Les pedres bressol de la Mare de Déu

Tal com argumento de forma extensa en el meu treball  La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la figura de la Verge o la Mare de Déu va ser la millor eina que va tenir l'Església per poder cristianitzar les creences i llocs relacionats amb la Deessa Terra que des de antuvi eren sagrats i adorats. Ho va facilitar la simbologia sincrètica de la Mare de Déu amb les antigues deesses mare que havien arribat fins l'Edat Mitjana gràcies a grecs i romans.

Els megàlits, llocs sagrats com a mínim des de temps neolítics, seguien tenint una força simbòlica especial que congregava  als vilatans del món rural (a pagesos i camperols sobretot), que els seguien adorant amb ofrenes, processons i romiatges. Moltes d'aquestes dinàmiques, que els eclesiàstics no van poder sempre eradicar amb condemnes i destruccions, van poder continuar sent sagrades gràcies a les "miraculoses aparicions" de imatges de la Mare de Déu (la Verge). Per posa un sol exemple molt a prop de Mollet del Vallès (Barcelona), a la zona rural de Gallecs, hi havia fins no fa gaires anys un dolmen anomenat popularment com La Pedra Salvadora. Hi ha constància, fins i tot fotogràfica, de que encara als anys 30 del passat segle XX es va fer una gran processó amb la finalitat de fer ploure. (1)

1. Cista de megàlits que rep el nom de Bressol de la Mare de Déu (Correà, Espunyola, Berguedà). ENLLAÇ 

En anteriors entrades ja hem tractat algun d'aquests casos. Alguns casos són els de Sant Jordi de Puigseslloses (en el que el temple cristià està construït al costat mateix d'un dolmen de grans lloses de pedra), l'ermita de la Mare de Déu de Camp-real de Massoteres (en la que a poca distància es troba la Pedra Ferrada, una gran roca amb inscultures prehistòriques), o l'església de San Miguel de Arretxinaga (Bizkaia, en la que en el seu interior hi ha grans megàlits).

El que tractarem avui són un parell d'exemples més que confirmen l'aparició d'imatges marianes en llocs que anteriorment havien estat sagrats. Tenen a més una característica única que els fa encara més importants, ja que remarquen la pròpia aparició de la imatge mariana amb el seu propi nom, ni més ni menys van ser batejats com a lloc de naixement de la Mare de Déu; són popularment coneguts com bressols de la Mare de Déu. 

El Bressol de la Mare de Déu de Correà, Espunyola (Berguedà, Barcelona).

Segons el llibre de Joan Amades (2), que ja hem citat en moltes ocasions, la Mare de Déu dels Torrents de Correà (Espunyola, Berguedà) va ser trobada per un pastor dins d'un dolmen i és per aquesta circumstància que aquest monument va prendre el nom de Bressol de la Mare de Déu. 

Aquest dolmen al que Amades refereix, consta actualment de diverses lloses de pedra en forma de caixa (que podeu contemplar en la imatge número 1). Podem suposar, i difícilment ens equivocarem, que antigament aquestes lloses de pedra seguien sent tingudes com a lloc sagrat o màgic i alguna ma interessada va voler deixar la imatge de la Mare de Déu, que actualment es troba a l'ermita de la Mare de Déu dels Torrents, per tal que els camperols traspassessin el seu culte fins el temple cristià que es va aixecar a prop del dolmen (de idèntica manera que la Pedra Ferrada de Massoteres, Lleida).

2. Rètol senyalitzador de l'ermita Ntra. Sra. del bosc i el cromlech, Espunyola. Foto de l'autor del bloc.

La zona on va ser trobada aquesta imatge havia de ser rica en monuments megalítics, ja que a escassos centenars de metres trobem també un altre ermita que està aixecada molt a prop d'un cromlec (cercle de pedres verticals que poden encerclar a megàlits, tals com menhirs o dólmens).

  

El Santuari de la Verge de Pastoriza (Arteixo, a Corunya).

En aquest santuari marià gallec, també trobem una llegenda o tradició que parla sobre l'aparició de una imatge de la Mare de Déu entre unes roques, que antigament havien de ser sagrades. El contingut màgic i assimilat amb la fertilitat de les pedres segueix vigent de nou, en les creences de que les dones embarassades i els romeus que s'hi acosten donen tres voltes al voltant de les pedres. 

Les llegendes recullen també la repetida història comú de que la talla mariana va ser amagada durant les incursions paganes de finals del segle IX o X, entre les roques. En aquest cas però són les incursions normandes, i no les musulmanes que apareixen en els casos de tradicions catalanes. 

