El laberint de la Deessa: La Virgen del Cid. 2a Part.(The labyrinth of the Goddess: The Virgin of the Cid)

Tal com anunciàvem en la darrera entrada, continuarem amb la narració detallada de tot el que vaig poder descobrir en la meva visita interessant i sorprenent sobre l'ermita de la Virgen del Cid, dins del municipi de Iglesuela del Cid (Terol).

La nostra guia Mari, ens va permetre accedir a l'interior del temple, que conté diverses estances i punts, que sembla ser que estan carregats de forma imponent per l'energia tel·lúrica de la Deessa Terra. Per aquest motiu va reconèixer que en diverses visites que ha guiat algunes de les persones, que són més receptives a aquestes energies han tingut reaccions realment sorprenents. Evidentment que aquests fenòmens poden ser tinguts per les ments més racionals com meres supersticions o una mostra més del poder suggestiu de la nostra ment, però per part nostre us ho volem transmetre ja que podria ser una explicació a la construcció d'algunes de les parts més estranyes d'aquest edifici religiós. 

1. Sala de terra empedrat a l'hostatgeria de l'ermita de la Virgen del Cid . Foto de l'autor del bloc 

Si en la primera entrada us referia l'autèntic laberint realitzat amb pedres, ubicat en una de les sales de l'hostatgeria del temple, en una sala contigua a aquest laberint tenim una altra mostra de terra empedrat de gran bellesa, però que segons la nostra guia aporta també una funcionalitat concreta. Si en la sala del laberint la senyora Mari ens va poder mostrar com realitzaven els pelegrins el camí iniciàtic al damunt d'ell, en aquest altre espai ens va mostrar un altre recorregut, que aparentment aconseguia l'equilibri energètic de les persones.

La manera de fer-ho consistia en anar saltant de forma alternativa en ambdós peus sobra cadascun dels còdols esfèrics que hi ha ressaltats en el dibuix circular que podeu apreciar en la imatge número 1 i de forma més concreta en les imatges número 2 i 3.

2. Disseny dels còdols dins del cercle. Foto de l'autor del bloc

3. Còdol energètic. Foto de l'autor del bloc.

Segons la guia, aquests còdols estarien dipositats al damunt de determinades línies energètiques de diferent polaritat, que permetrien anar alternant carregues energètiques positives i negatives per així alinear l'energia corporal de les persones que realitzaven determinats rituals. 

Fins aquest moment només us hem destacat els punts del temple que aparentment eren considerats com a sanadors per la nostra guia, i que coincideixen amb el laberint, aquesta sala que acabem d'esmentar i el lloc més potent del recinte: just el punt situat en l'absis de l'ermita, on està col·locada la imatge de la Verge. Però també ens va destacar dos punts que contenen l'acumulació d'energies nocives per les persones, i que certes persones sensibles a les  radioestèsies són capaces de detectar de forma clara. Aquests dos punts estan assenyalats a més per determinada simbologia, que possiblement té un caràcter iniciàtic ritual. La guia ens va parlar fins de tot de determinades sectes com els il·luminati, que ho podrien haver heretat dels mateixos cavallers templers que van participar de la construcció del temple, fins i tot dels francmasons. No seria gens estrany que algun integrant d'aquestes sectes secretes, entre els segles XVII i  XIX hagués pogut utilitzar el temple amb finalitats iniciàtiques. 

4. Símbol iniciàtic en un dels punts de l'ermita. Fotografia de l'autor del bloc

L'arbre, l'aigua, la pedra 

Un cop explicats els detalls més interessants sobre l'interior de l'ermita de la Virgen del Cid, ara passaré a exposar altres aspectes simbòlics destacables que relacionen de forma clara i directa aquest lloc marià amb els arquetips sagrats de la Deessa Terra, que ja hem anat desglossant en moltes de les entrades del nostre bloc: els més importants són l'arbre, l'aigua, pedra i la cova. Farem referència als tres primers elements simbòlics, ja que no hem pogut trobar cap indici de cap cova sagrada propera al santuari.

En el recinte del santuari no podia faltar un arbre central, que sovint és un dels símbols més antics relacionats amb la Deessa Mare i que té una connexió simbòlica amb l'eix del mon o els tres estrats de sota terra, terra i aire. Tal com ja hem comentat, en el nostre treball de la Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, és el lloc simbòlic on tenim constància que hi ha més aparicions de Verges Trobades, el que ens indica evidentment la gran importància que tenien els arbres sagrats en l'antiga religió. En el cas de la Virgen del Cid, l'arbre actual és recent i està substituint un antic exemplar, que segons la guia era un gran om centenari. El lloc on es troba tenia una importància vital com a punt de reunió dels pelegrins que arribaven al santuari, ja que es troba en el pati rectangular on podien descansar i seure en els bancs que hi ha en la seva porxada.

5. Petit arbre que substitueix l'arbre sagrat centenari. Foto de l'autor del bloc

No pot faltar tampoc alguna font amb aigües de propietats curatives. La font en aquest cas no està en el mateix recinte del temple. La trobem a poca distància (entre 300 i 400 metres per un camí que hi condueix cap una petita vall). En la fotografia inferior podeu distingir la seva ubicació. Teniu el santuari a la part superior esquerra de la imatge i on veieu la petita construcció blanca en la zona mitja de la part dreta, és on hi ha la font d'aigües salutíferes, anomenada la Font del Cid.

