EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dilluns, 29 de maig de 2017

El bisó sagrat i el seu extermini (The sacred bison and its extermination)

Si en algun moment escolteu la paraula Sherman, possiblement l'associareu a un dels carros de combat més famosos de la història, concretament de l'exercit americà de la Segona Guerra Mundial (entre d'altres apareix a la pel·lícula del 2014, Fury, protagonitzada per Brad Pitt). El nom d'aquest tanc prové d'un dels més famosos generals de l'exercit americà,  William Tecumseh Sherman (1820-1891), que a nivell històric és altament reconegut en la història dels Estats Units per ser un dels generals que va contribuir a la victòria militar de la Unió en la Guerra de Secessió, però que també disposa de grans detractors per la seva particular manera de contribuir a aquesta victòria. 
Sherman és l'ideòleg de la Guerra Total, al considerar i portar a terme la destrucció total de subministres civils, infraestructures, edificis i saquejos de les diverses ciutats al seu pas amb un exercit de 70.000 soldats en la seva marxa militar de l'any 1863. D'aquesta forma utilitzava tàctiques de terra arrasada per trencar la columna vertebral de les tropes de la Confederació i perjudicava en gran manera a milers de civils que no participaven activament de la Guerra. Evidentment, això va ser un trist pronòstic sobre les grans barbàries que recorrerien el Món en les dues grans guerres del segle XX i li va permetre assolir "l'honor" de ser considerat per alguns autors com el "primer general modern".

Si us pregunteu que té a veure això amb el títol d'aquesta entrada i amb la línia ideològica d'aquest bloc, ara entrarem en detall...

El general Sherman va esdevenir després de la Guerra de Secessió el Comandant General de l'exercit dels Estats Units i va liderar la guerra contra els indis americans. A part d'ordenar les campanyes militars en que s'havia de castigar als indis amb el màxim rigor i destruir de forma sistemàtica els poblats en que hi vivien homes, dones, avis i nens, va anar més enllà i va portar la seva idea de Guerra Total en la lluita contra els aborígens de Nord Amèrica. De forma molt pràctica i tristement encertada, va considerar que els indis de la grans praderes americanes depenien gairebé de forma absoluta a nivell econòmic, social i espiritual de les grans manades de bisons (o també anomenats búfals). 
Qui li havia de dir al pare del general Sherman, que li havia posat com a nom propi Tecumseh, el líder dels grans guerrers shawnee que a principis del segle XIX havia proclamat ja la idea de l'autodeterminació de la nació índia...


1. La cultura del búfal . Richatd Hook, The sacred Bundle. ENLLAÇ 


Per tant, Sherman va participar activament en les directrius d'extermini dels grans ramats de bisons que hi havia al les planúries americanes (fonamentalment entre 1872 i 1876). La caça sistemàtica dels grans ramats, sobretot des dels ferrocarrils que començaven a travessar tot l'oest americà, va portar a aquestos animals fins gairebé la seva extinció i aconseguint així la fam pels pobles nadius americans i la fi del seu estil de vida.

2. L'extermini dels bisonts des del ferrocarril. ENLLAÇ

El bisont (Bison bison) era gairebé tot pels indis nord americans de les planúries, ja que els aportava carn, roba d'abric pels freds hiverns i pels tipis on vivien, ossos per eines, els tendons per cosir i per les cordes dels arcs o els seus cranis per rituals, entre d'altres. No és d'estranyar doncs, que el propi exercit entregués bales de franc als caçadors perquè acabessin amb els bisons, i es paguessin també bones quantitats de diners per les pells o els ossos que eren utilitzats com fertilitzants, amb l'autèntica finalitat de fer desaparèixer els pobles guerrers de les planúries centrals americanes. 



3. Muntanya de cranis de bisons caçats, any 1870. ENLLAÇ

Tot i que, amb seguretat, no es podrà saber mai si en aquelles dècades finals del segle XIX hi havia a Amèrica del Nord a prop de 70 milions i que van ser pràcticament exterminats pels caçadors, altres teories afirmen que l'autèntica causa de la seva quasi desaparició van ser les epidèmies que els hi van arribar a partir de les grans granges de bestiar que es van anar construint en aquells extensos territoris.




