EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

dimecres, 30 de desembre de 2015

La divinització dels excrements (The deification of feces)

Aquesta entrada d'avui us pot causar perplexitat o sorpresa (no és una broma del dia dels Sants Innocents), però no hauria de ser així, ja que possiblement és degut a que parlar d'excrements en la nostra cultura esta immers dins d'alguns dels nostres tabús actuals. Parlar d'excrements sol ser una cosa mal vista, com també ho és a vegades parlar de la mort. Però en canvi en moltes de les cultures antigues de la Terra els excrements havien estat considerats com a sagrats i per tant hi havia divinitats que li estaven associades. El significat d'això, com sempre, no és senzill ni únic, però segur que té molt de pes el caràcter propici per la vida que tenen precisament els fems i excrements, com també les substàncies orgàniques en descomposició. 

Simbòlicament a l'excrement se l'ha considerat carregat d'una part important de la força vital de l'home i de l'animal que l'ha expulsat. És doncs un receptacle d'aquesta força, amb un poder biològic sagrat. (1)


1. El caganer de Nadal, el que caga o "el que fa feines". Foto de Mònica Jovani.

Començarem aquesta relació de cultures que han tingut en compte el caràcter superior d'allò que sovint es considerat com el més baix, precisament en la cultura tradicional catalana. I quina millor manera de fer-ho que amb un dels altres representants genuïns de les tradicions nadalenques. En la darrera entrada ja vam parlar curiosament del Tió de Nadal, aquell tronc que cagava en el nit de Nadal tot de llaminadures i obsequis i era un presagi de la revitalització de la Natura que marcava el solstici d'hivern. Ara portem a la llum un altre personatge carismàtic que trobem amagat en els pessebres de Catalunya i que precisament destaca per les seves qualitats escatològiques. Un pessebre no pot ser un bon pessebre si no disposa en un lloc més o menys amagat (o més o menys visible si els artífexs del pessebre o desitgen) d'un caganer feliç fent les seves necessitats mentre els tres reis d'Orient li estan fent les entregues d'encens, or i mirra al Nen Jesús. 

2. El caganer de Nadal en un pessebre postmodern. Fotografia de Mònica Jovani.

Aquesta curiosa figura dels pessebres nadalencs catalans, disposa d'una antiguitat mínima que es remunta fins el segle XVI. Les teories sobre el seu significat són diverses; esperit transgressor davant de la serietat i espiritualitat del Betlem cristià, inversió de valors, humanització de la transcendència del moment figurat, sentit lúdic en la confecció del pessebre gràcies a la participació dels infants... Però el que no podem obviar és la teoria que afirma que es un vestigi supervivent d'antics cultes de fertilitat de la Terra que intenten ser propicis per l'abundància i la sort. És en aquest darrer punt on trobem els grans paral·lelismes amb la simbologia d'altres llocs i moments que emparenta els excrements i la immundícia amb la fortuna, l'abundor i la fertilitat. Per això en les llegendes i contes moltes vegades  trobem la sorprenent relació entre els fems i l'or, relació que també sorgeix a l'alquimia, doncs la nigredo i l'obtenció del aurum philosophicarum són els dos extrems de l'obra de la transmutació. (2) Avui en dia trobem encara algunes expressions populars que reforcen aquest vincle, com ho poden ser els artistes que abans de sortir a l'escenari es solen dir "molta merda" com a sinònim de desitjar molta sort o també la ironia amb que a vegades s'acompanya a la persona que involuntàriament a trepitjat alguna tifa de gos i se li diu que tindrà molta sort...


3. Els excrements com a font d'or. ENLLAÇ

Curiosament en un estudi recent de la Universitat d'Arizona es confirma que en les femtes humanes es poden trobar ínfimes quantitats d'or (i altres metalls) que una vegada tractades podrien ser aprofitades per aconseguir grans quantitats del preuat metall.