6. Font del Cid, a la part dreta de la imatge. Fotografia de l'autor del bloc

 Tampoc poden faltar algunes pedres que tinguin alguna simbologia sagrada i que quedi reflectit en alguna llegenda que aporti algun significat cristià. És la repetida i coneguda cristianització de llocs i elements del paisatge que eren sagrats molt abans de l'arribada del cristianisme. En aquest cas hi ha dos exemples i un d'ells a més té referències llegendàries. A molt poca distància del santuari, tot just a uns 100 metres pel mateix camí que hi condueix des de Iglesuela del Cid trobem un pilar que està aixecat sobre una pedra no gaire gran que mostra el que la llegenda refereix com la petjada del cavall de Sant Jaume. 

7. Pilar sobre pedra amb petjada mítica o llegendària. Fotografia de l'autor del bloc

La citada llegenda refereix que l'apòstol Sant Jaume va saltar a cavall des del morrot del Cid (una muntanya considerable que es troba a un parell de quilòmetres del lloc) per socórrer al Cid que estava lluitant contra un gran exercit moro. L'arribada prodigiosa de l'apòstol amb la creu de Sant Jordi va fer que els musulmans es retiressin i el Cid guanyés la batalla que tenia perduda.  Evidentment que ens trobem amb una narració totalment imaginària sense cap mena de base històrica, que el que fa es permetre continuar amb el culte a una pedra antigament sagrada. Aquest fenomen es repeteix en molts indrets de la geografia catalana i espanyola, tal com podem consultar a l'article Les petjades mítiques a Catalunya: una geografia gairebé inexplorada, de Francesc Romà i Casanovas. El mateix autor refereix aquesta teoria, sobre la reminiscència de cultes prehistòrics, a partir de l'article:  Barrowclough, David A.; Hallam, John (2008). “The Devil’s Footprints and Other Folklore: Local Legend and Archaeological Evidence in Lancashire”. Folklore, núm. 119, p. 93-102.

8. La petjada mítica en la pedra base del pilar. Foto d'Antonio González

Savassona

Amb l'entrada d'aquest nou any 2018 i amb la força que ens aporta la celebració d'aquest Dies Natalis Solis Invictis, volem destacar un paratge del que injustament encara no hem parlat. Diem injustament perquè precisament és un dels llocs que més inspiren l'esperit d'aquest blog, lloc paradigmàtic de per sí en el que es percep de forma intensa l'influx de la Terra i les mostres de que pels nostres antecessors el consideraven com un indret altament sagrat o, si més no, especialment tel·lúric.

1. Ermita preromànica de St. Feliuet de Savassona, Tavèrnoles, Barcelona. Foto de l'autor del bloc

Malauradament no us podrem aportar cap document escrit que determini amb certesa la hipòtesi de que ens trobem amb un lloc sagrat en les diverses èpoques (que en aquest cop i com passa sovint en aquests indrets especials) i que la seva sacralitat es manté des de temps immemorials: com a mínim des del Neolític fins a l'Edat Mitjana. Però si que podem afirmar de que trobem molts indicis de que ens permeten suposar que les dones i homes que van anar vivint i morint pels voltants de les pedres i arbres de Savassona sentien alguna cosa especial en aquells racons de la comarca d'Osona, que anava més enllà del que es considera com a profà.

2. Escales o rampa d'accés al turó de Sant Feliu de Savassona. Foto de l'autor del bloc.

Les escales que condueixen fins a dalt del turó de Savassona són per nosaltres un dels punts més especials d'aquest indret. Tal com podeu observar costa de distingir els graons tallats a la pedra viva. El desgast i la molsa que sovint hi creix els donen una aparença totalment natural que ens fan fins i tot dubtar de si van ser realment treballades per l'home en el sol petri o si va ser la pròpia Natura la que els hi va donar aquestes formes.

Una de les peces més enigmàtiques i emblemàtiques d'aquest conjunt és, sense cap mena de dubte, la Pedra de les Bruixes. Com hem argumentat en diverses ocasions, els noms populars sovint ens poden aportar una informació valuosa, que tal com passa també en les llegendes i tradicions, pot incloure elements fantàstics barrejats amb apunts històrics  reals. En aquest cas no hem pogut o sabut trobar el perquè rep aquest nom el megàlit famós de Savassona, però si que sabem amb seguretat és que els símbols inscrits són de gran antiguitat, i que per la zona s'hi han trobat alguns enterraments neolítics.  