El bisó europeu

El parent dels bisons americans (Bison bonasus) també està en perill d'extinció, potser encara molt més que el seu cosí americà. La seva pràctica desaparició ha estat però molt més progressiva. La caça del bisont es remunta als primers moments de la nostra espècie, tal com està representat en les famoses pintures parietals prehistòriques. La importància a nivell religiós, simbòlic i material també havia de ser trascendental, si tenim en compte que és un dels animals que apareix més representat en les coves i parets de la prehistòria europea.



4. Representació de bisont a la famosa cova d'Altamira (Cantàbria). ENLLAÇ


Però el punt del seu gairebé no retorn va ser poc després de la Primera Guerra Mundial. A l'Europa Oriental, a principis del segle XX encara hi vivien en llibertat gran quantitat de bisons, repartits fonamentalment entre Rússia, Lituània i Polònia. Però fruit de la fam de la Primera Gran Guerra van ser massacrats per poder alimentar als soldats del front i als refugiats. Si no hagués estat pels a prop de 50 exemplars que hi havia repartits per zoològics avui en dia ja parlaríem d'una de tantes espècies que hem aconseguit fer desaparèixer...

Gràcies a la creació l'any 1923 a Polónia de la Companyia Internacional de Defensa del Bisó, es van anar recuperant de forma mínima el número d'exemplars, que sobre l'any 2011 estava al voltant dels 4.000 en tota Europa. Però aquestes dades lleument esperançadores no són cap garantia de la supervivència del bisó europeu. Primer de tot, perquè l'endogamia de l'espècie provoca una important fragilitat davant de determinades malalties i, en segon lloc, perquè la inconsciència i destructivitat d'alguns dels nostres congèneres no té límits, tal com demostra la mort per enverinament i decapitació recent (setembre de 2016) del mascle alfa de la reserva de Valdeserrillas (València). Aquest bisont és el que havia de portar descendència, a aquesta reserva, que havia estat dos anys fent tràmits per poder acollir a 12 exemplars.


5. Cos del bisont decapitat a Valdeserrillas. ENLLAÇ


divendres, 28 d’abril de 2017

L'orant: pont entre el Cel i la Terra (The praying: Bridge between Heaven and Earth).

En l'entrada d'avui volem destacar una altra de les figures que han estat utilitzades en la simbologia cristiana, però que tenen unes arrels i significats que van molt més enllà. No és una figura gaire coneguda, ja que la seva màxima representació es va donar en l'art paleocristià, és a dir en els primers segles de la nostra era, i quan la religió cristiana esdevenia encara pagana i lluitava per imposar-se al culte politeista romà oficial. Posteriorment, però, es va seguir representant en l'art cristià en diverses figures de sants i santes.

Tot i que no es podrà negar que les representacions cristianes d'aquesta figura tenen connatocions evidents amb alegories de l'Antic i el Nou Testament, podem intuir que en el seu pòsit es conté un missatge que destaca la trascendalitat de la Terra i al paper que té l'esser humà com a intercessor entre Aquesta i l'Univers. 

Possiblement pensereu que aquesta relació que acabo d'establir és molt ambiciosa, o fins i tot mancada de fonaments sòlids, o encara més, que és un brindis al sol, o una idea sorgida d'una ment extremadament fantasiosa. Espero que amb les argumentacions següents, com a mínim us pugui fer dubtar que no és així...

1. L'orant de l'església romànica de Sant Quirze de Pedret (Berguedà). ENLLAÇ


L'orant

Segons estimen els autors, l'orant és una figura popular i universal representada per una persona (dona o home) amb els braços aixecats amb actitud de pregària o oració. Sembla ser que el seu nom prové del llatí orans, amb el sentit de persona que esta pregant. Els seus origens són anteriors al cristianisme; en l'art romà anterior ja trobem representacions diverses d'emperadors i altres personatges, amb un sentit simbòlic pietós, com un missatge de l'obediència que té la figura pública i el seu poble cap els déus. Si voleu consultar amb més profunditat, us deixo aquest enllaç de l'obra de Robin Margaret Jensen, Understanding Early Christian art.  