Seguint en aquesta línia de troballes des del més abaix,hi ha una figura divina egípcia que és tot un recull simbòlic digne d'esment. Ens estem referint al déu escarabat Khepri. Els antics egipcis eren, com tots els pobles de l'antiguitat, uns grans observadors del món natural que els envoltava i eren capaços d'extreure grans conclusions que integraven a la seva mitologia. Això ho feien a partir dels fenòmens més enormes (com poden ser els astres planetaris i les constel·lacions, el seu estimat Nil o les muntanyes) fins a les coses més petites del món animal. Van poder descobrir que l'escarabat piloter es dedicava a fer una gran pilota de fems, que feia rodolar i rodolar per poder captivar a les femellles i així poder trobar parella. 




4. L'escarabat piloter egipci fent rodolar la pilota de fems. ENLLAÇ


Un cop la femella quedava captivada per l'enorme bola de fem, es pujava per ser arrossegada també gràcies a l'impuls del seu pretendent. Un cop trobaven un bon lloc on poder enterrar la bola de fems allà és on la femella dipositava l'ou d'on posteriorment hi sorgia la larva de l'escarbat que s'alimentava copiosament amb la bola de fems. És a dir, que de les defecacions d'altres animals és d'on podia néixer el nounat, per tant una gran lliçó sobre la transcendent importància de coses que poden ser considerades totalment despreciables. A més, els egipcis van anar més enllà, ja que aquest déu escarabat piloter que estava associat a la regeneració i a la vida d'ultratomba, era també un déu demiürg (és a dir que es creava a sí mateix) i, per acabar-ho d'adobar, la pilota esfèrica perfecta que ell arrossegava era assimilada amb l'esfera solar. Per tant els egipcis consideraven, mitològicament parlant, que l'escarbat diví era qui feia rodolar pel cel l'esfera solar... 



5. Escarabat egipci amb l'esfera solar (o també com bola de fems rodant). ENLLAÇ

Una altra divinitat que estava vinculada amb la immundícia i la mort era la deessa asteca Tlazolteotl. Era una divinitat associada a l'amor carnal, la fecunditat i la confessió. El seu nom volia dir precisament la "copròfaga" ; la que menja excrements, o també la deessa de la immundícia. També era considerada "la gran paridora". És a dir que s'establia un vincle clar i directa entre la ingestió de la immundícia i el poder de la vida o el renaixement. Una de les seves facultats que reafirmava aquesta part de la seva simbologia era que Tlazolteotl es presentava als difunts en el moment de la seva mort per absorbir tot allò dolent que l'ànima deixava a la Terra. 
En la representació inferior la podeu observar donant llum. Desconec si la imatge superior de la dreta es correspon precisament amb un difunt que està abocant les immundícies a la deessa. També hi ha un detall que apareix en algunes de les seves representacions artístiques i que la identifica com menjadora de immundícies, consistent en una taca negra a la part de la boca.



6. Deessa asteca de la immundícia Tlazolteotl. ENLLAÇ

I per acabar amb aquest recull de divinitats immundes podem recordar també una altra deessa més coneguda per la civilització occidental, ja que prové de la mitologia romana. No és una altra que la deessa de les clavegueres Cloacina. Aquesta divinitat, per si no la coneixeu, també us pot sorprendre que estava associada a la gran claveguera de Roma (la Cloaca Màxima) i curiosament també era protectora del coit en el matrimoni. És a dir una altra relació directa entre les femtes, la vida, la mort i en aquest cas el sexe. El seu culte era molt antic i provenia del ric món simbòlic etrusc. Tenia una capella com a Venus Cloacina, erigida a sobre de la gran Cloaca Màxima de Roma. 


7. Imatge actual de la sortida de la Cloaca Màxima de Roma, on a sobre hi havia el temple de Venus Cloacina. ENLLAÇ


(1) Diccionario de los símbolos. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder.
(2). Diccionario de símbolos. Juan Eduardo Cirlot. Editorial Labor.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada