EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

diumenge, 25 de març de 2018

El laberint de la Deessa: La Virgen del Cid. 1a Part.(The labyrinth of the Goddess: The Virgin of the Cid) 1A PART

No se si heu escoltat alguna vegada aquella frase de que "els designis de la Deessa són inscrutables"...(em sembla que no es ven bé així, però a mi ja m'està bé). Quan hom diu aquestes paraules refereix algun succés passat o per venir en el que la consciència o voluntat humana no ha tingut res a veure o tindrà amb el que ha passat o passarà i que es suposa que alguna "instància superior" ha pres la decisió...
Aquest ha estat el meu cas en el darrer pont de setmana, on l'atzar (si és que aquest existeix únicament i no hi ha alguna altra raó superior que desconec) ha fet que hagi pogut visitar un lloc que és un autèntic compendi de moltes de les coses que hem anat explicant en diverses entrades.


1. Laberint iniciàtic dins del santuari de la Mare de Déu del Cid (Esglesuela del Cid, Tèrol).Foto d'Antonio González
Si voleu podeu parlar únicament de casualitat... Vaig anar a gaudir d'un regal de cap de setmana, els dies 17 i 18 de març, a un lloc que havia d'escollir i l'atzar, i vaig decidir anar a un hotel de la localitat de Iglesuela del Cid, a la província del Terol. La població de Iglesuela del Cid, ja de per sí va ser un descobriment i és un autèntic plaer de visitar per la seva història  a cavall entre el període medieval i els seus palaus renaixentistes, amb forta influència de l'Orde del Temple. Els cavallers templers van deixar empremta a la zona i encara queden vestigis en alguns edificis. 

Però el que va resultar una agradable i sorprenent sorpresa va ser la visita guiada que vam podem realitzar al santuari de la Virgen del Cid, a uns tres quilòmetres de la població de Iglesuela del Cid (també coneguda en català com Anglesola). La nostra guia de turisme del poble, la senyora Mari, ens va acompanyar en aquesta visita i ens va poder donar informació de primera ma sobre un munt de detalls, que possiblement us resultaran també sorprenents... 



2. Santuari de la Virgen del Cid, amb les dependències per allotjar els pelegrins. Foto de l'autor del bloc.

De forma resumida, i abans d'entrar en detall us faré una petita síntesi: ens trobem amb un santuari cristià que els seus orígens es remunten a la nit dels temps i en el que les successives gents i cultures han seguit mantenint la seva sacralitat fruit de trobar-se en un emplaçament tel·lúric de gran poder energètic: al costat mateix d'un importantíssim poblat iber (identificat com el d'Atheba), aprofitant les pedres de un gran mausoleu romà que estava aixecat en el mateix lloc, molt a prop d'una font de propietats curatives, molt a prop de diverses pedres prehistòriques sagrades que van ser parcialment cristianitzades, amb un arbre centenari que creixia al costat mateix del temple, i amb un posterior aprofitament del santuari per part d'alguna orde iniciàtica (que segurament es reconeixia com a hereva dels cavallers templers) per realitzar les seves cerimònies a partir dels punts vitals energètics, ressaltats per simbologia secreta...


3. El santuari marià des de les restes del poblat iber. El carrer principal desembocaria al mateix temple. Foto de l'autor.
Segons ens va explicar la nostra guia, el poble de Iglesuela del Cid es va estendre en el lloc on avui el trobem a partir de la "reconquesta" i el domini de l'Orde del Temple en el segle XII. Inicialment la població autòctona provenia del lloc on actualment hi ha el santuari de la Mare de Déu del Cid. Per tant, teòricament va ser en aquell moment en que es va abandonar l'antic poblament en el turó elevat defensiu, on des de remotes generacions havien viscut. Possiblement la voluntat medieval dels cavallers templers comprenia mantenir un nucli de població important, que en el morrot muntanyenc inicial hagués estat impossible o molt complicat. Però la relació religiosa, cultual i espiritual amb els punts sagrats ancestrals es va seguir mantenint amb la construcció d'un santuari important medieval, que pogués cristianitzar els cultes pagans que seguien existint en aquells punts vitals tradicionals. Quina manera millor podia haver que l'aparició d'una imatge d'una Verge trobada, tal com hem corroborat en multitud d' ocasions i entrades anterior en aquest mateix bloc. Les pautes de l'aparició són, com sempre les mateixes, una imatge romànica que es trobada per un pastor gràcies a un bou que grata el terra o entra en una cova, o que rasca un arbre sagrat.. En aquest cas la llegenda parla d'un bou que grata un tros de terra i allà troba la imatge mariana el pastor.


