EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dissabte, 3 de novembre de 2018

El menhir de l'Àngel i Santa Maria de Pedralbes

Tornem de nou amb un dels inacabables exemples en que la religió cristiana assimila algun element de l'antiga religió pagana. L'antiga religió perpetuada per generacions i generacions des de temps prehistòrics, tenia una estreta relació amb els cicles vitals de la Terra i les mostres més antigues que encara podem contemplar en l'actualitat són aquelles que han pogut aguantar el pas del temps i no ser destruïdes per destructors de símbols pagans. 

Com ja és ben sabut el cristianisme, entre els segles IV i V va destruir, demolir i fondre una quantitat d'obres i edificis clàssics que eren considerats pagans. Més tard, en els primers segles de l'Edat Mitjana va seguir la seva tasca destructora amb multitud d'elements que eren considerats sagrats en el món rural, en el pagus...arbres, boscos o megàlits prehistòrics són alguns dels exemples més repetits per tota la geografia europea, i per l'americana quan els espanyols van arribar uns segles més tard. 

En el nostre estudi La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització i en moltes entrades del nostre bloc es constata amb gran quantitat d'informació aquesta tendència destructiva de l'Església, però que sovint es substituïda per formes més continuistes tals com la sincretització religiosa. És a dir la integració de ritus, figures o elements pagans en el cristianisme.



1.Punta del menhir de l'Àngel, en l'accés d'una de les portes del Monestir de Sta. M. de Pedralbes (BCN). ENLLAÇ


En el cas dels megàlits, podem recuperar diverses entrades en les que parlem sobre aquest fenomen de la cristianització a partir d'exemples indubtables. Podem destacar alguns exemples, com són l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses (aixecada al costat d'un gran dolmen), la catedral francesa de Sant Julien (amb un menhir a tocar de les seves parets), el santuari de Núria i els menhirs que existien als seus voltants, o la sorprenent ermita basca de San Miguel de Arretxinaga (amb els grans megàlits dins del seu interior sobre el mateix altar) ...

En el cas d'avui, tal com podeu veure en la imatge número 1, tractem sobre una gran pedra que està emplaçada en un dels portals medievals d'accés al monestir de Santa Maria de Pedralbes, a la ciutat de Barcelona. Una pedra que inicialment ja la podem considerar sorprenent pel seu emplaçament. ¿Una gran pedra just al mig d'un lloc de pas? Sense tenir coneixement històric del lloc ja ens pot venir la primera pregunta: ¿Que fa aquesta gran pedra al bell mig d'un dels accessos a aquest monestir medieval, com si es tractes d'una de les pilones automàtiques que barren el pas d'alguns vehicles a les zones de vianants dels cascs històrics de les nostres actuals ciutats?...



2. Punta del menhir de l'Àngel, en l'accés oest del monestir de Pedralbes. ENLLAÇ

La resposta és també sorprenent, ja que no la podríem trobar en cap de les nostres lliçons d'història convencional que fins ara ens han anat explicant. Es tracta ni més ni menys que la punta del iceberg sobre la continuïtat dels elements sagrats de l'antiga religió a la ciutat de Barcelona. Es tracta d'un menhir prehistòric que el rei Jaume II a finals del segle XIV (moment en que es va construir el monestir) va decidir deixar encara visible, encara que fos en la seva part més superior... Però perquè havia de fer això? Amb quin objectiu?

Possiblement no podrem saber-ho mai. Dic possiblement perquè no es pot descartar que existeixi algun document contemporani a la construcció del monestir que pugui explicar el perquè de l'existència de la punta del menhir en una de les entrades del temple cristià...Si que podem recuperar alguna teoria sobre el seu sentit com també podem suposar que es seguiria el mateix patró de tants i tants temples cristians aixecats sobre antics llocs sagrats pagans.

3. Punta del menhir de l'Àngel. ENLLAÇ

Les llegendes diuen que el nom de Pedra de l'Àngel o Menhir de l'Àngel refereixen el fet de que si volem escoltar o veure els àngels només ens hem de donar un cop de cap en aquesta roca i ho aconseguirem... Ens trobem sens dubte en una metàfora que refereix el seu caràcter de connexió amb allò sagrat o diví, una referència de que antigament aquest menhir era una agulla o eix que marcava la confluència entre el cel i la terra. Com es diu sovint, assenyalava un punt de gran força tel·lúrica, cosa que els mestres constructors van voler mantenir, el que en el Món Clàssic es coneixia com omphalos que assenyala un lloc sagrat.

4, Vista aèria del monestir de Sta. Maria de Pedralbes. ENLLAÇ

El monestir de Santa Maria de Pedralbes ha d'estar per força aixecat en un lloc altament sagrat. El seu nom de Pedralbes prové de pedres albes (pedres blanques) i conté altres sorpreses que ens indiquen la seva continuïtat de culte amb la Deessa Terra. No ens falta el punt tel·lúric d'aigua, perquè una mina subterrània es refugia en les entranyes del temple.

5. Mina subterrània del monestir de Pedralbes. Foto del llibre La Barcelona subterrània ENLLAÇ



També podem reforçar la nostra teoria de continuïtat de culte pagà amb el millor exemple de sincretització utilitzat per l'Església i que no és altre que les Mares de Déu trobades. El cas del monestir de Pedralbes no és una excepció. El llibre Joan Amades Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya fa esment de la Mare de Déu de Pedralbes, i en aquest cas la relaciona directament amb la reina Elisenda de Montcada, que està enterrada en el mateix temple. 

El llibre d'Amades recull una llegenda que parla sobre la reina Elisenda de Montcada, l'esposa del rei Jaume II (1267-1327). La reina volia fundar un monestir a les afores de Barcelona i estava cercant el lloc per aixecar-lo. Quan va arribar al lloc de Pedres Albes, situat al peu de la muntanya del Puig de l'Óssa (conegut avui per Sant Pere Màrtir), el cavall que ella muntava s'aturà tot d'una, i s'agenollà davant d'una imatge de la Mare de Déu que hi havia ajaguda al mig del camí. La gran dama interpretà la troballa com un avís del cel: havia d'abandonar la vida senyorial per consagrar-se a Déu.

Elisenda de Montcada, va ser realment la precursora de la fundació del monestir de Pedralbes i la seva tomba és una de les joies del monestir. Curiosament està enterrada de dues formes diferents; la part que dona a l'església la reina està vestida amb la seva roba reial i en canvi la part del sepulcre que dona al claustre la reina està vestida de monja clarissa: l'orde religiosa a on es va retirar a partir del moment en que va morir Jaume II el Just, tal com recullen algunes llegendes artúriques de la mítica reina Ginebra després de la mort del rei Artur...


 
Resultat d'imatges de elisenda de montcada
6. Tomba de la reina Elisenda de Montcada en l'església del monestir de Sta. Maria de Pedralbes. ENLLAÇ







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada