EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

divendres, 9 de desembre de 2016

La Verge Negra, de Jean Hani: The Black Virgin, Jean Hani (1A PART)

En diverses ocasions hem volgut destacar algun llibre que ens resulta important per ressaltar la naturalesa del nostre blog, és a dir la transcendència vital que ha tingut en l'ésser humà el concepte sagrat de la Mare Terra a nivell atemporal i universal. Tal com ja sabem en algunes cultures la sacralitat de la Terra ha estat més important que d'altres. En la cultura occidental algunes autores i autors han volgut veure en la imatge de la Mare de Déu una continuïtat del culte a la Gran Mare Terra. Una de les obres, que sota el nostre punt de vista, són molt interessants per percebre aquest fil conductor és La Verge Negra i el Misteri de Maria, de Jean Hani. (1)


1. Portada del llibre de Jean Hani.  ENLLAÇ

Jean Hani (1917-2012) va ser professor honorari de la Universitat d'Amiens (França) sobretot de civilització grega i és considerat un expert en diversos aspectes del cristianisme, des de la perspectiva de la Tradició sagrada universal. Va posar de relleu en les seves numeroses obres l'esència comú que comparteixen certs elements de la tradició cristiana amb altres elements de diferents tradicions de la humanitat.
Aquesta breu presentació és important, per tant de valorar-la en el moment en que es puguin fer judicis gratuïts de valor, en relació a diverses afirmacions que destacarem a continuació del seu llibre La Verge Negra

  • Existeixen realment les Verges Negres?
Aquesta pregunta, tal com afirma l'autor no hauria d'existir en una obra que s'anomena La Verge Negra. Però es lògic que la plantegi, ja que diversos especialistes i erudits han afirmat que les Verges que apareixen en l'actualitat en el seu origen eren de color blanc. El fet que ara tinguin aquesta coloració es deu a que han estat pintades o bé que s'han enfosquit amb el fum de les espelmes i la brutícia...
Tal afirma Hani, en alguna ocasió poden haver succeït aquestes "transformacions", però els estudis arqueològics de la matèria i la coloració de moltes Verges Negres demostren que ja eren negres en el seu origen.


2. Verge Negra de Puy, França. ENLLAÇ


Aquesta imatge de la Verge de Puy, és una recreació d'una escultura antiga que va ser destruïda pels revolucionaris l'any 1794. Tal com podeu observar el seu eratisme, la seva fesomia i la vestimenta tenen un aspecte força oriental, estrany i hermètic. Hi ha qui diu que es corresponia amb una talla de la deessa Isis i d'Osiris. Cal destacar, a més, que la llegenda de la seva aparició sobre un dolmen ens informa, tal com ja hem esmentat en altres ocasions semblants, de la cristianització d'un lloc de culte pagà antiquíssim. La seva església va ser construïda així sobre un dolmen i un temple romà, que ja havia estat aixecat el mateix lloc sagrat celta amb anterioritat, el mont de la deessa Anna o Annis.










  • L'Icona negra.


L'existència de les Verges Negres no és un cas aïllat en la historia de la imatgeria religiosa: en moltes tradicions es troben entitats divines representades amb el rostre o el cos de color negre. Les gregues Demeter melania, l'Afrodita melania o sobretot l'Artemisa d'Efes. La Isis negra d'Egipte (tinguem present que algunes de les Verges Negres reben el nom d'Egipcíaques), la gran deessa índia Kali (el seu nom significa literalment "la negra"), o les celtes Dana, Anna, Annis...   


3. La gran deessa Artemis d'Efès. ENLLAÇ

  • La típica Verge Negra com arquetip del xoanon: art sagrat i no religiós


Històricament parlant, la verdadera Verge Negra és la que es remunta a la Edat Mitjana (segles XI i XII). És una estàtua de dimensions modestes: 30 centímetres d'amplada i entre 70 i 80 centímetres d'alçada. Les més comuns són de fusta, sovint revestida d'una capa de guix sobre la que s'han aplicat els colors: negre per cara i mans, i blau, verd, vermell i or per les vestidures. 

El tipus més perfecte i preciós és el de la "Verge en Majestat". La Verge està asseguda en el tron i el Nen està assegut als seus genolls. Els dos miren enfront. La Mare presenta al Fill al univers. La postura de la mare és rígida, el seu aire sever, amb una mirada estranya: no ens mira, sinó que la seva mirada està com perduda, penetra el que és invisible, o més bé es la mirada del invisible, que sense mirar-nos ens penetra.

Aquest tipus de representació es va fixar a Orient, amb els cànons establerts pel Concili d'Efès (on es trobava el temple de la Gran Deessa Mare Artemis) l'any 431 i en que es va proclamar a Maria "Mare de Déu", Theotokos, i es va estendre àmpliament per Occident. 



4. Nostra Senyora d'Anjony, França- ENLLAÇ



Tant per la mida com pel material i l'aire dels rostres, aquestes imatges es relacionen exactament amb el gènere dels xoanon, la estàtua de culte dels antics grecs. Ens trobem doncs davant d'una icona. 
El concepte d'icona és el d'una imatge sagrada, que té a veure amb l'art sagrat, que es una cosa completament diferent de l'art simplement religiós. Quan l'obra d'art està creada, la figura celestial representada se'ns imposa amb tal força que trastorna completament el nostre estat psíquic normal, i pròpiament parlant, ens fascina, desencadenant en nosaltres aquell sentiment tan particular, format de temor reverencial i alegria sobre natural, que els grecs anomenaven thambos.










