EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dilluns, 21 de gener de 2019

Els pins sagrats: Les Verges del Pi (The sacred pines: The Virgin of the Pine)


Ara que fa ben bé quatre dies que hem deixat enrere les festes de Nadal, en el que entre d'altres coses hem celebrat l'arribada del nou Sol i la perennitat de la vida més enllà de la mort, és un bon moment per destacar la sacralitat de l'arbre de Nadal per excel·lència; el pi.



1. Pi de la Verge del Paso, o Pi Sant. La Palma, Illes Canàries. ENLLAÇ


Ja hem parlat en nombroses vegades sobre la gran importància de l'arbre com a element sagrat de la Deessa Terra i la seva associació amb la pedra i l'aigua, sovint al voltant d'una cova. També de la figura típica de la Mare de Déu com a fenomen utilitzat per l'Església per cristianitzar els cultes ancestrals que hi havia al voltant d'aquestes tres figures simbòliques. 


2. Sta. Maria i el nen a l'Arbre de la Vida. Nicholas Froment, 1476. ENLLAÇ








En el cas de l'arbre, la Verge es va poder integrar perfectament en l'Arbre de la Vida,tal com podem observar en la següent representació que trobem a la catedral francesa d'Aiz, de Nicholas Froment, de l'any 1476:






















Fins i tot també hem parlat de la figura del pi sagrat en una de les nostres entrades, en la que explicàvem la increïble festa del Pi de Centelles, on un exemplar d'aquesta espècie és penjat dins de l'església capgirat i tot engalanat de fruites i que molt possiblement tingui una estreta relació amb la Gran Mare frígia, la deessa Cibeles. En aquest cas el pi substitueix al seu paredre diví, el déu Atis.



3. Estampa de la troballa de la V. del Pi. ENLLAÇ


En canvi avui anem a recuperar algunes de les Verges que han estat trobades en pins i que com ja hem explicat de forma reincident van ser col·locades per cristianitzar els arbres que antigament eren sagrats.



Les Verges del Pi de les Illes Canàries



Les Illes Canàries van ser "conquerides" pels castellans a finals del segle XV. Els antics pobladors guantxes de les illes els hi van oposar molta ressistència. La conquesta de les Illes Canàries va significar també la conversió al cristianisme dels seus antics pobladors, sovint de forma forçada. La seva antiga religió girava al voltant de la seva Deessa Mare Chaxiraxi, tal com vam explicar anteriorment, i comprenia el culte a llocs i elements sagrats de la Deessa Terra, tals com coves, muntanyes, arbres, fonts, pedres sagrades i volcans, que eren considerats temples naturals. En l'anterior entrada de Chaxiraxi ja vam documentar com els castellans la van assimilar amb la Verge de la Candelària i li van aixecar la seva basílica on van obligar a batejar als indígenes en una pila bautismal. 

A partir d'aquí anem a veure un parell de casos que ens permeten assegurar el procés de cristianització de pins que eren considerats sagrats, tot i que només a les Canàries hi ha constància de molts més casos de pins sagrats...

El primer exemple el podem trobar en la Verge del Pi de l'ermita del Paso, a la illa de La Palma, Illes Canàries. El més interessant d'aquest cas és que l'ermita va ser aixecada al costat del pi centenari que afortunadament encara existeix i que podeu observar en la imatge número 1. Es tracta d'un longeu exemplar de pi canari, el més alt de l'arxipèlag, amb una edat aproximada entre els 600 i els 800 anys. Els que afirmen que té 775 anys, el situen així com el més antic d'Europa...

Si destaquem el que ens explica la tradició sobre la troballa de la Verge en el pi, no costa gaire de poder establir fàcilment la història real, que va seguir el patró comú de la cristianització de l'arbre a través de la col·locació d'una imatge de la Verge en les branques, el tronc o en la seva copa. Fins i tot també tenim constància d'una altra pràctica cristianitzadora, sovint prèvia abans d'aixecar ermites, esglésies o basíliques al seu costat, que consisteix en col·locar una campana al punt més alt de la copa de l'arbre, sent anomenats així com a pins campaners (podeu consultar una entrada molt interessant al respecte (Mil y un nombres de los pinos canarios).



4. Representació de la fornícula dins del pi sant del Paso, la Palma. ENLLAÇ

La tradició ens situa la cristianització en el just moment de la conquesta castellana, com no podia ser d'una altra manera:

"La tradició explica que en els temps de la Conquesta, per uns pastors i per altres soldats d'Alonso Férnandez de Lugo, que descansaven a l'ombra d'un pi extraordinari, les hosts de l'Adelantat que amb enganys i traició va reduir al indòmit Tanausú, un d'ells va pujar al gegantí arbre i va quedar sorprès al trobar entre les seves branques una bella imatge, la imatge de la Verge del Pi."Programa. Fiestas Trienales de Ntra. Sra. del Pino (El Paso, La Palma). 2003, pág. 4


La imatge es va instal·lar en una fornícula en el tronc del mateix arbre i no va ser fins l'any 1876 que es va construir la primera ermita de la Verge del PI al Paso, de La Palma, tal com podeu observar en la representació de la imatge número 4.

