El laberint de la Deessa: La Virgen del Cid. 2a Part.(The labyrinth of the Goddess: The Virgin of the Cid)

Tal com anunciàvem en la darrera entrada, continuarem amb la narració detallada de tot el que vaig poder descobrir en la meva visita interessant i sorprenent sobre l'ermita de la Virgen del Cid, dins del municipi de Iglesuela del Cid (Terol).

La nostra guia Mari, ens va permetre accedir a l'interior del temple, que conté diverses estances i punts, que sembla ser que estan carregats de forma imponent per l'energia tel·lúrica de la Deessa Terra. Per aquest motiu va reconèixer que en diverses visites que ha guiat algunes de les persones, que són més receptives a aquestes energies han tingut reaccions realment sorprenents. Evidentment que aquests fenòmens poden ser tinguts per les ments més racionals com meres supersticions o una mostra més del poder suggestiu de la nostra ment, però per part nostre us ho volem transmetre ja que podria ser una explicació a la construcció d'algunes de les parts més estranyes d'aquest edifici religiós. 

1. Sala de terra empedrat a l'hostatgeria de l'ermita de la Virgen del Cid . Foto de l'autor del bloc 

Si en la primera entrada us referia l'autèntic laberint realitzat amb pedres, ubicat en una de les sales de l'hostatgeria del temple, en una sala contigua a aquest laberint tenim una altra mostra de terra empedrat de gran bellesa, però que segons la nostra guia aporta també una funcionalitat concreta. Si en la sala del laberint la senyora Mari ens va poder mostrar com realitzaven els pelegrins el camí iniciàtic al damunt d'ell, en aquest altre espai ens va mostrar un altre recorregut, que aparentment aconseguia l'equilibri energètic de les persones.

La manera de fer-ho consistia en anar saltant de forma alternativa en ambdós peus sobra cadascun dels còdols esfèrics que hi ha ressaltats en el dibuix circular que podeu apreciar en la imatge número 1 i de forma més concreta en les imatges número 2 i 3.

2. Disseny dels còdols dins del cercle. Foto de l'autor del bloc

3. Còdol energètic. Foto de l'autor del bloc.

Segons la guia, aquests còdols estarien dipositats al damunt de determinades línies energètiques de diferent polaritat, que permetrien anar alternant carregues energètiques positives i negatives per així alinear l'energia corporal de les persones que realitzaven determinats rituals. 

Fins aquest moment només us hem destacat els punts del temple que aparentment eren considerats com a sanadors per la nostra guia, i que coincideixen amb el laberint, aquesta sala que acabem d'esmentar i el lloc més potent del recinte: just el punt situat en l'absis de l'ermita, on està col·locada la imatge de la Verge. Però també ens va destacar dos punts que contenen l'acumulació d'energies nocives per les persones, i que certes persones sensibles a les  radioestèsies són capaces de detectar de forma clara. Aquests dos punts estan assenyalats a més per determinada simbologia, que possiblement té un caràcter iniciàtic ritual. La guia ens va parlar fins de tot de determinades sectes com els il·luminati, que ho podrien haver heretat dels mateixos cavallers templers que van participar de la construcció del temple, fins i tot dels francmasons. No seria gens estrany que algun integrant d'aquestes sectes secretes, entre els segles XVII i  XIX hagués pogut utilitzar el temple amb finalitats iniciàtiques. 

4. Símbol iniciàtic en un dels punts de l'ermita. Fotografia de l'autor del bloc

L'arbre, l'aigua, la pedra 

Un cop explicats els detalls més interessants sobre l'interior de l'ermita de la Virgen del Cid, ara passaré a exposar altres aspectes simbòlics destacables que relacionen de forma clara i directa aquest lloc marià amb els arquetips sagrats de la Deessa Terra, que ja hem anat desglossant en moltes de les entrades del nostre bloc: els més importants són l'arbre, l'aigua, pedra i la cova. Farem referència als tres primers elements simbòlics, ja que no hem pogut trobar cap indici de cap cova sagrada propera al santuari.

En el recinte del santuari no podia faltar un arbre central, que sovint és un dels símbols més antics relacionats amb la Deessa Mare i que té una connexió simbòlica amb l'eix del mon o els tres estrats de sota terra, terra i aire. Tal com ja hem comentat, en el nostre treball de la Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, és el lloc simbòlic on tenim constància que hi ha més aparicions de Verges Trobades, el que ens indica evidentment la gran importància que tenien els arbres sagrats en l'antiga religió. En el cas de la Virgen del Cid, l'arbre actual és recent i està substituint un antic exemplar, que segons la guia era un gran om centenari. El lloc on es troba tenia una importància vital com a punt de reunió dels pelegrins que arribaven al santuari, ja que es troba en el pati rectangular on podien descansar i seure en els bancs que hi ha en la seva porxada.

5. Petit arbre que substitueix l'arbre sagrat centenari. Foto de l'autor del bloc

No pot faltar tampoc alguna font amb aigües de propietats curatives. La font en aquest cas no està en el mateix recinte del temple. La trobem a poca distància (entre 300 i 400 metres per un camí que hi condueix cap una petita vall). En la fotografia inferior podeu distingir la seva ubicació. Teniu el santuari a la part superior esquerra de la imatge i on veieu la petita construcció blanca en la zona mitja de la part dreta, és on hi ha la font d'aigües salutíferes, anomenada la Font del Cid.

