EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MDD del Roure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MDD del Roure. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de març del 2015

Els destructors del Sagrat (Destroyers of the Sacred)

 
1. Sant Bonifaci després de talar l'arbre sagrat germànic, quadre de Emil Doepler, 1905.

        
No penso penjar ni una sola imatge dels fets inclassificables que han succeït aquesta setmana a Mosul (Irak), amb la destrucció indiscriminada per part dels fanàtics de les estàtues mil·lenàries, mostres de la cultura i religió mesopotàmica prehistòrica. El sol fet de posar les seves imatges ja formaria part de la propaganda que aquestes persones volen escampar per tot el món.
La novetat d'aquesta barbàrie existeix precisament en la difusió dels seus vídeos i fotografies, llastimosament només en això, ja que el procediment destructiu del que per altres persones és sagrat és molt antic i repetitiu en la nostra espècie. La tristesa és que puguem presenciar aquestes imatges, tal com vam poder fer amb la demolició dels Budes de Bamiyan. Us imagineu poder contemplar com Sant Bonifaci talava el gran roure sagrat germànic al segle VII, o com els cristians van destruir el temple d'Artemisa d'Efes l'any 401? O quan Carlemany va destruir tots els santuaris dels Saxons al segle IX? Millor que no...

La destrucció del que és Sagrat no és parlar només de ídols  o representacions figurades de divinitats o éssers divins, han estat també llocs, monuments o éssers vius com poden ser els arbres o boscos. Avui parlarem d'alguns d'aquests exemples, dels que evidentment no tenim vídeos ni fotografies (només ho farem de la colonització americana i de la tala d'arbres sagrats), però dels que tenim el testimoni històric o algunes representacions i dels que alguns tenen una relació directa amb la Deessa Terra, sovint desprestigiada i en directa competència amb la religió catòlica, però també amb les altres dues religions monoteistes, la jueva i la musulmana, ja que sobretot en les dues darreres el culte es dedica exclusivament a un Déu sense forma o representació, fora del temps i l'espai, infinit i per tant inassolible per a l'enteniment humà. Per aquesta raó es considera que qualsevol representació d'un ésser que posseeixi un ànima és il·lícita i ha de ser destruïda. Per això, igual que el judaisme, l'Islam ordena enderrocar els ídols, seguint l'exemple del seu profeta Mahoma, que va enderrocar als ídols de la Kaaba.



La destrucció dels ídols americans per part dels colonitzadors espanyols

Per tal de sotmetre als nadius americans a la religió cristiana, missioners i soldats van seguir les indicacions corresponents de l'Església Catòlica de destruir temples i ídols, amb la clara intenció de que els indígenes abracessin la nova religió i prescindissin de les seves antigues creences. Com ja hem explicat en anteriors entrades, sovint aquestes creences es van seguir mantenint gràcies a la fusió amb sants i sobretot amb la Mare de Déu.



2. La creu sobre el Sagrat indígena


  • Una de les  obres on consten aquestes indicacions destructives es De indiarum iure, (De la política indiana) de Juan de Solórzano Pereira, en la que aquest jurista del segle XVII justifica legalment l'ocupació espanyola de les Índies. En el segon dels sis llibres que formen aquesta obra, al títol vuitè Obligació d'escoltar la fe, tenim els següents punts: 

87. Si és lícit i quan als predicadors cristians que estan entre els infidels, sobretot si són indis, destruir i demolir els seus temples i els seus ídols. 88. Els Sants Pares no només van elogiar sinó que van aconsellar desterrar dels temples i als ídols i als infidels.89. S'addueixen els Cànons del Concili d'Elvira i de Cartago sobre la destrucció dels temples i ídols dels pagans. 90. Sant Agustí anomena circunceliones als que destrueixen per tot arreu els ídols dels infidels. 91. Exposició d'un passatge del Concili d'Elvira en el que es nega la palma a aquell que es mata per enderrocar ídols. 93. Per implantar la religió verdadera entre els indis, és molt convenient treure'ls primer els ídols. 94. Com s'ha d'interpretar uns passatges de Sant Agustí i del Concili d'Elvira que prohibeixen destruir els ídols. 95. Els Apòstols i altres sants destruïen amb una sola paraula, buf o senyal de la creu els ídols, encara que fossin de bronze. 96. Sant Joan Evangelista va destruir amb una sola oració el temple de Diana d'Efes. 97. Narració dels miracles de San Procopi, Fèlix i molts altres sobre la destrucció d'ídols. 98. Afirma Juan Botero que per la llibertat dels soldats en destruir ídols dels indis, van ser conduits aquests indis més fàcilment a la nostra religió.   


