EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ou. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ou. Mostrar tots els missatges

dissabte, 11 d’abril del 2015

La Madonna de Port Lligat: Dalí i la Deessa (Dalí and the Goddess)

En alguna de les entrades que he anat realitzant he comentat algunes obres d'art que tenen relació amb la Deessa Terra; Algunes obres d'art inspirades per la Deessa Terra. Tal com ja avançava en aquell moment, tenim exemples d'obres d'art contemporànies que han estat inspirades fonamentalment per alguns dels punts simbòlics del seu llenguatge. Elements simbòlics que ja han anat sortint en les diferents entrades del nostre blog; com poden ser la fertilitat, la lluna, l'aigua o l'arbre, i que complementen la imatge de la dona com a representació de la Deessa Terra. Només són algunes mostres, seleccionades fonamentalment perquè els seus propis autors fan referència a la seva inspiració. Avui ens centrarem en l'obra La Madonna de Port Lligat per veure alguns d'aquests símbols.


 
1. La Madonna de Port Lligat, Salvador Dalí, 1950 (segona versió).



Salvador Dalí és, sens dubte, un dels artistes més coneguts a nivell mundial sobretot per la seva originalitat en la vessant artística surrealista. Creador en múltiples arts; polifacètic, trencador, polèmic i inspirat sobretot pel món oníric i l'art renaixentista. Polèmic també en la seva relació amb el Franquisme, ambivalent amb aquest com en altres aspectes de la seva vida. Aquesta ambivalència té el seu màxim exponent en el seu bigoti. 


 
2. Salvador Dalí Domènech



Aquest sembla ser que està inspirat en el general Josep Margarit, lluitador incansable català del segle XVII contra la monarquia castellana, i que es va haver de refugiar a França, com també està inspirat amb el gran geni andalús Diego Velázquez, pintor molt admirat pel nostre inigualable artista universal. En el registre pictòric és on va adquirir més renom mundial, però les seves composicions artístiques de tota mena que podem apreciar en el seu museu de Figueres o en la seva casa de Port Lligat són dignes d'evocar sorpresa i admiració.

No cal ser un gran entès en les obres dalinianes per saber que una de les seves grans fonts d'inspiració (per no dir la que més)  va ser la seva muller i musa Gala. Això és més que evident en el gran nombre de quadres i obres en les que ella apareix representada. Es pot desprendre que, per Salvador Dalí, Gala era el màxim exponent del que es pot entendre com l'Etern Femení. Només cal llegir aquesta dedicatòria de la seva obra autobiogràfica Diari d'un geni, per sortir de dubtes:

"Dedico aquest llibre al MEU GENI, GALA GRADIVA, HELENA DE TROYA, SANTA HELENA, GALA GALATEA PLÁCIDA.

3. Començament automàtic d'un retrat de Gala, Dalí, 1932.

En aquest quadre podem observar el rostre de Gala com a Deessa Terra. Com si fos un esperit de la vegetació diverses oliveres neixen del seu cap. Tot i que en aquest cas se la compara amb el mite de Dafne, té més similituds amb la seva identificació amb la Terra que en una mera conversió de dona en arbre.









Anem a centrar-nos, doncs, en el quadre que ens interessa, La Madonna de Port Lligat. Dalí te diversos quadres on Gala està representada com a Verge Maria o també com a diversos personatges femenins mitològics. En aquesta pintura Gala encarna a la Mare de Déu, la Madonna. En el seu ventre hi ha un receptacle eteri on es troba el Nen Diví, que al mateix temps disposa d'un altre receptacle on es troba un tros de pa. Està suspesa dins del cel i en el fons es veuen les dues illes de Port Lligat. Tal com fa sovint el pintor català, recull nombrosos símbols que aparentment no guarden cap relació, però que formen part del seu ric i extens imaginari. Un dels més interessants és la petxina que apareix representada a la part superior del quadre, de la que penja un ou. Aquest mateix simbolisme amb clara al·lusió a la fecunditat femenina apareix en un altre quadre renaixentista, del que diuen que Dalí va prendre com inspiració en aquesta obra seva. Ens referim a l'obra mestra de Piero della Francesca, la Sacra Conversació. La mateixa posició de la Verge, amb les mans recollides sembla confirmar que Dalí s'hi deuria inspirar en ell. 



