EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

divendres, 28 d’abril de 2017

L'orant: pont entre el Cel i la Terra (The praying: Bridge between Heaven and Earth).

En l'entrada d'avui volem destacar una altra de les figures que han estat utilitzades en la simbologia cristiana, però que tenen unes arrels i significats que van molt més enllà. No és una figura gaire coneguda, ja que la seva màxima representació es va donar en l'art paleocristià, és a dir en els primers segles de la nostra era, i quan la religió cristiana esdevenia encara pagana i lluitava per imposar-se al culte politeista romà oficial. Posteriorment, però, es va seguir representant en l'art cristià en diverses figures de sants i santes.

Tot i que no es podrà negar que les representacions cristianes d'aquesta figura tenen connatocions evidents amb alegories de l'Antic i el Nou Testament, podem intuir que en el seu pòsit es conté un missatge que destaca la trascendalitat de la Terra i al paper que té l'esser humà com a intercessor entre Aquesta i l'Univers. 

Possiblement pensereu que aquesta relació que acabo d'establir és molt ambiciosa, o fins i tot mancada de fonaments sòlids, o encara més, que és un brindis al sol, o una idea sorgida d'una ment extremadament fantasiosa. Espero que amb les argumentacions següents, com a mínim us pugui fer dubtar que no és així...

1. L'orant de l'església romànica de Sant Quirze de Pedret (Berguedà). ENLLAÇ


L'orant

Segons estimen els autors, l'orant és una figura popular i universal representada per una persona (dona o home) amb els braços aixecats amb actitud de pregària o oració. Sembla ser que el seu nom prové del llatí orans, amb el sentit de persona que esta pregant. Els seus origens són anteriors al cristianisme; en l'art romà anterior ja trobem representacions diverses d'emperadors i altres personatges, amb un sentit simbòlic pietós, com un missatge de l'obediència que té la figura pública i el seu poble cap els déus. Si voleu consultar amb més profunditat, us deixo aquest enllaç de l'obra de Robin Margaret Jensen, Understanding Early Christian art.  

La raó i la recerca històrica aporten algunes d'aquestes paraules per descriure la figura de l'orant, però anem a complementar-ho amb la visió del poeta, que sovint sol aportar aquell matís que ens pot fer copsar el que realment perviu en les imatges simbòliques de les coses... 
Que és el que percep un dels nostres poetes contemporanis, el solsonès Raül Garrigasait, a partir de contemplar l'Orant de l'ermita romànica de Sant Quirze de Pedret?: 


Jo só el mirall de tot retorn
i la buidor de tota vida.
Sempre llunyà servo el contorn
on temps es fon i Déu m'oblida.
Jo só el mirall de tot retorn.

Jo só de cada instant el terme, 
de cada jorn el primer llim, 
i creixo sols per desfer-me 
dins de l'Etern on tots dormim.
Jo só de cada instant el terme.

Jo só el mirall de tot retorn
i la claror d'hores vençudes, 
i sé el paó que fuig del jorn
vers Ses paraules sempre mudes.
Jo só el mirall de tot retorn.

Dins de la complexitat i profunditat de tot aquest petit poema, que ens és difícil de captar en tota la seva extensió, si que captem algunes idees que es van repetint i que creiem que són dignes de destacar. La figura de l'orant, aquella persona que eleva les mans cap el cel en actitud de pregària, és molt més que un ésser que està demanant o agraïnt els favors de la divinitat o al que ell sent superior. Com a mirall reflexa alló que ve d'adalt i no només ho reflexa, sino que és una part del Tot. Pel fet d'elevar el seu ésser cap el Cel forma així un pont entre els dos mons, o millor dit entre els tres; la Terra, l'Orant i el Cel. El temps per això perd la seva naturalesa o domini, ell esdevé el que flueix en cada instant, fent-se Un amb l'Etern. Finalment, tal com marca la naturalesa de la Deessa Terra, Vida i Mort estan plenament imbricades; el darrer paràgraf així ho contempla entre la claror de les hores vençudes i el paó que fuig del jorn.

Els orants del Pla de Petracós (Alacant)

Si fem un important salt enrera en el temps, podem trobar algun altre exemple que ha estat interpretat també en el mateix sentit, tot i que si l'orant de Sant Quirze de Pedreet ja ens pot resultar una mica estrany, encara ho ha de semblar més per força si l'origen d'aquesta representació la tenim en l'art rupestre macroesquemàtic. Particularment és una de les representacions artístiques que se'm representen més enigmàtiques, suggerents i carregades de força i vigor. 