4. Vista aèria del santuari, on es pot observar el lloc especial geogràfic. ENLLAÇ


Com passa a tota la geografia espanyola, aquest vincle es segueix mantenint anualment amb el trasllat de la imatge de la talla de la Verge trobada fins el santuari inicial, tal com podeu observar en la pintura mural inferior, que es troba en un dels hotels de Iglesuela del Cid (antic palau renaixentista). La pintura és summament interessant, entre d'altres coses paga la pena destacar els diferents grups que hi participen: el clergat baix i alt, els nobles i en darrer lloc un grup de dones del poble, vestides de color negre d'aspecte fosc, trist i sinistre. Podem fer volar una mica la imaginació i pensar que són aquelles dones que l'Església va voler creure que per ser hereves de l'antiga religió van ser condemnades com a bruixes i que possiblement feien aquesta romeria com penitència. No és molt eixelebrat creure això si tenim en compte que en una columna de pedra, a la sortida del poble i en direcció al santuari hi ha una enigmàtica representació en que apareixen unes dones que són cremades i el text: "Cristians, els que passeu a veure la Verge del Cid, rogueu per nosaltres i veieu com estem aquí"..



5. Pintura mural on es representa la peregrinació de la Verge del Cid. Fotografia de l'autor del bloc.

La imatge original de la Virgen del Cid, l'autèntica talla romànica que va ser trobada (o deixada amb aquest fi) per cristianitzar el lloc i els cultes pagans de la zona es troba actualment a l'església principal d'Iglesuela del Cid. Podeu contemplar la seva rusticitat i senzillesa, el que no li treu segons el meu punt de vista aquesta bellesa arcana hereva de les antigues Deesses Mare. En el seu front, encara que us costi apreciar en la fotografia, té una rascada o ferida, que segons la tradició prové del moment de la seva troballa: com estava dins de la terra el bou, el pastor o bé l'arada del llaurador la van malmetre. És una referència diàfana i clara de que estem parlant d'una Deessa Terra, una imatge divina que prové i és la mateixa Terra..


6. Imatge romànica de la Verge del Cid, a l'església d'Iglesiola del Cid. Foto de l'autor del bloc. 

Respecte a l'església de la Verge del Cid, hem de destacar entre d'altres coses, que els seus origens com a temple són de gran antiguitat. La construcció que es visible actualment prové sobretot del segle XVI i el segle XVIII, però es sap amb certesa que anteriorment hi havia una construcció gòtica del segle XIV i aquesta sobre una romànica més petita del segle XII o XIII (l'any 1195 ja apareix el temple citat en un document del rei Alfons II d'Aragó), i aquesta sobre una construcció del primer romànic. El que sí sabem amb seguretat és que al segle XVI (concretament l'any 1546) les obres que va dirigir l'arquitecte Maese Deonís Berlin, van consistir entre d'altres en aprofitar gran part d'un mausoleu romà que encara estava aixecat en dates tant tardanes, monument funerari aixecat per un pare romà (M. Domitius Seranus) al seu fill (M. Domitius Proculus). D'aquell mausoleu queden encara bastants vestigis al santuari. Una de les parets amb grans blocs petris es visible a l'interior del temple. El monument seria de planta més o menys rectangular d'uns 4 x 5,30 metres de base. La seva alçada, de forma purament especulativa, segons algun expert, podria arribar als 10 metres. És a dir que estaríem parlant d'un monument de grans dimensions que hauria de cridar moltíssim l'atenció en l'època medieval (El monumento romano de la ermita de la Virgen del Cid, la Iglesiola del Cid). Seria del segle II d.C.




7. Part del mausoleu romà que trobem dins del temple de la Virgen del Cid. Fotografia de l'autor del bloc.

Queden però altres restes del monument romà visibles en el temple cristià. En alguns dels murs exterior podem observar blocs petris amb inscripcions i símbols. Podem destacar l'aparició de dos dofins, que en la simbologia romana i d'altres pobles de la Mediterrània te a veure amb el món d'ultratomba, sinònim d'animals psicopompes o guies de les ànimes cap l'altre món, a les Illes dels Benaventurats.