4. La Sacra Conversació, Piero della Francesca, 1472.


La petxina, tal com vam fer referència en l'entrada anterior Afrodita i Santa Maria del Mar, era àmpliament representada en l'antiguitat com a símbol de la deessa Afrodita/Venus, al ser incloent de diversos símbols fecunds, com són l'aigua i la semblança amb l'òrgan reproductor femení. L'ou que penja de la petxina és un reforç encara major sobre l'analogia amb la Deessa Mare que està situada en la part inferior del quadre. La Dona que donarà llum al seu Fill Diví. En la nostra entrada sobre els ous de Pasqua ja ens vam estendre en aquest sentit; el dia de la Mona i els ous de Pasqua.
Els especialistes reconeixen en el quadre de Piero della Francesca un ou d'estruç, que es podria correspondre també amb el mateix que penja del quadre de Dalí i li atorguen un sentit de vida i naixement, o fins i tot un símbol alquímic amb el mateix caire. Aquest receptacle de vida també era un dels elements artístics obsessius del geni català, tal com podem observar en el seu museu de Figueres i en la casa museu de Port Lligat o en molts dels seus quadres.


5. Un dels ous de la casa museu de Dalí a Port Lligat.

Finalment no volem obviar el punt més important del quadre a nivell central i on conflueixen les diferents línies de la perspectiva, que és el receptacle amb el tros de pa. El pa que per Dalí és símbol de la vida, tal com trobem en les antigues deesses dels cereals i de la Terra. En un dels seus poemes, anomenat Font de Vida, hi fa la següent referència:


6. El receptacle amb el pa de vida.

"Jo se on està 
el pa de vida
tant blanc és 
que tancant els ulls
el continuu a veure per transparència
pa de vida 
jo se on està el forn
en les flames del que
he vist prefigurada
la imatge tan estimada
de Gala tan estimada
forn de les totèmiques garlandes 
li serveixen d'adornament"




Finalment, en cas que volgueu disposar d'un gran compendi sobre l'obra daliniana us aconsello visitar aquesta pàgina d'ARTSY, on podeu trobar ni més ni menys que fins 452 obres d'art del nostre gran geni.





Fotografies


dilluns, 21 d’abril del 2014

El dia de la Mona i l'ou de Pasqua

Com passa sovint, les tradicions dels pobles es celebren sense poder determinar amb seguretat quin ha estat el seu origen. Normalment no existeix cap document escrit que pugui evidenciar una mostra clara dels inicis de les festes populars, llavors sorgeixen teories diverses, que basant-se en similituds lingüistiques o formals solen aventurar-se en afirmar conèixer el perquè de la celebració festiva. Un d'aquests casos és la Mona del Dilluns de Pasqua.

La festa de Pasqua, tal com afirma Joan Amades, és antiquíssima i la celebren molts pobles arreu del món. No creiem que sigui casualitat que va ser la primera festa adoptada pels primitius cristians i abans havia estat celebrada amb molta intensitat, fins i tot per Pasqua s'havien alliberat esclaus i indultat presos. Dos dels trets més significatius de les antigues celebracions de l'esclat de la primavera de la Mare Terra encara es mantenen avui en dia a Catalunya: la simbologia dels ous i l'obsequi de la Mona.   


1. Mona de Pasqua 


En el món eminentment urbà dels nostre temps les tradicions més populars s'han anat perdent. Un dels actes festius típics de la Pasqua com són les caramelles, grups d'homes que sortien a cantar per manifestar el retorn de l'alegria després de l'austeritat de la Quaresma i la Setmana Santa, només es coneix actualment en àmbits més rurals i de forma puntual en pobles que han mantingut la seva tradició com pot ser Sant Julià de Vilatorta o Súria. Però tots els nens i nenes catalans saben perfectament el que és la Mona, el pastís de xocolata amb el que els padrins obsequien els seus fillols per Dilluns de Pasqua i que sol contenir ous de xocolata, plomes d'ocells de colors, conills, gallines o pollets (tots ells són símbols antics de la fertilitat).