3.Hernan Cortés i els seus soldats destrueixen els ídols i el temple major de Tenoxtitlan, on posteriorment s'aixecarà la catedral de Mèxic.



  • Un altre exemple el tenim en el que diu Fray Pedro de Gante, conegut com el primer constructor de temples cristians a Mèxic:

"En esta provincia de México hemos bautizado yo y otro fraile mi compañero, más de doscientos mil, y aun tantos, que yo mismo no sé el número. Con frecuencia nos acontece bautizar en un día catorce mil personas; a veces diez, a veces ocho mil. Cada provincia pueblo y parroquia tiene su iglesia o capilla, con imágenes de pincel, cruces y estandartes, que atestiguan gran amor y devoción a Dios Nuestro Señor. Todas las iglesias son granes: unas de doscientos pies de largo, otras e trescientos." (...) "...nosotros con ellos vamos a la redonda destruyendo ídolos y templos por una parte, mientras ellos hacen lo mismo en otra, y levantamos iglesias al Dios verdadero". (...) "Yo por la misericordia de Dios y para gloria y honra suya, en esta provincia de México donde moro, que es otra Roma, con mi industria y el favor divino, he construido más e cien casas consagradas al Señor, entre iglesias y capillas, algunas de las cuales son templos tan magníficos como propios para el culto divino, no menores de trescientos pies y otras de doscientos. Cada vez que salgo a predicar tengo sobrado que hacer en destruir ídolos y alzar templos al Dios Verdadero".


La tala d'arbres sagrats

Tant per grecs com celtes i altres pobles de l'antguitat, l'arbre era considerat com sagrat i, entre d'altres,  com una representació viva de la divinitat de la Mare Terra. 
El culte als arbres és dels més estesos al món. Diferents espècies arbòries han estat considerades com a sagrades des de la prehistòria. L'Arbre de la Vida és un dels símbols religiosos més antics, que està representat en pintures rupestres prehistòriques i que ha estat considerat com una epifania de la Terra Mare.

Entre els celtes, per exemple, tant l'epigrafia gal-romana com els textos irlandesos aboquen llum sobre la importància dels arbres sagrats entre els celtes. Gràcies a les dedicatòries, coneixem déus del roure i el faig. A Irlanda hi ha una serie d'al·lusions a un arbre sagrat (bile), paraula que es pot comparar amb el topònim francès Billom, el Biliomagus original gal, "la plana o el clar de l'arbre sagrat". I noms mitològics irlandesos tals com Mac Cuilinn, "Fill del Grèvol" i Mac Ibar "Fill del Teix", conten la mateixa història.  (Els celtes, T.G.E. Powell)    


4. Extersteine, Alemanya. La creu s'implanta sobre l'arbre sagrat tallat. S.XII.


Evidentment, l'Església va fer uns grans esforços per poder eliminar tot el culte que tenien els arbres i boscos a gran part d'Europa. Quan no va poder eliminar aquest culte el va sincretitzar mitjançant la figura de la Mare de Déu, que en el cas de Catalunya va "aparèixer" en molts troncs i branques d'arbres sagrats (segons el meu estudi La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització tenim constància de més de 150 imatges de la Verge trobades en arbres, només a Catalunya).


 
5. Roure a Rupit (Osona) on va ser trobada la Mare de Déu del Roure. Fotografia de l'autor del bloc.


 

 Anem a veure alguns dels casos coneguts de destructors i destrucció d'arbres sagrats:

  • El faig de l'oracle de Dódona. A l'antiga Grècia, a Dódona hi havia un oracle en el que tres ancianes profetesses interpretaven els murmuris de les branques d'un faig mogut pel vent. L'any 391 d.C. els cristians van tallar el faig sagrat, finalitzant l'oracle de Dódona.
  • Martí de Tours, conegut també com Sant Martí (un dels sants més coneguts del cristianisme), va destacar en el segle IV per la seva tasca d'evangelització de la Galia, fundador de monestirs i creador de miracles. Però també per la seva fama de destructor de temples pagans i arbres sagrats, una de les seves activitats "didàctiques". 


