EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

diumenge, 28 de juny del 2015

Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs

Tal com exposo en el meu treball La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització,  la Deessa Mare Terra conté en les seves entranyes el misteri de la vegetació (mort hivernal i ressorgir primaveral), del conreu dels camps, de l’home que ve de la terra i a ella retorna. 

1.Camps de conreu de Gallecs, petit pulmó verd del Vallès Oriental (a 25 km de Barcelona)


Tal com passava amb deesses clàssiques com Gea o Rea i altres divinitats va tenir un sentit similar. Els ritus de Demèter o Ceres i de la seva filla Persèfone o Core són també representacions religioses amb el mateix caràcter, tal com ja ha estat destacat en alguna entrada del nostre bloc. 


2. Representació grega de Demeter (400 aC) en una placa d'or. Porta una fruita a la ma i espigues de cereals.


La divinitat de la Terra inclou el ritme estacional i el profit humà dels seus cicles. Manuel Guerra Gómez ho explica d'una manera brillant en la seva obra El sacerdocio femenino (en las religiones greco-romanas y en el cristianismo de los primeros siglos).
 

“La progressiva secularització de la terra incapacita l’home occidental del nostre temps 
per captar el missatge de la “terra”  en tot allò que la fa numinosa o divina, fet amb el qual sintonitzaven amb nitidesa pels homes i dones de tots els continents del món arcaic. La Terra no és una deïtat conceptual com per ex.- en gran mesura- Gea o Rea, altres divinitats de la “terra”, amb la paraula “terra” afegida al seu nom. La deessa mare Terra amaga en les seves entranyes el misteri de la vegetació -mort hivernal i el ressorgiment primaveral-, del cultiu dels camps (deessa agrària),  de l’home que ve de la terra, viu sobre la terra (durant el paleolític, etc., dins de les seves entranyes, a les cavernes) i hi retorna (fecunditat humana, creences escatològiques).

Les deesses del gra són, però, molt antigues. Es perden en la nit dels temps i es remunten com a mínim als moments del Neolític, quan es va començar a tenir el control sobre els conreus i els cicles estacionals.


3. Deessa de la vegetació acàdia entregant espigues de cereals. 2350-2150 aC



En la mateixa línia de moltes de les nostres entrades del bloc, vull insistir en que la imatge de la Mare de Déu l'Església va poder cristianitzar els cultes al gra, als cereals i als conreus que s'havien mantingut com a sagrats gràcies a grecs i romans. Per això es pot afirmar que sota diverses advocacions de la Mare de Déu, i també la figura d'alguns sants, es continuen mostrant els antics cultes agraris dels nostres avantpassats. Fins i tot la mateixa transformació eucarística de Jesucrist en el Pa diví no deixa de ser una clara al·lusió a aquests antics cultes.

La Gran Mare del gra i de la terra està present en la gran aparició d’imatges en terres de conreu, dins de les garbes de cereals o entre espigues de blat. Les festes del blat són un exemple evident de la seva sacralitat, igual que les ofrenes de pans a les imatges. Un altre element interessant són les ermites cristianes construïdes sobre sitges de cereal; dos exemples clars ho són les ermites de Santa Maria de Gallecs (Mollet del Vallès, Vallès Oriental) i Santa Coloma de Marata (Les Franqueses del Vallès, Vallès Oriental).


4.Ermita romànica de Santa Maria de Gallecs, en el terme municipal de Mollet del Vallès i dins del parc rural de Gallecs.
L'ermita de Santa Maria de Gallecs és doncs un d'aquests exemples extraordinaris de cristianització d'un antic lloc sagrat. Extraordinari perquè si la veiem des de la perspectiva de la seva construcció exterior no podem evidenciar cap característica que ens ho faci pensar. És un petit temple aixecat dins del parc rural de Gallecs, petit pulmó verd dins del Vallès Oriental (entre Mollet del Vallès, Parets del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Palau Solità i Plegamans, Lliça de Vall i Montcada i Reixach) i afortunadament gaudeix de la protecció del Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) des de l'any 2009.

Perquè diem llavors que l'ermita de Santa Maria de Gallecs és extraordinària? Precisament pel que hi ha a sota del temple. Per molt estrany que pugui semblar hi trobem quatre sitges romanes de cereals, dues d'elles de grans dimensions.

