Poço Santo: un altre pou sagrat a Portugal (Poço Santo: another sacred well in Portugal)

Tal com us vam explicar en la darrera entrada sobre la capella de Nossa Senhora da Rocha, a Portugal, ens vam trobar aquest estiu amb una mostra més de la sacralitat de la pedra, l'aigua i el mar, i la cristianització posterior d'aquests elements associats a la nostra estimada Mare Terra. No era la primera vegada, però, que des d'aquest bloc parlàvem sobre pous d'aigua que els nostres avantpassats van adorar i als que van agrair que poguessin obtenir el líquid preuat de les entranyes de la Mare. El testimoni d'aquesta sacralitat segueix viu de diverses maneres a tots els continents del món sense excepció. En entrades anteriors tenim diversos exemples, tals com els pous i el culte a l'aigua de la cultura de Nazca, a Perú, els de la cultura nuràgica de la illa de Sardenya o bé els balls al voltant dels pous sagrats de la illa d'Eivissa, que possiblement tenen alguna relació amb la deessa púnica Tànit.

L'exemple que us portem avui no és tracta d'un gran descobriment ni està envoltat d'un gran misteri o gaudeix d'una gran importància en l'espai geogràfic del seu entorn immediat. Potser per això mereix la pena en aquest cas que el destaquem, ja que passa desaparcebut, pel que sabem, tant en el respecta a estudis o autors que l'esmentin, com fins i tot la seva aparició gairebé nul·la a les xarxes socials (potser encara més sorprenent, per no dir excepcional).

1. Poço Santo, al municipi de Poches, dins del bonic Algarve portugés. Fotografia de l'autor del bloc

Tal com podeu observar en la fotografia, no ens trobem tampoc amb un lloc que gaudeixi de cap encant especial en l'actualitat. Desconeixem com podria ser el seu entorn abans de que es construís una urbanització al seu costat i la carretera local. Preguntat a diverses persones de la zona ens van comentar que el pou des de sempre ha estat un lloc sagrat, i que tenia una llegenda sobre una princesa mora. També van referir que en determinades dates de l'any hi havia romiatges fins al pou i també a la capella de la Verge que hi van aixecar just al seu costat.

2. Capella aixecada al costat del pou cristianitzant el culte pagà a l'aigua. Foto de l'autor del bloc

3, Capelleta de la Verge de Fatima

Tal com podeu observar en la fotografia de la dreta en la capella s'hi troba una imatge de la Mare de Déu, concretament de la Verge de Fatima. Aquesta Verge, de gran devoció a Portugal, també està lligada al culte a l'aigua sanadora. 

El Poço Santo també s'anomena el Poço Santo de Nossa Senhora. No podem saber actualment si aquest nom prové de la construcció relativament recent de la capelleta de la Verge, però podria ser que el nom fos més antic a la seva construcció, ja que les fonts, pous i mines d'aigua sovint van ser assimilats a la figura de la Deessa. Algunes deesses com les celtes Brigit o Coventina estaven associades als pous, fonts i mines d'aigua.

4. Representació de la deessa celta Coventina, del pou de Carrawbrough, nord d'Anglaterra.  ENLLAÇ

La llegenda sobre la princesa mora que hem referit pot ser una mostra més sobre el culte precristià del lloc i la figura d'alguna deessa, sacerdotesa o doncella de les aigües. No podem obviar que les llegendes i altres mostres del folklore contenen sota la seva patina fantasiosa elements simbòlics importants associats a realitats cultuals o religioses antiquíssimes.


Aixó doncs no podem saber l'antiguitat del culte al pou sagrat de Porches. Si que vam poder distingir que el nivell inferior del pou estava tallat a la mateixa roca i que la construcció de carreus visibles s'aixequen sobre aquesta base on arriben les aigües freàtiques. A ple estiu el pou contenia un cabdal visible d'aigua.
L'any 1995 es van fer excavacions arqueològiques en el Poço Santo, però no hem pogut accedir al document o informe que existeix al respecte, tot i que ho hem sol·licitat.

