Savassona

Amb l'entrada d'aquest nou any 2018 i amb la força que ens aporta la celebració d'aquest Dies Natalis Solis Invictis, volem destacar un paratge del que injustament encara no hem parlat. Diem injustament perquè precisament és un dels llocs que més inspiren l'esperit d'aquest blog, lloc paradigmàtic de per sí en el que es percep de forma intensa l'influx de la Terra i les mostres de que pels nostres antecessors el consideraven com un indret altament sagrat o, si més no, especialment tel·lúric.

1. Ermita preromànica de St. Feliuet de Savassona, Tavèrnoles, Barcelona. Foto de l'autor del bloc

Malauradament no us podrem aportar cap document escrit que determini amb certesa la hipòtesi de que ens trobem amb un lloc sagrat en les diverses èpoques (que en aquest cop i com passa sovint en aquests indrets especials) i que la seva sacralitat es manté des de temps immemorials: com a mínim des del Neolític fins a l'Edat Mitjana. Però si que podem afirmar de que trobem molts indicis de que ens permeten suposar que les dones i homes que van anar vivint i morint pels voltants de les pedres i arbres de Savassona sentien alguna cosa especial en aquells racons de la comarca d'Osona, que anava més enllà del que es considera com a profà.

2. Escales o rampa d'accés al turó de Sant Feliu de Savassona. Foto de l'autor del bloc.

Les escales que condueixen fins a dalt del turó de Savassona són per nosaltres un dels punts més especials d'aquest indret. Tal com podeu observar costa de distingir els graons tallats a la pedra viva. El desgast i la molsa que sovint hi creix els donen una aparença totalment natural que ens fan fins i tot dubtar de si van ser realment treballades per l'home en el sol petri o si va ser la pròpia Natura la que els hi va donar aquestes formes.

Una de les peces més enigmàtiques i emblemàtiques d'aquest conjunt és, sense cap mena de dubte, la Pedra de les Bruixes. Com hem argumentat en diverses ocasions, els noms populars sovint ens poden aportar una informació valuosa, que tal com passa també en les llegendes i tradicions, pot incloure elements fantàstics barrejats amb apunts històrics  reals. En aquest cas no hem pogut o sabut trobar el perquè rep aquest nom el megàlit famós de Savassona, però si que sabem amb seguretat és que els símbols inscrits són de gran antiguitat, i que per la zona s'hi han trobat alguns enterraments neolítics.  

2. Pedra de les Bruixes abans de la seva recent restauració. Fotografia de l'autor del bloc

Ens  trobem sense cap mena de dubte amb un megàlit amb caràcter sagrat de gran antigor, que molt possiblement encara era tingut com a tal en els segles medievals. Si que tenim constància de que a zones properes de la comarca, ja en edat moderna i concretament a les primeres dècades del segle XVII va succeir un dels fenomens més ignominiosos de la nostra cultura: la caça de bruixes. De la zona de Tavertet provenien algunes de les pobres dones que van ser torturades i executades a la forca per haver mantingut tracte amb el Diable. Un dels principals perseguidors de bruixes era precisament el baró de Savassona, i en el seu castell de Savassona (que es troba a molt poca distància del turó) es van torturar, empresonar i matar alguna d'aquestes presumptes bruixes, durant l'any 1619. No tenim constància de que alguna de les dones que van ser torturades fes referència a aquesta pedra com lloc on es trobaven amb el Diable, però podem estar segurs de que els seus símbols mistèrics van despertar la creença que les bruixes li tenien una predilecció especial. També hem de valorar seriosament que algunes de les creus que hi ha podrien haver estat insculpides en l'època medieval amb un sentit cristianitzador a una roca que era tinguda encara com a sagrada i a la que s'oferien ofrenes o libacions, tal com trobem en nombroses ocasions.

3. Pedra dels Sacrificis. Fotografia de l'autor del bloc

Una altra roca, en aquest cas de grans dimensions, també amb caràcter màgic i sagrat és la Pedra dels Sacrificis. Al seu aspecte únic i impactant li hem de sumar que en la seva base es va trobar un dels enterraments neolítics dels voltants, datat als voltants del 2300 a.C. Les marques profundes horitzontals van fer suposar popularment que era servien per conduir la sang de les víctimes que eren sacrificades al seu damunt, com que les bruixes es reunien al seu voltant per realitzar els seus aquelarres.  