6. Sant Martí de Tours i l'arbre sagrat.

En aquest capitell de la Basílica de Vézelay (França) es pot distingir part de la llegenda del sant que parla del  miracle en que va convèncer als mateixos pagans que tallessin ells mateixos l'arbre sagrat tot indicant la superioritat del Déu cristià que va fer que no fos xafat per l'arbre.



  • A Orient també tenim notícies del mateix caràcter. Hipaci, l'abat el monestir  anomenat Rufinià, a prop de Calcedònia, baixava sense avisar de tant en tant als temples del Camp de Bitínia (Àsia Menor), tallava i cremava arbres sagrats, acompanyat de monjos i pel seu propi compte. A Constantinopla, els bisbes propers a la Cort, com Joan Crisòstom, obtenien edictes, reclutaven bandes de monjos i amb fons privats emprenien campanyes de destrucció de temples pagans i arbres.  
7. Carlemany i la tala de l'arbre sagrat Irminsul
  • L'arbre sagrat dels saxons, el roure Irminsul. En la imatge 4 podeu apreciar una representació de Sant Nicodem i Josep d'Arimatea que ajuden a baixar a Crist de la creu, que ha estat aixecada sobre la soca del roure sagrat talat. En el segle IX Carlemany dins de la política de conversió cristiana, fidel defensor i propagador de la religió cristiana, va fer talar l'Irminsul i cremar-lo. En la imatge 7 es pot apreciar la tala del mateix arbre i com Carlemany dona les ordres, mentre els presoners saxons ho contemplen desconsolats.

dissabte, 8 de març del 2014

El senyor de la guerra: La religió de la Deessa, l'arbre i la pedra

Tal com detallem en l’obra “La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització”, entre el segle XI i el XIII es quan “apareixen” la majoria de les imatges de Mares de Déu trobades per tota la geografia  de la Península Ibèrica.  Per poder copsar aquella època fosca en que l’antiga religió vinculada a la Terra, convivia, xocava i s’integrava  amb el cristianisme podem recórrer a la pel·lícula El senyor de la Guerra, The war of lord. Dirigida i interpretada l’any 1965 pel mateix director i el mateix actor de la famosa pel·lícula El planeta de los simios (Franklin Schaffner i Charlton Heston) sembla un film simplot sobre l’amor entre un cavaller i la seva dama, però és molt més que això…

1. Chrysagon y Bronwyn sota l'arbre sagrat



L’argument de l’obra gira al voltant del  cavaller Chrysagon (Charlton Heston) que s’ha de fer càrrec d’unes terres del duc de Gant a Normandia. Els pagesos que viuen en aquests paratges encara segueixen els cultes druides. El seu cap és realment encara un druida. El cavaller i una de les dones d’aquestes terres (Bronwyn)  queden fortament enamorats  i es produeix així el conflicte, ja que aquesta és la dona del fill del cap druida, que s’ha de casar amb un dels vilatans. Quan el cavaller vol gaudir del dret feudal de cuixa (ius prima noctis), després que la dona es casi pel ritus antic amb el seu marit, queden els dos tan enamorats que ell és veu incapaç de complir la seva obligació de retornar la dona al seu marit real i aquí comença el conflicte amb els seus vassalls.
El que més ens interessa , primer de tot, és que dins de l’argument d’aquesta obra, basada en l’obra de teatre The lovers (Els amants), de Leslie Stevens, podem trobar un bon recull de moments i diàlegs que ens parlen d’aquest enfrontament entre l’antiga religió i el cristianisme. El més interessant és, sens dubte, el que ens parla sobre dos dels antics elements sagrats que més s’identificaven amb la Deessa Terra: LA PEDRA I L’ARBRE, llocs primordials de les troballes de Mares de Déu en els segles XI al XIII.

Anem a veure un quants fragments destacats:

1r fragment 

En el primer fragment que hem triat, (minuts 03:50-05:05) s’observa  al cavaller i el seu exercit com tenen el seu primer contacte amb l’arbre i la pedra sagrat, tots plens d’ofrenes.
El germà del cavaller ho qualifica amb la frase habitual atorgada a tot el que és pagà

 Aquí imperan la superstición y la herejía.