2. L'orant del Pla de Petracós. ENLLAÇ


L'Índalo


Si hem de buscar la representació més famosa similar a l'orant en la geografia de la Península Ibèrica, possiblement coincidereu amb que el símbol actual de la província d'Almeria reuneix aquesta característica. L'Indalo ha esdevingut gràcies al turisme i al marketing dels souvenirs un element inseparable del llevant meridional peninsular. El trobem representat, de forma massa repetitiva en clauers, enganxines de vehicles, semarretes... Però això no li ha de restar la nostra atenció, ja que possiblement ens trobem davant d'una mostra evident força antiga, d'aquest ésser mediador entre el Cel i la Terra, entre els déus o la Deessa i els éssers humans...




3. Representació del famós Indalo de la Cova de las Colmenas, Almeria, Neolític tardà o Edat del Coure. ENLLAÇ



Evidentment que no podrem conèixer amb seguretat de cap de les maneres el significat exacte del què volia representar el seu autor quan el va pintar fa molts mil·lenis en la paret rupestre del llevant peninsular. Tot el que podem trobar no deixen de ser suposicions. Una d'elles argumenta que és un caçador que està apuntant amb el seu arc a un  ocell que passa volant per sobre d'ell. Altres línies argumenten que ens trobem precisament amb un mediador entre el Cel i la Terra, amb un representant d'algun ésser gairebé diví, i que el seu nom de Indalo prové dels propis ibers com un "Indal eccius", és a dir missatger dels déus. Hi ha qui afirma que el seu nom prové del patró d'Almeria, San Indalecio (cosa que no es contradiu amb l'anterior hipòtesis, ja que com ja hem exposat de forma repetitiva en moltes entrades del nostre blog, el cristianisme converteix i transforma en benefici del seu simbolisme tota l'univers sagrat que troba en el seu camí).


4. Els Indalos a la cara de Conan. ENLLAÇ




El poder del símbol de l'Indalo ha de ser força atraient, perquè fins i tot atraiés al director de la famós film de Conan el Bàrbar (rodat en part a les muntanyes i coves d'Almeria) i el pintés a la cara del protagonista, destacat en color vermell, perquè aquest pogués regressar de la mort...

dilluns, 6 de març de 2017

El so inefable de la caragola de mar (Ineffable sound of conch shell)

De nou hem de tornar a parlar avui sobre algun element provinent de la Mare Terra que ha assumit en moltes cultures i tradicions caràcters màgics i sagrats importants. En aquesta ocasió la seva sacralitat està relacionada amb el seu so. Un so que s'obté al bufar al seu través i que l'ésser humà han utilitzat des de temps immemorials, que es remunten com a mínim al període Magdaleniense (és a dir fa uns tretze mil anys).

Hem volgut atorgar al seu  so el caràcter d'inefable, és a dir d'allò que no es pot definir en paraules, ja que sembla que provingui de les profunditats d'on prové l'estri que el sosté i potser per això ha estat vinculat a moments excepcionals, com són les cerimònies rituals o sagrades, la guerra, els treballs del camp (que estaven associats de forma evident amb la Deessa Terra) i la dansa.

1. Caracola de mar, fotografia de l'autor del blog


La caragola de mar va esdevenir per caràcter propi un instrument sonor o musical molt especial, possiblement entre d'altres coses per provenir d'un animal marí que va deixar d'existir i també pel fet de que des del seu orifici de més grandària sembla escoltar-se el so de les onades, de les que prové... possiblement un estri que té unes capacitats importants per influir en la psicoacústica (com afecten els sons als éssers humans). Una endevinalla mallorquina ens insinua el seu misteri:


"-Vos qui sou un homo entès
i de llest passau la mida,
¿quin és animal que crida
quan te la carn consumida, 
i quan es viu no diu res?

-Jo no som tan innocent 
com vós deveu pensar.
Aqueix animal se fa
per los fondos de la mar:
si el voleu sentir cantar, 
pes cul li heu de dar vent 
com si l'haguéssiu d'inflar"




2. Caracola del periode Magdaleniense, cova de Marsoulas, França. ENLLAÇ


Sigui pel motiu que sigui,  cultures tant llunyanes en el temps i l'espai com van ser els Maies, Inques i Asteques precolombins, els càntabres del nord d'Espanya, els guantxes de les Illes Canàries o els monjos hinduistes, a les illes del Carib i a la illa de Malta, a Japó o a Corea, la caracola va servir per finalitats similars. En alguns d'aquests llocs era només utilitzada amb dues situacions molt especials; per iniciar les cerimònies rituals i per convocar a la guerra. 


