La banya del sègol (Claviceps Purpurea); una estranya relació entre el camí de Sant Jaume i el camí a Eleusis. (Claviceps Purpurea; A strange relationship between the Camino de Santiago and the way to Eleusis)

Si aneu seguint aquest bloc més o menys assíduament, suposo que us haureu adonat que des de finals del mes de maig no ha hagut cap entrada nova. El motiu principal d'aquest període de secà ha estat que el seu autor ha pogut gaudir d'una gran experiència personal, que no ha estat altre que recórrer a peu el camí de Santiago partint de Roncesvalles.

Aquest camí m'ha permès, sobretot, compartir experiències vitals amb persones d'arreu del món. El camí, entre moltes altres coses, és una via de comunicació i intercanvi amb persones diverses, d'origens totalment heterogenis i amb motivacions tant úniques com cadascú, però amb un únic objectiu compartit; caminar en direcció cap a Ponent (uns fins a Santiago, altres fins Finisterre o Muxia, molts fins a l'etapa on la seva agenda els hi permet).

Deixant de banda els darrers 100 quilòmetres del camí fins a Santiago (sobretot des de la galega vila de Sarria) on les multituds i l'esperit dels grups perden totalment el sentit peregrí que es percep en els primers 650 quilòmetres per convertir el camí en una excursió oci-turística, la resta es pot viure com una vivència summament interessant per poder integrar les estones de caminar en silenci i solitud i el compartir amb la natura i els altres moments molt especials. 

Avui compartiré doncs amb vosaltres un dels meus descobriments sobre el camí, que sorgeix d'un regal molt especial d'una de les persones que vaig conèixer i amb les que vaig tenir la sort de compartir bastants kilòmetres i experiències; el meu amic alemany Sebástian. 

1. Creu de Thau provinent del santuari alemany d'Altötting, símbol dels peregrins. Fotografia de l'autor del bloc

Tot i que amb en Sebàstian i amb un altre amic del camí, el mexicà Uriel, vaig compartir el camí des de Boadilla del Camino (Palència), la casualitat va fer que el primer contacte el tinguéssim a un dels llocs més interessants i paradigmàtics del recorregut, al convent de Sant Anton. 

2. Runes del convent de San Anton, Castrojeriz (Burgos). Fotografia de l'autor del bloc.

Aquest convent va ser construït durant el segle XII pel rei Alfons VII de Castella com hospital dels peregrins que feien el camí de Sant Jaume (Santiago) i va esdevenir la seu del Comendador general de l'Orde de San Anton, tot i que les runes que podeu observar en les fotografies pertanyen al segle XV. Els Germans Hospitalaris de l'Orde de Sant Antoni, o Antonians, eren els que atenien i curaven als peregrins que arribaven cansats i malalts. El símbol d'aquests germans hospitalers era precisament la creu Tau, que duien en color blau al pit sobre les seves robes negres. La creu de Tau es va convertir en el seu signe distintiu, tot i que també es va fer famosa posteriorment gràcies a la figura de Sant Francesc d'Asis.

3. Rosetó del convent de San Antón amb creus de Tau, Foto de l'autor del bloc.

El convent de Sant Anton va estar molt vinculat amb la curació d'una de les malalties més greus que tenien alguns dels peregrins que feien el Camí de Santiago a l'Edat Mitja i que era precisament el Foc de Sant Antoni, Foc de l'Infern, Foc Sagrat o Ergotisme. Aquest terrible mal era conegut des de temps molt antics i presentava una simptomatologia realment dolorosa i sinistre. Molts dels seus malalts acabaven morint després de que les extremitats s'anessin gangrenant i acabessin caient sense sagnar. Tenien també episodis de deliris i al·lucinacions. Entre els anys 1085 i 1095 es va produir una autèntica epidèmia d'aquesta malaltia per tota Europa, que era temuda fins i tot més que la pesta.  