6. Font del Cid, a la part dreta de la imatge. Fotografia de l'autor del bloc

 Tampoc poden faltar algunes pedres que tinguin alguna simbologia sagrada i que quedi reflectit en alguna llegenda que aporti algun significat cristià. És la repetida i coneguda cristianització de llocs i elements del paisatge que eren sagrats molt abans de l'arribada del cristianisme. En aquest cas hi ha dos exemples i un d'ells a més té referències llegendàries. A molt poca distància del santuari, tot just a uns 100 metres pel mateix camí que hi condueix des de Iglesuela del Cid trobem un pilar que està aixecat sobre una pedra no gaire gran que mostra el que la llegenda refereix com la petjada del cavall de Sant Jaume. 

7. Pilar sobre pedra amb petjada mítica o llegendària. Fotografia de l'autor del bloc

La citada llegenda refereix que l'apòstol Sant Jaume va saltar a cavall des del morrot del Cid (una muntanya considerable que es troba a un parell de quilòmetres del lloc) per socórrer al Cid que estava lluitant contra un gran exercit moro. L'arribada prodigiosa de l'apòstol amb la creu de Sant Jordi va fer que els musulmans es retiressin i el Cid guanyés la batalla que tenia perduda.  Evidentment que ens trobem amb una narració totalment imaginària sense cap mena de base històrica, que el que fa es permetre continuar amb el culte a una pedra antigament sagrada. Aquest fenomen es repeteix en molts indrets de la geografia catalana i espanyola, tal com podem consultar a l'article Les petjades mítiques a Catalunya: una geografia gairebé inexplorada, de Francesc Romà i Casanovas. El mateix autor refereix aquesta teoria, sobre la reminiscència de cultes prehistòrics, a partir de l'article:  Barrowclough, David A.; Hallam, John (2008). “The Devil’s Footprints and Other Folklore: Local Legend and Archaeological Evidence in Lancashire”. Folklore, núm. 119, p. 93-102.

8. La petjada mítica en la pedra base del pilar. Foto d'Antonio González

El riu Ebre i la Deessa Terra (The Ebro river and the Earth Goddess)

L'aigua i la Deessa Terra estan lligades des de temps prehistòrics. L'aigua es vincula clarament amb la fertilitat de la terra, amb la seva capacitat de desintegrar i dissoldre les coses, amb el renaixement i la nova vida o amb la possibilitat de rentar i netejar allò que és o està brut. Ja hem exposat en diverses entrades del nostre bloc la sacralitat de l'aigua en diversos llocs i cultures; des de temples prehistòrics de Sardenya, a la cultura prehispànica Nazca de Perú, com també la seva relació sagrada amb coves (el Ventre de la Terra)  i serps...

Poc però hem parlat de la sacralitat que han tingut sempre en tot el món  els rius,  les grans venes o arteries de la Mare Terra. Per fer una petita introducció escollirem un paràgraf de Mircea Eliade, de la seva obra Ferrers i alquimistes:

"Els rius sagrats de Mesopotàmia tenien la seva font, segons es deia, en l'òrgan generador de la Gran Deessa. Les fonts dels rius eren considerades, així, com la vagina de la Terra. En babiloni el terme pû significa a la vegada "vagina" i "font d'un riu". El sumeri buru significa "vagina" i "riu". El terme babiloni nagbu, "font", està emparentat amb l'hebreu neqebâ, "famella". En aquest mateix idioma la paraula "pou" s'utilitza també amb el significat de "dona", "esposa". El vocable egipci bi significa "úter" al mateix temps que "galeria de mina".

En el nostre territori el riu Ebre havia de ser per descomptat un corrent d'aigua evidentment sagrat, ja que permetia la vida dels nostres avantpassats, en les formes més directes com podien ser amb l'obtenció dels aliments fluvials i com a mitjà molt important de comunicació i transport. Com altres rius de grans civilitzacions que tenien caràcter diví, l'Ebre no podia ser diferent. El Ganges, per posar un exemple, es considerat la personificació de la deessa Ganga, que segons diuen, va descendre a la Terra. L'origen celestial del Ganges sacralitza les seves aigües en tant essència de la deessa -o energia femenina-coneguda com shakti. Però, podem trobar actualment algun indici que ens faci pensar que antigament l'Ebre era considerat com un ésser diví o com una manifestació o representació de la Deessa Terra?

1. El riu Ebre pel seu pas a Miravet (Tarragona). A dalt de tot les restes del castell de l'orde dels Templers. ENLLAÇ 

Una de les maneres en les que podem deduir que el riu Ebre era sagrat pels antics pobladors de la Península Ibèrica és assumir l'argument que hem repetit en moltíssimes de les nostres entrades, i que exposem de forma àmplia en el nostre estudi La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització. No és altre que la figura de la Mare de Déu va ser la millor forma que va tenir la Església Catòlica per poder substituir els antics cultes pagans que adoraven els múltiples aspecte de la Gran Mare Terra. 

Com ja hem explicat també sovint, el mètode més efectiu van ser les aparicions de Verges trobades en aquells llocs que eren considerats sagrats, i que a Catalunya es conten per més de set-centes imatges. D'aquestes set-centes, a partir del llibre de Joan Amades, Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, hi ha a prop de 90 que van aparèixer en punts d'aigua: fonts, rius, mar, pous...