Els ous de xocolata que apareixen a les mones de pastisseria substitueixen als ous durs pintats que les mones tradicionals tenien abans del segle passat. Aquests ous són un clar exemple de la universalitat de l'Ou de Pasqua de l'inici de la primavera, que es perd en la nit dels temps; per exemple en la cultura persa ja existia la tradició de decorar ous en l'equinocci de primavera o els cartaginesos de l'Eivissa púnica decoraven també ous d'estruç (que encara es conserven en el Museu Arqueològic d'Eivissa).


2.Ous de Pasqua a Ucrània


3. Ous de Pasqua a Rumania

4. Ou d'estruç decorat de la Necròpolis de Puig de Molins (Eivissa)


El nom de Mona no fa referència a cap animal. Hi ha diverses teories sobre l'origen d'aquest mot: 

Una refereix al mot arab antic munna, que vol dir regal i que conté semblances tant a nivell llingüístic com simbòlic. Més encara si aquest regal feia referència al tribut d'arrendament de terres que es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. 

Altres creuen que pot tenir relació amb les muniquies, celebracions gregues en honor d'Artemisia en les que s'oferia a la deessa guega pastissos amb espelmes. També amb la festa cèltica de Beltane, que es celebrava el primer de maig i que en les ofrenes hi havia tortells rematats d'ous.

També existeix un altre possible origen; els antics romans durant el mes d'abril feien ofrenes a la Deessa Terra Ceres de paneres ornades i plenes d'objectes (sobretot coques i pastissos) que rebien el nom de munda. En aquest cas també tindríem semblances etimològiques, simbòliques i formals.

5. Festes de Cerealia per Roma, Lawrence Alma-Tadema (1894)

Sigui quin sigui el seu origen totes les teories tenen en comú algun vincle amb la Terra i la primavera. A més hem de tenir present que el costum més arrelat a Catalunya, València o les Illes Balears era anar a menjar la mona en grups d'amics al camp, per celebrar l'esclat de la natura després de l'hivern. Els llocs triats eren (encara es manté en algunes poblacions aquesta costum dels Aplecs) precisament llocs que ja havien estat cristianitzats des de fa molt de temps i que anteriorment havien estat santuaris pagans. Molts d'ells amb fonts que abans del cristianisme eren sagrades. Per posar algun exemple els aplecs de la Mare de Déu del Grau a Gallifa, de la Mare de Déu del Remei a Flix, de la Mare de Déu de Ia Posa a Isona, la de la Mare de Déu de la Roca a Mont-roig del Camp, el de Santa Maria del Puig a Esparraguera o el del santuari de la Mare de déu del Salgar, a Montsonís.



6. Ermita de Santa Maria del Puig, Esparraguera


En aquestes dues imatges es poden observar un parell de llocs on es realitzen aplecs de Pascua i que ja eren sagrats abans del cristianisme.
7. Santuari del Corredor, Dosrius.

Fotografies








dilluns, 14 d’abril del 2014

El Monticle de la Serp (Serpent Mound), Ohio

Les serps han estat un símbol sagrat universal per egipcis,  assiris, celtes, hindús i molts altres pobles. En una entrada anterior, en la que parlàvem de l'oracle de Delfos, també comentàvem que pels antics grecs la serp estava lligada a les primeres deesses i fins i tot a la Deessa Terra. La mateixa serp Pithó del temple de Delfos, la serp del temple de l'Erecteion a l'Acròpolis d'Atenes o les deesses minoiques amb faldilles de serps, són diversos testimonis d'aquest culte ofidi que és perd en la nit dels temps.


