EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dissabte, 3 de novembre de 2018

El menhir de l'Àngel i Santa Maria de Pedralbes

Tornem de nou amb un dels inacabables exemples en que la religió cristiana assimila algun element de l'antiga religió pagana. L'antiga religió perpetuada per generacions i generacions des de temps prehistòrics, tenia una estreta relació amb els cicles vitals de la Terra i les mostres més antigues que encara podem contemplar en l'actualitat són aquelles que han pogut aguantar el pas del temps i no ser destruïdes per destructors de símbols pagans. 

Com ja és ben sabut el cristianisme, entre els segles IV i V va destruir, demolir i fondre una quantitat d'obres i edificis clàssics que eren considerats pagans. Més tard, en els primers segles de l'Edat Mitjana va seguir la seva tasca destructora amb multitud d'elements que eren considerats sagrats en el món rural, en el pagus...arbres, boscos o megàlits prehistòrics són alguns dels exemples més repetits per tota la geografia europea, i per l'americana quan els espanyols van arribar uns segles més tard. 

En el nostre estudi La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització i en moltes entrades del nostre bloc es constata amb gran quantitat d'informació aquesta tendència destructiva de l'Església, però que sovint es substituïda per formes més continuistes tals com la sincretització religiosa. És a dir la integració de ritus, figures o elements pagans en el cristianisme.



1.Punta del menhir de l'Àngel, en l'accés d'una de les portes del Monestir de Sta. M. de Pedralbes (BCN). ENLLAÇ


En el cas dels megàlits, podem recuperar diverses entrades en les que parlem sobre aquest fenomen de la cristianització a partir d'exemples indubtables. Podem destacar alguns exemples, com són l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses (aixecada al costat d'un gran dolmen), la catedral francesa de Sant Julien (amb un menhir a tocar de les seves parets), el santuari de Núria i els menhirs que existien als seus voltants, o la sorprenent ermita basca de San Miguel de Arretxinaga (amb els grans megàlits dins del seu interior sobre el mateix altar) ...

En el cas d'avui, tal com podeu veure en la imatge número 1, tractem sobre una gran pedra que està emplaçada en un dels portals medievals d'accés al monestir de Santa Maria de Pedralbes, a la ciutat de Barcelona. Una pedra que inicialment ja la podem considerar sorprenent pel seu emplaçament. ¿Una gran pedra just al mig d'un lloc de pas? Sense tenir coneixement històric del lloc ja ens pot venir la primera pregunta: ¿Que fa aquesta gran pedra al bell mig d'un dels accessos a aquest monestir medieval, com si es tractes d'una de les pilones automàtiques que barren el pas d'alguns vehicles a les zones de vianants dels cascs històrics de les nostres actuals ciutats?...



2. Punta del menhir de l'Àngel, en l'accés oest del monestir de Pedralbes. ENLLAÇ

La resposta és també sorprenent, ja que no la podríem trobar en cap de les nostres lliçons d'història convencional que fins ara ens han anat explicant. Es tracta ni més ni menys que la punta del iceberg sobre la continuïtat dels elements sagrats de l'antiga religió a la ciutat de Barcelona. Es tracta d'un menhir prehistòric que el rei Jaume II a finals del segle XIV (moment en que es va construir el monestir) va decidir deixar encara visible, encara que fos en la seva part més superior... Però perquè havia de fer això? Amb quin objectiu?

Possiblement no podrem saber-ho mai. Dic possiblement perquè no es pot descartar que existeixi algun document contemporani a la construcció del monestir que pugui explicar el perquè de l'existència de la punta del menhir en una de les entrades del temple cristià...Si que podem recuperar alguna teoria sobre el seu sentit com també podem suposar que es seguiria el mateix patró de tants i tants temples cristians aixecats sobre antics llocs sagrats pagans.

3. Punta del menhir de l'Àngel. ENLLAÇ

Les llegendes diuen que el nom de Pedra de l'Àngel o Menhir de l'Àngel refereixen el fet de que si volem escoltar o veure els àngels només ens hem de donar un cop de cap en aquesta roca i ho aconseguirem... Ens trobem sens dubte en una metàfora que refereix el seu caràcter de connexió amb allò sagrat o diví, una referència de que antigament aquest menhir era una agulla o eix que marcava la confluència entre el cel i la terra. Com es diu sovint, assenyalava un punt de gran força tel·lúrica, cosa que els mestres constructors van voler mantenir, el que en el Món Clàssic es coneixia com omphalos que assenyala un lloc sagrat.

4, Vista aèria del monestir de Sta. Maria de Pedralbes. ENLLAÇ

El monestir de Santa Maria de Pedralbes ha d'estar per força aixecat en un lloc altament sagrat. El seu nom de Pedralbes prové de pedres albes (pedres blanques) i conté altres sorpreses que ens indiquen la seva continuïtat de culte amb la Deessa Terra. No ens falta el punt tel·lúric d'aigua, perquè una mina subterrània es refugia en les entranyes del temple.

5. Mina subterrània del monestir de Pedralbes. Foto del llibre La Barcelona subterrània ENLLAÇ



També podem reforçar la nostra teoria de continuïtat de culte pagà amb el millor exemple de sincretització utilitzat per l'Església i que no és altre que les Mares de Déu trobades. El cas del monestir de Pedralbes no és una excepció. El llibre Joan Amades Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya fa esment de la Mare de Déu de Pedralbes, i en aquest cas la relaciona directament amb la reina Elisenda de Montcada, que està enterrada en el mateix temple. 

