EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Caça sagrada (sacred hunting)

La tardor és l'època de la caça per excel·lència. Els pobles antics creien que l'inici del període de caça era anunciat per un senyal celestial; com a pervivència d'aquesta creença ens ha quedat el signe zodiacal de sagitari representat per un centaure engegant una sageta, que regeix des del 22 de novembre fins al 21 de desembre. (1)


Tot i que aquesta "disciplina esportiva" (a vegades se l'anomena d'aquesta curiosa manera) no em desperta gaires simpaties, s'ha de reconèixer el mèrit d'aquestes persones que estan esperant durant tot el cicle anual que arribi aquesta estació per poder desplaçar-se fins els vedats de cacera i estar hores i hores estàtics en els seus amagatalls (a vegades amb fred, a vegades sota la pluja) esperant que passi la seva peça. 
Tinc algun amic que ho espera amb autèntica impaciència. I és que la caça,  com moltes altres activitats humanes, sol ser una activitat que té un component també social i lúdic festiu. Els caçadors (sobretot els de caça major) solen iniciar i/o finalitzar les activitats cinegètiques amb algun àpat copiós i abundant (a vegades, o sovint acompanyat de begudes alcohòliques o espirituoses) que reforça el vincle entre ells.



No hi ha cap mena de dubta de que ens trobem amb una de les activitats humanes més antigues de la nostra existència com espècie, tal com ho mostren innumerables pintures rupestres i altres troballes arqueològiques. Pintures i troballes que demostren també que la cacera anava acompanyada d'un fort sentit màgic i ritual, que unia a les comunitats tribals i familiars.  




1. Escena de caça, Cova Remígia, Alt Maestrat, Castelló de la Plana. ENLLAÇ


Les pintures d'art llevantí de l'abric de Cova Remigia (d'uns 17 metres de superfície) son fonamentalment escenes de caça. Van ser descobertes l'any 1934, curiosament durant una cacera. Tot i que en les més de 750 representacions hi ha cérvols, porcs senglars, bous i cabres, el principal protagonista són els homes. Alguns són guerrers desfilant i altres amb possibles significats rituals. Si voleu conèixer amb més detall les pintures podeu consultar aquí








Les activitats de cacera comunitària, reforçaven la cohesió social, tal com es desprèn d'un estudi realitzat per arqueòlegs del CSIC i la UAB. Fins i tot afirmen que podria ser un dels puntals de la unitat de grup de les societats humanes primitives. Aquestes conclusions les han extret recentment a partir dels arcs neolítics i les restes d'animals del jaciment del poblat de La Draga, de Banyoles. Comparant les escasses restes d'animals i l'abundant material de caça del jaciment han arribat a la conclusió que l'alimentació no era el principal objectiu de l'elaboració d'objectes de caça.

2. Arc neolític del poblat de La Draga, Banyoles. ENLLAÇ 


Arc de caça neolític, trobat al jaciment del poblat neolític de La Draga (Banyoles). amb una antiguitat aproximada del 5400 a.C. a 5200 a.C.













El passat i el present: "A la corralada"

Un dels sistemes de cacera comunitària més primitius, en el qual participava gairebé tota la comunitat, consistia en crear un cercle molt gran, on tothom ocupava un lloc estratègic fixat i establert per la tradició, i es començava a fer un gran soroll amb tota mena d'estris, alhora que s'anava estrenyent el cercle. En el cas català, els animals que es solien caçar d'aquesta manera eren ossos, senglars,  llops o guilles, que atordits per aquest terrabastall quedaven agrupats al mig d'un cercle i tot seguit se'ls conduïa per carreranys, al cap dels quals s'obrien pous ben dissimulats amb branques, on anaven a caure les bèsties, o corrals, on quedava la bèstia tancada a mercè dels caçadors (1). En l'actualitat el cercle que es va tancant i el soroll encara s'utilitza en algunes zones del Pirineu (per exemple en la comarca del Pallars Jussà) per fer anar els senglars als llocs on els caçadors estan esperant amb les armes de foc. 




Les Mares de Déu de la Caça 

Aquest sistema de caça comunitari, que ens recorda el que ja utilitzaven els homes prehistòrics per caçar els animals de grans dimensions tals com els mamuts, rebia el nom de la "closa", la "tancada" o la "corralada". El sentit sagrat i ritual que podia existir sobre aquest sistema de caça comunitària pot haver donat lloc a la construcció de certes advocacions marianes en ermites de muntanya. Alguns exemples són la Mare de Déu del Coral (o també del Corral) a Prats de Molló o la Mare de Déu del Corredor, a la serra litoral del Corredor. Altres Mares de Déu, podrien estar relacionades amb la caça dels llops, tal com vam exposar en la nostra entrada anterior: la Mare de Déu de Gratallops, la Mare de Déu de Llobera i la Mare de Déu de la Serra (Alt Urgell).