La raó i la recerca històrica aporten algunes d'aquestes paraules per descriure la figura de l'orant, però anem a complementar-ho amb la visió del poeta, que sovint sol aportar aquell matís que ens pot fer copsar el que realment perviu en les imatges simbòliques de les coses... 
Que és el que percep un dels nostres poetes contemporanis, el solsonès Raül Garrigasait, a partir de contemplar l'Orant de l'ermita romànica de Sant Quirze de Pedret?: 


Jo só el mirall de tot retorn
i la buidor de tota vida.
Sempre llunyà servo el contorn
on temps es fon i Déu m'oblida.
Jo só el mirall de tot retorn.

Jo só de cada instant el terme, 
de cada jorn el primer llim, 
i creixo sols per desfer-me 
dins de l'Etern on tots dormim.
Jo só de cada instant el terme.

Jo só el mirall de tot retorn
i la claror d'hores vençudes, 
i sé el paó que fuig del jorn
vers Ses paraules sempre mudes.
Jo só el mirall de tot retorn.

Dins de la complexitat i profunditat de tot aquest petit poema, que ens és difícil de captar en tota la seva extensió, si que captem algunes idees que es van repetint i que creiem que són dignes de destacar. La figura de l'orant, aquella persona que eleva les mans cap el cel en actitud de pregària, és molt més que un ésser que està demanant o agraïnt els favors de la divinitat o al que ell sent superior. Com a mirall reflexa alló que ve d'adalt i no només ho reflexa, sino que és una part del Tot. Pel fet d'elevar el seu ésser cap el Cel forma així un pont entre els dos mons, o millor dit entre els tres; la Terra, l'Orant i el Cel. El temps per això perd la seva naturalesa o domini, ell esdevé el que flueix en cada instant, fent-se Un amb l'Etern. Finalment, tal com marca la naturalesa de la Deessa Terra, Vida i Mort estan plenament imbricades; el darrer paràgraf així ho contempla entre la claror de les hores vençudes i el paó que fuig del jorn.

Els orants del Pla de Petracós (Alacant)

Si fem un important salt enrera en el temps, podem trobar algun altre exemple que ha estat interpretat també en el mateix sentit, tot i que si l'orant de Sant Quirze de Pedreet ja ens pot resultar una mica estrany, encara ho ha de semblar més per força si l'origen d'aquesta representació la tenim en l'art rupestre macroesquemàtic. Particularment és una de les representacions artístiques que se'm representen més enigmàtiques, suggerents i carregades de força i vigor. 



2. L'orant del Pla de Petracós. ENLLAÇ


L'Índalo


Si hem de buscar la representació més famosa similar a l'orant en la geografia de la Península Ibèrica, possiblement coincidereu amb que el símbol actual de la província d'Almeria reuneix aquesta característica. L'Indalo ha esdevingut gràcies al turisme i al marketing dels souvenirs un element inseparable del llevant meridional peninsular. El trobem representat, de forma massa repetitiva en clauers, enganxines de vehicles, semarretes... Però això no li ha de restar la nostra atenció, ja que possiblement ens trobem davant d'una mostra evident força antiga, d'aquest ésser mediador entre el Cel i la Terra, entre els déus o la Deessa i els éssers humans...




3. Representació del famós Indalo de la Cova de las Colmenas, Almeria, Neolític tardà o Edat del Coure. ENLLAÇ



Evidentment que no podrem conèixer amb seguretat de cap de les maneres el significat exacte del què volia representar el seu autor quan el va pintar fa molts mil·lenis en la paret rupestre del llevant peninsular. Tot el que podem trobar no deixen de ser suposicions. Una d'elles argumenta que és un caçador que està apuntant amb el seu arc a un  ocell que passa volant per sobre d'ell. Altres línies argumenten que ens trobem precisament amb un mediador entre el Cel i la Terra, amb un representant d'algun ésser gairebé diví, i que el seu nom de Indalo prové dels propis ibers com un "Indal eccius", és a dir missatger dels déus. Hi ha qui afirma que el seu nom prové del patró d'Almeria, San Indalecio (cosa que no es contradiu amb l'anterior hipòtesis, ja que com ja hem exposat de forma repetitiva en moltes entrades del nostre blog, el cristianisme converteix i transforma en benefici del seu simbolisme tota l'univers sagrat que troba en el seu camí).