2. Pedra de les Bruixes abans de la seva recent restauració. Fotografia de l'autor del bloc

Ens  trobem sense cap mena de dubte amb un megàlit amb caràcter sagrat de gran antigor, que molt possiblement encara era tingut com a tal en els segles medievals. Si que tenim constància de que a zones properes de la comarca, ja en edat moderna i concretament a les primeres dècades del segle XVII va succeir un dels fenomens més ignominiosos de la nostra cultura: la caça de bruixes. De la zona de Tavertet provenien algunes de les pobres dones que van ser torturades i executades a la forca per haver mantingut tracte amb el Diable. Un dels principals perseguidors de bruixes era precisament el baró de Savassona, i en el seu castell de Savassona (que es troba a molt poca distància del turó) es van torturar, empresonar i matar alguna d'aquestes presumptes bruixes, durant l'any 1619. No tenim constància de que alguna de les dones que van ser torturades fes referència a aquesta pedra com lloc on es trobaven amb el Diable, però podem estar segurs de que els seus símbols mistèrics van despertar la creença que les bruixes li tenien una predilecció especial. També hem de valorar seriosament que algunes de les creus que hi ha podrien haver estat insculpides en l'època medieval amb un sentit cristianitzador a una roca que era tinguda encara com a sagrada i a la que s'oferien ofrenes o libacions, tal com trobem en nombroses ocasions.

3. Pedra dels Sacrificis. Fotografia de l'autor del bloc

Una altra roca, en aquest cas de grans dimensions, també amb caràcter màgic i sagrat és la Pedra dels Sacrificis. Al seu aspecte únic i impactant li hem de sumar que en la seva base es va trobar un dels enterraments neolítics dels voltants, datat als voltants del 2300 a.C. Les marques profundes horitzontals van fer suposar popularment que era servien per conduir la sang de les víctimes que eren sacrificades al seu damunt, com que les bruixes es reunien al seu voltant per realitzar els seus aquelarres.  

Nossa Senhora da Rocha, Algarve (La pedra, l'aigua i el mar). Nossa Senhora da Rocha, Algarve (The stone, the water and the sea).

Tornem a destacar avui un de tants i tants llocs de la nostra Deessa Terra que gaudeixen d'un encant força especial i que, des de temps desconeguts van ser triats per aixecar-hi un temple sagrat. Com passa sovint, es difícil assegurar des de quin moment hi ha indicis de sacralitat o culte, ja que no disposem de documents històrics que ens ho reafirmin, i em de basar-nos exclusivament en documents històrics posteriors, les troballes arqueològiques, les festivitats que encara perduren i alguna que altra llegenda. Tot sembla indicar que ens trobem en un indret on es congreguen tres elements claus de la simbologia del món de la Deessa Mare; la pedra (en el promontori rocós on s'aixeca el temple i que dona nom a la seva advocació), el mar que l'envolta i l'aigua que es troba en el seu pou.

1. Capella de Nossa Senhora da Rocha, Porches, Algarve, Portugal. ENLLAÇ

La capella de Nossa Senhora da Rocha (Porches, Algarve, Portugal), està aixecada en un promontori rocós que s'endinsa en el mar i que fins no fa gaires segles acollia també una fortalesa, que sembla ser, que al segle XVI tenia funcions defensives davant de les incursions dels pirates moros. Aquesta fortalesa però, ja existia en temps de la invasió musulmana i hi ha constància de que en el segle XIII es va construir precisament per protegir l'ermita, que tenia també una llegenda de època sobre una aparició mariana (1). Per tant, sembla que la vocació i culte en aquest lloc màgic i solitari és força antic, com també important.

2. Vista de l'entrada de l'ermita des del promontori rocós- Fotografia de l'autor del bloc.

La llegenda de l'aparició mariana en el segle XIII coincideix en el punt màxim de les llegendes d'aparicions marianes a la Península Ibèrica, i que tal com mantenim en el nostre treball La Deessa Mare en e Món Clàsic i les empremtes de la seva cristianització, reflecteix la gran expansió encara en la mitja Edat Mitjana dels cultes a llocs i elements naturals pagans i al corresponent esforç de l'Església Catòlica per eliminar-los o cristianitzar-los. Tal com exposem en aquest treball, el lloc de culte pagà paradigmàtic es corresponia amb una cova o un arbre al costat d'un pou o d'una font. En el cas de l'ermita de Nossa Senhora da Rocha hem comprovat l'existència d'un pou, que evidentment sorprèn per la seva posició estratègica al bell mig del promontori rocós dins de l'aigua salada marina...

3. Escales que condueixen al pou  de la capella. Fotografia de l'autor del bloc.

4. Pou de la capella de Nossa Senhora da Rocha. Fotografia de l'autor del bloc. 

Un altre punt a destacar són les tradicions que hi ha al voltant de la imatge de la Verge. Aquesta Mare de Déu i el seu temple tenen una forta connotació religiosa en el seu entorn. Just al davant de l'entrada del petit temple hi trobem una petita plataforma on els fidels hi deixen espelmes i flors. La Verge es treu en processó en la festivitat del primer d'agost, i es portada en braços fins a la platja, on des d'allà es beneïxen els vaixells dels pescadors. És una cerimònia molt antiga, que possiblement està inspirada en la que els romans ja celebraven amb les imatges de les deesses, coneguda com lavatio. Arribaven a banyar les imatges divines en les aigües del mar, els rius o les fonts i pous. D'aquesta manera es realitzava una cerimònia de purificació anual. El cas més conegut era el de la deessa Cibeles, precisament la principal deessa que mantenia la riquesa simbòlica necessària per inspirar els principis bàsics de la mariologia: la maternitat i virginitat de la Mare de Déu (2). En aquesta mateixa línia teòrica, hem de tenir present que les troballes arqueològiques d'aquest santuari contenen vestigis d'època romana, per tant no es molt esboigerat pensar que ja en els primers segles de la nostra era existís culte a alguna deessa o deu del mar.

