La Deessa de les Roses (The Goddess of Roses)

Estem a punt de deixar el mes de març, i per tant hem deixat enrere l'hivern. Hem entrat de nou en la primavera, l'estació de les flors i on la natura torna a mostrar-se en el seu esplendor. La Setmana Santa i el dilluns de Pasqua, amb la celebració del pastís de la Mona, tal com fan en altres indrets amb els ous i conills de xocolata ens recorden l'explosió de la vegetació i els cicles biològics animals. Respecte al pastís de la Mona ja vam fer una entrada l'any 2014,però avui destacarem un altre aspecte plenament primaveral que també evoca l'aspecte del renaixement de la Deessa Terra. Ens referim al paper de les flors i concretament ho farem amb el de la rosa. 

1. Vitrall del santuari de La Salut, Sabadell. Fotografia de l'autor del bloc.

El simbolisme de la rosa és molt complex, i com passa sovint pot incloure a vegades fins i tot idees contràries (en aquest cas pot arribar a representar la puresa o l'amor espiritual i en d'altres casos l'amor carnal). Per tant no podem fer cap mena de afirmació rotunda respecte al seu significat quan apareix representada; pot variar pel seu número de fulles, el color o la resta de contingut que l'acompanya. 

La rosa apareix també en obres molt famoses de la literatura, podent destacar alguna de recent com la d'Umberto Eco en que el seu nom mereix el títol de la seva obra més coneguda i en la que finalitza amb l'enigmàtica frase stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus, que pot fer referència precisament al món de les idees i arquetips com a principal element de l'existència humana (una traducció acceptada seria breument "de la rosa només queda el nom") com també en una de les poques novel·les llatines romanes que ens han arribat; l'Ase d'or o les Metamorfosis d'Apuleu, en que trobem un autèntic compendi sobre detalls de l'antiga Gran Deessa. 

2. Portada d'una edició actual de l'ase d'Or. ENLLAÇ

En aquesta obra, de gran valor ja que sembla mostrar que l'autor era coneixedor de la religió iniciàtica al voltant dels misteris isiacs (que s'havia traspassat de l'antic Egipte a Roma a partir dels legionaris romans) el protagonista és embruixat i transformat en ase. La única manera de poder recuperar la seva forma humana és menjant una rosa. La Gran Deessa es capaç de trencar el seu encanteri a partir d'una aparició al protagonista en la que mostra el seu esplendor i el recull de molts dels noms amb la que ha estat anomenada en l'antiguitat.

En la portada d'aquesta edició moderna podem observar el moment en que la deessa Isis dona la rosa a l'ase embruixat.

L'obra d'Apuleu possiblement va recollir la gran importància que tenia el simbolisme de la rosa en l'antiga religió que girava al voltant de la Gran Deessa. I és que aquesta flor de gran bellesa i penetrant olor era un dels símbols associats a algunes de les deesses clàssiques que havien existit a partir de les deesses prehistòriques egípcies, anatòliques, mesopotàmiques o minoiques, entre d'altres. Entre elles destacaven l'Afrodita-Venus greco-romana o la mateixa Isis egipci-romana...

3. El naixement de Venus, Sandro Botticeli. Galeria del Uffizi. 1485. ENLLAÇ

Hi ha moltes referències a les roses en totes aquestes deesses antigues, en el conegut quadre de Botticceli anomenat El naixement de Venus es pot observar a la deessa arribant a una de les seves illes a sobre d'una petxina mentre els déus dels vents bufen entre roses blanques. Les roses, segons algunes tradicions mitològiques gregues havien nascut juntament amb la deessa Venus.

Les roses també tenien un paper esencial en les processons romanes a determinades deesses. Una altra deessa amb arrels molt llunyanes en la prehistòria, la d'origens anatòlics Cibeles, solia ser portada en processó entre grans quantitats de roses que abocaven els fidels. Els romans també celebraven alguns festivals en que les flors tenien un paper esencial, les anomenades floralies o Jocs Florals. Eren festes en honor de la deessa Flora que es celebraven entre finals d'abril i principis de maig. Sembla ser que tot i tenir un caràcter religiós també tenien connotacions lascives i festives. Per tant van ser condemnades amb l'arribada del cristianisme.