  • L'origen de les Verges Negres en els segles XI i XII

Aquest punt és potser el que ens suscita més interès de l'obra de Hani. En ell es pregunta el perquè van aparèixer de forma general entre els segles XI i XII.
El transcriurem íntegrament:

Actualment, per a la majoria d'autors que s'han ocupat d'aquest problema, està gairebé fora de tota dubta que les raons d'això tenen a veure amb la disciplina eclesiàstica i els seus canvis. Entre el segle V i el X, l'Església es dedica a eliminar les restes dels cultes pagans i, al mateix temps, s'oposa a l'execució d'imatges tallades, d'escultures, per representar a Déu i els sants. Durant aquest període, doncs, es van amagar les estatuetes de les deesses mare, negres o no, que es veneraven en secret, ja com representants de les antigues divinitats, ja com imatges de la Verge Maria, doncs segurament que hi van haver casos d'un i de l'altre. Però a partir del regnat de Carlemagne, es van anar autoritzant poc a poc les imatges tallades, i van reaparèixer les imatges ocultes; les "descobreixen" enterrades en els llocs de culte antics, fonts, grutes, arbres sagrats, etc., i les cristianitzen.  Així, molt probablement, cert número de imatges negres que havien sobreviscut a l'establiment del cristianisme van permetre conservar la memòria de les deesses ctòniques i van constituir els prototips de les Verges negres que es van fabricar en els segles XI i XII conforme al tipus de la "majestat" canònicament fixada després del Concili d'Efès.


5. Venus de Gavà, periode neolític. Foto de l'autor del bloc



Tot i que la imatge que teniu a l'esquerra no apareix en l'obra de Jean Hani, hem volgut recuperar-la per representar l'herència simbòlica de la imatge de la Deessa Mare i el seu caràcter ctònic que es recrea amb el seu color negre. És la Venus de Gavà (Barcelona), imatge neolítica trobada enterrada en unes mines prehistòriques de variscita. Ja ens va merèixer una entrada del bloc, on descrivíem tots els seus atributs i característiques de Deessa Mare Terra i la definíem com l'autèntica avantpassada de la Verge Negra catalana més universal, la Moreneta. 







Per avui ho deixarem aquí, ja que tenim moltes coses més a dir sobre l'excel·lent obra de Jean Hani, i així ho farem en la propera entrada.


(1) La Virgen Negra y el misterio de María, Jean Hani. Jose J.de Olañeta Editor, 1997, Mallorca. 

dimarts, 15 de novembre de 2016

El Santuari de Montgrony (The sanctuary of Montgrony)

Agafant les paraules i compromís de la darrera entrada del blog, en la que tractàvem entre d'altres, la figura del Comte Arnau, avui farem una entrada exclusiva sobre el santuari de Santa Maria de Montgrony, un dels santuaris marians més importants i simbòlics de Catalunya. 

Els que aneu seguint el somni de la Deessa Terra ja sabeu que quan citem o ens estenem sobre alguna figura o advocació de la Mare de Déu ho fem per les seves connotacions implícites de culte a la Mare Terra, que sovint en Ella estan associades. El d'avui és un dels casos més clars, ja que el santuari de Montgrony conté diversos indicis que ens permeten suposar amb força seguretat, que aquest lloc de culte cristià es va establir per substituir o mantenir un culte, que evidentment havia estat pagà molt abans de l'arribada de cristianisme. Anem a veure els diversos indicis que ens fan sostenir aquesta teoria.



1. Santuari de Santa Maria de Montgrony, Gombren (Ripollès). Al blle mig del cingle. ENLLAÇ


El lloc del temple i la relació amb la "reconquesta catalana"

Primer de tot ho podem intuir pel propi lloc de construcció del temple romànic. El seu emplaçament al bell mig d'un cingle on, segons mantenen les tradicions hi havia una cova o abric natural rocós, en el que va aparèixer la Verge (altres tradicions o llegendes sostenen però que la imatge va ser trobada en una font, de la que parlarem una mica més endavant). 

Les coves i avencs solitaris a les muntanyes van ser refugis d'anacoretes i monjos ermitans durant gran part de l'Edat Mitjana, això no vol dir exclusivament que únicament apareguessin aquests temples i santuaris cristians a partir de la seva estada. Si tenim en compte que hi ha autors (1) que arriben a parlar que Montgrony és la Covadonga de Catalunya, podem també trobar un símil amb la cristianització del paganisme que està associat precisament al famós santuari asturià. Alguns autors fan aquesta referència valorant les llegendes que parlen sobre els cristians que van refugiar-se a les muntanyes del Ripollès i que no van ser mai conquerides pels musulmans durant la invasió àrab. Les llegendes, sense gaire base històrica, sobre Otger Catalò i els nou barons de la fama són les més conegudes (no podem ignorar que és precisament davant de l'altar de la Verge Negra de Montgrony on diu la llegenda que van conjurar la reconquesta davant dels musulmans). 



