EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dijous, 7 de desembre de 2017

Quan la Deessa guiava als homes: la Capella d'en Marcús (Barcelona). (When the Goddess guided the men: the Chapel of Marcús. Barcelona)

Tal com ja vaig explicar en la meva tesina La Deessa en el Món clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la Mare de Déu va recollir i continuar el culte a les antigues deesses, principalment a la figura de la Deessa Mare i els cultes a la Terra. Avui parlarem de nou d'un dels exemples que podem encara trobar, i que es mantenen en aquest cas gràcies a obres arquitectòniques, escultures i tradicions.

En la tesina que us acabo de comentar, hi ha una exhaustiva comparació dels diversos àmbits temàtics que la figura de la Mare de Déu va poder englobar, ajudada per la seva identificació amb l'antiga Deessa Mare que comprenia tots els aspectes vitals de la humanitat. En successives entrades del nostre blog que ja hem anat desgranant com gràcies a Ella molts d'ells van continuar tenint matisos de sacralitat, tals com la fertilitat, l'aigua, els cereals, la Lluna, els animals, les coves, les muntanyes... En poques ocasions, però,  hem destacat encara com la Mare de Déu va mantenir també aspectes simbòlics vitals que no estan identificats parcialment amb elements naturals de la Deessa Terra. En un extens apartat del treball parlem sobre molts dels símbols relacionats amb aspectes vitals humans de camí i de traspàs. Un d'ells és el de la Deessa com a Guia, del que la Capella d'en Marcús de Barcelona és un exemple únic i singular.





1. Capella d'en Marcús, al bell mig del casc antic de la ciutat de Barcelona. ENLLAÇ


Tal com podeu observar a la imatge, aquesta petita capella romànica situada al costat de la Plaça d'en Marcús, a la part més antiga de la turística ciutat de Barcelona, passa força desaparcebuda. Tenim la sort de conservar-la, encara que urbanísticament sigui injustament maltractada. Podeu veure com està literalment encaixada entre edificis més moderns i, a més, diversos elements urbans (com són senyals de trànsit o papereres) estan enganxats de forma ofensiva a les seves antigues pedres. El desconeixement i la ignorància són sovint aliats de la destrucció del nostre patrimoni...




2. Segell de correus espanyol amb la capella. ENLLAÇ
Costa d'imaginar que aquesta humil joia del romànic fos el punt de partida dels primers correus privats que van existir a l'Europa medieval. Costa imaginar que els troters (aquest era el nom que rebien els valents missatgers que anaven a cavall, membres de la Confraria de Correus i Troters) , es presentessin davant de la mateixa porta que observeu en la fotografia, perquè el capellà els beneís abans de partir cap a punts llunyans i que al passar per davant de la imatge de la Verge de la Guia, que està col·locada en el porticó lateral enreixat de la façana dreta, fessin espategar els seus fuets per demanar la protecció de la Mare de Déu de la Guia, per mostrar el seu reconeixement com a Senyora del Camí i també per saludar-la com a Patrona.




La capella va ser construida al segle XII gràcies a Bernat Marcús, burgés i comerciant barcelonès, que es va enriquir amb el transport de mercaderies i els traginers. Per això va dedicar el petit temple a l'advocació de la Mare de Déu de la Guia, patrona de viatgers, comerciants i traginers. Es va aixecar al costat de l'antiga via romana, que unia la Península Ibèrica amb Europa, a l'antic camí de França que sortia de la vella Barcino. 
Pel seu punt estratègic per l'acollida de pelegrins a l'entrada oriental de la ciutat comtal emmurallada, així com el fet d'estar en la cruïlla de camins importants que hi partien i arribaven a segle XIV va esdevenir el punt de partida de la primera ruta de correus d'Europa, d'aquí la gran importància històrica que ostenta, i que motiva la seva representació en el segell de correus espanyol que podeu contemplar a la imatge 2.

D'aquesta forma, tal com els antics caminants i peregrins s'encomanaven a la Deessa i als déus en els temples i pedrons que hi havia a les cruïlles de camins, els traginers i troters medievals ho continuaven fent a la Mare de Déu de la Guia de la Capella d'en Marcús. 
Però aquesta imatge no va ser la única que va tenir aquesta advocació i que era cridada per afavorir la bona sort en els viatges i camins, abaix podeu observar la imatge de la Mare de Déu de la Guia, de Manresa. Un dels elements distintius era l'estrella, similar a la que les llegendes diuen que van guiar als Reis Mags d'Orient. En aquesta representació força interessant es poden distingir diversos símbols relacionats amb els viatges i transports: els caminants, el pont sobre el riu i fins i tot un ferrocarril. La 


3. Mare de Déu de la Guia, Manresa. ENLLAÇ




La llegenda de la capella de Marcús i l'obra l'Alquimista, de Paulo Coelho



Es difícil de poder creure que la capella de Marcús, a part de ser el punt de partida de la primera confraria de correus d'Europa hagués pogut inspirar una de les obres iteraries sobre viatges d'iniciats i guies espirituals més famosa i editada del món contemporani... 

