EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dissabte, 3 de novembre de 2018

El menhir de l'Àngel i Santa Maria de Pedralbes

Tornem de nou amb un dels inacabables exemples en que la religió cristiana assimila algun element de l'antiga religió pagana. L'antiga religió perpetuada per generacions i generacions des de temps prehistòrics, tenia una estreta relació amb els cicles vitals de la Terra i les mostres més antigues que encara podem contemplar en l'actualitat són aquelles que han pogut aguantar el pas del temps i no ser destruïdes per destructors de símbols pagans. 

Com ja és ben sabut el cristianisme, entre els segles IV i V va destruir, demolir i fondre una quantitat d'obres i edificis clàssics que eren considerats pagans. Més tard, en els primers segles de l'Edat Mitjana va seguir la seva tasca destructora amb multitud d'elements que eren considerats sagrats en el món rural, en el pagus...arbres, boscos o megàlits prehistòrics són alguns dels exemples més repetits per tota la geografia europea, i per l'americana quan els espanyols van arribar uns segles més tard. 

En el nostre estudi La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització i en moltes entrades del nostre bloc es constata amb gran quantitat d'informació aquesta tendència destructiva de l'Església, però que sovint es substituïda per formes més continuistes tals com la sincretització religiosa. És a dir la integració de ritus, figures o elements pagans en el cristianisme.



1.Punta del menhir de l'Àngel, en l'accés d'una de les portes del Monestir de Sta. M. de Pedralbes (BCN). ENLLAÇ


En el cas dels megàlits, podem recuperar diverses entrades en les que parlem sobre aquest fenomen de la cristianització a partir d'exemples indubtables. Podem destacar alguns exemples, com són l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses (aixecada al costat d'un gran dolmen), la catedral francesa de Sant Julien (amb un menhir a tocar de les seves parets), el santuari de Núria i els menhirs que existien als seus voltants, o la sorprenent ermita basca de San Miguel de Arretxinaga (amb els grans megàlits dins del seu interior sobre el mateix altar) ...

En el cas d'avui, tal com podeu veure en la imatge número 1, tractem sobre una gran pedra que està emplaçada en un dels portals medievals d'accés al monestir de Santa Maria de Pedralbes, a la ciutat de Barcelona. Una pedra que inicialment ja la podem considerar sorprenent pel seu emplaçament. ¿Una gran pedra just al mig d'un lloc de pas? Sense tenir coneixement històric del lloc ja ens pot venir la primera pregunta: ¿Que fa aquesta gran pedra al bell mig d'un dels accessos a aquest monestir medieval, com si es tractes d'una de les pilones automàtiques que barren el pas d'alguns vehicles a les zones de vianants dels cascs històrics de les nostres actuals ciutats?...



2. Punta del menhir de l'Àngel, en l'accés oest del monestir de Pedralbes. ENLLAÇ

La resposta és també sorprenent, ja que no la podríem trobar en cap de les nostres lliçons d'història convencional que fins ara ens han anat explicant. Es tracta ni més ni menys que la punta del iceberg sobre la continuïtat dels elements sagrats de l'antiga religió a la ciutat de Barcelona. Es tracta d'un menhir prehistòric que el rei Jaume II a finals del segle XIV (moment en que es va construir el monestir) va decidir deixar encara visible, encara que fos en la seva part més superior... Però perquè havia de fer això? Amb quin objectiu?

Possiblement no podrem saber-ho mai. Dic possiblement perquè no es pot descartar que existeixi algun document contemporani a la construcció del monestir que pugui explicar el perquè de l'existència de la punta del menhir en una de les entrades del temple cristià...Si que podem recuperar alguna teoria sobre el seu sentit com també podem suposar que es seguiria el mateix patró de tants i tants temples cristians aixecats sobre antics llocs sagrats pagans.

3. Punta del menhir de l'Àngel. ENLLAÇ

Les llegendes diuen que el nom de Pedra de l'Àngel o Menhir de l'Àngel refereixen el fet de que si volem escoltar o veure els àngels només ens hem de donar un cop de cap en aquesta roca i ho aconseguirem... Ens trobem sens dubte en una metàfora que refereix el seu caràcter de connexió amb allò sagrat o diví, una referència de que antigament aquest menhir era una agulla o eix que marcava la confluència entre el cel i la terra. Com es diu sovint, assenyalava un punt de gran força tel·lúrica, cosa que els mestres constructors van voler mantenir, el que en el Món Clàssic es coneixia com omphalos que assenyala un lloc sagrat.