5. Portic d'accés a la capella. Les columnes poden ser d'època romana tardana o visigòtica. Foto de l'autor del bloc.

6. La capella des de una altra perspectiva. Fotografia de l'autor del bloc.

(1) Forte e Capela de Nossa Senhora da Rocha. Joao Neto i Rosario Gordalina, SIPA, Porugal, 2012.

(2) Cristianismo primitivo y religiones mistéricas. VVAA. Editorial Catedra, Madrid, 2010. p. 534

La sorprenent sacralitat universal de les pedres de llamp (The surprising universal sacred Thunderstones)

És realment difícil poder explicar com algunes creences antigues tenen coincidències realment sorprenents en tots els continents de la Terra. El cas d'avui és paradigmàtic, ja que està extès arreu del món i aparentment no se li pot trobar una argumentació de com els éssers humans de llocs tant distants van arribar a les mateixes creences. Creences que amb l'ús del coneixement científic històric a partir del segle XIX van ser evidentment descartades. 

Com pot ser doncs, que les pedres polides prehistòriques que eren trobades a la superfície de la terra es consideressin d'origen celeste? Com pot ser que es creies que provenien dels llamps o dels trons i que assumissin llavors el nom de pedres de llamp o pedres de tro, segons la cultura? Com pot ser que aquesta mateixa idea aparegui en llocs tant distants com són el Japó, Europa (Rússia, Holanda, Alemanya, Irlanda, Gran Bretanya, Hongria, etc), la Xina, Cuba, Sudan, Indonèsia...? Que a més es cregui el mateix; que protegeixen dels llamps i d'altres desastres, adversitats i perills i que a més contenien la potència i energia del llamp..

René Guenon (1) considerava, gairebé cent anys enrere, que els pagesos per tradició oral havien conservat tradicions des de la més antigues fases de la humanitat i que una d'elles precisament era el simbolisme de les pedres de llamp o pedres de tro. Els pagesos consideraven així que el tro podia arribar de dues maneres diferents; o bé "en foc" o bé en pedra. 

Les pedres de llamp majoritàriament solien ser pedres polides neolítiques (a vegades estris de sílex) però també eren considerades així les pedres que podien resultar estranyes o especials, tals com fòssils d'animals o meteors. 

Estris de pedra neolítics

1. Destrals neolítiques (Suïssa, 2700 S.C.) , una de tantes pedres especials que van ser considerades com Pedres de llamp o Thunderstones. ENLLAÇ

Els primers indicis dels que tenim coneixement històric sobre aquesta creença els podem trobar en els antics romans. Anomenaven CERAUNIA a les pedres de llamp. Si tenim en compte que aquest nom prové del grec KERUANÓS (llamp), podem intuir que fins i tot els romans, com molts altres conceptes, ho haguessin heretat també dels grecs amb el que això voldria significar d'una antiguitat encara major. Sembla ser que els grecs i els romans ja creien que les pedres neolítiques polides eren Pedres de llamp i per tant les col·locaven entre les teules o les parets de les cases, ja que consideraven que un llamp no queia mai dues vegades en el mateix lloc. Els pagesos de molts llocs d'Europa seguien fent el mateix fins no fa gaire.

També es pot tenir en compte que l'origen celeste de les pedres de llamp o de tro estaria relacionat amb antics mites que descrivien els astres o el propi cel construït per pedres, que es podien desprendre aïlladament durant les tempestes, gaudint de la sacralitat del més alt i estant impregnades d'una certa força màgica esotèrica (2)

2. Dibuix de pedres de llamp o thundestones. Conrad Gesner, 1565. ENLLAÇ

En aquest dibuix científic del segle XVI es representen el que llavors anomenaven com a thunderstones, pedres del tro o del llamp. Tal com podeu deduir es tracta d'artefactes lítics prehistòrics.

A Catalunya els pagesos pensaven que quan la pedra del llamp queia al terra es quedava enfonsada i fins passat set anys no sortia a la superfície. També la feien servir com element protector introduint-la en els sostres i parets de les cases, tal com podeu veure en la fotografia inferior. Idees similars es troben a Navarra, Aragó, País Vasc, Extemadura, Andalusia, Castella...

2. Pedres neolítiques dins de la paret d'una casa a l'Alt Urgell (Lleida). ENLLAÇ

3. Pedra neolítica trobada en la teulada a Rainsough Brow (Anglaterra). ENLLAT

Triarem només un parell d'exemples de  la gran quantitat que podríem trobar a nivell mundial: 

Cuba: "La gent creu que aquestes pedres, de forma estranya i del que no s'expliquen l'origen, procedeixen del llamp; alguns diuen que són pròpiament la centella, el projectil del llamp, i que la seva fogonada és el llamp i el tro és el so. Booy registra la superstició antillana referent a que a la casa on es guarda una Pedra de llamp no cau cap exhalació elèctrica"(3)

Papua: Les pedres de tro cauen quan hi ha fortes pluges. L'enorme tro és un indicador d'on trobar aquestes pedres. La pedra es pot trobar en el lloc on ha caigut el llamp, si cau sobre un arbre aquest es parteix. Si cau al terra es fa un forat i queda enterrada.