El llibre d'Amades recull una llegenda que parla sobre la reina Elisenda de Montcada, l'esposa del rei Jaume II (1267-1327). La reina volia fundar un monestir a les afores de Barcelona i estava cercant el lloc per aixecar-lo. Quan va arribar al lloc de Pedres Albes, situat al peu de la muntanya del Puig de l'Óssa (conegut avui per Sant Pere Màrtir), el cavall que ella muntava s'aturà tot d'una, i s'agenollà davant d'una imatge de la Mare de Déu que hi havia ajaguda al mig del camí. La gran dama interpretà la troballa com un avís del cel: havia d'abandonar la vida senyorial per consagrar-se a Déu.

Elisenda de Montcada, va ser realment la precursora de la fundació del monestir de Pedralbes i la seva tomba és una de les joies del monestir. Curiosament està enterrada de dues formes diferents; la part que dona a l'església la reina està vestida amb la seva roba reial i en canvi la part del sepulcre que dona al claustre la reina està vestida de monja clarissa: l'orde religiosa a on es va retirar a partir del moment en que va morir Jaume II el Just, tal com recullen algunes llegendes artúriques de la mítica reina Ginebra després de la mort del rei Artur...


 
Resultat d'imatges de elisenda de montcada
6. Tomba de la reina Elisenda de Montcada en l'església del monestir de Sta. Maria de Pedralbes. ENLLAÇ







divendres, 12 d’octubre de 2018

Sobre llocs de noms de corb (About places with crow's name)

De forma similar a altres vegades avui destacarem un animal, que com en moltes d'altres cultures, pot haver tingut un pes simbòlic important en els nostres avantpassats i que això ha pogut quedar palès de formes diverses encara en l'actualitat. Evidentment, si aquest animal tenia algun caràcter sagrat abans del cristianisme, s'haurà mantingut imbricat i camuflat d'alguna manera. Destacarem algunes Mares de Déu que sorprenen per tenir alguna relació simbòlica i algun que altre sant, fins i tot recorrerem a la toponímia i l'heràldica per reforçar la seva empremta...

1. Corb a Notre Damme de París. Fotografia d'Elaine Freedman.

No iniciarem una interminable llista dels significats diversos que ha tingut el corb des de les cultures asiàtiques a les ameríndies, aspectes ambivalents que sovint tenen caràcter negatiu associat al món dels morts i la putrefacció, però que també ha estat associat curiosament a simbolisme solar o a la seva faceta transformadora i intel·ligent. Sí que ho farem, per poder contextualitzar el sentit sagrat d'aquest animal en les nostres terres, amb els nostres antecedents culturals, tant dels pobles ibers, celtibers, grecs i romans. 

Com a petita introducció he escollit una bona síntesi que ens aporta en Juan Eduardo Cirlot en el seu diccionari de símbols, de l'editorial Labor.

2. Copa de Delfos. Apolo i el seu corb. ENLLAÇ


L'autor ens refereix que pel seu color negre, al corb se l'associa a les idees de principi (nit materna, tenebres primigènies i terra fecundant). Pel seu caràcter aeri, associat al cel, al poder creador i demiúrgic, a les forces espirituals. Pel seu vol, missatger. Per tot això, en molts pobles primitius, el corb apareix investit d'extraordinària significació còsmica. A les cultures clàssiques perd aquesta gegantina valoració, però conserva certs poders místics i se li atribueix un instint especial per predir el futur, el seu grall s'utilitzava especialment en els ritus endevinatoris. En canvi en el simbolisme cristià és al·legoria de la soledat. 

Anem a veure doncs, quins són els possibles antecedents de significats sagrats del corb que poden tenir relació en els nostres antecedents precristians. Pels pobles celtes tinguem present la influència en el nostre substrat dels pobles indoeuropeus en les cultures dels metalls que van arribar a les nostres terres), el corb es va associar a alguns deus i personatges llegendaris com el déu Lugh, el Bran gal·lès o la deessa Morrigan, que apareixia en els camps de batalla envoltada de corbs. En els pobles escandinaus és el poderós déu Odin qui es acompanyat també per corbs en les seves vingudes a les batalles. Per això era una de les principals insígnies dels víkings en les seves banderes i escuts. 

A vegades fins i tot es confon amb les mateixes temibles valquíries, tal com descriu en aquest magnífic text de Martin Ninck, de l'any 1935:

Ella és waelgrimme (ira immortal) com tradueixen les glosses l'anglosaxó waelcyrge (valquiria) amb l'antic nom de la guerra i de la mort (erínia, tisifon, alecte, bellona). Això es correspon perfectament amb el seu aspecte tenebrós en el Cant de la valquíria i amb la seva identificació amb el corb, l'obscur ocell del mal auguri, batejat com walecasiy (el que escull els cadàvers), un terme que coincideix plenament amb walkyrge. En el nort tornem a trobar-nos la figura del corb a Hliod, el coper d'Odí a la Völsungensaga.

1.La cacera salvatge. Peter Nicolai Albo, 1872. ENLLAÇ

En el que ens importa però és si algun corb sagrat ha pogut arribar fins a nosaltres 
fins avui en la nostra cultura. Com hem fet sovint ens deixarem portar per indicis llegendaris i a vegades toponímics. 

Per començar destacarem que el nom del corb apareix sovint a la nostra geografia, destacant la seva força com a símbol i com animal referencial en la nostra estimada Terra. Alguns exemples els trobem en la Vall del Corb, riu Corb, la Roca del Corb, Cingle dels Corbs, Barranc dels Corbs, Mola del Corb, Agulla del Corb, Cala Corbs, Bosc dels Corbs...

2. Mola del Corb (Montserrat), ENLLAÇ


Però també volem destacar altres etimologies que estan més relacionades amb el nostre bloc, i que tenen relació amb la figura de la Deessa, en aquest cas sincretitzades en la imatge de la Mare de Déu. Més casos de possibles cultes animistes que van ser substituïts en el cristianisme per la figura de la Gran Mare en forma de la Verge. De nou recorrerem a l'obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, del gran Joan Amades:

MARE DE DÉU DE CORBERA.- Venerada a Espinalvet. La van trobar uns pastors, en una cova on es van soplujar. També s'arrecerà a dins de la mateixa cova un estol d'ocells i, en arribar-hi un corb, va restar amb les ales esteses, impossibilitat de volar. D'aquest cas va prendre la imatge el qualificatiu de Corbera.
Una altra llegenda diu que uns pastors d'Espinalvet van observar que un corb acudia amb gran insistència en un pedregar, on s'introduïa amb grans i molt estranys xiscles; tractaren d'esbrinar-ne la causa, desapilotaren les pedres i van veure que tapaven la boca d'una cova que guardava la imatge de la Verge, la qual, amb el seu mantell abrigava un niu de corbs. Allí mateix li bastiren un santuari.
La tenen per advocada llenyaters, carboners i altre gent que viu al bosc. El dia de la romeria es lliuraven a danses molt primitives i singulars, al so d'estranyes cançons.

Si heu llegit amb atenció el que Amades ens destaca sobre aquesta Mare de Déu, segur que estareu d'acord en que ens trobem amb una narració sobre una imatge i un temple implantats en substitució d'antics cultes pagans relacionats amb el corb i que fins i tot podien contemplar l'existència d'alguna deïtat tutelar (tal com indica el mantell de la Verge que abrigava el niu de corbs). També es reforça el seu caràcter feréstec i pagà en les danses i cants estranys de la seva romeria...

MARE DE DÉU DE CORBIAC.- Uns pastors del terme de Catllà de Conflent van veure un corb que feia tot de coses estranyes damunt d'una figuera, com si els volgués atreure l'atenció. Van acostar-s'hi, van examinar la figuera i, dins de l'arbre, van trobar una marededéu. La van portar al senyor rector de Santa Maria de Riquer; però aquella marededéu els va fugir de l'església i se'n va tornar, tres vegades seguides, al tronc on l'havien trobada. Davant d'aquella manifestació de la imatge, de preferir viure a l'arbre, més que no a l'església, li van fer una capelleta al costat mateix de la figuera. La gent va donar a la imatge el nom estrany de Corbiac, en record d'haver estat un corb el que la va descobrir als pastors

En aquest cas tenim un doble simbolisme sagrat pagà, ja que a més de coincidir també amb una reminiscència cultual al corb, es destaca un culte a la figuera. Hem de tenir present que hem trobat algun text antic que relata en aquesta zona de la Catalunya Nord (avui francesa) una destrucció sistemàtica de les figueres per eradicar el culte als arbres durant d'Edat Mitjana.

3. Sant Martí del Corb, Les Preses (La Garrotxa, Girona). ENLLAÇ
I per acabar us deixo aquesta impressionant imatge d'un dels meus llocs preferits, en les ermites del Corb a la Garrotxa: l'ermita de Sant Miquel del Corb.

dilluns, 30 de juliol de 2018

Una altra història sobre meteorits cristianitzats, Pilgrimage.( Another history about Christianized meteorites: Pilgrimage)

No és la primera vegada que parlarem sobre antigues pedres sagrades de procedència meteòrica; durant l'any 2016 vam tractar aquest curiós i interessant aspecte com la sorprenent sacralitat universal de les pedres del llamp.  

Si que ho abordarem avui des de una altra perspectiva, en aquest cas més actual i moderna, des de la visió que ens aporta una pel·lícula relativament recent. Parlarem sobre el film Pilgrimage, de l'any 2017, que ha estat titulada en espanyol com "El guardian de la reliquia".

Tot i que és un pel·lícula que ha passat força desapercebuda pel gran públic i per la crítica, per nosaltres té un caràcter especialment interessant en relació al complicat fenomen de la cristianització durant l'Edat Antiga i l'Edat Mitjana dels antics elements pagans que eren considerats sagrats, i que tenien una vinculació evident amb la Deessa Terra. Així queda reflectit en el seu argument, de forma molt similar al que ja vam destacar en una antiga entrada sobre una altra pel·lícula El senyor de la guerra. Tot i que aquest aspecte l'hem d'extreure llegint entre línies...


1. Escena de Pilgrimage (El guardian de la reliquia).

Si ens basem exclusivament en argument de la història que relata el film no podem arribar a cap conclusió sobre aquesta cristianització de pedres paganes sagrades cristianitzades, ni tant sols en les imatges que podeu contemplar sobre el seu tràiler.

De forma breu us direm que Pilgrimage tracta sobre el trasllat d'una antiga relíquia en l'obscura Irlanda de principis del segle XIII. El seus guardes custodis (uns monjos d'un petit monestir irlandès) segueixen les ordres que els hi arriben des de Roma per part d'un monjo de l'Orde del Císter. Ells han estat fins llavors els guardians d'una antiga relíquia cristiana, la pedra amb la que s'afirma que van matar a l'apòstol Matias, al segle I d.C. El Papa ha donat instruccions de portar-la fins a Roma i així poder ajudar a guanyar les Creuades a Terra Santa.


2. Cartell del film. ENLLAÇ




I amb aquest fil argumental es descriu el pelegrinatge per terres irlandeses d'una petita comitiva formada per monjos i tres cavallers, que protegeixen la pedra sagrada, en la violenta realitat medieval: petits exercits feudals amb interessos particulars i tribus encara paganes que segueixen mantenint el culte de l'Antiga Religió. El paper principal de la història recau però, en un seglar aparentment mut, que estava expiant els seus pecats de sang en el monestir i que assumirà realment el rol d'autèntic guardià de la relíquia.