2. Escales que condueixen a SantaMaria de Montgrony. ENLLAÇ 

La Font de la Llet

Un altre punt força interessant és l'altre lloc, pròxim al santuari, on diu també la tradició que va aparèixer la talla de la imatge de Nostra Senyora de Montrony. Aquesta altra tradició afirma que la Verge va aparèixer l'any 804 a prop d'una font que hi ha a uns deu minuts del santuari, i en la que es va aixecar una capella al·lusiva a aquesta troballa. La font rep aquest nom perquè antigament es deia que les dones que tenien problemes d'alletament recorrien a beure de les seves aigües o bé, mullaven els seus pits amb aquestes, per poder alletar als seus fills. Evidentment que ens trobem davant d'un ritus pagà de fertilitat de la Deessa Terra, en la que es venerava les aigües salutíferes d'una font, com a origen i símbol de fertilitat. Ens trobem doncs amb una Mare de Déu nutrícia. La relació amb la imatge que es troba en el santuari està assegurada, ja que la Verge de Montgrony també rep el nom de Mare de Déu de la Llet. És a dir del tipus de Verges conegudes com Virgo Lactans o Galactofructosa.  

La font, tot i al pesar de l'Església, que en algun moment hi ha constància que ha volgut evitar aquest simbolisme sacríleg, segueix existint i segueix abocant l'aigua de vida pel brocal que hi ha col·locat en el pit de la Verge...




3.Font de la Llet, a prop del santuari de Santa Maria de Montgrony. ENLLAÇ


Montrony, Mogrony o Mugró?

Un altre indici consistent, és el que fa referència precisament al mateix nom de l'advocació mariana. Alguns autors consideren un origen etimològic relacionat precisament amb la faceta nutrícia de la Mare; del mugró. L'historiador Antoni Pladevall assegura que en cap dels noms antics apareix el prefixe Mont, que figura en la nomenclatura actual. És a dir, que sempre és alguna forma similar a Mogrony. Per tant les diverses teories que Montrgrony podria derivar d'un Mont Cronos, és a dir Mont del temps amb una possible advocació anterior al déu Saturn, no tindrien gaire fonament. 


La Verge Negra de Montgrony

Finalment cal destacar que la imatge de la Mare de Déu de Montgrony es correspon amb una Verge Negra. Si això li sumem que se la coneix com Mare de Déu de la Llet, tenim dues característiques que coincideixen amb una de les Deesses Mare més conegudes, la Deessa Isis. Aquesta comparativa la teniu una mica més argumentada en l'entrada anterior El temple d'Isis i Santa Maria sopra Minerva, de Roma.

La imatge actual és del segle XIX, refeta de la que hi havia en el santuari i que sembla ser que substituí l'antiga talla del segle XIII (època d'esplendor de les aparicions marianes i moment de plenitud de les ordres medievals que cristianitzaren el territori i el paganisme), que va ser destruïda parcialment en un incendi. 

4.Imatge de Nostra Senyora de Montgrony. ENLLAÇ




(1) Història del santuari de Nostra Senyora de Montgrony. Joan Vilalta i Camprubí. Vic, 1887, p. 40. 


dissabte, 5 de novembre de 2016

Caça maleïda (The Accursed Hunter)

Després de poder explicar breument en l'entrada anterior l'aspecte sagrat de la caça des de temps immemorials, la nit del 31 d'octubre és potser el millor moment per parlar sobre una altra mirada antagònica  del món de la caça.  Un aspecte que te a veure amb el sentit simbòlic negatiu i sinistre amb que es pot entendre la persecució dels animals per part del caçador. Un aspecte que sembla relacionar-se inicialment amb aquest sentit de fugida del centre, símbol de l'acció per sí mateixa, de la repetició, de la persecució del que és transitori, de la voluntat de permanèixer en la "roda de les reencarnacions", en la simbologia hindú. (1)


1. Escena de la Historia de Nastaggio degli Onesti. Sandro Botticelli, Museu del Prado. ENLLAÇ 


Imatge 1. La història que va representar Sandro Botticelli, en diversos panells es correspon amb la vuitena novela de la cinquena jornada de l'obra de Bocaccio, el Decameró, que rep el nom de "L'infern dels amants cruels". Ho podríem entendre com un autèntic exemple del fenomen de la violència masclista actual. En Nastaggio degli Onesti és un jove de Ràvena que  és rebutjat per la seva estimada. Veu en el bosc un genet que persegueix amb els seus gossos de caça a una jova que va despullada, el genet i els gossos maten a la dona jova, que un cop morta es torna aixecar i es repeteix la seqüència una i una altra vegada. Són fantasmes d'ànimes en pena. La noia ha rebutjat l'amor del seu pretendent i aquest s'ha suïcidat. El fantasma del jove, cavalcant un cavall blanc, persegueix a la dona amb els seus gossos com a càstig pel rebuig, de forma indefinida per tota l'eternitat. I aquesta escena que veu Nastaggio, l'aprofita perquè la seva estimada, que el rebutja inicialment, s'arrepenteixi i acabi casant-se amb ell. Evidentment que això es podria entendre actualment com un casament sota "coaccions" o amenaces... En la imatge número 1 podeu observar el convit que organitza Nastaggio en el lloc on es produeix l'aparició fantasmagòrica, i com la seva estimada observa espantada tota la seqüència (marge esquerra de la taula).