5.Plànol de l'ermita de Gallecs que mostra les sitges subterrànies. 


Les excavacions arqueològiques que s'hi van realitzar l'any 1962 (Santa Maria de Gallecs. Estudi de materials, tècniques constructives i estat de conservació. Joan Carles Ortiz i Chacon,  Centre d'estudis molletans) van permetre descobrir restes de construccions anteriors al temple romànic aixecat entre els segles XII i XIV: un paviment paleocristià dels segles V-VI, fragments de ceràmica romana, un paviment preromànic, un paviment medieval, les sitges romanes del subsòl, unes sepultures rectangulars, un dipòsit (piscina d'aigües residuals sagrades), entre d'altres. Si us fixeu en el plànol, en la secció longitudinal  podeu observar els paviments paleocristians i medievals (números 1 i 3). Aquests dos nivells del terra estan per sota de la boca de les sitges romanes, el que mostra l'evidència de que les sitges eren plenament visibles en els antics temples cristians. Més encara, les boques de les sitges havien de sobresortir del terra que trepitjaven els fidels.  

La presència de sitges dins de temples cristians és explicat pels especialistes amb un sentit de lloc d'emmagatzamatge de l'excedent agrari de la comunitat. Hi ha casos similars a Castella, Navarra o el País Vasc. Possiblement pel fet de ser un espai sagrat permetria la protecció del preuat cereal davant del pillatge dels convulsos anys medievals. Però es desconeix en canvi el significat o sentit social (Arqueologia III. Arqueologia Medieval y Posmedieval. UNED p.324) També pot tenir relació amb la conversió genèrica de les esglésies en centres de recaptació de rendes, sobretot a partir del segle X. Això en el cas de Santa Maria de Gallecs es podria contemplar a partir doncs del segle X, però no tindria sentit abans, en temps paleocristians, en els que ja existien les sitges romanes dins del mateix temple.

Amb molta possibilitat estaria assignat un sentit màgic i religiós al voltant dels cereals acumulats, tal com passava en temps de grecs, romans i ibers, i tal com ho demostren algunes ofrenes que han estat trobades dins de sitges. 

Veiem una bona explicació sobre la sacralitat dels espais cerealístics del mon iber (en aquest cas es refereix al jaciment iber de Mas Castellar de Pontós, Girona) que es pot traslladar de forma idèntica a les sitges de cereals en els temples cristians:


La interpretació d'aquest conjunt de troballes (es refereix a ofrenes dins de sitges de cereals) és molt complexa. En primer lloc, s'ha de valorar la presència d'un lloc sagrat presidint un camp de sitges, el que implica una relació d'entre ambdós i permet suposar la seva dedicació a divinitats relacionades amb les grans deesses gregues protectores dels cereals: Demeter i Core-Persèfone, tal com semblen indicar algunes terracotes i restes vegetals trobades.
Però, al mateix temps, aquest lloc sagrat s'associa a un magatzem de control del mercat cerealístic que s'ha suposat que es realitzaria entre ibers i grecs des dels segles IV al II aC. Aquest fet fa suposar la concentració d'excedents agrícoles en un lloc protegit pel caràcter sagrat de la divinitat, que segurament estaria controlat per l'elit social."  
Santuarios urbanos en el mundo ibérico. Martin Almagro-Gorbea y Teresa Moneo. Real Academia de la Historia, Madrid. p.108.


6.Sitges del poblat iber de Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà, Girona)  



dilluns, 15 de juny del 2015

Els llops com animals sagrats (Sacred wolves)

Animals temuts i odiats (sobretot des del Neolític, moment en que els homes i dones comencen a tenir ramats estabulats), els llops no han deixat de ser un gran enemic pels éssers humans. Principalment per la seva gran voracitat al moment d'atacar els ramats d'animals que sustentaven a les poblacions agrícoles i ramaderes, també pel fet de que, tot i no ser animals molt poderosos de forma individual, sí que podien ser molt letals quan atacaven a les persones en grup. Però aquesta por i enemistat no deixava de tenir també certs aspectes d'admiració. Potser per la seva organització i astúcia, per la seva resistència o per la seva voracitat i tenacitat, per la seva estima cap a la llibertat,  els llops eren considerats sovint també animals sagrats. 


