EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dilluns, 30 de gener de 2017

La Verge Negra de Jean Hani: The Black Virgin of Jean Hani (2A PART)

Tal com vam avançar en la darrera entrada, seguirem comentant l'excepcional obra del professor i erudit Jean Hani respecte a la figura enigmàtica de les Verges Negres. Avui tractarem exclusivament un dels capítols del llibre La Verge Negra i el misteri de Maria, concretament el capítol II.

LA MARE DE DÉU COM REGINA MUNDI

En el segon capítol del llibre de Jean Hani disposem d'un interessant compendi d'expressions cristianes sobre la Verge, que ens remarquen l'herència de la Gran Mare prehistòrica que va assolir la Mare de Déu.

El propi títol de Mare de Déu, si reflexionem, ja ens pot semblar una expressió exorbitant dins del context monoteista cristià. La explicació eclesiàstica sobre aquest nom es justifica dient que com Maria és la mare de Crist, i com Crist és Déu, ella és igualment la Mare de Déu. 


1.Vierge Ouvrante, París, s.XV. ENLLAÇ







Les Vierges Ouvrantes; Virgenes abrideras o Tríptics de la Verge: Tot i que no apareix en l'obra de Jean Hani que estem comentant, volem destacar (a tall d'exemple de simbologia sobre la figura aglutinadora de la Verge)  la creació d'aquests tríptics medievals en els que la Mare de Déu conté en el seu interior a la Trinitat. 
Apareixen fonamentalment entre els segles XIII i XVI. Són escultures marianes amb dos batents mòbils que es tanquen i obren davant del frontal, i en cadascun d'ells hi ha escenes pintades o esculpides en torn a tres eixos temàtics: la Trinitat, la vida de Crist i la Vida de la Verge. Si voleu consultar-ho amb més profunditat: Las Vírgenes abrideras. 

No és la millor manera artística i simbòlica de presentar la figura de la Mare de Déu com aquella Gran Deessa que tot ho conté?








Però Hani va més enllà del mateix títol de Mare de Déu assimilat a la Verge i parla sobre els diversos noms amb la que se la invoca en textos, himnes, oracions, etc. 
Tal com podrem observar, aquestes referències evoquen sovint a les mateixes advocacions que gaudia la Gran Mare prehistòrica. Anem a veure alguns exemples, destacant algun paràgraf del llibre.

"La encarnació del Verb de Déu es el si virginal, com s'ha dit a sovint, va realitzar "les noces del cel i la terra"; per això la tradició cristiana sempre ha percebut una relació estreta entre Maria i la terra. El pare S. Boulgakof, en la seva gran obra Du Verbe incarné, refereix, fent-les seves, aquestes paraules de Dostoievski: "La Verge Maria és la Mare, la Terra humida". Hi ha, en efecte, una connivencia entre la dona, la mare i la terra." 

"I si la dona es sent pròxima a la Terra, molt més que el seu company, és perquè imita a la Terra quan dóna llum i té consciència d'integrar-se en la gran activitat de la vida de la natura; perquè la terra no és un organisme inert, és un organisme viu; té un cos compost dels elements del seu sòl, de les pedres, de les muntanyes i de les seves grutes, imatges multiplicades de la seva immensa matriu, i per això a la Verge Maria se l'associa amb les grutes i amb les seves substitutes, les criptes, des de la gruta de la Nativitat fins la de Massabielle; y la terra no només té un cos, sino que també té ànima, i les misterioses corrents que la recorren vehiculen l'energia vital. La Terra es converteix per nosaltres en una persona, doncs en l'home el món pren consciència d'ell mateix, el món i cadascun dels seus components; la terra, que també té vida, però no consciència, trata d'hipostasiar-se en l'home, i en ell es converteix en Demèter, la Terra Mater".




2. Cripta de la Colonia Güell, Sta. Coloma de Cervelló (Barcelona). Gaudí, 1908. ENLLAÇ

Agafant les paraules de Hani, i recordant la gran quantitat de criptes de temples cristians que acullen imatges de la Gran Mare dipositades a l'interior de la Terra, hem volgut triar una de les joies de l'arquitecte universal Antoni Gaudí, la cripta de la Colonia Güell (Sta. Coloma de Cervelló, Barcelona). Sense voler dubtar del sentiment cristià de Gaudí, és innegable la seva fascinació i coneixement de les energies  de la Natura.


