EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

divendres, 12 d’octubre de 2018

Sobre llocs de noms de corb (About places with crow's name)

De forma similar a altres vegades avui destacarem un animal, que com en moltes d'altres cultures, pot haver tingut un pes simbòlic important en els nostres avantpassats i que això ha pogut quedar palès de formes diverses encara en l'actualitat. Evidentment, si aquest animal tenia algun caràcter sagrat abans del cristianisme, s'haurà mantingut imbricat i camuflat d'alguna manera. Destacarem algunes Mares de Déu que sorprenen per tenir alguna relació simbòlica i algun que altre sant, fins i tot recorrerem a la toponímia i l'heràldica per reforçar la seva empremta...

1. Corb a Notre Damme de París. Fotografia d'Elaine Freedman.

No iniciarem una interminable llista dels significats diversos que ha tingut el corb des de les cultures asiàtiques a les ameríndies, aspectes ambivalents que sovint tenen caràcter negatiu associat al món dels morts i la putrefacció, però que també ha estat associat curiosament a simbolisme solar o a la seva faceta transformadora i intel·ligent. Sí que ho farem, per poder contextualitzar el sentit sagrat d'aquest animal en les nostres terres, amb els nostres antecedents culturals, tant dels pobles ibers, celtibers, grecs i romans. 

Com a petita introducció he escollit una bona síntesi que ens aporta en Juan Eduardo Cirlot en el seu diccionari de símbols, de l'editorial Labor.

2. Copa de Delfos. Apolo i el seu corb. ENLLAÇ


L'autor ens refereix que pel seu color negre, al corb se l'associa a les idees de principi (nit materna, tenebres primigènies i terra fecundant). Pel seu caràcter aeri, associat al cel, al poder creador i demiúrgic, a les forces espirituals. Pel seu vol, missatger. Per tot això, en molts pobles primitius, el corb apareix investit d'extraordinària significació còsmica. A les cultures clàssiques perd aquesta gegantina valoració, però conserva certs poders místics i se li atribueix un instint especial per predir el futur, el seu grall s'utilitzava especialment en els ritus endevinatoris. En canvi en el simbolisme cristià és al·legoria de la soledat. 

Anem a veure doncs, quins són els possibles antecedents de significats sagrats del corb que poden tenir relació en els nostres antecedents precristians. Pels pobles celtes tinguem present la influència en el nostre substrat dels pobles indoeuropeus en les cultures dels metalls que van arribar a les nostres terres), el corb es va associar a alguns deus i personatges llegendaris com el déu Lugh, el Bran gal·lès o la deessa Morrigan, que apareixia en els camps de batalla envoltada de corbs. En els pobles escandinaus és el poderós déu Odin qui es acompanyat també per corbs en les seves vingudes a les batalles. Per això era una de les principals insígnies dels víkings en les seves banderes i escuts. 

A vegades fins i tot es confon amb les mateixes temibles valquíries, tal com descriu en aquest magnífic text de Martin Ninck, de l'any 1935:

Ella és waelgrimme (ira immortal) com tradueixen les glosses l'anglosaxó waelcyrge (valquiria) amb l'antic nom de la guerra i de la mort (erínia, tisifon, alecte, bellona). Això es correspon perfectament amb el seu aspecte tenebrós en el Cant de la valquíria i amb la seva identificació amb el corb, l'obscur ocell del mal auguri, batejat com walecasiy (el que escull els cadàvers), un terme que coincideix plenament amb walkyrge. En el nort tornem a trobar-nos la figura del corb a Hliod, el coper d'Odí a la Völsungensaga.

1.La cacera salvatge. Peter Nicolai Albo, 1872. ENLLAÇ

En el que ens importa però és si algun corb sagrat ha pogut arribar fins a nosaltres 
fins avui en la nostra cultura. Com hem fet sovint ens deixarem portar per indicis llegendaris i a vegades toponímics. 