4. Sant Antoni i un malalt d'ergotisme. S.XVI. ENLLAÇ

Els Germans Hospitalers de Sant Antoni, o Antonians, van estar molt vinculats amb la curació d'aquesta malaltia tinguda com diabòlica, i el Camí de Sant Jaume era precisament una de les cures terapèutiques que seguien els pobres malalts d'ergotisme, molts vinguts del centre d'Europa. Alguns aconseguien sanar-se, i realment els convents hospitalers de Sant Antoni tenien una recepta guaridora de primera que aconseguia que provisionalment els peregrins malalts del Foc de Sant Antoni milloressin la seva malparada salut. El misteri guaridor residia en el pa blanc, o de blat, que donaven als peregrins els germans hospitalers antonians, sobretot els del convent de Castrojeriz. Ja que la font del mal del Foc de l'Infern provenia precisament de pa negre de sègol que a vegades solia estar contaminat per les mico-toxines d'un fong, del que ja vam parlar en una entrada anterior, la banya del sègol o Clavíceps purpurea. Aquest fong altament tòxic era el causant de la greu malaltia que castigava a gent humil del centre i nord d'Europa (sobretot de França i Alemanya), que eren qui solien consumir pa i farina de sègol, ja que el blat era un be preuat de les classes benestants.

5.Clavíceps purpurea en una espiga de sègol. ENLLAÇ

Els peregrins que arribaven a Castrojeriz ingerien el pa blanc de blat i rebien cures diverses dels hospitalers antonians, que sembla ser que tenien també uns coneixements mèdics importants en relació a l'obscurantisme medieval. Els romeus també solien demanar les famoses creus de Thau de fusta beneïdes, que feien al·lusió al sant patró dels germans hospitalers. 

El fong del sègol, conegut també com banya de sègol o, en llatí clavíceps purpurea, també està relacionat amb un altre pelegrinatge molt famós en el Món Antic, el camí al santuari grec d'Eleusis. Tal com ja vam explicar en una entrada anterior, Eleusis; un santuari de la Mare Terra, diversos autors i especialistes suposen (sobretot gràcies als descobriments d'Albert Hoffman que va aconseguir obtenir el potent LSD a partir de la banya de sègol) , amb arguments força sòlids, que els misteris que es portaven a terme en aquest santuari tant important del Món Clàssic, tenien molt a veure precisament amb la ingestió de panets, beuratges o pastissos en els que hi havia contingut de clavíceps purpurea en la farina de sègol. Per tant tenim una estranya relació entre aquests dos grans camins de pelegrinatge sagrats, encara que aparentment el paper que tenia la banya de sègol en ambdós casos era diferent. Si bé en el cas del Camí de Sant Jaume era el principal causant de la malaltia del Foc de Sant Antoni i per tant provocava de forma indirecte que molts peregrins afectats per aquesta malaltia fessin en camí per recuperar la salut, en el cas del santuari d'Eleusis tindria una funció enteògena que deuria permetre les visions sobrenaturals dels pelegrins que penetraven en els santuaris del temple. 

No es pot dubtar però, que la relació dels efectes d'aquest fong paràsit al·lucinogen va influir molt en la figura del mateix Sant Antoni, com a guaridor dels pobres malalts d'ergotisme, que entre d'altres també patien visions sobrenaturals molt potents. En l'art podem trobar a vegades mostres de relacions que poden passar desapercebudes. Un dels moments de la vida de Sant Antoni Abad que ha estat recollida per molts autors són les famoses temptacions de Sant Antoni, on el diable li va oferint al sant ermità els diversos plaers o pecats cristians per tal que aquest caigui. En aquestes obres pictòriques es pot apreciar realment un llenguatge simbòlic que permet interpretar un univers creat per la ingestió de la banya del sègol. La creació de personatges diabòlics grotescs, mescles i barreges de personatges humans i animals, monstres amb cares humanes, personatges amb deformitats típiques provocades per l'ergotisme, són una mostra de la percepció dels artistes sobre aquesta relació del sant amb els efectes del claviceps purpurea.

6. Tríptic de les temptacions de Sant Antoni. Hieronimus Bosch, 1450-1516. ENLLAÇ

7. Les temptacions de Sant Antoni, David Teniers, 1647. ENLLAÇ

8. La temptació de Sant Antoni, Salvador Dalí, 1946. ENLLAÇ

  
Tot i que el que ara direm no deixa de ser una mica simplista, és cert que l'Orde de Sant Antoni, els germans hospitalers antonians, va tenir una existència lligada precisament a la malaltia del Foc de Sant Antoni, provocada per la banya de sègol. Les seves rendes van disminuir considerablement després de la Reforma Protestant, però sobretot a partir del moment en que es va poder determinar la connexió directa entre l'ergotisme i la banya del sègol. 