La tradició que vincula a la Verge amb la Terra i els fruits que ella genera havia de venir per força d'Orient, on la Gran Mare havia estat la figura simbòlica per excelència. Hani cita a diversos autors dels primers segles del cristianisme i també antics himnes com aquest d'Occident en el que hi ha dos versos en els que Maria és assimilada completament a la Terra nutrícia:

                                 Salve, Terra que ha produit 
                                       El blat que ens alimenta

Cita a continuació l'antífona que en la misa siriomaronita acompanya la transferència dels Dons a l'altar, com si fos Crist qui parla:

Jo sóc el Pa de vida baixat del cel a la terra per a que el món visqui gràcies a mi. El Pare em va enviar, Verb incorpori; com deliciós gra de blat en una terra fèrtil, em va rebre el si de Maria

  
3. Relleu de la deessa del blat Demèter, amb espigues, amapoles i serps. ENLLAÇ

Jean Hani evoca també diverses cites en les que la Verge apareix com Arbre de la Vida, els camps, els cultius, la vinya i les flors. Les fonts i els brolladors d'aigua o la figura del toro a la que hem dedicat diverses entrades anteriors són part de la seva extensa comparativa entre la figura de la Mare de Déu i el simbòlic passat pre-cristià. Com no podia ser d'una altra manera destaca les nombroses imatges de la Verge que van ser trobades en aquests llocs de la Mare Terra que ja eren adorats en la més llunyana antiguitat. 

Però és en aquest II capítol on l'autor aporta la millor síntesi sobre quin és l'enigma o misteri de la figura de la Verge Negra. El més oportú és citar les seves mateixes paraules:

"Podem veure confirmada la tesi segons la que l'aparició de les Verges negres va ser una obra conjunta de la intuició secular d'un poble, alimentada pels records de les antigues deesses, i la teologia superior dels monjos més esclarits, que mantengueren i escamparen aquests tipus d'imatges que deien, a qui sabés comprendre-ho o al menys presentir-ho, el que la teologia corrent i la liturgi tant sols deixaven escoltar amb mitges paraules quan celebraven l'assumpció de la Verge al cel, on està coronada com "Reina dels Àngels", és a dir, posada per sobre de tota la creació, en quant a "dona terrenal" convertida en "Dona celestial" i reunint-se amb el seu origen etern que es troba així manifestat".

A continuació, tot i que no provinguin del llibre de Jean Hani, us adjuntem un parell d'exemples de figures de deesses-mare anteriors al cristianisme, de tipologia similar a les que el professor anomena com a antecedents simbòlics de la Verge Negra.


4. Deesses galo-romanes, del santuari de Chateaubleau, França. ENLLAÇ
5. Deessa Mare íbera de la Serreta, Alcoi. S.III a.C. ENLLAÇ

divendres, 9 de desembre de 2016

La Verge Negra, de Jean Hani: The Black Virgin, Jean Hani (1A PART)

En diverses ocasions hem volgut destacar algun llibre que ens resulta important per ressaltar la naturalesa del nostre blog, és a dir la transcendència vital que ha tingut en l'ésser humà el concepte sagrat de la Mare Terra a nivell atemporal i universal. Tal com ja sabem en algunes cultures la sacralitat de la Terra ha estat més important que d'altres. En la cultura occidental algunes autores i autors han volgut veure en la imatge de la Mare de Déu una continuïtat del culte a la Gran Mare Terra. Una de les obres, que sota el nostre punt de vista, són molt interessants per percebre aquest fil conductor és La Verge Negra i el Misteri de Maria, de Jean Hani. (1)


1. Portada del llibre de Jean Hani.  ENLLAÇ

Jean Hani (1917-2012) va ser professor honorari de la Universitat d'Amiens (França) sobretot de civilització grega i és considerat un expert en diversos aspectes del cristianisme, des de la perspectiva de la Tradició sagrada universal. Va posar de relleu en les seves numeroses obres l'esència comú que comparteixen certs elements de la tradició cristiana amb altres elements de diferents tradicions de la humanitat.
Aquesta breu presentació és important, per tant de valorar-la en el moment en que es puguin fer judicis gratuïts de valor, en relació a diverses afirmacions que destacarem a continuació del seu llibre La Verge Negra