4. Els Indalos a la cara de Conan. ENLLAÇ




El poder del símbol de l'Indalo ha de ser força atraient, perquè fins i tot atraiés al director de la famós film de Conan el Bàrbar (rodat en part a les muntanyes i coves d'Almeria) i el pintés a la cara del protagonista, destacat en color vermell, perquè aquest pogués regressar de la mort...

dilluns, 6 de març de 2017

El so inefable de la caragola de mar (Ineffable sound of conch shell)

De nou hem de tornar a parlar avui sobre algun element provinent de la Mare Terra que ha assumit en moltes cultures i tradicions caràcters màgics i sagrats importants. En aquesta ocasió la seva sacralitat està relacionada amb el seu so. Un so que s'obté al bufar al seu través i que l'ésser humà han utilitzat des de temps immemorials, que es remunten com a mínim al període Magdaleniense (és a dir fa uns tretze mil anys).

Hem volgut atorgar al seu  so el caràcter d'inefable, és a dir d'allò que no es pot definir en paraules, ja que sembla que provingui de les profunditats d'on prové l'estri que el sosté i potser per això ha estat vinculat a moments excepcionals, com són les cerimònies rituals o sagrades, la guerra, els treballs del camp (que estaven associats de forma evident amb la Deessa Terra) i la dansa.

1. Caracola de mar, fotografia de l'autor del blog


La caragola de mar va esdevenir per caràcter propi un instrument sonor o musical molt especial, possiblement entre d'altres coses per provenir d'un animal marí que va deixar d'existir i també pel fet de que des del seu orifici de més grandària sembla escoltar-se el so de les onades, de les que prové... possiblement un estri que té unes capacitats importants per influir en la psicoacústica (com afecten els sons als éssers humans). Una endevinalla mallorquina ens insinua el seu misteri:


"-Vos qui sou un homo entès
i de llest passau la mida,
¿quin és animal que crida
quan te la carn consumida, 
i quan es viu no diu res?

-Jo no som tan innocent 
com vós deveu pensar.
Aqueix animal se fa
per los fondos de la mar:
si el voleu sentir cantar, 
pes cul li heu de dar vent 
com si l'haguéssiu d'inflar"




2. Caracola del periode Magdaleniense, cova de Marsoulas, França. ENLLAÇ


Sigui pel motiu que sigui,  cultures tant llunyanes en el temps i l'espai com van ser els Maies, Inques i Asteques precolombins, els càntabres del nord d'Espanya, els guantxes de les Illes Canàries o els monjos hinduistes, a les illes del Carib i a la illa de Malta, a Japó o a Corea, la caracola va servir per finalitats similars. En alguns d'aquests llocs era només utilitzada amb dues situacions molt especials; per iniciar les cerimònies rituals i per convocar a la guerra. 


3. Horagai japonés.Caragola provista de broquet metàl·lic.  ENLLAÇ

La caragola japonesa o horagai era utilitzada tant pels monjos budistes amb finalitats religioses com pels famosos guerrers feudals (samurais) per donar ordres de combat, de forma similar a la trompeta o corn de guerra.



4. Guerrer samurai tocant el corn de guerra. ENLLAÇ



En el cas català l'ús de les caragoles com a instrument sonor també disposa de força antiguitat. La seva utilització en danses i feines agrícoles no estava renyida amb l'ús que es feia en moments de guerra o en la crida de la gent a armes davant de hostilitats en les antigues viles rurals, com era la crida del sometent.  El nom que rebia la caragola era molt escaient i significatiu: corn marí. Fins i tot un dels exercits no gaire regulars que va tenir molta importància en els segles XVII i XVIII, els Miquelets, portaven com a estri de comunicació entre aquests milicians el corn marí.




5. Recreació històrica de Miquelets valencians amb el corn marí. ENLLAÇ


Altres exemples de caragoles de mar amb finalitats sagrades i màgiques les podem trobar en molts racons de la nostra estimada Terra: 


  • en la cultura pre-incaica de Perú (cultura Chavin): l'any 2001 es van trobar fins a vint caragoles ricament decorades (podeu consultar aquest enllaç, on hi ha un article científic força interessant sobre els estudis sonors que s'han  fet en aquestes caragoles).
  • en els santuaris tibetans, hinduistes i budistes.
  • pels maorís de Nova Zelanda
6. Recreació moderna de maori tocant el corn marí. ENLLAÇ 
  • per nadius de les illes Fiji.
  • en la mitologia clàssica greco- romana associada a criatures i divinitats marines, com foren els tritons, les nereides, el déu Neptú o les sirenes...