EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dilluns, 11 de juny de 2018

La porta i la ma de la Deessa (The door and the Goddess hand)

Dins dels múltiples aspectes que hem anat destacant respecte al simbolisme de la Deessa, poc hem parlat sobre la relació que aquesta té en els espais de pas. En el nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització hi podem trobar un apartat precisament sobre aquest tema, en el que es reflecteix l'aspecte protector de la Deessa en els punts de traspàs com poden ser portals, ponts o cruïlles de camins. En un parell d'entrades anteriors del nostre bloc ja hi hem parlat, el de Nostra Senyora dels Ponts i en el de Sobre les portes sagrades de la Deessa: els arcs Toriis de Japó. 

Avui tractarem un altre detall interessant que encara trobem en algunes de les portes de les cases de la nostra geografia, d'origen incert i de gran antigor, que permet suposar la influència d'arquetip matern protector, un dels puntals essencials del simbolisme de la Gran Deessa. Parlarem dels picaportes amb forma de ma, coneguts també com a picaportes ma de Fàtima.

Com a punt de partida hem de considerar que la porta, com a tal, psicoanalíticament és un símbol femení que implica tot el significat del forat, del que permet el pas i és, conseqüentment contrari al mur (Diccionari de símbols, Juan Eduardo Cirlot).


1. Picaporta tipus ma de fàtima. Fotografia cedida per Miguel A. Catalán

Per tant, en el punt essencial de traspàs que representa la porta de per sí, podem valorar que la porta principal d'accés a les cases evidentment és la que té aquest significat fonamental, a més ambivalent, ja que per un costat impedeix l'accés del que no es vol (persones, bèsties o malalties ) i s'ofereix l'entrada a qui o al que realment es desitja. Si a més, la casa, també es considerada tradicionalment com element femení (com l'arca el jardí o fins i tot el propi univers) tal com valoren els místics (The Lost Language of Symbolism, Harold Bayley, Londres, 1952), les mans penjades a les portes podrien reforçar encara més el sentit de l'arquetip femení d'ambdós símbols.  



2. Picaporta ma de Fàtima amb fruita, Barcelona. ENLLAÇ


Des de l'Edat Mitjana, com a mínim, trobem instal·lats a les portes de tot tipus d'edificis picaportes metàl·lics que servien per avisar de la presència de persones externes als ocupants de l'interior, tal com tenim avui en dia els nostres timbres elèctrics sonors. Dic com a mínim, ja que de picaportes hi ha constància en temps anteriors, per exemple al Món Antic Romà. El que teniu en la imatge 1 pertany a la porta d'una casa del municipi de Las Labores de San Juan, a la província de Ciudad Real (Castella La Mantxa). Aquests picaportes els trobem encara actualment per molts punts de la geografia de la Península (tant a Espanya com a Portugal) i també pels països del nord d'Àfrica. És coneixen com a picaporta Ma de Fàtima, i se'ls hi reconeix per això un origen islàmic, cosa que donaria força al fet que puguin aparèixer principalment a països del Magreb i a la Península Ibèrica. En els països àrabs se la coneix també com Hamsa, Jamsa o Khamsa, i se li atribueix un caràcter protector. Hi ha diverses  llegendes que parlen sobre l'origen del nom d'aquesta ma, totes giren sobre algun motiu sobre la figura de la filla del profeta Mahoma, però de la mateixa manera que passa sobre multitud de símbols pagans cristianitzats (dels que hem parlat de forma més que reiterada en el nostre blog) de ben segur que amaguen algun altre sentit sagrat anterior a l'aparició de la religió monoteista... 


3. Porta magribí amb la ma de Fàtima o Hamsa. ENLLAÇ


Hem de tenir present que de la mateixa manera que la ma de Fàtima és la més coneguda i estesa, aquest mateix símbol femení protector va ser utilitzat també per les altres dues religions monoteistes principals: pels cristians siris i europeus que van utilitzar durant l'Edat Mitjana una altra coneguda com la Ma de Maria i que protegia sobretot a les dones del mal d'ull, per augmentar la seva fertilitat i protegir a les embarassades, o bé la Ma de Myriam per la comunitat jueva (Le main apotropaïque et la nébuleuse des signes, Jean-Loïc Le Quellec).



4. Article judaic de ma amb bendicions amb jueu. ENLLAÇ

I quina ma sagrada o divina podria existir abans de l'aparició de la religió musulmana? Quina ma divina femenina podríem trobar en la zona del Magrib, on actualment està tant estesa la ma de Fàtima protectora i des de la que possiblement s'hauria estès a la Península Ibèrica i fins i tot a alguns altres països de la mar Mediterrània?...

Tot i que serà impossible de demostrar històricament, no és una altra divinitat que la gran deessa Tanit o Tinit, la deessa mare púnica coneguda en tot el nord d'Àfrica a través de l'expansió dels fenicis, que establia colònies a gran part de la costa mediterrània, fins i tot més enllà de les conegudes columnes d'Hèrcules. Posteriorment amb l'establiment de Cartago. Els seus símbols eren fonamentalment el creixent lunar i l'estel, que perduren precisament com emblema en el món islàmic (ens permet suposar la gran importància que tindria en els pobles "islamitzats" durant els principis de l'Edat Mitjana). Tànit, entre d'altres era Deessa Mare i també protectora de les dones, la qual cosa permet establir bons paral·lelismes amb l'origen de les mans protectores de portes...


5. Figura de ceràmica de la deessa púnica Tànit, necròpolis Puig de Molins, Eivissa.  ENLLAÇ




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada