacerdots abocaven aigua potable dins d'un cofre on suposadament havia estat tancat el cos d'Osiris. S'escoltaven llavors els crits de celebració de la resurrecció del déu i es pastava una mica de terra fèrtil amb l'aigua, amb la que es donava forma de mitja lluna. Aquesta figura era adornada amb teles. Plutarc considerava per això que aquests déus egipcis eren considerats com la substància de la Terra i l'Aigua. 

 

2. Isis en dol.

Aquesta esplèndida escultura de marbre, que actualment s'exhibeix al Museu del Louvre, és obra d'Antoine Guillaume Grandjaquet (1731-1801). Procedeix de l'antiga col·lecció de la galeria Borghese, que el cardenal Scipione Borghese havia reunit al segle XVII en la seva vila suburbana de Roma i que va ser ampliada per Marcantonio IV Borghese al segle XVIII. 

Està inspirada en un relleu romà desaparegut i ens pot insinuar l'autèntica aparença de les imatges de la deessa Isis en dol pel seu company Osiris, de forma similar a la Verge Maria en dol pel seu Fill.

 

Amb l'arribada del cristianisme aquestes grans celebracions es van seguir mantenint en el que avui anomenem Setmana Santa. En aquest cas les festes de la sembra, amb la mort del fill de la Gran Deessa i la seva resurrecció és va transformar en la mort de Crist el Divendres Sant i la seva resurrecció el Diumenge de Resurrecció.  A Catalunya, fins i tot, tenim la celebració del Dilluns de Pasqua, amb la festivitat de la Mona que reforça encara més l'arribada de la primavera i la fertilitat de la Deessa Terra, tal com ja vam explicar en la nostra entrada El dia de la Mona i l'Ou de Pasqua.

 

3. Processó de la Soledat, Tarragona. Imatge vista a través de les runes del fòrum romà. Foto de l'autor del bloc.

Les imatges marianes que recullen el patiment de la Mare pel seu Fill diví mort són incomptables i tenen advocacions diverses. Les més conegudes reben el nom Verge dels Dolors o Dolorosa, Verge de les Angúnies, Verge de la Soledat o Verge de la Pietat. Una de les més conegudes i que té més devoció és La Macarena, de Sevilla. Totes elles són portades en processó el Divendres Sant i la devoció de les i els fidels és enorme. Sovint solen dir que el que senten no es pot expressar en paraules, i es que els sentiments que evoquen aquestes imatges van molt més enllà de la raó i es remunten als primers moments de la humanitat i els cicles de la Deessa Terra.

 

4. La Verge de la Soledat entra a la catedral de Tarragona.

La imatge de la Verge de la Soledat es portada en braços fins a l'interior de la Catedral de Tarragona, temple cristià que està aixecat sobre l'antic temple romà de l'emperador August.

Fotografies

  

1. Figura de la deessa Isis plorant la mort d'Osiris. Museu del Louvre.

2. Isis en dol. 

3 i 4. Fotografies de l'autor del bloc. Divendres Sant de 2007. 

Fòssils sagrats i la Deessa Mare (Sacred fossils and the Mother Goddess)

No sé si el títol de l'entrada d'avui us haurà sorprès. Els que si que us puc assegurar és que jo si que em vaig sorprendre quan vaig descobrir que en alguns temples cristians és tenen com a sagrats fòssils de diverses característiques. En la tradició popular es manté encara el seu aspecte màgic i diví gràcies a la pàtina de la cristianització. 

És impossible saber des de quin moment els homes i dones dels llocs on aquestes pedres curioses anaven aflorant a la superfície de la Mare Terra, van mantenir una especial reverència cap a ells i els hi van atorgar sovint un caràcter salutífer i protector. L'impacte havia de ser considerable quan veien algunes pedres que tenien formes estranyes i dibuixos curiosos, que s'escapaven totalment del seu enteniment.

Exposarem diversos casos i començarem pel més interessant, ja que és el que aglutina millor les consideracions del nostre blog. Diem que aglutina perquè es tracta primer d'una pedra sagrada, és a dir la pedra genitrix que ha estat associada numeroses vegades amb la Deessa Terra i en segon lloc perquè la seva forma és la de l'estrella de cinc puntes, que ideogràficament ha estat identificat (entre d'altres símbols, ja que ha estat representat en llocs i moments diversos amb significats diversos) amb la Deessa Mare, així com la deessa Venus.