4. La deessa romana Flora, Evelyn de Morgan. 1894. ENLLAÇ

Ben entrada l'edat mitjana, en ple segle XIII en l'època de l'arribada de l'amor cortès i els trobadors de la Minne, la rosa va esdevenir el símbol de l'amor espiritual per la dona amada, com a rosa mística. Un dels trobadors famosos, Raimon de Miraval, que va lluitar juntament amb el rei català Pere I el Catòlic en la batalla de Muret, defensant als occitans de la infame creuada francesa,va fugir a Catalunya després de la mort del rei i la derrota posterior, morint al convent de Santa Clara de Lleida.
Raimon de Miraval ens va deixar aquestes paraules en el que reflectia la seva lluita interior entre l'amor carnal i l'espiritual:

Una doble obstinació em turmenta:

amor carnal o amor sublim,

en qui he de confiar?

Canto o no canto a les dones

mentre dura la meva existència?

Tinc moltes raons, i de pes, 

per no cantar ja més.

Però segueixo, doncs la meva apetència d'amor i juventud

m'alliçona, m'incita, em pren. (1) 

Però l'Esglèsia Catòlica (Roma i París) i els reis francesos van massacrar a sang i foc en la Creuada contra els Albigesos la civilització occitana i les formes de vida i espiritualitat. La Rosa Mística només tenia cabuda en la nova deessa que havia vingut a substituir a totes les anteriors deesses, reines i senyores de les roses. Per tant la màgica, mística i misterios rosa que havia acompanyat a Venus, Isis o Cibeles va esdevenir la flor de la Mare de Déu, que també va ser anomenada Rosa Mística. A Catalunya, a més, el culte va anar acompanyat d'una gran devoció per la Verge del Roser; algunes de les tradicions locals afirmen, fins i tot, de troballes de imatges al peu o dins dels rosers (possible cristianització de cultes pagans rurals als rosers i altres arbustos espinosos). 

5. Mare de Déu del Roser, Germans Alegret. 1599, Monestir de Santes Creus, Tarragona.

(1) Cruzada contra el grial. Otto Rahn. libros Hperión. Madrid, 1992. p. 22.  

La Venus de Laussel i la banya sagrada (The Venus of Laussel and sacred horn)

A la nostra societat actual, urbanitzada i anomenada a vegades com post-moderna, està apareixent amb força una pandèmia que te orígens sovint desconeguts. 

Possiblement els motius siguin diversos; la salut medi ambiental, els nous hàbits alimentaris amb abusos evidents de precuinats, les presses i l'estrès de la vida diària, el poc contacte amb la Mare Natura, les ones electromagnètiques que ens envolten continuament, el nou rol de la dona treballadora (amb la doble càrrega de feines fora i dins de casa), etc..

A tot això li hem de sumar, sobretot lligat amb el darrer motiu exposat, la decisió de la dona d'esdevenir mare amb edats sovint tardanes. Moltes vegades dues dècades més tard, a vegades fins i tot tres dècades, del que fins fa una o dues generacions era habitual. 

Segurament tot això doni força a aquesta nova pandèmia de principis del segle XXI i finals del XX; la infertilitat de dones (o també de parelles) que volen i no poden tenir fills, i que acaben recorrent als nous avenços científics per aconseguir-ho (o a mètodes ben antics com poden ser demanar-ho a pedres prehistòriques, tals com l'ídol d'Almargen) . En ocasions després de molts patiments, temps d'espera i diners, aconsegueixen la fita més desitjada. En d'altres casos no és així, i dones i parelles han d'assimilar una gran decepció que els pot conduir a diversos camins; adoptar a fills d'altres persones (sovint de països llunyans) com fins i tot a la separació de les parelles o depressions.

Podria ser també que s'hagi perdut el misteri o el sentiment sagrat que en les antigues cultures acompanyava el sentit de la concepció de la vida dins de les dones? Podria ser que emocional i psicològicament els homes i les dones estiguessin influenciats per aquest sentiment inefable, que feia que les dones engendressin amb més facilitat els seus vastags? Com sempre no ho podrem saber... També és cert que les peticions propiciatòries de la fertilitat a pedres sagrades com són menhirs o dolmens, o a les Mares de Déu són ben antigues, molt més antigues que aquesta nova pandemia del segle XXI.