En la representació artística inferior podeu observar una de les mostres dels malalts d'ergotisme, o del Foc de Sant Antoni, amb les típiques amputacions de membres i la bogeria desembocada per les micotoxines de la banya del sègol.

9. Els captaires. Pieter Brueghel el Vell, s, XVI. ENLLAÇ

El bisó sagrat i el seu extermini (The sacred bison and its extermination)

Si en algun moment escolteu la paraula Sherman, possiblement l'associareu a un dels carros de combat més famosos de la història, concretament de l'exercit americà de la Segona Guerra Mundial (entre d'altres apareix a la pel·lícula del 2014, Fury, protagonitzada per Brad Pitt). El nom d'aquest tanc prové d'un dels més famosos generals de l'exercit americà,  William Tecumseh Sherman (1820-1891), que a nivell històric és altament reconegut en la història dels Estats Units per ser un dels generals que va contribuir a la victòria militar de la Unió en la Guerra de Secessió, però que també disposa de grans detractors per la seva particular manera de contribuir a aquesta victòria. 

Sherman és l'ideòleg de la Guerra Total, al considerar i portar a terme la destrucció total de subministres civils, infraestructures, edificis i saquejos de les diverses ciutats al seu pas amb un exercit de 70.000 soldats en la seva marxa militar de l'any 1863. D'aquesta forma utilitzava tàctiques de terra arrasada per trencar la columna vertebral de les tropes de la Confederació i perjudicava en gran manera a milers de civils que no participaven activament de la Guerra. Evidentment, això va ser un trist pronòstic sobre les grans barbàries que recorrerien el Món en les dues grans guerres del segle XX i li va permetre assolir "l'honor" de ser considerat per alguns autors com el "primer general modern".

Si us pregunteu que té a veure això amb el títol d'aquesta entrada i amb la línia ideològica d'aquest bloc, ara entrarem en detall...

El general Sherman va esdevenir després de la Guerra de Secessió el Comandant General de l'exercit dels Estats Units i va liderar la guerra contra els indis americans. A part d'ordenar les campanyes militars en que s'havia de castigar als indis amb el màxim rigor i destruir de forma sistemàtica els poblats en que hi vivien homes, dones, avis i nens, va anar més enllà i va portar la seva idea de Guerra Total en la lluita contra els aborígens de Nord Amèrica. De forma molt pràctica i tristement encertada, va considerar que els indis de la grans praderes americanes depenien gairebé de forma absoluta a nivell econòmic, social i espiritual de les grans manades de bisons (o també anomenats búfals). 
Qui li havia de dir al pare del general Sherman, que li havia posat com a nom propi Tecumseh, el líder dels grans guerrers shawnee que a principis del segle XIX havia proclamat ja la idea de l'autodeterminació de la nació índia...

1. La cultura del búfal . Richatd Hook, The sacred Bundle. ENLLAÇ 

Per tant, Sherman va participar activament en les directrius d'extermini dels grans ramats de bisons que hi havia al les planúries americanes (fonamentalment entre 1872 i 1876). La caça sistemàtica dels grans ramats, sobretot des dels ferrocarrils que començaven a travessar tot l'oest americà, va portar a aquestos animals fins gairebé la seva extinció i aconseguint així la fam pels pobles nadius americans i la fi del seu estil de vida.

2. L'extermini dels bisonts des del ferrocarril. ENLLAÇ

El bisont (Bison bison) era gairebé tot pels indis nord americans de les planúries, ja que els aportava carn, roba d'abric pels freds hiverns i pels tipis on vivien, ossos per eines, els tendons per cosir i per les cordes dels arcs o els seus cranis per rituals, entre d'altres. No és d'estranyar doncs, que el propi exercit entregués bales de franc als caçadors perquè acabessin amb els bisons, i es paguessin també bones quantitats de diners per les pells o els ossos que eren utilitzats com fertilitzants, amb l'autèntica finalitat de fer desaparèixer els pobles guerrers de les planúries centrals americanes. 

3. Muntanya de cranis de bisons caçats, any 1870. ENLLAÇ

Tot i que, amb seguretat, no es podrà saber mai si en aquelles dècades finals del segle XIX hi havia a Amèrica del Nord a prop de 70 milions i que van ser pràcticament exterminats pels caçadors, altres teories afirmen que l'autèntica causa de la seva quasi desaparició van ser les epidèmies que els hi van arribar a partir de les grans granges de bestiar que es van anar construint en aquells extensos territoris.