Santuari de la Balma (Sorita, Castelló): antic lloc d'exorcismes i endemoniats

Durant el viatge pel nostre bloc, haureu vist que hem parlat d'aspectes diversos de la Deessa Terra, sovint d'aspecte benèvol i positiu. Moltes vegades hem destacat paratges esplèndids on la Mare Natura ens mostra la seva millor cara. Però ha hagut moments en que també hem parlat d'alguna de les seves cares sinistres o terrorífiques. Podem recordar que en alguna de les nostres primeres entrades (significat i característiques de la Deessa Mare) explicàvem precisament que la visió de la Deessa Terra, de la Gran Mare, sol ser completa en tots els aspectes i per això té la tendència a representar conceptes oposats complementaris com a dalt i a baix, creació i destrucció, seguretat i perill. 

Per exemple, hem parlat del món de les bruixes, com a antigues hereves de la vella religió, també hem tractat de la Deessa Aranya com  a Senyora del Destí dels humans, o de les coves com a espai sagrat per excel·lència on, de forma similar a l'espai uterí, la Deessa Terra ha acollit cerimònies on s'ha intentat trobar aquest lloc de regeneració, mort i naixement. Avui parlarem precisament d'una altre cova santuari, que ha acollit durant diversos segles un aspecte sinistre i de caire no gaire positiu. Un espai on s'han anat celebrant cerimònies d'exorcismes comunitaris sota la llum de les espelmes i a l'aixopluc d'una Mare de Déu a la que s'han encomanat durant generacions els pobres malalts "d'esperit" empesos pels seus familiars. Imatges dignes de sortir en alguns dels quadres del incomparable Goya. Cerimònies que van haver de ser prohibides per la força policial i les seves armes abans de la Guerra Civil i que van arribar a congregar fins a 20.000 persones. Una mostra de la ignorància i l'endarreriment que existia encara a principis del segle XX a mols llocs rurals de la Península Ibèrica i que s'afermava en les supersticions i la màgia per poder superar les penúries dels llogarrets rurals, però que possiblement contenia encara algun solatge de les antigues creences que estaven lligades a la religió de la Terra.

1. Santuari de la Balma, incrustat al vell mig de les coves de la muntanya. Foto de Kiko Cáliz

Tal com expliquem en el nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la troballa de imatges de la Mare de Déu en multitud de lloc de la geografia del nostre país, sobretot a partir dels segles XII i XIII té a veure, i molt, en l'empresa de cristianització de indrets, paratges i entorns naturals que continuaven sent sagrats i adorats en el món rural. Aquests eren vestigis de l'antiga religió d'adoració de la Terra i, fins i tot, a sovint estaven encara relacionats amb algunes imatges de la Gran Mare o deesses de fertilitat (tal com vam explicar en el cas paradigmàtic de la Mare de Déu de Lledó, patrona de Castelló, que alberga encara en el seu interior una imatge de deessa neolítica). Imatges que majoritàriament van ser trobades en coves i arbres. 

 

2. Accés al santuari, dins el cos de la Mare Terra. Foto de Kiko Cáliz

 
  El cas d'avui també està vinculat amb una Verge trobada, imatge que deuria aparèixer de forma interessada en l'indret que ja deuria ser sagrat en temps preromans, un lloc on els llogarrencs oferien des de antuvi les seves ofrenes a les divinitats de la Mare Natura.  


 

 3.Imatge de la Verge de la Balma, dels seus gojos. Fons Santaló Rull

En aquesta imatge extreta d'un dels gojos de la Mare de Déu de la Balma podem observar la rusticitat de la imatge original i la seva identificació popular amb l'entorn totalment natural, com a pròpia Senyora de la Terra: abelles, una àliga, una cova i un arbre hi donen crèdit.







