EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Els hórreos gallecs: una mostra més de la sacralitat dels cereals

No serà aquesta la primera vegada que parlarem sobre la importància transcendental dels cereals, un dels fruits més vitals de la Deessa Terra per la humanitat. La seva domesticació marca precisament el pas del Paleolític al Neolític, i és malauradament encara avui en dia, el suport alimentari bàsic de molts milions de persones que en moltes parts del món lluiten encara per la seva subsistència diària. 

En diverses entrades anteriors ja hem parlat sobre les antigues deesses mare associades als cereals, com ho són les clàssiques Ceres i Demeter, o la mesopotàmica Ninkasi. Hem destacat altres aspectes menys coneguts com són els temples cristians aixecats sobre sitges de cereals, la importància de la cervesa pels pobles neolítics europeus abans del cristianisme o bé la relació entre la Mare de Déu d'Agost i la mort de les espigues de cereal...

Totes aquestes entrades tenen  el denominador comú de ressaltar que els nostres avantpassats rurals assumien un caràcter sagrat o diví a les llavors cerealístiques que naixien, creixien i morien per poder mantenir les seves comunitats, i que formaven part de la Gran Mare Terra. Els cereals eren el millor exemple simbòlic del cicle etern de mort i resurrecció, que havia de ser heretat amb la nova religió cristiana i que es mantenia de forma evident en la cerimònia més important del culte cristià: la eucaristia, en que Crist pren la forma de l'hòstia de cereal que ha de ser consumit. 

Avui tractarem d'una particular manera de poder intuir una de tantes mostres paganes que s'han anat mantenint en el temps. Ens fixarem en alguns hórreos; els magatzems per guardar cereals i altres aliments, que conservem simbologia que permet remuntar-nos abans de l'arribada del cristianisme, i que trobem sobretot a Galícia i Astúries. Com es pot observar en la fotografia inferior, alguns d'ells contenen símbols en els seus adornaments que traspuen sacralitat. 

Els hórreos, per qui consulta aquestes entrades sense conèixer la gran riquesa cultural de Galícia són aquests graners que permeten emmagatzemar els cereals (des del segle XVII sobre tot el blat de moro, però anteriorment el blat ) aïllant-los del terra a partir de columnes, per tal que els ratolins i altres bestioles no hi puguin arribar. Permeten el pas de l'aire per afavorir que els cereals puguin madurar. 

1. Hórreo gallec que simula ser un temple cristià. Fotografia de l'autor del bloc.

La interpretació sobre aquests adornaments màgics o religiosos dels hórreos pot ser com sempre diversa, però evidentment que no podem assumir una funció purament ornamental o plàstica. Podem interpretar que gaudeixen d'una funció com a mínim profilàctica, és a dir de protecció sobre el contingut d'aquests curiosos magatzems cerealístics: protecció que podria incloure els atacs de les malalties, els animals o els efectes meteorològics com llamps o tempestes. També podem entendre una funció que assegura la fertilitat de la Terra, els conreus o els mateixos cereals emmagatzemats, ja que sembla ser que amb anterioritat els hórreos celtes podien contenir adornaments fins i tot fàlics...

2. Adornament d'un hórreo en forma fàlica. ENLLAÇ 

Sembla ser que els mateixos vilatans reconeixen a la seva manera la funció preventiva d'aquests adornaments, al dir que tenen una funció protectora contra els llamps, el dimoni o les meigues (bruixes). En algun cas fins i tot trobem també l'adornament en forma del mateix blat de moro, el que li reconeix una doble simbologia, fàlica i sacra respecte al cereal.

3. Adornament en forma de panotxa. ENLLAÇ



dilluns, 18 de setembre de 2017

El riu Ebre i la Deessa Terra (The Ebro river and the Earth Goddess)

L'aigua i la Deessa Terra estan lligades des de temps prehistòrics. L'aigua es vincula clarament amb la fertilitat de la terra, amb la seva capacitat de desintegrar i dissoldre les coses, amb el renaixement i la nova vida o amb la possibilitat de rentar i netejar allò que és o està brut. Ja hem exposat en diverses entrades del nostre bloc la sacralitat de l'aigua en diversos llocs i cultures; des de temples prehistòrics de Sardenya, a la cultura prehispànica Nazca de Perú, com també la seva relació sagrada amb coves (el Ventre de la Terra)  i serps...
Poc però hem parlat de la sacralitat que han tingut sempre en tot el món  els rius,  les grans venes o arteries de la Mare Terra. Per fer una petita introducció escollirem un paràgraf de Mircea Eliade, de la seva obra Ferrers i alquimistes:

"Els rius sagrats de Mesopotàmia tenien la seva font, segons es deia, en l'òrgan generador de la Gran Deessa. Les fonts dels rius eren considerades, així, com la vagina de la Terra. En babiloni el terme pû significa a la vegada "vagina" i "font d'un riu". El sumeri buru significa "vagina" i "riu". El terme babiloni nagbu, "font", està emparentat amb l'hebreu neqebâ, "famella". En aquest mateix idioma la paraula "pou" s'utilitza també amb el significat de "dona", "esposa". El vocable egipci bi significa "úter" al mateix temps que "galeria de mina".


En el nostre territori el riu Ebre havia de ser per descomptat un corrent d'aigua evidentment sagrat, ja que permetia la vida dels nostres avantpassats, en les formes més directes com podien ser amb l'obtenció dels aliments fluvials i com a mitjà molt important de comunicació i transport. Com altres rius de grans civilitzacions que tenien caràcter diví, l'Ebre no podia ser diferent. El Ganges, per posar un exemple, es considerat la personificació de la deessa Ganga, que segons diuen, va descendre a la Terra. L'origen celestial del Ganges sacralitza les seves aigües en tant essència de la deessa -o energia femenina-coneguda com shakti. Però, podem trobar actualment algun indici que ens faci pensar que antigament l'Ebre era considerat com un ésser diví o com una manifestació o representació de la Deessa Terra?