Aquesta visió diabòlica sobre la caça i el caçador, es bastant comú en la mitologia europea, i té diversos mites, llegendes i figures locals, que donen pes a una visió compartida en la mentalitat occidental sobre aquest fenomen. Les idees claus repetides giren al voltant de la cacera salvatge i el mal caçador. A vegades el caçador és un capellà o clergue que està oficiant missa i que interromp l'ofici a conseqüència de la intromissió d'algun animal, que provoca que l'esperit de caçador sigui superior a la de sacerdot, que fuig del temple perseguint a l'animal (un exemple seria el cas vasc de l'Abade chacurra)... Altres tenen a veure amb figures mitològiques molt més antigues com poden ser grups fantasmals de guerrers o exploradors vestits amb robes de caça i acompanyats de cavalls i gossos rastrejadors, que alguns creuen que estan inspirats en el déu nòrdic Odí. A vegades s'associen també amb l'origen de les tempestes i, fins i tot s'afirmava que hom els podia veure cavalcant pel cel o per sobre de la terra en grans paisatges just abans o després de la tempesta.




2. La caceria salvatge, Åsgårdsreien (1872). Peter Nicolai Arbo. ENLLAÇ

Un altre personatge llegendari similar té a veure amb la figura de l'arlequí, una espècie de pallasso sinistre (un antecedent llunyà dels famosos pallassos assassins que estan tant de moda en aquests dies): el conegut com Hellequin o Annequin (Normandia).


3. Representació de Hellequin, el Caçador maleït. Amelie Boquet, 1845. ENLLAÇ


En el cas català tindríem el conegut mite del Comte Arnau, que vaga pels boscos de nit del Ripollès amb el seu cavall i la seva canilla de gossos fantasmagòrics que treuen flames per ulls i boca, sobretot en les nits de tempesta. És un dels personatges llegendaris més coneguts de Catalunya, i que s'ajusta a la perfecció amb la llegenda del nord d'Europa del mal caçador. Popularment s'afirma que els antics pagesos d'algunes valls del Pirineu creien fermament en l'existència d'aquest personatge i del vent que l'acompanyava amb el seu seguici de gossos i llops, i el seu cavall amb flames. Fins i tot hi havia un vent que anomenaven el mal caçador (2). Quan escoltaven aquest vent tancaven les portes i finestres de les masies perquè no volien escoltar el rellinar del cavall, els udols dels gossos i la fressa de la cavalcada, que segons ells s'escolta pel voltant de les cases.


4. Representació del Comte Arnau en el Museu de Gombren. ENLLAÇ 





La llegenda del Comte Arnau relaciona diversos indrets amb contingut simbòlic que poden estar realacionats amb aspectes que ja hem anat citant en altres entrades d'aquest bloc. Una de les llegendes afirma que el Comte Arnau i el seu seguici de gossos diabòlics surten del Gorg dels Banyuts. Hem de tenir present, que els animals banyuts que van ser demonitzats per la religió catòlica solien ser el paredre o company marital de les antigues deesses mare, tal com ja hem explicat en diverses ocasions.
També una de les malediccions que cauen sobre el Comte prové de no haver pagat als treballadors que van construir les escales del Santuari de la Mare de Déu de Montgrony, una Mare de Déu trobada de les anomenades Mare de Déu de la Llet, possible vestigi de cultes a un lloc important de culte a la fertilitat de la Deessa Terra. Més endavant li dedicarem una entrada.


5. Gorg dels Banyuts, ENLLAÇ






(1) Diccionario de símbolos. Juan-Eduardo Cirlot, Editorial Labor SA, Barcelona , 1991. 
(2) Cançons de la terra-Volum 1. El Compte Arnau. Francesc Pelay Briz. Llibreteria Ferrando Roca, 1866.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Caça sagrada (sacred hunting)

La tardor és l'època de la caça per excel·lència. Els pobles antics creien que l'inici del període de caça era anunciat per un senyal celestial; com a pervivència d'aquesta creença ens ha quedat el signe zodiacal de sagitari representat per un centaure engegant una sageta, que regeix des del 22 de novembre fins al 21 de desembre. (1)


Tot i que aquesta "disciplina esportiva" (a vegades se l'anomena d'aquesta curiosa manera) no em desperta gaires simpaties, s'ha de reconèixer el mèrit d'aquestes persones que estan esperant durant tot el cicle anual que arribi aquesta estació per poder desplaçar-se fins els vedats de cacera i estar hores i hores estàtics en els seus amagatalls (a vegades amb fred, a vegades sota la pluja) esperant que passi la seva peça. 
Tinc algun amic que ho espera amb autèntica impaciència. I és que la caça,  com moltes altres activitats humanes, sol ser una activitat que té un component també social i lúdic festiu. Els caçadors (sobretot els de caça major) solen iniciar i/o finalitzar les activitats cinegètiques amb algun àpat copiós i abundant (a vegades, o sovint acompanyat de begudes alcohòliques o espirituoses) que reforça el vincle entre ells.



No hi ha cap mena de dubta de que ens trobem amb una de les activitats humanes més antigues de la nostra existència com espècie, tal com ho mostren innumerables pintures rupestres i altres troballes arqueològiques. Pintures i troballes que demostren també que la cacera anava acompanyada d'un fort sentit màgic i ritual, que unia a les comunitats tribals i familiars.  