8. Dofins i gerro romans en una de les parets del santuari.

En una de les altres cantonades del temple trobem una altra llosa curiosa, en un dels laterals hi ha una inscripció romana i en la que dona a l'altre costat hi ha la referència de l'any 1546 en que el constructor Maese Deonís Berlin va fer l'església, fins i tot hi ha un dibuix representatiu del temple del segle XVI.



9. Parets del temple actual de la Verge del Cid. Foto de l'autor del bloc.

















En aquestes dues fotografies podeu observar l'angle de la paret on es troba la llosa de pedra amb les inscripcions romanes i les de l'any 1546. La llosa és la que teniu a la imatge 10.


10. Carreu amb inscripcions romanes i del s. XVI. Foto de l'autor del bloc.


Però tal com hem dit aquestes peculiaritats de l'església de la Virgen del Cid, es queden curtes davant d'una altre casuística de gran singularitat, els paviments empedrats del santuari, que segons ens va explicar la nostra guia Mari, ressalten la gran influència tel·lúrica del mateix. El més conegut, el laberint, té una llosa circular que està trencada que ho podria estar per la gran afluència energètica que emana de l'interior de la Deessa Terra.

11. Laberint empedrat amb la llosa circular trencada. Fotografia de l'autor del bloc.

Aquest laberint, de significat evidentment iniciàtic, tal com ens va ensenyar la nostra guia, havia de ser seguit des de l'exterior fins al centre. No era gens fàcil i la distància recorreguda era de molts metres. La seva distribució és similar al de la catedral de Chartres, tot i que més complex encara. Possiblement tingui origen en la misteriosa i important Orde del Temple.

12. Dibuix dels laberints de la Verge del Cid i de Castellfort . ENLLAÇ

Vist l'ampli contingut de tot el que ens aporta aquest lloc altament destacable, continuarem més recorregut en la propera entrada, però no volem deixar ara mateix l'agraïment a la nostra guia Mari, per transmetre tot els seus coneixements amb la il·lusió pròpia dels que saben del que estan parlant i ho han viscut des de la infància. Si teniu l'ocasió d'arribar fins la Iglesuela del Cid, no us podeu perdre les visites guiades al santuari i als palaus renaixentistes.

13. La guia Mari explicant els detalls del santuari. Foto de l'autor.

diumenge, 4 de març de 2018

Sant Miquel del Mont Gargano (Itàlia)

Fer el Camí de Sant Jaume és una experiència aconsellable plenament, que em va ajudar a trobar l'autèntic sentit sobre les prioritats vitals, però també em va servir per poder conèixer a grans persones que comparteixen un mateix objectiu momentani. És cert que sovint la coincidència en el camí i les necessitats de cadascú fan que es comparteixi el recorregut per uns pocs dies o hores, però això no treu que el record d'aquestes persones singulars perduri. 

Aquest va ser el cas, per exemple, de la italiana Ugolina, que havia sigut hospitalera en alguns albergs i que va ser una gran companya de converses i debats sobre els llocs per on anàvem fent camí. Entre d'altres, i vist l'interès que jo mostrava sobre aquells llocs de la Terra que aporten una força especial em va aconsellar que pogués visitar en algun moment el santuari de Sant Miquel a la zona del Gargano, d'Itàlia. Ella personalment ho havia fet, i reconeixia que la cova profunda que existia dins del santuari possiblement havia estat sagrada abans del cristianisme i destacava que era un lloc altament màgic i especial. Hem de tenir present que National Geographic va triar aquest cova com la 8a més bonica del món...

Imatge relacionada
1. Gruta de Sant Miquel, al Mont Gargano (Puglia, Itàlia) . ENLLAÇ


La història i llegendes d'aquest antiquíssim santuari italià no ens poden estranyar si hem anat seguint les moltes entrades d'aquest bloc en les que tractem la cristianització dels llocs sagrats pagans en els que es retia culte als diversos aspectes de la Deessa Terra, ja que es segueixen el mateixos patrons..

Podem començar pel fet de que el santuari estigui sota d'advocació de l'arcàngel Sant Miquel. En una antiga entrada en la que parlàvem sobre el santuari barceloní de Sant Miquel del Fai, (que està emplaçat també sobre una antiga cova en la que es retia culte a la Deessa)  ja vam destacar que la figura de Sant Miquel matant el Diable o el Drac feia al·lusió a la victòria del cristianisme sobre els antics cultes pagans. A Gorgona, trobem la mateixa situació, però hem d'assenyalar que la importància del santuari puglià és encara més destacable, ja que per molts es tracta del santuari micaelià més important d'Occident i també dels més arcans. 