5. Interior del pou. Al fons es veu l'aigua i el substrat rocós. Foto de l'autor del bloc,

Nossa Senhora da Rocha, Algarve (La pedra, l'aigua i el mar). Nossa Senhora da Rocha, Algarve (The stone, the water and the sea).

Tornem a destacar avui un de tants i tants llocs de la nostra Deessa Terra que gaudeixen d'un encant força especial i que, des de temps desconeguts van ser triats per aixecar-hi un temple sagrat. Com passa sovint, es difícil assegurar des de quin moment hi ha indicis de sacralitat o culte, ja que no disposem de documents històrics que ens ho reafirmin, i em de basar-nos exclusivament en documents històrics posteriors, les troballes arqueològiques, les festivitats que encara perduren i alguna que altra llegenda. Tot sembla indicar que ens trobem en un indret on es congreguen tres elements claus de la simbologia del món de la Deessa Mare; la pedra (en el promontori rocós on s'aixeca el temple i que dona nom a la seva advocació), el mar que l'envolta i l'aigua que es troba en el seu pou.

1. Capella de Nossa Senhora da Rocha, Porches, Algarve, Portugal. ENLLAÇ

La capella de Nossa Senhora da Rocha (Porches, Algarve, Portugal), està aixecada en un promontori rocós que s'endinsa en el mar i que fins no fa gaires segles acollia també una fortalesa, que sembla ser, que al segle XVI tenia funcions defensives davant de les incursions dels pirates moros. Aquesta fortalesa però, ja existia en temps de la invasió musulmana i hi ha constància de que en el segle XIII es va construir precisament per protegir l'ermita, que tenia també una llegenda de època sobre una aparició mariana (1). Per tant, sembla que la vocació i culte en aquest lloc màgic i solitari és força antic, com també important.

2. Vista de l'entrada de l'ermita des del promontori rocós- Fotografia de l'autor del bloc.

La llegenda de l'aparició mariana en el segle XIII coincideix en el punt màxim de les llegendes d'aparicions marianes a la Península Ibèrica, i que tal com mantenim en el nostre treball La Deessa Mare en e Món Clàsic i les empremtes de la seva cristianització, reflecteix la gran expansió encara en la mitja Edat Mitjana dels cultes a llocs i elements naturals pagans i al corresponent esforç de l'Església Catòlica per eliminar-los o cristianitzar-los. Tal com exposem en aquest treball, el lloc de culte pagà paradigmàtic es corresponia amb una cova o un arbre al costat d'un pou o d'una font. En el cas de l'ermita de Nossa Senhora da Rocha hem comprovat l'existència d'un pou, que evidentment sorprèn per la seva posició estratègica al bell mig del promontori rocós dins de l'aigua salada marina...

3. Escales que condueixen al pou  de la capella. Fotografia de l'autor del bloc.

4. Pou de la capella de Nossa Senhora da Rocha. Fotografia de l'autor del bloc. 

Un altre punt a destacar són les tradicions que hi ha al voltant de la imatge de la Verge. Aquesta Mare de Déu i el seu temple tenen una forta connotació religiosa en el seu entorn. Just al davant de l'entrada del petit temple hi trobem una petita plataforma on els fidels hi deixen espelmes i flors. La Verge es treu en processó en la festivitat del primer d'agost, i es portada en braços fins a la platja, on des d'allà es beneïxen els vaixells dels pescadors. És una cerimònia molt antiga, que possiblement està inspirada en la que els romans ja celebraven amb les imatges de les deesses, coneguda com lavatio. Arribaven a banyar les imatges divines en les aigües del mar, els rius o les fonts i pous. D'aquesta manera es realitzava una cerimònia de purificació anual. El cas més conegut era el de la deessa Cibeles, precisament la principal deessa que mantenia la riquesa simbòlica necessària per inspirar els principis bàsics de la mariologia: la maternitat i virginitat de la Mare de Déu (2). En aquesta mateixa línia teòrica, hem de tenir present que les troballes arqueològiques d'aquest santuari contenen vestigis d'època romana, per tant no es molt esboigerat pensar que ja en els primers segles de la nostra era existís culte a alguna deessa o deu del mar.