1. Estrelletes fòssils de la Mare de Déu de Mig Camí, Tortosa.

En aquest primer cas ens referim als fòssils en forma d'estrelles que apareixen molt a prop del santuari de ma Mare de Déu de la Providència o de Mig Camí (prop de Tortosa). Rep el nom de Mig Camí per estar a mig recorregut entre Tortosa i l'ermita de la Mare de Déu del Coll de l'Alba, en l'antic camí romà que conduïa de Tortosa a Tarragona. Al davant del temple, des del mateix lloc d'on està presa la fotografia inferior, es troba un petit turó en el que des de temps remots s'han anat trobant diminuts fòssils marins en forma d'estrella de cinc puntes. La tradició afirmava que aquests estels provenien del mantell de la Mare de Déu. Són fòssils marins de Pentacrinus neocomiensis, amb una antiguetat d'uns 100 milions d'anys.

2. Santuari de la Mare de Déu de Mig Camí, Tortosa. Fotografia de l'autor del bloc.

Si voleu consultar algunes de les creences llegendàries podeu consultar un interessant article anomenat Pràctiques i creences populars tortosines vinculades amb els fòssils anomenats estrelletes o crevetes i pilanets de Mig Camí. Entre les diverses llegendes que hi figuren (quinze concretament)  hi podem destacar tres temes rellevants:

• En diverses llegendes s'esmenten heretges o mahometans: van destruir el temple i la imatge de la Verge, li van tirar pedres a le Verge quan passava pel camí, etc. Tradicions que, com passa gairebé sempre en el llenguatge simbòlic llegendari no tenen cap fonament històric, però que per nosaltres aporten el pes de la referència sobre les antigues tradicions paganes que existirien en el lloc abans de l'aparició del cristianisme.

En d'altres es reflecteix el caràcter estelar de les estrelles de pedra de la Verge de Mig Camí. Els angelets tiren flors des del cel que es transformen en estrelletes, una pluja d'estrelles assenyalen el lloc on s'ha de construir el santuari a la Mare de Déu, plouen estrelles del cel i es transformen en les estrelletes de pedra de la Verge, etc. Una referència clara al caràcter celest de la figura de la Mare de Déu, tal com ho tenien les antigues deesses relacionades amb el cel i l'astronomia, com per exemple la deessa i musa grega Urania (que també era representada amb un mantell blau ple d'estrelles), Isis Urania o Afrodita Urania. 

 

3. Antiga representació de la deessa o musa gregaUrania.

• El caràcter protector de la Verge de la Providència o de Mig Camí davant dels naufragis i altres perills, de la mateixa manera que les antigues deesses.

Altre cosa a considerar seria, com passa sovint, si la construcció del temple cristià en aquest emplaçament no va ser fruit de la casualitat, més bé de la causalitat, ja que probablement els pobladors dels voltants consideraven aquest paratge com a sagrat per l'aparició de les pedres sagrades i es va voler cristianitzar aquesta tradició amb la construcció del santuari.

Un altre cas, de similars característiques, el trobem fora de Catalunya, al municipi sorià de Las Fraguas. En aquest cas, es tracta d'un altre tipus de fòssil que també disposa en la seva estructura d'una estrella de cinc puntes. Tal com afirmen alguns estudiosos i com consta en l'article Folklore de los fósiles ibéricos, el caràcter sagrat d'aquests fòssils es pot deure a la seva aparició a prop del santuari marià de Nuestra Senyora de Inodejo (tot i que considero que és més apropiat pensar en un origen invers, és a dir que és el santuari el que probablement es construeix en les immediacions del lloc sagrat marcat pels fòssils) i també que tenen gravats l'estrella de cinc puntes, símbol màgic protector utilitzat des de la Prehistòria fins l'actualitat i conegut amb diversos noms (pentalfa, pentagrama, pentacle, estrella dels mags, etc).

4. Fòssil similar al de Nuestra Señora de Inodejo, Sòria.

Una mostra més de la sincretització entre el culte sagrat als fòssils i les imatges de la Mare de Déu el podríem trobar en l'antiga imatge de Santa  Maria de Collbàs. El santuari d'aquesta Mare de Déu es troba també a prop d'afloramens fòssils. L'antiga imatge de la Verge de Collbàs portava a la seva ma dreta, segons refereixen antics textos un fòssil, concretament un numulites. Aquesta imatge va ser destruida, com moltes d'altres, durant la Guerra Civil. En l'actual imatge es va substituir el fòssil per un bolet. 

5. Representació moderna de la Verge de Collbàs, amb el bolet a la ma dreta.

 

L'antiga imatge de la Verge mantenia doncs la sacralització del fòssil en la seva ma. Un detall molt destacable que podem trobar també en la imagineria cristiana. Elements sagrats pagans de la Deessa Terra solen ser representats imbricats en les imatges cristianes. 