  





Anem a veure que ens explicava el gran folklorista Joan Amades al respecte:



"Un pastor la trobà dins d'una balma al terme de Zorita, a terres de Castelló. Fou portada al terme parroquial en processó, però en fugí i tornà a la balma on fou trobada, davant de la qual es construí un santuari. Més tard, un incendi destruí l'edifici, però la imatge resultà intacta: les flames la van respectar. El pastor que la va trobar era manxol, i la Mare de Déu li tornà el braç. Així que la veié, la imatge li parlà: li encomanà que anés a Zorita i que digués al sacerdot que desitjava que se li aixequés una ermita a la balma mateix. 

Gaudeix de molt de crèdit per a guarir malalties nervioses; i cada any, per la seva festa, que se celebra el 8 de setembre, acudeixen a la seva processó, en cerca de remei, un gran nombre de neuròtics des de terres molt llunyanes: especialment catalans, valencians i aragonesos. La imatge es va a cercar en processó, al seu santuari. En un indret del curs, fixat per la tradició, compareix un diable que increpa als devots, malparla de la Mare de Déu i els aconsella que se'n tornin al poble. Sosté un viu diàleg amb un infant vestit d'àngel i acaba preguntant a la multitud si persisteix en el seu intent. Un sí unànime i estentori ressona arreu. El diable cau a terra, mort, i la processó continua el seu curs. 

4. Dibuix de les caspolines i els "endemoniats"

Havien format part del seguici diverses danses, de les quals en subsisteixen encara una de dimonis, una altra de pastorets i una altra de gitanes. La concurrència de llargues corrues de neuròtics dóna en aquesta processó un caràcter depriment i repulsiu. Se la coneix com "la processó dels endimoniats" o "dels esperitats". Dins del temple, unes dones d'edat havien tingut cura d'ensinistrar els pacients, i més encara llurs familiars, quant a la cerimònia a seguir per tal d'obtenir el favor de la Mare de Déu. Aquestes donetes eren anomenades "caspolines", cosa que porta a creure si les dones de la vila de Casp, propera al santuari, havien estat especialitzades en aquesta mena de pràctiques. 


 

Tal com es desprèn de les paraules de Joan Amades, es realitzava en aquest lloc una processó on les persones neuròtiques eren acompanyades pels seus familiars per tal que unes dones, anomenades caspolines (pel fet de procedir de la vila de Casp) realitzaven una sèrie de conjurs i exorcismes per tal de treure el dimoni o els mals esperits del cos dels desafortunats, mentre s'encomanen a la Mare de Déu de la Balma (que en aquest cas exerceix com a Gran Senyora, capaç de vèncer al Diable. De la mateixa manera que la deessa Durga).

5.Verge Maria trepitjant el dimoni

6. Deessa Durga matant el dimoni

Per poder captar gràcies a unes paraules, els rituals arcans i grotescs que es realitzaven dins de les fosques parets de la cova del santuari, davant de la reixa del càmbril de la Verge, us transcric un fragment de l'article d'Àlvar Monferrer "Caspolines i malignes. Els rituals d'expulsió de dimonis al santuari de la Mare de Déu de la Balma". 