  • Existeixen realment les Verges Negres?
Aquesta pregunta, tal com afirma l'autor no hauria d'existir en una obra que s'anomena La Verge Negra. Però es lògic que la plantegi, ja que diversos especialistes i erudits han afirmat que les Verges que apareixen en l'actualitat en el seu origen eren de color blanc. El fet que ara tinguin aquesta coloració es deu a que han estat pintades o bé que s'han enfosquit amb el fum de les espelmes i la brutícia...
Tal afirma Hani, en alguna ocasió poden haver succeït aquestes "transformacions", però els estudis arqueològics de la matèria i la coloració de moltes Verges Negres demostren que ja eren negres en el seu origen.


2. Verge Negra de Puy, França. ENLLAÇ


Aquesta imatge de la Verge de Puy, és una recreació d'una escultura antiga que va ser destruïda pels revolucionaris l'any 1794. Tal com podeu observar el seu eratisme, la seva fesomia i la vestimenta tenen un aspecte força oriental, estrany i hermètic. Hi ha qui diu que es corresponia amb una talla de la deessa Isis i d'Osiris. Cal destacar, a més, que la llegenda de la seva aparició sobre un dolmen ens informa, tal com ja hem esmentat en altres ocasions semblants, de la cristianització d'un lloc de culte pagà antiquíssim. La seva església va ser construïda així sobre un dolmen i un temple romà, que ja havia estat aixecat el mateix lloc sagrat celta amb anterioritat, el mont de la deessa Anna o Annis.










  • L'Icona negra.


L'existència de les Verges Negres no és un cas aïllat en la historia de la imatgeria religiosa: en moltes tradicions es troben entitats divines representades amb el rostre o el cos de color negre. Les gregues Demeter melania, l'Afrodita melania o sobretot l'Artemisa d'Efes. La Isis negra d'Egipte (tinguem present que algunes de les Verges Negres reben el nom d'Egipcíaques), la gran deessa índia Kali (el seu nom significa literalment "la negra"), o les celtes Dana, Anna, Annis...   


3. La gran deessa Artemis d'Efès. ENLLAÇ

  • La típica Verge Negra com arquetip del xoanon: art sagrat i no religiós


Històricament parlant, la verdadera Verge Negra és la que es remunta a la Edat Mitjana (segles XI i XII). És una estàtua de dimensions modestes: 30 centímetres d'amplada i entre 70 i 80 centímetres d'alçada. Les més comuns són de fusta, sovint revestida d'una capa de guix sobre la que s'han aplicat els colors: negre per cara i mans, i blau, verd, vermell i or per les vestidures. 

El tipus més perfecte i preciós és el de la "Verge en Majestat". La Verge està asseguda en el tron i el Nen està assegut als seus genolls. Els dos miren enfront. La Mare presenta al Fill al univers. La postura de la mare és rígida, el seu aire sever, amb una mirada estranya: no ens mira, sinó que la seva mirada està com perduda, penetra el que és invisible, o més bé es la mirada del invisible, que sense mirar-nos ens penetra.

Aquest tipus de representació es va fixar a Orient, amb els cànons establerts pel Concili d'Efès (on es trobava el temple de la Gran Deessa Mare Artemis) l'any 431 i en que es va proclamar a Maria "Mare de Déu", Theotokos, i es va estendre àmpliament per Occident. 



4. Nostra Senyora d'Anjony, França- ENLLAÇ



Tant per la mida com pel material i l'aire dels rostres, aquestes imatges es relacionen exactament amb el gènere dels xoanon, la estàtua de culte dels antics grecs. Ens trobem doncs davant d'una icona. 
El concepte d'icona és el d'una imatge sagrada, que té a veure amb l'art sagrat, que es una cosa completament diferent de l'art simplement religiós. Quan l'obra d'art està creada, la figura celestial representada se'ns imposa amb tal força que trastorna completament el nostre estat psíquic normal, i pròpiament parlant, ens fascina, desencadenant en nosaltres aquell sentiment tan particular, format de temor reverencial i alegria sobre natural, que els grecs anomenaven thambos.