 2n fragment


      El segon tall que hem triat, el trobem entre els minuts  11:15”- 11:42”. Després de que el cavaller i les seves hosts hagin rebutjat un atac dels pirates frisis, alguns del camperols  sembla que estan satisfets de l’arribada del cavaller. Però el cap druida distingeix clarament que el cavaller serà el seu nou senyor, però no serà el seu amo, ja que no és amo de l'arbre ni de la pedra:

       - Por fin tendremos un señor a quien servir y no un alcaide encerrado en            la torre.
          -   ¿Qué diferencia hay?
     -   Éste ha peleado por ti…
     -  Y otro día te ahorcará.
     -  El otro también podía hacerlo…
     -  Éste no tiene derecho.
     -  Pero es un caballero, ha pasado veinte años peleando.
     - Y ahora és nuestro señor…
      -   Nuestro señor sí, pero no nuestro amo. No es amo del árbol ni de la             piedra….

  



     3r fragment

   En l'escena següent, el capellà de la zona (no gaire ortodox per cert) fa referències als druides que havien en aquelles terres abans dels romans i les creences antigues dels senzills camperols. Com no podia ser d’una altra manera,  a ulls dels cavallers són costums del diable…
              
    - ¡Dios os guarde!
    - ¡Que Él os proteja!
    - ¿Sir Chrysagon de la Cruz? Soy Hugo de Bullón, mi señor, servidor de             Dios. Mi rebaño es éste, vuestros vasallos, gente sencilla pero piadosa           a la vez... a su manera mi señor. Aqui hubo druidas antes de la época             del César. Son todavía como niños que veneran todavía las costumbres           de sus antepasados...   
    - Costumbres del diablo, sin duda!
    - Quizás tengáis razón..
    - ¿Quizás? ¿Acaso estos brujos sin alma os han hecho creer en sus                    brujerías?
    - Ohhh!! Tienen alma señor!                                                                     - Animales asustados, parécenme. 


   4rt fragment

      Un altre diàleg interessant el trobem en el moment en que  Chrysagon descobreix l’antic alcalde de la torre mort al llit amb una de les dones del lloc (16:48”-19:17”). Aquí descobrim la primera referència a l’antic costum del dret de cuixa, tornem a trobar amb paraules sobre l’arbre i la pedra, al diable i, a més, la relació que s’estableix entre les dones i les bruixes (una associació comuna del vincle d’aquestes amb el culte a la Deessa Terra per algunes autores).

     - ¿Y vuestro perezoso alcaide?
    - Esperemos que esté en el cielo, pero lo dudo...
    - Vuestro alojamiento mi señor. (entren i troven a l’alcaide mort al llit              amb una dona).
    - Vuestro alcaide se preocupaba más de las mujeres que de los                        invasores...
        - Estaba embrujado.  Diría que poseído  por el demonio…Esta gente                  tiene antiguas costumbres que él aceptó llevado de su locura.
         - El árbol y la piedra… ¿Y también adoraba al diablo…?
    - No, no, no, no… Él maldecía al diablo… pero adoraba a las mujeres,a              veces al diablo le gusta disfrazarse de mujer...
    - ¿Cómo? ¿Queréis decir que era una bruja…
    - ¿Una bruja? (agafa una corona de flors blanques que portava la dona               al cap) ¡Flores blancas! ¿Qué es esto?
    -  Una corona nupcial.
    - Vamos, decid de una vez. ¿Era una bruja o una novia?
    -  Acababa de casarse.
    -  ¿Con el alcaide?
    - Con un aldeano.
    - ¡El puerco! Una abeja entre las flores!, ¡presagio de muerte! …//
    - Ellos le querían y le respetaban, según sus paganas costumbres ellos            le entregaban las mujeres la noche de bodas al señor del lugar.





    5è fragment


     Una altra joia destacada la trobem en el diàleg que s’estableix entre el cavaller, el seu germà i un dels seus soldats (29:30”- 30:30”). En les seves frases es tracta la famosa paràbola que diu que amb l’arribada de Crist els antics déus (per nosaltres també la Deessa Terra per descomptat) i els esperits del mal van ser abocats a l’infern. També trobem la primera referència sobre la dona de la que s’enamora el cavaller Chrysagon (Bronwyn) i l’habitual assimilació del seu gènere amb el diable. Sovint hi ha autores que afirmen que aquesta assimilació de les dones amb el diable i la bruixeria tenen a veure precisament amb els antics cultes a la Terra, en que elles tenien un paper predominant com sacerdoteses.