El bisó europeu

El parent dels bisons americans (Bison bonasus) també està en perill d'extinció, potser encara molt més que el seu cosí americà. La seva pràctica desaparició ha estat però molt més progressiva. La caça del bisont es remunta als primers moments de la nostra espècie, tal com està representat en les famoses pintures parietals prehistòriques. La importància a nivell religiós, simbòlic i material també havia de ser trascendental, si tenim en compte que és un dels animals que apareix més representat en les coves i parets de la prehistòria europea.

4. Representació de bisont a la famosa cova d'Altamira (Cantàbria). ENLLAÇ

Però el punt del seu gairebé no retorn va ser poc després de la Primera Guerra Mundial. A l'Europa Oriental, a principis del segle XX encara hi vivien en llibertat gran quantitat de bisons, repartits fonamentalment entre Rússia, Lituània i Polònia. Però fruit de la fam de la Primera Gran Guerra van ser massacrats per poder alimentar als soldats del front i als refugiats. Si no hagués estat pels a prop de 50 exemplars que hi havia repartits per zoològics avui en dia ja parlaríem d'una de tantes espècies que hem aconseguit fer desaparèixer...

Gràcies a la creació l'any 1923 a Polónia de la Companyia Internacional de Defensa del Bisó, es van anar recuperant de forma mínima el número d'exemplars, que sobre l'any 2011 estava al voltant dels 4.000 en tota Europa. Però aquestes dades lleument esperançadores no són cap garantia de la supervivència del bisó europeu. Primer de tot, perquè l'endogamia de l'espècie provoca una important fragilitat davant de determinades malalties i, en segon lloc, perquè la inconsciència i destructivitat d'alguns dels nostres congèneres no té límits, tal com demostra la mort per enverinament i decapitació recent (setembre de 2016) del mascle alfa de la reserva de Valdeserrillas (València). Aquest bisont és el que havia de portar descendència, a aquesta reserva, que havia estat dos anys fent tràmits per poder acollir a 12 exemplars.

5. Cos del bisont decapitat a Valdeserrillas. ENLLAÇ

L'orant: pont entre el Cel i la Terra (The praying: Bridge between Heaven and Earth).

En l'entrada d'avui volem destacar una altra de les figures que han estat utilitzades en la simbologia cristiana, però que tenen unes arrels i significats que van molt més enllà. No és una figura gaire coneguda, ja que la seva màxima representació es va donar en l'art paleocristià, és a dir en els primers segles de la nostra era, i quan la religió cristiana esdevenia encara pagana i lluitava per imposar-se al culte politeista romà oficial. Posteriorment, però, es va seguir representant en l'art cristià en diverses figures de sants i santes.

Tot i que no es podrà negar que les representacions cristianes d'aquesta figura tenen connatocions evidents amb alegories de l'Antic i el Nou Testament, podem intuir que en el seu pòsit es conté un missatge que destaca la trascendalitat de la Terra i al paper que té l'esser humà com a intercessor entre Aquesta i l'Univers. 

Possiblement pensereu que aquesta relació que acabo d'establir és molt ambiciosa, o fins i tot mancada de fonaments sòlids, o encara més, que és un brindis al sol, o una idea sorgida d'una ment extremadament fantasiosa. Espero que amb les argumentacions següents, com a mínim us pugui fer dubtar que no és així...

1. L'orant de l'església romànica de Sant Quirze de Pedret (Berguedà). ENLLAÇ

L'orant

Segons estimen els autors, l'orant és una figura popular i universal representada per una persona (dona o home) amb els braços aixecats amb actitud de pregària o oració. Sembla ser que el seu nom prové del llatí orans, amb el sentit de persona que esta pregant. Els seus origens són anteriors al cristianisme; en l'art romà anterior ja trobem representacions diverses d'emperadors i altres personatges, amb un sentit simbòlic pietós, com un missatge de l'obediència que té la figura pública i el seu poble cap els déus. Si voleu consultar amb més profunditat, us deixo aquest enllaç de l'obra de Robin Margaret Jensen, Understanding Early Christian art.  

