EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dilluns, 11 de juny de 2018

La porta i la ma de la Deessa (The door and the Goddess hand)

Dins dels múltiples aspectes que hem anat destacant respecte al simbolisme de la Deessa, poc hem parlat sobre la relació que aquesta té en els espais de pas. En el nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització hi podem trobar un apartat precisament sobre aquest tema, en el que es reflecteix l'aspecte protector de la Deessa en els punts de traspàs com poden ser portals, ponts o cruïlles de camins. En un parell d'entrades anteriors del nostre bloc ja hi hem parlat, el de Nostra Senyora dels Ponts i en el de Sobre les portes sagrades de la Deessa: els arcs Toriis de Japó. 

Avui tractarem un altre detall interessant que encara trobem en algunes de les portes de les cases de la nostra geografia, d'origen incert i de gran antigor, que permet suposar la influència d'arquetip matern protector, un dels puntals essencials del simbolisme de la Gran Deessa. Parlarem dels picaportes amb forma de ma, coneguts també com a picaportes ma de Fàtima.

Com a punt de partida hem de considerar que la porta, com a tal, psicoanalíticament és un símbol femení que implica tot el significat del forat, del que permet el pas i és, conseqüentment contrari al mur (Diccionari de símbols, Juan Eduardo Cirlot).


1. Picaporta tipus ma de fàtima. Fotografia cedida per Miguel A. Catalán

Per tant, en el punt essencial de traspàs que representa la porta de per sí, podem valorar que la porta principal d'accés a les cases evidentment és la que té aquest significat fonamental, a més ambivalent, ja que per un costat impedeix l'accés del que no es vol (persones, bèsties o malalties ) i s'ofereix l'entrada a qui o al que realment es desitja. Si a més, la casa, també es considerada tradicionalment com element femení (com l'arca el jardí o fins i tot el propi univers) tal com valoren els místics (The Lost Language of Symbolism, Harold Bayley, Londres, 1952), les mans penjades a les portes podrien reforçar encara més el sentit de l'arquetip femení d'ambdós símbols.  



2. Picaporta ma de Fàtima amb fruita, Barcelona. ENLLAÇ


Des de l'Edat Mitjana, com a mínim, trobem instal·lats a les portes de tot tipus d'edificis picaportes metàl·lics que servien per avisar de la presència de persones externes als ocupants de l'interior, tal com tenim avui en dia els nostres timbres elèctrics sonors. Dic com a mínim, ja que de picaportes hi ha constància en temps anteriors, per exemple al Món Antic Romà. El que teniu en la imatge 1 pertany a la porta d'una casa del municipi de Las Labores de San Juan, a la província de Ciudad Real (Castella La Mantxa). Aquests picaportes els trobem encara actualment per molts punts de la geografia de la Península (tant a Espanya com a Portugal) i també pels països del nord d'Àfrica. És coneixen com a picaporta Ma de Fàtima, i se'ls hi reconeix per això un origen islàmic, cosa que donaria força al fet que puguin aparèixer principalment a països del Magreb i a la Península Ibèrica. En els països àrabs se la coneix també com Hamsa, Jamsa o Khamsa, i se li atribueix un caràcter protector. Hi ha diverses  llegendes que parlen sobre l'origen del nom d'aquesta ma, totes giren sobre algun motiu sobre la figura de la filla del profeta Mahoma, però de la mateixa manera que passa sobre multitud de símbols pagans cristianitzats (dels que hem parlat de forma més que reiterada en el nostre blog) de ben segur que amaguen algun altre sentit sagrat anterior a l'aparició de la religió monoteista... 


3. Porta magribí amb la ma de Fàtima o Hamsa. ENLLAÇ


Hem de tenir present que de la mateixa manera que la ma de Fàtima és la més coneguda i estesa, aquest mateix símbol femení protector va ser utilitzat també per les altres dues religions monoteistes principals: pels cristians siris i europeus que van utilitzar durant l'Edat Mitjana una altra coneguda com la Ma de Maria i que protegia sobretot a les dones del mal d'ull, per augmentar la seva fertilitat i protegir a les embarassades, o bé la Ma de Myriam per la comunitat jueva (Le main apotropaïque et la nébuleuse des signes, Jean-Loïc Le Quellec).