5. Portic d'accés a la capella. Les columnes poden ser d'època romana tardana o visigòtica. Foto de l'autor del bloc.

6. La capella des de una altra perspectiva. Fotografia de l'autor del bloc.

(1) Forte e Capela de Nossa Senhora da Rocha. Joao Neto i Rosario Gordalina, SIPA, Porugal, 2012.

(2) Cristianismo primitivo y religiones mistéricas. VVAA. Editorial Catedra, Madrid, 2010. p. 534

El culte a l'aigua i la fertilitat de la Deessa Terra a la cultura de Nazca, Perú (The worship of water and fertility of the Earth Goddess in the culture of Nazca, Perú)

El nom de Nazca (al sud de l'actual Perú) està associat amb les famoses i estranyes línies gravades a la superfície de l'altiplà meridional dels Andes. Molt s'ha escrit i suposat sobre els motius, origen i possibles creadors d'aquests gegantins geoglifs dibuixats en les extenses planúries. Les interpretacions són diverses i variades, ja que a la increïble composició dels gravats hem de sumar l'antiguitat dels mateixos, i el fet més sorprenent de tots: que la millor manera de contemplar-los sigui des de considerables alçades. Això ha propiciat moltes teories, algunes d'elles fins i tot afirmen que funcionaven a mode de calendari o que el seu origen és extraterrestre, com també que estiguessin fetes per humans amb la finalitat de que alguna civilització extraterrestre les utilitzés per les seves naus.

1. Pou i aqüeducte de Cantalloc, Nazca (Perú). ENLLAÇ

Les darreres investigacions científiques, però, estan ajudant a interpretar el complicat sistema de creences que podrien explicar el perquè d'aquests estranys i extraordinaris gravats. Pren molta força una explicació que té a veure amb el culte que tenien els antics pobladors de Nazca envers a l'aigua i la fertilitat de la Deessa Terra. Línies que uneixen llocs sagrats i que podien incloure rutes de peregrinació.

Això no vol dir que s'hagi pogut aclarir tot el misteri que envolta a aquestes enigmàtiques línies, ja que segueix sent extremadament sospitós que els seus autors dissenyessin aquestes estructures sense que poguessin ser observades per ells mateixos arran del terra.  

2. Línia de Nazca en forma d'arbre. ENLLAÇ

La sacralitat de l'aigua i de la fertilitat de la Deessa Terra havien de ser preponderants en una societat que depenia de forma tant primordial dels conreus en un medi natural extremadament desèrtic, i que oferia l'aigua de vida gràcies a pous, canalitzacions i aqüeductes. Possiblement va ser la sequera precisament la que va provocar la desaparició d'aquesta cultura precolombina.

Els pobladors de la cultura de Nazca (300 a.C. a 600 d.C.) retien culte a les divinitats en la gran piràmide i el temple de Cahuachi i també en diversos promontoris on hi arribaven en processons i als que feien ofrenes de productes naturals oferts per la Terra i també en forma de gerres de ceràmica, que trencaven amb el seu contingut aquós. També hi oferien grans petxines que havien estat traslladades pels peregrins des del mar, un element evident de nexe amb l'aigua sagrada.

L'arquèoleg Johny Isla afirma que les línies gravades mostren una distribució que es relaciona amb la piràmide i aquests promontoris. Una xarxa que tindria relació amb els llocs de culte amb l'aigua i la fertilitat de la Gran Mare. També ho afirma l'arqueòleg Giuseppe Orefici.

3. Piràmide Cahuachi, Nazca. ENLLAÇ

El centre cerimonial de Cahuachi, amb una extensió de 24 km, és segons l'arqueòleg Giuseppe Orefici, el més gran del món. La gran piràmide, amb una alçada de 30 metres i 100 metres d'amplada domina l'espai sagrat.  

