EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

diumenge, 30 de desembre de 2018

Ella (She)



El famós concepte sobre l'Etern femení ha estat representat per molts autors en múltiples formes d'art, des de ben antic fins l'actualitat. Com a propi concepte simbòlic és indemostrable de forma científica o empírica i és per tant impossible d'afirmar si quan ens trobem en alguna obra determinada l'autor o autora era conscient de la seva al·lusió a aquesta inabarcable imatge simbòlica (excepte quan evidentment el propi autor ho esmenta explícitament)...

Però a què ens referim quan parlem de l'Etern femení? Es podria abordar des de diversos àmbits i sentits, com el de l'autora Llúcia Clarà dels anys 30, en el que en una obra del mateix nom aportava una visió sobre la posició de la dona dins d'un esperit de feminisme conservador d'aquella època. No tractarem aquí aquesta visió sociològica o fins i tot crítica amb enfocament patriarcal (tal com van veure alguns autors com Simon de Beauvoir).

En canvi, dins de la corrent simbòlica del nostre bloc ho abordarem des de la relació que té la imatge arquetípica de la dona com a principi inspirador, però també creador. Volem comprobar com no només representa una idea de contemplació o intuïció passiva, contraposada a l'acció masculina, sino que també integra posicions més dinàmiques fàctiques, més enllà de la visió del Faust de Goethe en la que la dona representa l'estat intermedi entre l'home i la divinitat, en que l'arquetip de la dona és capaç d'elevar a l'home cap l'estat elevat, en la que totes les dones de les que l'home s'ha enamorat representen realment aquesta imatge simbòlica que l'ajuden a projectar-se en allò que li és diví...


1. La força dels pentàculs o la Venus celest, la Mare dels Móns. Louis Cattiaux. ENLLAÇ


En aquesta representació de Louis Cattiaux, per exemple, trobem una representació de l'Ànima del Món, en la que la Dona és tinguda com la Mare dels Móns, o la que anima la metamorfosi dels quatre elements (que estan representats amb els seus simbols al·legorics al voltant de la dona). És una imatge femenina que ens recorda de forma viva les Venus paleolítiques o les figures de deesses de l'Orient Mitjà o de l'Illa de Malta. 

Un dels punts més interessants que evoca als artistes el mite de l'etern femení és el fet de que la temporalitat és converteix precisament en paràbola del que és inaccessible o inefable. És en aquesta metàfora que la dona de per sí adquireix en alguns artistes aquest sentit, una dona que representa en ella mateixa la resta de dones del món o de la història, una dona que deixa de ser existent de forma individual per representar la totalitat del gènere femení, tal com ja em dit que descrivia Goethe en la seva obra immortal o fins i tot a la famosa cançó d'Alejandro Sanz,  Y ¿si fuera Ella?.





2. Portada l'obra Ella, de Rider Haggard. ENLLAÇ

Una dona que transcendeix doncs de la seva singularitat per esdevenir una dona eterna o permanent, de forma màgica o fins i tot divina. Aquesta història la va immortalitzar Rider Haggard, ni més ni menys que l'any 1887, en la seva obra Ella, la que ha de ser obeïda. Sembla fins i tot que aquesta obra va poder inspirar fins i tot a que Carl Gustav Jung construís el seu llenguatge sobre els arquetip, i més concretament l'arquetip de l'Ànima.

3. ENLLAÇ
 

dissabte, 3 de novembre de 2018

El menhir de l'Àngel i Santa Maria de Pedralbes

Tornem de nou amb un dels inacabables exemples en que la religió cristiana assimila algun element de l'antiga religió pagana. L'antiga religió perpetuada per generacions i generacions des de temps prehistòrics, tenia una estreta relació amb els cicles vitals de la Terra i les mostres més antigues que encara podem contemplar en l'actualitat són aquelles que han pogut aguantar el pas del temps i no ser destruïdes per destructors de símbols pagans. 

Com ja és ben sabut el cristianisme, entre els segles IV i V va destruir, demolir i fondre una quantitat d'obres i edificis clàssics que eren considerats pagans. Més tard, en els primers segles de l'Edat Mitjana va seguir la seva tasca destructora amb multitud d'elements que eren considerats sagrats en el món rural, en el pagus...arbres, boscos o megàlits prehistòrics són alguns dels exemples més repetits per tota la geografia europea, i per l'americana quan els espanyols van arribar uns segles més tard. 