L'altre cas, més important per tractar-se de la patrona de les Illes Canàries, és la Verge del Pi de Teron, de la illa de Gran Canària. En aquest cas el pi original centenari on s'aixeca la basílica ha desaparegut, però hi ha constància de que al segle XV, tenia uns 42 metres d'alçada i més de 6 metres de diàmetre. 


5. Santuari de la Verge del Pi de Teron (Gran Canària), amb dos grans exemplars de pi canari al costat. ENLLAÇ 

Avui en dia, tot i així, es troben alguns grans exemplars de pi canari pel voltant del santuari. Les tradicions sobre la troballa de la imatge de la Verge del Pi de Teron posen evidència l'existència d'un lloc sagrat paradigmàtic en relació a la Deessa Terra, ja que figura la trilogia comentada inicialment: arbre, pedra sagrada i font. Anem a veure el que diu un testimoni recollit respecte a la troballa de la Verge a finals del segle XVIII:

Els nostres pares ens han dit que dirigits per un resplendor meravellós la van trobar en l'eminència d'in pi, envoltada de tres bells dragos, dels que de les seves branques es formava una espècie de nínxol; que una làpida molt llisa li servia de peanya i que del tronc d'aquell arbre naixia una font perenne d'aigües medicinals.
Fernando Hernánez Zumbado, Novena a Nuestra Señora, 1782.

La làpida que feia de peanya a la Verge no era una pedra qualsevol, consistia un monòlit amb petjades gravades amb forma de peus. És a dir una pedra amb inscultures que segurament seria prehistòrica. Si li sumem el balneari d'aigües guaridores i que el lloc de Teror, Teruri o Aterure (Terres vermelles en canari) es possiblement un santuari dels antics indígenes de la illa de Gran Canària, podem entendre perquè és el lloc religiós més important de l'arxipèlag...
El Pi de les Meravelles, que era com s'anomenava l'antic arbre sagrat, sembla ser que va ser arrencat l'any 1684 per un gran ventolera. Un altre punt d'enorme interès és que en el cambril de la Verge del Pi, dins de la basílica, es conserva una creu de fusta que s'afirma que està feta de la seva fusta, i que rep el nom de Creu Verda, un altre detall que remunta la sacralitat del pi amb la immortalitat i l'etern verdor (del mateix simbolisme es fonamenta l'arbre de Nadal).

Les Mares de Déu del Pi a Catalunya

A Catalunya, tenim constància també de diversos casos d'advocacions de Verges trobades en pins o pinedes. El cas més conegut és el l'església de Santa Maria del Pi, a la part antiga de la ciutat de Barcelona, però en el llibre de Joan Amades, Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, apareixen tres casos més:

  • Mare de Déu de Pineda: Venerada a Vila-seca de Solcina (Baix Camp). La tradició afirma que la va descobrir un pastor entre el brancatge d'un pi mentre guardava ovelles. 
  • Mare de Déu de PInós: Uns pastors del terme de Sant Pau de Pinós (Merlès) la van trobar dalt d'un pi.
  • Mare de Déu de la Pinya: Uns carboners la van trobar en una feixina de pi, al terme de la Pinya, prop d'Olot.
Les tradicions de la troballa de la Verge de l'església de Santa Maria del Pi també guarden certs paral·lelismes amb d'altres similars. En aquestes es destaca la gran antigor de la troballa, ja que afirmen que un pescador la trobar en unes branques d'un pi, quan el mar arribava a la mateixa zona de la Plaça del Pi on es troba el temple actual, cosa que evidentment havia de ser fa uns mil o dos mil anys...

6. Façana de Santa Maria del Pi, Barcelona, i a l'esquerra un probable descendent del Pi sagrat original. ENLLAÇ



diumenge, 30 de desembre de 2018

Ella (She)



El famós concepte sobre l'Etern femení ha estat representat per molts autors en múltiples formes d'art, des de ben antic fins l'actualitat. Com a propi concepte simbòlic és indemostrable de forma científica o empírica i és per tant impossible d'afirmar si quan ens trobem en alguna obra determinada l'autor o autora era conscient de la seva al·lusió a aquesta inabarcable imatge simbòlica (excepte quan evidentment el propi autor ho esmenta explícitament)...