A continuació fem una petita relació de les que segons les llegendes van aparèixer en el riu Ebre:

• Mare de Déu de Benifallet: Una de les tradicions afirma que aquesta imatge baixava Ebre avall (sense que es digui d'on venia) i uns pescadors la van pescar i la portaren al seu poble. Per aquesta raó, la tenien per advocada els pescadors de la Ribera de l'Ebre.
• Mare de Déu de Buda: Venerada a la illa d'aquest nom, situada a la desembocadura del riu Ebre. Es coneix també com a Mare de Déu dels Socors. Les ones la van llençar a la platja, on la recolliren uns pescadors. Se la invoca contra la pirateria, i també ho és per a tenir bona pesca i contra els perills del mar.
• Mare de Déu dels Desemparats: Venerada a la illeta de Buda, a la desembocadura de l'Ebre. Uns mariners, perduts per la mar i sense esperança de salvació, van veure lluir una llumeta que va orientar-los i van girar proa vers la llumeta. Mentre s'hi anaven acostant, la fúria del mar anava amainant, fins que van arribar amb tota felicitat a la illa de Buda. I, en desembarcar, van veure que la claroreta que els havia servit de far era una imatge de la Mare de Déu, que irradiava una llum salvadora. Allà mateix li van aixecar una capelleta.

2. Illa de Buda, al Delte de l'Ebre, on les tradicions atestigüen diverses aparicions marianes. ENLLAÇ

• Mare de Déu de Flix: Pujava aigües amunt de l'Ebre, i la van recollir uns pescadors.

        Tal com podeu observar en les dues imatge següents, tot i que la tradició afirma           que va ser trobada en el riu, actualment cristianitza una antiga cova que amb               tota probabilitat ja havia de ser sagrada molt abans de l'aparició del cristianisme.          Tornem a trobar en un mateix recorregut simbòlic l'aigua i la cova.

3. Ermita de la Verge del Remei de Flix, on es conserva la imatge que pujava per l'Ebre. ENLLAÇ

4. Imatge de la Verge del Remei de Flix, sota la roca de la cova. ENLLAÇ

• Mare de Déu de Palau (Tortosa): Venerada a la catedral de Tortosa. Pujava contracorrent per l'Ebre i uns pescadors la van recollir.

Tal com podem comprovar en aquestes tradicions sobre Mares de Déu trobades en el riu Ebre, tenim una clara coincidència en totes elles sobre la protecció d'aquestes imatges vers pescadors i mariners. Una relació que ens pot indicar, amb força seguretat, la protecció del geni diví del riu sobre les gents que viuen gràcies a ell. No podem obviar que els rius eren considerats sagrats per grecs i romans, i que en les religions preromanes d'Hispania existia un déu aquàtic anomenat Iber (Diccionario de las religiones prerromanas de Hispania. Jose Maria Blazquez, Ediciones Istmo).

Per altra banda no podem ignorar el simbolisme estret entre les diverses Mares de Déu importants que hi ha en el llarg recorregut del riu Ebre a través de la Península Ibèrica i que queden palesos en el Muntell de les Verges, precisament en el punt més elevat del Delte de l'Ebre (una duna d'uns 4 metres d'alçada)  i, curiosament, just en el punt inici del màgic Camí de Sant Jaume en les terres on l'Ebre es fon amb la Mediterrània. Desconeixem si els creadors d'aquest monument són conscients de la relació entre la Deessa i el riu, però evidentment que han d'haver profundes connotacions que han condicionat a decisió d'aixecar aquest Muntell de les Verges... A més des d'aquest punt es pot observar la illa de Buda, que tal com hem pogut comprovar té constància de l'aparició de diverses Mares de Déu, el que podria indicar que tingués alguna connotació sagrada anterior important precristiana.

5. Muntell de les Verges, al Delta de l'Ebre. Fotografia de l'autor del bloc.

En aquest monument hi trobàvem anteriorment  representacions de les diverses Mares de Déu, com a Senyores del riu Ebre pel seu pas per quatre de les diverses Comunitats Autònomes: la de Valvanera (la Rioja), Santa Anna i la Verge (la Ribera Navarra), la del Pilar (Aragó) i la de la Cinta (Catalunya). Però alguns brètols van destrossar les imatges. A partir d'això es van aixecar set columnes més altes amb diverses representacions marianes, representant a totes les comunitats autònomes per on serpenteja:

Verge de Montesclaros (Cantàbria), Verge de la Penya de França (Castella i Lleó), Verge Valvanera (La Rioja), Verge d'Arantzazu (País Vasc), Santa Maria la Real (Navarra), Verge del Pilar (Saragossa) i Verge de l'Assumpció (Catalunya).

Nossa Senhora da Rocha, Algarve (La pedra, l'aigua i el mar). Nossa Senhora da Rocha, Algarve (The stone, the water and the sea).

Tornem a destacar avui un de tants i tants llocs de la nostra Deessa Terra que gaudeixen d'un encant força especial i que, des de temps desconeguts van ser triats per aixecar-hi un temple sagrat. Com passa sovint, es difícil assegurar des de quin moment hi ha indicis de sacralitat o culte, ja que no disposem de documents històrics que ens ho reafirmin, i em de basar-nos exclusivament en documents històrics posteriors, les troballes arqueològiques, les festivitats que encara perduren i alguna que altra llegenda. Tot sembla indicar que ens trobem en un indret on es congreguen tres elements claus de la simbologia del món de la Deessa Mare; la pedra (en el promontori rocós on s'aixeca el temple i que dona nom a la seva advocació), el mar que l'envolta i l'aigua que es troba en el seu pou.

1. Capella de Nossa Senhora da Rocha, Porches, Algarve, Portugal. ENLLAÇ

La capella de Nossa Senhora da Rocha (Porches, Algarve, Portugal), està aixecada en un promontori rocós que s'endinsa en el mar i que fins no fa gaires segles acollia també una fortalesa, que sembla ser, que al segle XVI tenia funcions defensives davant de les incursions dels pirates moros. Aquesta fortalesa però, ja existia en temps de la invasió musulmana i hi ha constància de que en el segle XIII es va construir precisament per protegir l'ermita, que tenia també una llegenda de època sobre una aparició mariana (1). Per tant, sembla que la vocació i culte en aquest lloc màgic i solitari és força antic, com també important.