Finalment, si voleu consultar més informació sobre els fòssils i la Mare de Déu podeu accedir al bloc que hem esmentat anteriorment sobre folklore dels fòssils ibèrics, on apareixen altres santuaris marians relacionats amb fòssils: el de Domus de la Cesa (cubillo del César, Burgos), el de la Carrodilla (Estadilla, Osca) o el de un santuari portuguès, el de Nossa Senhora da Pedra Mua, al districte de Setúbal.

Fotografies

1. Estrelletes fòssils de la Mare de Déu de Mig Camí, Tortosa.
 2. Santuari de la Mare de Déu de Mig Camí, Tortosa. Fotografia de l'autor del bloc.
 3. Antiga representació de la deessa o musa grega Urania.
 4. Fòssil similar al de Nuestra Señora de Inodejo, Sòria.
 5. Representació moderna de la Verge de Collbàs, amb el bolet a la ma dreta.

La processó de la Verge del Carme i el Navigium Isidis.(The procession of the Virgen del Carmen and Isidis Navigium).

El passat dia 16 de juliol, com cada any, va ser la festivitat de la Verge del Carme, patrona dels mariners. El nostre amic Víctor, de la bonica població de Llançà, al cor de la Costa Brava, em va recordar que els mariners havien fet la tradicional processó marítima amb la imatge de la Mare de Déu del Carme.

1. Els mariners porten en processó la Verge del Carme a Llançà

En aquesta processó marina, tal com es fa en moltes altres poblacions mediterrànies, es passeja dalt d'una embarcació a una imatge de la Verge del Carme mentre la resta de barques, vaixells, iots i altres naus marines van fent sonar les sirenes. Posteriorment la Verge es retorna a algun temple cristià i es celebra una missa. A la Verge del Carme se li canten els goigs, que en aquest cas fan referència a la divinitat protectora del mar, amb les diverses referències a la seva protecció: que protegeixi als mariners calmant les tempestes, que sigui bona guia i que afavoreixi una bona pesca, tal com es deuria fer abans a l'antiguitat a les diverses divinitats protectores de les aigües. Es llencen també flors a l'aigua per recordar a tots els que han mort en els naufragis.

2. Processó Verge del Carme a Cambrils

Hi ha qui diu que aquesta processó recull també una herència pagana important, ja que la identificació de la Mare de Déu del Carme com STELLA MARIS, l'Estel del Mar, és el mateix tret que ostentava la deessa Isis i també Artemis d'Efès. 

3. Representació actual de la Mare de Déu com Stella Maris

4. Stella Maris en una vidriera de Notre Dame, Paris

Precisament en honor de la deessa Isis egipcis i romans celebraven el "Navigium Isidis" quan s'iniciava la temporada de la navegació. En el seu cas es celebrava al mes de març, que era quan es llençava a les aigües una barca amb la imatge de la deessa Isis, que prèviament havia estat perfumada i honrada amb ofrenes.

5. Reproducció moderna d'una processó del Navigium Isidis

La processó més coneguda era la que es celebrava a la illa de Filae, el darrer reducte de la religió egípcia abans de la massiva cristianització. Els sacerdots de la illa de Filae trasportaven sobre les seves espatlles una barca amb la imatge de la deessa Isis mentre anaven tirant pètals de flors. 

6. Pompa in Isidis honorem. Pintura de Friderico Arture Bridgam, 1902.

Els legionaris romans possiblement van transmetre aquesta tradició a Roma i posteriorment la influència de la deessa Isis com a patrona de la navegació va arribar fins i tot a la Bretanya. La finalitat principal d'aquesta processó era celebrar que l'estrella Sirius, la més brillant de la constel·lació de Canis Major era plenament visible en el cel nocturn i coincidia amb les millors circumstàncies per la navegació. Per això pels egipcis Isis era a vegades identificada amb la fulgurant estrella Sirius.

7. Lluerna romana amb simbologia de la deessa Isis amb forma de barca

Fotografies

1. Els mariners porten en processó la Verge del Carme a Llançà
2. Processó Verge del Carme a Cambrils
3. Representació actual de la Mare de Déu com Stella Maris

4. Stella Maris en una vidriera de Notre Dame, Paris

5. Reproducció moderna d'una processó del Navigium Isidis

6. Pompa in Isidis honorem. Pintura de Friderico Arture Bridgam, 1902.

7. Lluerna romana amb simbologia de la deessa Isis amb forma de barca

Montserrat, la Moreneta i Cibeles

El massís de Montserrat és un lloc únic i especial. És amb justícia un dels llocs naturals espectaculars on la Mare Terra és mostra amb la seva millor cara. Les seves formes, visibles des de molts quilòmetres a la rodona, haurien de fer d'ell,  des dels primers moments en que els éssers humans s'establiren en les seves muntanyes i coves, un lloc màgic i sagrat.