Però a què ens referim quan parlem de l'Etern femení? Es podria abordar des de diversos àmbits i sentits, com el de l'autora Llúcia Clarà dels anys 30, en el que en una obra del mateix nom aportava una visió sobre la posició de la dona dins d'un esperit de feminisme conservador d'aquella època. No tractarem aquí aquesta visió sociològica o fins i tot crítica amb enfocament patriarcal (tal com van veure alguns autors com Simon de Beauvoir).

En canvi, dins de la corrent simbòlica del nostre bloc ho abordarem des de la relació que té la imatge arquetípica de la dona com a principi inspirador, però també creador. Volem comprobar com no només representa una idea de contemplació o intuïció passiva, contraposada a l'acció masculina, sino que també integra posicions més dinàmiques fàctiques, més enllà de la visió del Faust de Goethe en la que la dona representa l'estat intermedi entre l'home i la divinitat, en que l'arquetip de la dona és capaç d'elevar a l'home cap l'estat elevat, en la que totes les dones de les que l'home s'ha enamorat representen realment aquesta imatge simbòlica que l'ajuden a projectar-se en allò que li és diví...


1. La força dels pentàculs o la Venus celest, la Mare dels Móns. Louis Cattiaux. ENLLAÇ


En aquesta representació de Louis Cattiaux, per exemple, trobem una representació de l'Ànima del Món, en la que la Dona és tinguda com la Mare dels Móns, o la que anima la metamorfosi dels quatre elements (que estan representats amb els seus simbols al·legorics al voltant de la dona). És una imatge femenina que ens recorda de forma viva les Venus paleolítiques o les figures de deesses de l'Orient Mitjà o de l'Illa de Malta. 

Un dels punts més interessants que evoca als artistes el mite de l'etern femení és el fet de que la temporalitat és converteix precisament en paràbola del que és inaccessible o inefable. És en aquesta metàfora que la dona de per sí adquireix en alguns artistes aquest sentit, una dona que representa en ella mateixa la resta de dones del món o de la història, una dona que deixa de ser existent de forma individual per representar la totalitat del gènere femení, tal com ja em dit que descrivia Goethe en la seva obra immortal o fins i tot a la famosa cançó d'Alejandro Sanz,  Y ¿si fuera Ella?.





2. Portada l'obra Ella, de Rider Haggard. ENLLAÇ

Una dona que transcendeix doncs de la seva singularitat per esdevenir una dona eterna o permanent, de forma màgica o fins i tot divina. Aquesta història la va immortalitzar Rider Haggard, ni més ni menys que l'any 1887, en la seva obra Ella, la que ha de ser obeïda. Sembla fins i tot que aquesta obra va poder inspirar fins i tot a que Carl Gustav Jung construís el seu llenguatge sobre els arquetip, i més concretament l'arquetip de l'Ànima.

3. ENLLAÇ
 

dissabte, 3 de novembre de 2018

El menhir de l'Àngel i Santa Maria de Pedralbes

Tornem de nou amb un dels inacabables exemples en que la religió cristiana assimila algun element de l'antiga religió pagana. L'antiga religió perpetuada per generacions i generacions des de temps prehistòrics, tenia una estreta relació amb els cicles vitals de la Terra i les mostres més antigues que encara podem contemplar en l'actualitat són aquelles que han pogut aguantar el pas del temps i no ser destruïdes per destructors de símbols pagans. 

Com ja és ben sabut el cristianisme, entre els segles IV i V va destruir, demolir i fondre una quantitat d'obres i edificis clàssics que eren considerats pagans. Més tard, en els primers segles de l'Edat Mitjana va seguir la seva tasca destructora amb multitud d'elements que eren considerats sagrats en el món rural, en el pagus...arbres, boscos o megàlits prehistòrics són alguns dels exemples més repetits per tota la geografia europea, i per l'americana quan els espanyols van arribar uns segles més tard. 

En el nostre estudi La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització i en moltes entrades del nostre bloc es constata amb gran quantitat d'informació aquesta tendència destructiva de l'Església, però que sovint es substituïda per formes més continuistes tals com la sincretització religiosa. És a dir la integració de ritus, figures o elements pagans en el cristianisme.



1.Punta del menhir de l'Àngel, en l'accés d'una de les portes del Monestir de Sta. M. de Pedralbes (BCN). ENLLAÇ


En el cas dels megàlits, podem recuperar diverses entrades en les que parlem sobre aquest fenomen de la cristianització a partir d'exemples indubtables. Podem destacar alguns exemples, com són l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses (aixecada al costat d'un gran dolmen), la catedral francesa de Sant Julien (amb un menhir a tocar de les seves parets), el santuari de Núria i els menhirs que existien als seus voltants, o la sorprenent ermita basca de San Miguel de Arretxinaga (amb els grans megàlits dins del seu interior sobre el mateix altar) ...