3. Coves i pedres bressol de la Verge de la Pastoriza, Arteixo, a Corunya. ENLLAÇ

Un altre aspecte summament interessant, és que la cova i les pedres que formen el conegut Bressol de la Mare de Déu, comuniquen amb un passadís i unes escales amb el santuari de la Verge de Pastoriza. Aquesta connexió és una reafirmació més del caràcter cristianitzador del lloc sagrat anterior, de caràcter clarament tel·lúric.

(1) Revista Notes, Centre d'Estudis Molletans. volum 31. gener de 2016.p. 188. 

(2) Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, Joan Amades. Ed. Selecta Catalonia. 

Sant Jordi de Puigseslloses

Ara que s'acosta la diada de Sant Jordi, tant especial pels catalans, us volem parlar en primer lloc d'un dels nostres temples preferits pel que respecte la cristianització de llocs sagrats de la Deessa Terra. Finalment buscarem en la figura d'aquest sant guerrer (que tal com afirma l'hitoriador medievalista Stefano Cingolani, està instal·lat a la nostra consciència col·lectiva) si existeix alguna relació aparent amb la simbologia de la Mare Terra. 

Sant Jordi de Puigseslloses

Aquesta  petita ermita aixecada dalt d’un turó, gairebé al centre de la comarca d’Osona, és una de les mostres més clares sobre la cristianització d’un lloc que temps ençà fou sagrat pels nostres avantpassats.

1. Emita de Sant Jordi de Puigseslloses, prop de Folgueroles, Osona.

El nom d'aquest petit temple cristià delata el seu origen pagà, ja que el topònim de Puigseslloses fa clara referència a les grans lloses de pedra que trobem al cim del petit puig i que formen part d'un dolmen neolític de dimensions considerables. El temple cristià, de la mateixa manera que en diversos indrets europeus, està aixecat al costat mateix del dolmen prehistòric. Tal com argumento en el meu treball La Deessa Mare en el món clàssic i les empremtes de la seva critianització, la santificació del megalitisme va ser anterior fins i tot al segle X, però es van seguir cristianitzant de formes diverses fins al segles XVII i XVIII. Dolmens (taules de pedra de formes diverses), menhirs (pedres úniques verticals de dimensions considerables) i cromlechs (cercles de pedres) van continuant sent sagrats tot i l'expansió del cristianisme per Europa.

2. Menhir prehistòric a la catedral de Saint Julien,  Le Mans (França)

Els megàlits quedaren com a muts vestigis del culte que homes i dones tenien als seus morts, a la natura, a les forces de la naturalesa o a la Mare Terra. El seu exacte significat possiblement no el podrem saber mai amb certesa. El que si que és evident és que en temps de l’Edat Mitja les persones que vivien a prop d'aquest lloc rural seguien mantenint el seu esperit sagrat i deurien realitzar algun tipus de cerimònia més o menys senzilla al seu entorn (potser només es tractava de portar flors, aigua o menjar i deixar-los damunt de les seves grans pedres en dies més o menys assenyalats tal com condemnen alguns dels concilis visigots o qui sap si es traduïa en algun ritual més o menys elaborat). En el segle XV, quan encara no estava construïda l’ermita, hi ha constància que la gent pujava per la Mare de Déu de Març. El dolmen, com ja hem dit,  està al costat de l’ermita, un edifici important en la història de Mossèn Cinto Verdaguer ja que en aquest temple va celebrar la seva primera missa. El famós poeta català ens va deixar aquestes magnífiques paraules sobre aquest indret, que conjuguen part del nostre missatge:

 “Lo nom d’aquest turó és tantost Sant Jordi tantost de Puigseslloses, es a dir que en sa cima viuen en íntim maridatge la llegenda cristiana i la ciclópea, les dues fonts de poesía en que he begut amb preferencia. Quan traguí a faró mos Idil·lis i cantics místic, a algú que volia fer-me escrúpol d’haver escrit l’Atlàntida, responguí que, per alguna cosa havia cantat ma primera missa entre un dolmen i un altar".

3. Sant Jordi de Puigseslloses

En aquesta imatge,cedida amablement per Xevi Moreno, podem observar l'entrada de Sant Jordi de Puigseslloses i les taules del dolmen en un primer pla.