1. Escena de caça, Cova Remígia, Alt Maestrat, Castelló de la Plana. ENLLAÇ


Les pintures d'art llevantí de l'abric de Cova Remigia (d'uns 17 metres de superfície) son fonamentalment escenes de caça. Van ser descobertes l'any 1934, curiosament durant una cacera. Tot i que en les més de 750 representacions hi ha cérvols, porcs senglars, bous i cabres, el principal protagonista són els homes. Alguns són guerrers desfilant i altres amb possibles significats rituals. Si voleu conèixer amb més detall les pintures podeu consultar aquí








Les activitats de cacera comunitària, reforçaven la cohesió social, tal com es desprèn d'un estudi realitzat per arqueòlegs del CSIC i la UAB. Fins i tot afirmen que podria ser un dels puntals de la unitat de grup de les societats humanes primitives. Aquestes conclusions les han extret recentment a partir dels arcs neolítics i les restes d'animals del jaciment del poblat de La Draga, de Banyoles. Comparant les escasses restes d'animals i l'abundant material de caça del jaciment han arribat a la conclusió que l'alimentació no era el principal objectiu de l'elaboració d'objectes de caça.

2. Arc neolític del poblat de La Draga, Banyoles. ENLLAÇ 


Arc de caça neolític, trobat al jaciment del poblat neolític de La Draga (Banyoles). amb una antiguitat aproximada del 5400 a.C. a 5200 a.C.













El passat i el present: "A la corralada"

Un dels sistemes de cacera comunitària més primitius, en el qual participava gairebé tota la comunitat, consistia en crear un cercle molt gran, on tothom ocupava un lloc estratègic fixat i establert per la tradició, i es començava a fer un gran soroll amb tota mena d'estris, alhora que s'anava estrenyent el cercle. En el cas català, els animals que es solien caçar d'aquesta manera eren ossos, senglars,  llops o guilles, que atordits per aquest terrabastall quedaven agrupats al mig d'un cercle i tot seguit se'ls conduïa per carreranys, al cap dels quals s'obrien pous ben dissimulats amb branques, on anaven a caure les bèsties, o corrals, on quedava la bèstia tancada a mercè dels caçadors (1). En l'actualitat el cercle que es va tancant i el soroll encara s'utilitza en algunes zones del Pirineu (per exemple en la comarca del Pallars Jussà) per fer anar els senglars als llocs on els caçadors estan esperant amb les armes de foc. 




Les Mares de Déu de la Caça 

Aquest sistema de caça comunitari, que ens recorda el que ja utilitzaven els homes prehistòrics per caçar els animals de grans dimensions tals com els mamuts, rebia el nom de la "closa", la "tancada" o la "corralada". El sentit sagrat i ritual que podia existir sobre aquest sistema de caça comunitària pot haver donat lloc a la construcció de certes advocacions marianes en ermites de muntanya. Alguns exemples són la Mare de Déu del Coral (o també del Corral) a Prats de Molló o la Mare de Déu del Corredor, a la serra litoral del Corredor. Altres Mares de Déu, podrien estar relacionades amb la caça dels llops, tal com vam exposar en la nostra entrada anterior: la Mare de Déu de Gratallops, la Mare de Déu de Llobera i la Mare de Déu de la Serra (Alt Urgell).

Respecte a la Mare de Déu del Coral, Joan Amades considera que podria ser el succedani d'un antiquíssim geni cinegètic, protector de caçadors. Un dels indicis que va tenir en compte el gran folklorista és que, segons diu la tradició, les portes de l'ermita no poden estar mai tancades (per voluntat de la Verge) i que això pot ser un element simbòlic que reforça que el temple està aixecat en el lloc on s'acorralaven a les bèsties. També hi ha un segon element simbòlic important, i es que a la imatge de la Nostra Senyora del Corral se li atribueix el poder de guardar de la fúria del dimoni, de l'atac de llops i d'óssos. Dins de l'ermita hi ha pintures on estan representades bèsties estranyes i éssers màgics.


3. Santuari del Corredor, a Dosrius. Segons J.Amades podria tenir relació amb la caça a la corralada. ENLLAÇ




(1) Festes i costums dia a dia. Joan Amades, Bibliotex, Barcelona, 1991.











dimecres, 12 d’octubre de 2016

Sobre les portes sagrades de la Deessa: un exemple, els arcs Toriis del Japó (About the sacred doors of the Goddes: one exemple, the Japan Toriis)

En alguns moments del camí del nostre bloc ja hem fet referència a diversos aspectes vitals en que la Gran Deessa va assolir la tutela, i per això, les dones i homes generació rere generació li van reclamar la seva protecció. Els inicis i finals del camí, els símbols de traspàs (el naixement i la mort entre d'altres) van ser reconeguts com a punts perillosos i moments de canvi, que potser podien ser propicis si se li encomanaven a la protecció de la Deessa. Les divinitats dels ponts, o dels congosts en són dos exemples. 