Altre punt a destacar són els sacrifis rituals que possiblement es realitzaven per demanar l'aigua sagrada i l'abundància dels conreus. En aquests sacrificis es tallava el cap de les víctimes. Els caps també havien de tenir un fort significat simbòlic en aquesta cultura ancestral americana, ja que s'han trobat un gran nombre amb clars indicis de significats rituals (extracció de cervell, forat frontal on es lligava un corda per ser penjats, etc).

4. Cap trobat al centre cerimonial de Cahuachi. ENLLAÇ

En un dels enterraments rituals que s'han trobat recentment (any 2004 a la Tiza) el cap ha estat substituït per una gerra de ceràmica en la que en la part inferior hi ha representat el cap i en la superior hi ha dibuixat un arbre amb ulls que sorgeix del mateix cap. 

5. Enterrament en un pou ritual a La Tiza, Nazca. ENLLAÇ

Esquelet sense cap trobat en enterrament ritual. Es pot observar a la seva banda esquerra el vas ceràmic de la imatge número 6. Les anàlisis fetes amb la prova de l'estronci indiquen que era un individu de Nazca i per tant podria haver estat un sacrifici voluntari per demanar la fertilitat de la Deessa Terra.

6. Vas ceràmic trobat en l'enterrament ritual anterior. ENLLAÇ 

Una al·legoria que, tal com afirma l'arqueòloga Christina A. Conlee, té una relació directa amb el culte a la fertilitat de la Terra.

Hem de tenir present, tal com hem esmentat en diverses entrades anteriors que l'arbre és precisament una de les màximes expressions de la Deessa Terra. Trobem també aquí la simbologia habitual de relació directa entre mort i renaixement pròpia dels cultes relacionats amb la Gran Mare i els seus cicles anuals.

El culte a l'aigua a Sardenya (The cult of water in Sardinia)

En diverses ocasions en les nostres entrades del bloc hem parlat sobre el paper important i vital de l'aigua en les cultures antigues, en les que l'esperit de la Deessa Terra impregnava gairebé la totalitat l'existència dels nostres avantpassats. L'aigua havia de ser un dels bens més preuats  (tal com encara passa avui en dia a molts llocs de la Terra), sobretot a partir dels temps neolítics, en els que els poblats depenien de forma gairebé plena dels conreus. Per això els homes i les dones en molts llocs del globus terraqüi retien culte (i reten culte encara actualment) a les aigües que transcorren per rius, rieres, fonts i mars, o que es mantenien quietes i estanques en llacs, pous, basses o dolls...

Erich Neumann, en la seva obra La Gran Mare (que ja hem citat en alguns moments) refereix aquestes paraules respecte al simbolisme de l'aigua i la seva relació amb la vida, els éssers humans, els éssers vius i la Gran Mare Terra:

"En els innombrables mites en els que l'aigua és l'origen de la vida, les aigües continentals són el si originari de tots els éssers vius i com a tals aigües "inferiors" o  aigües profundes, és adir aigües subterrànies i oceans , llacs o estanys.

Però aquestes aigües maternes no es limiten a contenir, sinó que, a més, nodreixen i transformen, doncs tots els éssers vius van desenvolupant el seu ésser i conservant-lo amb les aigües que són la llet de la terra. Com que l'aigua pot ser correlacionada simbòlicament tant amb el si com amb els pits, la pluja pot fer acte de presència com la llet de la vaca còsmica i, a la inversa, les aigües ctòniques com la llet del cos de la Terra, doncs els animals mare lleters, especialment la vaca i la cabra com símbols centrals d'aquest domini alimentici, existeixen com magnituds còsmiques tan superiors com inferiors."

Amb aquest sentit sagrat de l'aigua i amb la seva relació amb la Mare Terra, com si es tractés de la seva llet amb la que alimenta als seus fills (éssers vius en general), és com hem d'entendre les mostres de devoció davant dels llocs aqüífers d'aigua salutífera. A tall d'exemple ja vam parlar en una de les nostres passades entrades dels balls sagrats al voltant dels pous d'Eivissa (Illes Balears).

