EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dilluns, 30 de juliol de 2018

Una altra història sobre meteorits cristianitzats, Pilgrimage.( Another history about Christianized meteorites: Pilgrimage)

No és la primera vegada que parlarem sobre antigues pedres sagrades de procedència meteòrica; durant l'any 2016 vam tractar aquest curiós i interessant aspecte com la sorprenent sacralitat universal de les pedres del llamp.  

Si que ho abordarem avui des de una altra perspectiva, en aquest cas més actual i moderna, des de la visió que ens aporta una pel·lícula relativament recent. Parlarem sobre el film Pilgrimage, de l'any 2017, que ha estat titulada en espanyol com "El guardian de la reliquia".

Tot i que és un pel·lícula que ha passat força desapercebuda pel gran públic i per la crítica, per nosaltres té un caràcter especialment interessant en relació al complicat fenomen de la cristianització durant l'Edat Antiga i l'Edat Mitjana dels antics elements pagans que eren considerats sagrats, i que tenien una vinculació evident amb la Deessa Terra. Així queda reflectit en el seu argument, de forma molt similar al que ja vam destacar en una antiga entrada sobre una altra pel·lícula El senyor de la guerra. Tot i que aquest aspecte l'hem d'extreure llegint entre línies...


1. Escena de Pilgrimage (El guardian de la reliquia).

Si ens basem exclusivament en argument de la història que relata el film no podem arribar a cap conclusió sobre aquesta cristianització de pedres paganes sagrades cristianitzades, ni tant sols en les imatges que podeu contemplar sobre el seu tràiler.

De forma breu us direm que Pilgrimage tracta sobre el trasllat d'una antiga relíquia en l'obscura Irlanda de principis del segle XIII. El seus guardes custodis (uns monjos d'un petit monestir irlandès) segueixen les ordres que els hi arriben des de Roma per part d'un monjo de l'Orde del Císter. Ells han estat fins llavors els guardians d'una antiga relíquia cristiana, la pedra amb la que s'afirma que van matar a l'apòstol Matias, al segle I d.C. El Papa ha donat instruccions de portar-la fins a Roma i així poder ajudar a guanyar les Creuades a Terra Santa.


2. Cartell del film. ENLLAÇ




I amb aquest fil argumental es descriu el pelegrinatge per terres irlandeses d'una petita comitiva formada per monjos i tres cavallers, que protegeixen la pedra sagrada, en la violenta realitat medieval: petits exercits feudals amb interessos particulars i tribus encara paganes que segueixen mantenint el culte de l'Antiga Religió. El paper principal de la història recau però, en un seglar aparentment mut, que estava expiant els seus pecats de sang en el monestir i que assumirà realment el rol d'autèntic guardià de la relíquia.




Un cop feta aquesta petita síntesi argumental, a la que caldria afegir una bona dosi de violència i una excel·lent fotografia paisatgística, passarem a descriure allò que realment ens interessa; els detalls sobre els que s'evidencia la cristianització d'una antiga pedra del llamp. Com ja vam relatar en la passada entrada del 2016, les anomenades pedres del llamp, són un fenomen relativament complex a nivell folklòric i cultual i aglutinen pedres de procedència diversa; fòssils animals, destrals paleolítiques i també rocs meteòrics, que durant l'Edat Antiga i l'època medieval van ser considerats com a sagrats en gairebé tot el mon.
3. Meteorit similar a la relíquia de Pilgrimage. ENLLAÇ

De les diverses tipologies, evidentment que la que encaixa a la perfecció amb el seu nom són precisament aquestes últimes, ja que per propi sentit comú és fàcil deduir que els homes i les dones quedaven sorpresos extraordinàriament com després de contemplar la llum i el so dels meteorits que es desintegraven al recórrer l'atmosfera terrestre trobaven en el lloc una pedra estranya que havia caigut dels estels i per tant tenia tot el mèrit de ser anomenada com a pedra del llamp... 
Ja és més agosarat deduir perquè van rebre també aquest nom altres pedres estranyes tals com fòssils de calamars o eriçons, com destrals paleolítiques, però podria ser que es fes per simpatia, es a dir que qualsevol pedra de semblança estranya o sorprenent rebés també aquest nom amb la creença que havien caigut del cel.

Però ara sí, anem a descriure els moments del film en que es ressalta el caràcter astral de l'anomenada relíquia. Tot just en l'inici de la pel·lícula, i amb caràcter introductor, apareix una recreació sobre la suposada lapidació de Sant Matias a la Capadòcia a mitjans del segle I d.C. Deixant de costat que les diverses tradicions que parlen sobre el martiri i  mort d'aquest sant, en cap hem trobat la mort a la Capadòcia (algunes afirmen que va ser a Judea on va ser apedregat i que posteriorment els romans li van tallar el cap), volem destacar que en el paratge desèrtic on es lapidat un dels seus botxins li llença la darrera pedra amb la que culmina l'assassinat. Es aquesta pedra la que apareixerà com a relíquia passats més de 1000 anys, segons la nostra pel·lícula, dins d'una arca daurada.


4. L'arca on al segle XIII es guarda la pedra del llamp. ENLLAÇ


Tot just quan el botxí ha rematat a Sant Matias amb aquesta pedra negra, s'observen uns llampecs en el cel. No sabem fins unes escenes posteriors, mentre els monjos relaten la procedència de la pedra relíquia, que un llamp fulmina totalment al grup de botxins de Sant Matias. Aquest és primer indici argumental de relació entre la relíquia i el seu caràcter astral, però us aportem algun més.

La pedra està custodiada dins d'una arca daurada, per diversos motius. Primer com a element simbòlic que reforça la seva sacralitat, i també la seva cristianització. Aquesta relíquia, com d'altres elements arcans pagans cristianitzats, necessita el reforç dels símbols de la religió cristiana per poder ser tingut com a tal. Ja ho hem referit en diverses entrades, de les que per nosaltres el cas paradigmàtic és la Mare de Déu de Lledó, que conté en el seu interior un ídol neolític mesopotàmic amb coroneta d'or inclosa. Però té també una altra funció important; de protecció pels que la custodien i és precisament aquest punt el que per nosaltres suscita un nou reforç en la nostra idea. La pedra és nociva pels que la vulguin tocar, alguns que ho han volgut fer han acabat morts o malalts. Podem trobar-nos amb una pedra meteòrica amb caràcter radioactiu; tot i que la gran majoria de meteorits no ho són, hi ha casos en que han tingut isòtops radioactius.

Finalment, tal com podeu observar en la imatge número 1, en el transcurs del pelegrinatge, un llamp cau directament sobre l'arca on trobem la pedra relíquia. Quina millor manera de reforçar el seu caràcter d'autèntica pedra del llamp...




dilluns, 11 de juny de 2018

La porta i la ma de la Deessa (The door and the Goddess hand)

Dins dels múltiples aspectes que hem anat destacant respecte al simbolisme de la Deessa, poc hem parlat sobre la relació que aquesta té en els espais de pas. En el nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització hi podem trobar un apartat precisament sobre aquest tema, en el que es reflecteix l'aspecte protector de la Deessa en els punts de traspàs com poden ser portals, ponts o cruïlles de camins. En un parell d'entrades anteriors del nostre bloc ja hi hem parlat, el de Nostra Senyora dels Ponts i en el de Sobre les portes sagrades de la Deessa: els arcs Toriis de Japó. 

Avui tractarem un altre detall interessant que encara trobem en algunes de les portes de les cases de la nostra geografia, d'origen incert i de gran antigor, que permet suposar la influència d'arquetip matern protector, un dels puntals essencials del simbolisme de la Gran Deessa. Parlarem dels picaportes amb forma de ma, coneguts també com a picaportes ma de Fàtima.

