EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris font. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris font. Mostrar tots els missatges

diumenge, 29 de juny del 2014

Els balls sagrats al voltant dels pous; Eivissa. (Dancing around sacred wells ; Ibiza)

Encara que sembli estrany, avui en dia encara podem trobar algun indret on es realitza una de les cerimònies més antigues de la humanitat i que està relacionada de forma directa amb els rituals de la nostra Deessa Terra. Certes danses arcaiques  que es segueixen desenvolupant per la nostra geografia tals com els balls de cavallets, de bastons, de l’àliga i d’altres,  tenen orígens força remots amb uns antecedents clarament pagans i que es vinculen amb el culte a motius que giren entorn als cicles i aspectes de la Deessa Terra.

Marija Gimbutas citava en la seva obra “El lenguaje de la Diosa” : “sabem que a Escòcia i Irlanda, en el segle XIX, encara es realitzaven danses al voltant dels pous”.
Però nosaltres podem referir algun cas que encara avui es segueixen realitzant.

Un clar exemple el tenim en les danses de pagès eivissenques i molt concretament en les que es ballen al voltant de pous i fonts.


1. Els balls de pagès es realitzen al voltant d'esglèsies, pous i fonts

2. Ball pagès al costat d'un pou a Buscastell, Eivissa


Tal com si els mil·lennis no haguessin passat, alguns dels habitants de determinats pobles de la illa d'Eivissa (tant coneguda pel seu ambient festiu lúdic i turista ), escullen seguir mantenint vives aquestes tradicions que ens permeten poder contemplar com, efectivament, va existir un temps on l’home estava lligat al culte de la Deessa Terra. Possiblement en aquest cas de la deessa púnica Tanit, ja que el seu culte va estar fortament arrelat a la Illa d'Eivissa fins a la cristianització en el segle II. El seu nom no és important, la importància recau en que es retia culte als seus símbols , com  l’aigua, als pous i la fertilitat de les collites i que possiblement ens trobéssim amb grups matriarcals  plenament integrats amb els cicles naturals.


Un dels indicis que volem aportar per reflectir la possible vinculació dels balls de pagès als voltants dels pous i les fonts i la deessa Tanit és el següent. Les dones i homes de pagès que participen dels balls tipics eivissencs duen els seus vestits rurals. En el cas de les dones, porten uns grans collars que tenen una gran semblança en els que trobem en l'escultura ibera de la Dama d'Elx, que és reconeguda entre d'altres com una representació de la deessa púnica Tanit.

3 Collars d'una dona dels balls de pagès eivissencs
4. Escultura ibera de la Dama d'Elx 


Un primer exemple el tenim en el petit nucli rural de Balàfia, prop de Sant Llorenç, on al voltant de la Font de Balàfia i als pous de Aubarqueta, Labritja i des Baladre es realitzen ballades a l’estiu, que commemoren la fi de la collita i els treballs del camp. És rendeix culte a l’aigua. Gràcies a les colles de balls de pagès aquestes celebracions s’han revitalitzat.

5. Pou des Baladre



Pou des Baladre, on es realitzen les ballades a l'estiu que commemoren la fi de la collita i els treballs del camp.










Altre el tenim als balls de Santa Eulàlia des Riu, tal com es refereix a la pàgina d'aquest ajuntament: 


En les nostres danses els papers de l’home i de la dona estan clarament diferenciats. La dona, submisa, manté els braços al costat del cos i fixa la mirada en el terra, mai en l’home. Camina amb passes molt curtes i ràpides, descrivint cercles sobre un mateix centre. L’home no té uns passos determinats prèviament i amb grans salts intenta mostrar la seua força, l’homenia amb què guanyar el favor de la dona. A vegades s’ha comparat la imatge de la dona eivissenca amb les terracotes fenícies. Representant figures femenines, la silueta triangular (símbol de Tànit), l’actitud hieràtica i distant recorden la deessa que maneja l’home a voluntat. Ell s’ha d’esforçar per seguir-la i no donar-li mai l’esquena. L’home es pot comparar amb el gall en zel. Es troba recollit en documents antics un “ball del gall” en el qual l’home perseguia la dona mentre ella seguia amb els seus cercles sense prestar-li atenció. Les peces més vistoses del ballador –la barretina, els serrells de la faixa, el mocador al coll- volen a l’aire com la cresta, la coa i el coll d’un gall. Els balls i tota la cultura popular pertanyen a una societat rural, pagesa i això pesarà molt en alguns moments. Les celebracions que donaven motiu a la festa eren bàsicament dos. La gent que viu en i del camp no té gaires ocasions per a les festes. Es balla a les bodes i als pous i fonts dispersos pel camp, quan el nivell de l’aigua de les fonts era el més baix de l’any. Diu la tradició que s’escollia una gran pedra dels voltants de la font i s’hi disparava amb un trabuc. Si la pedra es rompia, tornava el l’aigua a la font.
Buscant l’origen d’aquests balls, haurem de mirar molt enrere en el temps. Els balls en forma de cercle són potser els més antics de la coreografia popular, amb uns tres mil anys. Del protagonisme femení en la dansa podem deduir una estructura matriarcal en la societat, també remotíssima en el temps.