Avui parlarem d'una de les mostres més interessants i destacables que coneixem sobre pous sagrats i que en algun cas hem pogut visitar recentment. Ens referim als pous sagrats prehistòrics de l'especial illa de Sardenya, que es coneixen precisament com a pozzos sacros.

1. Pou sagrat de Sa Testa (Olbia, Sardenya). Fotografia de l'autor del bloc.

La illa de Sardenya, coneguda principalment pel turisme i per les seves platges d'aigua color turquesa (força semblants a les aigües de la illa màgica de Menorca), conté també una joia d'inestimable grandesa: un patrimoni prehistòric inigualable. La concentració de monuments megalítics (el que es coneix com cultura nuràgica) és totalment excepcional i no sorprèn que algun especialista hagi reconegut que en els temps prehistòrics de les edats dels metalls seria dels llocs més poblats i pròspers de l'Europa antiga, ben aprop o similar a les avançades cultures minoiques i micèniques. Podeu consultar un excel·lent mapa interactiu (Nurnet Geo) on estan situats sobre el terreny una bona quantitat d'aquests monuments prehistòrics( una selecció, ja que a la illa sarda trobem més de 7.000!!).

Els quatre grups de monuments que podem destacar són les celebres torres nuràgiques (nuragues) que hi ha disperses per gran part del territori sard , les Tombes de Gegants (grans construccions megalítiques amb menhirs i dólmens, entre d'altres grans pedres), les Domus de Janas (cases de fades) i els esmentats pous sagrats. Parlarem d'aquests dos darrers grups de monuments (en aquesta entrada ho farem dels pous i en la propera entrada dels Domus de Janes), ja que són els que tenen clara vinculació amb el món de la Deessa Terra. 

Hem de tenir present, però, que la religió de la Deessa a Sardenya es remunta també com a mínim al Neolític. En el quart i tercer mil·lenni abans de la nostra era. En les primeres necròpolis de les que hi ha constància, en el Neolític Mitjà (3700 a 3030 a.C.) trobem ja ídols femenins en les tombes de fossa. També s'han trobat en les excavacions de coves i tombes representacions de la Deessa Mare, en general de pedra, però també de ceràmica i os, amb els seus característics nus d'estil volumètric naturalista, fins i tot sostenen a un  nen en braços. Tal com haureu pogut relacionar, si aneu seguint les entrades d'aquest bloc, ens trobem en aquells moments amb una autèntica religió "universal" al voltant de la Deessa Terra que parteix de temps paleolítics amb les cèlebres Venus de les que ja hem parlat i que continua en el neolític amb representacions similars com les de la illa de Malta o la Venus de Gavà. 

2. Deessa Mare de Cuccuru Is Arrius (Sardenya, Museu de Cagliari). ENLLAÇ

3. Deessa Mare, IV mil·lenni a.C. Museu de Cagliari (Sardenya). ENLLAÇ

Els pous sagrats de Sardenya


La sacralitat de l'aigua que existia com a mínim des de temps neolítics es va mantenir a Sardenya en les edats dels metalls, arribant fins i tot a l'època de la Roma Imperial (tal com indiquen les troballes d'ofrenes rituals d'aquesta època en els santuaris dels pous sagrats. Hem de tenir present que els pous i altres llocs d'aigua eren considerats sagrats també per celtes i també per els ibers, entre d'altres pobles, als que abocaven sovint ofrenes rituals. Un altre exemple de la universalitat del culte a les aigües els tenien en els pobles precolombins americans, tal com s'ha pogut comprovar en els cenotes de la península mexicana del iucatà.  

Quan parlem de pous sagrats de Sardenya ens referim als santuaris que es remunten com a mínim al segle XII a.C i que es van construir amb finalitats sacres (a partir de la consulta del mapa Nurnet Geo es poden contar a Sardenya prop de 70 llocs de culte de l'aigua). Això ha quedat demostrat pels diversos espais petris construïts al voltant del propi pou d'aigua (graderies que permetien al públic contemplar les cerimònies religioses) i per les troballes rituals que han aparegut. Algun autor considera que podrien tenir també relació amb el pas de les estacions i la mesura del temps, ja que l'estructura d'aquests pous està coberta per una falsa cúpula que possiblement estava rematada amb una llosa de pedra movible, que permetria que el sol o la lluna reflectissin la seva llum en les seves aigües en alguns moments. 