Respecte a la Mare de Déu del Coral, Joan Amades considera que podria ser el succedani d'un antiquíssim geni cinegètic, protector de caçadors. Un dels indicis que va tenir en compte el gran folklorista és que, segons diu la tradició, les portes de l'ermita no poden estar mai tancades (per voluntat de la Verge) i que això pot ser un element simbòlic que reforça que el temple està aixecat en el lloc on s'acorralaven a les bèsties. També hi ha un segon element simbòlic important, i es que a la imatge de la Nostra Senyora del Corral se li atribueix el poder de guardar de la fúria del dimoni, de l'atac de llops i d'óssos. Dins de l'ermita hi ha pintures on estan representades bèsties estranyes i éssers màgics.


3. Santuari del Corredor, a Dosrius. Segons J.Amades podria tenir relació amb la caça a la corralada. ENLLAÇ




(1) Festes i costums dia a dia. Joan Amades, Bibliotex, Barcelona, 1991.











dimecres, 12 d’octubre de 2016

Sobre les portes sagrades de la Deessa: un exemple, els arcs Toriis del Japó (About the sacred doors of the Goddes: one exemple, the Japan Toriis)

En alguns moments del camí del nostre bloc ja hem fet referència a diversos aspectes vitals en que la Gran Deessa va assolir la tutela, i per això, les dones i homes generació rere generació li van reclamar la seva protecció. Els inicis i finals del camí, els símbols de traspàs (el naixement i la mort entre d'altres) van ser reconeguts com a punts perillosos i moments de canvi, que potser podien ser propicis si se li encomanaven a la protecció de la Deessa. Les divinitats dels ponts, o dels congosts en són dos exemples. 

Podríem estar parlant de forma genèrica en el que s'ha vingut a anomenar com deïtats liminars, és a dir forces sagrades que pressideixen els llindars. Podríem també anomenar multitud de deïtats que a molts llocs de la Deessa Terra prenen i han près noms diferents en les diverses cultures amb sentits similars i amb diferents matisos, que han estat les Senyores i Senyors dels llindars físics i espirituals de la realitat o realitats.  Però avui ens centrarem exclussivament amb un dels símbols paradigmàtics dels llindars i, a més, ho farem centrant-nos en un país llunyà que, tot i ser una de les principals economies mundials industrialitzades i dels països més punters científicament parlant, encara conserva una gran part de les antigues tradicions i simbologia arcana.

1. Torii o porta sagrada, a prop del santuari  de Itsukushima de la illa Miyajima,  Japó. Fotografia de Carles Muñoz.
  

El misteri que envolta els orígens dels símbols és potser un dels encants que els fa més atraients. Evidentment abans de la creació física de qualsevol construcció, estri o giny, és necessari que alguna persona hagi percebut, intuït i dissenyat la creació del que és material. Si a més l'objecte o construcció té un elevat grau de significat místic o religiós, sovint va acompanyat de llegendes que expliquen el seu origen. És el que succeeix amb les una de les construccions religioses més enigmàtiques i atraients  plàsticament del Japó. 

Aquests arcs de fusta, sovint de colors vermellosos, s'aixequen com a portes que separen o uneixen el món terrenal i espiritual. Poden ser també de pedra, o fins i tot de metall. Col·locats, tal com es diu, en els llocs més propicis perquè els esperits escoltin les pregàries dels humans. Els de fusta vermells solen estar situats en les parts més llunyanes dels temples, és a dir són els primers que es troben els visitants, en canvi els de pedra acostumen a trobar-se a prop dels accessos més immediats al temple. El de la primera imatge és potser el més conegut a nivell mundial i es a prop del Santuari de Itsukushima, aixecat inicialment per venerar una muntanya sagrada, un dels símbols més antics sagrats de la Deessa Terra, però al mateix temps els recintes del temple estan aixecats a sobre de l'aigua. 