Podríem estar parlant de forma genèrica en el que s'ha vingut a anomenar com deïtats liminars, és a dir forces sagrades que pressideixen els llindars. Podríem també anomenar multitud de deïtats que a molts llocs de la Deessa Terra prenen i han près noms diferents en les diverses cultures amb sentits similars i amb diferents matisos, que han estat les Senyores i Senyors dels llindars físics i espirituals de la realitat o realitats.  Però avui ens centrarem exclussivament amb un dels símbols paradigmàtics dels llindars i, a més, ho farem centrant-nos en un país llunyà que, tot i ser una de les principals economies mundials industrialitzades i dels països més punters científicament parlant, encara conserva una gran part de les antigues tradicions i simbologia arcana.

1. Torii o porta sagrada, a prop del santuari  de Itsukushima de la illa Miyajima,  Japó. Fotografia de Carles Muñoz.
  

El misteri que envolta els orígens dels símbols és potser un dels encants que els fa més atraients. Evidentment abans de la creació física de qualsevol construcció, estri o giny, és necessari que alguna persona hagi percebut, intuït i dissenyat la creació del que és material. Si a més l'objecte o construcció té un elevat grau de significat místic o religiós, sovint va acompanyat de llegendes que expliquen el seu origen. És el que succeeix amb les una de les construccions religioses més enigmàtiques i atraients  plàsticament del Japó. 

Aquests arcs de fusta, sovint de colors vermellosos, s'aixequen com a portes que separen o uneixen el món terrenal i espiritual. Poden ser també de pedra, o fins i tot de metall. Col·locats, tal com es diu, en els llocs més propicis perquè els esperits escoltin les pregàries dels humans. Els de fusta vermells solen estar situats en les parts més llunyanes dels temples, és a dir són els primers que es troben els visitants, en canvi els de pedra acostumen a trobar-se a prop dels accessos més immediats al temple. El de la primera imatge és potser el més conegut a nivell mundial i es a prop del Santuari de Itsukushima, aixecat inicialment per venerar una muntanya sagrada, un dels símbols més antics sagrats de la Deessa Terra, però al mateix temps els recintes del temple estan aixecats a sobre de l'aigua. 



2. Torii de pedra, davant de l'entrada d'un temple japonès. Fotografia de Carles Muñoz.


Els santuaris on s'aixequen els arcs Torii són sintoistes. El sintoisme és la religió originària del Japó, que afirma l'existència de divinitats o éssers espirituals (kami) que es poden trobar a la naturalesa o en nivells superiors d'existència. Una de les divinitats sintoistes més importants és Inari, divinitat de la fertilitat, l'arròs i la indústria. Inari pot aparèixer representada com una jova deessa, però també com una guineu o un vell portant un carro amb arrós. És precisament en un dels temples més famosos d'aquesta deessa, al sud de Kyoto, el Fushimi Inari, on trobem una mostra espectacular de successió de portes o arcs Torii. Aquests arcs que condueixen al temple de la Deessa de la Fertilitat, són donacions de persones agraïdes a Inari per l'èxit de la seva vida o dels seus negocis. Els agraiments i peticions es realitzen sobre tot en dates estacionals pas i en moments de traspàs dels éssers humans, com poden ser casaments i neixements, el que reforça el sentit de llindar del arcs Torii i d'algunes deesses de similar sentit. 





3. Successió d'arcs Torii a l'accés del temple Fushimi  Inari, al sud de Kyoto. Fotografia de Carles Muñoz.

Per finalitzar la nostra entrada, només parlarem sobre l'origen de la paraula Torii i el seu possible significat inicial. Com passa sovint l'origen és desconegut, però una teoria afirma que pot provenir de les paraules "ocell" i "lloc". És a dir lloc d'ocells. Si fos així podria referir-se al indret on s'aturen els ocells. Per tant els Torii podrien haver estat també construit amb la finalitat de que els ocells s'aturessin al seu damunt, ja que en el sintoisme els ocells són considerats com missatgers dels kami, o éssers espirituals.   


4. Torii de pedra davant de temple. Foto de Carles Muñoz.


Torii de pedra davant d'un temple sintoista. Podeu observar un cérvol que pastura pel lloc sense espantar-se dels visitants. El respecte d'algunes antigues religions amb les manifestacions i criatures de la Deessa Terra és, malauradament, una sorpresa avui en dia.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Quan s'invocaven els vents: el siurell mallorquí (The siurell majorquin: when the winds were invoked)

Són nombroses ja les entrades que puntualment hem anat creant en aquest bloc, i moltes parlen sobre aspectes de la Deessa Terra que des de temps immemorials han estat sagrats. Hem parlat de valls, muntanyes o salts d'aigua entre molts dels paratges naturals sagrats, pedres i roques singulars que rebien ofrenes i cerimònies cultuals i que van ser cristianitzades a través d'ermites o creus, arbres, ponts, pous, volcans, animals i coves...

En canvi, en cap ocasió hem esmentat un dels fenòmens naturals que en el món rural tenia sovint una importància i un caràcter màgic trascendent. Podia tenir també un significat a vegades ambivalent, tal com també hem comentat en molts dels altres aspectes associats a la nostra Deessa Terra. Podia ser un fenomen meteorològic tràgic quan arribava amb gran força de destrucció emportant-se a tot per davant, però en canvi podia ser considerat un vehicle màgic diví que portava el poder fecundador i renovador de la vida, per tant un altre dels símbols essencials de fertilitat i fecunditat.



