Caça sagrada (sacred hunting)

La tardor és l'època de la caça per excel·lència. Els pobles antics creien que l'inici del període de caça era anunciat per un senyal celestial; com a pervivència d'aquesta creença ens ha quedat el signe zodiacal de sagitari representat per un centaure engegant una sageta, que regeix des del 22 de novembre fins al 21 de desembre. (1)

Tot i que aquesta "disciplina esportiva" (a vegades se l'anomena d'aquesta curiosa manera) no em desperta gaires simpaties, s'ha de reconèixer el mèrit d'aquestes persones que estan esperant durant tot el cicle anual que arribi aquesta estació per poder desplaçar-se fins els vedats de cacera i estar hores i hores estàtics en els seus amagatalls (a vegades amb fred, a vegades sota la pluja) esperant que passi la seva peça. 

Tinc algun amic que ho espera amb autèntica impaciència. I és que la caça,  com moltes altres activitats humanes, sol ser una activitat que té un component també social i lúdic festiu. Els caçadors (sobretot els de caça major) solen iniciar i/o finalitzar les activitats cinegètiques amb algun àpat copiós i abundant (a vegades, o sovint acompanyat de begudes alcohòliques o espirituoses) que reforça el vincle entre ells.

No hi ha cap mena de dubta de que ens trobem amb una de les activitats humanes més antigues de la nostra existència com espècie, tal com ho mostren innumerables pintures rupestres i altres troballes arqueològiques. Pintures i troballes que demostren també que la cacera anava acompanyada d'un fort sentit màgic i ritual, que unia a les comunitats tribals i familiars.  

1. Escena de caça, Cova Remígia, Alt Maestrat, Castelló de la Plana. ENLLAÇ

Les pintures d'art llevantí de l'abric de Cova Remigia (d'uns 17 metres de superfície) son fonamentalment escenes de caça. Van ser descobertes l'any 1934, curiosament durant una cacera. Tot i que en les més de 750 representacions hi ha cérvols, porcs senglars, bous i cabres, el principal protagonista són els homes. Alguns són guerrers desfilant i altres amb possibles significats rituals. Si voleu conèixer amb més detall les pintures podeu consultar aquí. 

Les activitats de cacera comunitària, reforçaven la cohesió social, tal com es desprèn d'un estudi realitzat per arqueòlegs del CSIC i la UAB. Fins i tot afirmen que podria ser un dels puntals de la unitat de grup de les societats humanes primitives. Aquestes conclusions les han extret recentment a partir dels arcs neolítics i les restes d'animals del jaciment del poblat de La Draga, de Banyoles. Comparant les escasses restes d'animals i l'abundant material de caça del jaciment han arribat a la conclusió que l'alimentació no era el principal objectiu de l'elaboració d'objectes de caça.

2. Arc neolític del poblat de La Draga, Banyoles. ENLLAÇ 

Arc de caça neolític, trobat al jaciment del poblat neolític de La Draga (Banyoles). amb una antiguitat aproximada del 5400 a.C. a 5200 a.C.

El passat i el present: "A la corralada"

Un dels sistemes de cacera comunitària més primitius, en el qual participava gairebé tota la comunitat, consistia en crear un cercle molt gran, on tothom ocupava un lloc estratègic fixat i establert per la tradició, i es començava a fer un gran soroll amb tota mena d'estris, alhora que s'anava estrenyent el cercle. En el cas català, els animals que es solien caçar d'aquesta manera eren ossos, senglars,  llops o guilles, que atordits per aquest terrabastall quedaven agrupats al mig d'un cercle i tot seguit se'ls conduïa per carreranys, al cap dels quals s'obrien pous ben dissimulats amb branques, on anaven a caure les bèsties, o corrals, on quedava la bèstia tancada a mercè dels caçadors (1). En l'actualitat el cercle que es va tancant i el soroll encara s'utilitza en algunes zones del Pirineu (per exemple en la comarca del Pallars Jussà) per fer anar els senglars als llocs on els caçadors estan esperant amb les armes de foc. 




Les Mares de Déu de la Caça 

Aquest sistema de caça comunitari, que ens recorda el que ja utilitzaven els homes prehistòrics per caçar els animals de grans dimensions tals com els mamuts, rebia el nom de la "closa", la "tancada" o la "corralada". El sentit sagrat i ritual que podia existir sobre aquest sistema de caça comunitària pot haver donat lloc a la construcció de certes advocacions marianes en ermites de muntanya. Alguns exemples són la Mare de Déu del Coral (o també del Corral) a Prats de Molló o la Mare de Déu del Corredor, a la serra litoral del Corredor. Altres Mares de Déu, podrien estar relacionades amb la caça dels llops, tal com vam exposar en la nostra entrada anterior: la Mare de Déu de Gratallops, la Mare de Déu de Llobera i la Mare de Déu de la Serra (Alt Urgell).

Respecte a la Mare de Déu del Coral, Joan Amades considera que podria ser el succedani d'un antiquíssim geni cinegètic, protector de caçadors. Un dels indicis que va tenir en compte el gran folklorista és que, segons diu la tradició, les portes de l'ermita no poden estar mai tancades (per voluntat de la Verge) i que això pot ser un element simbòlic que reforça que el temple està aixecat en el lloc on s'acorralaven a les bèsties. També hi ha un segon element simbòlic important, i es que a la imatge de la Nostra Senyora del Corral se li atribueix el poder de guardar de la fúria del dimoni, de l'atac de llops i d'óssos. Dins de l'ermita hi ha pintures on estan representades bèsties estranyes i éssers màgics.

3. Santuari del Corredor, a Dosrius. Segons J.Amades podria tenir relació amb la caça a la corralada. ENLLAÇ

(1) Festes i costums dia a dia. Joan Amades, Bibliotex, Barcelona, 1991.