Com a punt de partida hem de considerar que la porta, com a tal, psicoanalíticament és un símbol femení que implica tot el significat del forat, del que permet el pas i és, conseqüentment contrari al mur (Diccionari de símbols, Juan Eduardo Cirlot).


1. Picaporta tipus ma de fàtima. Fotografia cedida per Miguel A. Catalán

Per tant, en el punt essencial de traspàs que representa la porta de per sí, podem valorar que la porta principal d'accés a les cases evidentment és la que té aquest significat fonamental, a més ambivalent, ja que per un costat impedeix l'accés del que no es vol (persones, bèsties o malalties ) i s'ofereix l'entrada a qui o al que realment es desitja. Si a més, la casa, també es considerada tradicionalment com element femení (com l'arca el jardí o fins i tot el propi univers) tal com valoren els místics (The Lost Language of Symbolism, Harold Bayley, Londres, 1952), les mans penjades a les portes podrien reforçar encara més el sentit de l'arquetip femení d'ambdós símbols.  



2. Picaporta ma de Fàtima amb fruita, Barcelona. ENLLAÇ


Des de l'Edat Mitjana, com a mínim, trobem instal·lats a les portes de tot tipus d'edificis picaportes metàl·lics que servien per avisar de la presència de persones externes als ocupants de l'interior, tal com tenim avui en dia els nostres timbres elèctrics sonors. Dic com a mínim, ja que de picaportes hi ha constància en temps anteriors, per exemple al Món Antic Romà. El que teniu en la imatge 1 pertany a la porta d'una casa del municipi de Las Labores de San Juan, a la província de Ciudad Real (Castella La Mantxa). Aquests picaportes els trobem encara actualment per molts punts de la geografia de la Península (tant a Espanya com a Portugal) i també pels països del nord d'Àfrica. És coneixen com a picaporta Ma de Fàtima, i se'ls hi reconeix per això un origen islàmic, cosa que donaria força al fet que puguin aparèixer principalment a països del Magreb i a la Península Ibèrica. En els països àrabs se la coneix també com Hamsa, Jamsa o Khamsa, i se li atribueix un caràcter protector. Hi ha diverses  llegendes que parlen sobre l'origen del nom d'aquesta ma, totes giren sobre algun motiu sobre la figura de la filla del profeta Mahoma, però de la mateixa manera que passa sobre multitud de símbols pagans cristianitzats (dels que hem parlat de forma més que reiterada en el nostre blog) de ben segur que amaguen algun altre sentit sagrat anterior a l'aparició de la religió monoteista... 


3. Porta magribí amb la ma de Fàtima o Hamsa. ENLLAÇ


Hem de tenir present que de la mateixa manera que la ma de Fàtima és la més coneguda i estesa, aquest mateix símbol femení protector va ser utilitzat també per les altres dues religions monoteistes principals: pels cristians siris i europeus que van utilitzar durant l'Edat Mitjana una altra coneguda com la Ma de Maria i que protegia sobretot a les dones del mal d'ull, per augmentar la seva fertilitat i protegir a les embarassades, o bé la Ma de Myriam per la comunitat jueva (Le main apotropaïque et la nébuleuse des signes, Jean-Loïc Le Quellec).



4. Article judaic de ma amb bendicions amb jueu. ENLLAÇ

I quina ma sagrada o divina podria existir abans de l'aparició de la religió musulmana? Quina ma divina femenina podríem trobar en la zona del Magrib, on actualment està tant estesa la ma de Fàtima protectora i des de la que possiblement s'hauria estès a la Península Ibèrica i fins i tot a alguns altres països de la mar Mediterrània?...

Tot i que serà impossible de demostrar històricament, no és una altra divinitat que la gran deessa Tanit o Tinit, la deessa mare púnica coneguda en tot el nord d'Àfrica a través de l'expansió dels fenicis, que establia colònies a gran part de la costa mediterrània, fins i tot més enllà de les conegudes columnes d'Hèrcules. Posteriorment amb l'establiment de Cartago. Els seus símbols eren fonamentalment el creixent lunar i l'estel, que perduren precisament com emblema en el món islàmic (ens permet suposar la gran importància que tindria en els pobles "islamitzats" durant els principis de l'Edat Mitjana). Tànit, entre d'altres era Deessa Mare i també protectora de les dones, la qual cosa permet establir bons paral·lelismes amb l'origen de les mans protectores de portes...