4. Article judaic de ma amb bendicions amb jueu. ENLLAÇ

I quina ma sagrada o divina podria existir abans de l'aparició de la religió musulmana? Quina ma divina femenina podríem trobar en la zona del Magrib, on actualment està tant estesa la ma de Fàtima protectora i des de la que possiblement s'hauria estès a la Península Ibèrica i fins i tot a alguns altres països de la mar Mediterrània?...

Tot i que serà impossible de demostrar històricament, no és una altra divinitat que la gran deessa Tanit o Tinit, la deessa mare púnica coneguda en tot el nord d'Àfrica a través de l'expansió dels fenicis, que establia colònies a gran part de la costa mediterrània, fins i tot més enllà de les conegudes columnes d'Hèrcules. Posteriorment amb l'establiment de Cartago. Els seus símbols eren fonamentalment el creixent lunar i l'estel, que perduren precisament com emblema en el món islàmic (ens permet suposar la gran importància que tindria en els pobles "islamitzats" durant els principis de l'Edat Mitjana). Tànit, entre d'altres era Deessa Mare i també protectora de les dones, la qual cosa permet establir bons paral·lelismes amb l'origen de les mans protectores de portes...


5. Figura de ceràmica de la deessa púnica Tànit, necròpolis Puig de Molins, Eivissa.  ENLLAÇ




diumenge, 29 d’abril de 2018

El laberint de la Deessa: La Virgen del Cid. 2a Part.(The labyrinth of the Goddess: The Virgin of the Cid)

Tal com anunciàvem en la darrera entrada, continuarem amb la narració detallada de tot el que vaig poder descobrir en la meva visita interessant i sorprenent sobre l'ermita de la Virgen del Cid, dins del municipi de Iglesuela del Cid (Terol).

La nostra guia Mari, ens va permetre accedir a l'interior del temple, que conté diverses estances i punts, que sembla ser que estan carregats de forma imponent per l'energia tel·lúrica de la Deessa Terra. Per aquest motiu va reconèixer que en diverses visites que ha guiat algunes de les persones, que són més receptives a aquestes energies han tingut reaccions realment sorprenents. Evidentment que aquests fenòmens poden ser tinguts per les ments més racionals com meres supersticions o una mostra més del poder suggestiu de la nostra ment, però per part nostre us ho volem transmetre ja que podria ser una explicació a la construcció d'algunes de les parts més estranyes d'aquest edifici religiós. 

1. Sala de terra empedrat a l'hostatgeria de l'ermita de la Virgen del Cid . Foto de l'autor del bloc 



Si en la primera entrada us referia l'autèntic laberint realitzat amb pedres, ubicat en una de les sales de l'hostatgeria del temple, en una sala contigua a aquest laberint tenim una altra mostra de terra empedrat de gran bellesa, però que segons la nostra guia aporta també una funcionalitat concreta. Si en la sala del laberint la senyora Mari ens va poder mostrar com realitzaven els pelegrins el camí iniciàtic al damunt d'ell, en aquest altre espai ens va mostrar un altre recorregut, que aparentment aconseguia l'equilibri energètic de les persones.

La manera de fer-ho consistia en anar saltant de forma alternativa en ambdós peus sobra cadascun dels còdols esfèrics que hi ha ressaltats en el dibuix circular que podeu apreciar en la imatge número 1 i de forma més concreta en les imatges número 2 i 3.

2. Disseny dels còdols dins del cercle. Foto de l'autor del bloc

3. Còdol energètic. Foto de l'autor del bloc.




Segons la guia, aquests còdols estarien dipositats al damunt de determinades línies energètiques de diferent polaritat, que permetrien anar alternant carregues energètiques positives i negatives per així alinear l'energia corporal de les persones que realitzaven determinats rituals. 