Existeix una llegenda, que apareix en un antic llibre, que diu que en Bernat Marcús no va construir la capella de la Mare de Déu de la Guia gràcies als diners del comerç si no gràcies a un somni i un viatge. En un somni una veu angelical el va indicar que anés fins al pont de Narbona (França) on trobaria un tresor. En Marcús, tot i que no ho tenia gaire clar va emprendre el viatge i quan va arribar a pont, no va trobar res de res...però un home que el va veure divagant constantment pel pont i li va preguntar que estava fent, i en Marcús li va explicar la raó; que en un somni li havien dit que allà trobaria un tresor. Llavors l'home va contestar: "si jo hagués de fer cas dels somnis, hauria d'haver anat a casa d'un tal Marcús, que a sota de les escales hi ha enterrat un tresor... això son ximpleries!"  I en Marcús, evidentment, va tornar accelerat fins a casa seva on realment va trobar un tresor enterrat sota les escales. Amb aquest tresor va construir la capella i un petit hospital per pelegrins.
4. Portada de l'obra. ENLLAÇ


Els qui heu llegut la famosa obra de Paulo Coelho suposo que us sonarà aquesta història, si enlloc d'un pont i una casa ho substituïu per unes piràmides i una ermita en runes...

No seria gens estrany que aquesta llegenda hagués inspirat al famós escriptor brasileny, ja que consta en un llibre medieval escrit l'any 1190 per un jueu barceloní, Josep Ben Meir Ibn Sabara. Aquesta obra recull llegendes, contes i poemes i està titulada com Llibre dels entreteniments o Llibre dels ensenyaments delectables. Està escrita per tant a finals del mateix segle en que es va construir la capella.

No podem evitar pensar que aquesta capella i la seva imatge guia han de tenir quelcom d'especial....

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Els hórreos gallecs: una mostra més de la sacralitat dels cereals

No serà aquesta la primera vegada que parlarem sobre la importància transcendental dels cereals, un dels fruits més vitals de la Deessa Terra per la humanitat. La seva domesticació marca precisament el pas del Paleolític al Neolític, i és malauradament encara avui en dia, el suport alimentari bàsic de molts milions de persones que en moltes parts del món lluiten encara per la seva subsistència diària. 

En diverses entrades anteriors ja hem parlat sobre les antigues deesses mare associades als cereals, com ho són les clàssiques Ceres i Demeter, o la mesopotàmica Ninkasi. Hem destacat altres aspectes menys coneguts com són els temples cristians aixecats sobre sitges de cereals, la importància de la cervesa pels pobles neolítics europeus abans del cristianisme o bé la relació entre la Mare de Déu d'Agost i la mort de les espigues de cereal...

Totes aquestes entrades tenen  el denominador comú de ressaltar que els nostres avantpassats rurals assumien un caràcter sagrat o diví a les llavors cerealístiques que naixien, creixien i morien per poder mantenir les seves comunitats, i que formaven part de la Gran Mare Terra. Els cereals eren el millor exemple simbòlic del cicle etern de mort i resurrecció, que havia de ser heretat amb la nova religió cristiana i que es mantenia de forma evident en la cerimònia més important del culte cristià: la eucaristia, en que Crist pren la forma de l'hòstia de cereal que ha de ser consumit. 

Avui tractarem d'una particular manera de poder intuir una de tantes mostres paganes que s'han anat mantenint en el temps. Ens fixarem en alguns hórreos; els magatzems per guardar cereals i altres aliments, que conservem simbologia que permet remuntar-nos abans de l'arribada del cristianisme, i que trobem sobretot a Galícia i Astúries. Com es pot observar en la fotografia inferior, alguns d'ells contenen símbols en els seus adornaments que traspuen sacralitat. 

Els hórreos, per qui consulta aquestes entrades sense conèixer la gran riquesa cultural de Galícia són aquests graners que permeten emmagatzemar els cereals (des del segle XVII sobre tot el blat de moro, però anteriorment el blat ) aïllant-los del terra a partir de columnes, per tal que els ratolins i altres bestioles no hi puguin arribar. Permeten el pas de l'aire per afavorir que els cereals puguin madurar. 