2. Vista de l'entrada de l'ermita des del promontori rocós- Fotografia de l'autor del bloc.

La llegenda de l'aparició mariana en el segle XIII coincideix en el punt màxim de les llegendes d'aparicions marianes a la Península Ibèrica, i que tal com mantenim en el nostre treball La Deessa Mare en e Món Clàsic i les empremtes de la seva cristianització, reflecteix la gran expansió encara en la mitja Edat Mitjana dels cultes a llocs i elements naturals pagans i al corresponent esforç de l'Església Catòlica per eliminar-los o cristianitzar-los. Tal com exposem en aquest treball, el lloc de culte pagà paradigmàtic es corresponia amb una cova o un arbre al costat d'un pou o d'una font. En el cas de l'ermita de Nossa Senhora da Rocha hem comprovat l'existència d'un pou, que evidentment sorprèn per la seva posició estratègica al bell mig del promontori rocós dins de l'aigua salada marina...

3. Escales que condueixen al pou  de la capella. Fotografia de l'autor del bloc.

4. Pou de la capella de Nossa Senhora da Rocha. Fotografia de l'autor del bloc. 

Un altre punt a destacar són les tradicions que hi ha al voltant de la imatge de la Verge. Aquesta Mare de Déu i el seu temple tenen una forta connotació religiosa en el seu entorn. Just al davant de l'entrada del petit temple hi trobem una petita plataforma on els fidels hi deixen espelmes i flors. La Verge es treu en processó en la festivitat del primer d'agost, i es portada en braços fins a la platja, on des d'allà es beneïxen els vaixells dels pescadors. És una cerimònia molt antiga, que possiblement està inspirada en la que els romans ja celebraven amb les imatges de les deesses, coneguda com lavatio. Arribaven a banyar les imatges divines en les aigües del mar, els rius o les fonts i pous. D'aquesta manera es realitzava una cerimònia de purificació anual. El cas més conegut era el de la deessa Cibeles, precisament la principal deessa que mantenia la riquesa simbòlica necessària per inspirar els principis bàsics de la mariologia: la maternitat i virginitat de la Mare de Déu (2). En aquesta mateixa línia teòrica, hem de tenir present que les troballes arqueològiques d'aquest santuari contenen vestigis d'època romana, per tant no es molt esboigerat pensar que ja en els primers segles de la nostra era existís culte a alguna deessa o deu del mar.

5. Portic d'accés a la capella. Les columnes poden ser d'època romana tardana o visigòtica. Foto de l'autor del bloc.

6. La capella des de una altra perspectiva. Fotografia de l'autor del bloc.

(1) Forte e Capela de Nossa Senhora da Rocha. Joao Neto i Rosario Gordalina, SIPA, Porugal, 2012.

(2) Cristianismo primitivo y religiones mistéricas. VVAA. Editorial Catedra, Madrid, 2010. p. 534

Sant Aniol d'Aguja, un altre exemple de la cristianització de les coves i l'aigua (Sant Aniol d'Aguja, another example of the Christianization of the caves and the water)

En molts moments ja hem tractat en aquest blog com el Cristianisme, a partir del mateix moment de la seva oficialitat en l'Imperi Romà, va combatre amb força totes les mostres de cultes pagans. Les antigues divinitats per tant van ser condemnades i perseguides, i els seus seguidors sobretot del mon rural es van anar convertint a la nova religió, però sovint de forma superficial. Però els antics rituals, cerimònies, balls i cançons, van continuar existint amb algunes modificacions que podien permetre passar el "filtre" dels censors religiosos. 

Els llocs naturals de la Deessa Terra no van deixar de ser adorats. Els més habituals eren els arbres, les coves i els punts d'aigua (fonts, rius, llacs), (si tenim en compte les aparicions de imatges de la Mare de Déu en aquests indrets només a Catalunya). A més, trobem casos en que els llocs sagrats consistien precisament en la "triada" d'aquests símbols paradigmàtics: un arbre, sovint centenari, al costat d'una cova en la que hi ha una font o al costat d'una font. L'aigua de la font, que abans era considerada com a sagrada i guaridora, passa (amb l'establiment corresponent del temple cristià construït en el lloc) a santa i miraculosa.

Respecte a les coves cristianitzades hem exposat diversos exemples, només cal que accediu a l'etiqueta corresponent d'aquest blog. Avui parlarem d'un nou cas, en un dels llocs que considero que disposa d'un entorn amb més bellesa; el monestir de Sant Aniol d'Aguja, a la vall de Sadernes (Garrotxa, Girona). El riu i els gorgs que l'envolten són per mi una de les excursions que millor serveixen per omplir l'esperit i netejar "impureses"...

1. El Gorg Blau, a Sant Aniol d'Aguja. ENLLAÇ

El nom de Sant Aniol d'Aguja prové del monestir benedictí del mateix nom. Aquest monestir el van aixecar en el segle IX, monjos benedictins que havien fugit dels normands des del monestir de Santa Maria d'Arlès (Rosselló). Un monestir que inicialment tenia caràcter de santuari, ja que les tradicions afirmaven que en ell  s'hi havia establert Sant Aniol per fer-hi penitència, procedent del Vallespir (actualment francès). 

Aquestes tradicions basades en el santoral i les llegendes solen amagar entre línies possibles raons que motiven la cristianització del paganisme en els llocs rurals. En el cas dels Gojos de Sant Aniol i la llegenda podem trobar diversos indicis que ens fan creure en la cristianització d'una cova i les aigües que provenen del seu interior. Segons aquestes tradicions el sant guaria els mals d'ull amb l'aigua que regalimava de la cova de l'Abat, situada al costat de l'església i que va esdevenir una atracció pels pelegrins. Aquesta argumentació llegendària  ens confirma, com en moltes altres ocasions, l'existència d'una cova que ja era sagrada molt abans de l'aparició del cristianisme, i que ja era visitada per romeus també des de temps molt antics. 