5. Figura de ceràmica de la deessa púnica Tànit, necròpolis Puig de Molins, Eivissa.  ENLLAÇ




diumenge, 29 d’abril de 2018

El laberint de la Deessa: La Virgen del Cid. 2a Part.(The labyrinth of the Goddess: The Virgin of the Cid)

Tal com anunciàvem en la darrera entrada, continuarem amb la narració detallada de tot el que vaig poder descobrir en la meva visita interessant i sorprenent sobre l'ermita de la Virgen del Cid, dins del municipi de Iglesuela del Cid (Terol).

La nostra guia Mari, ens va permetre accedir a l'interior del temple, que conté diverses estances i punts, que sembla ser que estan carregats de forma imponent per l'energia tel·lúrica de la Deessa Terra. Per aquest motiu va reconèixer que en diverses visites que ha guiat algunes de les persones, que són més receptives a aquestes energies han tingut reaccions realment sorprenents. Evidentment que aquests fenòmens poden ser tinguts per les ments més racionals com meres supersticions o una mostra més del poder suggestiu de la nostra ment, però per part nostre us ho volem transmetre ja que podria ser una explicació a la construcció d'algunes de les parts més estranyes d'aquest edifici religiós. 

1. Sala de terra empedrat a l'hostatgeria de l'ermita de la Virgen del Cid . Foto de l'autor del bloc 



Si en la primera entrada us referia l'autèntic laberint realitzat amb pedres, ubicat en una de les sales de l'hostatgeria del temple, en una sala contigua a aquest laberint tenim una altra mostra de terra empedrat de gran bellesa, però que segons la nostra guia aporta també una funcionalitat concreta. Si en la sala del laberint la senyora Mari ens va poder mostrar com realitzaven els pelegrins el camí iniciàtic al damunt d'ell, en aquest altre espai ens va mostrar un altre recorregut, que aparentment aconseguia l'equilibri energètic de les persones.

La manera de fer-ho consistia en anar saltant de forma alternativa en ambdós peus sobra cadascun dels còdols esfèrics que hi ha ressaltats en el dibuix circular que podeu apreciar en la imatge número 1 i de forma més concreta en les imatges número 2 i 3.

2. Disseny dels còdols dins del cercle. Foto de l'autor del bloc

3. Còdol energètic. Foto de l'autor del bloc.




Segons la guia, aquests còdols estarien dipositats al damunt de determinades línies energètiques de diferent polaritat, que permetrien anar alternant carregues energètiques positives i negatives per així alinear l'energia corporal de les persones que realitzaven determinats rituals. 

Fins aquest moment només us hem destacat els punts del temple que aparentment eren considerats com a sanadors per la nostra guia, i que coincideixen amb el laberint, aquesta sala que acabem d'esmentar i el lloc més potent del recinte: just el punt situat en l'absis de l'ermita, on està col·locada la imatge de la Verge. Però també ens va destacar dos punts que contenen l'acumulació d'energies nocives per les persones, i que certes persones sensibles a les  radioestèsies són capaces de detectar de forma clara. Aquests dos punts estan assenyalats a més per determinada simbologia, que possiblement té un caràcter iniciàtic ritual. La guia ens va parlar fins de tot de determinades sectes com els il·luminati, que ho podrien haver heretat dels mateixos cavallers templers que van participar de la construcció del temple, fins i tot dels francmasons. No seria gens estrany que algun integrant d'aquestes sectes secretes, entre els segles XVII i  XIX hagués pogut utilitzar el temple amb finalitats iniciàtiques. 