Fins aquest moment només us hem destacat els punts del temple que aparentment eren considerats com a sanadors per la nostra guia, i que coincideixen amb el laberint, aquesta sala que acabem d'esmentar i el lloc més potent del recinte: just el punt situat en l'absis de l'ermita, on està col·locada la imatge de la Verge. Però també ens va destacar dos punts que contenen l'acumulació d'energies nocives per les persones, i que certes persones sensibles a les  radioestèsies són capaces de detectar de forma clara. Aquests dos punts estan assenyalats a més per determinada simbologia, que possiblement té un caràcter iniciàtic ritual. La guia ens va parlar fins de tot de determinades sectes com els il·luminati, que ho podrien haver heretat dels mateixos cavallers templers que van participar de la construcció del temple, fins i tot dels francmasons. No seria gens estrany que algun integrant d'aquestes sectes secretes, entre els segles XVII i  XIX hagués pogut utilitzar el temple amb finalitats iniciàtiques. 



4. Símbol iniciàtic en un dels punts de l'ermita. Fotografia de l'autor del bloc




L'arbre, l'aigua, la pedra 

Un cop explicats els detalls més interessants sobre l'interior de l'ermita de la Virgen del Cid, ara passaré a exposar altres aspectes simbòlics destacables que relacionen de forma clara i directa aquest lloc marià amb els arquetips sagrats de la Deessa Terra, que ja hem anat desglossant en moltes de les entrades del nostre bloc: els més importants són l'arbre, l'aigua, pedra i la cova. Farem referència als tres primers elements simbòlics, ja que no hem pogut trobar cap indici de cap cova sagrada propera al santuari.

En el recinte del santuari no podia faltar un arbre central, que sovint és un dels símbols més antics relacionats amb la Deessa Mare i que té una connexió simbòlica amb l'eix del mon o els tres estrats de sota terra, terra i aire. Tal com ja hem comentat, en el nostre treball de la Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, és el lloc simbòlic on tenim constància que hi ha més aparicions de Verges Trobades, el que ens indica evidentment la gran importància que tenien els arbres sagrats en l'antiga religió. En el cas de la Virgen del Cid, l'arbre actual és recent i està substituint un antic exemplar, que segons la guia era un gran om centenari. El lloc on es troba tenia una importància vital com a punt de reunió dels pelegrins que arribaven al santuari, ja que es troba en el pati rectangular on podien descansar i seure en els bancs que hi ha en la seva porxada.

5. Petit arbre que substitueix l'arbre sagrat centenari. Foto de l'autor del bloc


No pot faltar tampoc alguna font amb aigües de propietats curatives. La font en aquest cas no està en el mateix recinte del temple. La trobem a poca distància (entre 300 i 400 metres per un camí que hi condueix cap una petita vall). En la fotografia inferior podeu distingir la seva ubicació. Teniu el santuari a la part superior esquerra de la imatge i on veieu la petita construcció blanca en la zona mitja de la part dreta, és on hi ha la font d'aigües salutíferes, anomenada la Font del Cid.


6. Font del Cid, a la part dreta de la imatge. Fotografia de l'autor del bloc
 Tampoc poden faltar algunes pedres que tinguin alguna simbologia sagrada i que quedi reflectit en alguna llegenda que aporti algun significat cristià. És la repetida i coneguda cristianització de llocs i elements del paisatge que eren sagrats molt abans de l'arribada del cristianisme. En aquest cas hi ha dos exemples i un d'ells a més té referències llegendàries. A molt poca distància del santuari, tot just a uns 100 metres pel mateix camí que hi condueix des de Iglesuela del Cid trobem un pilar que està aixecat sobre una pedra no gaire gran que mostra el que la llegenda refereix com la petjada del cavall de Sant Jaume. 