  • L'origen de les Verges Negres en els segles XI i XII

Aquest punt és potser el que ens suscita més interès de l'obra de Hani. En ell es pregunta el perquè van aparèixer de forma general entre els segles XI i XII.
El transcriurem íntegrament:

Actualment, per a la majoria d'autors que s'han ocupat d'aquest problema, està gairebé fora de tota dubta que les raons d'això tenen a veure amb la disciplina eclesiàstica i els seus canvis. Entre el segle V i el X, l'Església es dedica a eliminar les restes dels cultes pagans i, al mateix temps, s'oposa a l'execució d'imatges tallades, d'escultures, per representar a Déu i els sants. Durant aquest període, doncs, es van amagar les estatuetes de les deesses mare, negres o no, que es veneraven en secret, ja com representants de les antigues divinitats, ja com imatges de la Verge Maria, doncs segurament que hi van haver casos d'un i de l'altre. Però a partir del regnat de Carlemagne, es van anar autoritzant poc a poc les imatges tallades, i van reaparèixer les imatges ocultes; les "descobreixen" enterrades en els llocs de culte antics, fonts, grutes, arbres sagrats, etc., i les cristianitzen.  Així, molt probablement, cert número de imatges negres que havien sobreviscut a l'establiment del cristianisme van permetre conservar la memòria de les deesses ctòniques i van constituir els prototips de les Verges negres que es van fabricar en els segles XI i XII conforme al tipus de la "majestat" canònicament fixada després del Concili d'Efès.


5. Venus de Gavà, periode neolític. Foto de l'autor del bloc



Tot i que la imatge que teniu a l'esquerra no apareix en l'obra de Jean Hani, hem volgut recuperar-la per representar l'herència simbòlica de la imatge de la Deessa Mare i el seu caràcter ctònic que es recrea amb el seu color negre. És la Venus de Gavà (Barcelona), imatge neolítica trobada enterrada en unes mines prehistòriques de variscita. Ja ens va merèixer una entrada del bloc, on descrivíem tots els seus atributs i característiques de Deessa Mare Terra i la definíem com l'autèntica avantpassada de la Verge Negra catalana més universal, la Moreneta. 







Per avui ho deixarem aquí, ja que tenim moltes coses més a dir sobre l'excel·lent obra de Jean Hani, i així ho farem en la propera entrada.


(1) La Virgen Negra y el misterio de María, Jean Hani. Jose J.de Olañeta Editor, 1997, Mallorca. 

dimarts, 15 de novembre de 2016

El Santuari de Montgrony (The sanctuary of Montgrony)

Agafant les paraules i compromís de la darrera entrada del blog, en la que tractàvem entre d'altres, la figura del Comte Arnau, avui farem una entrada exclusiva sobre el santuari de Santa Maria de Montgrony, un dels santuaris marians més importants i simbòlics de Catalunya. 

Els que aneu seguint el somni de la Deessa Terra ja sabeu que quan citem o ens estenem sobre alguna figura o advocació de la Mare de Déu ho fem per les seves connotacions implícites de culte a la Mare Terra, que sovint en Ella estan associades. El d'avui és un dels casos més clars, ja que el santuari de Montgrony conté diversos indicis que ens permeten suposar amb força seguretat, que aquest lloc de culte cristià es va establir per substituir o mantenir un culte, que evidentment havia estat pagà molt abans de l'arribada de cristianisme. Anem a veure els diversos indicis que ens fan sostenir aquesta teoria.



1. Santuari de Santa Maria de Montgrony, Gombren (Ripollès). Al blle mig del cingle. ENLLAÇ


El lloc del temple i la relació amb la "reconquesta catalana"

Primer de tot ho podem intuir pel propi lloc de construcció del temple romànic. El seu emplaçament al bell mig d'un cingle on, segons mantenen les tradicions hi havia una cova o abric natural rocós, en el que va aparèixer la Verge (altres tradicions o llegendes sostenen però que la imatge va ser trobada en una font, de la que parlarem una mica més endavant). 