"Sembla que s'ha enfosquit l'església i que no s'hi troba per totes bandes més que ulls que miren, que travessen, que apleguen a l'ànima; els ciris pareix que afuen la flama, no s'ou el tic metàl·lic de les monedes en caure, la Verge sembla flotar en l'aire, per damunt de l'altar, i que es somriu emparadora... Avança lentament una jove d'uns vint anys, avança encarcarada, erta, com un autòmata; la segueixen una dona i un home fornit que van espetejant-la. Dos passes prop de la reixa ha començat a moure el braç dret, ha girat la boca a un costat, ha posat els ulls en blanc i s'ha clavat a terra sense guanyar un pas. Ha caigut a terra. L'home fornit intenta fer-la avançar, vol que redole. Unes dones semes, endurides de grogor de cera li nuguen uns llacets blaus als dits. Són les velles sacerdotesses d'aquell rite mil·lenari. En un no-res mans i cames es contorsionen com aspes de vent: les flexions s'acceleren rítmicament; es desnuguen les llaçades dels apretats dits d'una manera sincrònica amb el ritme convulsionari; les violentes contorsions llancen a l'aire tenebrós de la cova la blavor de les vetes; la cabellera s'embrolla i onduladament s'estira com si fóra una medusa; els ulls brillants, injectats, surten de les conques; la bromera s'espixorra de la boca i esguita els voltants; les rítmiques convulsions paren, les succeeix una tivantor en arc. La jove barboteja crits inarticulats. De sobte un pit turgent, nacara, es vessa per damunt del gipó roig tot desbotonat. L'home fornit l'abraona quan unes convulsions de ritme accelerat tornen a tremolar aquell organisme; salten les espardenyes dels peus. El ritme augmenta; són més violentes les contorsionades convulsions i queda desabillat aquell 
cos blanc com la neu i ple de joventut davant de la Verge miraculosa i d'aquella multitud devota, enardida, que a l'ensems que xilla esgarrifada: - Pels ulls no, que es tornarà cega! Pels peus, per les mans, pels peus! Per la punta dels dits! Que ixquen els dimonis pels peus!.- canta els Goigs a la Verge i contempla tota ulls aquell cadàver que més be sembla una estàtua plena de ponderada bellesa.
Les eixutes velles sacerdotesses frisoses de nous endiablats fugen fora l'esglesiola de la roca, s'escampen pels indrets rublits de gentada, comenten el miracle i aguaiten l'arribada dels malalts. Són l'estol de corbs coratjosos aplegats en romiatge als turons de la Balma en la tardoral festa anyal dels devots pelegrins que venen a agenollar-se als peus de la miraclera Verge.
L'ermità replega els vestits escampats arreu i els tira dins la Cova del Diable per a cremar-los al endemà.
Les tenebres de l'església s'esbargeixen. Els esblaimats ciris tornen sa flama més blanca. La friçança passada es torna esborrajament en la multitud que folla canta i xilla. Pels racons de la sagrada espelunca sembla s'amaguen i acurruquen els dimonis foragitats."    



 

7. Capella de la Mare de Déu de la Bauma, dins de la cova. Davant es feien els exorcismes.

Una altre de les narracions sobre els exorcismes ens permet intuir amb més precisió el punt central del  rituals que efectuaven les tres bruixes o sacerdotesses (tal com les anomena Àlvar Monferrer) i que també ens permet entendre perquè a l'Església no estava gaire conforme amb el que es feia en aquelles coves. Un altre punt interessant és la utilització de l'aigua i la terra del santuari com a fenomen guaridor, cosa que ens pot reforçar la idea de que el lloc fos tingut com a sagrat des de antuvi, amb el caràcter salutífer de la seva aigua i la seva terra:

"Els llaços blaus s'han tornat vermells. Han passat dues hores des que començà el ritual. Els dimonis no volen eixir. Una comare ompli un got de zinc a la pica d'aigua beneïda, a la que tothom havia posat la mà. Agafa una mica de terra del sòl de la cova, la posa dins del got i ho barreja amb el dit. Li ho dóna a beure. Les bruixes li repassen tot el cos amb les mans ossudes. Li palpen els pits i tot el cos. Sembla que ella es remou en el punt cimer de l'orgasme. Fa un espasme i se solta un llaç. Ha eixit el dimoni. Es tranquil·litza, confessa que ja veu la imatge. La gent surt i l'acompanyen fora on els esperen els familiars. " 

 
Tot i que avui en dia ja no es realitzen els exorcismes al Santuari de la Balma, la terra de la cova, tant del seu sòl com de les seves parets es segueix considerat sagrat i salutífer. Algunes de les persones que hi acudeixen encara els rasquen i la guarden amb mocadors. És una terra que empassada a pessics pot guarir de tots els mals. També es segueixen celebrant els cants i la cerimònia teatralitzada del dimoni que va ser derrotat per la Verge. Tot plegat, grans indicadors de que ens trobem amb un lloc de la Mare Terra, sagrat des de temps immemorials.