4. Entrada esgraonada del pou sagrat de Sa Testa (Olbia, Sardenya). Foto de l'autor del bloc.

Els més destacats són el pou de Sa Testa, a prop d'Olbia (que es troba molt ben senyalitzat i conservat, i del que teniu aquestes fotos anteriors) i també el de Santa Cristina, que podeu observar en la fotografia posterior. Aquests dos pous són els que estan en millor estat i ens poden permetre fer-nos una idea aproximada de com eren aquests llocs sagrats força especials...

5. Pou sagrat de Santa Cristina (Sardenya). ENLLAÇ

La distribució d'espais d'aquests pous consistia fonamentalment en un gran pati circular destinat a les cerimònies, un atri i el pou en qüestió. El material arqueològic descobert mostra que els pous desenvolupaven una funció de lloc de culte fins a la primera edat romana imperial. Entre les restes trobades hi ha exvots i figures de fusta i bronze de caire ritual. Aquesta continuat prolongada en el temps tampoc es atípica. Tal com ja hem explicat en altres moments hi ha llocs que han estat sagrats des de temps immemorials i que han continuat amb aquest sentit trascendent fins i tot a l'actualitat (la pintura de la Roca dels Moros, el Santuari de la Mare de Déu de la Pietat, Sant Miquel d'Arretxinaga, Sant Jordi de Puigseslloses, etc)

6. Entrada esglaonada al pou de Santa Cristina (Sardenya). ENLLAÇ

Tot i que aquests dos pous estan molt ben conservats, hi ha un bon nombre d'ells que romanen abandonats a la seva sort i que amb el pas del temps aniran desapareixent si no es fa res al contrari. Un d'ells és el de Cugnana, difícil de trobar ja que està dins d'una urbanització sense cap mena d'indicació i en un estat deplorable.

7. Pou sagrat de Cugnana (Sardenya). Fotografia de l'autor del bloc.

Els balls sagrats al voltant dels pous; Eivissa. (Dancing around sacred wells ; Ibiza)

Encara que sembli estrany, avui en dia encara podem trobar algun indret on es realitza una de les cerimònies més antigues de la humanitat i que està relacionada de forma directa amb els rituals de la nostra Deessa Terra. Certes danses arcaiques  que es segueixen desenvolupant per la nostra geografia tals com els balls de cavallets, de bastons, de l’àliga i d’altres,  tenen orígens força remots amb uns antecedents clarament pagans i que es vinculen amb el culte a motius que giren entorn als cicles i aspectes de la Deessa Terra.

Marija Gimbutas citava en la seva obra “El lenguaje de la Diosa” : “sabem que a Escòcia i Irlanda, en el segle XIX, encara es realitzaven danses al voltant dels pous”.

Però nosaltres podem referir algun cas que encara avui es segueixen realitzant.

Un clar exemple el tenim en les danses de pagès eivissenques i molt concretament en les que es ballen al voltant de pous i fonts.

1. Els balls de pagès es realitzen al voltant d'esglèsies, pous i fonts

2. Ball pagès al costat d'un pou a Buscastell, Eivissa

Tal com si els mil·lennis no haguessin passat, alguns dels habitants de determinats pobles de la illa d'Eivissa (tant coneguda pel seu ambient festiu lúdic i turista ), escullen seguir mantenint vives aquestes tradicions que ens permeten poder contemplar com, efectivament, va existir un temps on l’home estava lligat al culte de la Deessa Terra. Possiblement en aquest cas de la deessa púnica Tanit, ja que el seu culte va estar fortament arrelat a la Illa d'Eivissa fins a la cristianització en el segle II. El seu nom no és important, la importància recau en que es retia culte als seus símbols , com  l’aigua, als pous i la fertilitat de les collites i que possiblement ens trobéssim amb grups matriarcals  plenament integrats amb els cicles naturals.

