La Deessa de les Roses (The Goddess of Roses)

Estem a punt de deixar el mes de març, i per tant hem deixat enrere l'hivern. Hem entrat de nou en la primavera, l'estació de les flors i on la natura torna a mostrar-se en el seu esplendor. La Setmana Santa i el dilluns de Pasqua, amb la celebració del pastís de la Mona, tal com fan en altres indrets amb els ous i conills de xocolata ens recorden l'explosió de la vegetació i els cicles biològics animals. Respecte al pastís de la Mona ja vam fer una entrada l'any 2014,però avui destacarem un altre aspecte plenament primaveral que també evoca l'aspecte del renaixement de la Deessa Terra. Ens referim al paper de les flors i concretament ho farem amb el de la rosa. 

1. Vitrall del santuari de La Salut, Sabadell. Fotografia de l'autor del bloc.

El simbolisme de la rosa és molt complex, i com passa sovint pot incloure a vegades fins i tot idees contràries (en aquest cas pot arribar a representar la puresa o l'amor espiritual i en d'altres casos l'amor carnal). Per tant no podem fer cap mena de afirmació rotunda respecte al seu significat quan apareix representada; pot variar pel seu número de fulles, el color o la resta de contingut que l'acompanya. 

La rosa apareix també en obres molt famoses de la literatura, podent destacar alguna de recent com la d'Umberto Eco en que el seu nom mereix el títol de la seva obra més coneguda i en la que finalitza amb l'enigmàtica frase stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus, que pot fer referència precisament al món de les idees i arquetips com a principal element de l'existència humana (una traducció acceptada seria breument "de la rosa només queda el nom") com també en una de les poques novel·les llatines romanes que ens han arribat; l'Ase d'or o les Metamorfosis d'Apuleu, en que trobem un autèntic compendi sobre detalls de l'antiga Gran Deessa. 

2. Portada d'una edició actual de l'ase d'Or. ENLLAÇ

En aquesta obra, de gran valor ja que sembla mostrar que l'autor era coneixedor de la religió iniciàtica al voltant dels misteris isiacs (que s'havia traspassat de l'antic Egipte a Roma a partir dels legionaris romans) el protagonista és embruixat i transformat en ase. La única manera de poder recuperar la seva forma humana és menjant una rosa. La Gran Deessa es capaç de trencar el seu encanteri a partir d'una aparició al protagonista en la que mostra el seu esplendor i el recull de molts dels noms amb la que ha estat anomenada en l'antiguitat.

En la portada d'aquesta edició moderna podem observar el moment en que la deessa Isis dona la rosa a l'ase embruixat.

L'obra d'Apuleu possiblement va recollir la gran importància que tenia el simbolisme de la rosa en l'antiga religió que girava al voltant de la Gran Deessa. I és que aquesta flor de gran bellesa i penetrant olor era un dels símbols associats a algunes de les deesses clàssiques que havien existit a partir de les deesses prehistòriques egípcies, anatòliques, mesopotàmiques o minoiques, entre d'altres. Entre elles destacaven l'Afrodita-Venus greco-romana o la mateixa Isis egipci-romana...

3. El naixement de Venus, Sandro Botticeli. Galeria del Uffizi. 1485. ENLLAÇ

Hi ha moltes referències a les roses en totes aquestes deesses antigues, en el conegut quadre de Botticceli anomenat El naixement de Venus es pot observar a la deessa arribant a una de les seves illes a sobre d'una petxina mentre els déus dels vents bufen entre roses blanques. Les roses, segons algunes tradicions mitològiques gregues havien nascut juntament amb la deessa Venus.

Les roses també tenien un paper esencial en les processons romanes a determinades deesses. Una altra deessa amb arrels molt llunyanes en la prehistòria, la d'origens anatòlics Cibeles, solia ser portada en processó entre grans quantitats de roses que abocaven els fidels. Els romans també celebraven alguns festivals en que les flors tenien un paper esencial, les anomenades floralies o Jocs Florals. Eren festes en honor de la deessa Flora que es celebraven entre finals d'abril i principis de maig. Sembla ser que tot i tenir un caràcter religiós també tenien connotacions lascives i festives. Per tant van ser condemnades amb l'arribada del cristianisme.

4. La deessa romana Flora, Evelyn de Morgan. 1894. ENLLAÇ

Ben entrada l'edat mitjana, en ple segle XIII en l'època de l'arribada de l'amor cortès i els trobadors de la Minne, la rosa va esdevenir el símbol de l'amor espiritual per la dona amada, com a rosa mística. Un dels trobadors famosos, Raimon de Miraval, que va lluitar juntament amb el rei català Pere I el Catòlic en la batalla de Muret, defensant als occitans de la infame creuada francesa,va fugir a Catalunya després de la mort del rei i la derrota posterior, morint al convent de Santa Clara de Lleida.
Raimon de Miraval ens va deixar aquestes paraules en el que reflectia la seva lluita interior entre l'amor carnal i l'espiritual:

Una doble obstinació em turmenta:

amor carnal o amor sublim,

en qui he de confiar?

Canto o no canto a les dones

mentre dura la meva existència?

Tinc moltes raons, i de pes, 

per no cantar ja més.

Però segueixo, doncs la meva apetència d'amor i juventud

m'alliçona, m'incita, em pren. (1) 

Però l'Esglèsia Catòlica (Roma i París) i els reis francesos van massacrar a sang i foc en la Creuada contra els Albigesos la civilització occitana i les formes de vida i espiritualitat. La Rosa Mística només tenia cabuda en la nova deessa que havia vingut a substituir a totes les anteriors deesses, reines i senyores de les roses. Per tant la màgica, mística i misterios rosa que havia acompanyat a Venus, Isis o Cibeles va esdevenir la flor de la Mare de Déu, que també va ser anomenada Rosa Mística. A Catalunya, a més, el culte va anar acompanyat d'una gran devoció per la Verge del Roser; algunes de les tradicions locals afirmen, fins i tot, de troballes de imatges al peu o dins dels rosers (possible cristianització de cultes pagans rurals als rosers i altres arbustos espinosos). 

5. Mare de Déu del Roser, Germans Alegret. 1599, Monestir de Santes Creus, Tarragona.

(1) Cruzada contra el grial. Otto Rahn. libros Hperión. Madrid, 1992. p. 22.