8. El dimoni vol impedir que els pelegrins arribin al santuari.

Fotografies

 1. Santuari de la Balma, incrustat al vell mig de les coves de la muntanya. Foto de Kiko Cáliz
 2. Accés al santuari, dins el cos de la Mare Terra. Foto de Kiko Cáliz
 3.Imatge de la Verge de la Balma, dels seus gojos. Fons Santaló Rull, fotografia de l'autor del bloc.
 4. Dibuix de les caspolines i els "endemoniats"
  5.Verge Maria trepitjant el dimoni
 6. Deessa Durga matant el dimoni

 7. Capella de la Mare de Déu de la Bauma, dins de la cova. Davant es feien els exorcismes.
 8. El dimoni vol impedir que els pelegrins arribin al santuari.

Bruixes i xamans (Witches and shamans) (Les bruixes: hereves d'una antiga religió de la Terra? (2))

Tal com ja avançàvem en una entrada anterior sobre les bruixes catalanes, comentàvem i la possibilitat de que en alguna ocasió pogués haver existit una relació entre aquesta figura llegendària (però també històrica en molts casos) i una antiga religió de la Terra. Vam deixar pendents alguns punts interessants, tal com pot ser les coincidències entre algunes de les manifestacions i creences populars sobre les bruixes a Catalunya i les característiques del fenomen del xamanisme. 

Abans d'entrar en detall, i a mode de curiositat (o potser no), en les dues imatges inferiors tenim la representació de la dona xamana que va ser trobada l'any 1993 al planell d'Ukok, a Sibèria. Les anàlisis indiquen una antiguitat de 2500 anys. Si voleu consultar un article interessant al respecte el teniu aquí.
Els experts consideren que era una dona xamana que va morir per càncer de pit. El més curiós és la seva indumentària: no es pot negar una enorme semblança entre el seu barret allargat i el famós barret de les bruixes que trobem en el folklore popular europeu. Altra tema és com va traspassar aquesta relació...

 

 

1 i 2 Recreacions de la dona xamana del planell siberià d'Ukok, 2500 aC

Per reforçar encara més aquesta relació dels barrets cònics allargats amb el xamanisme femení i la seva transmissió a la indumentària folklòrica de les bruixes tenim un altre exemple, encara molt més clar, que és el de la mòmia de Subashi, Xinjiang (al noroest de Xina actual, a la regió autònoma iugur). A part del misteri que comporten les quatre mòmies de característiques caucàsiques, una d'elles porta un barret idèntic al que duen les bruixes de les tradicions populars. És tanta la semblança que precisament ha estat batejada com "la bruixa de Subashi). El més sorprenent és que aquestes mòmies (tres dones, un home i un nadó amb un estat de conservació excel·lent) són de l'any 1000 aC. La seva semblança amb la figura de la bruixa la podeu valorar en aquestes dues fotografies següents.



3. La "bruixa de Subashi"                                          4. Cap de la "bruixa de Subashi"

 


Un cop feta aquesta petita consideració sobre la vestimenta "bruixeril", primer de tot hem de tenir present que s'entén per xamanisme. Tal com diu Mircea Eliade, a la seva obra El xamanisme i les tècniques arcaiques de l'èxtasi, des de principis del segle XX els etnòlegs van adoptar el costum de utilitzar el terme xamà, home-metge (medicine man), bruixot o mag, per designar a determinats individus dotats de prestigis màgics-religiosos i reconeguts per tota societat "primitiva". Eliade refereix també que stricto sensu és per excel·lència un fenomen siberià i central-asiàtic, però que també s'observen a Amèrica del Nort, Indonèsia, Oceania i altres parts fenòmens màgic-religiosos similars. Insisteix en que el xamanisme comporta una especialitat màgica particular; el domini del foc, el vol màgic, el domini dels esperits (entre aquests esperits trobem els de la Natura) per poder curar.

Si voleu consultar un bon material fotogràfic sobre el xamanisme podeu entrar a la pàgina de la Velleta Verda on hi ha tres entrades sobre l'exposició que es va realitzar a València l'agost del 2013, amb el nom de Fotografiant el Far East, Les bruixes i el seu món i Amulets. El material provenia del Museu Rus d'Etnografia de Sant Petersburg.