4. Pedres de llamp d'Arfak Mountains (Papua Occidental). ENLLAÇ

Tal com podem observar en la fotografia el que s'anomenes pedres de llamp, o de tro, en aquesta zona de Papua poden ser perfectament estris polits de l'edat de pedra d'aquella illa d'Indonesia.

Fòssils 

Si fins el segle XVIII o XIX no es podia tenir cap mena de coneixement encertat sobre el que podien ser realment els estris paleolítics i neolítics, encara menys es podria arribar a conèixer l'origen de les pedres fossilitzades d'antics animals i vegetals. No és estrany doncs poder descobrir com antics fòssils amb formes realment curioses van ser interpretats com d'origen celeste o diví. Alguns exemples interessants són els fòssils d'animals marins semblants a calamars o també les garotes o eriçons marins, que per les seves marques en forma d'estel reforçaven el missatge celestial sagrat.

5. Fòssil de garota trobat en jaciment víking. ENLLAÇ

Aquest fossil de la dreta està lligat amb bandes de bronze. Va ser trobat en un jaciment víking a Lindholm Hoje (Dinamarca). Era considerat com una pedra de llamp o del tro, o fins i tot com a martell del déu del tro Thor. Aquests tipus de fòssils han estat trobats en molts túmuls d'enterrament antics dels paissos nòrdics i Gran Bretanya.  

6. Representació de l'origen del fòssil de belemnite. ENLLAÇ

Els fòssils de calamars (belemnites), són anomenats a a Alemanya com pedres de llamp (donnerkeil). Apareixen en grans quantitats en determinades platges i també eren considerats com a pedres sagrades o profilàctiques. 

La mateixa creença la trobem a Jaén (Andalusia) i a les comarques lleidatanes catalanes de la Noguera i el Pallars Jussà (4)

Les autèntiques pedres de llamp o pedres de tro

Em volgut deixar pel final el que realment són les autèntiques pedres de llamp o de tro (això sí, si no es vol tenir en compte que René Guenon en aspecte simbòlic considerava que les destrals neolítiques també eren anomenades pedres de llamp o de tro en quan a figuració material: la destral de pedra trenca o talla i per això podia representar el llamp). Les autèntiques pedres de llamp podien ser dues coses reals: les fulgurites o bé els meteors.

• Les fulgurites

Quan un llamp cau sobre sorra es forma una estructura solidificada tubular (de vidre o sorra cristalitzada) que rep el nom de fulgurita. Poden ser de petites dimensions (un parell o tres de pams) però també poden tenir dimensions considerables, com el que podeu observar en la imatge inferior. La forma pot variar molt, depenent de la composició de la sorra. Es poden trobar en platges i en deserts.

5. Fulgurita creada a partir d'un llamp en una platja. ENLLAÇ

• Meteorits

El darrer tipus de pedra de llamp o del tro del que parlarem possiblement sigui el més important a nivell sagrat, i , a més, podria ser el que en els moments inicials de la consciència humana hagués provocat la creença en les pedres de llamp o del tro. A nivell sagrat és vital si tenim en compte que un dels principals elements sagrats d'una de les religions que té més fidels en l'actualitat és precisament una pedra negra caiguda del cel; la kaaba. Per descomptat que en l'antiguitat,si després de  veure una gran lluminària en el cel es trobava una pedra clavada en la superfície de la terra havia d'aixecar una gran devoció.

6.El meteorit Willamette. ENLLAÇ

En aquesta imatge podeu observar el meteorit Willamette, que es troba exposat al Museu d'Història de Nova York. Aquesta roca d'origen meteòric, de 15 tones de pes, era una pedra sagrada de la tribu dels indis clackama, de l'estat d'Oregó.

(1) Símbolos fundamentales de la ciencia sagrada. René Guenon. Paidós Orientalia, Barcelona, 1985.

(2) El cielo ¿caos o armonía? J.P. Verdet. Aguilar s.a. Ediciones, Madrid, 1989

(3) Las piedras del rayo. Folklore religioso cubano. Revista archivos de folklore cubano. Vol 1. Núm.2 .p.96.

(4) El rayo y los fósiles ibéricos. Heraclio Astudillo Pombo.

Els Caralls Trempats de la Deessa Terra (The erects penis of the Earth Godess)

En la darrera entrada d'un dels blogs que seguim, El Tablero de Piedra, de l'arquitecte Carlos Sanchez-Montaña, es tracta sobre l'etimologia urbana dels termes carall i  cipot "carajo y cipote".  Com sempre, les dissertacions de Sanchez-Montaña són del més interessant i ens han despertat l'interès de comentar un dels topònims catalans que amaga una altra història de la nostra estimada Deessa Terra.

1. El Carall Bernat (Carall Trempat) de les Illes Medes, Baix Empordà. ENLLAÇ

En relació al terme "carajo- carallo- caralho- carall" l'arquitecte gallec destaca que aquesta paraula descrivia en llengua celta una pedra similar a un menhir, de forma similar a la paraula "cipote" d'origens siri-llatins o el "menhir" d'origen bretó. 