2. Torii de pedra, davant de l'entrada d'un temple japonès. Fotografia de Carles Muñoz.


Els santuaris on s'aixequen els arcs Torii són sintoistes. El sintoisme és la religió originària del Japó, que afirma l'existència de divinitats o éssers espirituals (kami) que es poden trobar a la naturalesa o en nivells superiors d'existència. Una de les divinitats sintoistes més importants és Inari, divinitat de la fertilitat, l'arròs i la indústria. Inari pot aparèixer representada com una jova deessa, però també com una guineu o un vell portant un carro amb arrós. És precisament en un dels temples més famosos d'aquesta deessa, al sud de Kyoto, el Fushimi Inari, on trobem una mostra espectacular de successió de portes o arcs Torii. Aquests arcs que condueixen al temple de la Deessa de la Fertilitat, són donacions de persones agraïdes a Inari per l'èxit de la seva vida o dels seus negocis. Els agraiments i peticions es realitzen sobre tot en dates estacionals pas i en moments de traspàs dels éssers humans, com poden ser casaments i neixements, el que reforça el sentit de llindar del arcs Torii i d'algunes deesses de similar sentit. 





3. Successió d'arcs Torii a l'accés del temple Fushimi  Inari, al sud de Kyoto. Fotografia de Carles Muñoz.

Per finalitzar la nostra entrada, només parlarem sobre l'origen de la paraula Torii i el seu possible significat inicial. Com passa sovint l'origen és desconegut, però una teoria afirma que pot provenir de les paraules "ocell" i "lloc". És a dir lloc d'ocells. Si fos així podria referir-se al indret on s'aturen els ocells. Per tant els Torii podrien haver estat també construit amb la finalitat de que els ocells s'aturessin al seu damunt, ja que en el sintoisme els ocells són considerats com missatgers dels kami, o éssers espirituals.   


4. Torii de pedra davant de temple. Foto de Carles Muñoz.


Torii de pedra davant d'un temple sintoista. Podeu observar un cérvol que pastura pel lloc sense espantar-se dels visitants. El respecte d'algunes antigues religions amb les manifestacions i criatures de la Deessa Terra és, malauradament, una sorpresa avui en dia.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Quan s'invocaven els vents: el siurell mallorquí (The siurell majorquin: when the winds were invoked)

Són nombroses ja les entrades que puntualment hem anat creant en aquest bloc, i moltes parlen sobre aspectes de la Deessa Terra que des de temps immemorials han estat sagrats. Hem parlat de valls, muntanyes o salts d'aigua entre molts dels paratges naturals sagrats, pedres i roques singulars que rebien ofrenes i cerimònies cultuals i que van ser cristianitzades a través d'ermites o creus, arbres, ponts, pous, volcans, animals i coves...

En canvi, en cap ocasió hem esmentat un dels fenòmens naturals que en el món rural tenia sovint una importància i un caràcter màgic trascendent. Podia tenir també un significat a vegades ambivalent, tal com també hem comentat en molts dels altres aspectes associats a la nostra Deessa Terra. Podia ser un fenomen meteorològic tràgic quan arribava amb gran força de destrucció emportant-se a tot per davant, però en canvi podia ser considerat un vehicle màgic diví que portava el poder fecundador i renovador de la vida, per tant un altre dels símbols essencials de fertilitat i fecunditat.



1. Siurell mallorquí amb forma de caragol. Foto de l'autor del bloc



El siurell mallorquí té uns orígens desconeguts i misteriosos. Utilitzat antigament per pagesos i pastors, tenia, entre d'altres, la funció de invocar els vents de la fertilitat de la Terra o bé intentar apaivagar els vents forts i terribles.






Podria ser que aquestes connotacions essencials de fecunditat associades al vent siguin molt antigues, tal com apareixen en llibres  sagrats importants sagrats de gran antiguitat. Tant en els Salms com en el Corà, els vents apareixen com a missatgers divins, i són equivalents a l'Esperit Sant o a àngels. En la simbologia hindú el vent és també l'alè còsmic i el Verb, o l'alè de la terminologia xinesa k'i. (1)

Però possiblement, i només podem dir possiblement, ja que són raons de difícil demostració, els vents eren associats molt abans d'això a la figura de Deessa. Aquella que era Reina i Senyora de totes les coses. En un dels relats més coneguts i citats, l'Ase d'or, d'Apuleu, en el seu moment culminant la Gran Deessa parla d'ella mateixa, que s'identifica com a la deessa Isis i cita precisament, entre d'altres característiques el seu domini sobre els vents:

"Jo sóc la mare natural de totes les coses, senyora i rectora de tots els elements, la progènie inicial dels móns, posseïdora de tots els poders divins, reina de tot el que hi ha a l'Infern, senyora de tots els que viuen en el Cel, que es manifesta única i sota una sola forma en nom de tots els déus i deesses.
Disposo a la meva voluntat dels planetes del cel, els saludables vents dels mars i els ominosos vents de l'infern; el meu nom, la meva divinitat, s'adora per tot el món i de diverses maneres, amb costums variables i sota molts noms". (2)

I és que el en Món Clàssic la deessa Isis no era la única que tenia poder sobre la força dels vents. El déu Eolo, d'on prové la paraula actual utilitzada per anomenar la força dels vent o les diverses divinitats gregues associades als vents dels punts cardinals; (els vents principals o majors) Boreas al vent del nord, Céfir al vent de l'oest, Noto al vent del sud i Euro al vent de l'est. Però hi havia també divinitats associades als vents menors (norest, surest,..). 