Podeu pensar que estem en el terreny de les conjectures, però són masses els indrets d'Europa en el que es repeteixen les mateixes llegendes de sants i verges, en llocs cultuals dels antics pobladors precristians. La cova de l'Abat es troba precisament a sota del monestir, a la que s'accedeix per unes escales que hi ha a l'interior del temple cristià, i encara disposa d'una petita afluència d'aigua que prové de les filtracions tel·lúriques. No he pogut trobar cap fotografia d'aquesta cova, que encara existeix com a cripta del temple, ni de les escales que la comuniquen.

2. Monestir de Sant Aniol d'Aguja, ENLLAÇ

La mateixa malaltia del mal d'ull que refereix la tradició, que curava el sant amb les aigües sagrades de la cova, no deixa de ser una "malaltia espiritual" típica de les tractades en el món del xamanisme. L'absis de l'església és a tocar de la riera de Sant Aniol, amb el que seria un lloc idoni d'antic santuari precristià de cova + aigua. Els gorgs i salts d'aigua de d'aquesta riera són realment espectaculars, cosa que ens pot fer pensar en un zona més àmplia de caràcter sagrat pels pobladors abans de l'arribada dels monjos benedictins. Monjos que tenien una missió principal durant l'Edat Mitjana, com les altres ordres monàstiques cristianes; l'abolició del paganisme. 

3. El Salt del Brull, ENLLAÇ

Per posar un altre exemple que ens reforça aquesta teoria sobre la cristianització dels antics cultes pagans podem referir un altre temple dedicat a la figura de Sant Aniol, a la mateixa comarca volcànica de La Garrotxa: en aquest cas Sant Aniol de Finestres. En aquesta església romànica, gràcies a unes obres que es van realitzar en el seu presbiteri l'any 1997, es va descobrir un mosaic de l'epoca romana que va permetre datar a l'estructura del segle II i I a.C. Els especialistes creuen que per les característiques i dimensions existiria un templet pagà abans que el temple cristià. La disposició i simbologia és la mateixa que Sant Aniol d'Aguja: un lloc subterrani a pocs metres i el naixement d'un dels afluents de la riera del Llémena. Això els fa pensar  que es tractaria d'un santuari dedicat a les nimfes que habitaven els boscos i les aigües. Un santuari, doncs, d'un dels aspectes més habituals de la Deessa Terra.

4. Sant Aniol de Finestres, La Garrotxa. ENLLAÇ

Un altre temple amb el nom de Sant Aniol, en aquest cas Sant Aniol de Finestres (també a La Garrotxa, Girona) està aixecat sobre un antic temple romà dedicat a les nimfes de les aigües i els boscos.

De serps, aigua, pedres precioses i Mares de Déu (Snakes, water, gemstones and Virgins)

En el Neolític les deesses de la Terra solien estar representades portant serps, antics símbols de curació i fertilitat. La serp amb aquesta simbologia seria utilitzada posteriorment amb un significat similar en el bastó d’Escolapi (avui en dia encara la trobem en el símbol de la medicina i de les farmàcies amb el mateix significat i a vegades de forma equivocada està representat el caduceu d’Hermes).

Tal com afirmen moltes autores i autors, les deesses serps van ser destronades quan els panteons dominats per divinitats masculines van envair les creences centrades en la Terra. Tal com ja vam comentar en una entrada anterior, l’oracle de Delfos –identificat amb GEA, la deessa de la Terra- estava al càrrec de la sacerdotessa Pitia, que rebia els auguris asseguda en un trípode, al voltant del qual s’enroscava la serp Pitó. Es diu que va ser Apolo el que va derrotar a Pitó i es va apoderar del santuari. D’aquesta forma un déu  cel vinculat amb l’enfermetat va vèncer l’encarnació de la salut i l’enfermetat (1).

Com ja diem en altres moments els dracs i les serps solen ser una al·legoria d’alguna antiga religió matriarcal.

Al Principat trobem diverses llegendes en les que apareix el símbol de la serp gegant que sospitosament estan associades a la pedra, a l’aigua  i a la Mare de Déu, que finalment queda com a custòdia de la pedra sagrada, tal com explicarem una mica més endavant. Però primer ens aturarem en unes mostres artístiques antigues que recullen a la perfecció la simbiosi entre aigua, serp i naixement.

Les piles baptismals serpentàries 

Són nombrosos els gravats on s’associen les serps amb l’aigua,  un de tants els trobem en la pila baptismal de l’església de Sant Martí de Tours, a localitat d’Ur (Cerdanya francesa). A la Cerdanya trobem diverses piles baptismals , que des del segle XI es col·locaren dins de les esglésies. Acostumen a ser grans, rodones o octogonals (símbol del naixement) i tallades d’un sol bloc de pedra. Les decoracions consisteixen en uns curiosos i estranys signes i representacions  de rostres i serps.  Tenen el misteri del primitiu i donen al conjunt un aire fetitxista i esotèric que els emplena d’un inquietant encant. La seva antiguitat es desconeix i podrien ser d’abans del segle IX (2) . Aquesta associació entre la serp, l'aigua i la pila baptismal com a símbol de naixement tenen la millor representació a Galícia, en la sorprenent i enigmàtica pila baptismal romànica de San Pedro de Muros (A Corunya).

