EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dimarts, 2 de gener de 2018

Savassona

Amb l'entrada d'aquest nou any 2018 i amb la força que ens aporta la celebració d'aquest Dies Natalis Solis Invictis, volem destacar un paratge del que injustament encara no hem parlat. Diem injustament perquè precisament és un dels llocs que més inspiren l'esperit d'aquest blog, lloc paradigmàtic de per sí en el que es percep de forma intensa l'influx de la Terra i les mostres de que pels nostres antecessors el consideraven com un indret altament sagrat o, si més no, especialment tel·lúric.



1. Ermita preromànica de St. Feliuet de Savassona, Tavèrnoles, Barcelona. Foto de l'autor del bloc


Malauradament no us podrem aportar cap document escrit que determini amb certesa la hipòtesi de que ens trobem amb un lloc sagrat en les diverses èpoques (que en aquest cop i com passa sovint en aquests indrets especials) i que la seva sacralitat es manté des de temps immemorials: com a mínim des del Neolític fins a l'Edat Mitjana. Però si que podem afirmar de que trobem molts indicis de que ens permeten suposar que les dones i homes que van anar vivint i morint pels voltants de les pedres i arbres de Savassona sentien alguna cosa especial en aquells racons de la comarca d'Osona, que anava més enllà del que es considera com a profà.


2. Escales o rampa d'accés al turó de Sant Feliu de Savassona. Foto de l'autor del bloc.






Les escales que condueixen fins a dalt del turó de Savassona són per nosaltres un dels punts més especials d'aquest indret. Tal com podeu observar costa de distingir els graons tallats a la pedra viva. El desgast i la molsa que sovint hi creix els donen una aparença totalment natural que ens fan fins i tot dubtar de si van ser realment treballades per l'home en el sol petri o si va ser la pròpia Natura la que els hi va donar aquestes formes.

















Una de les peces més enigmàtiques i emblemàtiques d'aquest conjunt és, sense cap mena de dubte, la Pedra de les Bruixes. Com hem argumentat en diverses ocasions, els noms populars sovint ens poden aportar una informació valuosa, que tal com passa també en les llegendes i tradicions, pot incloure elements fantàstics barrejats amb apunts històrics  reals. En aquest cas no hem pogut o sabut trobar el perquè rep aquest nom el megàlit famós de Savassona, però si que sabem amb seguretat és que els símbols inscrits són de gran antiguitat, i que per la zona s'hi han trobat alguns enterraments neolítics.  


2. Pedra de les Bruixes abans de la seva recent restauració. Fotografia de l'autor del bloc

Ens  trobem sense cap mena de dubte amb un megàlit amb caràcter sagrat de gran antigor, que molt possiblement encara era tingut com a tal en els segles medievals. Si que tenim constància de que a zones properes de la comarca, ja en edat moderna i concretament a les primeres dècades del segle XVII va succeir un dels fenomens més ignominiosos de la nostra cultura: la caça de bruixes. De la zona de Tavertet provenien algunes de les pobres dones que van ser torturades i executades a la forca per haver mantingut tracte amb el Diable. Un dels principals perseguidors de bruixes era precisament el baró de Savassona, i en el seu castell de Savassona (que es troba a molt poca distància del turó) es van torturar, empresonar i matar alguna d'aquestes presumptes bruixes, durant l'any 1619. No tenim constància de que alguna de les dones que van ser torturades fes referència a aquesta pedra com lloc on es trobaven amb el Diable, però podem estar segurs de que els seus símbols mistèrics van despertar la creença que les bruixes li tenien una predilecció especial. També hem de valorar seriosament que algunes de les creus que hi ha podrien haver estat insculpides en l'època medieval amb un sentit cristianitzador a una roca que era tinguda encara com a sagrada i a la que s'oferien ofrenes o libacions, tal com trobem en nombroses ocasions.

3. Pedra dels Sacrificis. Fotografia de l'autor del bloc


Una altra roca, en aquest cas de grans dimensions, també amb caràcter màgic i sagrat és la Pedra dels Sacrificis. Al seu aspecte únic i impactant li hem de sumar que en la seva base es va trobar un dels enterraments neolítics dels voltants, datat als voltants del 2300 a.C. Les marques profundes horitzontals van fer suposar popularment que era servien per conduir la sang de les víctimes que eren sacrificades al seu damunt, com que les bruixes es reunien al seu voltant per realitzar els seus aquelarres.  



dijous, 7 de desembre de 2017

Quan la Deessa guiava als homes: la Capella d'en Marcús (Barcelona). (When the Goddess guided the men: the Chapel of Marcús. Barcelona)

Tal com ja vaig explicar en la meva tesina La Deessa en el Món clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la Mare de Déu va recollir i continuar el culte a les antigues deesses, principalment a la figura de la Deessa Mare i els cultes a la Terra. Avui parlarem de nou d'un dels exemples que podem encara trobar, i que es mantenen en aquest cas gràcies a obres arquitectòniques, escultures i tradicions.