4. Símbol iniciàtic en un dels punts de l'ermita. Fotografia de l'autor del bloc



L'arbre, l'aigua, la pedra 

Un cop explicats els detalls més interessants sobre l'interior de l'ermita de la Virgen del Cid, ara passaré a exposar altres aspectes simbòlics destacables que relacionen de forma clara i directa aquest lloc marià amb els arquetips sagrats de la Deessa Terra, que ja hem anat desglossant en moltes de les entrades del nostre bloc: els més importants són l'arbre, l'aigua, pedra i la cova. Farem referència als tres primers elements simbòlics, ja que no hem pogut trobar cap indici de cap cova sagrada propera al santuari.

En el recinte del santuari no podia faltar un arbre central, que sovint és un dels símbols més antics relacionats amb la Deessa Mare i que té una connexió simbòlica amb l'eix del mon o els tres estrats de sota terra, terra i aire. Tal com ja hem comentat, en el nostre treball de la Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, és el lloc simbòlic on tenim constància que hi ha més aparicions de Verges Trobades, el que ens indica evidentment la gran importància que tenien els arbres sagrats en l'antiga religió. En el cas de la Virgen del Cid, l'arbre actual és recent i està substituint un antic exemplar, que segons la guia era un gran om centenari. El lloc on es troba tenia una importància vital com a punt de reunió dels pelegrins que arribaven al santuari, ja que es troba en el pati rectangular on podien descansar i seure en els bancs que hi ha en la seva porxada.

5. Petit arbre que substitueix l'arbre sagrat centenari. Foto de l'autor del bloc


No pot faltar tampoc alguna font amb aigües de propietats curatives. La font en aquest cas no està en el mateix recinte del temple. La trobem a poca distància (entre 300 i 400 metres per un camí que hi condueix cap una petita vall). En la fotografia inferior podeu distingir la seva ubicació. Teniu el santuari a la part superior esquerra de la imatge i on veieu la petita construcció blanca en la zona mitja de la part dreta, és on hi ha la font d'aigües salutíferes, anomenada la Font del Cid.


6. Font del Cid, a la part dreta de la imatge. Fotografia de l'autor del bloc
 Tampoc poden faltar algunes pedres que tinguin alguna simbologia sagrada i que quedi reflectit en alguna llegenda que aporti algun significat cristià. És la repetida i coneguda cristianització de llocs i elements del paisatge que eren sagrats molt abans de l'arribada del cristianisme. En aquest cas hi ha dos exemples i un d'ells a més té referències llegendàries. A molt poca distància del santuari, tot just a uns 100 metres pel mateix camí que hi condueix des de Iglesuela del Cid trobem un pilar que està aixecat sobre una pedra no gaire gran que mostra el que la llegenda refereix com la petjada del cavall de Sant Jaume. 

7. Pilar sobre pedra amb petjada mítica o llegendària. Fotografia de l'autor del bloc

La citada llegenda refereix que l'apòstol Sant Jaume va saltar a cavall des del morrot del Cid (una muntanya considerable que es troba a un parell de quilòmetres del lloc) per socórrer al Cid que estava lluitant contra un gran exercit moro. L'arribada prodigiosa de l'apòstol amb la creu de Sant Jordi va fer que els musulmans es retiressin i el Cid guanyés la batalla que tenia perduda.  Evidentment que ens trobem amb una narració totalment imaginària sense cap mena de base històrica, que el que fa es permetre continuar amb el culte a una pedra antigament sagrada. Aquest fenomen es repeteix en molts indrets de la geografia catalana i espanyola, tal com podem consultar a l'article Les petjades mítiques a Catalunya: una geografia gairebé inexplorada, de Francesc Romà i Casanovas. El mateix autor refereix aquesta teoria, sobre la reminiscència de cultes prehistòrics, a partir de l'article:  Barrowclough, David A.; Hallam, John (2008). “The Devil’s Footprints and Other Folklore: Local Legend and Archaeological Evidence in Lancashire”. Folklore, núm. 119, p. 93-102.

8. La petjada mítica en la pedra base del pilar. Foto d'Antonio González