1. La pila bautismal serpentària de San Pedro de Muros (A Corunya). ENLLAÇ

Rondalles i llegendes de serps, pedres precioses, aigua i Mares de Déu

Per poder copsar els vincles que des d'antic s'han establert entre les serps, l'aigua i la Deessa Terra podem destacar algunes llegendes que les vinculen. Com passa sovint tenim uns arguments similars en llocs diferents. 

• La llegenda del serpent de Manlleu

La rondalla d’aquest ésser fabulós explica el següent:

La Devesa era, fa molt de temps,  un bosc espès i de camins perdedors. Un lloc on gairebé mai ningú no gosava fer-hi cap, perquè se sabia que en la boscúria s’hi amagava un serpent.

Aquest animal s’ho empassava tot. Un serpent és una serp , però gran com una casa de pagès i proveïda d’una abundosa cabellera que corona un diamant.

Un xicot  s’atreví a endinsar-se a la Devesa i acabà descobrint el cau del serpent en una pedra de molí.

Veié com el serpent, temorós que li caigués a l’aigua, cada cop que anava a veure al Ter, es llevava el diamant i el deixava dins al niu (dins el forat de la pedra de molí).

El noi va aprofitar l’ocasió per rampinyar el diamant.

El serpent, valent-se dels seus dots estranys va seguir el rastre fins la casa del noi.

El noi va amagar el diamant sota d’un morter, que el serpent va voler aixecar o esmicolar i va morir en el intent, esgotat i enroscat al morter.

El diamant del serpent, com a penitència per haver-se eixit sa i estalvi , el xicot el va oferir a la MARE DE DEU DE LA FONT  i va estar allí fins que els francesos se’l van emportar.

2. La llegenda del serpent gosa de gran vitalitat. ENLLAÇ

La llegenda del serpent de Manlleu gosa de gran vitalitat en l'actualitat, el que per nosaltres és una mostra més de la gran potència de la simbologia que aporta la serp i la pedra preciosa. Cada juliol i agost es celebra la festa del Serpent de Manlleu, en la que es recorda la llegenda i la cançó que li és dedicada. Es fan correfocs amb una gran serp, un sopar al bosc de la Devesa, i es representen diverses obres. 

D’aquesta primera rondalla podem extreure les següents conclusions:

Podem relacionar el serpent, la pedra i la roda de molí com el flux energètic del dolmen i la seva pedra, tot vehiculant-t’ho amb el culte a la Deessa (Devesa). És molt clara la relació entre la cristianització de la pedra en la MARE DE DEU DE LA FONT, que seria la deessa que cristianitzaria el lloc. Es un element també important el riu Ter, que amb la seva aigua dona encara més empenta a la idea sobre l’energia important , vital del lloc. 

També es de destacar que el símbol de la pedra es reincident en el conte, ja que el noi l’amaga dins del morter, que acaba rebentant el monstre.

També hem de destacar que hi ha monuments megalítics en forma de roda de molí (pedres circulars amb un forat al mig) que són interpretats com pedres femenines, així com els menhirs són interpretats com pedres masculines (3).

• El cavaller d'Hostoles

Tal i com ja tenim descrit en el serpent de Manlleu, aquesta llegenda sobre la serp, la pedra , la font i la Mare de Déu, es repeteix de forma sospitosament similar en diversos indrets, dels quals podem destacar aquests dos més  de Catalunya.

Un cas semblant li va passar al cavaller d'Hostoles (Les Planes d'Hostoles, La Garrotxa), que va pispar el brillant a la descomunal serp que feia estada al gorg de Santa Margarida, proper al castell. Al fugir del monstre anà a refugiar-se a l'esglesiola de les Encies, amb tant bona sort que al tancar la porta esclafà el cap de l'ofidi. En agraïment cedí el brillant a la imatge de la Mare de Déu.

Aquesta Mare de Déu es diu actualment també  Mare de Déu de la Font, com la del serpent de Manlleu. Si veiem la relació, és del tot semblant, ja que la serp habita en un lloc d’aigua , en aquest cas un Gorg i es oferta finalment a la Mare de Déu.

Diuen els més vells que el brillant que va oferir el cavaller a la Verge, va estar exposat molt temps a l'altar i que degut als seus reflexes que enlluernaven a la gent, va ésser col·locat darrere del mateix i més tard venut per pagar les despeses del nou retaule de l'altar major, destruït pels francesos en una de les moltes incursions que varen fer sobre terra gironina.

3. Gorg de Santa Margarida, LesPlanes d'Hostoles (La Garrotxa), on vivia una altra serp amb brillant al cap. ENLLAÇ

Conten també que durant les incursions de l’exèrcit francès a la Guerra dels Trenta Anys, els vilatans de les Planes van llençar les campanes de l'esglesiola de Santa Margarida al fons del gorg per evitar-ne el robatori. En passar pel camí que hi havia sota el saltant, i quan s'apropava una tempesta, s'escoltava el dringar de les campanes dintre el gorg.

És evidentment que ens trobem amb una història explicada per encobrir el culte a una pedra precristiana que és entronitzada juntament amb la Verge, probablement una pedra negra que està lligada a un culte de un lloc aqüífer, tal com un gorg, una font, un riu… Tinguem present que a prop del Gorg de Santa Margarida hi han altres gorgs i coves en una zona de gran bellesa on podem destacar noms tan suggerents com Gorg de les Ànimes, Gorg Negre… i que el riu Brugent, després del gorg de Santa Margarida i vençuts ja quasi tots els obstacles, planeja formant una petita gorga anomenada la roca de l'anguila (la serp de nou) on es troba una font al mig de la penya del riu anomenada FONT de la SENYORA. 