3. Horagai japonés.Caragola provista de broquet metàl·lic.  ENLLAÇ

La caragola japonesa o horagai era utilitzada tant pels monjos budistes amb finalitats religioses com pels famosos guerrers feudals (samurais) per donar ordres de combat, de forma similar a la trompeta o corn de guerra.



4. Guerrer samurai tocant el corn de guerra. ENLLAÇ



En el cas català l'ús de les caragoles com a instrument sonor també disposa de força antiguitat. La seva utilització en danses i feines agrícoles no estava renyida amb l'ús que es feia en moments de guerra o en la crida de la gent a armes davant de hostilitats en les antigues viles rurals, com era la crida del sometent.  El nom que rebia la caragola era molt escaient i significatiu: corn marí. Fins i tot un dels exercits no gaire regulars que va tenir molta importància en els segles XVII i XVIII, els Miquelets, portaven com a estri de comunicació entre aquests milicians el corn marí.




5. Recreació històrica de Miquelets valencians amb el corn marí. ENLLAÇ


Altres exemples de caragoles de mar amb finalitats sagrades i màgiques les podem trobar en molts racons de la nostra estimada Terra: 


  • en la cultura pre-incaica de Perú (cultura Chavin): l'any 2001 es van trobar fins a vint caragoles ricament decorades (podeu consultar aquest enllaç, on hi ha un article científic força interessant sobre els estudis sonors que s'han  fet en aquestes caragoles).
  • en els santuaris tibetans, hinduistes i budistes.
  • pels maorís de Nova Zelanda
6. Recreació moderna de maori tocant el corn marí. ENLLAÇ 
  • per nadius de les illes Fiji.
  • en la mitologia clàssica greco- romana associada a criatures i divinitats marines, com foren els tritons, les nereides, el déu Neptú o les sirenes... 


dilluns, 30 de gener de 2017

La Verge Negra de Jean Hani: The Black Virgin of Jean Hani (2A PART)

Tal com vam avançar en la darrera entrada, seguirem comentant l'excepcional obra del professor i erudit Jean Hani respecte a la figura enigmàtica de les Verges Negres. Avui tractarem exclusivament un dels capítols del llibre La Verge Negra i el misteri de Maria, concretament el capítol II.

LA MARE DE DÉU COM REGINA MUNDI

En el segon capítol del llibre de Jean Hani disposem d'un interessant compendi d'expressions cristianes sobre la Verge, que ens remarquen l'herència de la Gran Mare prehistòrica que va assolir la Mare de Déu.

El propi títol de Mare de Déu, si reflexionem, ja ens pot semblar una expressió exorbitant dins del context monoteista cristià. La explicació eclesiàstica sobre aquest nom es justifica dient que com Maria és la mare de Crist, i com Crist és Déu, ella és igualment la Mare de Déu. 


1.Vierge Ouvrante, París, s.XV. ENLLAÇ







Les Vierges Ouvrantes; Virgenes abrideras o Tríptics de la Verge: Tot i que no apareix en l'obra de Jean Hani que estem comentant, volem destacar (a tall d'exemple de simbologia sobre la figura aglutinadora de la Verge)  la creació d'aquests tríptics medievals en els que la Mare de Déu conté en el seu interior a la Trinitat. 
Apareixen fonamentalment entre els segles XIII i XVI. Són escultures marianes amb dos batents mòbils que es tanquen i obren davant del frontal, i en cadascun d'ells hi ha escenes pintades o esculpides en torn a tres eixos temàtics: la Trinitat, la vida de Crist i la Vida de la Verge. Si voleu consultar-ho amb més profunditat: Las Vírgenes abrideras. 

No és la millor manera artística i simbòlica de presentar la figura de la Mare de Déu com aquella Gran Deessa que tot ho conté?








Però Hani va més enllà del mateix títol de Mare de Déu assimilat a la Verge i parla sobre els diversos noms amb la que se la invoca en textos, himnes, oracions, etc. 
Tal com podrem observar, aquestes referències evoquen sovint a les mateixes advocacions que gaudia la Gran Mare prehistòrica. Anem a veure alguns exemples, destacant algun paràgraf del llibre.

"La encarnació del Verb de Déu es el si virginal, com s'ha dit a sovint, va realitzar "les noces del cel i la terra"; per això la tradició cristiana sempre ha percebut una relació estreta entre Maria i la terra. El pare S. Boulgakof, en la seva gran obra Du Verbe incarné, refereix, fent-les seves, aquestes paraules de Dostoievski: "La Verge Maria és la Mare, la Terra humida". Hi ha, en efecte, una connivencia entre la dona, la mare i la terra." 