7. Pilar sobre pedra amb petjada mítica o llegendària. Fotografia de l'autor del bloc

La citada llegenda refereix que l'apòstol Sant Jaume va saltar a cavall des del morrot del Cid (una muntanya considerable que es troba a un parell de quilòmetres del lloc) per socórrer al Cid que estava lluitant contra un gran exercit moro. L'arribada prodigiosa de l'apòstol amb la creu de Sant Jordi va fer que els musulmans es retiressin i el Cid guanyés la batalla que tenia perduda.  Evidentment que ens trobem amb una narració totalment imaginària sense cap mena de base històrica, que el que fa es permetre continuar amb el culte a una pedra antigament sagrada. Aquest fenomen es repeteix en molts indrets de la geografia catalana i espanyola, tal com podem consultar a l'article Les petjades mítiques a Catalunya: una geografia gairebé inexplorada, de Francesc Romà i Casanovas. El mateix autor refereix aquesta teoria, sobre la reminiscència de cultes prehistòrics, a partir de l'article:  Barrowclough, David A.; Hallam, John (2008). “The Devil’s Footprints and Other Folklore: Local Legend and Archaeological Evidence in Lancashire”. Folklore, núm. 119, p. 93-102.

8. La petjada mítica en la pedra base del pilar. Foto d'Antonio González


diumenge, 25 de març de 2018

El laberint de la Deessa: La Virgen del Cid. 1a Part.(The labyrinth of the Goddess: The Virgin of the Cid) 1A PART

No se si heu escoltat alguna vegada aquella frase de que "els designis de la Deessa són inscrutables"...(em sembla que no es ven bé així, però a mi ja m'està bé). Quan hom diu aquestes paraules refereix algun succés passat o per venir en el que la consciència o voluntat humana no ha tingut res a veure o tindrà amb el que ha passat o passarà i que es suposa que alguna "instància superior" ha pres la decisió...
Aquest ha estat el meu cas en el darrer pont de setmana, on l'atzar (si és que aquest existeix únicament i no hi ha alguna altra raó superior que desconec) ha fet que hagi pogut visitar un lloc que és un autèntic compendi de moltes de les coses que hem anat explicant en diverses entrades.


1. Laberint iniciàtic dins del santuari de la Mare de Déu del Cid (Esglesuela del Cid, Tèrol).Foto d'Antonio González
Si voleu podeu parlar únicament de casualitat... Vaig anar a gaudir d'un regal de cap de setmana, els dies 17 i 18 de març, a un lloc que havia d'escollir i l'atzar, i vaig decidir anar a un hotel de la localitat de Iglesuela del Cid, a la província del Terol. La població de Iglesuela del Cid, ja de per sí va ser un descobriment i és un autèntic plaer de visitar per la seva història  a cavall entre el període medieval i els seus palaus renaixentistes, amb forta influència de l'Orde del Temple. Els cavallers templers van deixar empremta a la zona i encara queden vestigis en alguns edificis. 

Però el que va resultar una agradable i sorprenent sorpresa va ser la visita guiada que vam podem realitzar al santuari de la Virgen del Cid, a uns tres quilòmetres de la població de Iglesuela del Cid (també coneguda en català com Anglesola). La nostra guia de turisme del poble, la senyora Mari, ens va acompanyar en aquesta visita i ens va poder donar informació de primera ma sobre un munt de detalls, que possiblement us resultaran també sorprenents... 



2. Santuari de la Virgen del Cid, amb les dependències per allotjar els pelegrins. Foto de l'autor del bloc.

De forma resumida, i abans d'entrar en detall us faré una petita síntesi: ens trobem amb un santuari cristià que els seus orígens es remunten a la nit dels temps i en el que les successives gents i cultures han seguit mantenint la seva sacralitat fruit de trobar-se en un emplaçament tel·lúric de gran poder energètic: al costat mateix d'un importantíssim poblat iber (identificat com el d'Atheba), aprofitant les pedres de un gran mausoleu romà que estava aixecat en el mateix lloc, molt a prop d'una font de propietats curatives, molt a prop de diverses pedres prehistòriques sagrades que van ser parcialment cristianitzades, amb un arbre centenari que creixia al costat mateix del temple, i amb un posterior aprofitament del santuari per part d'alguna orde iniciàtica (que segurament es reconeixia com a hereva dels cavallers templers) per realitzar les seves cerimònies a partir dels punts vitals energètics, ressaltats per simbologia secreta...