A Catalunya podríem trobar també alguns exemples del que hauria estat aquests balls al voltant dels pous. Una reminiscència és el ball “La Gallarda del Pou” que es ballava a Cornellà de Llobregat per Carnestoltes al voltant del pou de la plaça, tal com fa reflecteix Amades en el Costumari Català. Avui en dia aquest ball ha estat transformat en una sardana que es segueix ballant encara a la vila de Cornellà i que és considerat també com un ball típic d’aquesta localitat.

Fotografies



dissabte, 8 de febrer del 2014

L'oracle de Delfos: el melic de la Deessa Terra

Tal com ja hem comentat anteriorment, els antics grecs, un dels pobles que més han aportat a la cultura occidental, van mantenir un fort lligam amb les antigues tradicions vinculades al culte a la Deessa Terra. Una de les mostres  més evident la trobem en el lloc més sagrat de l’antiga Grècia: el santuari de Delfos (Delphi). També és veritat que amb el pas dels segles i, ja en temps de l’època del imperi del logos grec, aquests cultes i tradicions van quedar amagats i emmascarats per divinitats masculines com és el cas del déu Apol·lo.

1. Restes actuals del temple de Delfos, a uns 200 km al noroest d'Atenes


L’apropiació del santuari de Delfos per part del déu Apol·lo és un dels casos utilitzats per alguns/es autors/es per a mostrar la relació de la serp amb les antigues deesses, o la deessa Terra. La Deessa Terra era la primera que governava el mont Parnàs, on posteriorment s’establiria el santuari del déu de la llum Apol·lo. S’han trobat figuretes de terracotta que ens fan intuir que abans del segle XII aC el lloc era un santuari oracular de la Terra. A l’obra Les Eumènides,  d’Esquil, la Terra és la primera divinitat profètica. La succeeixen Themis i Febe (Phoíbe) i aquesta darrera li proporciona a Apol·lo l’oracle i el nom.

La sacerdotessa de la serp Pitó (Pytho), la Pitonisa, era doncs una representant del culte a la Deessa Terra: la serp tal com veurem en altres ocasions, era un dels símbols de l’energia tel·lúrica i era tinguda com a una manifestació viva de la mateixa deessa Gaia, la Deessa Terra.



2. The delphic oracle,  quadre de John William Godward (1861-1922)


3. La pitonisa dèlfica a la Capella Sixtina,  de Miquel Àngel 
Tal com podem  observar en la representació victoriana superior, la pitonisa s'asseia damunt d'un trípode del que emanaven vapors de les profunditats de la terra. Aquests vapors sulfurosos, suposadament feien caure en un estat alterat a la sacerdotesa, que oferia llavors les paraules críptiques que eran interpretades en forma de poesia pels sacerdots del temple, en forma de resposta de l'oracle.

El terme pitonisa ha passat a la posteritat com un sinònim de dona endevinadora, que prediu el futur. També la podem observar representada per Miquel Àngel en els frescos de les parets de la Capella Sixtina, com també en la recreació fantasiosa del seu oracle a la famosa pel·lícula de 300.




La relació entre les sacerdotesses i les serps es va donar en ocasions diverses a la Grècia clàsica.  Fins i tot a  l’Acròpolis d’Atenes, en el temple de l’Erecteion  les sacerdotesses li oferien pastissos amb llet i mel a les serps com ofrenes. La serp, l’arbre i la fruita serien tres símbols importants del antic culte a la Gran Mare, que quedarien relacionats i perpetuats en el nostre imaginari col·lectiu de forma negativa en la cèlebre història bíblica de l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís (no apareixen així de forma casual).


L’altre element a tenir en compte respecte al santuari de Delfos és la pedra més sagrada de l’antiga Grècia. Tal com veiem són símbols que anem trobant per tot arreu i en tots els moments del nostre recorregut com humanitat, que estan enllaçats amb la Gran Mare Terra i que posteriorment serien assimilats per les innumerables devocions de les Mare de Déu trobades. A Delfos tenim la cova sagrada, la serp, les fonts sagrades (en aquest cas la font de Castalia), els arbres sagrats (els llorers d’Apol·lo)  i també la pedra.  Aquesta última rebia el nom d’omphalos, el melic, i quedava així connectada simbòlicament amb el cos de la deessa Gea, a la que veien realment com la Terra.

  
4. La pedra anomenada Omphalos Delphi, el melic del Món
Fotografies

2. The delphic oracle,  quadre de John William Godward. http://www.painting-palace.com/es/paintings/15007
3. La pitonisa dèlfica a la Capella Sixtina,  de Miquel Àngel. http://es.wikipedia.org/wiki/Or%C3%A1culo_de_Delfos
4. La pedra anomenada Omphalos Delphi, el melic del Món. http://www.secretsinplainsight.com/2011/07/25/omphale/