4, Vista aèria del monestir de Sta. Maria de Pedralbes. ENLLAÇ

El monestir de Santa Maria de Pedralbes ha d'estar per força aixecat en un lloc altament sagrat. El seu nom de Pedralbes prové de pedres albes (pedres blanques) i conté altres sorpreses que ens indiquen la seva continuïtat de culte amb la Deessa Terra. No ens falta el punt tel·lúric d'aigua, perquè una mina subterrània es refugia en les entranyes del temple.

5. Mina subterrània del monestir de Pedralbes. Foto del llibre La Barcelona subterrània ENLLAÇ



També podem reforçar la nostra teoria de continuïtat de culte pagà amb el millor exemple de sincretització utilitzat per l'Església i que no és altre que les Mares de Déu trobades. El cas del monestir de Pedralbes no és una excepció. El llibre Joan Amades Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya fa esment de la Mare de Déu de Pedralbes, i en aquest cas la relaciona directament amb la reina Elisenda de Montcada, que està enterrada en el mateix temple. 

El llibre d'Amades recull una llegenda que parla sobre la reina Elisenda de Montcada, l'esposa del rei Jaume II (1267-1327). La reina volia fundar un monestir a les afores de Barcelona i estava cercant el lloc per aixecar-lo. Quan va arribar al lloc de Pedres Albes, situat al peu de la muntanya del Puig de l'Óssa (conegut avui per Sant Pere Màrtir), el cavall que ella muntava s'aturà tot d'una, i s'agenollà davant d'una imatge de la Mare de Déu que hi havia ajaguda al mig del camí. La gran dama interpretà la troballa com un avís del cel: havia d'abandonar la vida senyorial per consagrar-se a Déu.

Elisenda de Montcada, va ser realment la precursora de la fundació del monestir de Pedralbes i la seva tomba és una de les joies del monestir. Curiosament està enterrada de dues formes diferents; la part que dona a l'església la reina està vestida amb la seva roba reial i en canvi la part del sepulcre que dona al claustre la reina està vestida de monja clarissa: l'orde religiosa a on es va retirar a partir del moment en que va morir Jaume II el Just, tal com recullen algunes llegendes artúriques de la mítica reina Ginebra després de la mort del rei Artur...


 
Resultat d'imatges de elisenda de montcada
6. Tomba de la reina Elisenda de Montcada en l'església del monestir de Sta. Maria de Pedralbes. ENLLAÇ







divendres, 12 d’octubre de 2018

Sobre llocs de noms de corb (About places with crow's name)

De forma similar a altres vegades avui destacarem un animal, que com en moltes d'altres cultures, pot haver tingut un pes simbòlic important en els nostres avantpassats i que això ha pogut quedar palès de formes diverses encara en l'actualitat. Evidentment, si aquest animal tenia algun caràcter sagrat abans del cristianisme, s'haurà mantingut imbricat i camuflat d'alguna manera. Destacarem algunes Mares de Déu que sorprenen per tenir alguna relació simbòlica i algun que altre sant, fins i tot recorrerem a la toponímia i l'heràldica per reforçar la seva empremta...

1. Corb a Notre Damme de París. Fotografia d'Elaine Freedman.

No iniciarem una interminable llista dels significats diversos que ha tingut el corb des de les cultures asiàtiques a les ameríndies, aspectes ambivalents que sovint tenen caràcter negatiu associat al món dels morts i la putrefacció, però que també ha estat associat curiosament a simbolisme solar o a la seva faceta transformadora i intel·ligent. Sí que ho farem, per poder contextualitzar el sentit sagrat d'aquest animal en les nostres terres, amb els nostres antecedents culturals, tant dels pobles ibers, celtibers, grecs i romans. 

Com a petita introducció he escollit una bona síntesi que ens aporta en Juan Eduardo Cirlot en el seu diccionari de símbols, de l'editorial Labor.