En el nostre estudi La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització i en moltes entrades del nostre bloc es constata amb gran quantitat d'informació aquesta tendència destructiva de l'Església, però que sovint es substituïda per formes més continuistes tals com la sincretització religiosa. És a dir la integració de ritus, figures o elements pagans en el cristianisme.



1.Punta del menhir de l'Àngel, en l'accés d'una de les portes del Monestir de Sta. M. de Pedralbes (BCN). ENLLAÇ


En el cas dels megàlits, podem recuperar diverses entrades en les que parlem sobre aquest fenomen de la cristianització a partir d'exemples indubtables. Podem destacar alguns exemples, com són l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses (aixecada al costat d'un gran dolmen), la catedral francesa de Sant Julien (amb un menhir a tocar de les seves parets), el santuari de Núria i els menhirs que existien als seus voltants, o la sorprenent ermita basca de San Miguel de Arretxinaga (amb els grans megàlits dins del seu interior sobre el mateix altar) ...

En el cas d'avui, tal com podeu veure en la imatge número 1, tractem sobre una gran pedra que està emplaçada en un dels portals medievals d'accés al monestir de Santa Maria de Pedralbes, a la ciutat de Barcelona. Una pedra que inicialment ja la podem considerar sorprenent pel seu emplaçament. ¿Una gran pedra just al mig d'un lloc de pas? Sense tenir coneixement històric del lloc ja ens pot venir la primera pregunta: ¿Que fa aquesta gran pedra al bell mig d'un dels accessos a aquest monestir medieval, com si es tractes d'una de les pilones automàtiques que barren el pas d'alguns vehicles a les zones de vianants dels cascs històrics de les nostres actuals ciutats?...



2. Punta del menhir de l'Àngel, en l'accés oest del monestir de Pedralbes. ENLLAÇ

La resposta és també sorprenent, ja que no la podríem trobar en cap de les nostres lliçons d'història convencional que fins ara ens han anat explicant. Es tracta ni més ni menys que la punta del iceberg sobre la continuïtat dels elements sagrats de l'antiga religió a la ciutat de Barcelona. Es tracta d'un menhir prehistòric que el rei Jaume II a finals del segle XIV (moment en que es va construir el monestir) va decidir deixar encara visible, encara que fos en la seva part més superior... Però perquè havia de fer això? Amb quin objectiu?

Possiblement no podrem saber-ho mai. Dic possiblement perquè no es pot descartar que existeixi algun document contemporani a la construcció del monestir que pugui explicar el perquè de l'existència de la punta del menhir en una de les entrades del temple cristià...Si que podem recuperar alguna teoria sobre el seu sentit com també podem suposar que es seguiria el mateix patró de tants i tants temples cristians aixecats sobre antics llocs sagrats pagans.

3. Punta del menhir de l'Àngel. ENLLAÇ

Les llegendes diuen que el nom de Pedra de l'Àngel o Menhir de l'Àngel refereixen el fet de que si volem escoltar o veure els àngels només ens hem de donar un cop de cap en aquesta roca i ho aconseguirem... Ens trobem sens dubte en una metàfora que refereix el seu caràcter de connexió amb allò sagrat o diví, una referència de que antigament aquest menhir era una agulla o eix que marcava la confluència entre el cel i la terra. Com es diu sovint, assenyalava un punt de gran força tel·lúrica, cosa que els mestres constructors van voler mantenir, el que en el Món Clàssic es coneixia com omphalos que assenyala un lloc sagrat.

4, Vista aèria del monestir de Sta. Maria de Pedralbes. ENLLAÇ

El monestir de Santa Maria de Pedralbes ha d'estar per força aixecat en un lloc altament sagrat. El seu nom de Pedralbes prové de pedres albes (pedres blanques) i conté altres sorpreses que ens indiquen la seva continuïtat de culte amb la Deessa Terra. No ens falta el punt tel·lúric d'aigua, perquè una mina subterrània es refugia en les entranyes del temple.

5. Mina subterrània del monestir de Pedralbes. Foto del llibre La Barcelona subterrània ENLLAÇ



També podem reforçar la nostra teoria de continuïtat de culte pagà amb el millor exemple de sincretització utilitzat per l'Església i que no és altre que les Mares de Déu trobades. El cas del monestir de Pedralbes no és una excepció. El llibre Joan Amades Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya fa esment de la Mare de Déu de Pedralbes, i en aquest cas la relaciona directament amb la reina Elisenda de Montcada, que està enterrada en el mateix temple. 