Un cop feta aquesta petita síntesi argumental, a la que caldria afegir una bona dosi de violència i una excel·lent fotografia paisatgística, passarem a descriure allò que realment ens interessa; els detalls sobre els que s'evidencia la cristianització d'una antiga pedra del llamp. Com ja vam relatar en la passada entrada del 2016, les anomenades pedres del llamp, són un fenomen relativament complex a nivell folklòric i cultual i aglutinen pedres de procedència diversa; fòssils animals, destrals paleolítiques i també rocs meteòrics, que durant l'Edat Antiga i l'època medieval van ser considerats com a sagrats en gairebé tot el mon.
3. Meteorit similar a la relíquia de Pilgrimage. ENLLAÇ

De les diverses tipologies, evidentment que la que encaixa a la perfecció amb el seu nom són precisament aquestes últimes, ja que per propi sentit comú és fàcil deduir que els homes i les dones quedaven sorpresos extraordinàriament com després de contemplar la llum i el so dels meteorits que es desintegraven al recórrer l'atmosfera terrestre trobaven en el lloc una pedra estranya que havia caigut dels estels i per tant tenia tot el mèrit de ser anomenada com a pedra del llamp... 
Ja és més agosarat deduir perquè van rebre també aquest nom altres pedres estranyes tals com fòssils de calamars o eriçons, com destrals paleolítiques, però podria ser que es fes per simpatia, es a dir que qualsevol pedra de semblança estranya o sorprenent rebés també aquest nom amb la creença que havien caigut del cel.

Però ara sí, anem a descriure els moments del film en que es ressalta el caràcter astral de l'anomenada relíquia. Tot just en l'inici de la pel·lícula, i amb caràcter introductor, apareix una recreació sobre la suposada lapidació de Sant Matias a la Capadòcia a mitjans del segle I d.C. Deixant de costat que les diverses tradicions que parlen sobre el martiri i  mort d'aquest sant, en cap hem trobat la mort a la Capadòcia (algunes afirmen que va ser a Judea on va ser apedregat i que posteriorment els romans li van tallar el cap), volem destacar que en el paratge desèrtic on es lapidat un dels seus botxins li llença la darrera pedra amb la que culmina l'assassinat. Es aquesta pedra la que apareixerà com a relíquia passats més de 1000 anys, segons la nostra pel·lícula, dins d'una arca daurada.


4. L'arca on al segle XIII es guarda la pedra del llamp. ENLLAÇ


Tot just quan el botxí ha rematat a Sant Matias amb aquesta pedra negra, s'observen uns llampecs en el cel. No sabem fins unes escenes posteriors, mentre els monjos relaten la procedència de la pedra relíquia, que un llamp fulmina totalment al grup de botxins de Sant Matias. Aquest és primer indici argumental de relació entre la relíquia i el seu caràcter astral, però us aportem algun més.

La pedra està custodiada dins d'una arca daurada, per diversos motius. Primer com a element simbòlic que reforça la seva sacralitat, i també la seva cristianització. Aquesta relíquia, com d'altres elements arcans pagans cristianitzats, necessita el reforç dels símbols de la religió cristiana per poder ser tingut com a tal. Ja ho hem referit en diverses entrades, de les que per nosaltres el cas paradigmàtic és la Mare de Déu de Lledó, que conté en el seu interior un ídol neolític mesopotàmic amb coroneta d'or inclosa. Però té també una altra funció important; de protecció pels que la custodien i és precisament aquest punt el que per nosaltres suscita un nou reforç en la nostra idea. La pedra és nociva pels que la vulguin tocar, alguns que ho han volgut fer han acabat morts o malalts. Podem trobar-nos amb una pedra meteòrica amb caràcter radioactiu; tot i que la gran majoria de meteorits no ho són, hi ha casos en que han tingut isòtops radioactius.

Finalment, tal com podeu observar en la imatge número 1, en el transcurs del pelegrinatge, un llamp cau directament sobre l'arca on trobem la pedra relíquia. Quina millor manera de reforçar el seu caràcter d'autèntica pedra del llamp...




dilluns, 11 de juny de 2018

La porta i la ma de la Deessa (The door and the Goddess hand)

Dins dels múltiples aspectes que hem anat destacant respecte al simbolisme de la Deessa, poc hem parlat sobre la relació que aquesta té en els espais de pas. En el nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització hi podem trobar un apartat precisament sobre aquest tema, en el que es reflecteix l'aspecte protector de la Deessa en els punts de traspàs com poden ser portals, ponts o cruïlles de camins. En un parell d'entrades anteriors del nostre bloc ja hi hem parlat, el de Nostra Senyora dels Ponts i en el de Sobre les portes sagrades de la Deessa: els arcs Toriis de Japó. 

Avui tractarem un altre detall interessant que encara trobem en algunes de les portes de les cases de la nostra geografia, d'origen incert i de gran antigor, que permet suposar la influència d'arquetip matern protector, un dels puntals essencials del simbolisme de la Gran Deessa. Parlarem dels picaportes amb forma de ma, coneguts també com a picaportes ma de Fàtima.

Com a punt de partida hem de considerar que la porta, com a tal, psicoanalíticament és un símbol femení que implica tot el significat del forat, del que permet el pas i és, conseqüentment contrari al mur (Diccionari de símbols, Juan Eduardo Cirlot).