Per començar destacarem que el nom del corb apareix sovint a la nostra geografia, destacant la seva força com a símbol i com animal referencial en la nostra estimada Terra. Alguns exemples els trobem en la Vall del Corb, riu Corb, la Roca del Corb, Cingle dels Corbs, Barranc dels Corbs, Mola del Corb, Agulla del Corb, Cala Corbs, Bosc dels Corbs...

2. Mola del Corb (Montserrat), ENLLAÇ


Però també volem destacar altres etimologies que estan més relacionades amb el nostre bloc, i que tenen relació amb la figura de la Deessa, en aquest cas sincretitzades en la imatge de la Mare de Déu. Més casos de possibles cultes animistes que van ser substituïts en el cristianisme per la figura de la Gran Mare en forma de la Verge. De nou recorrerem a l'obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, del gran Joan Amades:

MARE DE DÉU DE CORBERA.- Venerada a Espinalvet. La van trobar uns pastors, en una cova on es van soplujar. També s'arrecerà a dins de la mateixa cova un estol d'ocells i, en arribar-hi un corb, va restar amb les ales esteses, impossibilitat de volar. D'aquest cas va prendre la imatge el qualificatiu de Corbera.
Una altra llegenda diu que uns pastors d'Espinalvet van observar que un corb acudia amb gran insistència en un pedregar, on s'introduïa amb grans i molt estranys xiscles; tractaren d'esbrinar-ne la causa, desapilotaren les pedres i van veure que tapaven la boca d'una cova que guardava la imatge de la Verge, la qual, amb el seu mantell abrigava un niu de corbs. Allí mateix li bastiren un santuari.
La tenen per advocada llenyaters, carboners i altre gent que viu al bosc. El dia de la romeria es lliuraven a danses molt primitives i singulars, al so d'estranyes cançons.

Si heu llegit amb atenció el que Amades ens destaca sobre aquesta Mare de Déu, segur que estareu d'acord en que ens trobem amb una narració sobre una imatge i un temple implantats en substitució d'antics cultes pagans relacionats amb el corb i que fins i tot podien contemplar l'existència d'alguna deïtat tutelar (tal com indica el mantell de la Verge que abrigava el niu de corbs). També es reforça el seu caràcter feréstec i pagà en les danses i cants estranys de la seva romeria...

MARE DE DÉU DE CORBIAC.- Uns pastors del terme de Catllà de Conflent van veure un corb que feia tot de coses estranyes damunt d'una figuera, com si els volgués atreure l'atenció. Van acostar-s'hi, van examinar la figuera i, dins de l'arbre, van trobar una marededéu. La van portar al senyor rector de Santa Maria de Riquer; però aquella marededéu els va fugir de l'església i se'n va tornar, tres vegades seguides, al tronc on l'havien trobada. Davant d'aquella manifestació de la imatge, de preferir viure a l'arbre, més que no a l'església, li van fer una capelleta al costat mateix de la figuera. La gent va donar a la imatge el nom estrany de Corbiac, en record d'haver estat un corb el que la va descobrir als pastors

En aquest cas tenim un doble simbolisme sagrat pagà, ja que a més de coincidir també amb una reminiscència cultual al corb, es destaca un culte a la figuera. Hem de tenir present que hem trobat algun text antic que relata en aquesta zona de la Catalunya Nord (avui francesa) una destrucció sistemàtica de les figueres per eradicar el culte als arbres durant d'Edat Mitjana.

3. Sant Martí del Corb, Les Preses (La Garrotxa, Girona). ENLLAÇ
I per acabar us deixo aquesta impressionant imatge d'un dels meus llocs preferits, en les ermites del Corb a la Garrotxa: l'ermita de Sant Miquel del Corb.

dilluns, 30 de juliol de 2018

Una altra història sobre meteorits cristianitzats, Pilgrimage.( Another history about Christianized meteorites: Pilgrimage)

No és la primera vegada que parlarem sobre antigues pedres sagrades de procedència meteòrica; durant l'any 2016 vam tractar aquest curiós i interessant aspecte com la sorprenent sacralitat universal de les pedres del llamp.  