En el cas d'avui, tal com podeu veure en la imatge número 1, tractem sobre una gran pedra que està emplaçada en un dels portals medievals d'accés al monestir de Santa Maria de Pedralbes, a la ciutat de Barcelona. Una pedra que inicialment ja la podem considerar sorprenent pel seu emplaçament. ¿Una gran pedra just al mig d'un lloc de pas? Sense tenir coneixement històric del lloc ja ens pot venir la primera pregunta: ¿Que fa aquesta gran pedra al bell mig d'un dels accessos a aquest monestir medieval, com si es tractes d'una de les pilones automàtiques que barren el pas d'alguns vehicles a les zones de vianants dels cascs històrics de les nostres actuals ciutats?...



2. Punta del menhir de l'Àngel, en l'accés oest del monestir de Pedralbes. ENLLAÇ

La resposta és també sorprenent, ja que no la podríem trobar en cap de les nostres lliçons d'història convencional que fins ara ens han anat explicant. Es tracta ni més ni menys que la punta del iceberg sobre la continuïtat dels elements sagrats de l'antiga religió a la ciutat de Barcelona. Es tracta d'un menhir prehistòric que el rei Jaume II a finals del segle XIV (moment en que es va construir el monestir) va decidir deixar encara visible, encara que fos en la seva part més superior... Però perquè havia de fer això? Amb quin objectiu?

Possiblement no podrem saber-ho mai. Dic possiblement perquè no es pot descartar que existeixi algun document contemporani a la construcció del monestir que pugui explicar el perquè de l'existència de la punta del menhir en una de les entrades del temple cristià...Si que podem recuperar alguna teoria sobre el seu sentit com també podem suposar que es seguiria el mateix patró de tants i tants temples cristians aixecats sobre antics llocs sagrats pagans.

3. Punta del menhir de l'Àngel. ENLLAÇ

Les llegendes diuen que el nom de Pedra de l'Àngel o Menhir de l'Àngel refereixen el fet de que si volem escoltar o veure els àngels només ens hem de donar un cop de cap en aquesta roca i ho aconseguirem... Ens trobem sens dubte en una metàfora que refereix el seu caràcter de connexió amb allò sagrat o diví, una referència de que antigament aquest menhir era una agulla o eix que marcava la confluència entre el cel i la terra. Com es diu sovint, assenyalava un punt de gran força tel·lúrica, cosa que els mestres constructors van voler mantenir, el que en el Món Clàssic es coneixia com omphalos que assenyala un lloc sagrat.

4, Vista aèria del monestir de Sta. Maria de Pedralbes. ENLLAÇ

El monestir de Santa Maria de Pedralbes ha d'estar per força aixecat en un lloc altament sagrat. El seu nom de Pedralbes prové de pedres albes (pedres blanques) i conté altres sorpreses que ens indiquen la seva continuïtat de culte amb la Deessa Terra. No ens falta el punt tel·lúric d'aigua, perquè una mina subterrània es refugia en les entranyes del temple.

5. Mina subterrània del monestir de Pedralbes. Foto del llibre La Barcelona subterrània ENLLAÇ



També podem reforçar la nostra teoria de continuïtat de culte pagà amb el millor exemple de sincretització utilitzat per l'Església i que no és altre que les Mares de Déu trobades. El cas del monestir de Pedralbes no és una excepció. El llibre Joan Amades Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya fa esment de la Mare de Déu de Pedralbes, i en aquest cas la relaciona directament amb la reina Elisenda de Montcada, que està enterrada en el mateix temple. 

El llibre d'Amades recull una llegenda que parla sobre la reina Elisenda de Montcada, l'esposa del rei Jaume II (1267-1327). La reina volia fundar un monestir a les afores de Barcelona i estava cercant el lloc per aixecar-lo. Quan va arribar al lloc de Pedres Albes, situat al peu de la muntanya del Puig de l'Óssa (conegut avui per Sant Pere Màrtir), el cavall que ella muntava s'aturà tot d'una, i s'agenollà davant d'una imatge de la Mare de Déu que hi havia ajaguda al mig del camí. La gran dama interpretà la troballa com un avís del cel: havia d'abandonar la vida senyorial per consagrar-se a Déu.

Elisenda de Montcada, va ser realment la precursora de la fundació del monestir de Pedralbes i la seva tomba és una de les joies del monestir. Curiosament està enterrada de dues formes diferents; la part que dona a l'església la reina està vestida amb la seva roba reial i en canvi la part del sepulcre que dona al claustre la reina està vestida de monja clarissa: l'orde religiosa a on es va retirar a partir del moment en que va morir Jaume II el Just, tal com recullen algunes llegendes artúriques de la mítica reina Ginebra després de la mort del rei Artur...


 
Resultat d'imatges de elisenda de montcada
6. Tomba de la reina Elisenda de Montcada en l'església del monestir de Sta. Maria de Pedralbes. ENLLAÇ