1. Muntanyes de Montserrat, amb el monestir benedictí.

Un bon testimoni d'aquest establiment primerenc són les mostres de ceràmica del primer neolític a les seves coves, ceràmica que rep el nom de cardial (pel fet de tenir impressions de les closques d'escopinyes anomenades tradicionalment cardium) com també rep el nom de ceràmica montserratina, precisament per l'abundància d'aquesta en jaciments de Montserrat.

2. Gerro de ceràmica cardial, en aquest cas de la Cova d'Or (Alacant)

Cada 27 de juliol es celebra el dia de la Mare de Déu de Montserrat, patrona oficial de Catalunya des de que el papa Lleó XIII ho va declarar l'11 de setembre de 1881.
La Mare de Déu de Montserrat és una talla romànica realitzada sobre el segle XII. La seva devoció a Catalunya va molt més enllà de les visites de milers de turistes i peregrins que la visiten.

3. Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta

Un exemple de la seva devoció és la capella que presideix dins de l'estadi del Futbol Club Barcelona, que podeu observar a la fotografia inferior.

4. Capella de la Moreneta al Camp Nou del FCB

Les tradicions i llegendes sobre l'origen d'aquesta imatge mariana són diversos. Des de que la talla es obra de Sant Lluc (que era escultor), que poc temps després de la mort de Jesús Sant Pere va venir a Barcelona a predicar la nova doctrina i va portar la imatge de la Mare de Déu rebuda directament de mans de Sant LLuc, que posteriorment va estar l'església de sant Just a Barcelona on li van erigir el primer altar que va tenir a Catalunya i que posteriorment, per amagar-la dels serrains, la van traslladar a la cova de Montserrat, on posteriorment va ser trobada i se li alça un monestir a la mateixa muntanya. 

Les llegendes diuen també que set pastorets de Monistrol, pels volts de l'any 880, van notar set dissabtes seguits, a plena nit, que de darrera de la muntanya, sortia un resplendor com si sortís el sol, i van veure caure un gran nombre d'estels, que tots anaven a parar al mateix punt. Dies més tard molts feligresos que van dirigir-se a aques lloc van trobar la imatge dins de la cova, d'on provenien llums, resplendors i olors molt suaus i enciseres.

La nostra opinió, tal com afirmem en el treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, és que aquesta imatge (que és la més coneguda dels centenars, gairebé mil, que van "aparèixer" a Catalunya) per poder cristianitzar l'antic culte a la Terra que encara existia durant l'Edat Mitjana. Anem a veure alguns detalls que ens fan pensar que això potser va ser així...

Tal com afirma en Joan Amades a la seva obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya: 

"Una bona part de les imatges trobades ho foren dins d'una cova; és a dir, de l'habitacle del primer home, que li havia de servir alhora de casa i de temple on guardava els primers ídols. Les coves, els abrics rocallosos i certes roques que, per la forma i altres circumstàncies, criden l'atenció, mantenen encara un deix sagrat i foren motiu de culte i de llegenda. Les mares de poblacions properes a coves i pedres sobresortints explicaven als fillets que havien estat trobats a la caverna o arrecerats a la roca. Reconeixien, per tant, un fons de maternitat a la terra o al geni mític estadant del paratge; i en darrer terme, a la Mare de Déu que els ha substituïts".   

5. Capella de la Santa Cova, lloc on la tradició afirma que va "aparèixer" la imatge

Un altre observació a tenir en compte és la que el filòleg suís Paul Aebischer va dir de la Moreneta:

"La Vierge de Montserrat, trouvée dans une caverne, laisse entrevoir que ce massif à l'aspect si étrange et si fantastique a été le centre d'un culte primitif, culte des cavernes ou culte de la montagne" i resumeix dient : "Il est vraisemblable que, com la Gaule, com la Catalogne, ce qui fait aujourd'hui le Roussillon a connu le culte des arbres; il est vraisemblable encore que cette même région n'a pas ignoré...les Mères, personnifications des forces divines éparses dans la nature, dans les arbres comme dans les eaux vives".