1. El riu Ebre pel seu pas a Miravet (Tarragona). A dalt de tot les restes del castell de l'orde dels Templers. ENLLAÇ 

Una de les maneres en les que podem deduir que el riu Ebre era sagrat pels antics pobladors de la Península Ibèrica és assumir l'argument que hem repetit en moltíssimes de les nostres entrades, i que exposem de forma àmplia en el nostre estudi La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització. No és altre que la figura de la Mare de Déu va ser la millor forma que va tenir la Església Catòlica per poder substituir els antics cultes pagans que adoraven els múltiples aspecte de la Gran Mare Terra. 

Com ja hem explicat també sovint, el mètode més efectiu van ser les aparicions de Verges trobades en aquells llocs que eren considerats sagrats, i que a Catalunya es conten per més de set-centes imatges. D'aquestes set-centes, a partir del llibre de Joan Amades, Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, hi ha a prop de 90 que van aparèixer en punts d'aigua: fonts, rius, mar, pous...

A continuació fem una petita relació de les que segons les llegendes van aparèixer en el riu Ebre:


  • Mare de Déu de Benifallet: Una de les tradicions afirma que aquesta imatge baixava Ebre avall (sense que es digui d'on venia) i uns pescadors la van pescar i la portaren al seu poble. Per aquesta raó, la tenien per advocada els pescadors de la Ribera de l'Ebre.
  • Mare de Déu de Buda: Venerada a la illa d'aquest nom, situada a la desembocadura del riu Ebre. Es coneix també com a Mare de Déu dels Socors. Les ones la van llençar a la platja, on la recolliren uns pescadors. Se la invoca contra la pirateria, i també ho és per a tenir bona pesca i contra els perills del mar.
  • Mare de Déu dels Desemparats: Venerada a la illeta de Buda, a la desembocadura de l'Ebre. Uns mariners, perduts per la mar i sense esperança de salvació, van veure lluir una llumeta que va orientar-los i van girar proa vers la llumeta. Mentre s'hi anaven acostant, la fúria del mar anava amainant, fins que van arribar amb tota felicitat a la illa de Buda. I, en desembarcar, van veure que la claroreta que els havia servit de far era una imatge de la Mare de Déu, que irradiava una llum salvadora. Allà mateix li van aixecar una capelleta.


2. Illa de Buda, al Delte de l'Ebre, on les tradicions atestigüen diverses aparicions marianes. ENLLAÇ


  • Mare de Déu de Flix: Pujava aigües amunt de l'Ebre, i la van recollir uns pescadors.
        Tal com podeu observar en les dues imatge següents, tot i que la tradició afirma           que va ser trobada en el riu, actualment cristianitza una antiga cova que amb               tota probabilitat ja havia de ser sagrada molt abans de l'aparició del cristianisme.          Tornem a trobar en un mateix recorregut simbòlic l'aigua i la cova.






3. Ermita de la Verge del Remei de Flix, on es conserva la imatge que pujava per l'Ebre. ENLLAÇ

4. Imatge de la Verge del Remei de Flix, sota la roca de la cova. ENLLAÇ

  • Mare de Déu de Palau (Tortosa): Venerada a la catedral de Tortosa. Pujava contracorrent per l'Ebre i uns pescadors la van recollir.

Tal com podem comprovar en aquestes tradicions sobre Mares de Déu trobades en el riu Ebre, tenim una clara coincidència en totes elles sobre la protecció d'aquestes imatges vers pescadors i mariners. Una relació que ens pot indicar, amb força seguretat, la protecció del geni diví del riu sobre les gents que viuen gràcies a ell. No podem obviar que els rius eren considerats sagrats per grecs i romans, i que en les religions preromanes d'Hispania existia un déu aquàtic anomenat Iber (Diccionario de las religiones prerromanas de Hispania. Jose Maria Blazquez, Ediciones Istmo).

Per altra banda no podem ignorar el simbolisme estret entre les diverses Mares de Déu importants que hi ha en el llarg recorregut del riu Ebre a través de la Península Ibèrica i que queden palesos en el Muntell de les Verges, precisament en el punt més elevat del Delte de l'Ebre (una duna d'uns 4 metres d'alçada)  i, curiosament, just en el punt inici del màgic Camí de Sant Jaume en les terres on l'Ebre es fon amb la Mediterrània. Desconeixem si els creadors d'aquest monument són conscients de la relació entre la Deessa i el riu, però evidentment que han d'haver profundes connotacions que han condicionat a decisió d'aixecar aquest Muntell de les Verges... A més des d'aquest punt es pot observar la illa de Buda, que tal com hem pogut comprovar té constància de l'aparició de diverses Mares de Déu, el que podria indicar que tingués alguna connotació sagrada anterior important precristiana.