"I si la dona es sent pròxima a la Terra, molt més que el seu company, és perquè imita a la Terra quan dóna llum i té consciència d'integrar-se en la gran activitat de la vida de la natura; perquè la terra no és un organisme inert, és un organisme viu; té un cos compost dels elements del seu sòl, de les pedres, de les muntanyes i de les seves grutes, imatges multiplicades de la seva immensa matriu, i per això a la Verge Maria se l'associa amb les grutes i amb les seves substitutes, les criptes, des de la gruta de la Nativitat fins la de Massabielle; y la terra no només té un cos, sino que també té ànima, i les misterioses corrents que la recorren vehiculen l'energia vital. La Terra es converteix per nosaltres en una persona, doncs en l'home el món pren consciència d'ell mateix, el món i cadascun dels seus components; la terra, que també té vida, però no consciència, trata d'hipostasiar-se en l'home, i en ell es converteix en Demèter, la Terra Mater".




2. Cripta de la Colonia Güell, Sta. Coloma de Cervelló (Barcelona). Gaudí, 1908. ENLLAÇ

Agafant les paraules de Hani, i recordant la gran quantitat de criptes de temples cristians que acullen imatges de la Gran Mare dipositades a l'interior de la Terra, hem volgut triar una de les joies de l'arquitecte universal Antoni Gaudí, la cripta de la Colonia Güell (Sta. Coloma de Cervelló, Barcelona). Sense voler dubtar del sentiment cristià de Gaudí, és innegable la seva fascinació i coneixement de les energies  de la Natura.


La tradició que vincula a la Verge amb la Terra i els fruits que ella genera havia de venir per força d'Orient, on la Gran Mare havia estat la figura simbòlica per excelència. Hani cita a diversos autors dels primers segles del cristianisme i també antics himnes com aquest d'Occident en el que hi ha dos versos en els que Maria és assimilada completament a la Terra nutrícia:

                                 Salve, Terra que ha produit 
                                       El blat que ens alimenta

Cita a continuació l'antífona que en la misa siriomaronita acompanya la transferència dels Dons a l'altar, com si fos Crist qui parla:

Jo sóc el Pa de vida baixat del cel a la terra per a que el món visqui gràcies a mi. El Pare em va enviar, Verb incorpori; com deliciós gra de blat en una terra fèrtil, em va rebre el si de Maria

  
3. Relleu de la deessa del blat Demèter, amb espigues, amapoles i serps. ENLLAÇ

Jean Hani evoca també diverses cites en les que la Verge apareix com Arbre de la Vida, els camps, els cultius, la vinya i les flors. Les fonts i els brolladors d'aigua o la figura del toro a la que hem dedicat diverses entrades anteriors són part de la seva extensa comparativa entre la figura de la Mare de Déu i el simbòlic passat pre-cristià. Com no podia ser d'una altra manera destaca les nombroses imatges de la Verge que van ser trobades en aquests llocs de la Mare Terra que ja eren adorats en la més llunyana antiguitat. 

Però és en aquest II capítol on l'autor aporta la millor síntesi sobre quin és l'enigma o misteri de la figura de la Verge Negra. El més oportú és citar les seves mateixes paraules:

"Podem veure confirmada la tesi segons la que l'aparició de les Verges negres va ser una obra conjunta de la intuició secular d'un poble, alimentada pels records de les antigues deesses, i la teologia superior dels monjos més esclarits, que mantengueren i escamparen aquests tipus d'imatges que deien, a qui sabés comprendre-ho o al menys presentir-ho, el que la teologia corrent i la liturgi tant sols deixaven escoltar amb mitges paraules quan celebraven l'assumpció de la Verge al cel, on està coronada com "Reina dels Àngels", és a dir, posada per sobre de tota la creació, en quant a "dona terrenal" convertida en "Dona celestial" i reunint-se amb el seu origen etern que es troba així manifestat".

A continuació, tot i que no provinguin del llibre de Jean Hani, us adjuntem un parell d'exemples de figures de deesses-mare anteriors al cristianisme, de tipologia similar a les que el professor anomena com a antecedents simbòlics de la Verge Negra.


4. Deesses galo-romanes, del santuari de Chateaubleau, França. ENLLAÇ
5. Deessa Mare íbera de la Serreta, Alcoi. S.III a.C. ENLLAÇ