1. Siurell mallorquí amb forma de caragol. Foto de l'autor del bloc



El siurell mallorquí té uns orígens desconeguts i misteriosos. Utilitzat antigament per pagesos i pastors, tenia, entre d'altres, la funció de invocar els vents de la fertilitat de la Terra o bé intentar apaivagar els vents forts i terribles.






Podria ser que aquestes connotacions essencials de fecunditat associades al vent siguin molt antigues, tal com apareixen en llibres  sagrats importants sagrats de gran antiguitat. Tant en els Salms com en el Corà, els vents apareixen com a missatgers divins, i són equivalents a l'Esperit Sant o a àngels. En la simbologia hindú el vent és també l'alè còsmic i el Verb, o l'alè de la terminologia xinesa k'i. (1)

Però possiblement, i només podem dir possiblement, ja que són raons de difícil demostració, els vents eren associats molt abans d'això a la figura de Deessa. Aquella que era Reina i Senyora de totes les coses. En un dels relats més coneguts i citats, l'Ase d'or, d'Apuleu, en el seu moment culminant la Gran Deessa parla d'ella mateixa, que s'identifica com a la deessa Isis i cita precisament, entre d'altres característiques el seu domini sobre els vents:

"Jo sóc la mare natural de totes les coses, senyora i rectora de tots els elements, la progènie inicial dels móns, posseïdora de tots els poders divins, reina de tot el que hi ha a l'Infern, senyora de tots els que viuen en el Cel, que es manifesta única i sota una sola forma en nom de tots els déus i deesses.
Disposo a la meva voluntat dels planetes del cel, els saludables vents dels mars i els ominosos vents de l'infern; el meu nom, la meva divinitat, s'adora per tot el món i de diverses maneres, amb costums variables i sota molts noms". (2)

I és que el en Món Clàssic la deessa Isis no era la única que tenia poder sobre la força dels vents. El déu Eolo, d'on prové la paraula actual utilitzada per anomenar la força dels vent o les diverses divinitats gregues associades als vents dels punts cardinals; (els vents principals o majors) Boreas al vent del nord, Céfir al vent de l'oest, Noto al vent del sud i Euro al vent de l'est. Però hi havia també divinitats associades als vents menors (norest, surest,..). 



2. El vol de Boreas amb Oretia, Charles William Mitchell, 1893. ENLLAÇ


No ens estendrem amb la multitud de divinitats associades a la força del vent, que ens permetrien veure la universalitat i els punts comuns de moltes d'elles, però que ens farien desviar una mica el sentit principal de l'entrada d'avui.


Els siurells de Mallorca

Dins de la nostra mentalitat actual, seria totalment desconcertant que una persona pogués arribar a creure que fent sonar un xiulet pogués arribar a aturar o convocar la força dels vents. Evidentment que per acceptar aquests fets és necessari percebre la realitat i el món amb la mentalitat màgica antiga, fins i tot anterior a la religió, en el que per la llei de la causa-efecte ,el similar provoca el similar... 

Frazer, dins del seu llenguatge particular decimonònic, deia sobre els pobles antics que buscaven el domini del vent: 

"Una vegada més pensa el salvatge que ell pot fer bufar el vent o deixar-lo quiet" (3)
  
A partir d'aquí Frazer esmenta pobles diversos que efectuaven balls i cants per poder calmar els vents, des de Nova Guinea a Laponia, des de Yakutia a Groenlàndia, Amèrica del Sud, Sumatra, Alaska o a l'Àfrica Occidental...

Havia de ser dins d'aquesta mentalitat màgica primitiva que els pastors i pagesos de la illa de Mallorca utilitzessin els xiulets de ceràmica per cridar els vents que els ajudaven a ventar els cereals en els temps posteriors a la collita. Aquella illa que va acollir al genial Robert Graves, el que precisament la descrivia en el pròleg de la seva gran obra La Deessa blanca, a mitjans del segle passat d'aquesta manera: "no sóc servent de ningú i he decidit viure en les afores d'una vila muntanyenca de Mallorca, catòlica però anticlerical, on la vida es regeix encara pel vell cicle agrícola". (4)



3. Siurells de cavallers. Entre ells el personatge cornut amb banyes de brau. ENLLAÇ 


El mateix autor, em descubria fa anys, al llegir la seva Deessa blanca, l'existència del siurell mallorquí i la seva peculiar interpretació dels seus orígens màgics i religiosos. Segons el gran erudit el siurell mallorquí el siurell era una representació de la deessa Daiera (Afrodita), o el propi Dionís, entre d'altres, i estaven connectats amb la festivitat del ventar, on s'aprofitava la força del vent per separar el gra de la palla. Esmentava també que els antics egipcis ja feien sonar xiulets per cridar als vents abans de ventar el blat. 


4. Pagesos ventant els cereals. ENLLAÇ






Els seus xiulets s'utilitzaven per cridar als vents...







Els més antics adoptaven formes molt vinculades amb el món de la Deessa Terra i només els realitzaven les dones, ajudades pels nens. Això ens reforça el seu vincle amb la dona i l'antiga religió. Las formes primitives de siurell eren les d'una dona amb el nen en braços (la figura clàssica de la Deessa Mare), un home amb cap de brau (la parella habitual de la Deessa Mare, que adopta sovint la forma de brau o cérvol), una serp enroscada o una papallona.