5. Muntell de les Verges, al Delta de l'Ebre. Fotografia de l'autor del bloc.


En aquest monument hi trobàvem anteriorment  representacions de les diverses Mares de Déu, com a Senyores del riu Ebre pel seu pas per quatre de les diverses Comunitats Autònomes: la de Valvanera (la Rioja), Santa Anna i la Verge (la Ribera Navarra), la del Pilar (Aragó) i la de la Cinta (Catalunya). Però alguns brètols van destrossar les imatges. A partir d'això es van aixecar set columnes més altes amb diverses representacions marianes, representant a totes les comunitats autònomes per on serpenteja:

Verge de Montesclaros (Cantàbria), Verge de la Penya de França (Castella i Lleó), Verge Valvanera (La Rioja), Verge d'Arantzazu (País Vasc), Santa Maria la Real (Navarra), Verge del Pilar (Saragossa) i Verge de l'Assumpció (Catalunya).

dimarts, 22 d’agost de 2017

La banya del sègol (Claviceps Purpurea); una estranya relació entre el camí de Sant Jaume i el camí a Eleusis. (Claviceps Purpurea; A strange relationship between the Camino de Santiago and the way to Eleusis)

Si aneu seguint aquest bloc més o menys assíduament, suposo que us haureu adonat que des de finals del mes de maig no ha hagut cap entrada nova. El motiu principal d'aquest període de secà ha estat que el seu autor ha pogut gaudir d'una gran experiència personal, que no ha estat altre que recórrer a peu el camí de Santiago partint de Roncesvalles.

Aquest camí m'ha permès, sobretot, compartir experiències vitals amb persones d'arreu del món. El camí, entre moltes altres coses, és una via de comunicació i intercanvi amb persones diverses, d'origens totalment heterogenis i amb motivacions tant úniques com cadascú, però amb un únic objectiu compartit; caminar en direcció cap a Ponent (uns fins a Santiago, altres fins Finisterre o Muxia, molts fins a l'etapa on la seva agenda els hi permet).

Deixant de banda els darrers 100 quilòmetres del camí fins a Santiago (sobretot des de la galega vila de Sarria) on les multituds i l'esperit dels grups perden totalment el sentit peregrí que es percep en els primers 650 quilòmetres per convertir el camí en una excursió oci-turística, la resta es pot viure com una vivència summament interessant per poder integrar les estones de caminar en silenci i solitud i el compartir amb la natura i els altres moments molt especials. 

Avui compartiré doncs amb vosaltres un dels meus descobriments sobre el camí, que sorgeix d'un regal molt especial d'una de les persones que vaig conèixer i amb les que vaig tenir la sort de compartir bastants kilòmetres i experiències; el meu amic alemany Sebástian. 

1. Creu de Thau provinent del santuari alemany d'Altötting, símbol dels peregrins. Fotografia de l'autor del bloc



Tot i que amb en Sebàstian i amb un altre amic del camí, el mexicà Uriel, vaig compartir el camí des de Boadilla del Camino (Palència), la casualitat va fer que el primer contacte el tinguéssim a un dels llocs més interessants i paradigmàtics del recorregut, al convent de Sant Anton. 

2. Runes del convent de San Anton, Castrojeriz (Burgos). Fotografia de l'autor del bloc.

Aquest convent va ser construït durant el segle XII pel rei Alfons VII de Castella com hospital dels peregrins que feien el camí de Sant Jaume (Santiago) i va esdevenir la seu del Comendador general de l'Orde de San Anton, tot i que les runes que podeu observar en les fotografies pertanyen al segle XV. Els Germans Hospitalaris de l'Orde de Sant Antoni, o Antonians, eren els que atenien i curaven als peregrins que arribaven cansats i malalts. El símbol d'aquests germans hospitalers era precisament la creu Tau, que duien en color blau al pit sobre les seves robes negres. La creu de Tau es va convertir en el seu signe distintiu, tot i que també es va fer famosa posteriorment gràcies a la figura de Sant Francesc d'Asis.


3. Rosetó del convent de San Antón amb creus de Tau, Foto de l'autor del bloc.

El convent de Sant Anton va estar molt vinculat amb la curació d'una de les malalties més greus que tenien alguns dels peregrins que feien el Camí de Santiago a l'Edat Mitja i que era precisament el Foc de Sant Antoni, Foc de l'Infern, Foc Sagrat o Ergotisme. Aquest terrible mal era conegut des de temps molt antics i presentava una simptomatologia realment dolorosa i sinistre. Molts dels seus malalts acabaven morint després de que les extremitats s'anessin gangrenant i acabessin caient sense sagnar. Tenien també episodis de deliris i al·lucinacions. Entre els anys 1085 i 1095 es va produir una autèntica epidèmia d'aquesta malaltia per tota Europa, que era temuda fins i tot més que la pesta.  

4. Sant Antoni i un malalt d'ergotisme. S.XVI. ENLLAÇ







Els Germans Hospitalers de Sant Antoni, o Antonians, van estar molt vinculats amb la curació d'aquesta malaltia tinguda com diabòlica, i el Camí de Sant Jaume era precisament una de les cures terapèutiques que seguien els pobres malalts d'ergotisme, molts vinguts del centre d'Europa. Alguns aconseguien sanar-se, i realment els convents hospitalers de Sant Antoni tenien una recepta guaridora de primera que aconseguia que provisionalment els peregrins malalts del Foc de Sant Antoni milloressin la seva malparada salut. El misteri guaridor residia en el pa blanc, o de blat, que donaven als peregrins els germans hospitalers antonians, sobretot els del convent de Castrojeriz. Ja que la font del mal del Foc de l'Infern provenia precisament de pa negre de sègol que a vegades solia estar contaminat per les mico-toxines d'un fong, del que ja vam parlar en una entrada anterior, la banya del sègol o Clavíceps purpurea. Aquest fong altament tòxic era el causant de la greu malaltia que castigava a gent humil del centre i nord d'Europa (sobretot de França i Alemanya), que eren qui solien consumir pa i farina de sègol, ja que el blat era un be preuat de les classes benestants.