Sigui com sigui, el que és evident és que des de ben antic la fertilitat femenina estava simbòlicament associada  la Mare Natura i als seus cicles. Precisament s'associaven els cicles vitals femenins amb els cicles de la Lluna. És en aquest punt on volem posar en evidència a la peça paleolítica del període aurinyacià coneguda com la Venus de Laussel.

1. La Venus de Laussel. Relleu en pedra calissa. Sudoest de França. 25.000 a.C. ENLLAÇ

Anem a veure que li va suggerir aquesta conegudíssima imatge a Joseph Campbell (1):

"La Venus de Laussel, un baix relleu de la zona dels Pirineus*, és una figura molt important i suggerent. Té la ma dreta aixecada i amb aquesta subjecta una banya de bisont amb tretze osques verticals, que és el número de nits entre la primera lluna creixent i la lluna plena. La ma esquerra està recolzada en el ventre, el que es pot interpretar-ja que no disposem de documents de l'època-com una identificació dels cicles menstruals i els cicles lunars. Això constitueix la primera alusió a les correspondències entre els ritmes celestes i els ritmes terrestres de la vida. 
Aquí l'ènfasi està en l'embaraç, ¡el miracle! Les dones, al donar a llum, assumeixen la qualitat del vas inesgotable de la pròpia vida. Es tracta dels primers objectes d'adoració, a part dels animals, que representen altres poders de la natura, els vasos del poder natural més que la pròpia natura en sí."


Tal com veiem el gran mitògraf Joseph Campbell equipara la Venus de Laussel a la devoció cap a la maternitat humana i, no només això (*encara que situi Laussel a la zona dels Pirineus, tot i que en realitat està a la regió de la Dordonya francesa) interpreta que la banya (tal com ja va afirmar també el primer descobridor de la imatge, el doctor Lalanne) és de bisont, i que aquesta té una relació amb la lluna creixent i els cicles lunars i menstruals. La dona adquireix d'aquesta manera la funció de vas receptor i engendrador, idea que ja vam esmentar en una entrada anterior; el recipient de la Deessa Terra.

2. Detall de la banya de la Venus de Laussel amb les tretze osques. ENLLAÇ

Evidentment, com passa sempre amb la imatgeria prehistòrica només podem fer suposicions sobre el significat d'aquest relleu de pedra, que està considerat com una de les obres d'art humanes universals. Però coincidim amb Campbell, i amb d'altres autors, en que la importància de la banya en aquesta representació ha de tenir el caràcter que hem explicat. La banya de bòvids ha tingut, i té, diverses funcions simbòliques, però la que té més pes en aquesta contextualització ha de ser la que liatorga el paper fecund, tal com la Lluna influeix en el regne natural. La Gran Mare també el tenia com a emblema diví:

"Les banyes dels bòvids... que caracteritzen a les grans divinitats de la fecunditat, són l'emblema de la Magna Mater divina. On volgui que apareixin, en les cultures neolítiques, ja sigui a l'iconografia, o sigui sobre ídols de forma bòvida, marquen la presència de la Gran Deessa de la fertilitat." (2)

3. Ritó d'ivori. Art persa. s.II a.C. ENLLAÇ

Un cas especial de banyes sagrades van ser els anomenats ritons. Aquests recipients utilitzats en l'Antiguitat s'utilizaven per beure i per fer libacions. Per tant, sovint tenien funcions rituals i cultuals, que possiblement se li havien associat a partir de les simbologies prehistòriques de fertilitat, abundància i també poder. 