Si que ho abordarem avui des de una altra perspectiva, en aquest cas més actual i moderna, des de la visió que ens aporta una pel·lícula relativament recent. Parlarem sobre el film Pilgrimage, de l'any 2017, que ha estat titulada en espanyol com "El guardian de la reliquia".

Tot i que és un pel·lícula que ha passat força desapercebuda pel gran públic i per la crítica, per nosaltres té un caràcter especialment interessant en relació al complicat fenomen de la cristianització durant l'Edat Antiga i l'Edat Mitjana dels antics elements pagans que eren considerats sagrats, i que tenien una vinculació evident amb la Deessa Terra. Així queda reflectit en el seu argument, de forma molt similar al que ja vam destacar en una antiga entrada sobre una altra pel·lícula El senyor de la guerra. Tot i que aquest aspecte l'hem d'extreure llegint entre línies...


1. Escena de Pilgrimage (El guardian de la reliquia).

Si ens basem exclusivament en argument de la història que relata el film no podem arribar a cap conclusió sobre aquesta cristianització de pedres paganes sagrades cristianitzades, ni tant sols en les imatges que podeu contemplar sobre el seu tràiler.

De forma breu us direm que Pilgrimage tracta sobre el trasllat d'una antiga relíquia en l'obscura Irlanda de principis del segle XIII. El seus guardes custodis (uns monjos d'un petit monestir irlandès) segueixen les ordres que els hi arriben des de Roma per part d'un monjo de l'Orde del Císter. Ells han estat fins llavors els guardians d'una antiga relíquia cristiana, la pedra amb la que s'afirma que van matar a l'apòstol Matias, al segle I d.C. El Papa ha donat instruccions de portar-la fins a Roma i així poder ajudar a guanyar les Creuades a Terra Santa.


2. Cartell del film. ENLLAÇ




I amb aquest fil argumental es descriu el pelegrinatge per terres irlandeses d'una petita comitiva formada per monjos i tres cavallers, que protegeixen la pedra sagrada, en la violenta realitat medieval: petits exercits feudals amb interessos particulars i tribus encara paganes que segueixen mantenint el culte de l'Antiga Religió. El paper principal de la història recau però, en un seglar aparentment mut, que estava expiant els seus pecats de sang en el monestir i que assumirà realment el rol d'autèntic guardià de la relíquia.




Un cop feta aquesta petita síntesi argumental, a la que caldria afegir una bona dosi de violència i una excel·lent fotografia paisatgística, passarem a descriure allò que realment ens interessa; els detalls sobre els que s'evidencia la cristianització d'una antiga pedra del llamp. Com ja vam relatar en la passada entrada del 2016, les anomenades pedres del llamp, són un fenomen relativament complex a nivell folklòric i cultual i aglutinen pedres de procedència diversa; fòssils animals, destrals paleolítiques i també rocs meteòrics, que durant l'Edat Antiga i l'època medieval van ser considerats com a sagrats en gairebé tot el mon.
3. Meteorit similar a la relíquia de Pilgrimage. ENLLAÇ

De les diverses tipologies, evidentment que la que encaixa a la perfecció amb el seu nom són precisament aquestes últimes, ja que per propi sentit comú és fàcil deduir que els homes i les dones quedaven sorpresos extraordinàriament com després de contemplar la llum i el so dels meteorits que es desintegraven al recórrer l'atmosfera terrestre trobaven en el lloc una pedra estranya que havia caigut dels estels i per tant tenia tot el mèrit de ser anomenada com a pedra del llamp... 
Ja és més agosarat deduir perquè van rebre també aquest nom altres pedres estranyes tals com fòssils de calamars o eriçons, com destrals paleolítiques, però podria ser que es fes per simpatia, es a dir que qualsevol pedra de semblança estranya o sorprenent rebés també aquest nom amb la creença que havien caigut del cel.