5.Clavíceps purpurea en una espiga de sègol. ENLLAÇ


Els peregrins que arribaven a Castrojeriz ingerien el pa blanc de blat i rebien cures diverses dels hospitalers antonians, que sembla ser que tenien també uns coneixements mèdics importants en relació a l'obscurantisme medieval. Els romeus també solien demanar les famoses creus de Thau de fusta beneïdes, que feien al·lusió al sant patró dels germans hospitalers. 

El fong del sègol, conegut també com banya de sègol o, en llatí clavíceps purpurea, també està relacionat amb un altre pelegrinatge molt famós en el Món Antic, el camí al santuari grec d'Eleusis. Tal com ja vam explicar en una entrada anterior, Eleusis; un santuari de la Mare Terra, diversos autors i especialistes suposen (sobretot gràcies als descobriments d'Albert Hoffman que va aconseguir obtenir el potent LSD a partir de la banya de sègol) , amb arguments força sòlids, que els misteris que es portaven a terme en aquest santuari tant important del Món Clàssic, tenien molt a veure precisament amb la ingestió de panets, beuratges o pastissos en els que hi havia contingut de clavíceps purpurea en la farina de sègol. Per tant tenim una estranya relació entre aquests dos grans camins de pelegrinatge sagrats, encara que aparentment el paper que tenia la banya de sègol en ambdós casos era diferent. Si bé en el cas del Camí de Sant Jaume era el principal causant de la malaltia del Foc de Sant Antoni i per tant provocava de forma indirecte que molts peregrins afectats per aquesta malaltia fessin en camí per recuperar la salut, en el cas del santuari d'Eleusis tindria una funció enteògena que deuria permetre les visions sobrenaturals dels pelegrins que penetraven en els santuaris del temple. 

No es pot dubtar però, que la relació dels efectes d'aquest fong paràsit al·lucinogen va influir molt en la figura del mateix Sant Antoni, com a guaridor dels pobres malalts d'ergotisme, que entre d'altres també patien visions sobrenaturals molt potents. En l'art podem trobar a vegades mostres de relacions que poden passar desapercebudes. Un dels moments de la vida de Sant Antoni Abad que ha estat recollida per molts autors són les famoses temptacions de Sant Antoni, on el diable li va oferint al sant ermità els diversos plaers o pecats cristians per tal que aquest caigui. En aquestes obres pictòriques es pot apreciar realment un llenguatge simbòlic que permet interpretar un univers creat per la ingestió de la banya del sègol. La creació de personatges diabòlics grotescs, mescles i barreges de personatges humans i animals, monstres amb cares humanes, personatges amb deformitats típiques provocades per l'ergotisme, són una mostra de la percepció dels artistes sobre aquesta relació del sant amb els efectes del claviceps purpurea.



6. Tríptic de les temptacions de Sant Antoni. Hieronimus Bosch, 1450-1516. ENLLAÇ

7. Les temptacions de Sant Antoni, David Teniers, 1647. ENLLAÇ
8. La temptació de Sant Antoni, Salvador Dalí, 1946. ENLLAÇ

  
Tot i que el que ara direm no deixa de ser una mica simplista, és cert que l'Orde de Sant Antoni, els germans hospitalers antonians, va tenir una existència lligada precisament a la malaltia del Foc de Sant Antoni, provocada per la banya de sègol. Les seves rendes van disminuir considerablement després de la Reforma Protestant, però sobretot a partir del moment en que es va poder determinar la connexió directa entre l'ergotisme i la banya del sègol. 

En la representació artística inferior podeu observar una de les mostres dels malalts d'ergotisme, o del Foc de Sant Antoni, amb les típiques amputacions de membres i la bogeria desembocada per les micotoxines de la banya del sègol.

9. Els captaires. Pieter Brueghel el Vell, s, XVI. ENLLAÇ



dilluns, 29 de maig de 2017

El bisó sagrat i el seu extermini (The sacred bison and its extermination)

Si en algun moment escolteu la paraula Sherman, possiblement l'associareu a un dels carros de combat més famosos de la història, concretament de l'exercit americà de la Segona Guerra Mundial (entre d'altres apareix a la pel·lícula del 2014, Fury, protagonitzada per Brad Pitt). El nom d'aquest tanc prové d'un dels més famosos generals de l'exercit americà,  William Tecumseh Sherman (1820-1891), que a nivell històric és altament reconegut en la història dels Estats Units per ser un dels generals que va contribuir a la victòria militar de la Unió en la Guerra de Secessió, però que també disposa de grans detractors per la seva particular manera de contribuir a aquesta victòria. 
Sherman és l'ideòleg de la Guerra Total, al considerar i portar a terme la destrucció total de subministres civils, infraestructures, edificis i saquejos de les diverses ciutats al seu pas amb un exercit de 70.000 soldats en la seva marxa militar de l'any 1863. D'aquesta forma utilitzava tàctiques de terra arrasada per trencar la columna vertebral de les tropes de la Confederació i perjudicava en gran manera a milers de civils que no participaven activament de la Guerra. Evidentment, això va ser un trist pronòstic sobre les grans barbàries que recorrerien el Món en les dues grans guerres del segle XX i li va permetre assolir "l'honor" de ser considerat per alguns autors com el "primer general modern".

Si us pregunteu que té a veure això amb el títol d'aquesta entrada i amb la línia ideològica d'aquest bloc, ara entrarem en detall...