El llibre d'Amades recull una llegenda que parla sobre la reina Elisenda de Montcada, l'esposa del rei Jaume II (1267-1327). La reina volia fundar un monestir a les afores de Barcelona i estava cercant el lloc per aixecar-lo. Quan va arribar al lloc de Pedres Albes, situat al peu de la muntanya del Puig de l'Óssa (conegut avui per Sant Pere Màrtir), el cavall que ella muntava s'aturà tot d'una, i s'agenollà davant d'una imatge de la Mare de Déu que hi havia ajaguda al mig del camí. La gran dama interpretà la troballa com un avís del cel: havia d'abandonar la vida senyorial per consagrar-se a Déu.

Elisenda de Montcada, va ser realment la precursora de la fundació del monestir de Pedralbes i la seva tomba és una de les joies del monestir. Curiosament està enterrada de dues formes diferents; la part que dona a l'església la reina està vestida amb la seva roba reial i en canvi la part del sepulcre que dona al claustre la reina està vestida de monja clarissa: l'orde religiosa a on es va retirar a partir del moment en que va morir Jaume II el Just, tal com recullen algunes llegendes artúriques de la mítica reina Ginebra després de la mort del rei Artur...


 
Resultat d'imatges de elisenda de montcada
6. Tomba de la reina Elisenda de Montcada en l'església del monestir de Sta. Maria de Pedralbes. ENLLAÇ







divendres, 12 d’octubre de 2018

Sobre llocs de noms de corb (About places with crow's name)

De forma similar a altres vegades avui destacarem un animal, que com en moltes d'altres cultures, pot haver tingut un pes simbòlic important en els nostres avantpassats i que això ha pogut quedar palès de formes diverses encara en l'actualitat. Evidentment, si aquest animal tenia algun caràcter sagrat abans del cristianisme, s'haurà mantingut imbricat i camuflat d'alguna manera. Destacarem algunes Mares de Déu que sorprenen per tenir alguna relació simbòlica i algun que altre sant, fins i tot recorrerem a la toponímia i l'heràldica per reforçar la seva empremta...

1. Corb a Notre Damme de París. Fotografia d'Elaine Freedman.

No iniciarem una interminable llista dels significats diversos que ha tingut el corb des de les cultures asiàtiques a les ameríndies, aspectes ambivalents que sovint tenen caràcter negatiu associat al món dels morts i la putrefacció, però que també ha estat associat curiosament a simbolisme solar o a la seva faceta transformadora i intel·ligent. Sí que ho farem, per poder contextualitzar el sentit sagrat d'aquest animal en les nostres terres, amb els nostres antecedents culturals, tant dels pobles ibers, celtibers, grecs i romans. 

Com a petita introducció he escollit una bona síntesi que ens aporta en Juan Eduardo Cirlot en el seu diccionari de símbols, de l'editorial Labor.

2. Copa de Delfos. Apolo i el seu corb. ENLLAÇ


L'autor ens refereix que pel seu color negre, al corb se l'associa a les idees de principi (nit materna, tenebres primigènies i terra fecundant). Pel seu caràcter aeri, associat al cel, al poder creador i demiúrgic, a les forces espirituals. Pel seu vol, missatger. Per tot això, en molts pobles primitius, el corb apareix investit d'extraordinària significació còsmica. A les cultures clàssiques perd aquesta gegantina valoració, però conserva certs poders místics i se li atribueix un instint especial per predir el futur, el seu grall s'utilitzava especialment en els ritus endevinatoris. En canvi en el simbolisme cristià és al·legoria de la soledat. 

Anem a veure doncs, quins són els possibles antecedents de significats sagrats del corb que poden tenir relació en els nostres antecedents precristians. Pels pobles celtes tinguem present la influència en el nostre substrat dels pobles indoeuropeus en les cultures dels metalls que van arribar a les nostres terres), el corb es va associar a alguns deus i personatges llegendaris com el déu Lugh, el Bran gal·lès o la deessa Morrigan, que apareixia en els camps de batalla envoltada de corbs. En els pobles escandinaus és el poderós déu Odin qui es acompanyat també per corbs en les seves vingudes a les batalles. Per això era una de les principals insígnies dels víkings en les seves banderes i escuts. 

