EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dilluns, 6 de març de 2017

El so inefable de la caragola de mar (Ineffable sound of conch shell)

De nou hem de tornar a parlar avui sobre algun element provinent de la Mare Terra que ha assumit en moltes cultures i tradicions caràcters màgics i sagrats importants. En aquesta ocasió la seva sacralitat està relacionada amb el seu so. Un so que s'obté al bufar al seu través i que l'ésser humà han utilitzat des de temps immemorials, que es remunten com a mínim al període Magdaleniense (és a dir fa uns tretze mil anys).

Hem volgut atorgar al seu  so el caràcter d'inefable, és a dir d'allò que no es pot definir en paraules, ja que sembla que provingui de les profunditats d'on prové l'estri que el sosté i potser per això ha estat vinculat a moments excepcionals, com són les cerimònies rituals o sagrades, la guerra, els treballs del camp (que estaven associats de forma evident amb la Deessa Terra) i la dansa.

1. Caracola de mar, fotografia de l'autor del blog


La caragola de mar va esdevenir per caràcter propi un instrument sonor o musical molt especial, possiblement entre d'altres coses per provenir d'un animal marí que va deixar d'existir i també pel fet de que des del seu orifici de més grandària sembla escoltar-se el so de les onades, de les que prové... possiblement un estri que té unes capacitats importants per influir en la psicoacústica (com afecten els sons als éssers humans). Una endevinalla mallorquina ens insinua el seu misteri:


"-Vos qui sou un homo entès
i de llest passau la mida,
¿quin és animal que crida
quan te la carn consumida, 
i quan es viu no diu res?

-Jo no som tan innocent 
com vós deveu pensar.
Aqueix animal se fa
per los fondos de la mar:
si el voleu sentir cantar, 
pes cul li heu de dar vent 
com si l'haguéssiu d'inflar"




2. Caracola del periode Magdaleniense, cova de Marsoulas, França. ENLLAÇ


Sigui pel motiu que sigui,  cultures tant llunyanes en el temps i l'espai com van ser els Maies, Inques i Asteques precolombins, els càntabres del nord d'Espanya, els guantxes de les Illes Canàries o els monjos hinduistes, a les illes del Carib i a la illa de Malta, a Japó o a Corea, la caracola va servir per finalitats similars. En alguns d'aquests llocs era només utilitzada amb dues situacions molt especials; per iniciar les cerimònies rituals i per convocar a la guerra. 


3. Horagai japonés.Caragola provista de broquet metàl·lic.  ENLLAÇ

La caragola japonesa o horagai era utilitzada tant pels monjos budistes amb finalitats religioses com pels famosos guerrers feudals (samurais) per donar ordres de combat, de forma similar a la trompeta o corn de guerra.



4. Guerrer samurai tocant el corn de guerra. ENLLAÇ



En el cas català l'ús de les caragoles com a instrument sonor també disposa de força antiguitat. La seva utilització en danses i feines agrícoles no estava renyida amb l'ús que es feia en moments de guerra o en la crida de la gent a armes davant de hostilitats en les antigues viles rurals, com era la crida del sometent.  El nom que rebia la caragola era molt escaient i significatiu: corn marí. Fins i tot un dels exercits no gaire regulars que va tenir molta importància en els segles XVII i XVIII, els Miquelets, portaven com a estri de comunicació entre aquests milicians el corn marí.