1. Picaporta tipus ma de fàtima. Fotografia cedida per Miguel A. Catalán

Per tant, en el punt essencial de traspàs que representa la porta de per sí, podem valorar que la porta principal d'accés a les cases evidentment és la que té aquest significat fonamental, a més ambivalent, ja que per un costat impedeix l'accés del que no es vol (persones, bèsties o malalties ) i s'ofereix l'entrada a qui o al que realment es desitja. Si a més, la casa, també es considerada tradicionalment com element femení (com l'arca el jardí o fins i tot el propi univers) tal com valoren els místics (The Lost Language of Symbolism, Harold Bayley, Londres, 1952), les mans penjades a les portes podrien reforçar encara més el sentit de l'arquetip femení d'ambdós símbols.  



2. Picaporta ma de Fàtima amb fruita, Barcelona. ENLLAÇ


Des de l'Edat Mitjana, com a mínim, trobem instal·lats a les portes de tot tipus d'edificis picaportes metàl·lics que servien per avisar de la presència de persones externes als ocupants de l'interior, tal com tenim avui en dia els nostres timbres elèctrics sonors. Dic com a mínim, ja que de picaportes hi ha constància en temps anteriors, per exemple al Món Antic Romà. El que teniu en la imatge 1 pertany a la porta d'una casa del municipi de Las Labores de San Juan, a la província de Ciudad Real (Castella La Mantxa). Aquests picaportes els trobem encara actualment per molts punts de la geografia de la Península (tant a Espanya com a Portugal) i també pels països del nord d'Àfrica. És coneixen com a picaporta Ma de Fàtima, i se'ls hi reconeix per això un origen islàmic, cosa que donaria força al fet que puguin aparèixer principalment a països del Magreb i a la Península Ibèrica. En els països àrabs se la coneix també com Hamsa, Jamsa o Khamsa, i se li atribueix un caràcter protector. Hi ha diverses  llegendes que parlen sobre l'origen del nom d'aquesta ma, totes giren sobre algun motiu sobre la figura de la filla del profeta Mahoma, però de la mateixa manera que passa sobre multitud de símbols pagans cristianitzats (dels que hem parlat de forma més que reiterada en el nostre blog) de ben segur que amaguen algun altre sentit sagrat anterior a l'aparició de la religió monoteista... 


3. Porta magribí amb la ma de Fàtima o Hamsa. ENLLAÇ


Hem de tenir present que de la mateixa manera que la ma de Fàtima és la més coneguda i estesa, aquest mateix símbol femení protector va ser utilitzat també per les altres dues religions monoteistes principals: pels cristians siris i europeus que van utilitzar durant l'Edat Mitjana una altra coneguda com la Ma de Maria i que protegia sobretot a les dones del mal d'ull, per augmentar la seva fertilitat i protegir a les embarassades, o bé la Ma de Myriam per la comunitat jueva (Le main apotropaïque et la nébuleuse des signes, Jean-Loïc Le Quellec).



4. Article judaic de ma amb bendicions amb jueu. ENLLAÇ

I quina ma sagrada o divina podria existir abans de l'aparició de la religió musulmana? Quina ma divina femenina podríem trobar en la zona del Magrib, on actualment està tant estesa la ma de Fàtima protectora i des de la que possiblement s'hauria estès a la Península Ibèrica i fins i tot a alguns altres països de la mar Mediterrània?...

Tot i que serà impossible de demostrar històricament, no és una altra divinitat que la gran deessa Tanit o Tinit, la deessa mare púnica coneguda en tot el nord d'Àfrica a través de l'expansió dels fenicis, que establia colònies a gran part de la costa mediterrània, fins i tot més enllà de les conegudes columnes d'Hèrcules. Posteriorment amb l'establiment de Cartago. Els seus símbols eren fonamentalment el creixent lunar i l'estel, que perduren precisament com emblema en el món islàmic (ens permet suposar la gran importància que tindria en els pobles "islamitzats" durant els principis de l'Edat Mitjana). Tànit, entre d'altres era Deessa Mare i també protectora de les dones, la qual cosa permet establir bons paral·lelismes amb l'origen de les mans protectores de portes...


5. Figura de ceràmica de la deessa púnica Tànit, necròpolis Puig de Molins, Eivissa.  ENLLAÇ




diumenge, 29 d’abril de 2018

El laberint de la Deessa: La Virgen del Cid. 2a Part.(The labyrinth of the Goddess: The Virgin of the Cid)

Tal com anunciàvem en la darrera entrada, continuarem amb la narració detallada de tot el que vaig poder descobrir en la meva visita interessant i sorprenent sobre l'ermita de la Virgen del Cid, dins del municipi de Iglesuela del Cid (Terol).

La nostra guia Mari, ens va permetre accedir a l'interior del temple, que conté diverses estances i punts, que sembla ser que estan carregats de forma imponent per l'energia tel·lúrica de la Deessa Terra. Per aquest motiu va reconèixer que en diverses visites que ha guiat algunes de les persones, que són més receptives a aquestes energies han tingut reaccions realment sorprenents. Evidentment que aquests fenòmens poden ser tinguts per les ments més racionals com meres supersticions o una mostra més del poder suggestiu de la nostra ment, però per part nostre us ho volem transmetre ja que podria ser una explicació a la construcció d'algunes de les parts més estranyes d'aquest edifici religiós. 

1. Sala de terra empedrat a l'hostatgeria de l'ermita de la Virgen del Cid . Foto de l'autor del bloc 



Si en la primera entrada us referia l'autèntic laberint realitzat amb pedres, ubicat en una de les sales de l'hostatgeria del temple, en una sala contigua a aquest laberint tenim una altra mostra de terra empedrat de gran bellesa, però que segons la nostra guia aporta també una funcionalitat concreta. Si en la sala del laberint la senyora Mari ens va poder mostrar com realitzaven els pelegrins el camí iniciàtic al damunt d'ell, en aquest altre espai ens va mostrar un altre recorregut, que aparentment aconseguia l'equilibri energètic de les persones.