2. Copa de Delfos. Apolo i el seu corb. ENLLAÇ


L'autor ens refereix que pel seu color negre, al corb se l'associa a les idees de principi (nit materna, tenebres primigènies i terra fecundant). Pel seu caràcter aeri, associat al cel, al poder creador i demiúrgic, a les forces espirituals. Pel seu vol, missatger. Per tot això, en molts pobles primitius, el corb apareix investit d'extraordinària significació còsmica. A les cultures clàssiques perd aquesta gegantina valoració, però conserva certs poders místics i se li atribueix un instint especial per predir el futur, el seu grall s'utilitzava especialment en els ritus endevinatoris. En canvi en el simbolisme cristià és al·legoria de la soledat. 

Anem a veure doncs, quins són els possibles antecedents de significats sagrats del corb que poden tenir relació en els nostres antecedents precristians. Pels pobles celtes tinguem present la influència en el nostre substrat dels pobles indoeuropeus en les cultures dels metalls que van arribar a les nostres terres), el corb es va associar a alguns deus i personatges llegendaris com el déu Lugh, el Bran gal·lès o la deessa Morrigan, que apareixia en els camps de batalla envoltada de corbs. En els pobles escandinaus és el poderós déu Odin qui es acompanyat també per corbs en les seves vingudes a les batalles. Per això era una de les principals insígnies dels víkings en les seves banderes i escuts. 

A vegades fins i tot es confon amb les mateixes temibles valquíries, tal com descriu en aquest magnífic text de Martin Ninck, de l'any 1935:

Ella és waelgrimme (ira immortal) com tradueixen les glosses l'anglosaxó waelcyrge (valquiria) amb l'antic nom de la guerra i de la mort (erínia, tisifon, alecte, bellona). Això es correspon perfectament amb el seu aspecte tenebrós en el Cant de la valquíria i amb la seva identificació amb el corb, l'obscur ocell del mal auguri, batejat com walecasiy (el que escull els cadàvers), un terme que coincideix plenament amb walkyrge. En el nort tornem a trobar-nos la figura del corb a Hliod, el coper d'Odí a la Völsungensaga.

1.La cacera salvatge. Peter Nicolai Albo, 1872. ENLLAÇ

En el que ens importa però és si algun corb sagrat ha pogut arribar fins a nosaltres 
fins avui en la nostra cultura. Com hem fet sovint ens deixarem portar per indicis llegendaris i a vegades toponímics. 

Per començar destacarem que el nom del corb apareix sovint a la nostra geografia, destacant la seva força com a símbol i com animal referencial en la nostra estimada Terra. Alguns exemples els trobem en la Vall del Corb, riu Corb, la Roca del Corb, Cingle dels Corbs, Barranc dels Corbs, Mola del Corb, Agulla del Corb, Cala Corbs, Bosc dels Corbs...

2. Mola del Corb (Montserrat), ENLLAÇ


Però també volem destacar altres etimologies que estan més relacionades amb el nostre bloc, i que tenen relació amb la figura de la Deessa, en aquest cas sincretitzades en la imatge de la Mare de Déu. Més casos de possibles cultes animistes que van ser substituïts en el cristianisme per la figura de la Gran Mare en forma de la Verge. De nou recorrerem a l'obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, del gran Joan Amades:

MARE DE DÉU DE CORBERA.- Venerada a Espinalvet. La van trobar uns pastors, en una cova on es van soplujar. També s'arrecerà a dins de la mateixa cova un estol d'ocells i, en arribar-hi un corb, va restar amb les ales esteses, impossibilitat de volar. D'aquest cas va prendre la imatge el qualificatiu de Corbera.
Una altra llegenda diu que uns pastors d'Espinalvet van observar que un corb acudia amb gran insistència en un pedregar, on s'introduïa amb grans i molt estranys xiscles; tractaren d'esbrinar-ne la causa, desapilotaren les pedres i van veure que tapaven la boca d'una cova que guardava la imatge de la Verge, la qual, amb el seu mantell abrigava un niu de corbs. Allí mateix li bastiren un santuari.
La tenen per advocada llenyaters, carboners i altre gent que viu al bosc. El dia de la romeria es lliuraven a danses molt primitives i singulars, al so d'estranyes cançons.