5. Recreació històrica de Miquelets valencians amb el corn marí. ENLLAÇ


Altres exemples de caragoles de mar amb finalitats sagrades i màgiques les podem trobar en molts racons de la nostra estimada Terra: 


  • en la cultura pre-incaica de Perú (cultura Chavin): l'any 2001 es van trobar fins a vint caragoles ricament decorades (podeu consultar aquest enllaç, on hi ha un article científic força interessant sobre els estudis sonors que s'han  fet en aquestes caragoles).
  • en els santuaris tibetans, hinduistes i budistes.
  • pels maorís de Nova Zelanda
6. Recreació moderna de maori tocant el corn marí. ENLLAÇ 
  • per nadius de les illes Fiji.
  • en la mitologia clàssica greco- romana associada a criatures i divinitats marines, com foren els tritons, les nereides, el déu Neptú o les sirenes... 


dilluns, 30 de gener de 2017

La Verge Negra de Jean Hani: The Black Virgin of Jean Hani (2A PART)

Tal com vam avançar en la darrera entrada, seguirem comentant l'excepcional obra del professor i erudit Jean Hani respecte a la figura enigmàtica de les Verges Negres. Avui tractarem exclusivament un dels capítols del llibre La Verge Negra i el misteri de Maria, concretament el capítol II.

LA MARE DE DÉU COM REGINA MUNDI

En el segon capítol del llibre de Jean Hani disposem d'un interessant compendi d'expressions cristianes sobre la Verge, que ens remarquen l'herència de la Gran Mare prehistòrica que va assolir la Mare de Déu.

El propi títol de Mare de Déu, si reflexionem, ja ens pot semblar una expressió exorbitant dins del context monoteista cristià. La explicació eclesiàstica sobre aquest nom es justifica dient que com Maria és la mare de Crist, i com Crist és Déu, ella és igualment la Mare de Déu. 


1.Vierge Ouvrante, París, s.XV. ENLLAÇ







Les Vierges Ouvrantes; Virgenes abrideras o Tríptics de la Verge: Tot i que no apareix en l'obra de Jean Hani que estem comentant, volem destacar (a tall d'exemple de simbologia sobre la figura aglutinadora de la Verge)  la creació d'aquests tríptics medievals en els que la Mare de Déu conté en el seu interior a la Trinitat. 
Apareixen fonamentalment entre els segles XIII i XVI. Són escultures marianes amb dos batents mòbils que es tanquen i obren davant del frontal, i en cadascun d'ells hi ha escenes pintades o esculpides en torn a tres eixos temàtics: la Trinitat, la vida de Crist i la Vida de la Verge. Si voleu consultar-ho amb més profunditat: Las Vírgenes abrideras. 

No és la millor manera artística i simbòlica de presentar la figura de la Mare de Déu com aquella Gran Deessa que tot ho conté?








Però Hani va més enllà del mateix títol de Mare de Déu assimilat a la Verge i parla sobre els diversos noms amb la que se la invoca en textos, himnes, oracions, etc. 
Tal com podrem observar, aquestes referències evoquen sovint a les mateixes advocacions que gaudia la Gran Mare prehistòrica. Anem a veure alguns exemples, destacant algun paràgraf del llibre.

"La encarnació del Verb de Déu es el si virginal, com s'ha dit a sovint, va realitzar "les noces del cel i la terra"; per això la tradició cristiana sempre ha percebut una relació estreta entre Maria i la terra. El pare S. Boulgakof, en la seva gran obra Du Verbe incarné, refereix, fent-les seves, aquestes paraules de Dostoievski: "La Verge Maria és la Mare, la Terra humida". Hi ha, en efecte, una connivencia entre la dona, la mare i la terra." 

"I si la dona es sent pròxima a la Terra, molt més que el seu company, és perquè imita a la Terra quan dóna llum i té consciència d'integrar-se en la gran activitat de la vida de la natura; perquè la terra no és un organisme inert, és un organisme viu; té un cos compost dels elements del seu sòl, de les pedres, de les muntanyes i de les seves grutes, imatges multiplicades de la seva immensa matriu, i per això a la Verge Maria se l'associa amb les grutes i amb les seves substitutes, les criptes, des de la gruta de la Nativitat fins la de Massabielle; y la terra no només té un cos, sino que també té ànima, i les misterioses corrents que la recorren vehiculen l'energia vital. La Terra es converteix per nosaltres en una persona, doncs en l'home el món pren consciència d'ell mateix, el món i cadascun dels seus components; la terra, que també té vida, però no consciència, trata d'hipostasiar-se en l'home, i en ell es converteix en Demèter, la Terra Mater".