1. El Gran Monticle de la Serp, Ohio

Avui veurem un clar exemple de la universalitat de la serp com a símbol sagrat i relacionat amb la Mare Terra. Aquest cas és el d'un dels monuments nortamericans més sorprenents i misteriorosos. És el Monticle de la Serp (Serpent Mound), situat a Adams County (Ohio), que va ser construït fa més de dos mil anys per pobles indígenes de la cultura d'Adena o de Hopewell amb fang groc, sobre una base de pedres i fang. 

Una enorme serp, de prop de mig quilòmetre de llarg sosté a la seva boca un ou de grans dimensions, la seva cua té forma d'espiral. El seu relleu s'aixeca en un altiplà, que per un costat està envoltat d'arbres i per l'altre cau en uns penya segats de 50 metres. Això fa que esdevingui un lloc espectacular que domina el paisatge.


2. Dibuix del relleu 


Un dels primers en plantejar la hipòtesi de que aquesta serp fos una representació d'una divinitat va ser l'antiquari Stephen D. Peet. Va considerar l'any 1890 que podia ser que els nadius creguessin que en aquell lloc hi residís un gran manitú (esperit diví), ja que en la mitologia dels indis nortamericans existeix l'anomenada Serp cornuda, Serp amb cornamenta o Monstre de l'aigua, que és la protectora de les deus que emanen de la Terra, sobretot l'aigua. Un element que pot donar consistència a aquesta hipòtesi és que el monticle és a tocar a un lloc de captació d'aigües i, a més, sembla ser, que on està representada la forma de l'ou originalment hi havia un petit cercle de pedres cremades. Això ha estat interpretat com que hi hauria una foguera encesa en aquest lloc que seria visible des de molt lluny i que potser tenia el propósit d'assenyalar que l'esperit de la serp les les aigües es trobava actiu i vigilant.


3. Representació indígena d'una serp cornuda en una roca a Nou Mèxic

L'assimilació de la serp amb l'aigua i l'energia de la Terra no és una cosa extranya, és a dir que si el significat del Monticle de la Serp anés en aquesta direcció no ens trobariem amb un fet extraordinari. Seguiria sent extraordinari pròpiament per la materialització en una construcció humana en un lloc força especial, però no pel seu significat.

Segons el gran especialista en simbologia Juan Eduardo Cirlot, si en realitat tots els símbols són funcions i signes del energètic, la serp és simbòlica per antonomàsia de l'energia, de la força pura i sola; d'aquí provenen les seves múltiples ambivalències i multivalències. Aquesta amplitud de significats prové, entre d'altres,  de la varietat de llocs on es poden trobar aquests animals, que desperten a l'ésser humà sensacions diverses i profundes. Hi ha que viuen en els boscos, altres en els deserts, algunes són marines, d'altres viuen en llacs i estancs, pous, rius i deus. A l'Índia, per exemple, estan vinculades a les aigües. Mircea Eliade va dir que les serps eren poders protectors de les fonts de la vida i de la immortalitat, així com dels bens superiors simbolitzats pels tresors ocults. Tots aquests nivells simbòlics encaixarien a la perfecció amb la possibilitat que la serp del Monticle representés un esperit protector de les aigües d'aquest emplaçament de la Deessa Terra. 

I és que a més la serp, l'ou i l'espiral, aquests tres símbols que apareixen en una mateixa represenyació en aquest monticle, tenen des del Neolític una gran afinitat amb la Deessa. Tal com relaciono amb el meu treball La deessa mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, l'aigua, la serp, l'ocell i l'ou són representats en infinitat de llocs, temps i cultures amb significats de naturalesa primordial. Una de les autores que va dedicar més temps al seu estudi va ser Marija Gimbutas (1921-1994), arqueòloga lituana autora d'obres força importants (però força difícils d'aconseguir) com són The living goddesses The language of the goddess. A continuació us adjunto unes fotografies que amb representacions alussives  a aquesta simbologia.



4. Figures femenines prehistòriques de Rumània amb espirals a les natges