Un dels indicis que volem aportar per reflectir la possible vinculació dels balls de pagès als voltants dels pous i les fonts i la deessa Tanit és el següent. Les dones i homes de pagès que participen dels balls tipics eivissencs duen els seus vestits rurals. En el cas de les dones, porten uns grans collars que tenen una gran semblança en els que trobem en l'escultura ibera de la Dama d'Elx, que és reconeguda entre d'altres com una representació de la deessa púnica Tanit.

3 Collars d'una dona dels balls de pagès eivissencs

4. Escultura ibera de la Dama d'Elx 

Un primer exemple el tenim en el petit nucli rural de Balàfia, prop de Sant Llorenç, on al voltant de la Font de Balàfia i als pous de Aubarqueta, Labritja i des Baladre es realitzen ballades a l’estiu, que commemoren la fi de la collita i els treballs del camp. És rendeix culte a l’aigua. Gràcies a les colles de balls de pagès aquestes celebracions s’han revitalitzat.

5. Pou des Baladre

Pou des Baladre, on es realitzen les ballades a l'estiu que commemoren la fi de la collita i els treballs del camp.

Altre el tenim als balls de Santa Eulàlia des Riu, tal com es refereix a la pàgina d'aquest ajuntament: 

En les nostres danses els papers de l’home i de la dona estan clarament diferenciats. La dona, submisa, manté els braços al costat del cos i fixa la mirada en el terra, mai en l’home. Camina amb passes molt curtes i ràpides, descrivint cercles sobre un mateix centre. L’home no té uns passos determinats prèviament i amb grans salts intenta mostrar la seua força, l’homenia amb què guanyar el favor de la dona. A vegades s’ha comparat la imatge de la dona eivissenca amb les terracotes fenícies. Representant figures femenines, la silueta triangular (símbol de Tànit), l’actitud hieràtica i distant recorden la deessa que maneja l’home a voluntat. Ell s’ha d’esforçar per seguir-la i no donar-li mai l’esquena. L’home es pot comparar amb el gall en zel. Es troba recollit en documents antics un “ball del gall” en el qual l’home perseguia la dona mentre ella seguia amb els seus cercles sense prestar-li atenció. Les peces més vistoses del ballador –la barretina, els serrells de la faixa, el mocador al coll- volen a l’aire com la cresta, la coa i el coll d’un gall. Els balls i tota la cultura popular pertanyen a una societat rural, pagesa i això pesarà molt en alguns moments. Les celebracions que donaven motiu a la festa eren bàsicament dos. La gent que viu en i del camp no té gaires ocasions per a les festes. Es balla a les bodes i als pous i fonts dispersos pel camp, quan el nivell de l’aigua de les fonts era el més baix de l’any. Diu la tradició que s’escollia una gran pedra dels voltants de la font i s’hi disparava amb un trabuc. Si la pedra es rompia, tornava el l’aigua a la font. Buscant l’origen d’aquests balls, haurem de mirar molt enrere en el temps. Els balls en forma de cercle són potser els més antics de la coreografia popular, amb uns tres mil anys. Del protagonisme femení en la dansa podem deduir una estructura matriarcal en la societat, també remotíssima en el temps.

A Catalunya podríem trobar també alguns exemples del que hauria estat aquests balls al voltant dels pous. Una reminiscència és el ball “La Gallarda del Pou” que es ballava a Cornellà de Llobregat per Carnestoltes al voltant del pou de la plaça, tal com fa reflecteix Amades en el Costumari Català. Avui en dia aquest ball ha estat transformat en una sardana que es segueix ballant encara a la vila de Cornellà i que és considerat també com un ball típic d’aquesta localitat.

Fotografies

1. Els balls de pagès es realitzen al voltant d'esglèsies, pous i fonts

2. Ball pagès al costat d'un pou a Buscastell, Eivissa

3 Collars d'una dona dels balls de pagès eivissencs

4. Escultura ibera de la Dama d'Elx 

5. Pou des Baladre