2. Cripta de la Colonia Güell, Sta. Coloma de Cervelló (Barcelona). Gaudí, 1908. ENLLAÇ

Agafant les paraules de Hani, i recordant la gran quantitat de criptes de temples cristians que acullen imatges de la Gran Mare dipositades a l'interior de la Terra, hem volgut triar una de les joies de l'arquitecte universal Antoni Gaudí, la cripta de la Colonia Güell (Sta. Coloma de Cervelló, Barcelona). Sense voler dubtar del sentiment cristià de Gaudí, és innegable la seva fascinació i coneixement de les energies  de la Natura.


La tradició que vincula a la Verge amb la Terra i els fruits que ella genera havia de venir per força d'Orient, on la Gran Mare havia estat la figura simbòlica per excelència. Hani cita a diversos autors dels primers segles del cristianisme i també antics himnes com aquest d'Occident en el que hi ha dos versos en els que Maria és assimilada completament a la Terra nutrícia:

                                 Salve, Terra que ha produit 
                                       El blat que ens alimenta

Cita a continuació l'antífona que en la misa siriomaronita acompanya la transferència dels Dons a l'altar, com si fos Crist qui parla:

Jo sóc el Pa de vida baixat del cel a la terra per a que el món visqui gràcies a mi. El Pare em va enviar, Verb incorpori; com deliciós gra de blat en una terra fèrtil, em va rebre el si de Maria

  
3. Relleu de la deessa del blat Demèter, amb espigues, amapoles i serps. ENLLAÇ

Jean Hani evoca també diverses cites en les que la Verge apareix com Arbre de la Vida, els camps, els cultius, la vinya i les flors. Les fonts i els brolladors d'aigua o la figura del toro a la que hem dedicat diverses entrades anteriors són part de la seva extensa comparativa entre la figura de la Mare de Déu i el simbòlic passat pre-cristià. Com no podia ser d'una altra manera destaca les nombroses imatges de la Verge que van ser trobades en aquests llocs de la Mare Terra que ja eren adorats en la més llunyana antiguitat. 

Però és en aquest II capítol on l'autor aporta la millor síntesi sobre quin és l'enigma o misteri de la figura de la Verge Negra. El més oportú és citar les seves mateixes paraules:

"Podem veure confirmada la tesi segons la que l'aparició de les Verges negres va ser una obra conjunta de la intuició secular d'un poble, alimentada pels records de les antigues deesses, i la teologia superior dels monjos més esclarits, que mantengueren i escamparen aquests tipus d'imatges que deien, a qui sabés comprendre-ho o al menys presentir-ho, el que la teologia corrent i la liturgi tant sols deixaven escoltar amb mitges paraules quan celebraven l'assumpció de la Verge al cel, on està coronada com "Reina dels Àngels", és a dir, posada per sobre de tota la creació, en quant a "dona terrenal" convertida en "Dona celestial" i reunint-se amb el seu origen etern que es troba així manifestat".

A continuació, tot i que no provinguin del llibre de Jean Hani, us adjuntem un parell d'exemples de figures de deesses-mare anteriors al cristianisme, de tipologia similar a les que el professor anomena com a antecedents simbòlics de la Verge Negra.