També és força interessant que la tradició arriba a remarcar l’existència de les campanes de Santa Margarida al fons del gorg. Tal com diu Nicholas Wilcox (pseudònim de Juan Eslava Galan) en Els Templers i la Taula de Salomó, les campanes és un dels noms que reben els dólmens (p.139), cosa que podria reforçar el fet que ens trobéssim amb una pedra que hagués estat lligada a algun santuari dolmènic

• La serp i el senyor del Castell de Vall d'Aro

A terres també gironines trobem una altre historia similar:

A Vall d'Aro hi vivia un serpent enorme, que duia una enorme cabellera i amagava un "brillant gros com una magrana i tant lluminós que de nit feia tanta resplendor com el sol i encara que fos de nit semblava que fos gran dia". Quan anava a banyar-se, deixava el brillant a la sorra. El senyor del castell d'Aro va ser prou ràpid per robar-li, mentre es remullava, la joia. Empaitat per l'animal es refugià al castell. La fúria del rèptil es va traduir amb cops i empentes, tan forts que torres i muralles van cedir sepultant tots els habitants del castell.

(1)  La Tierra sagrada , Brian Leigh Molyneaux. Editorial Debate. Madrid, 1996.

(2). La Cerdanya de sempre, Juan Antonio Bertran. Editorial Juventud, 1992.
(3) La Diosa. Shahrukh Husain. Editorial Debate. Madrid, 1996.

La Mare Natura en l'obra de Gaudí (The Mother Nature in the work of Gaudí). El Parc Güell

L'obra de Gaudí, un dels artistes de més fama mundial, ha aixecat des de sempre molt interès, sobretot pel seu aspecte únic i ple de simbolisme. Un clar exemple és la seva obra més coneguda, la Sagrada Família, que és un dels monuments mundials que rep més visites diàries. El simbolisme gaudinià ha anat aparellat també d'una gran tipologia d'interpretacions i teories no demostrades en les que s'ha atorgat al gran geni català de caràcter francmaçó, templer, alquimista o droga dicte, entre d'altres. Però la única teoria demostrada és que la veritable font d'inspiració de l'arquitecte va ser la Natura (1).

Antoni Gaudí veia la Natura com a creació divina, i evidentment, la seva concepció religiosa era profundament cristiana (tal com va demostrar amb la seva manera de viure i també en les seves obres). Per això possiblement considerava que la Natura era per tant una creació de Déu. Però tot i així no podem ignorar que a partir del moment en que en les seves obres, per a ell sagrades, reflectia l'univers simbòlic de la Mare Natura, era en certa manera una forma de "divinitzar-la", de posar-la en el lloc més alt. Per tant, en cap cas volem que l'entrada d'avui es vegi com una manera més de voler dir que Gaudí feia les seves obres amb una determinada intenció, és a dir en aquest cas amb la voluntat de mostrar que retia culte a la Deessa Terra (fer això seria sumar-se al gran grup de corrents que han volgut veure al gran artista com un alquímic, templer, massó o droga dicte...). 

La Natura era per Gaudí doncs divina i la va agafar com a patró mestre de les seves obres, prescindint de l'arquitectura clàssica en la que s'utilitzava el compàs i l'esquadra. La Natura, rica en milions d'anys de perfeccionament de les seves obres, posseïa la millor geometria que podia ser aplicada a la construcció arquitectònica i artística. (2) Columnes, escales, plantes d'edificis, porxades, portes i mobiliari... Tot podia seguir els patrons de disseny de la Mare Natura; una de les facetes més evidents de la Deessa Terra.

1. Escales de la Sagrada Família en forma d'espiral. ENLLAÇ

L'espiral divina

Per Gaudí la línia recta era la forma en que l'home es podia expressar, en canvi les línies corbes i ondulades tenien a veure amb el llenguatge diví. L'espiral era una de les seves formes d'expressió preferides i la va utilitzar en algunes de les seves obres artístiques i arquitectòniques. Les escales del temple de la Sagrada Família de Barcelona en són un exemple, però també la va utilitzar en el disseny de columnes. L'espiral, com ja hem referit en algunes ocasions és un dels símbols que apareix sovint com a llenguatge de la Deessa, cosa que va evidenciar la gran arqueòloga Marija Gimbutas i que trobem a Knossos (Creta), a Newgrange (Irlanda) o a les Domus de Janas de la Illa de Sardenya, entre molts d'altres... L'espiral esdevé la millor manera de representar el moviment dinàmic, tant ascendent com descendent i l'etern retorn dels cicles de la Mare Terra, de forma contrària al temps dels homes que és línial.

El temple de Delfos en el Parc Güell

Una de les obres més reconegudes del geni de Reus, i que també rep diàriament una quantitat ingent de visites turístiques, és el Parc Güell de Barcelona. Aquest curiós parc i els seus elements artístics singulars que s'encavalquen perfectament amb la natura circumdant, han estat també interpretats de les formes més diverses. Una de les que té més pes accepta que tant l'artista com el seu mecenes, Eusebi Güell, van inspirar-se en el temple de Delfos en la construcció del parc.(3)

En una de les nostres entrades més populars, L'oracle de Delfos, el melic de la Deessa Terra, ja exposàvem que el lloc més sagrat de l'antiga Grècia havia estat anteriorment un gran santuari en honor de la Deessa Terra i els vestigis del seu culte encara quedaven palesos de forma diversa; la pitonissa, la serp Pitó que havia mort a mans del déu Apol·lo, la cova d'on fruïen les emanacions que facilitaven l'auguri, la pedra sagrada com a melic o centre del món, etc...