Aquest sentit havia d'arribar, també com a vas contenidor, en el símbol de la banya de l'abundància o cornucòpia que va ser molt representat en el mon clàssic i medieval, i que encara trobem en algunes façanes de la ciutat de Barcelona. En aquest cas la banya de l'abundància s'ha anat convertint en atribut, més que símbol, de la felicitat pública, l'ocasió afortunada, l'esperança i la caritat. (3)

 

4. Banya de l'abundància en ceràmica modernista de Barcelona. ENLLAÇ

La banya de l'abundància va ser àmpliament representada en el món greco-romà com a símbol de la fecunditat i la benaurança, que el lliga al mite de Júpiter i la cabra Amaltea  o al d'Hercules i Aqueloo. Ple de grans i fruites és l'emblema de numeroses divinitats: Baco, Ceres, els Rius, l'Abundància, la Constància, la Fortuna, etc. (4)






(1) Deesses, Joseph Campbell. Editorial Atalanta, Girona, 2015.  
(2) Tratado de historia de las religiones, O. Menguin. Editorial Cristiandad, Madrid,1964.
(3). Attributs et symboles dans l'art profane, Terverant de Guy. Ginebra, 1959. 
(4) Dictionnaire illustré de la Mythologie et des Antiquités grecques et romaines, Lavedan, P.  Paris, 1931.

De serps, aigua, pedres precioses i Mares de Déu (Snakes, water, gemstones and Virgins)

En el Neolític les deesses de la Terra solien estar representades portant serps, antics símbols de curació i fertilitat. La serp amb aquesta simbologia seria utilitzada posteriorment amb un significat similar en el bastó d’Escolapi (avui en dia encara la trobem en el símbol de la medicina i de les farmàcies amb el mateix significat i a vegades de forma equivocada està representat el caduceu d’Hermes).

Tal com afirmen moltes autores i autors, les deesses serps van ser destronades quan els panteons dominats per divinitats masculines van envair les creences centrades en la Terra. Tal com ja vam comentar en una entrada anterior, l’oracle de Delfos –identificat amb GEA, la deessa de la Terra- estava al càrrec de la sacerdotessa Pitia, que rebia els auguris asseguda en un trípode, al voltant del qual s’enroscava la serp Pitó. Es diu que va ser Apolo el que va derrotar a Pitó i es va apoderar del santuari. D’aquesta forma un déu  cel vinculat amb l’enfermetat va vèncer l’encarnació de la salut i l’enfermetat (1).

Com ja diem en altres moments els dracs i les serps solen ser una al·legoria d’alguna antiga religió matriarcal.

Al Principat trobem diverses llegendes en les que apareix el símbol de la serp gegant que sospitosament estan associades a la pedra, a l’aigua  i a la Mare de Déu, que finalment queda com a custòdia de la pedra sagrada, tal com explicarem una mica més endavant. Però primer ens aturarem en unes mostres artístiques antigues que recullen a la perfecció la simbiosi entre aigua, serp i naixement.

Les piles baptismals serpentàries 

Són nombrosos els gravats on s’associen les serps amb l’aigua,  un de tants els trobem en la pila baptismal de l’església de Sant Martí de Tours, a localitat d’Ur (Cerdanya francesa). A la Cerdanya trobem diverses piles baptismals , que des del segle XI es col·locaren dins de les esglésies. Acostumen a ser grans, rodones o octogonals (símbol del naixement) i tallades d’un sol bloc de pedra. Les decoracions consisteixen en uns curiosos i estranys signes i representacions  de rostres i serps.  Tenen el misteri del primitiu i donen al conjunt un aire fetitxista i esotèric que els emplena d’un inquietant encant. La seva antiguitat es desconeix i podrien ser d’abans del segle IX (2) . Aquesta associació entre la serp, l'aigua i la pila baptismal com a símbol de naixement tenen la millor representació a Galícia, en la sorprenent i enigmàtica pila baptismal romànica de San Pedro de Muros (A Corunya).

1. La pila bautismal serpentària de San Pedro de Muros (A Corunya). ENLLAÇ

Rondalles i llegendes de serps, pedres precioses, aigua i Mares de Déu

Per poder copsar els vincles que des d'antic s'han establert entre les serps, l'aigua i la Deessa Terra podem destacar algunes llegendes que les vinculen. Com passa sovint tenim uns arguments similars en llocs diferents. 