4. Deesses galo-romanes, del santuari de Chateaubleau, França. ENLLAÇ
5. Deessa Mare íbera de la Serreta, Alcoi. S.III a.C. ENLLAÇ

divendres, 9 de desembre de 2016

La Verge Negra, de Jean Hani: The Black Virgin, Jean Hani (1A PART)

En diverses ocasions hem volgut destacar algun llibre que ens resulta important per ressaltar la naturalesa del nostre blog, és a dir la transcendència vital que ha tingut en l'ésser humà el concepte sagrat de la Mare Terra a nivell atemporal i universal. Tal com ja sabem en algunes cultures la sacralitat de la Terra ha estat més important que d'altres. En la cultura occidental algunes autores i autors han volgut veure en la imatge de la Mare de Déu una continuïtat del culte a la Gran Mare Terra. Una de les obres, que sota el nostre punt de vista, són molt interessants per percebre aquest fil conductor és La Verge Negra i el Misteri de Maria, de Jean Hani. (1)


1. Portada del llibre de Jean Hani.  ENLLAÇ

Jean Hani (1917-2012) va ser professor honorari de la Universitat d'Amiens (França) sobretot de civilització grega i és considerat un expert en diversos aspectes del cristianisme, des de la perspectiva de la Tradició sagrada universal. Va posar de relleu en les seves numeroses obres l'esència comú que comparteixen certs elements de la tradició cristiana amb altres elements de diferents tradicions de la humanitat.
Aquesta breu presentació és important, per tant de valorar-la en el moment en que es puguin fer judicis gratuïts de valor, en relació a diverses afirmacions que destacarem a continuació del seu llibre La Verge Negra

  • Existeixen realment les Verges Negres?
Aquesta pregunta, tal com afirma l'autor no hauria d'existir en una obra que s'anomena La Verge Negra. Però es lògic que la plantegi, ja que diversos especialistes i erudits han afirmat que les Verges que apareixen en l'actualitat en el seu origen eren de color blanc. El fet que ara tinguin aquesta coloració es deu a que han estat pintades o bé que s'han enfosquit amb el fum de les espelmes i la brutícia...
Tal afirma Hani, en alguna ocasió poden haver succeït aquestes "transformacions", però els estudis arqueològics de la matèria i la coloració de moltes Verges Negres demostren que ja eren negres en el seu origen.


2. Verge Negra de Puy, França. ENLLAÇ


Aquesta imatge de la Verge de Puy, és una recreació d'una escultura antiga que va ser destruïda pels revolucionaris l'any 1794. Tal com podeu observar el seu eratisme, la seva fesomia i la vestimenta tenen un aspecte força oriental, estrany i hermètic. Hi ha qui diu que es corresponia amb una talla de la deessa Isis i d'Osiris. Cal destacar, a més, que la llegenda de la seva aparició sobre un dolmen ens informa, tal com ja hem esmentat en altres ocasions semblants, de la cristianització d'un lloc de culte pagà antiquíssim. La seva església va ser construïda així sobre un dolmen i un temple romà, que ja havia estat aixecat el mateix lloc sagrat celta amb anterioritat, el mont de la deessa Anna o Annis.










  • L'Icona negra.


L'existència de les Verges Negres no és un cas aïllat en la historia de la imatgeria religiosa: en moltes tradicions es troben entitats divines representades amb el rostre o el cos de color negre. Les gregues Demeter melania, l'Afrodita melania o sobretot l'Artemisa d'Efes. La Isis negra d'Egipte (tinguem present que algunes de les Verges Negres reben el nom d'Egipcíaques), la gran deessa índia Kali (el seu nom significa literalment "la negra"), o les celtes Dana, Anna, Annis...   


3. La gran deessa Artemis d'Efès. ENLLAÇ

  • La típica Verge Negra com arquetip del xoanon: art sagrat i no religiós


Històricament parlant, la verdadera Verge Negra és la que es remunta a la Edat Mitjana (segles XI i XII). És una estàtua de dimensions modestes: 30 centímetres d'amplada i entre 70 i 80 centímetres d'alçada. Les més comuns són de fusta, sovint revestida d'una capa de guix sobre la que s'han aplicat els colors: negre per cara i mans, i blau, verd, vermell i or per les vestidures. 