La manera de fer-ho consistia en anar saltant de forma alternativa en ambdós peus sobra cadascun dels còdols esfèrics que hi ha ressaltats en el dibuix circular que podeu apreciar en la imatge número 1 i de forma més concreta en les imatges número 2 i 3.

2. Disseny dels còdols dins del cercle. Foto de l'autor del bloc

3. Còdol energètic. Foto de l'autor del bloc.




Segons la guia, aquests còdols estarien dipositats al damunt de determinades línies energètiques de diferent polaritat, que permetrien anar alternant carregues energètiques positives i negatives per així alinear l'energia corporal de les persones que realitzaven determinats rituals. 

Fins aquest moment només us hem destacat els punts del temple que aparentment eren considerats com a sanadors per la nostra guia, i que coincideixen amb el laberint, aquesta sala que acabem d'esmentar i el lloc més potent del recinte: just el punt situat en l'absis de l'ermita, on està col·locada la imatge de la Verge. Però també ens va destacar dos punts que contenen l'acumulació d'energies nocives per les persones, i que certes persones sensibles a les  radioestèsies són capaces de detectar de forma clara. Aquests dos punts estan assenyalats a més per determinada simbologia, que possiblement té un caràcter iniciàtic ritual. La guia ens va parlar fins de tot de determinades sectes com els il·luminati, que ho podrien haver heretat dels mateixos cavallers templers que van participar de la construcció del temple, fins i tot dels francmasons. No seria gens estrany que algun integrant d'aquestes sectes secretes, entre els segles XVII i  XIX hagués pogut utilitzar el temple amb finalitats iniciàtiques. 




4. Símbol iniciàtic en un dels punts de l'ermita. Fotografia de l'autor del bloc



L'arbre, l'aigua, la pedra 

Un cop explicats els detalls més interessants sobre l'interior de l'ermita de la Virgen del Cid, ara passaré a exposar altres aspectes simbòlics destacables que relacionen de forma clara i directa aquest lloc marià amb els arquetips sagrats de la Deessa Terra, que ja hem anat desglossant en moltes de les entrades del nostre bloc: els més importants són l'arbre, l'aigua, pedra i la cova. Farem referència als tres primers elements simbòlics, ja que no hem pogut trobar cap indici de cap cova sagrada propera al santuari.

En el recinte del santuari no podia faltar un arbre central, que sovint és un dels símbols més antics relacionats amb la Deessa Mare i que té una connexió simbòlica amb l'eix del mon o els tres estrats de sota terra, terra i aire. Tal com ja hem comentat, en el nostre treball de la Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, és el lloc simbòlic on tenim constància que hi ha més aparicions de Verges Trobades, el que ens indica evidentment la gran importància que tenien els arbres sagrats en l'antiga religió. En el cas de la Virgen del Cid, l'arbre actual és recent i està substituint un antic exemplar, que segons la guia era un gran om centenari. El lloc on es troba tenia una importància vital com a punt de reunió dels pelegrins que arribaven al santuari, ja que es troba en el pati rectangular on podien descansar i seure en els bancs que hi ha en la seva porxada.

5. Petit arbre que substitueix l'arbre sagrat centenari. Foto de l'autor del bloc


No pot faltar tampoc alguna font amb aigües de propietats curatives. La font en aquest cas no està en el mateix recinte del temple. La trobem a poca distància (entre 300 i 400 metres per un camí que hi condueix cap una petita vall). En la fotografia inferior podeu distingir la seva ubicació. Teniu el santuari a la part superior esquerra de la imatge i on veieu la petita construcció blanca en la zona mitja de la part dreta, és on hi ha la font d'aigües salutíferes, anomenada la Font del Cid.


6. Font del Cid, a la part dreta de la imatge. Fotografia de l'autor del bloc
 Tampoc poden faltar algunes pedres que tinguin alguna simbologia sagrada i que quedi reflectit en alguna llegenda que aporti algun significat cristià. És la repetida i coneguda cristianització de llocs i elements del paisatge que eren sagrats molt abans de l'arribada del cristianisme. En aquest cas hi ha dos exemples i un d'ells a més té referències llegendàries. A molt poca distància del santuari, tot just a uns 100 metres pel mateix camí que hi condueix des de Iglesuela del Cid trobem un pilar que està aixecat sobre una pedra no gaire gran que mostra el que la llegenda refereix com la petjada del cavall de Sant Jaume. 

7. Pilar sobre pedra amb petjada mítica o llegendària. Fotografia de l'autor del bloc

La citada llegenda refereix que l'apòstol Sant Jaume va saltar a cavall des del morrot del Cid (una muntanya considerable que es troba a un parell de quilòmetres del lloc) per socórrer al Cid que estava lluitant contra un gran exercit moro. L'arribada prodigiosa de l'apòstol amb la creu de Sant Jordi va fer que els musulmans es retiressin i el Cid guanyés la batalla que tenia perduda.  Evidentment que ens trobem amb una narració totalment imaginària sense cap mena de base històrica, que el que fa es permetre continuar amb el culte a una pedra antigament sagrada. Aquest fenomen es repeteix en molts indrets de la geografia catalana i espanyola, tal com podem consultar a l'article Les petjades mítiques a Catalunya: una geografia gairebé inexplorada, de Francesc Romà i Casanovas. El mateix autor refereix aquesta teoria, sobre la reminiscència de cultes prehistòrics, a partir de l'article:  Barrowclough, David A.; Hallam, John (2008). “The Devil’s Footprints and Other Folklore: Local Legend and Archaeological Evidence in Lancashire”. Folklore, núm. 119, p. 93-102.