El general Sherman va esdevenir després de la Guerra de Secessió el Comandant General de l'exercit dels Estats Units i va liderar la guerra contra els indis americans. A part d'ordenar les campanyes militars en que s'havia de castigar als indis amb el màxim rigor i destruir de forma sistemàtica els poblats en que hi vivien homes, dones, avis i nens, va anar més enllà i va portar la seva idea de Guerra Total en la lluita contra els aborígens de Nord Amèrica. De forma molt pràctica i tristement encertada, va considerar que els indis de la grans praderes americanes depenien gairebé de forma absoluta a nivell econòmic, social i espiritual de les grans manades de bisons (o també anomenats búfals). 
Qui li havia de dir al pare del general Sherman, que li havia posat com a nom propi Tecumseh, el líder dels grans guerrers shawnee que a principis del segle XIX havia proclamat ja la idea de l'autodeterminació de la nació índia...


1. La cultura del búfal . Richatd Hook, The sacred Bundle. ENLLAÇ 


Per tant, Sherman va participar activament en les directrius d'extermini dels grans ramats de bisons que hi havia al les planúries americanes (fonamentalment entre 1872 i 1876). La caça sistemàtica dels grans ramats, sobretot des dels ferrocarrils que començaven a travessar tot l'oest americà, va portar a aquestos animals fins gairebé la seva extinció i aconseguint així la fam pels pobles nadius americans i la fi del seu estil de vida.

2. L'extermini dels bisonts des del ferrocarril. ENLLAÇ

El bisont (Bison bison) era gairebé tot pels indis nord americans de les planúries, ja que els aportava carn, roba d'abric pels freds hiverns i pels tipis on vivien, ossos per eines, els tendons per cosir i per les cordes dels arcs o els seus cranis per rituals, entre d'altres. No és d'estranyar doncs, que el propi exercit entregués bales de franc als caçadors perquè acabessin amb els bisons, i es paguessin també bones quantitats de diners per les pells o els ossos que eren utilitzats com fertilitzants, amb l'autèntica finalitat de fer desaparèixer els pobles guerrers de les planúries centrals americanes. 



3. Muntanya de cranis de bisons caçats, any 1870. ENLLAÇ

Tot i que, amb seguretat, no es podrà saber mai si en aquelles dècades finals del segle XIX hi havia a Amèrica del Nord a prop de 70 milions i que van ser pràcticament exterminats pels caçadors, altres teories afirmen que l'autèntica causa de la seva quasi desaparició van ser les epidèmies que els hi van arribar a partir de les grans granges de bestiar que es van anar construint en aquells extensos territoris.




El bisó europeu

El parent dels bisons americans (Bison bonasus) també està en perill d'extinció, potser encara molt més que el seu cosí americà. La seva pràctica desaparició ha estat però molt més progressiva. La caça del bisont es remunta als primers moments de la nostra espècie, tal com està representat en les famoses pintures parietals prehistòriques. La importància a nivell religiós, simbòlic i material també havia de ser trascendental, si tenim en compte que és un dels animals que apareix més representat en les coves i parets de la prehistòria europea.



4. Representació de bisont a la famosa cova d'Altamira (Cantàbria). ENLLAÇ


Però el punt del seu gairebé no retorn va ser poc després de la Primera Guerra Mundial. A l'Europa Oriental, a principis del segle XX encara hi vivien en llibertat gran quantitat de bisons, repartits fonamentalment entre Rússia, Lituània i Polònia. Però fruit de la fam de la Primera Gran Guerra van ser massacrats per poder alimentar als soldats del front i als refugiats. Si no hagués estat pels a prop de 50 exemplars que hi havia repartits per zoològics avui en dia ja parlaríem d'una de tantes espècies que hem aconseguit fer desaparèixer...

Gràcies a la creació l'any 1923 a Polónia de la Companyia Internacional de Defensa del Bisó, es van anar recuperant de forma mínima el número d'exemplars, que sobre l'any 2011 estava al voltant dels 4.000 en tota Europa. Però aquestes dades lleument esperançadores no són cap garantia de la supervivència del bisó europeu. Primer de tot, perquè l'endogamia de l'espècie provoca una important fragilitat davant de determinades malalties i, en segon lloc, perquè la inconsciència i destructivitat d'alguns dels nostres congèneres no té límits, tal com demostra la mort per enverinament i decapitació recent (setembre de 2016) del mascle alfa de la reserva de Valdeserrillas (València). Aquest bisont és el que havia de portar descendència, a aquesta reserva, que havia estat dos anys fent tràmits per poder acollir a 12 exemplars.


5. Cos del bisont decapitat a Valdeserrillas. ENLLAÇ


divendres, 28 d’abril de 2017

L'orant: pont entre el Cel i la Terra (The praying: Bridge between Heaven and Earth).

En l'entrada d'avui volem destacar una altra de les figures que han estat utilitzades en la simbologia cristiana, però que tenen unes arrels i significats que van molt més enllà. No és una figura gaire coneguda, ja que la seva màxima representació es va donar en l'art paleocristià, és a dir en els primers segles de la nostra era, i quan la religió cristiana esdevenia encara pagana i lluitava per imposar-se al culte politeista romà oficial. Posteriorment, però, es va seguir representant en l'art cristià en diverses figures de sants i santes.

Tot i que no es podrà negar que les representacions cristianes d'aquesta figura tenen connatocions evidents amb alegories de l'Antic i el Nou Testament, podem intuir que en el seu pòsit es conté un missatge que destaca la trascendalitat de la Terra i al paper que té l'esser humà com a intercessor entre Aquesta i l'Univers. 

Possiblement pensereu que aquesta relació que acabo d'establir és molt ambiciosa, o fins i tot mancada de fonaments sòlids, o encara més, que és un brindis al sol, o una idea sorgida d'una ment extremadament fantasiosa. Espero que amb les argumentacions següents, com a mínim us pugui fer dubtar que no és així...