1. Tòtem del clan del llop.


La imatge del llop va esdevenir així un animal totèmic i poderós en molts llocs del món on coexistia amb els éssers humans. Els xamans lapons, per exemple, es disfressaven de llops, els tungusos eren posseïts pels esperits del llop i en altres cultures xamàniques els bruixots rebien la visita d'una dona disfressada de llop. En moltes de les famílies i tribus d'Amèrica del Nord; com les de la Costa del Nord-oest es deia que els primers ancestres eren llops que s'havien transformat en homes. Els llops eren honrats en balls i també amb grans figures totèmiques com la de la imatge número 1.

2. Xamà llop d'Amèrica del Nord.

A Europa també havia de ser de la mateixa manera en etapes prehistòriques. Per poder trobar indicis de la sacralitat dels llops hem de recórrer, com fem sempre, a aspectes que hagin quedat amagats o camuflats en la religió cristiana o en les tradicions populars. La mitologia europea i els contes també són una font ingent de referències a la figura del llop, els contes d'Andersen o el déu Odin amb els corbs i llops que l'acompanyen en són dos bons exemples. Però ens centrarem en alguns casos més desconeguts i sorprenents de casa nostra, ja que aquesta és una de les finalitats del nostre blog.

Les Mares de Déu dels llops

Com ja hem referit en diverses ocasions, i tal com exposo en el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, a Catalunya i altres indrets d'Europa va ser la figura de la Mare de Déu la que va aconseguir "cristianitzar" tots els cultes i llocs que eren sagrats amb anterioritat al cristianisme. Llocs i elements de la natura que havien estat triats per la força de la Mare Terra, és el que es coneix com el fenomen de les Mare de Déu trobades. Ja hem esmentat arbres sagrats, coves o muntanyes, entre d'altres. Però, podria ser que la figura de la Verge hagués aparegut també en indrets relacionats amb el llop? Doncs efectivament, així és per molt estrany o sorprenent que pugui semblar...

Abans de parlar d'aquests llocs en els que possiblement es retia culte a la figura del llop, crec que és oportú comentar que en la prehistòria de la Península Ibèrica ja tenim constància de que els pobles ibers tenien a aquest animal com a sagrat. Una mostra és la pàtera de plata amb cap de llop en el centre feta pels ilergets, els pobles ibers que vivien a la zona oriental del que avui és Catalunya.



3. Pàtera de plata amb cap de llop. (s. IV-III aC), Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d'Ebre)

Un altre exemple de la mateixa època fa referència a una possible Deessa dels Llops, en aquest cas a Múrcia. En el santuari iber de la Nariz  (Umbria de Salchite, Moratalla) es va trobar una urna ceràmica en el que hi ha un dibuix que ha estat interpretat com la Deessa dels Llops i que vincula aquest santuari amb un culte cap a aquests animals temuts i admirats. 
Veiem el que opinen alguns especialistes sobre aquesta representació, extret de l'obra: "Meterse en la boca del lobo. Una aproximación a la figura del carnassier en la religión ibèrica. Julio González Alcalde y Teresa Chapa Brunet".

"Representació pintada sobre una urna ovoide. Es tracta d'una figura femenina amb un rostre molt esquemàtic, que podria ser una màscara. Està representada dempeus al costat d'un arbre, en una clara associació amb motius vegetals, que es repeteix de forma habitual en aquestes ceràmiques. Aixeca els braços, que són cossos de llop, probablement perquè van enfundats en pells d'aquest animal..//.. En aquest cas estem davant d'un exemple d'associació de cultes en els que intervenia el llop en el marc d'una cova santuari, en el que a més es compleix la vinculació amb l'aigua, ja que en el seu interior, una pila servia per recollir les precipitacions que s'arribaven a filtrar. S'ha de esmentar l'aparició d'un caní perforat d'aquest carnívor, recuperat en la mateixa cova"


4. Urna funerària amb la Deessa dels Llops


Seguint amb la nostra argumentació, i tenint en compte que encara fins a l'últim quart del segle XIX hi havia llops per moltes conrades de Catalunya (a Sant Fost de Campsentelles, a pocs quilòmetres de Barcelona, l'últim llop va ser caçat l'any 1872), hem de tenir present, segons Joan Amades a la seva obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, que algunes imatges de la Mare de Déu van ser trobades en caus, pous o paranys per caçar llops. Això pot significar que la figura del llop i la seva cacera seguia tenint un caràcter màgic i sagrat, ja que va ser necessària l'aparició de les imatges marianes perquè els "fidels" beguessin de les aigües cristianes i no de les paganes.