Però ara sí, anem a descriure els moments del film en que es ressalta el caràcter astral de l'anomenada relíquia. Tot just en l'inici de la pel·lícula, i amb caràcter introductor, apareix una recreació sobre la suposada lapidació de Sant Matias a la Capadòcia a mitjans del segle I d.C. Deixant de costat que les diverses tradicions que parlen sobre el martiri i  mort d'aquest sant, en cap hem trobat la mort a la Capadòcia (algunes afirmen que va ser a Judea on va ser apedregat i que posteriorment els romans li van tallar el cap), volem destacar que en el paratge desèrtic on es lapidat un dels seus botxins li llença la darrera pedra amb la que culmina l'assassinat. Es aquesta pedra la que apareixerà com a relíquia passats més de 1000 anys, segons la nostra pel·lícula, dins d'una arca daurada.


4. L'arca on al segle XIII es guarda la pedra del llamp. ENLLAÇ


Tot just quan el botxí ha rematat a Sant Matias amb aquesta pedra negra, s'observen uns llampecs en el cel. No sabem fins unes escenes posteriors, mentre els monjos relaten la procedència de la pedra relíquia, que un llamp fulmina totalment al grup de botxins de Sant Matias. Aquest és primer indici argumental de relació entre la relíquia i el seu caràcter astral, però us aportem algun més.

La pedra està custodiada dins d'una arca daurada, per diversos motius. Primer com a element simbòlic que reforça la seva sacralitat, i també la seva cristianització. Aquesta relíquia, com d'altres elements arcans pagans cristianitzats, necessita el reforç dels símbols de la religió cristiana per poder ser tingut com a tal. Ja ho hem referit en diverses entrades, de les que per nosaltres el cas paradigmàtic és la Mare de Déu de Lledó, que conté en el seu interior un ídol neolític mesopotàmic amb coroneta d'or inclosa. Però té també una altra funció important; de protecció pels que la custodien i és precisament aquest punt el que per nosaltres suscita un nou reforç en la nostra idea. La pedra és nociva pels que la vulguin tocar, alguns que ho han volgut fer han acabat morts o malalts. Podem trobar-nos amb una pedra meteòrica amb caràcter radioactiu; tot i que la gran majoria de meteorits no ho són, hi ha casos en que han tingut isòtops radioactius.

Finalment, tal com podeu observar en la imatge número 1, en el transcurs del pelegrinatge, un llamp cau directament sobre l'arca on trobem la pedra relíquia. Quina millor manera de reforçar el seu caràcter d'autèntica pedra del llamp...




dilluns, 11 de juny de 2018

La porta i la ma de la Deessa (The door and the Goddess hand)

Dins dels múltiples aspectes que hem anat destacant respecte al simbolisme de la Deessa, poc hem parlat sobre la relació que aquesta té en els espais de pas. En el nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització hi podem trobar un apartat precisament sobre aquest tema, en el que es reflecteix l'aspecte protector de la Deessa en els punts de traspàs com poden ser portals, ponts o cruïlles de camins. En un parell d'entrades anteriors del nostre bloc ja hi hem parlat, el de Nostra Senyora dels Ponts i en el de Sobre les portes sagrades de la Deessa: els arcs Toriis de Japó. 

Avui tractarem un altre detall interessant que encara trobem en algunes de les portes de les cases de la nostra geografia, d'origen incert i de gran antigor, que permet suposar la influència d'arquetip matern protector, un dels puntals essencials del simbolisme de la Gran Deessa. Parlarem dels picaportes amb forma de ma, coneguts també com a picaportes ma de Fàtima.

Com a punt de partida hem de considerar que la porta, com a tal, psicoanalíticament és un símbol femení que implica tot el significat del forat, del que permet el pas i és, conseqüentment contrari al mur (Diccionari de símbols, Juan Eduardo Cirlot).