Evidentment, com ja coneixereu o haureu suposat, tant el terme carall com el de cipote tenen també un significat popular fàl·lic. La patina "puritana" o de censura va deformar els diversos casos de noms de Caralls Trempats o Caralls Venerats que la nostra estimada Deessa Terra havia anat deixant a la vista gràcies a milions d'anys de treball geològic i erosiu, arribant a ser batejats com Cavalls Bernats, o Caralls Bernats. D'aquí prengueren el nom molts dels monòlits de pedra natural que trobem a la geografia.Fins i tot en algun cas es van assimilar llegendes que justificaven el nom de Cavall Bernat a aquelles grans pedres erectes, com és el cas de la coneguda agulla de la muntanya de Montserrat. 

En Jordi Badia (1) ho descriu de forma molt encertada: 

El topònim Cavall Bernat prové de la transformació púdica de l'expressió carall trempat. El carall no és només una interjecció de sorpresa i admiració sinó també- i aquest ha de ser el seu significat primer- l'òrgan sexual masculí que ara a les escoles en diuen penis. I trempat no es diu només del que mostra bon humor i tracte fàcil, sinó que significa també erecció. 

D'entre els diferents Cavalls Bernats dels Països Catalans, cap d'ells té l'envergadura del de Montserrat, ni probablement cap d'ells li escau tant bé el topònim. Aquest sí que s'exhibeix altiu. El Cavall Bernat per excel·lència és el de Montserrat, que carai!

2. El Cavall Bernat destaca en el relleu de la muntanya de Montserrat. ENLLAÇ

I és que, efectivament, aquest topònim apareix en diversos punts de la geografia de Catalunya. En tots els casos es correspon amb monòlits petris que sobresurten del seu entorn. Hi ha també altres interpretacions etimològiques, tal com esmenta Cosme Aguiló (2):

Un nom que es repeteix per tota la geografia catalana és el de Cavall Bernat, eufemisme substitutori d'un anterior carall, que persisteix en alguns casos escadussers. Sempre són roques fusiformes d'aspecte fàl·lic, sovint molt elevades. No hi ha cap dubte sobre l'evolució carall>cavall, canvi sorgit per evitar sentir un mot sentit abans per tothom com a molt obscè. Un document del 982, segons Coromines, en donar els confrontants de Sant Pere de Roda parla d'ipsius montis qui vocatur Caralio, nom que no s'atreví a consignar l'escrivà del 974 que es referí a la mateixa muntanya, qui habet inhonestum et incompositum nomen, avui coneguda com Puig Carallot.

Per contra, no està gens clar per quin motiu gairebé tots els antics caralls rocosos de la toponímia catalana avui duen com a complement el nom de Bernat. Joan Amades apunta a una hipòtesi a partir de vernat, aïllat. Enric Moreau-Rey suggereix Carall Armat.

Per a Joan Coromines seria un antic carall baranat, voltat d'una rotllana de penya-segat, derivat de barana>varanda.

Consultada la pàgina de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya tenim el següent resultat:

Cavall Bernat: 

1. Pratdip, Colldejou (Baix Camp).

2. Marganell, Monistrol de Montserrat (Bages). És el que teniu a la imatge número 2.

3. Entre Badalona i Montcada i Reixac (entre Barcelonès i Vallès Occidental).

4. Matadepera (Vallès Occidental).

5. Mura (Bages).

6. Colera (Alt Empordà).

7. Roses (Alt Empordà).

8. Tortosa (Baix Ebre).

I com a Carall Bernat apareixen el de les Illes Medes (Torroella de Montgrí, Baix Empordà) que es correspon amb que podeu observar a la imatge número 1 i també un altre a Palafrugell (Baix Empordà).

Però aquesta relació només és una petita mostra de tots els Cavalls Bernats que podem trobar per la nostra geografia. Per exemple a Lloret, a la Platja de Sa Caleta, també destaca una roca aïllada que rep aquest nom. 

3. Lo Cavall Bernat de Lloret de Mar, en dues fotografies (1915 i 2010). E

Per tant, podem coincidir en que la dispersió del topònim és molt àmplia i és per nosaltres una altra mostra, més que evident, de que en l'antiga religió natural dels nostres avantpassats, abans de l'arribada del cristianisme, es veneraven i tenien com a sagrats els aspectes diversos de la Deessa Terra. En el cas dels monòlits petris havia de tenir un aspecte evident de culte a la fertilitat i a les energies tel·lúriques. És una mostra més que evident de que, pel fet de tornar a ser batejats amb aquest nom fictici de Cavalls Bernats, havia de quedar encara en la memòria col·lectiva la veneració arcana d'aquests monuments naturals, que havia d'haver nascut en moments de gran antiguitat prehistòrica.  Com a mostra més d'aquesta dispersió, i també de la bellesa que comporten alguns d'aquests paisatges, us adjunto una petita galeria fotogràfica d'alguns dels nostres Caralls Trempats i Venerats.