Les tres Mares de Déu a les que fa referència Joan Amades són les següents:

  • Mare de Déu de Gratallops (Priorat): trobada al fons d'una fossa, prop d'un barranc. Molt invocada per a caçar llops.
  • Mare de Déu de Lloberola. Fou trobada a Llobera, a l'Urgellet, en el fons d'una fossa que servia probablement per caçar llops.
  • Mare de Déu de la Serra. Uns pastors de Farrera dels LLops, a l'Alt Urgell, la van trobar al fons d'una trampa, o pou, de caçar llops.  


El Pare LLop, els llobaters  i Sant Llop

També tenim  figures simbòliques comp són el Pare Llop, els llobaters i Sant Llop.

El Pare Llop és una figura poc coneguda de la cultura popular catalana. Es tracta d'un home que ha adquirit poder sobre els llops i als que governa. En dies de grans adversitats climatòlogiques, en plena tempesta de pluja o neu es presentava a les cases dels pobles a demanar una mica de menjar. La tradició afirma que si no se li oferia cap cosa els llops atacaven els ramats o les persones del mas. Altres tradicions afirmen que baixava a cases i masos un cop a l'any a rebre un tribut per evitar els atacs dels llops, que li retien vassallatge.
Hi havia també uns personatges que tradicionalment eren reconeguts com persones que tenien poders sobre els llops; els anomenats llobaters i que podrien tenir relació amb les antigues figures dels bruixots o xamans. Al segle XVII van condemnar a Olot un d'aquests presumptes llobaters per haver enviat a uns llops a matar a un altre home.
Aquests dos tipus de personatges són una mostra del bagatge que quedava en l'imaginari popular d'aquests bruixots que es transformaven en llops o que tenien poder sobre aquests fantàstics animals.




5. Antic dibuix d'un bruixot pujat a sobre d'un llop.


Sant Llop, segons el santoral va viure al segle VII a la ciutat de Sens (França) i és un sant poc conegut a Catalunya, tot i que és patró d'alguns municipis com Dosrius, Sant Antoni de Calonge o Sant Andreu de la Barca. Però fins l'Edat Mitjana era força conegut i tenia al seu nom moltes ermites i capelles dedicades, sobretot en àmbit rural i a partir de la reconquesta del segle IX iniciada per Carlemany (reconquesta que com ho va ser també la reconquesta espanyola era també una conquesta en contra dels valors del paganisme més enllà dels musulmans, és a dir la conversió dels cultes rurals precristians).

Tot i que l'Església afirma la seva existència real com a arquebisbe de la ciutat de Sens, la seva expansió d'advocacions en el món rural ens pot indicar la cristianització de cultes dirigits a la protecció contra els llops.  Era patró dels mals de coll i de les persones que s'havien quedat mudes, com també dels atacs epilèptics (el que sovint es confonia com possessions diabòliques, tampoc res estrany ja que el llop es confonia sovint amb el Diable). El vincle entre els údols del canis lupus com a contrapunt als problemes de veu i gola podrien ser també signes de la mentalitat màgica de l'època. Una de les creences era precisament que els llops tenien el poder de fer perdre la veu de les persones per tal que no poguessin cridar auxili quan eran atacats per ells.


6. Imatge del francès Sant Blai, que es confon també amb Sant Llop.

Fotografies

1. Tòtem del clan del llop.
2. Xamà llop d'Amèrica del Nord.
3. Pàtera de plata amb cap de llop. (s. IV-III aC), Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d'Ebre)
4. Urna funerària amb la Deessa dels Llops
5. Antic dibuix d'un bruixot pujat a sobre d'un llop.
6. Imatge del francès Sant Blai, que es confon també amb Sant Llop.