Si heu llegit amb atenció el que Amades ens destaca sobre aquesta Mare de Déu, segur que estareu d'acord en que ens trobem amb una narració sobre una imatge i un temple implantats en substitució d'antics cultes pagans relacionats amb el corb i que fins i tot podien contemplar l'existència d'alguna deïtat tutelar (tal com indica el mantell de la Verge que abrigava el niu de corbs). També es reforça el seu caràcter feréstec i pagà en les danses i cants estranys de la seva romeria...

MARE DE DÉU DE CORBIAC.- Uns pastors del terme de Catllà de Conflent van veure un corb que feia tot de coses estranyes damunt d'una figuera, com si els volgués atreure l'atenció. Van acostar-s'hi, van examinar la figuera i, dins de l'arbre, van trobar una marededéu. La van portar al senyor rector de Santa Maria de Riquer; però aquella marededéu els va fugir de l'església i se'n va tornar, tres vegades seguides, al tronc on l'havien trobada. Davant d'aquella manifestació de la imatge, de preferir viure a l'arbre, més que no a l'església, li van fer una capelleta al costat mateix de la figuera. La gent va donar a la imatge el nom estrany de Corbiac, en record d'haver estat un corb el que la va descobrir als pastors

En aquest cas tenim un doble simbolisme sagrat pagà, ja que a més de coincidir també amb una reminiscència cultual al corb, es destaca un culte a la figuera. Hem de tenir present que hem trobat algun text antic que relata en aquesta zona de la Catalunya Nord (avui francesa) una destrucció sistemàtica de les figueres per eradicar el culte als arbres durant d'Edat Mitjana.

3. Sant Martí del Corb, Les Preses (La Garrotxa, Girona). ENLLAÇ
I per acabar us deixo aquesta impressionant imatge d'un dels meus llocs preferits, en les ermites del Corb a la Garrotxa: l'ermita de Sant Miquel del Corb.

dilluns, 30 de juliol de 2018

Una altra història sobre meteorits cristianitzats, Pilgrimage.( Another history about Christianized meteorites: Pilgrimage)

No és la primera vegada que parlarem sobre antigues pedres sagrades de procedència meteòrica; durant l'any 2016 vam tractar aquest curiós i interessant aspecte com la sorprenent sacralitat universal de les pedres del llamp.  

Si que ho abordarem avui des de una altra perspectiva, en aquest cas més actual i moderna, des de la visió que ens aporta una pel·lícula relativament recent. Parlarem sobre el film Pilgrimage, de l'any 2017, que ha estat titulada en espanyol com "El guardian de la reliquia".

Tot i que és un pel·lícula que ha passat força desapercebuda pel gran públic i per la crítica, per nosaltres té un caràcter especialment interessant en relació al complicat fenomen de la cristianització durant l'Edat Antiga i l'Edat Mitjana dels antics elements pagans que eren considerats sagrats, i que tenien una vinculació evident amb la Deessa Terra. Així queda reflectit en el seu argument, de forma molt similar al que ja vam destacar en una antiga entrada sobre una altra pel·lícula El senyor de la guerra. Tot i que aquest aspecte l'hem d'extreure llegint entre línies...


1. Escena de Pilgrimage (El guardian de la reliquia).

Si ens basem exclusivament en argument de la història que relata el film no podem arribar a cap conclusió sobre aquesta cristianització de pedres paganes sagrades cristianitzades, ni tant sols en les imatges que podeu contemplar sobre el seu tràiler.

De forma breu us direm que Pilgrimage tracta sobre el trasllat d'una antiga relíquia en l'obscura Irlanda de principis del segle XIII. El seus guardes custodis (uns monjos d'un petit monestir irlandès) segueixen les ordres que els hi arriben des de Roma per part d'un monjo de l'Orde del Císter. Ells han estat fins llavors els guardians d'una antiga relíquia cristiana, la pedra amb la que s'afirma que van matar a l'apòstol Matias, al segle I d.C. El Papa ha donat instruccions de portar-la fins a Roma i així poder ajudar a guanyar les Creuades a Terra Santa.


2. Cartell del film. ENLLAÇ




I amb aquest fil argumental es descriu el pelegrinatge per terres irlandeses d'una petita comitiva formada per monjos i tres cavallers, que protegeixen la pedra sagrada, en la violenta realitat medieval: petits exercits feudals amb interessos particulars i tribus encara paganes que segueixen mantenint el culte de l'Antiga Religió. El paper principal de la història recau però, en un seglar aparentment mut, que estava expiant els seus pecats de sang en el monestir i que assumirà realment el rol d'autèntic guardià de la relíquia.