És a dir, que l'aparició de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat a la cova és una mostra més de la massiva aparició de imatges en coves, aigües i muntanyes que ens posen en clara evidència el culte extès per tots els racons del territori ( Aesbicher parla de la Gal·lia i Catalunya, però aquest fet no es esclusiu d'aquests llocs, es extensiu a la resta de la Peninsula Ibèrica i a la resta de païssos europeus) a, el que segons diu el filòleg, les forces divines de la naturalesa. Evidentment , com ja podeu imaginar els que seguiu aquest blog nosaltres preferim parlar de la Deessa Terra...

Finalment us deixaré unes línies del meu treball  La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, en el que fem una petita comparació entre la imatge de la Moreneta i l'antiga Gran Mare anatòlica Cibeles. Com potser ja sabeu el seu culte es va estendre per les nostres terres a partir de l'Imperi Romà. També és cert que hi ha autors que reclamen similituds amb l'altre gran deessa universal Isis, que també va ser deessa mare i, de la mateixa manera que Cibeles, va tenir un culte força extès gràcies als romans (tot i que els seus orígens són molt anteriors).

"La Moreneta ens serveix com paradigma de la substitució de l’antiga imatge de la Deessa Mare per la nova figura cristiana. La talla té elements que fan suposar reminiscències de la influència de les deesses clàssiques anteriors. La pinya que sosté el Nen va ser símbol d’Atis, la corona de la Verge és similar a la corona torrejada de Cibeles. El seu color negre, de la mateixa manera que la pedra de la Magna Mater, la seva aparició a la cova va ser marcada per esplendors celestes similars als dels betils sagrats."

6. La Moreneta: corona torrejada, esfera que ja ostentava la Gran Mare i la pinya del seu fill Atis

7.  Representació de la deessa Cibeles amb la l'esfera a la ma dreta, tal com fa la Moreneta 

Si us interessa entrar amb una mica més detall en el culte a la Deessa Cibeles i la seva possible relació amb Montserrat podeu consultar aquest enllaç del blog de El tablero de piedra. En aquesta entrada l'arquitecte gallec Carlos Sanchez-Montaña fa una interessant comparació entre els llums estelars que poden ser provocats pels meteorits, el mateix origen de la Magna Mater Cibeles en forma de pedra i la Moreneta. També té altres entrades que tracten sobre l'antiga deessa anatòlica, la mare de tots els déus.

Fotografies

1. Muntanyes de Montserrat, amb el monestir benedictí.
2. Gerro de ceràmica cardial, en aquest cas de la Cova d'Or (Alacant)
3. Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta
4. Capella de la Moreneta al Camp Nou del FCB
5. Capella de la Santa Cova, lloc on la tradició afirma que va "aparèixer" la imatge
6. La Moreneta: corona torrejada, esfera que ja ostentava la Gran Mare i la pinya del seu fill Atis
7.  Representació de la deessa Cibeles amb la l'esfera a la ma dreta, tal com fa la Moreneta 

El senyor de la guerra: La religió de la Deessa, l'arbre i la pedra

Tal com detallem en l’obra “La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització”, entre el segle XI i el XIII es quan “apareixen” la majoria de les imatges de Mares de Déu trobades per tota la geografia  de la Península Ibèrica.  Per poder copsar aquella època fosca en que l’antiga religió vinculada a la Terra, convivia, xocava i s’integrava  amb el cristianisme podem recórrer a la pel·lícula El senyor de la Guerra, The war of lord. Dirigida i interpretada l’any 1965 pel mateix director i el mateix actor de la famosa pel·lícula El planeta de los simios (Franklin Schaffner i Charlton Heston) sembla un film simplot sobre l’amor entre un cavaller i la seva dama, però és molt més que això…

1. Chrysagon y Bronwyn sota l'arbre sagrat

L’argument de l’obra gira al voltant del  cavaller Chrysagon (Charlton Heston) que s’ha de fer càrrec d’unes terres del duc de Gant a Normandia. Els pagesos que viuen en aquests paratges encara segueixen els cultes druides. El seu cap és realment encara un druida. El cavaller i una de les dones d’aquestes terres (Bronwyn)  queden fortament enamorats  i es produeix així el conflicte, ja que aquesta és la dona del fill del cap druida, que s’ha de casar amb un dels vilatans. Quan el cavaller vol gaudir del dret feudal de cuixa (ius prima noctis), després que la dona es casi pel ritus antic amb el seu marit, queden els dos tan enamorats que ell és veu incapaç de complir la seva obligació de retornar la dona al seu marit real i aquí comença el conflicte amb els seus vassalls.