A vegades fins i tot es confon amb les mateixes temibles valquíries, tal com descriu en aquest magnífic text de Martin Ninck, de l'any 1935:

Ella és waelgrimme (ira immortal) com tradueixen les glosses l'anglosaxó waelcyrge (valquiria) amb l'antic nom de la guerra i de la mort (erínia, tisifon, alecte, bellona). Això es correspon perfectament amb el seu aspecte tenebrós en el Cant de la valquíria i amb la seva identificació amb el corb, l'obscur ocell del mal auguri, batejat com walecasiy (el que escull els cadàvers), un terme que coincideix plenament amb walkyrge. En el nort tornem a trobar-nos la figura del corb a Hliod, el coper d'Odí a la Völsungensaga.

1.La cacera salvatge. Peter Nicolai Albo, 1872. ENLLAÇ

En el que ens importa però és si algun corb sagrat ha pogut arribar fins a nosaltres 
fins avui en la nostra cultura. Com hem fet sovint ens deixarem portar per indicis llegendaris i a vegades toponímics. 

Per començar destacarem que el nom del corb apareix sovint a la nostra geografia, destacant la seva força com a símbol i com animal referencial en la nostra estimada Terra. Alguns exemples els trobem en la Vall del Corb, riu Corb, la Roca del Corb, Cingle dels Corbs, Barranc dels Corbs, Mola del Corb, Agulla del Corb, Cala Corbs, Bosc dels Corbs...

2. Mola del Corb (Montserrat), ENLLAÇ


Però també volem destacar altres etimologies que estan més relacionades amb el nostre bloc, i que tenen relació amb la figura de la Deessa, en aquest cas sincretitzades en la imatge de la Mare de Déu. Més casos de possibles cultes animistes que van ser substituïts en el cristianisme per la figura de la Gran Mare en forma de la Verge. De nou recorrerem a l'obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, del gran Joan Amades:

MARE DE DÉU DE CORBERA.- Venerada a Espinalvet. La van trobar uns pastors, en una cova on es van soplujar. També s'arrecerà a dins de la mateixa cova un estol d'ocells i, en arribar-hi un corb, va restar amb les ales esteses, impossibilitat de volar. D'aquest cas va prendre la imatge el qualificatiu de Corbera.
Una altra llegenda diu que uns pastors d'Espinalvet van observar que un corb acudia amb gran insistència en un pedregar, on s'introduïa amb grans i molt estranys xiscles; tractaren d'esbrinar-ne la causa, desapilotaren les pedres i van veure que tapaven la boca d'una cova que guardava la imatge de la Verge, la qual, amb el seu mantell abrigava un niu de corbs. Allí mateix li bastiren un santuari.
La tenen per advocada llenyaters, carboners i altre gent que viu al bosc. El dia de la romeria es lliuraven a danses molt primitives i singulars, al so d'estranyes cançons.

Si heu llegit amb atenció el que Amades ens destaca sobre aquesta Mare de Déu, segur que estareu d'acord en que ens trobem amb una narració sobre una imatge i un temple implantats en substitució d'antics cultes pagans relacionats amb el corb i que fins i tot podien contemplar l'existència d'alguna deïtat tutelar (tal com indica el mantell de la Verge que abrigava el niu de corbs). També es reforça el seu caràcter feréstec i pagà en les danses i cants estranys de la seva romeria...

MARE DE DÉU DE CORBIAC.- Uns pastors del terme de Catllà de Conflent van veure un corb que feia tot de coses estranyes damunt d'una figuera, com si els volgués atreure l'atenció. Van acostar-s'hi, van examinar la figuera i, dins de l'arbre, van trobar una marededéu. La van portar al senyor rector de Santa Maria de Riquer; però aquella marededéu els va fugir de l'església i se'n va tornar, tres vegades seguides, al tronc on l'havien trobada. Davant d'aquella manifestació de la imatge, de preferir viure a l'arbre, més que no a l'església, li van fer una capelleta al costat mateix de la figuera. La gent va donar a la imatge el nom estrany de Corbiac, en record d'haver estat un corb el que la va descobrir als pastors

En aquest cas tenim un doble simbolisme sagrat pagà, ja que a més de coincidir també amb una reminiscència cultual al corb, es destaca un culte a la figuera. Hem de tenir present que hem trobat algun text antic que relata en aquesta zona de la Catalunya Nord (avui francesa) una destrucció sistemàtica de les figueres per eradicar el culte als arbres durant d'Edat Mitjana.

3. Sant Martí del Corb, Les Preses (La Garrotxa, Girona). ENLLAÇ
I per acabar us deixo aquesta impressionant imatge d'un dels meus llocs preferits, en les ermites del Corb a la Garrotxa: l'ermita de Sant Miquel del Corb.