3. El santuari marià des de les restes del poblat iber. El carrer principal desembocaria al mateix temple. Foto de l'autor.
Segons ens va explicar la nostra guia, el poble de Iglesuela del Cid es va estendre en el lloc on avui el trobem a partir de la "reconquesta" i el domini de l'Orde del Temple en el segle XII. Inicialment la població autòctona provenia del lloc on actualment hi ha el santuari de la Mare de Déu del Cid. Per tant, teòricament va ser en aquell moment en que es va abandonar l'antic poblament en el turó elevat defensiu, on des de remotes generacions havien viscut. Possiblement la voluntat medieval dels cavallers templers comprenia mantenir un nucli de població important, que en el morrot muntanyenc inicial hagués estat impossible o molt complicat. Però la relació religiosa, cultual i espiritual amb els punts sagrats ancestrals es va seguir mantenint amb la construcció d'un santuari important medieval, que pogués cristianitzar els cultes pagans que seguien existint en aquells punts vitals tradicionals. Quina manera millor podia haver que l'aparició d'una imatge d'una Verge trobada, tal com hem corroborat en multitud d' ocasions i entrades anterior en aquest mateix bloc. Les pautes de l'aparició són, com sempre les mateixes, una imatge romànica que es trobada per un pastor gràcies a un bou que grata el terra o entra en una cova, o que rasca un arbre sagrat.. En aquest cas la llegenda parla d'un bou que grata un tros de terra i allà troba la imatge mariana el pastor.


4. Vista aèria del santuari, on es pot observar el lloc especial geogràfic. ENLLAÇ


Com passa a tota la geografia espanyola, aquest vincle es segueix mantenint anualment amb el trasllat de la imatge de la talla de la Verge trobada fins el santuari inicial, tal com podeu observar en la pintura mural inferior, que es troba en un dels hotels de Iglesuela del Cid (antic palau renaixentista). La pintura és summament interessant, entre d'altres coses paga la pena destacar els diferents grups que hi participen: el clergat baix i alt, els nobles i en darrer lloc un grup de dones del poble, vestides de color negre d'aspecte fosc, trist i sinistre. Podem fer volar una mica la imaginació i pensar que són aquelles dones que l'Església va voler creure que per ser hereves de l'antiga religió van ser condemnades com a bruixes i que possiblement feien aquesta romeria com penitència. No és molt eixelebrat creure això si tenim en compte que en una columna de pedra, a la sortida del poble i en direcció al santuari hi ha una enigmàtica representació en que apareixen unes dones que són cremades i el text: "Cristians, els que passeu a veure la Verge del Cid, rogueu per nosaltres i veieu com estem aquí"..



5. Pintura mural on es representa la peregrinació de la Verge del Cid. Fotografia de l'autor del bloc.

La imatge original de la Virgen del Cid, l'autèntica talla romànica que va ser trobada (o deixada amb aquest fi) per cristianitzar el lloc i els cultes pagans de la zona es troba actualment a l'església principal d'Iglesuela del Cid. Podeu contemplar la seva rusticitat i senzillesa, el que no li treu segons el meu punt de vista aquesta bellesa arcana hereva de les antigues Deesses Mare. En el seu front, encara que us costi apreciar en la fotografia, té una rascada o ferida, que segons la tradició prové del moment de la seva troballa: com estava dins de la terra el bou, el pastor o bé l'arada del llaurador la van malmetre. És una referència diàfana i clara de que estem parlant d'una Deessa Terra, una imatge divina que prové i és la mateixa Terra..