Les coves i avencs solitaris a les muntanyes van ser refugis d'anacoretes i monjos ermitans durant gran part de l'Edat Mitjana, això no vol dir exclusivament que únicament apareguessin aquests temples i santuaris cristians a partir de la seva estada. Si tenim en compte que hi ha autors (1) que arriben a parlar que Montgrony és la Covadonga de Catalunya, podem també trobar un símil amb la cristianització del paganisme que està associat precisament al famós santuari asturià. Alguns autors fan aquesta referència valorant les llegendes que parlen sobre els cristians que van refugiar-se a les muntanyes del Ripollès i que no van ser mai conquerides pels musulmans durant la invasió àrab. Les llegendes, sense gaire base històrica, sobre Otger Catalò i els nou barons de la fama són les més conegudes (no podem ignorar que és precisament davant de l'altar de la Verge Negra de Montgrony on diu la llegenda que van conjurar la reconquesta davant dels musulmans). 



2. Escales que condueixen a SantaMaria de Montgrony. ENLLAÇ 

La Font de la Llet

Un altre punt força interessant és l'altre lloc, pròxim al santuari, on diu també la tradició que va aparèixer la talla de la imatge de Nostra Senyora de Montrony. Aquesta altra tradició afirma que la Verge va aparèixer l'any 804 a prop d'una font que hi ha a uns deu minuts del santuari, i en la que es va aixecar una capella al·lusiva a aquesta troballa. La font rep aquest nom perquè antigament es deia que les dones que tenien problemes d'alletament recorrien a beure de les seves aigües o bé, mullaven els seus pits amb aquestes, per poder alletar als seus fills. Evidentment que ens trobem davant d'un ritus pagà de fertilitat de la Deessa Terra, en la que es venerava les aigües salutíferes d'una font, com a origen i símbol de fertilitat. Ens trobem doncs amb una Mare de Déu nutrícia. La relació amb la imatge que es troba en el santuari està assegurada, ja que la Verge de Montgrony també rep el nom de Mare de Déu de la Llet. És a dir del tipus de Verges conegudes com Virgo Lactans o Galactofructosa.  

La font, tot i al pesar de l'Església, que en algun moment hi ha constància que ha volgut evitar aquest simbolisme sacríleg, segueix existint i segueix abocant l'aigua de vida pel brocal que hi ha col·locat en el pit de la Verge...




3.Font de la Llet, a prop del santuari de Santa Maria de Montgrony. ENLLAÇ


Montrony, Mogrony o Mugró?

Un altre indici consistent, és el que fa referència precisament al mateix nom de l'advocació mariana. Alguns autors consideren un origen etimològic relacionat precisament amb la faceta nutrícia de la Mare; del mugró. L'historiador Antoni Pladevall assegura que en cap dels noms antics apareix el prefixe Mont, que figura en la nomenclatura actual. És a dir, que sempre és alguna forma similar a Mogrony. Per tant les diverses teories que Montrgrony podria derivar d'un Mont Cronos, és a dir Mont del temps amb una possible advocació anterior al déu Saturn, no tindrien gaire fonament. 


La Verge Negra de Montgrony

Finalment cal destacar que la imatge de la Mare de Déu de Montgrony es correspon amb una Verge Negra. Si això li sumem que se la coneix com Mare de Déu de la Llet, tenim dues característiques que coincideixen amb una de les Deesses Mare més conegudes, la Deessa Isis. Aquesta comparativa la teniu una mica més argumentada en l'entrada anterior El temple d'Isis i Santa Maria sopra Minerva, de Roma.

La imatge actual és del segle XIX, refeta de la que hi havia en el santuari i que sembla ser que substituí l'antiga talla del segle XIII (època d'esplendor de les aparicions marianes i moment de plenitud de les ordres medievals que cristianitzaren el territori i el paganisme), que va ser destruïda parcialment en un incendi. 

4.Imatge de Nostra Senyora de Montgrony. ENLLAÇ




(1) Història del santuari de Nostra Senyora de Montgrony. Joan Vilalta i Camprubí. Vic, 1887, p. 40.