2. Estàtua del s. XVI de Sant Miquel matant al Diable, a la cova.



En una altra de les nostres entrades, en aquest cas la de Sant Miguel de Arretxinaga (Bizkaia, País Vasc), que en aquest cas està aixecada sobre antics megàlits sagrats prehistòrics, referíem unes paraules de Jose María Satrústegui que citava al cardenal A.I.Schuster: "la primitiva església va veure a Sant Miquel, vencedor de Satanàs, com abanderat en la lluita contra el paganisme. És el que va situar per damunt dels altres sants".

Es una bona manera d'evidenciar el que suposem fermament; que el culte a Sant Miquel i els llocs on hi ha la seva advocació pertanyien anteriorment a l'altra religió, en la que s'adorava els cicles de la Mare Terra.


L'antiguitat del culte a la cova esta fora de tota dubta i amb tota seguretat també, procedeix de cultes precristians. Ho demostra el fet de que a finals del segle V, concretament l'any 490, la llegenda parla d'un pastor que va perdre el millor bou del seu ramat i aquest es va anar a amagar dins de la cova. Aquest pastor, al veure que no el podia treure del seu amagatall li va disparar una fletxa, que va rebotar en l'animal. Aquest fet va ser interpretat com a miraculós i va provocar que al bisbe de la zona se li aparegués l'Arcàngel Sant Miquel en somnis i que a partir d'això construïssin el santuari cristià, tal com el Sant li va demanar. Si valorem que els llombards, que eren els que dominaven en aquelles contrades, no van ser cristianitzats fins l'any 589 podem suposar amb bastant certesa que en el moment de la construcció del primer temple l'any 493 en aquella zona predominava la religió pagana llombarda. HI ha qui diu precisament que els llombards tenien en conte les divinitats nòrdiques, i que per això van acceptar fàcilment el culte a Sant Miquel per la seva semblança amb el déu Odí (de la guerra i guia del més enllà). L'antiguitat del pelegrinatge ens aporta indicis curiosos i sorprenents en aquest aspecte, tals com missatges amb lletres rúniques gravats a algunes de les parets rocoses de la cova del santuari. 



3. Muntanya de Gargano i el santuari. Lucana da Imola, 1550. ENLLAÇ

Un altre dels símbols recurrents és la figura del bou. En la llegenda del Santuari de Sant Miquel Arcàngel del Mont Gargano torna a aparèixer com l'animal que propicia la troballa de la cova sagrada. En les llegendes marianes d'aparicions de imatges trobades és també l'animal escollit, ja ho hem tractat en diverses entrades. Hi ha qui diu que és una suplantació simbòlica de l'anterior culte del mitraisme, però particularment considero que té a veure més amb el paredre de la Deessa Mare, tal com exposo en diverses entrades.No podem obviar que en el culte a la Deessa Cibeles es sacrificaven bous. Precisament hi ha unes paraules que s'atribueixen a l'Arcangel Sant Miquel dirigides al bisbe en el segle V i que donen testimoni de que molt possiblement es realitzaven sacrificis de bous en la cova del santuari:

"Sóc l'arcàngel Sant Miquel i estic sempre en presència de Déu. He escollit aquesta cova com a lloc sagrat. No hi haurà més vessament de sang de bou. Aquí on s'obren les roques, els pecats dels homes poden ser indultats. El que aquí es demani en oració serà concedit.Per tant, pugeu a la muntanya i dediqueu-la a Déu."


En la pintura de la imatge 3 podeu veure representat a la part superior el pastor disparant la fletxa al bou sagrat, i en la 4 el bou blanc podeu comprovar com té un especial protagonisme.


Apparition of St. Michael
4. La troballa de la cova a partir del bou blanc. ENLLAÇ


Hi ha fins i tot alguna informació que refereix que la mateixa cova del santuari, on es troba una doll d'aigües curatives i sanadores, era lloc d'acollida de pelegrins abans de l'arribada del cristianisme. De la mateixa manera que d'altres santuaris clàssics i prehistòrics, els malalts anaven a dormir per rebre curació de les seves aigües i energies...