5. Siurell amb forma de brau, l'inseparable company de la Deessa. ENLLAÇ 

Els orígens del siurell són incerts i les teories són variades. Hi ha qui diu que inicialment es tractava d'una joguina àrab, altres que afirmen que provenen de la cultura grega, o fins i tot de la illa de Creta (en relació a la pintura blanca i les franges de colors verds i vermells). Aquesta última teoria tindria consistència perquè no podem ignorar que la cultura minoica tenia fortes connotacions amb la religió de la Deessa, tal com va afirmar Marija Gimbutas, entre d'altres. El brau, a més, estava fortament representat en el seu art. 

  


(1) Diccionario de los símbolos. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder, Barcelona, 1995.
(2) El asno de oro. Apuleyo, Editorial Fontana, Barcelona, 1994. 
(3) La rama dorada. J.G.Frazer, Fondo de cultura económica, Madrid, 1992.
(4) La diosa blanca. Robert Graves, Alianza editorial, Barcelona, 1994.

dissabte, 17 de setembre de 2016

Poço Santo: un altre pou sagrat a Portugal (Poço Santo: another sacred well in Portugal)

Tal com us vam explicar en la darrera entrada sobre la capella de Nossa Senhora da Rocha, a Portugal, ens vam trobar aquest estiu amb una mostra més de la sacralitat de la pedra, l'aigua i el mar, i la cristianització posterior d'aquests elements associats a la nostra estimada Mare Terra. No era la primera vegada, però, que des d'aquest bloc parlàvem sobre pous d'aigua que els nostres avantpassats van adorar i als que van agrair que poguessin obtenir el líquid preuat de les entranyes de la Mare. El testimoni d'aquesta sacralitat segueix viu de diverses maneres a tots els continents del món sense excepció. En entrades anteriors tenim diversos exemples, tals com els pous i el culte a l'aigua de la cultura de Nazca, a Perú, els de la cultura nuràgica de la illa de Sardenya o bé els balls al voltant dels pous sagrats de la illa d'Eivissa, que possiblement tenen alguna relació amb la deessa púnica Tànit.

L'exemple que us portem avui no és tracta d'un gran descobriment ni està envoltat d'un gran misteri o gaudeix d'una gran importància en l'espai geogràfic del seu entorn immediat. Potser per això mereix la pena en aquest cas que el destaquem, ja que passa desaparcebut, pel que sabem, tant en el respecta a estudis o autors que l'esmentin, com fins i tot la seva aparició gairebé nul·la a les xarxes socials (potser encara més sorprenent, per no dir excepcional).

1. Poço Santo, al municipi de Poches, dins del bonic Algarve portugés. Fotografia de l'autor del bloc

Tal com podeu observar en la fotografia, no ens trobem tampoc amb un lloc que gaudeixi de cap encant especial en l'actualitat. Desconeixem com podria ser el seu entorn abans de que es construís una urbanització al seu costat i la carretera local. Preguntat a diverses persones de la zona ens van comentar que el pou des de sempre ha estat un lloc sagrat, i que tenia una llegenda sobre una princesa mora. També van referir que en determinades dates de l'any hi havia romiatges fins al pou i també a la capella de la Verge que hi van aixecar just al seu costat.




2. Capella aixecada al costat del pou cristianitzant el culte pagà a l'aigua. Foto de l'autor del bloc

3, Capelleta de la Verge de Fatima



Tal com podeu observar en la fotografia de la dreta en la capella s'hi troba una imatge de la Mare de Déu, concretament de la Verge de Fatima. Aquesta Verge, de gran devoció a Portugal, també està lligada al culte a l'aigua sanadora. 

El Poço Santo també s'anomena el Poço Santo de Nossa Senhora. No podem saber actualment si aquest nom prové de la construcció relativament recent de la capelleta de la Verge, però podria ser que el nom fos més antic a la seva construcció, ja que les fonts, pous i mines d'aigua sovint van ser assimilats a la figura de la Deessa. Algunes deesses com les celtes Brigit o Coventina estaven associades als pous, fonts i mines d'aigua.



4. Representació de la deessa celta Coventina, del pou de Carrawbrough, nord d'Anglaterra.  ENLLAÇ



La llegenda sobre la princesa mora que hem referit pot ser una mostra més sobre el culte precristià del lloc i la figura d'alguna deessa, sacerdotesa o doncella de les aigües. No podem obviar que les llegendes i altres mostres del folklore contenen sota la seva patina fantasiosa elements simbòlics importants associats a realitats cultuals o religioses antiquíssimes.


Aixó doncs no podem saber l'antiguitat del culte al pou sagrat de Porches. Si que vam poder distingir que el nivell inferior del pou estava tallat a la mateixa roca i que la construcció de carreus visibles s'aixequen sobre aquesta base on arriben les aigües freàtiques. A ple estiu el pou contenia un cabdal visible d'aigua.
L'any 1995 es van fer excavacions arqueològiques en el Poço Santo, però no hem pogut accedir al document o informe que existeix al respecte, tot i que ho hem sol·licitat.




5. Interior del pou. Al fons es veu l'aigua i el substrat rocós. Foto de l'autor del bloc,