2. El vol de Boreas amb Oretia, Charles William Mitchell, 1893. ENLLAÇ


No ens estendrem amb la multitud de divinitats associades a la força del vent, que ens permetrien veure la universalitat i els punts comuns de moltes d'elles, però que ens farien desviar una mica el sentit principal de l'entrada d'avui.


Els siurells de Mallorca

Dins de la nostra mentalitat actual, seria totalment desconcertant que una persona pogués arribar a creure que fent sonar un xiulet pogués arribar a aturar o convocar la força dels vents. Evidentment que per acceptar aquests fets és necessari percebre la realitat i el món amb la mentalitat màgica antiga, fins i tot anterior a la religió, en el que per la llei de la causa-efecte ,el similar provoca el similar... 

Frazer, dins del seu llenguatge particular decimonònic, deia sobre els pobles antics que buscaven el domini del vent: 

"Una vegada més pensa el salvatge que ell pot fer bufar el vent o deixar-lo quiet" (3)
  
A partir d'aquí Frazer esmenta pobles diversos que efectuaven balls i cants per poder calmar els vents, des de Nova Guinea a Laponia, des de Yakutia a Groenlàndia, Amèrica del Sud, Sumatra, Alaska o a l'Àfrica Occidental...

Havia de ser dins d'aquesta mentalitat màgica primitiva que els pastors i pagesos de la illa de Mallorca utilitzessin els xiulets de ceràmica per cridar els vents que els ajudaven a ventar els cereals en els temps posteriors a la collita. Aquella illa que va acollir al genial Robert Graves, el que precisament la descrivia en el pròleg de la seva gran obra La Deessa blanca, a mitjans del segle passat d'aquesta manera: "no sóc servent de ningú i he decidit viure en les afores d'una vila muntanyenca de Mallorca, catòlica però anticlerical, on la vida es regeix encara pel vell cicle agrícola". (4)



3. Siurells de cavallers. Entre ells el personatge cornut amb banyes de brau. ENLLAÇ 


El mateix autor, em descubria fa anys, al llegir la seva Deessa blanca, l'existència del siurell mallorquí i la seva peculiar interpretació dels seus orígens màgics i religiosos. Segons el gran erudit el siurell mallorquí el siurell era una representació de la deessa Daiera (Afrodita), o el propi Dionís, entre d'altres, i estaven connectats amb la festivitat del ventar, on s'aprofitava la força del vent per separar el gra de la palla. Esmentava també que els antics egipcis ja feien sonar xiulets per cridar als vents abans de ventar el blat. 


4. Pagesos ventant els cereals. ENLLAÇ






Els seus xiulets s'utilitzaven per cridar als vents...







Els més antics adoptaven formes molt vinculades amb el món de la Deessa Terra i només els realitzaven les dones, ajudades pels nens. Això ens reforça el seu vincle amb la dona i l'antiga religió. Las formes primitives de siurell eren les d'una dona amb el nen en braços (la figura clàssica de la Deessa Mare), un home amb cap de brau (la parella habitual de la Deessa Mare, que adopta sovint la forma de brau o cérvol), una serp enroscada o una papallona.

5. Siurell amb forma de brau, l'inseparable company de la Deessa. ENLLAÇ 

Els orígens del siurell són incerts i les teories són variades. Hi ha qui diu que inicialment es tractava d'una joguina àrab, altres que afirmen que provenen de la cultura grega, o fins i tot de la illa de Creta (en relació a la pintura blanca i les franges de colors verds i vermells). Aquesta última teoria tindria consistència perquè no podem ignorar que la cultura minoica tenia fortes connotacions amb la religió de la Deessa, tal com va afirmar Marija Gimbutas, entre d'altres. El brau, a més, estava fortament representat en el seu art. 

  


(1) Diccionario de los símbolos. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder, Barcelona, 1995.
(2) El asno de oro. Apuleyo, Editorial Fontana, Barcelona, 1994. 
(3) La rama dorada. J.G.Frazer, Fondo de cultura económica, Madrid, 1992.
(4) La diosa blanca. Robert Graves, Alianza editorial, Barcelona, 1994.