4. Placa instal·lada al costat de l'ermita amb les paraules de Verdaguer

LA VALL HERMOSA DE VIC

PLANERA N'ES I RODONA

PLANERA COM UN DINER 

RODONA COM UNA MOLA

SOBRETOT PER QUI LA VEU

DES DEL CIM DE PUIGSESLLOSES,

QUE D'EIXA PLANA ES LO COR, 

LO BOTO D'AQUEIXA RODA

ENTRE EIX DOLMEN I EIX ALTAR

AMB QUE MA TERRA ES CORONA, 

LO DIA DEL SANT ROSER 

AMB SA CADENA DE ROSES 

COMPTARÀ VINT-I-CINC ANYS

QUE ALLÀ CANTÍ MISSA NOVA

Tal com podem observar en aquesta placa de pedra, el gran poeta Jacint Verdaguer va escriure aquests versos en memòria de la seva primera missa, que curiosament va practicar en el temple de Sant Jordi de Puigseslloses. El poema és una mica més extens, ja que parla de la llegenda de la pastoreta que va pujar, una a una, les lloses que formen el dolmen.

Sant Jordi, "el protector dels camps".

Ara anem a abordar la figura de Sant Jordi des de una perspectiva teòrica que pugui mantenir la possibilitat de relació amb la figura de la Deessa Terra.

Per gairebé tothom és coneguda la llegenda del cavaller Sant Jordi i el drac. No es tant conegut que al voltant de Sant Jordi es barregen aspectes llegendaris i històrics; alguns autors defenen que realment no va existir i potser per això l'any 1960 l'Esglèsia el va retirar del santoral i va limitar el dia de la seva festa a una commemoració com a màrtir, el 23 d'abril.

Els que afirmen la seva existència es basen fonamentalment en la seva tomba venerada des del segle VI a Diòspolis, avui Lod, a l'actual Israel. Allà està enterrat un home sant, que segons la tradició va ser un tribú romà, nascut a la Capadòcia (Turquia) i martiritzat l'any 303 per ordres de l'emperador Dioclecià.

Durant l'Edat Mitja, a partir de l'orde teutònica i també de la primera croada (segle XI) sorgeix la llegenda de que Sant Jordi apareix amb un cavall blanc i ajuda als croats a prendre Antioquia. A partir d'aquests orígens apareix la imatge de Sant Jordi matadracs.  

5. Sant Jordi matant el drac i la princesa. Bernat Martorell, 1437.

A Catalunya, i a altres llocs d'Europa, Sant Jordi adquireix doncs un significat guerrer. A partir del segle XI ja se li dediquen altars i a l'any 1201 es crea l'orde militar catalana de Sant Jordi d'Alfama. També, de forma similar a Sant Jaume, Sant Jordi assumeix també el paper de matamoros, tal com apareix en la llegenda de la presa d'Osca l'any 1096 en la que ajuda a conquerir la ciutat als serraïns.

6. Escultura de St. Jordi al temple expiatori del Tibidabo, Barcelona

Més enllà de tots aquests elements identificadors d'aquest sant anem a veure aquells indicis que ens el permetin "lligar-lo" a la Deessa Terra:

• El seu nom en grec Giorgos significa "protector dels camps" o "pagès". El que pot indicar-nos que inicialment estava relacionat amb els camps, els conreus o la terra. És a dir un origen tel·lúric.
• La mort del monstre a les seves mans pot tenir també indicar una simbologia similar a la que explicàvem en la mort de la serp Pitó a les mans de Apol·lo. És a dir, en aquest cas l'apropiació de cultes anteriors als cristianisme. 
• Hi ha figures mitològiques molt anteriors a la seva aparició que tenen força semblança a la llegenda de la princesa, el drac i el cavaller que li dona mort. Alguna d'aquestes gira al voltant de deesses telúriques. Per exemple en el tercer mil·lenni abans de Crist, en la religió sumèria trobem al deu Enki que lluita contra el drac Kur per alliberar a la deessa Ereshkigal. Aquesta llegenda serà comú a totes les cultures mesopotàmiques. El nom d'Ereshkigal, significa "gran dama sota terra", el que no deixa de ser una clara referència a la Mare Terra. La princesa de la llegenda de Sant Jordi en algunes de les narracions populars estar captiva pel drac dins d'una cova, tal com està representada en la imatge número 5, quadre de Bernat Martorell. La mitologia mesopotàmica es traspassa a la mitologia occidental fonamentalment a partir de la mitologia egípcia i d'aquesta a la grecollatina. La representació del deu egipci Horus clavant la llança a un cocodril, imatge del deu Seth, amb la indumentària d'un legionari i representat a sobre d'un cavall ens indiquen l'assimilació del mite egipci per la Roma oriental. 
• Molt lligat amb aquest punt anterior, aquests mites de rescat de la deessa o de la princesa de dins de la terra tenen també a veure amb els cicles vitals de la Deessa Terra, en forma de les seves estacions. El famós cicle de Demèter i Persèfone és el cas més conegut que ens parlen de les estacions fredes i l'arribada de la primavera. Cosa que també s'ajusta a la perfecció amb la diada de Sant Jordi i l'esclat de la natura. 