    - Que silencio. El aire parece hechizado.
    - ¡Señor, todos los hombres saben que cuando Cristo vino al mundo             los antiguos dioses, los demonios y los espíritus del mal fueron                     arrojados al infierno!  Pero dicen algunos espíritus malignos que                   vagan por lugares perdidos en forma de sucios mendigos y mujeres               hermosas. Dios proteja al hombre que los encuentre, la sangre 
              de su corazón se helará…
    - ¿Y esa mujer diabólica que ha visto hoy mi hermano?, es la causa                  de su fiebre, estoy seguro…
    - ¿Por qué?
    - Porque la dejaste ir…




    6è fragment 


     Qui hagi llegit la famosa obra de J.G. Frazer  La branca daurada, sabrà perfectament que el seu títol fa referència al vesc, planta sagrada dels druides que tallaven amb la seva petita falç i que creix a sobre del roure (el roure també fou sagrat a les nostres terres i va ser cristianitzat amb diverses imatges de Mares de Déu que van ser trobades a les seves branques). En aquest petit diàleg la dona li explica aquest culte druídic al cavaller. Com tampoc podia faltar, Chrysagon esmenta de nou el diable. L’atracció que senten els dos es comença a copsar de forma clara. 

      ¿Qué es eso?
    Muérdago, la rama dorada que se enrosca en el roble sagrado.
    ¿Por qué dices que es sagrado?
    Está unido por el relámpago a los dioses.
    ¿Tú lo crees?
    Sí.



    7è fragment 


     Un dels petits fragments que més apreciem de la pel·lícula és el que trobeu a continuació. De nou apareix la tradició del dret de cuixa. Però apareix una frase que pot passar desaparcebuda però a la que donem gran valor: el capellà parla de la fertilitat (no hem d’oblidar que aquesta cerimònia (la del dret de cuixa del senyor feudal) si en algun moment va arribar a existir, podia tenir unes repercussions evidents per l’antiga religió amb la fertilitat de la Terra, els animals i les dones com una cosa pagana, però al mateix temps com a do del Senyor. Podia ser un antic paral·lelisme amb la cerimònia del ieros gamos.

       - Ignorais el derecho del señor a pasar la noche de bodas con la doncella antes de que se despose…la Iglesia no lo admite, es una ley pagana.
      -Éstas son tierras paganas!
      -No a los ojos de Dios, os lo aseguro.
      -Lo saben en Roma: Ius prima noctis y lo condenan como herejía…. Sin embargo, algunos dicen que la fertilidad es cosa pagana, pero acaso no es también un don del Señor…





     8è fragment


   La cerimònia de casament pagana és una rica recreació que assimila l'aparellament dels nuvis amb la fertilitat de la Terra i els animals.  Una inspiració interessant sobre les antigues cerimònies lligades a la Deessa Terra. Disfresses d'animals i un personatge vegetal que sovint apareix en el folclore europeu, tant pot ser el greenman, com en el Salt de Plens de les festes de la Patum de Berga.





2. Bronwyn com a núvia i a la seva esquerra el personatge vegetal

3. Salt de Plens de la Patum de Berga 



   9è fragment


      Finalment, el darrer fragment que us volem mostrar és un dels  moments culminants de la pel·lícula(54:24").  El cap druida reconeix que el cavaller es pot emportar la seva filla, que s’acaba de casar pel ritus antic amb un dels camperols  i pot passar la prima noctis amb ell. Parla de les lleis druides, com si fessin referència a aquest costum i la seva. La referència al sol i la lluna donen també al seu pes en la religió de la natura com també fa una referència explicita a que la sacralitat de l'arbre i la pedra són anteriors al culte cristià. 