El tipus més perfecte i preciós és el de la "Verge en Majestat". La Verge està asseguda en el tron i el Nen està assegut als seus genolls. Els dos miren enfront. La Mare presenta al Fill al univers. La postura de la mare és rígida, el seu aire sever, amb una mirada estranya: no ens mira, sinó que la seva mirada està com perduda, penetra el que és invisible, o més bé es la mirada del invisible, que sense mirar-nos ens penetra.

Aquest tipus de representació es va fixar a Orient, amb els cànons establerts pel Concili d'Efès (on es trobava el temple de la Gran Deessa Mare Artemis) l'any 431 i en que es va proclamar a Maria "Mare de Déu", Theotokos, i es va estendre àmpliament per Occident. 



4. Nostra Senyora d'Anjony, França- ENLLAÇ



Tant per la mida com pel material i l'aire dels rostres, aquestes imatges es relacionen exactament amb el gènere dels xoanon, la estàtua de culte dels antics grecs. Ens trobem doncs davant d'una icona. 
El concepte d'icona és el d'una imatge sagrada, que té a veure amb l'art sagrat, que es una cosa completament diferent de l'art simplement religiós. Quan l'obra d'art està creada, la figura celestial representada se'ns imposa amb tal força que trastorna completament el nostre estat psíquic normal, i pròpiament parlant, ens fascina, desencadenant en nosaltres aquell sentiment tan particular, format de temor reverencial i alegria sobre natural, que els grecs anomenaven thambos.










  • L'origen de les Verges Negres en els segles XI i XII

Aquest punt és potser el que ens suscita més interès de l'obra de Hani. En ell es pregunta el perquè van aparèixer de forma general entre els segles XI i XII.
El transcriurem íntegrament:

Actualment, per a la majoria d'autors que s'han ocupat d'aquest problema, està gairebé fora de tota dubta que les raons d'això tenen a veure amb la disciplina eclesiàstica i els seus canvis. Entre el segle V i el X, l'Església es dedica a eliminar les restes dels cultes pagans i, al mateix temps, s'oposa a l'execució d'imatges tallades, d'escultures, per representar a Déu i els sants. Durant aquest període, doncs, es van amagar les estatuetes de les deesses mare, negres o no, que es veneraven en secret, ja com representants de les antigues divinitats, ja com imatges de la Verge Maria, doncs segurament que hi van haver casos d'un i de l'altre. Però a partir del regnat de Carlemagne, es van anar autoritzant poc a poc les imatges tallades, i van reaparèixer les imatges ocultes; les "descobreixen" enterrades en els llocs de culte antics, fonts, grutes, arbres sagrats, etc., i les cristianitzen.  Així, molt probablement, cert número de imatges negres que havien sobreviscut a l'establiment del cristianisme van permetre conservar la memòria de les deesses ctòniques i van constituir els prototips de les Verges negres que es van fabricar en els segles XI i XII conforme al tipus de la "majestat" canònicament fixada després del Concili d'Efès.


5. Venus de Gavà, periode neolític. Foto de l'autor del bloc



Tot i que la imatge que teniu a l'esquerra no apareix en l'obra de Jean Hani, hem volgut recuperar-la per representar l'herència simbòlica de la imatge de la Deessa Mare i el seu caràcter ctònic que es recrea amb el seu color negre. És la Venus de Gavà (Barcelona), imatge neolítica trobada enterrada en unes mines prehistòriques de variscita. Ja ens va merèixer una entrada del bloc, on descrivíem tots els seus atributs i característiques de Deessa Mare Terra i la definíem com l'autèntica avantpassada de la Verge Negra catalana més universal, la Moreneta. 







Per avui ho deixarem aquí, ja que tenim moltes coses més a dir sobre l'excel·lent obra de Jean Hani, i així ho farem en la propera entrada.


(1) La Virgen Negra y el misterio de María, Jean Hani. Jose J.de Olañeta Editor, 1997, Mallorca.