5. Foto de l'exposició. Vestit i tambor de xamà siberià, principis del XIX

    
Javier Tomeo, en la seva obra La bruixeria popular catalana ho diu d'aquesta manera: "Hereves de les divinitats arcaiques, sacerdotesses de cultes més antics, les bruixes van conservar a través dels segles tota la seva saviesa i tots els seus coneixements sobre les virtuts terapèutiques de les herbes i les plantes.


 

6. Representació de bruixa preparant el brou "màgic"

Anem a veure doncs a comparar algunes de les característiques de les bruixes que poden assimilar-se clarament amb els xamans que refereix Eliade en la seva obra.

El vol màgic

De tota la simbologia associada a la figura de la bruixa, evidentment la més coneguda és el seu vol amb l'escombra, actualment fins i tot s'han posat de moda a Catalunya algunes enganxines amb aquesta imatge.

El seu significat, com passa sovint, és molt difícil de poder descobrir. Una de les versions més acceptades és que el vol en sí te a veure precisament amb el mateix "vol" que feien els xamans cap a les diversos espais mitjançant diversos mètodes, principalment la  música, els cants i els balls o bé a través de plantes al·lucinògenes (o enteògenes, tal com són anomenades per alguns antropòlegs com Josep Maria Fericgla, pel fet de la seva connexió amb les "divinitats"). La utilització de les substàncies al·lucinògenes o enteògenes pel xamanisme està més que demostrat. Els xamans són capaços de volar als espais superiors i inferiors, també es poden desplaçar fins a llocs molt distants de l'emplaçament on es troben quan inicien el "viatge".

 

7. El vol del xamà, cultura Inuit. Amèrica del Nord.

8. Bruixa volant, il·lustració de l'exposició "Per bruixa i metzinera".

La utilització de substàncies amb propietats altament transformadores de la consciència a través del contacte cutani, també és un fet que consta en alguns dels processos en contra de les bruixes a l'edat mitjana. En alguns d'aquests processos els mateixos botxins o torturadors van trobar algunes de les substàncies que portaven les "bruixes" en pots i altres recipients. Fins i tot en alguna ocasió van provar aquestes substàncies amb dones que van coincidir en afirmar que s'havien desplaçat "anímicament" fins a altres llocs on s'havien celebrat les típiques reunions bruixerils desenfrenades.  Els inquisidors estaven dividits entre els que creien que volaven realment amb cos i ànima, i els que creien que els seus vols eren (tal com diu en Javier Tomeo a la seva obra "La bruixeria popular catalana") exclusiva conseqüència del somni pesat en que entraven després d'empastifar-se amb els seus frígids ungüents. Fins i tot alguns inquisidors, com el pare Ciruelo van admetre la doble possibilitat. Però, de que estava compost el ungüent que s'aplicaven? Doncs, efectivament sempre tenia ingredients de plantes o arrels amb components altament enteògens; la cicuta, el jusquiam, la morella o la mandràgora eren alguns d'ells. Un exemple el trobem en el recull d'un dels llibres dels inquisidors dominics del segle XIII, on es recull el següent fragment:


"Al revisar les golfes de la casa de la dona es va trobar un pot d'ungüent. la dona va confessar que amb ell es fregava les axil·les, el sexe i un bastó, i que llavors, es pujava en ell, cama aquí i cama allà sobre el mateix, i podia viatjar i cavalcar a través de tots els obstacles a on i com ella volgués." "Es serveixen d'aquesta pomada, amb la que s'unten l'entrecuix i altres parts pudentes".   

Per nosaltres queda bastant clar quin és el significat del vol de les bruixes damunt de l'escombra...
 

9. Representació de bruixes  fent un brou amb serps

10. Antic gravat on apareix representada molta imagineria bruixeril.

En aquest gravat anterior hi ha detalls força interessants sobre la imagineria de la bruixeria. Volem destacar la relació directa entre els vols de les bruixes i el seus animals de poder, que surten de la mateixa caldera on bullen els ingredients màgics, i també a la part superior dreta una espècie de mussol tocant un tambor, al·legoria evident del mon del xamanisme. No podem obviar a la banda dreta inferior les dones consultant els llibres màgics, connotació habitual en les bruixes populars que evidencia el saber arcà.