1. L'orant de l'església romànica de Sant Quirze de Pedret (Berguedà). ENLLAÇ


L'orant

Segons estimen els autors, l'orant és una figura popular i universal representada per una persona (dona o home) amb els braços aixecats amb actitud de pregària o oració. Sembla ser que el seu nom prové del llatí orans, amb el sentit de persona que esta pregant. Els seus origens són anteriors al cristianisme; en l'art romà anterior ja trobem representacions diverses d'emperadors i altres personatges, amb un sentit simbòlic pietós, com un missatge de l'obediència que té la figura pública i el seu poble cap els déus. Si voleu consultar amb més profunditat, us deixo aquest enllaç de l'obra de Robin Margaret Jensen, Understanding Early Christian art.  

La raó i la recerca històrica aporten algunes d'aquestes paraules per descriure la figura de l'orant, però anem a complementar-ho amb la visió del poeta, que sovint sol aportar aquell matís que ens pot fer copsar el que realment perviu en les imatges simbòliques de les coses... 
Que és el que percep un dels nostres poetes contemporanis, el solsonès Raül Garrigasait, a partir de contemplar l'Orant de l'ermita romànica de Sant Quirze de Pedret?: 


Jo só el mirall de tot retorn
i la buidor de tota vida.
Sempre llunyà servo el contorn
on temps es fon i Déu m'oblida.
Jo só el mirall de tot retorn.

Jo só de cada instant el terme, 
de cada jorn el primer llim, 
i creixo sols per desfer-me 
dins de l'Etern on tots dormim.
Jo só de cada instant el terme.

Jo só el mirall de tot retorn
i la claror d'hores vençudes, 
i sé el paó que fuig del jorn
vers Ses paraules sempre mudes.
Jo só el mirall de tot retorn.

Dins de la complexitat i profunditat de tot aquest petit poema, que ens és difícil de captar en tota la seva extensió, si que captem algunes idees que es van repetint i que creiem que són dignes de destacar. La figura de l'orant, aquella persona que eleva les mans cap el cel en actitud de pregària, és molt més que un ésser que està demanant o agraïnt els favors de la divinitat o al que ell sent superior. Com a mirall reflexa alló que ve d'adalt i no només ho reflexa, sino que és una part del Tot. Pel fet d'elevar el seu ésser cap el Cel forma així un pont entre els dos mons, o millor dit entre els tres; la Terra, l'Orant i el Cel. El temps per això perd la seva naturalesa o domini, ell esdevé el que flueix en cada instant, fent-se Un amb l'Etern. Finalment, tal com marca la naturalesa de la Deessa Terra, Vida i Mort estan plenament imbricades; el darrer paràgraf així ho contempla entre la claror de les hores vençudes i el paó que fuig del jorn.

Els orants del Pla de Petracós (Alacant)

Si fem un important salt enrera en el temps, podem trobar algun altre exemple que ha estat interpretat també en el mateix sentit, tot i que si l'orant de Sant Quirze de Pedreet ja ens pot resultar una mica estrany, encara ho ha de semblar més per força si l'origen d'aquesta representació la tenim en l'art rupestre macroesquemàtic. Particularment és una de les representacions artístiques que se'm representen més enigmàtiques, suggerents i carregades de força i vigor. 



2. L'orant del Pla de Petracós. ENLLAÇ


L'Índalo


Si hem de buscar la representació més famosa similar a l'orant en la geografia de la Península Ibèrica, possiblement coincidereu amb que el símbol actual de la província d'Almeria reuneix aquesta característica. L'Indalo ha esdevingut gràcies al turisme i al marketing dels souvenirs un element inseparable del llevant meridional peninsular. El trobem representat, de forma massa repetitiva en clauers, enganxines de vehicles, semarretes... Però això no li ha de restar la nostra atenció, ja que possiblement ens trobem davant d'una mostra evident força antiga, d'aquest ésser mediador entre el Cel i la Terra, entre els déus o la Deessa i els éssers humans...




3. Representació del famós Indalo de la Cova de las Colmenas, Almeria, Neolític tardà o Edat del Coure. ENLLAÇ



Evidentment que no podrem conèixer amb seguretat de cap de les maneres el significat exacte del què volia representar el seu autor quan el va pintar fa molts mil·lenis en la paret rupestre del llevant peninsular. Tot el que podem trobar no deixen de ser suposicions. Una d'elles argumenta que és un caçador que està apuntant amb el seu arc a un  ocell que passa volant per sobre d'ell. Altres línies argumenten que ens trobem precisament amb un mediador entre el Cel i la Terra, amb un representant d'algun ésser gairebé diví, i que el seu nom de Indalo prové dels propis ibers com un "Indal eccius", és a dir missatger dels déus. Hi ha qui afirma que el seu nom prové del patró d'Almeria, San Indalecio (cosa que no es contradiu amb l'anterior hipòtesis, ja que com ja hem exposat de forma repetitiva en moltes entrades del nostre blog, el cristianisme converteix i transforma en benefici del seu simbolisme tota l'univers sagrat que troba en el seu camí).


4. Els Indalos a la cara de Conan. ENLLAÇ




El poder del símbol de l'Indalo ha de ser força atraient, perquè fins i tot atraiés al director de la famós film de Conan el Bàrbar (rodat en part a les muntanyes i coves d'Almeria) i el pintés a la cara del protagonista, destacat en color vermell, perquè aquest pogués regressar de la mort...

dilluns, 6 de març de 2017

El so inefable de la caragola de mar (Ineffable sound of conch shell)

De nou hem de tornar a parlar avui sobre algun element provinent de la Mare Terra que ha assumit en moltes cultures i tradicions caràcters màgics i sagrats importants. En aquesta ocasió la seva sacralitat està relacionada amb el seu so. Un so que s'obté al bufar al seu través i que l'ésser humà han utilitzat des de temps immemorials, que es remunten com a mínim al període Magdaleniense (és a dir fa uns tretze mil anys).