8. La petjada mítica en la pedra base del pilar. Foto d'Antonio González


diumenge, 25 de març de 2018

El laberint de la Deessa: La Virgen del Cid. 1a Part.(The labyrinth of the Goddess: The Virgin of the Cid) 1A PART

No se si heu escoltat alguna vegada aquella frase de que "els designis de la Deessa són inscrutables"...(em sembla que no es ven bé així, però a mi ja m'està bé). Quan hom diu aquestes paraules refereix algun succés passat o per venir en el que la consciència o voluntat humana no ha tingut res a veure o tindrà amb el que ha passat o passarà i que es suposa que alguna "instància superior" ha pres la decisió...
Aquest ha estat el meu cas en el darrer pont de setmana, on l'atzar (si és que aquest existeix únicament i no hi ha alguna altra raó superior que desconec) ha fet que hagi pogut visitar un lloc que és un autèntic compendi de moltes de les coses que hem anat explicant en diverses entrades.


1. Laberint iniciàtic dins del santuari de la Mare de Déu del Cid (Esglesuela del Cid, Tèrol).Foto d'Antonio González
Si voleu podeu parlar únicament de casualitat... Vaig anar a gaudir d'un regal de cap de setmana, els dies 17 i 18 de març, a un lloc que havia d'escollir i l'atzar, i vaig decidir anar a un hotel de la localitat de Iglesuela del Cid, a la província del Terol. La població de Iglesuela del Cid, ja de per sí va ser un descobriment i és un autèntic plaer de visitar per la seva història  a cavall entre el període medieval i els seus palaus renaixentistes, amb forta influència de l'Orde del Temple. Els cavallers templers van deixar empremta a la zona i encara queden vestigis en alguns edificis. 

Però el que va resultar una agradable i sorprenent sorpresa va ser la visita guiada que vam podem realitzar al santuari de la Virgen del Cid, a uns tres quilòmetres de la població de Iglesuela del Cid (també coneguda en català com Anglesola). La nostra guia de turisme del poble, la senyora Mari, ens va acompanyar en aquesta visita i ens va poder donar informació de primera ma sobre un munt de detalls, que possiblement us resultaran també sorprenents... 



2. Santuari de la Virgen del Cid, amb les dependències per allotjar els pelegrins. Foto de l'autor del bloc.

De forma resumida, i abans d'entrar en detall us faré una petita síntesi: ens trobem amb un santuari cristià que els seus orígens es remunten a la nit dels temps i en el que les successives gents i cultures han seguit mantenint la seva sacralitat fruit de trobar-se en un emplaçament tel·lúric de gran poder energètic: al costat mateix d'un importantíssim poblat iber (identificat com el d'Atheba), aprofitant les pedres de un gran mausoleu romà que estava aixecat en el mateix lloc, molt a prop d'una font de propietats curatives, molt a prop de diverses pedres prehistòriques sagrades que van ser parcialment cristianitzades, amb un arbre centenari que creixia al costat mateix del temple, i amb un posterior aprofitament del santuari per part d'alguna orde iniciàtica (que segurament es reconeixia com a hereva dels cavallers templers) per realitzar les seves cerimònies a partir dels punts vitals energètics, ressaltats per simbologia secreta...


3. El santuari marià des de les restes del poblat iber. El carrer principal desembocaria al mateix temple. Foto de l'autor.
Segons ens va explicar la nostra guia, el poble de Iglesuela del Cid es va estendre en el lloc on avui el trobem a partir de la "reconquesta" i el domini de l'Orde del Temple en el segle XII. Inicialment la població autòctona provenia del lloc on actualment hi ha el santuari de la Mare de Déu del Cid. Per tant, teòricament va ser en aquell moment en que es va abandonar l'antic poblament en el turó elevat defensiu, on des de remotes generacions havien viscut. Possiblement la voluntat medieval dels cavallers templers comprenia mantenir un nucli de població important, que en el morrot muntanyenc inicial hagués estat impossible o molt complicat. Però la relació religiosa, cultual i espiritual amb els punts sagrats ancestrals es va seguir mantenint amb la construcció d'un santuari important medieval, que pogués cristianitzar els cultes pagans que seguien existint en aquells punts vitals tradicionals. Quina manera millor podia haver que l'aparició d'una imatge d'una Verge trobada, tal com hem corroborat en multitud d' ocasions i entrades anterior en aquest mateix bloc. Les pautes de l'aparició són, com sempre les mateixes, una imatge romànica que es trobada per un pastor gràcies a un bou que grata el terra o entra en una cova, o que rasca un arbre sagrat.. En aquest cas la llegenda parla d'un bou que grata un tros de terra i allà troba la imatge mariana el pastor.


4. Vista aèria del santuari, on es pot observar el lloc especial geogràfic. ENLLAÇ


Com passa a tota la geografia espanyola, aquest vincle es segueix mantenint anualment amb el trasllat de la imatge de la talla de la Verge trobada fins el santuari inicial, tal com podeu observar en la pintura mural inferior, que es troba en un dels hotels de Iglesuela del Cid (antic palau renaixentista). La pintura és summament interessant, entre d'altres coses paga la pena destacar els diferents grups que hi participen: el clergat baix i alt, els nobles i en darrer lloc un grup de dones del poble, vestides de color negre d'aspecte fosc, trist i sinistre. Podem fer volar una mica la imaginació i pensar que són aquelles dones que l'Església va voler creure que per ser hereves de l'antiga religió van ser condemnades com a bruixes i que possiblement feien aquesta romeria com penitència. No és molt eixelebrat creure això si tenim en compte que en una columna de pedra, a la sortida del poble i en direcció al santuari hi ha una enigmàtica representació en que apareixen unes dones que són cremades i el text: "Cristians, els que passeu a veure la Verge del Cid, rogueu per nosaltres i veieu com estem aquí"..