El que més ens interessa , primer de tot, és que dins de l’argument d’aquesta obra, basada en l’obra de teatre The lovers (Els amants), de Leslie Stevens, podem trobar un bon recull de moments i diàlegs que ens parlen d’aquest enfrontament entre l’antiga religió i el cristianisme. El més interessant és, sens dubte, el que ens parla sobre dos dels antics elements sagrats que més s’identificaven amb la Deessa Terra: LA PEDRA I L’ARBRE, llocs primordials de les troballes de Mares de Déu en els segles XI al XIII.

Anem a veure un quants fragments destacats:

1r fragment 

En el primer fragment que hem triat, (minuts 03:50-05:05) s’observa  al cavaller i el seu exercit com tenen el seu primer contacte amb l’arbre i la pedra sagrat, tots plens d’ofrenes.

El germà del cavaller ho qualifica amb la frase habitual atorgada a tot el que és pagà

 - Aquí imperan la superstición y la herejía.

 2n fragment

      El segon tall que hem triat, el trobem entre els minuts  11:15”- 11:42”. Després de que el cavaller i les seves hosts hagin rebutjat un atac dels pirates frisis, alguns del camperols  sembla que estan satisfets de l’arribada del cavaller. Però el cap druida distingeix clarament que el cavaller serà el seu nou senyor, però no serà el seu amo, ja que no és amo de l'arbre ni de la pedra:

       - Por fin tendremos un señor a quien servir y no un alcaide encerrado en            la torre.

          -   ¿Qué diferencia hay?

     -   Éste ha peleado por ti…

     -  Y otro día te ahorcará.

     -  El otro también podía hacerlo…

     -  Éste no tiene derecho.

     -  Pero es un caballero, ha pasado veinte años peleando.

     - Y ahora és nuestro señor…

      -   Nuestro señor sí, pero no nuestro amo. No es amo del árbol ni de la             piedra….

  

     3r fragment

   En l'escena següent, el capellà de la zona (no gaire ortodox per cert) fa referències als druides que havien en aquelles terres abans dels romans i les creences antigues dels senzills camperols. Com no podia ser d’una altra manera,  a ulls dels cavallers són costums del diable…

              

    - ¡Dios os guarde!

    - ¡Que Él os proteja!

    - ¿Sir Chrysagon de la Cruz? Soy Hugo de Bullón, mi señor, servidor de             Dios. Mi rebaño es éste, vuestros vasallos, gente sencilla pero piadosa           a la vez... a su manera mi señor. Aqui hubo druidas antes de la época             del César. Son todavía como niños que veneran todavía las costumbres           de sus antepasados...   

    - Costumbres del diablo, sin duda!

    - Quizás tengáis razón..

    - ¿Quizás? ¿Acaso estos brujos sin alma os han hecho creer en sus                    brujerías?

    - Ohhh!! Tienen alma señor!                                                                     - Animales asustados, parécenme. 

   4rt fragment

      Un altre diàleg interessant el trobem en el moment en que  Chrysagon descobreix l’antic alcalde de la torre mort al llit amb una de les dones del lloc (16:48”-19:17”). Aquí descobrim la primera referència a l’antic costum del dret de cuixa, tornem a trobar amb paraules sobre l’arbre i la pedra, al diable i, a més, la relació que s’estableix entre les dones i les bruixes (una associació comuna del vincle d’aquestes amb el culte a la Deessa Terra per algunes autores).

     - ¿Y vuestro perezoso alcaide?

    - Esperemos que esté en el cielo, pero lo dudo...

    - Vuestro alojamiento mi señor. (entren i troven a l’alcaide mort al llit              amb una dona).

    - Vuestro alcaide se preocupaba más de las mujeres que de los                        invasores...

        - Estaba embrujado.  Diría que poseído  por el demonio…Esta gente                  tiene antiguas costumbres que él aceptó llevado de su locura.

         - El árbol y la piedra… ¿Y también adoraba al diablo…?

    - No, no, no, no… Él maldecía al diablo… pero adoraba a las mujeres,a              veces al diablo le gusta disfrazarse de mujer...

    - ¿Cómo? ¿Queréis decir que era una bruja…

    - ¿Una bruja? (agafa una corona de flors blanques que portava la dona               al cap) ¡Flores blancas! ¿Qué es esto?

    -  Una corona nupcial.

    - Vamos, decid de una vez. ¿Era una bruja o una novia?

    -  Acababa de casarse.

    -  ¿Con el alcaide?

    - Con un aldeano.