En la tesina que us acabo de comentar, hi ha una exhaustiva comparació dels diversos àmbits temàtics que la figura de la Mare de Déu va poder englobar, ajudada per la seva identificació amb l'antiga Deessa Mare que comprenia tots els aspectes vitals de la humanitat. En successives entrades del nostre blog que ja hem anat desgranant com gràcies a Ella molts d'ells van continuar tenint matisos de sacralitat, tals com la fertilitat, l'aigua, els cereals, la Lluna, els animals, les coves, les muntanyes... En poques ocasions, però,  hem destacat encara com la Mare de Déu va mantenir també aspectes simbòlics vitals que no estan identificats parcialment amb elements naturals de la Deessa Terra. En un extens apartat del treball parlem sobre molts dels símbols relacionats amb aspectes vitals humans de camí i de traspàs. Un d'ells és el de la Deessa com a Guia, del que la Capella d'en Marcús de Barcelona és un exemple únic i singular.





1. Capella d'en Marcús, al bell mig del casc antic de la ciutat de Barcelona. ENLLAÇ


Tal com podeu observar a la imatge, aquesta petita capella romànica situada al costat de la Plaça d'en Marcús, a la part més antiga de la turística ciutat de Barcelona, passa força desaparcebuda. Tenim la sort de conservar-la, encara que urbanísticament sigui injustament maltractada. Podeu veure com està literalment encaixada entre edificis més moderns i, a més, diversos elements urbans (com són senyals de trànsit o papereres) estan enganxats de forma ofensiva a les seves antigues pedres. El desconeixement i la ignorància són sovint aliats de la destrucció del nostre patrimoni...




2. Segell de correus espanyol amb la capella. ENLLAÇ
Costa d'imaginar que aquesta humil joia del romànic fos el punt de partida dels primers correus privats que van existir a l'Europa medieval. Costa imaginar que els troters (aquest era el nom que rebien els valents missatgers que anaven a cavall, membres de la Confraria de Correus i Troters) , es presentessin davant de la mateixa porta que observeu en la fotografia, perquè el capellà els beneís abans de partir cap a punts llunyans i que al passar per davant de la imatge de la Verge de la Guia, que està col·locada en el porticó lateral enreixat de la façana dreta, fessin espategar els seus fuets per demanar la protecció de la Mare de Déu de la Guia, per mostrar el seu reconeixement com a Senyora del Camí i també per saludar-la com a Patrona.




La capella va ser construida al segle XII gràcies a Bernat Marcús, burgés i comerciant barcelonès, que es va enriquir amb el transport de mercaderies i els traginers. Per això va dedicar el petit temple a l'advocació de la Mare de Déu de la Guia, patrona de viatgers, comerciants i traginers. Es va aixecar al costat de l'antiga via romana, que unia la Península Ibèrica amb Europa, a l'antic camí de França que sortia de la vella Barcino. 
Pel seu punt estratègic per l'acollida de pelegrins a l'entrada oriental de la ciutat comtal emmurallada, així com el fet d'estar en la cruïlla de camins importants que hi partien i arribaven a segle XIV va esdevenir el punt de partida de la primera ruta de correus d'Europa, d'aquí la gran importància històrica que ostenta, i que motiva la seva representació en el segell de correus espanyol que podeu contemplar a la imatge 2.

D'aquesta forma, tal com els antics caminants i peregrins s'encomanaven a la Deessa i als déus en els temples i pedrons que hi havia a les cruïlles de camins, els traginers i troters medievals ho continuaven fent a la Mare de Déu de la Guia de la Capella d'en Marcús. 
Però aquesta imatge no va ser la única que va tenir aquesta advocació i que era cridada per afavorir la bona sort en els viatges i camins, abaix podeu observar la imatge de la Mare de Déu de la Guia, de Manresa. Un dels elements distintius era l'estrella, similar a la que les llegendes diuen que van guiar als Reis Mags d'Orient. En aquesta representació força interessant es poden distingir diversos símbols relacionats amb els viatges i transports: els caminants, el pont sobre el riu i fins i tot un ferrocarril. La 


3. Mare de Déu de la Guia, Manresa. ENLLAÇ




La llegenda de la capella de Marcús i l'obra l'Alquimista, de Paulo Coelho



Es difícil de poder creure que la capella de Marcús, a part de ser el punt de partida de la primera confraria de correus d'Europa hagués pogut inspirar una de les obres iteraries sobre viatges d'iniciats i guies espirituals més famosa i editada del món contemporani... 