4. Cavall Bernat de la Platja Gran de Platja d'Aro . ENLLAÇ 

5. Cavall Bernat de Matadepera. ENLLAÇ

6. Serra del Cavall Bernat, Pollensa, Mallorca. ENLLAÇ

(1) Cavall Bernat, Observatori de la Natura. El Pou de la Gallina, gener 2009,. Jordi Badia

(2) Toponimia i Etimologia, Cosme Aguiló. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2002. p.218.

La Mare Natura en l'obra de Gaudí (The Mother Nature in the work of Gaudí). El Parc Güell

L'obra de Gaudí, un dels artistes de més fama mundial, ha aixecat des de sempre molt interès, sobretot pel seu aspecte únic i ple de simbolisme. Un clar exemple és la seva obra més coneguda, la Sagrada Família, que és un dels monuments mundials que rep més visites diàries. El simbolisme gaudinià ha anat aparellat també d'una gran tipologia d'interpretacions i teories no demostrades en les que s'ha atorgat al gran geni català de caràcter francmaçó, templer, alquimista o droga dicte, entre d'altres. Però la única teoria demostrada és que la veritable font d'inspiració de l'arquitecte va ser la Natura (1).

Antoni Gaudí veia la Natura com a creació divina, i evidentment, la seva concepció religiosa era profundament cristiana (tal com va demostrar amb la seva manera de viure i també en les seves obres). Per això possiblement considerava que la Natura era per tant una creació de Déu. Però tot i així no podem ignorar que a partir del moment en que en les seves obres, per a ell sagrades, reflectia l'univers simbòlic de la Mare Natura, era en certa manera una forma de "divinitzar-la", de posar-la en el lloc més alt. Per tant, en cap cas volem que l'entrada d'avui es vegi com una manera més de voler dir que Gaudí feia les seves obres amb una determinada intenció, és a dir en aquest cas amb la voluntat de mostrar que retia culte a la Deessa Terra (fer això seria sumar-se al gran grup de corrents que han volgut veure al gran artista com un alquímic, templer, massó o droga dicte...). 

La Natura era per Gaudí doncs divina i la va agafar com a patró mestre de les seves obres, prescindint de l'arquitectura clàssica en la que s'utilitzava el compàs i l'esquadra. La Natura, rica en milions d'anys de perfeccionament de les seves obres, posseïa la millor geometria que podia ser aplicada a la construcció arquitectònica i artística. (2) Columnes, escales, plantes d'edificis, porxades, portes i mobiliari... Tot podia seguir els patrons de disseny de la Mare Natura; una de les facetes més evidents de la Deessa Terra.

1. Escales de la Sagrada Família en forma d'espiral. ENLLAÇ

L'espiral divina

Per Gaudí la línia recta era la forma en que l'home es podia expressar, en canvi les línies corbes i ondulades tenien a veure amb el llenguatge diví. L'espiral era una de les seves formes d'expressió preferides i la va utilitzar en algunes de les seves obres artístiques i arquitectòniques. Les escales del temple de la Sagrada Família de Barcelona en són un exemple, però també la va utilitzar en el disseny de columnes. L'espiral, com ja hem referit en algunes ocasions és un dels símbols que apareix sovint com a llenguatge de la Deessa, cosa que va evidenciar la gran arqueòloga Marija Gimbutas i que trobem a Knossos (Creta), a Newgrange (Irlanda) o a les Domus de Janas de la Illa de Sardenya, entre molts d'altres... L'espiral esdevé la millor manera de representar el moviment dinàmic, tant ascendent com descendent i l'etern retorn dels cicles de la Mare Terra, de forma contrària al temps dels homes que és línial.

El temple de Delfos en el Parc Güell

Una de les obres més reconegudes del geni de Reus, i que també rep diàriament una quantitat ingent de visites turístiques, és el Parc Güell de Barcelona. Aquest curiós parc i els seus elements artístics singulars que s'encavalquen perfectament amb la natura circumdant, han estat també interpretats de les formes més diverses. Una de les que té més pes accepta que tant l'artista com el seu mecenes, Eusebi Güell, van inspirar-se en el temple de Delfos en la construcció del parc.(3)

En una de les nostres entrades més populars, L'oracle de Delfos, el melic de la Deessa Terra, ja exposàvem que el lloc més sagrat de l'antiga Grècia havia estat anteriorment un gran santuari en honor de la Deessa Terra i els vestigis del seu culte encara quedaven palesos de forma diversa; la pitonissa, la serp Pitó que havia mort a mans del déu Apol·lo, la cova d'on fruïen les emanacions que facilitaven l'auguri, la pedra sagrada com a melic o centre del món, etc...

Doncs bé, molts autors (tals com Josep Maria Carandell i Robusté (3), Isabel Artigas (4) o Alex Guerra (5)) afirmen que el Parc Güell està inspirat en aquest lloc sagrat dedicat a la Gran Mare. Precisament el punt més conegut del parc és el que evocaria més clarament els atributs dèlfics, ni més ni menys que a la serp Pitó o el trípode on s'asseia la pitonissa sagrada (antiga sacerdotessa de la Deessa Terra) i on rebia els vapors sulfurosos que l'ajudaven a invocar els auguris. La serp de l'escalinata o salamandra també estaria relacionada amb l'escut de la ciutat de Nimes .