La raó i la recerca històrica aporten algunes d'aquestes paraules per descriure la figura de l'orant, però anem a complementar-ho amb la visió del poeta, que sovint sol aportar aquell matís que ens pot fer copsar el que realment perviu en les imatges simbòliques de les coses... 
Que és el que percep un dels nostres poetes contemporanis, el solsonès Raül Garrigasait, a partir de contemplar l'Orant de l'ermita romànica de Sant Quirze de Pedret?: 


Jo só el mirall de tot retorn
i la buidor de tota vida.
Sempre llunyà servo el contorn
on temps es fon i Déu m'oblida.
Jo só el mirall de tot retorn.

Jo só de cada instant el terme, 
de cada jorn el primer llim, 
i creixo sols per desfer-me 
dins de l'Etern on tots dormim.
Jo só de cada instant el terme.

Jo só el mirall de tot retorn
i la claror d'hores vençudes, 
i sé el paó que fuig del jorn
vers Ses paraules sempre mudes.
Jo só el mirall de tot retorn.

Dins de la complexitat i profunditat de tot aquest petit poema, que ens és difícil de captar en tota la seva extensió, si que captem algunes idees que es van repetint i que creiem que són dignes de destacar. La figura de l'orant, aquella persona que eleva les mans cap el cel en actitud de pregària, és molt més que un ésser que està demanant o agraïnt els favors de la divinitat o al que ell sent superior. Com a mirall reflexa alló que ve d'adalt i no només ho reflexa, sino que és una part del Tot. Pel fet d'elevar el seu ésser cap el Cel forma així un pont entre els dos mons, o millor dit entre els tres; la Terra, l'Orant i el Cel. El temps per això perd la seva naturalesa o domini, ell esdevé el que flueix en cada instant, fent-se Un amb l'Etern. Finalment, tal com marca la naturalesa de la Deessa Terra, Vida i Mort estan plenament imbricades; el darrer paràgraf així ho contempla entre la claror de les hores vençudes i el paó que fuig del jorn.

Els orants del Pla de Petracós (Alacant)

Si fem un important salt enrera en el temps, podem trobar algun altre exemple que ha estat interpretat també en el mateix sentit, tot i que si l'orant de Sant Quirze de Pedreet ja ens pot resultar una mica estrany, encara ho ha de semblar més per força si l'origen d'aquesta representació la tenim en l'art rupestre macroesquemàtic. Particularment és una de les representacions artístiques que se'm representen més enigmàtiques, suggerents i carregades de força i vigor. 

2. L'orant del Pla de Petracós. ENLLAÇ

L'Índalo

Si hem de buscar la representació més famosa similar a l'orant en la geografia de la Península Ibèrica, possiblement coincidereu amb que el símbol actual de la província d'Almeria reuneix aquesta característica. L'Indalo ha esdevingut gràcies al turisme i al marketing dels souvenirs un element inseparable del llevant meridional peninsular. El trobem representat, de forma massa repetitiva en clauers, enganxines de vehicles, semarretes... Però això no li ha de restar la nostra atenció, ja que possiblement ens trobem davant d'una mostra evident força antiga, d'aquest ésser mediador entre el Cel i la Terra, entre els déus o la Deessa i els éssers humans...

3. Representació del famós Indalo de la Cova de las Colmenas, Almeria, Neolític tardà o Edat del Coure. ENLLAÇ

Evidentment que no podrem conèixer amb seguretat de cap de les maneres el significat exacte del què volia representar el seu autor quan el va pintar fa molts mil·lenis en la paret rupestre del llevant peninsular. Tot el que podem trobar no deixen de ser suposicions. Una d'elles argumenta que és un caçador que està apuntant amb el seu arc a un  ocell que passa volant per sobre d'ell. Altres línies argumenten que ens trobem precisament amb un mediador entre el Cel i la Terra, amb un representant d'algun ésser gairebé diví, i que el seu nom de Indalo prové dels propis ibers com un "Indal eccius", és a dir missatger dels déus. Hi ha qui afirma que el seu nom prové del patró d'Almeria, San Indalecio (cosa que no es contradiu amb l'anterior hipòtesis, ja que com ja hem exposat de forma repetitiva en moltes entrades del nostre blog, el cristianisme converteix i transforma en benefici del seu simbolisme tota l'univers sagrat que troba en el seu camí).

4. Els Indalos a la cara de Conan. ENLLAÇ

El poder del símbol de l'Indalo ha de ser força atraient, perquè fins i tot atraiés al director de la famós film de Conan el Bàrbar (rodat en part a les muntanyes i coves d'Almeria) i el pintés a la cara del protagonista, destacat en color vermell, perquè aquest pogués regressar de la mort...