Existeix una llegenda, que apareix en un antic llibre, que diu que en Bernat Marcús no va construir la capella de la Mare de Déu de la Guia gràcies als diners del comerç si no gràcies a un somni i un viatge. En un somni una veu angelical el va indicar que anés fins al pont de Narbona (França) on trobaria un tresor. En Marcús, tot i que no ho tenia gaire clar va emprendre el viatge i quan va arribar a pont, no va trobar res de res...però un home que el va veure divagant constantment pel pont i li va preguntar que estava fent, i en Marcús li va explicar la raó; que en un somni li havien dit que allà trobaria un tresor. Llavors l'home va contestar: "si jo hagués de fer cas dels somnis, hauria d'haver anat a casa d'un tal Marcús, que a sota de les escales hi ha enterrat un tresor... això son ximpleries!"  I en Marcús, evidentment, va tornar accelerat fins a casa seva on realment va trobar un tresor enterrat sota les escales. Amb aquest tresor va construir la capella i un petit hospital per pelegrins.
4. Portada de l'obra. ENLLAÇ


Els qui heu llegut la famosa obra de Paulo Coelho suposo que us sonarà aquesta història, si enlloc d'un pont i una casa ho substituïu per unes piràmides i una ermita en runes...

No seria gens estrany que aquesta llegenda hagués inspirat al famós escriptor brasileny, ja que consta en un llibre medieval escrit l'any 1190 per un jueu barceloní, Josep Ben Meir Ibn Sabara. Aquesta obra recull llegendes, contes i poemes i està titulada com Llibre dels entreteniments o Llibre dels ensenyaments delectables. Està escrita per tant a finals del mateix segle en que es va construir la capella.

No podem evitar pensar que aquesta capella i la seva imatge guia han de tenir quelcom d'especial....

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Els hórreos gallecs: una mostra més de la sacralitat dels cereals

No serà aquesta la primera vegada que parlarem sobre la importància transcendental dels cereals, un dels fruits més vitals de la Deessa Terra per la humanitat. La seva domesticació marca precisament el pas del Paleolític al Neolític, i és malauradament encara avui en dia, el suport alimentari bàsic de molts milions de persones que en moltes parts del món lluiten encara per la seva subsistència diària. 

En diverses entrades anteriors ja hem parlat sobre les antigues deesses mare associades als cereals, com ho són les clàssiques Ceres i Demeter, o la mesopotàmica Ninkasi. Hem destacat altres aspectes menys coneguts com són els temples cristians aixecats sobre sitges de cereals, la importància de la cervesa pels pobles neolítics europeus abans del cristianisme o bé la relació entre la Mare de Déu d'Agost i la mort de les espigues de cereal...

Totes aquestes entrades tenen  el denominador comú de ressaltar que els nostres avantpassats rurals assumien un caràcter sagrat o diví a les llavors cerealístiques que naixien, creixien i morien per poder mantenir les seves comunitats, i que formaven part de la Gran Mare Terra. Els cereals eren el millor exemple simbòlic del cicle etern de mort i resurrecció, que havia de ser heretat amb la nova religió cristiana i que es mantenia de forma evident en la cerimònia més important del culte cristià: la eucaristia, en que Crist pren la forma de l'hòstia de cereal que ha de ser consumit. 

Avui tractarem d'una particular manera de poder intuir una de tantes mostres paganes que s'han anat mantenint en el temps. Ens fixarem en alguns hórreos; els magatzems per guardar cereals i altres aliments, que conservem simbologia que permet remuntar-nos abans de l'arribada del cristianisme, i que trobem sobretot a Galícia i Astúries. Com es pot observar en la fotografia inferior, alguns d'ells contenen símbols en els seus adornaments que traspuen sacralitat. 

Els hórreos, per qui consulta aquestes entrades sense conèixer la gran riquesa cultural de Galícia són aquests graners que permeten emmagatzemar els cereals (des del segle XVII sobre tot el blat de moro, però anteriorment el blat ) aïllant-los del terra a partir de columnes, per tal que els ratolins i altres bestioles no hi puguin arribar. Permeten el pas de l'aire per afavorir que els cereals puguin madurar. 

1. Hórreo gallec que simula ser un temple cristià. Fotografia de l'autor del bloc.

La interpretació sobre aquests adornaments màgics o religiosos dels hórreos pot ser com sempre diversa, però evidentment que no podem assumir una funció purament ornamental o plàstica. Podem interpretar que gaudeixen d'una funció com a mínim profilàctica, és a dir de protecció sobre el contingut d'aquests curiosos magatzems cerealístics: protecció que podria incloure els atacs de les malalties, els animals o els efectes meteorològics com llamps o tempestes. També podem entendre una funció que assegura la fertilitat de la Terra, els conreus o els mateixos cereals emmagatzemats, ja que sembla ser que amb anterioritat els hórreos celtes podien contenir adornaments fins i tot fàlics...

2. Adornament d'un hórreo en forma fàlica. ENLLAÇ 

Sembla ser que els mateixos vilatans reconeixen a la seva manera la funció preventiva d'aquests adornaments, al dir que tenen una funció protectora contra els llamps, el dimoni o les meigues (bruixes). En algun cas fins i tot trobem també l'adornament en forma del mateix blat de moro, el que li reconeix una doble simbologia, fàlica i sacra respecte al cereal.

3. Adornament en forma de panotxa. ENLLAÇ