Doncs bé, molts autors (tals com Josep Maria Carandell i Robusté (3), Isabel Artigas (4) o Alex Guerra (5)) afirmen que el Parc Güell està inspirat en aquest lloc sagrat dedicat a la Gran Mare. Precisament el punt més conegut del parc és el que evocaria més clarament els atributs dèlfics, ni més ni menys que a la serp Pitó o el trípode on s'asseia la pitonissa sagrada (antiga sacerdotessa de la Deessa Terra) i on rebia els vapors sulfurosos que l'ajudaven a invocar els auguris. La serp de l'escalinata o salamandra també estaria relacionada amb l'escut de la ciutat de Nimes .

2. Escalinata del dragó (com a possible serp o monstre Pitó) , amb el trípode de Delfos darrera. ENLLAÇ

3. Trípode de l'escalinata de la font del dragó amb la pedra de l'oracle de Delfos. ENLLAÇ

Aquesta teoria està també reforçada pel lloc on està emplaçada l'escalinata, ja que aquesta condueix a la sala hipòstila d'estil grec que va construir Gaudí, amb la intenció que es pogués instal·lar un mercat. Una estructura similar a un temple grec, que a més va aixecar a sobre d'una cisterna que recull les aigües que es filtren des del sostre de les columnes. Aigües que, al mateix temps, van a sortir per la boca del dragó, serp pitó o salamandra.

4. Cisterna sota la sala hipòstila. ENLLAÇ

D'aquesta manera, la plaça,  la cisterna, la columnata i la serp resten relacionades per la funció de l'aigua (6) i trobem lligats dos dels símbols  més intrínsecs de la Deessa Terra: la cova-cisterna que acull l'aigua de la Mare Natura. 

Altres elements de la Mare Natura en el Parc Güell

Tal com hem enunciat, Antoni Gaudí, va enaltir en la seva obra els elements de la Mare Natura en les seves múltiples formes i el Parc Güell és també un lloc predilecte. I tal com introduït en els primers paràgrafs en cap cas volem argumentar que fos aquesta la seva primera intenció al reproduir aquestes formes artístiques, ja que des del moment en que no es disposa de cap afirmació històrica del propi geni només podem fer suposicions. Això sí, ningú pot negar que Gaudí tenia una especial admiració per les mostres de la Mare Natura, encara que ho pogués entendre com una manifestació del Déu cristià o també per les influències que podia absorbir dels seus amics o coneguts francmaçons o rosacreus contemporanis... 

Una de les mostres artístiques més sorprenents i susceptibles de interpretacions diverses (la que ha pogut donar més pes, creiem que sense fonament, a que Gaudí utilitzava substàncies al·lucinògenes) és el bolet que corona l'edifici de consergeria. Es pot identificar sense cap mena de dubte com una amanita muscària (en català rep diversos noms, el que reafirma la seva importància cultural: reig bord, reig de fageda, oriol foll, matamosques). Aquest bolet està íntimament lligat amb el món de la bruixeria, la màgia i el xamanisme (tant europeu com sobretot siberià i asiàtic), tal com demostra l'antropòleg Josep Maria Fericgla (7). En la cultura popular catalana (tal com passa a d'altres cultures) a més, està també vinculat amb els gnoms i els follets, petits éssers dels boscos o esperits del bosc.  Tot i que de forma errònia es simplifica que l'amanita muscaria és un bolet verinós, és més correcte assimilar-lo amb les seves característiques lligades amb l'antiga religió de la Deessa Terra, en que els xamans i les mal anomenades bruixes tenien un paper fonamental. Podeu consultar les entrades que anteriorment ha escrit al respecte. 

5. Casa de consergeria del Parc Güell, coronada per una amanita muscaria. ENLLAÇ

També volem ressaltar el paper fonamental que tenen els arbres i les plantes en el Parc Güell. Les columnes que sostenen les porxades i els viaductes formen boscos per on el vianant es desplaça pels camins que Gaudí i Eusebi Güell planificaren com una ascensió vers el sagrat, tal com els pelegrins de Delfos o la muntanya de Montserrat  (6). Així el mateix parc evoca a la muntanya sagrada, lloc on la Deessa Terra és immanent. 

6. Viaducte inferior del Parc Güell. ENLLAÇ

I per finalitzar també val la pena destacar una altra imatge que ha despertat interpretacions diverses, i que no és altra que la dona de pedra incorporada a una de les columnes arbòries, de forma similar a les cariàtides de l'Acròpoli d'Atenes. La principal interpretació la vol veure com una bugadera (d'aquí rep el seu nom), és a dir com una dona que porta un cistell de roba per rentar al cap. 

7. Dona de pedra anomenada La bugadera. ENLLAÇ

Tot i que pot tenir més sentit el que altres autors han interpretat, com una dona oferent amb un cistell d'ofrenes al cap (pomes o magranes), de forma similar a les que arribaven als temples grecs de Delfos, Eleusis o fins i tot una de les sacerdotesses minoiques famoses que duen els pits descoberts amb serps a les mans. Si fos així també ens trobaríem amb una al·lusió a les antigues sacerdoteses de la Deessa Terra. 

(1) Simbologia y religión en las obras de Gaudí.
(2) Gaudí. Arquitecto y artista. Jeremy Roe.
(3)  Park Güell. Utopia de Gaudí. Carandell, Josep Maria (1998).. Sant Lluís (Menorca): Triangle Postals. ISBN 84-89815-64-X.
(4) Antoni Gaudi. Obra completa. Isabel Artigas.  Editorial Evergreeen, 2007. ISBN 978-3-8228-5654-3
(5) La sombra de Gaudí, Alex Guerra Terra. Editorial Seleer, 2014.
(6) El parc Güell. Anàlisi simbòlica. Jaume Crosas. 
(7) El bolet i la gènesi de les cultures. Josep Maria Fericgla. Editorial Altafulla, 1991.