       -El tiene derecho, no por su ley, por las nuestra. Antes de que llegara el normando con su Iglesia y su torre nosotros adorábamos al árbol y a la piedra. En los campos sembrábamos semillas sagradas y hacíamos el sacrificio de una doncella para que las tierras fueran más fértiles y los hombres más felices. Pero no consentiremos que os la llevéis a la fuerza. Habrá de ser como dispone nuestra ley. ¿la aceptáis así? Con un anillo de fuego, a la sagrada usanza de los druidas; ¿lo aceptáis?
      - Acepto.
      - Al salir la luna la novia os será llevada a vuestro lado, pero al salir el sol iré a reclamárosla yo mismo.








   La dona com a Deessa: Bronwyn i Juan Eduardo Cirlot


     Per finalitzar amb els comentaris sobre aquesta excel·lent pel·lícula, que em volgut posar com un dels escenaris del Somni de la Deessa Terra, no volem obviar que un dels millors experts en simbologia que hem tingut, en Juan Eduardo Cirlot, es va quedar engaxat de per vida a la protagonista femenina. Tant enganxat que li va arribar a dedicar, ni més ni menys que milers de versos. Ni més ni menys que setze llibres de poesia en el que s’anomena el cicle BRONWYN, ja que aquest és el nom del personatge femení de la pel·lícula. Cirlot es va declarar gnòstic i va ser capaç de veure en aquesta dona la reencarnació de l’ànima etèria a la terra: com un esperit (la Sofia filla) reflex de la Deessa (Sofia Mare). Podeu consultar  aquest enllaç a un article que parla sobre el gnosticisme de Cirlot http://www.inmediatika.es/bronwyn-un-mito-gnostico/)



4. Portada del llibre de poemes Bronwyn, de Juan Eduardo Cirlot


   Juan Eduardo Cirlot va quedar meravellat als anys 60, en un cinema de Barcelona, del moment en que es coneixen els dos amants d’aquesta obra; el moment en que Bronwyn, com l’antiga deessa Diana que es sorpresa per Acteó mentre s’està banyant. Ella  no vol sortir del llac on s’ha hagut de llençar després de que els subdits del cavaller li prenguin la roba mentre està pasturant els porcs. De forma similar a Acteó que és devorat pels seus propis gossos, més tard en Chrysagon serà mort per les seves propies tropes i els camperols per estimar a Bronwyn per sobre de tot. L'aspecte destructor de la Deessa i l'etern femení es pot intuir darrera d'aquestes històries.                                                 Us deixo com a mostra algunes de les paraules del mestre Cirlot en l'admiració d'aquest personatge i les seves comparacions amb les deesses clàssiques i a la Gran Mare http://consentidoscomunes.blogspot.com.es/2012/05/gustave-moreau-y-otros-simbolismos-4.html:

     Pues Bronwyn es Eva redivida, y el fruto que ofrece no se puede rechazar precisamente porque lleva en linea recta hacia el ocaso, a la expulsión del propio paraíso, aunque sea éste un paraíso pobre de torre normanda entre tierras pantanosas, con súbditos como animales acobardados que esperan la fecundidad de sus mujeres del acto mágico -y ¡tan breve!- de la noche de la cesión. Bronwyn es Isis, la de los mil aspectos, cuyo carácter proteico le permitió infiltrarse en el Imperio romano, más celoso de sus dioses de lo que dice la historia al uso, y que permitió a la egipcia asimilarse  a la Magna Mater, a Juno, Venus, Diana y a todos los aspectos femeninos del Cielo. Bronwyn es "la Sol", mientras el hombre es "el luna" (Die Sonne, Der Mond), esa inversión de poderes que nos viene, con doble sentido, no sé si de Brabante, pero sí -mas allá de Alemania- de Suecia y de Estados Unidos, aunque no necesita lanza (ni pistola ametralladora) la "mensajera" para hacer que  "el señor" se humille, mate, ceda y cambie su primogenitura  por un plato, no de lentejas pero sí de flores vivas. ¿Quién es Rosemary Forsyth? No la hemos visto nunca, fuera de ese pantano de Brabante, vestida con un burdo lienzo blanco sucio, pero taladrando el horizonte con una llamarada terrible, la del Signo.





5. Bronwyn dins del llac en el moment en que Crhysanton la descobreix


          1. Fotografies

           1, 2, 4 i 5: http://www.inmediatika.es/bronwyn-un-mito-gnostico/)
              3: http://www.descobrir.cat/ca/galeria-imatges.php?IDG=51&IDI=6133