Un cop feta aquesta petita síntesi argumental, a la que caldria afegir una bona dosi de violència i una excel·lent fotografia paisatgística, passarem a descriure allò que realment ens interessa; els detalls sobre els que s'evidencia la cristianització d'una antiga pedra del llamp. Com ja vam relatar en la passada entrada del 2016, les anomenades pedres del llamp, són un fenomen relativament complex a nivell folklòric i cultual i aglutinen pedres de procedència diversa; fòssils animals, destrals paleolítiques i també rocs meteòrics, que durant l'Edat Antiga i l'època medieval van ser considerats com a sagrats en gairebé tot el mon.
3. Meteorit similar a la relíquia de Pilgrimage. ENLLAÇ

De les diverses tipologies, evidentment que la que encaixa a la perfecció amb el seu nom són precisament aquestes últimes, ja que per propi sentit comú és fàcil deduir que els homes i les dones quedaven sorpresos extraordinàriament com després de contemplar la llum i el so dels meteorits que es desintegraven al recórrer l'atmosfera terrestre trobaven en el lloc una pedra estranya que havia caigut dels estels i per tant tenia tot el mèrit de ser anomenada com a pedra del llamp... 
Ja és més agosarat deduir perquè van rebre també aquest nom altres pedres estranyes tals com fòssils de calamars o eriçons, com destrals paleolítiques, però podria ser que es fes per simpatia, es a dir que qualsevol pedra de semblança estranya o sorprenent rebés també aquest nom amb la creença que havien caigut del cel.

Però ara sí, anem a descriure els moments del film en que es ressalta el caràcter astral de l'anomenada relíquia. Tot just en l'inici de la pel·lícula, i amb caràcter introductor, apareix una recreació sobre la suposada lapidació de Sant Matias a la Capadòcia a mitjans del segle I d.C. Deixant de costat que les diverses tradicions que parlen sobre el martiri i  mort d'aquest sant, en cap hem trobat la mort a la Capadòcia (algunes afirmen que va ser a Judea on va ser apedregat i que posteriorment els romans li van tallar el cap), volem destacar que en el paratge desèrtic on es lapidat un dels seus botxins li llença la darrera pedra amb la que culmina l'assassinat. Es aquesta pedra la que apareixerà com a relíquia passats més de 1000 anys, segons la nostra pel·lícula, dins d'una arca daurada.


4. L'arca on al segle XIII es guarda la pedra del llamp. ENLLAÇ


Tot just quan el botxí ha rematat a Sant Matias amb aquesta pedra negra, s'observen uns llampecs en el cel. No sabem fins unes escenes posteriors, mentre els monjos relaten la procedència de la pedra relíquia, que un llamp fulmina totalment al grup de botxins de Sant Matias. Aquest és primer indici argumental de relació entre la relíquia i el seu caràcter astral, però us aportem algun més.

La pedra està custodiada dins d'una arca daurada, per diversos motius. Primer com a element simbòlic que reforça la seva sacralitat, i també la seva cristianització. Aquesta relíquia, com d'altres elements arcans pagans cristianitzats, necessita el reforç dels símbols de la religió cristiana per poder ser tingut com a tal. Ja ho hem referit en diverses entrades, de les que per nosaltres el cas paradigmàtic és la Mare de Déu de Lledó, que conté en el seu interior un ídol neolític mesopotàmic amb coroneta d'or inclosa. Però té també una altra funció important; de protecció pels que la custodien i és precisament aquest punt el que per nosaltres suscita un nou reforç en la nostra idea. La pedra és nociva pels que la vulguin tocar, alguns que ho han volgut fer han acabat morts o malalts. Podem trobar-nos amb una pedra meteòrica amb caràcter radioactiu; tot i que la gran majoria de meteorits no ho són, hi ha casos en que han tingut isòtops radioactius.

Finalment, tal com podeu observar en la imatge número 1, en el transcurs del pelegrinatge, un llamp cau directament sobre l'arca on trobem la pedra relíquia. Quina millor manera de reforçar el seu caràcter d'autèntica pedra del llamp...