Imatge relacionada
5. Les mans de pelegrins representades a les parets d'accés a la cova sagrada, evoquen les antigues coves prehistòriques. ENLLAÇ

dimarts, 2 de gener de 2018

Savassona

Amb l'entrada d'aquest nou any 2018 i amb la força que ens aporta la celebració d'aquest Dies Natalis Solis Invictis, volem destacar un paratge del que injustament encara no hem parlat. Diem injustament perquè precisament és un dels llocs que més inspiren l'esperit d'aquest blog, lloc paradigmàtic de per sí en el que es percep de forma intensa l'influx de la Terra i les mostres de que pels nostres antecessors el consideraven com un indret altament sagrat o, si més no, especialment tel·lúric.



1. Ermita preromànica de St. Feliuet de Savassona, Tavèrnoles, Barcelona. Foto de l'autor del bloc


Malauradament no us podrem aportar cap document escrit que determini amb certesa la hipòtesi de que ens trobem amb un lloc sagrat en les diverses èpoques (que en aquest cop i com passa sovint en aquests indrets especials) i que la seva sacralitat es manté des de temps immemorials: com a mínim des del Neolític fins a l'Edat Mitjana. Però si que podem afirmar de que trobem molts indicis de que ens permeten suposar que les dones i homes que van anar vivint i morint pels voltants de les pedres i arbres de Savassona sentien alguna cosa especial en aquells racons de la comarca d'Osona, que anava més enllà del que es considera com a profà.


2. Escales o rampa d'accés al turó de Sant Feliu de Savassona. Foto de l'autor del bloc.






Les escales que condueixen fins a dalt del turó de Savassona són per nosaltres un dels punts més especials d'aquest indret. Tal com podeu observar costa de distingir els graons tallats a la pedra viva. El desgast i la molsa que sovint hi creix els donen una aparença totalment natural que ens fan fins i tot dubtar de si van ser realment treballades per l'home en el sol petri o si va ser la pròpia Natura la que els hi va donar aquestes formes.

















Una de les peces més enigmàtiques i emblemàtiques d'aquest conjunt és, sense cap mena de dubte, la Pedra de les Bruixes. Com hem argumentat en diverses ocasions, els noms populars sovint ens poden aportar una informació valuosa, que tal com passa també en les llegendes i tradicions, pot incloure elements fantàstics barrejats amb apunts històrics  reals. En aquest cas no hem pogut o sabut trobar el perquè rep aquest nom el megàlit famós de Savassona, però si que sabem amb seguretat és que els símbols inscrits són de gran antiguitat, i que per la zona s'hi han trobat alguns enterraments neolítics.  


2. Pedra de les Bruixes abans de la seva recent restauració. Fotografia de l'autor del bloc

Ens  trobem sense cap mena de dubte amb un megàlit amb caràcter sagrat de gran antigor, que molt possiblement encara era tingut com a tal en els segles medievals. Si que tenim constància de que a zones properes de la comarca, ja en edat moderna i concretament a les primeres dècades del segle XVII va succeir un dels fenomens més ignominiosos de la nostra cultura: la caça de bruixes. De la zona de Tavertet provenien algunes de les pobres dones que van ser torturades i executades a la forca per haver mantingut tracte amb el Diable. Un dels principals perseguidors de bruixes era precisament el baró de Savassona, i en el seu castell de Savassona (que es troba a molt poca distància del turó) es van torturar, empresonar i matar alguna d'aquestes presumptes bruixes, durant l'any 1619. No tenim constància de que alguna de les dones que van ser torturades fes referència a aquesta pedra com lloc on es trobaven amb el Diable, però podem estar segurs de que els seus símbols mistèrics van despertar la creença que les bruixes li tenien una predilecció especial. També hem de valorar seriosament que algunes de les creus que hi ha podrien haver estat insculpides en l'època medieval amb un sentit cristianitzador a una roca que era tinguda encara com a sagrada i a la que s'oferien ofrenes o libacions, tal com trobem en nombroses ocasions.

3. Pedra dels Sacrificis. Fotografia de l'autor del bloc


Una altra roca, en aquest cas de grans dimensions, també amb caràcter màgic i sagrat és la Pedra dels Sacrificis. Al seu aspecte únic i impactant li hem de sumar que en la seva base es va trobar un dels enterraments neolítics dels voltants, datat als voltants del 2300 a.C. Les marques profundes horitzontals van fer suposar popularment que era servien per conduir la sang de les víctimes que eren sacrificades al seu damunt, com que les bruixes es reunien al seu voltant per realitzar els seus aquelarres.