1. Hórreo gallec que simula ser un temple cristià. Fotografia de l'autor del bloc.

La interpretació sobre aquests adornaments màgics o religiosos dels hórreos pot ser com sempre diversa, però evidentment que no podem assumir una funció purament ornamental o plàstica. Podem interpretar que gaudeixen d'una funció com a mínim profilàctica, és a dir de protecció sobre el contingut d'aquests curiosos magatzems cerealístics: protecció que podria incloure els atacs de les malalties, els animals o els efectes meteorològics com llamps o tempestes. També podem entendre una funció que assegura la fertilitat de la Terra, els conreus o els mateixos cereals emmagatzemats, ja que sembla ser que amb anterioritat els hórreos celtes podien contenir adornaments fins i tot fàlics...

2. Adornament d'un hórreo en forma fàlica. ENLLAÇ 

Sembla ser que els mateixos vilatans reconeixen a la seva manera la funció preventiva d'aquests adornaments, al dir que tenen una funció protectora contra els llamps, el dimoni o les meigues (bruixes). En algun cas fins i tot trobem també l'adornament en forma del mateix blat de moro, el que li reconeix una doble simbologia, fàlica i sacra respecte al cereal.

3. Adornament en forma de panotxa. ENLLAÇ



dilluns, 18 de setembre de 2017

El riu Ebre i la Deessa Terra (The Ebro river and the Earth Goddess)

L'aigua i la Deessa Terra estan lligades des de temps prehistòrics. L'aigua es vincula clarament amb la fertilitat de la terra, amb la seva capacitat de desintegrar i dissoldre les coses, amb el renaixement i la nova vida o amb la possibilitat de rentar i netejar allò que és o està brut. Ja hem exposat en diverses entrades del nostre bloc la sacralitat de l'aigua en diversos llocs i cultures; des de temples prehistòrics de Sardenya, a la cultura prehispànica Nazca de Perú, com també la seva relació sagrada amb coves (el Ventre de la Terra)  i serps...
Poc però hem parlat de la sacralitat que han tingut sempre en tot el món  els rius,  les grans venes o arteries de la Mare Terra. Per fer una petita introducció escollirem un paràgraf de Mircea Eliade, de la seva obra Ferrers i alquimistes:

"Els rius sagrats de Mesopotàmia tenien la seva font, segons es deia, en l'òrgan generador de la Gran Deessa. Les fonts dels rius eren considerades, així, com la vagina de la Terra. En babiloni el terme pû significa a la vegada "vagina" i "font d'un riu". El sumeri buru significa "vagina" i "riu". El terme babiloni nagbu, "font", està emparentat amb l'hebreu neqebâ, "famella". En aquest mateix idioma la paraula "pou" s'utilitza també amb el significat de "dona", "esposa". El vocable egipci bi significa "úter" al mateix temps que "galeria de mina".


En el nostre territori el riu Ebre havia de ser per descomptat un corrent d'aigua evidentment sagrat, ja que permetia la vida dels nostres avantpassats, en les formes més directes com podien ser amb l'obtenció dels aliments fluvials i com a mitjà molt important de comunicació i transport. Com altres rius de grans civilitzacions que tenien caràcter diví, l'Ebre no podia ser diferent. El Ganges, per posar un exemple, es considerat la personificació de la deessa Ganga, que segons diuen, va descendre a la Terra. L'origen celestial del Ganges sacralitza les seves aigües en tant essència de la deessa -o energia femenina-coneguda com shakti. Però, podem trobar actualment algun indici que ens faci pensar que antigament l'Ebre era considerat com un ésser diví o com una manifestació o representació de la Deessa Terra?



1. El riu Ebre pel seu pas a Miravet (Tarragona). A dalt de tot les restes del castell de l'orde dels Templers. ENLLAÇ 

Una de les maneres en les que podem deduir que el riu Ebre era sagrat pels antics pobladors de la Península Ibèrica és assumir l'argument que hem repetit en moltíssimes de les nostres entrades, i que exposem de forma àmplia en el nostre estudi La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització. No és altre que la figura de la Mare de Déu va ser la millor forma que va tenir la Església Catòlica per poder substituir els antics cultes pagans que adoraven els múltiples aspecte de la Gran Mare Terra. 

Com ja hem explicat també sovint, el mètode més efectiu van ser les aparicions de Verges trobades en aquells llocs que eren considerats sagrats, i que a Catalunya es conten per més de set-centes imatges. D'aquestes set-centes, a partir del llibre de Joan Amades, Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, hi ha a prop de 90 que van aparèixer en punts d'aigua: fonts, rius, mar, pous...