    - ¡El puerco! Una abeja entre las flores!, ¡presagio de muerte! …//

    - Ellos le querían y le respetaban, según sus paganas costumbres ellos            le entregaban las mujeres la noche de bodas al señor del lugar.

    5è fragment

     Una altra joia destacada la trobem en el diàleg que s’estableix entre el cavaller, el seu germà i un dels seus soldats (29:30”- 30:30”). En les seves frases es tracta la famosa paràbola que diu que amb l’arribada de Crist els antics déus (per nosaltres també la Deessa Terra per descomptat) i els esperits del mal van ser abocats a l’infern. També trobem la primera referència sobre la dona de la que s’enamora el cavaller Chrysagon (Bronwyn) i l’habitual assimilació del seu gènere amb el diable. Sovint hi ha autores que afirmen que aquesta assimilació de les dones amb el diable i la bruixeria tenen a veure precisament amb els antics cultes a la Terra, en que elles tenien un paper predominant com sacerdoteses.

    - Que silencio. El aire parece hechizado.

    - ¡Señor, todos los hombres saben que cuando Cristo vino al mundo             los antiguos dioses, los demonios y los espíritus del mal fueron                     arrojados al infierno!  Pero dicen algunos espíritus malignos que                   vagan por lugares perdidos en forma de sucios mendigos y mujeres               hermosas. Dios proteja al hombre que los encuentre, la sangre 

              de su corazón se helará…

    - ¿Y esa mujer diabólica que ha visto hoy mi hermano?, es la causa                  de su fiebre, estoy seguro…

    - ¿Por qué?

    - Porque la dejaste ir…

    6è fragment 

     Qui hagi llegit la famosa obra de J.G. Frazer  La branca daurada, sabrà perfectament que el seu títol fa referència al vesc, planta sagrada dels druides que tallaven amb la seva petita falç i que creix a sobre del roure (el roure també fou sagrat a les nostres terres i va ser cristianitzat amb diverses imatges de Mares de Déu que van ser trobades a les seves branques). En aquest petit diàleg la dona li explica aquest culte druídic al cavaller. Com tampoc podia faltar, Chrysagon esmenta de nou el diable. L’atracció que senten els dos es comença a copsar de forma clara. 

      - ¿Qué es eso?

    - Muérdago, la rama dorada que se enrosca en el roble sagrado.

    - ¿Por qué dices que es sagrado?

    - Está unido por el relámpago a los dioses.

    - ¿Tú lo crees?

    - Sí.

    7è fragment 

     Un dels petits fragments que més apreciem de la pel·lícula és el que trobeu a continuació. De nou apareix la tradició del dret de cuixa. Però apareix una frase que pot passar desaparcebuda però a la que donem gran valor: el capellà parla de la fertilitat (no hem d’oblidar que aquesta cerimònia (la del dret de cuixa del senyor feudal) si en algun moment va arribar a existir, podia tenir unes repercussions evidents per l’antiga religió amb la fertilitat de la Terra, els animals i les dones com una cosa pagana, però al mateix temps com a do del Senyor. Podia ser un antic paral·lelisme amb la cerimònia del ieros gamos.

       - Ignorais el derecho del señor a pasar la noche de bodas con la doncella antes de que se despose…la Iglesia no lo admite, es una ley pagana.

      -Éstas son tierras paganas!

      -No a los ojos de Dios, os lo aseguro.

      -Lo saben en Roma: Ius prima noctis y lo condenan como herejía…. Sin embargo, algunos dicen que la fertilidad es cosa pagana, pero acaso no es también un don del Señor…

     8è fragment

   La cerimònia de casament pagana és una rica recreació que assimila l'aparellament dels nuvis amb la fertilitat de la Terra i els animals.  Una inspiració interessant sobre les antigues cerimònies lligades a la Deessa Terra. Disfresses d'animals i un personatge vegetal que sovint apareix en el folclore europeu, tant pot ser el greenman, com en el Salt de Plens de les festes de la Patum de Berga.

2. Bronwyn com a núvia i a la seva esquerra el personatge vegetal

3. Salt de Plens de la Patum de Berga 

   9è fragment

      Finalment, el darrer fragment que us volem mostrar és un dels  moments culminants de la pel·lícula(54:24").  El cap druida reconeix que el cavaller es pot emportar la seva filla, que s’acaba de casar pel ritus antic amb un dels camperols  i pot passar la prima noctis amb ell. Parla de les lleis druides, com si fessin referència a aquest costum i la seva. La referència al sol i la lluna donen també al seu pes en la religió de la natura com també fa una referència explicita a que la sacralitat de l'arbre i la pedra són anteriors al culte cristià. 