Hem volgut atorgar al seu  so el caràcter d'inefable, és a dir d'allò que no es pot definir en paraules, ja que sembla que provingui de les profunditats d'on prové l'estri que el sosté i potser per això ha estat vinculat a moments excepcionals, com són les cerimònies rituals o sagrades, la guerra, els treballs del camp (que estaven associats de forma evident amb la Deessa Terra) i la dansa.

1. Caracola de mar, fotografia de l'autor del blog


La caragola de mar va esdevenir per caràcter propi un instrument sonor o musical molt especial, possiblement entre d'altres coses per provenir d'un animal marí que va deixar d'existir i també pel fet de que des del seu orifici de més grandària sembla escoltar-se el so de les onades, de les que prové... possiblement un estri que té unes capacitats importants per influir en la psicoacústica (com afecten els sons als éssers humans). Una endevinalla mallorquina ens insinua el seu misteri:


"-Vos qui sou un homo entès
i de llest passau la mida,
¿quin és animal que crida
quan te la carn consumida, 
i quan es viu no diu res?

-Jo no som tan innocent 
com vós deveu pensar.
Aqueix animal se fa
per los fondos de la mar:
si el voleu sentir cantar, 
pes cul li heu de dar vent 
com si l'haguéssiu d'inflar"




2. Caracola del periode Magdaleniense, cova de Marsoulas, França. ENLLAÇ


Sigui pel motiu que sigui,  cultures tant llunyanes en el temps i l'espai com van ser els Maies, Inques i Asteques precolombins, els càntabres del nord d'Espanya, els guantxes de les Illes Canàries o els monjos hinduistes, a les illes del Carib i a la illa de Malta, a Japó o a Corea, la caracola va servir per finalitats similars. En alguns d'aquests llocs era només utilitzada amb dues situacions molt especials; per iniciar les cerimònies rituals i per convocar a la guerra. 


3. Horagai japonés.Caragola provista de broquet metàl·lic.  ENLLAÇ

La caragola japonesa o horagai era utilitzada tant pels monjos budistes amb finalitats religioses com pels famosos guerrers feudals (samurais) per donar ordres de combat, de forma similar a la trompeta o corn de guerra.



4. Guerrer samurai tocant el corn de guerra. ENLLAÇ



En el cas català l'ús de les caragoles com a instrument sonor també disposa de força antiguitat. La seva utilització en danses i feines agrícoles no estava renyida amb l'ús que es feia en moments de guerra o en la crida de la gent a armes davant de hostilitats en les antigues viles rurals, com era la crida del sometent.  El nom que rebia la caragola era molt escaient i significatiu: corn marí. Fins i tot un dels exercits no gaire regulars que va tenir molta importància en els segles XVII i XVIII, els Miquelets, portaven com a estri de comunicació entre aquests milicians el corn marí.




5. Recreació històrica de Miquelets valencians amb el corn marí. ENLLAÇ


Altres exemples de caragoles de mar amb finalitats sagrades i màgiques les podem trobar en molts racons de la nostra estimada Terra: 


  • en la cultura pre-incaica de Perú (cultura Chavin): l'any 2001 es van trobar fins a vint caragoles ricament decorades (podeu consultar aquest enllaç, on hi ha un article científic força interessant sobre els estudis sonors que s'han  fet en aquestes caragoles).
  • en els santuaris tibetans, hinduistes i budistes.
  • pels maorís de Nova Zelanda
6. Recreació moderna de maori tocant el corn marí. ENLLAÇ 
  • per nadius de les illes Fiji.
  • en la mitologia clàssica greco- romana associada a criatures i divinitats marines, com foren els tritons, les nereides, el déu Neptú o les sirenes... 


dilluns, 30 de gener de 2017

La Verge Negra de Jean Hani: The Black Virgin of Jean Hani (2A PART)

Tal com vam avançar en la darrera entrada, seguirem comentant l'excepcional obra del professor i erudit Jean Hani respecte a la figura enigmàtica de les Verges Negres. Avui tractarem exclusivament un dels capítols del llibre La Verge Negra i el misteri de Maria, concretament el capítol II.

LA MARE DE DÉU COM REGINA MUNDI

En el segon capítol del llibre de Jean Hani disposem d'un interessant compendi d'expressions cristianes sobre la Verge, que ens remarquen l'herència de la Gran Mare prehistòrica que va assolir la Mare de Déu.

El propi títol de Mare de Déu, si reflexionem, ja ens pot semblar una expressió exorbitant dins del context monoteista cristià. La explicació eclesiàstica sobre aquest nom es justifica dient que com Maria és la mare de Crist, i com Crist és Déu, ella és igualment la Mare de Déu. 


1.Vierge Ouvrante, París, s.XV. ENLLAÇ







Les Vierges Ouvrantes; Virgenes abrideras o Tríptics de la Verge: Tot i que no apareix en l'obra de Jean Hani que estem comentant, volem destacar (a tall d'exemple de simbologia sobre la figura aglutinadora de la Verge)  la creació d'aquests tríptics medievals en els que la Mare de Déu conté en el seu interior a la Trinitat. 
Apareixen fonamentalment entre els segles XIII i XVI. Són escultures marianes amb dos batents mòbils que es tanquen i obren davant del frontal, i en cadascun d'ells hi ha escenes pintades o esculpides en torn a tres eixos temàtics: la Trinitat, la vida de Crist i la Vida de la Verge. Si voleu consultar-ho amb més profunditat: Las Vírgenes abrideras. 