A Catalunya, tal com referia el folclorista Joan Amades, les bruixes sempre tenien una caldera "plena de mil herbes estranyes barrejades amb serpents, escurçons, salamandres, escorpins, etc". Per descomptat que les dones que realment tenien coneixements sobre les herbes i plantes,que haurien passat de mares a filles, no es dedicaven a fer aquests brous grotescos. És una manera més en que les tradicions i llegendes exageren o transformen el que hi ha de veritat, és a dir persones que coneixien l'autèntic poder de la Mare Terra per curar, guarir o fer "viatges" d'estil xamànic.

La transformació en animals

Les tradicions afirmen també que les bruixes podien aconseguir altres poders amb els ungüents i brous que preparaven. Podien encantar, fer el mal i transformar-se en animals.

Encara que pugui semblar increïble, el folklorista Cels Gomis i Mestre, en la seva obra La bruixa catalana, recull les creences i supersticions sobre bruixeria a Catalunya entre els anys 1864 i 1915. En dates tant relativament recents es seguien creient histories en que encara es mantenia la creença de que algunes bruixes i bruixots podien transformar-se en animals, tal com succeeix en els univers xamànic. L'animal més comú era el gat, preferentment de color negre. Gomis, refereix que a la seva època fins i tot a França es mantenien paral·lelismes amb aquest antic aforisme: "Tous les chats ne sont pas des sorciers" (és a dir, no tots els gats són bruixes).

Gomis destaca diverses creences sobre aquest fenomen, a Blanes el 1886, Dosrius el 1882 o a Torrelles de Foix el 1885, entre d'altres. També esmenta casos en que les bruixes es transformen en altres animals com són gallines, mules, porcs o guilles. Els bruixots, en canvi tenen la fama, com no podia ser d'una altra manera de transformar-se en llops (una llegenda interessantíssima és la de Sant Llop, que es mereix per si sol una entrada a part).

Jordi Torres i Sociats, en la seva obra Bruixes a la Catalunya interior, també destaca les mateixes creences, els animals són en el seu cas els gats, galls i també algun gos.

11. Bruixot anglès, s. XIII. Museu britànic

En aquesta representació del Museu Britànic del segle XIII tenim la síntesi clara i diàfana sobre el que estem parlant. Un bruixot saxó està sincretitzat amb l'arrel de la mandragora, i no només això; posseeïx la forma i esperit del gos, ja que està de peu sobre ell i el seu enllaç ha estat reafirmat amb una especie de corda en forma de símbol de l'infinit.

Aquestes idees o coneixements arcans, que es remunten a temps prehistòrics seguien presents en les creences de la Catalunya de finals del segle XIX i principis del XX.

La creació de les tempestes

Una de les capacitats assumides en el mon del xamanisme és que els bruixots tenen la capacitat de convocar les tempestes. És del tot conegut, sobretot gràcies al cinema, les invocacions dels homes medecina nadius americans per fer ploure, els cèlebres balls o cants de la pluja.

12. Ball de la pluja dels indis americans

Un altre exemple el trobem en la desapareguda cultura del poble amerindi charrua, que va ser exterminat entre els segles XVI i XIX, que vivien a la conca del Riu de la Plata (Urugai). En el seu cas els xamans podien ser benignes o malignes. Si els primers eren coneguts com a consellers de la comunitat, els segons tenien la capacitat de deslligar les forces negatives de la Mare Natura; podien convocar les tempestes o fer que els rius es desbordessin.

Aquesta capacitat seguia sent reconeguda a les bruixes catalanes en el segle XIX.

Totes aquestes creences venien de molt lluny i l'Església havia estat incapaç d'erradicar-les. Ja en el segle VIII i IX, hi ha constància que Sant Agobard de Lió va escriure obres en que s'oposava a les creences de les bruixes i contra el caràcter que les tempestes tenien un caràcter màgic.