6. Imatge romànica de la Verge del Cid, a l'església d'Iglesiola del Cid. Foto de l'autor del bloc. 

Respecte a l'església de la Verge del Cid, hem de destacar entre d'altres coses, que els seus origens com a temple són de gran antiguitat. La construcció que es visible actualment prové sobretot del segle XVI i el segle XVIII, però es sap amb certesa que anteriorment hi havia una construcció gòtica del segle XIV i aquesta sobre una romànica més petita del segle XII o XIII (l'any 1195 ja apareix el temple citat en un document del rei Alfons II d'Aragó), i aquesta sobre una construcció del primer romànic. El que sí sabem amb seguretat és que al segle XVI (concretament l'any 1546) les obres que va dirigir l'arquitecte Maese Deonís Berlin, van consistir entre d'altres en aprofitar gran part d'un mausoleu romà que encara estava aixecat en dates tant tardanes, monument funerari aixecat per un pare romà (M. Domitius Seranus) al seu fill (M. Domitius Proculus). D'aquell mausoleu queden encara bastants vestigis al santuari. Una de les parets amb grans blocs petris es visible a l'interior del temple. El monument seria de planta més o menys rectangular d'uns 4 x 5,30 metres de base. La seva alçada, de forma purament especulativa, segons algun expert, podria arribar als 10 metres. És a dir que estaríem parlant d'un monument de grans dimensions que hauria de cridar moltíssim l'atenció en l'època medieval (El monumento romano de la ermita de la Virgen del Cid, la Iglesiola del Cid). Seria del segle II d.C.




7. Part del mausoleu romà que trobem dins del temple de la Virgen del Cid. Fotografia de l'autor del bloc.

Queden però altres restes del monument romà visibles en el temple cristià. En alguns dels murs exterior podem observar blocs petris amb inscripcions i símbols. Podem destacar l'aparició de dos dofins, que en la simbologia romana i d'altres pobles de la Mediterrània te a veure amb el món d'ultratomba, sinònim d'animals psicopompes o guies de les ànimes cap l'altre món, a les Illes dels Benaventurats.



8. Dofins i gerro romans en una de les parets del santuari.

En una de les altres cantonades del temple trobem una altra llosa curiosa, en un dels laterals hi ha una inscripció romana i en la que dona a l'altre costat hi ha la referència de l'any 1546 en que el constructor Maese Deonís Berlin va fer l'església, fins i tot hi ha un dibuix representatiu del temple del segle XVI.



9. Parets del temple actual de la Verge del Cid. Foto de l'autor del bloc.

















En aquestes dues fotografies podeu observar l'angle de la paret on es troba la llosa de pedra amb les inscripcions romanes i les de l'any 1546. La llosa és la que teniu a la imatge 10.


10. Carreu amb inscripcions romanes i del s. XVI. Foto de l'autor del bloc.


Però tal com hem dit aquestes peculiaritats de l'església de la Virgen del Cid, es queden curtes davant d'una altre casuística de gran singularitat, els paviments empedrats del santuari, que segons ens va explicar la nostra guia Mari, ressalten la gran influència tel·lúrica del mateix. El més conegut, el laberint, té una llosa circular que està trencada que ho podria estar per la gran afluència energètica que emana de l'interior de la Deessa Terra.

11. Laberint empedrat amb la llosa circular trencada. Fotografia de l'autor del bloc.

Aquest laberint, de significat evidentment iniciàtic, tal com ens va ensenyar la nostra guia, havia de ser seguit des de l'exterior fins al centre. No era gens fàcil i la distància recorreguda era de molts metres. La seva distribució és similar al de la catedral de Chartres, tot i que més complex encara. Possiblement tingui origen en la misteriosa i important Orde del Temple.

12. Dibuix dels laberints de la Verge del Cid i de Castellfort . ENLLAÇ

Vist l'ampli contingut de tot el que ens aporta aquest lloc altament destacable, continuarem més recorregut en la propera entrada, però no volem deixar ara mateix l'agraïment a la nostra guia Mari, per transmetre tot els seus coneixements amb la il·lusió pròpia dels que saben del que estan parlant i ho han viscut des de la infància. Si teniu l'ocasió d'arribar fins la Iglesuela del Cid, no us podeu perdre les visites guiades al santuari i als palaus renaixentistes.

13. La guia Mari explicant els detalls del santuari. Foto de l'autor.