No és la millor manera artística i simbòlica de presentar la figura de la Mare de Déu com aquella Gran Deessa que tot ho conté?








Però Hani va més enllà del mateix títol de Mare de Déu assimilat a la Verge i parla sobre els diversos noms amb la que se la invoca en textos, himnes, oracions, etc. 
Tal com podrem observar, aquestes referències evoquen sovint a les mateixes advocacions que gaudia la Gran Mare prehistòrica. Anem a veure alguns exemples, destacant algun paràgraf del llibre.

"La encarnació del Verb de Déu es el si virginal, com s'ha dit a sovint, va realitzar "les noces del cel i la terra"; per això la tradició cristiana sempre ha percebut una relació estreta entre Maria i la terra. El pare S. Boulgakof, en la seva gran obra Du Verbe incarné, refereix, fent-les seves, aquestes paraules de Dostoievski: "La Verge Maria és la Mare, la Terra humida". Hi ha, en efecte, una connivencia entre la dona, la mare i la terra." 

"I si la dona es sent pròxima a la Terra, molt més que el seu company, és perquè imita a la Terra quan dóna llum i té consciència d'integrar-se en la gran activitat de la vida de la natura; perquè la terra no és un organisme inert, és un organisme viu; té un cos compost dels elements del seu sòl, de les pedres, de les muntanyes i de les seves grutes, imatges multiplicades de la seva immensa matriu, i per això a la Verge Maria se l'associa amb les grutes i amb les seves substitutes, les criptes, des de la gruta de la Nativitat fins la de Massabielle; y la terra no només té un cos, sino que també té ànima, i les misterioses corrents que la recorren vehiculen l'energia vital. La Terra es converteix per nosaltres en una persona, doncs en l'home el món pren consciència d'ell mateix, el món i cadascun dels seus components; la terra, que també té vida, però no consciència, trata d'hipostasiar-se en l'home, i en ell es converteix en Demèter, la Terra Mater".




2. Cripta de la Colonia Güell, Sta. Coloma de Cervelló (Barcelona). Gaudí, 1908. ENLLAÇ

Agafant les paraules de Hani, i recordant la gran quantitat de criptes de temples cristians que acullen imatges de la Gran Mare dipositades a l'interior de la Terra, hem volgut triar una de les joies de l'arquitecte universal Antoni Gaudí, la cripta de la Colonia Güell (Sta. Coloma de Cervelló, Barcelona). Sense voler dubtar del sentiment cristià de Gaudí, és innegable la seva fascinació i coneixement de les energies  de la Natura.


La tradició que vincula a la Verge amb la Terra i els fruits que ella genera havia de venir per força d'Orient, on la Gran Mare havia estat la figura simbòlica per excelència. Hani cita a diversos autors dels primers segles del cristianisme i també antics himnes com aquest d'Occident en el que hi ha dos versos en els que Maria és assimilada completament a la Terra nutrícia:

                                 Salve, Terra que ha produit 
                                       El blat que ens alimenta

Cita a continuació l'antífona que en la misa siriomaronita acompanya la transferència dels Dons a l'altar, com si fos Crist qui parla:

Jo sóc el Pa de vida baixat del cel a la terra per a que el món visqui gràcies a mi. El Pare em va enviar, Verb incorpori; com deliciós gra de blat en una terra fèrtil, em va rebre el si de Maria

  
3. Relleu de la deessa del blat Demèter, amb espigues, amapoles i serps. ENLLAÇ

Jean Hani evoca també diverses cites en les que la Verge apareix com Arbre de la Vida, els camps, els cultius, la vinya i les flors. Les fonts i els brolladors d'aigua o la figura del toro a la que hem dedicat diverses entrades anteriors són part de la seva extensa comparativa entre la figura de la Mare de Déu i el simbòlic passat pre-cristià. Com no podia ser d'una altra manera destaca les nombroses imatges de la Verge que van ser trobades en aquests llocs de la Mare Terra que ja eren adorats en la més llunyana antiguitat. 

Però és en aquest II capítol on l'autor aporta la millor síntesi sobre quin és l'enigma o misteri de la figura de la Verge Negra. El més oportú és citar les seves mateixes paraules:

"Podem veure confirmada la tesi segons la que l'aparició de les Verges negres va ser una obra conjunta de la intuició secular d'un poble, alimentada pels records de les antigues deesses, i la teologia superior dels monjos més esclarits, que mantengueren i escamparen aquests tipus d'imatges que deien, a qui sabés comprendre-ho o al menys presentir-ho, el que la teologia corrent i la liturgi tant sols deixaven escoltar amb mitges paraules quan celebraven l'assumpció de la Verge al cel, on està coronada com "Reina dels Àngels", és a dir, posada per sobre de tota la creació, en quant a "dona terrenal" convertida en "Dona celestial" i reunint-se amb el seu origen etern que es troba així manifestat".

A continuació, tot i que no provinguin del llibre de Jean Hani, us adjuntem un parell d'exemples de figures de deesses-mare anteriors al cristianisme, de tipologia similar a les que el professor anomena com a antecedents simbòlics de la Verge Negra.


4. Deesses galo-romanes, del santuari de Chateaubleau, França. ENLLAÇ
5. Deessa Mare íbera de la Serreta, Alcoi. S.III a.C. ENLLAÇ