       -El tiene derecho, no por su ley, por las nuestra. Antes de que llegara el normando con su Iglesia y su torre nosotros adorábamos al árbol y a la piedra. En los campos sembrábamos semillas sagradas y hacíamos el sacrificio de una doncella para que las tierras fueran más fértiles y los hombres más felices. Pero no consentiremos que os la llevéis a la fuerza. Habrá de ser como dispone nuestra ley. ¿la aceptáis así? Con un anillo de fuego, a la sagrada usanza de los druidas; ¿lo aceptáis?

      - Acepto.

      - Al salir la luna la novia os será llevada a vuestro lado, pero al salir el sol iré a reclamárosla yo mismo.

   La dona com a Deessa: Bronwyn i Juan Eduardo Cirlot

     Per finalitzar amb els comentaris sobre aquesta excel·lent pel·lícula, que em volgut posar com un dels escenaris del Somni de la Deessa Terra, no volem obviar que un dels millors experts en simbologia que hem tingut, en Juan Eduardo Cirlot, es va quedar engaxat de per vida a la protagonista femenina. Tant enganxat que li va arribar a dedicar, ni més ni menys que milers de versos. Ni més ni menys que setze llibres de poesia en el que s’anomena el cicle BRONWYN, ja que aquest és el nom del personatge femení de la pel·lícula. Cirlot es va declarar gnòstic i va ser capaç de veure en aquesta dona la reencarnació de l’ànima etèria a la terra: com un esperit (la Sofia filla) reflex de la Deessa (Sofia Mare). Podeu consultar  aquest enllaç a un article que parla sobre el gnosticisme de Cirlot http://www.inmediatika.es/bronwyn-un-mito-gnostico/)

4. Portada del llibre de poemes Bronwyn, de Juan Eduardo Cirlot

   Juan Eduardo Cirlot va quedar meravellat als anys 60, en un cinema de Barcelona, del moment en que es coneixen els dos amants d’aquesta obra; el moment en que Bronwyn, com l’antiga deessa Diana que es sorpresa per Acteó mentre s’està banyant. Ella  no vol sortir del llac on s’ha hagut de llençar després de que els subdits del cavaller li prenguin la roba mentre està pasturant els porcs. De forma similar a Acteó que és devorat pels seus propis gossos, més tard en Chrysagon serà mort per les seves propies tropes i els camperols per estimar a Bronwyn per sobre de tot. L'aspecte destructor de la Deessa i l'etern femení es pot intuir darrera d'aquestes històries.                                                 Us deixo com a mostra algunes de les paraules del mestre Cirlot en l'admiració d'aquest personatge i les seves comparacions amb les deesses clàssiques i a la Gran Mare http://consentidoscomunes.blogspot.com.es/2012/05/gustave-moreau-y-otros-simbolismos-4.html:

     Pues Bronwyn es Eva redivida, y el fruto que ofrece no se puede rechazar precisamente porque lleva en linea recta hacia el ocaso, a la expulsión del propio paraíso, aunque sea éste un paraíso pobre de torre normanda entre tierras pantanosas, con súbditos como animales acobardados que esperan la fecundidad de sus mujeres del acto mágico -y ¡tan breve!- de la noche de la cesión. Bronwyn es Isis, la de los mil aspectos, cuyo carácter proteico le permitió infiltrarse en el Imperio romano, más celoso de sus dioses de lo que dice la historia al uso, y que permitió a la egipcia asimilarse  a la Magna Mater, a Juno, Venus, Diana y a todos los aspectos femeninos del Cielo. Bronwyn es "la Sol", mientras el hombre es "el luna" (Die Sonne, Der Mond), esa inversión de poderes que nos viene, con doble sentido, no sé si de Brabante, pero sí -mas allá de Alemania- de Suecia y de Estados Unidos, aunque no necesita lanza (ni pistola ametralladora) la "mensajera" para hacer que  "el señor" se humille, mate, ceda y cambie su primogenitura  por un plato, no de lentejas pero sí de flores vivas. ¿Quién es Rosemary Forsyth? No la hemos visto nunca, fuera de ese pantano de Brabante, vestida con un burdo lienzo blanco sucio, pero taladrando el horizonte con una llamarada terrible, la del Signo.

5. Bronwyn dins del llac en el moment en que Crhysanton la descobreix

          1. Fotografies

           1, 2, 4 i 5: http://www.inmediatika.es/bronwyn-un-mito-gnostico/)
              3: http://www.descobrir.cat/ca/galeria-imatges.php?IDG=51&IDI=6133