5. Pintura mural on es representa la peregrinació de la Verge del Cid. Fotografia de l'autor del bloc.

La imatge original de la Virgen del Cid, l'autèntica talla romànica que va ser trobada (o deixada amb aquest fi) per cristianitzar el lloc i els cultes pagans de la zona es troba actualment a l'església principal d'Iglesuela del Cid. Podeu contemplar la seva rusticitat i senzillesa, el que no li treu segons el meu punt de vista aquesta bellesa arcana hereva de les antigues Deesses Mare. En el seu front, encara que us costi apreciar en la fotografia, té una rascada o ferida, que segons la tradició prové del moment de la seva troballa: com estava dins de la terra el bou, el pastor o bé l'arada del llaurador la van malmetre. És una referència diàfana i clara de que estem parlant d'una Deessa Terra, una imatge divina que prové i és la mateixa Terra..


6. Imatge romànica de la Verge del Cid, a l'església d'Iglesiola del Cid. Foto de l'autor del bloc. 

Respecte a l'església de la Verge del Cid, hem de destacar entre d'altres coses, que els seus origens com a temple són de gran antiguitat. La construcció que es visible actualment prové sobretot del segle XVI i el segle XVIII, però es sap amb certesa que anteriorment hi havia una construcció gòtica del segle XIV i aquesta sobre una romànica més petita del segle XII o XIII (l'any 1195 ja apareix el temple citat en un document del rei Alfons II d'Aragó), i aquesta sobre una construcció del primer romànic. El que sí sabem amb seguretat és que al segle XVI (concretament l'any 1546) les obres que va dirigir l'arquitecte Maese Deonís Berlin, van consistir entre d'altres en aprofitar gran part d'un mausoleu romà que encara estava aixecat en dates tant tardanes, monument funerari aixecat per un pare romà (M. Domitius Seranus) al seu fill (M. Domitius Proculus). D'aquell mausoleu queden encara bastants vestigis al santuari. Una de les parets amb grans blocs petris es visible a l'interior del temple. El monument seria de planta més o menys rectangular d'uns 4 x 5,30 metres de base. La seva alçada, de forma purament especulativa, segons algun expert, podria arribar als 10 metres. És a dir que estaríem parlant d'un monument de grans dimensions que hauria de cridar moltíssim l'atenció en l'època medieval (El monumento romano de la ermita de la Virgen del Cid, la Iglesiola del Cid). Seria del segle II d.C.




7. Part del mausoleu romà que trobem dins del temple de la Virgen del Cid. Fotografia de l'autor del bloc.

Queden però altres restes del monument romà visibles en el temple cristià. En alguns dels murs exterior podem observar blocs petris amb inscripcions i símbols. Podem destacar l'aparició de dos dofins, que en la simbologia romana i d'altres pobles de la Mediterrània te a veure amb el món d'ultratomba, sinònim d'animals psicopompes o guies de les ànimes cap l'altre món, a les Illes dels Benaventurats.



8. Dofins i gerro romans en una de les parets del santuari.

En una de les altres cantonades del temple trobem una altra llosa curiosa, en un dels laterals hi ha una inscripció romana i en la que dona a l'altre costat hi ha la referència de l'any 1546 en que el constructor Maese Deonís Berlin va fer l'església, fins i tot hi ha un dibuix representatiu del temple del segle XVI.



9. Parets del temple actual de la Verge del Cid. Foto de l'autor del bloc.

















En aquestes dues fotografies podeu observar l'angle de la paret on es troba la llosa de pedra amb les inscripcions romanes i les de l'any 1546. La llosa és la que teniu a la imatge 10.


10. Carreu amb inscripcions romanes i del s. XVI. Foto de l'autor del bloc.


Però tal com hem dit aquestes peculiaritats de l'església de la Virgen del Cid, es queden curtes davant d'una altre casuística de gran singularitat, els paviments empedrats del santuari, que segons ens va explicar la nostra guia Mari, ressalten la gran influència tel·lúrica del mateix. El més conegut, el laberint, té una llosa circular que està trencada que ho podria estar per la gran afluència energètica que emana de l'interior de la Deessa Terra.


11. Laberint empedrat amb la llosa circular trencada. Fotografia de l'autor del bloc.

Aquest laberint, de significat evidentment iniciàtic, tal com ens va ensenyar la nostra guia, havia de ser seguit des de l'exterior fins al centre. No era gens fàcil i la distància recorreguda era de molts metres. La seva distribució és similar al de la catedral de Chartres, tot i que més complex encara. Possiblement tingui origen en la misteriosa i important Orde del Temple.


12. Dibuix dels laberints de la Verge del Cid i de Castellfort . ENLLAÇ

Vist l'ampli contingut de tot el que ens aporta aquest lloc altament destacable, continuarem més recorregut en la propera entrada, però no volem deixar ara mateix l'agraïment a la nostra guia Mari, per transmetre tot els seus coneixements amb la il·lusió pròpia dels que saben del que estan parlant i ho han viscut des de la infància. Si teniu l'ocasió d'arribar fins la Iglesuela del Cid, no us podeu perdre les visites guiades al santuari i als palaus renaixentistes.


13. La guia Mari explicant els detalls del santuari. Foto de l'autor.