Fotografies 

1. Sant Jordi de Puigseslloses

2. Menhir prehistòric a la catedral de Le Mans

3. Sant Jordi de Puigseslloses i 4. Placa de pedra propera al temple: fotografies de Xevi Moreno.

5. Sant Jordi matant el drac,  de Bernat Martorell 

6. Escultura de Sant Jordi al temple expiatori del Tibidabo: fotografia de Manel Jovani.

Uluru

Amb aquesta entrada iniciem un nou apartat que anomenarem Els llocs sagrats de la Deessa Terra, on us anirem esmentant alguns dels paratges més destacats de la Mare Terra. Llocs que pels nostres predecessors han significat alguna cosa més que una pedra, un tros de terra o un bonic salt d’aigua. Crec que parlar-vos de Uluru (Ayers Rock pels nous australians) és un bon començament, potser perquè entre d’altres coses, en les creences tradicionals dels aborígens australians tot va començar amb el somni, l’època en que la Terra estava poblada d’éssers espirituals, creadors i ancestrals.  

1. La gran mole de gres destaca dins la gran planúria australiana.

Uluru és un dels llocs màgics dels aborigens australians. No és sorprenent, ja que el seu aspecte dins de la gran planúria sembla talment surrealista. El seu color que  varia segons el raigs del sol, ens el mostra constantment canviant i ens permet entendre que pugui ser vist com una cosa viva, que està subjecte als ritmes vitals de la zona on reposa. Però també la seva naturalesa pètria l’encaixa també amb totes altres pedres sagrades que trobem enlloc. Pedres que ja hem comentat en entrades anteriors, com per exemple la Pedra d’Abalar. En el cas d’Uluru, la seva enorme grandària i morfologia ens la destaca com un cas exepcional.

2. Gairebé 350 metres d'alçada, 9 Km de diàmetre i 2,5 Km de fondària.

3. Detalls de l'encant petri d'Uluru

4. Abunden les entrades, coves i avencs.

Però no és només això. Les coves que trobem per diversos punts de la gran roca i les pintures aborigens també ens evoquen la seva sacralitat i estan acompanyades de les llegendes i tradicions . Segons ens va referir la nostra amiga Remei Linares, que va visitar Uluru fa uns anys,  els aborígens tenen en aquesta roca i les seves coves el lloc de naixement dels esperits dels avantapassats i, al mateix temps on són concebuts els nens aborígens.

5. Cova en una de les parets d'Uluru

Aquesta mateixa tradició, la pedra o la cova d’on provenen els nens, també és comú en el nostre patrimoni cultural. Per exemple en les tradicions que diuen que els nens provenen del dolmen de Can Boquet(també anomenat la Roca d'en Toni), a Vilassar de Dalt o bé de la Cova del  Diable de la Fou, a Sant Martí de Tous. Una de les coves de la mateixa zona de la Fou és anomenada també com la Cova de la Mare de Déu, per tenir una seva imatge esculpida en les roques; com tantes vegades la Mare de Déu apareix en llocs sagrats d’antuvi. En aquest cas com passa sovint i com passa a Uluru pedra i aigua van de la ma de la Deessa Terra.

6. Dolmen de Can Boquet, d'on la llegenda diu que venien els nens.

Finalment, un altre element paisagístic que volem destacar de la gran roca australiana són els forats creats per l’erosió a les parets. Curiosament en llocs diversos que han estat tinguts com a sagrats trobem a vegades aquestes curioses formacions. Un exemple similar apareix a prop del santuari de la Mare de Déu de les Olletes, a la Garrotxa. 

7. Forats provocats per l'erosió a Uluru

8. Forats a la roca a prop del santuari de les Olletes (Garrotxa)

Fotografies

1. http://www.inst.at/berge/perspektiven/bodi.htm

2.3.4.5 i 7 Fotografies cedides amablement per Remei Linares

6. detantentanttrobopedres.blogspot.com.es/2010/11/dolmen-de-la-roca-den-toni-i-necropolis.html

8. www.senderisme.tk/index.php/category/bellmunt-puigsacalm/joanetes-puig-corneli/