A continuació fem una petita relació de les que segons les llegendes van aparèixer en el riu Ebre:


  • Mare de Déu de Benifallet: Una de les tradicions afirma que aquesta imatge baixava Ebre avall (sense que es digui d'on venia) i uns pescadors la van pescar i la portaren al seu poble. Per aquesta raó, la tenien per advocada els pescadors de la Ribera de l'Ebre.
  • Mare de Déu de Buda: Venerada a la illa d'aquest nom, situada a la desembocadura del riu Ebre. Es coneix també com a Mare de Déu dels Socors. Les ones la van llençar a la platja, on la recolliren uns pescadors. Se la invoca contra la pirateria, i també ho és per a tenir bona pesca i contra els perills del mar.
  • Mare de Déu dels Desemparats: Venerada a la illeta de Buda, a la desembocadura de l'Ebre. Uns mariners, perduts per la mar i sense esperança de salvació, van veure lluir una llumeta que va orientar-los i van girar proa vers la llumeta. Mentre s'hi anaven acostant, la fúria del mar anava amainant, fins que van arribar amb tota felicitat a la illa de Buda. I, en desembarcar, van veure que la claroreta que els havia servit de far era una imatge de la Mare de Déu, que irradiava una llum salvadora. Allà mateix li van aixecar una capelleta.


2. Illa de Buda, al Delte de l'Ebre, on les tradicions atestigüen diverses aparicions marianes. ENLLAÇ


  • Mare de Déu de Flix: Pujava aigües amunt de l'Ebre, i la van recollir uns pescadors.
        Tal com podeu observar en les dues imatge següents, tot i que la tradició afirma           que va ser trobada en el riu, actualment cristianitza una antiga cova que amb               tota probabilitat ja havia de ser sagrada molt abans de l'aparició del cristianisme.          Tornem a trobar en un mateix recorregut simbòlic l'aigua i la cova.






3. Ermita de la Verge del Remei de Flix, on es conserva la imatge que pujava per l'Ebre. ENLLAÇ

4. Imatge de la Verge del Remei de Flix, sota la roca de la cova. ENLLAÇ

  • Mare de Déu de Palau (Tortosa): Venerada a la catedral de Tortosa. Pujava contracorrent per l'Ebre i uns pescadors la van recollir.

Tal com podem comprovar en aquestes tradicions sobre Mares de Déu trobades en el riu Ebre, tenim una clara coincidència en totes elles sobre la protecció d'aquestes imatges vers pescadors i mariners. Una relació que ens pot indicar, amb força seguretat, la protecció del geni diví del riu sobre les gents que viuen gràcies a ell. No podem obviar que els rius eren considerats sagrats per grecs i romans, i que en les religions preromanes d'Hispania existia un déu aquàtic anomenat Iber (Diccionario de las religiones prerromanas de Hispania. Jose Maria Blazquez, Ediciones Istmo).

Per altra banda no podem ignorar el simbolisme estret entre les diverses Mares de Déu importants que hi ha en el llarg recorregut del riu Ebre a través de la Península Ibèrica i que queden palesos en el Muntell de les Verges, precisament en el punt més elevat del Delte de l'Ebre (una duna d'uns 4 metres d'alçada)  i, curiosament, just en el punt inici del màgic Camí de Sant Jaume en les terres on l'Ebre es fon amb la Mediterrània. Desconeixem si els creadors d'aquest monument són conscients de la relació entre la Deessa i el riu, però evidentment que han d'haver profundes connotacions que han condicionat a decisió d'aixecar aquest Muntell de les Verges... A més des d'aquest punt es pot observar la illa de Buda, que tal com hem pogut comprovar té constància de l'aparició de diverses Mares de Déu, el que podria indicar que tingués alguna connotació sagrada anterior important precristiana.



5. Muntell de les Verges, al Delta de l'Ebre. Fotografia de l'autor del bloc.


En aquest monument hi trobàvem anteriorment  representacions de les diverses Mares de Déu, com a Senyores del riu Ebre pel seu pas per quatre de les diverses Comunitats Autònomes: la de Valvanera (la Rioja), Santa Anna i la Verge (la Ribera Navarra), la del Pilar (Aragó) i la de la Cinta (Catalunya). Però alguns brètols van destrossar les imatges. A partir d'això es van aixecar set columnes més altes amb diverses representacions marianes, representant a totes les comunitats autònomes per on serpenteja:

Verge de Montesclaros (Cantàbria), Verge de la Penya de França (Castella i Lleó), Verge Valvanera (La Rioja), Verge d'Arantzazu (País Vasc), Santa Maria la Real (Navarra), Verge del Pilar (Saragossa) i Verge de l'Assumpció (Catalunya).