Les diverses obres consultades mantenen aquesta creença generalitzada, sobretot en el mon de la pagesia, però també en entorns d'algunes ciutats. En alguns punts del Maresme, per exemple es considerava que les tempestes que provenien del Turó del Infern, al costat de Cabrera de Mar, eren provocades per les bruixes. Aquesta era una de les raons per les que es va instal·lar una gran creu en aquest turó.

Les bruixes convocaven les tempestes i fins i tot hi havia persones que mantenien afirmacions tals com que les havien vist dins dels núvols. Per aquest motiu, tal com reflecteixo amb la primera entrada que tracto sobre les bruixes, es van construir comunidors en molts punts de la nostra geografia, amb la finalitat de que els capellans exorcisessin les plujes torrencials, pedregades i calamarsades que les bruixes provocaven per malmetre els conreus i matar el bestiar.  

Les narracions que trobem són diverses; que les bruixes anaven dins dels vents bufaruts feien pedregar, que l'aigua que quedava quan es desfeien les pedres era maligna i per tant no s'havia de deixar mai beure al bestiar ja que si ho feien emmalaltien i moria, que feien adormir a la pagesia abans de congregar les tempestes per tal que no poguessin reaccionar cremant herbes beneïdes o tocant campanes, etc.

 

12. Representació de bruixa conjurant les tormentes

Un exemple, entre molts d'altres és aquesta narració extreta del llibre Bruixes a la Catalunya interior, de Jordi Torres i Sociats:

"Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de "samaniat".

Un d'aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d'Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc també congriaven fortes pedregades a l'estiu.

Quan hi havia un temporal sortien de la bauma i anaven fins a la Gavarresa, concretament en el revolt que fa la riera davant mateix de la Quintana, un lloc d'aigües tranquiles i manses, cosa que les bruixes aprofitaven per fer els seus conjurs. Quan el temporal arribava damunt mateix de la Gavarresa, sortien de l'aigua i pujaven damunt de les bromes que anaven davant del temporal per tal de provocar grans pedregades. Si el temporal no travessava la Gavarresa, no hi tenien res a fer; en canvi, si aconseguien que el temporal travessés la Gavarresa de llevant a ponent, pedra segura. La pedregada que queia destrossava les collites: era un temporal amb gran quantitat de pedra, molta aigua, vents huracanats i molts llamps i trons. La pagesia de la banda de ponent de la Gavarresa, quan hi havia temporal de la banda de llevant, afirmava: "Ja podeu anar a fer fum de llorer i encendre el ciri del monument, que les bruixes no puguin travessar la Gavarresa i, d'aquesta manera, puguem aturar la pedregada". Si els campaners dels pobles tocaven ben fort les campanes les bruixes quedaven molt atabalades i perdien el control de la tempesta i no pedregava.

Aquesta creença va arrelar de tal manera que encara avui hi ha persones que quan veuen temporal a l'altra banda d'Oristà, solen dir: "Si arriba a travessar la Gavarresa, pedra segura"."

Un exemple final seria el que es constata en un dels judicis de les bruixes penjades a Terrassa al segle XVII. Una d'elles reconeix que "fetes aigües menors en un clot, amb unes vergues a modo de salpassers espargiren aquelles pels camps i terres, i d'allí es creà una boira que assecà i gastà els esplets de terra".


Fotografies

 1 i 2 Recreacions de la dona xamana de la meseta siberia d'Ukok, 2500 aC
 3 i 4. La "bruixa de Subashi"  
 5. Foto de l'exposició. Vestit i tambor de xamà siberià, principis del XIX

 6. Representació de bruixa preparant el brou "màgic"
 7. El vol del xamà, cultura Inuit. America del Nord. 8. Bruixa volant, il·lustració de l'exposició "Per bruixa i metzinera"
 9. Representació de bruixes  fent un brou amb serps
 10. Antic gravat on apareix representada molta imagineria bruixeril. 
 11. Bruixot anglès, s. XIII. Museu britànic
 12. Ball de la pluja dels indis americans 13. Representació de bruixa conjurant les tormentes