2. Escalinata del dragó (com a possible serp o monstre Pitó) , amb el trípode de Delfos darrera. ENLLAÇ

3. Trípode de l'escalinata de la font del dragó amb la pedra de l'oracle de Delfos. ENLLAÇ

Aquesta teoria està també reforçada pel lloc on està emplaçada l'escalinata, ja que aquesta condueix a la sala hipòstila d'estil grec que va construir Gaudí, amb la intenció que es pogués instal·lar un mercat. Una estructura similar a un temple grec, que a més va aixecar a sobre d'una cisterna que recull les aigües que es filtren des del sostre de les columnes. Aigües que, al mateix temps, van a sortir per la boca del dragó, serp pitó o salamandra.

4. Cisterna sota la sala hipòstila. ENLLAÇ

D'aquesta manera, la plaça,  la cisterna, la columnata i la serp resten relacionades per la funció de l'aigua (6) i trobem lligats dos dels símbols  més intrínsecs de la Deessa Terra: la cova-cisterna que acull l'aigua de la Mare Natura. 

Altres elements de la Mare Natura en el Parc Güell

Tal com hem enunciat, Antoni Gaudí, va enaltir en la seva obra els elements de la Mare Natura en les seves múltiples formes i el Parc Güell és també un lloc predilecte. I tal com introduït en els primers paràgrafs en cap cas volem argumentar que fos aquesta la seva primera intenció al reproduir aquestes formes artístiques, ja que des del moment en que no es disposa de cap afirmació històrica del propi geni només podem fer suposicions. Això sí, ningú pot negar que Gaudí tenia una especial admiració per les mostres de la Mare Natura, encara que ho pogués entendre com una manifestació del Déu cristià o també per les influències que podia absorbir dels seus amics o coneguts francmaçons o rosacreus contemporanis... 

Una de les mostres artístiques més sorprenents i susceptibles de interpretacions diverses (la que ha pogut donar més pes, creiem que sense fonament, a que Gaudí utilitzava substàncies al·lucinògenes) és el bolet que corona l'edifici de consergeria. Es pot identificar sense cap mena de dubte com una amanita muscària (en català rep diversos noms, el que reafirma la seva importància cultural: reig bord, reig de fageda, oriol foll, matamosques). Aquest bolet està íntimament lligat amb el món de la bruixeria, la màgia i el xamanisme (tant europeu com sobretot siberià i asiàtic), tal com demostra l'antropòleg Josep Maria Fericgla (7). En la cultura popular catalana (tal com passa a d'altres cultures) a més, està també vinculat amb els gnoms i els follets, petits éssers dels boscos o esperits del bosc.  Tot i que de forma errònia es simplifica que l'amanita muscaria és un bolet verinós, és més correcte assimilar-lo amb les seves característiques lligades amb l'antiga religió de la Deessa Terra, en que els xamans i les mal anomenades bruixes tenien un paper fonamental. Podeu consultar les entrades que anteriorment ha escrit al respecte. 

5. Casa de consergeria del Parc Güell, coronada per una amanita muscaria. ENLLAÇ

També volem ressaltar el paper fonamental que tenen els arbres i les plantes en el Parc Güell. Les columnes que sostenen les porxades i els viaductes formen boscos per on el vianant es desplaça pels camins que Gaudí i Eusebi Güell planificaren com una ascensió vers el sagrat, tal com els pelegrins de Delfos o la muntanya de Montserrat  (6). Així el mateix parc evoca a la muntanya sagrada, lloc on la Deessa Terra és immanent. 

6. Viaducte inferior del Parc Güell. ENLLAÇ

I per finalitzar també val la pena destacar una altra imatge que ha despertat interpretacions diverses, i que no és altra que la dona de pedra incorporada a una de les columnes arbòries, de forma similar a les cariàtides de l'Acròpoli d'Atenes. La principal interpretació la vol veure com una bugadera (d'aquí rep el seu nom), és a dir com una dona que porta un cistell de roba per rentar al cap. 

7. Dona de pedra anomenada La bugadera. ENLLAÇ

Tot i que pot tenir més sentit el que altres autors han interpretat, com una dona oferent amb un cistell d'ofrenes al cap (pomes o magranes), de forma similar a les que arribaven als temples grecs de Delfos, Eleusis o fins i tot una de les sacerdotesses minoiques famoses que duen els pits descoberts amb serps a les mans. Si fos així també ens trobaríem amb una al·lusió a les antigues sacerdoteses de la Deessa Terra. 

(1) Simbologia y religión en las obras de Gaudí.
(2) Gaudí. Arquitecto y artista. Jeremy Roe.
(3)  Park Güell. Utopia de Gaudí. Carandell, Josep Maria (1998).. Sant Lluís (Menorca): Triangle Postals. ISBN 84-89815-64-X.
(4) Antoni Gaudi. Obra completa. Isabel Artigas.  Editorial Evergreeen, 2007. ISBN 978-3-8228-5654-3
(5) La sombra de Gaudí, Alex Guerra Terra. Editorial Seleer, 2014.
(6) El parc Güell. Anàlisi simbòlica. Jaume Crosas. 
(7) El bolet i la gènesi de les cultures. Josep Maria Fericgla. Editorial Altafulla, 1991.