1. Picaporta tipus ma de fàtima. Fotografia cedida per Miguel A. Catalán

Per tant, en el punt essencial de traspàs que representa la porta de per sí, podem valorar que la porta principal d'accés a les cases evidentment és la que té aquest significat fonamental, a més ambivalent, ja que per un costat impedeix l'accés del que no es vol (persones, bèsties o malalties ) i s'ofereix l'entrada a qui o al que realment es desitja. Si a més, la casa, també es considerada tradicionalment com element femení (com l'arca el jardí o fins i tot el propi univers) tal com valoren els místics (The Lost Language of Symbolism, Harold Bayley, Londres, 1952), les mans penjades a les portes podrien reforçar encara més el sentit de l'arquetip femení d'ambdós símbols.  



2. Picaporta ma de Fàtima amb fruita, Barcelona. ENLLAÇ


Des de l'Edat Mitjana, com a mínim, trobem instal·lats a les portes de tot tipus d'edificis picaportes metàl·lics que servien per avisar de la presència de persones externes als ocupants de l'interior, tal com tenim avui en dia els nostres timbres elèctrics sonors. Dic com a mínim, ja que de picaportes hi ha constància en temps anteriors, per exemple al Món Antic Romà. El que teniu en la imatge 1 pertany a la porta d'una casa del municipi de Las Labores de San Juan, a la província de Ciudad Real (Castella La Mantxa). Aquests picaportes els trobem encara actualment per molts punts de la geografia de la Península (tant a Espanya com a Portugal) i també pels països del nord d'Àfrica. És coneixen com a picaporta Ma de Fàtima, i se'ls hi reconeix per això un origen islàmic, cosa que donaria força al fet que puguin aparèixer principalment a països del Magreb i a la Península Ibèrica. En els països àrabs se la coneix també com Hamsa, Jamsa o Khamsa, i se li atribueix un caràcter protector. Hi ha diverses  llegendes que parlen sobre l'origen del nom d'aquesta ma, totes giren sobre algun motiu sobre la figura de la filla del profeta Mahoma, però de la mateixa manera que passa sobre multitud de símbols pagans cristianitzats (dels que hem parlat de forma més que reiterada en el nostre blog) de ben segur que amaguen algun altre sentit sagrat anterior a l'aparició de la religió monoteista... 


3. Porta magribí amb la ma de Fàtima o Hamsa. ENLLAÇ


Hem de tenir present que de la mateixa manera que la ma de Fàtima és la més coneguda i estesa, aquest mateix símbol femení protector va ser utilitzat també per les altres dues religions monoteistes principals: pels cristians siris i europeus que van utilitzar durant l'Edat Mitjana una altra coneguda com la Ma de Maria i que protegia sobretot a les dones del mal d'ull, per augmentar la seva fertilitat i protegir a les embarassades, o bé la Ma de Myriam per la comunitat jueva (Le main apotropaïque et la nébuleuse des signes, Jean-Loïc Le Quellec).



4. Article judaic de ma amb bendicions amb jueu. ENLLAÇ

I quina ma sagrada o divina podria existir abans de l'aparició de la religió musulmana? Quina ma divina femenina podríem trobar en la zona del Magrib, on actualment està tant estesa la ma de Fàtima protectora i des de la que possiblement s'hauria estès a la Península Ibèrica i fins i tot a alguns altres països de la mar Mediterrània?...

Tot i que serà impossible de demostrar històricament, no és una altra divinitat que la gran deessa Tanit o Tinit, la deessa mare púnica coneguda en tot el nord d'Àfrica a través de l'expansió dels fenicis, que establia colònies a gran part de la costa mediterrània, fins i tot més enllà de les conegudes columnes d'Hèrcules. Posteriorment amb l'establiment de Cartago. Els seus símbols eren fonamentalment el creixent lunar i l'estel, que perduren precisament com emblema en el món islàmic (ens permet suposar la gran importància que tindria en els pobles "islamitzats" durant els principis de l'Edat Mitjana). Tànit, entre d'altres era Deessa Mare i també protectora de les dones, la qual cosa permet establir bons paral·lelismes amb l'origen de les mans protectores de portes...


5. Figura de ceràmica de la deessa púnica Tànit, necròpolis Puig de Molins, Eivissa.  ENLLAÇ