• La llegenda del serpent de Manlleu

La rondalla d’aquest ésser fabulós explica el següent:

La Devesa era, fa molt de temps,  un bosc espès i de camins perdedors. Un lloc on gairebé mai ningú no gosava fer-hi cap, perquè se sabia que en la boscúria s’hi amagava un serpent.

Aquest animal s’ho empassava tot. Un serpent és una serp , però gran com una casa de pagès i proveïda d’una abundosa cabellera que corona un diamant.

Un xicot  s’atreví a endinsar-se a la Devesa i acabà descobrint el cau del serpent en una pedra de molí.

Veié com el serpent, temorós que li caigués a l’aigua, cada cop que anava a veure al Ter, es llevava el diamant i el deixava dins al niu (dins el forat de la pedra de molí).

El noi va aprofitar l’ocasió per rampinyar el diamant.

El serpent, valent-se dels seus dots estranys va seguir el rastre fins la casa del noi.

El noi va amagar el diamant sota d’un morter, que el serpent va voler aixecar o esmicolar i va morir en el intent, esgotat i enroscat al morter.

El diamant del serpent, com a penitència per haver-se eixit sa i estalvi , el xicot el va oferir a la MARE DE DEU DE LA FONT  i va estar allí fins que els francesos se’l van emportar.

2. La llegenda del serpent gosa de gran vitalitat. ENLLAÇ

La llegenda del serpent de Manlleu gosa de gran vitalitat en l'actualitat, el que per nosaltres és una mostra més de la gran potència de la simbologia que aporta la serp i la pedra preciosa. Cada juliol i agost es celebra la festa del Serpent de Manlleu, en la que es recorda la llegenda i la cançó que li és dedicada. Es fan correfocs amb una gran serp, un sopar al bosc de la Devesa, i es representen diverses obres. 

D’aquesta primera rondalla podem extreure les següents conclusions:

Podem relacionar el serpent, la pedra i la roda de molí com el flux energètic del dolmen i la seva pedra, tot vehiculant-t’ho amb el culte a la Deessa (Devesa). És molt clara la relació entre la cristianització de la pedra en la MARE DE DEU DE LA FONT, que seria la deessa que cristianitzaria el lloc. Es un element també important el riu Ter, que amb la seva aigua dona encara més empenta a la idea sobre l’energia important , vital del lloc. 

També es de destacar que el símbol de la pedra es reincident en el conte, ja que el noi l’amaga dins del morter, que acaba rebentant el monstre.

També hem de destacar que hi ha monuments megalítics en forma de roda de molí (pedres circulars amb un forat al mig) que són interpretats com pedres femenines, així com els menhirs són interpretats com pedres masculines (3).

• El cavaller d'Hostoles

Tal i com ja tenim descrit en el serpent de Manlleu, aquesta llegenda sobre la serp, la pedra , la font i la Mare de Déu, es repeteix de forma sospitosament similar en diversos indrets, dels quals podem destacar aquests dos més  de Catalunya.

Un cas semblant li va passar al cavaller d'Hostoles (Les Planes d'Hostoles, La Garrotxa), que va pispar el brillant a la descomunal serp que feia estada al gorg de Santa Margarida, proper al castell. Al fugir del monstre anà a refugiar-se a l'esglesiola de les Encies, amb tant bona sort que al tancar la porta esclafà el cap de l'ofidi. En agraïment cedí el brillant a la imatge de la Mare de Déu.

Aquesta Mare de Déu es diu actualment també  Mare de Déu de la Font, com la del serpent de Manlleu. Si veiem la relació, és del tot semblant, ja que la serp habita en un lloc d’aigua , en aquest cas un Gorg i es oferta finalment a la Mare de Déu.

Diuen els més vells que el brillant que va oferir el cavaller a la Verge, va estar exposat molt temps a l'altar i que degut als seus reflexes que enlluernaven a la gent, va ésser col·locat darrere del mateix i més tard venut per pagar les despeses del nou retaule de l'altar major, destruït pels francesos en una de les moltes incursions que varen fer sobre terra gironina.

3. Gorg de Santa Margarida, LesPlanes d'Hostoles (La Garrotxa), on vivia una altra serp amb brillant al cap. ENLLAÇ

Conten també que durant les incursions de l’exèrcit francès a la Guerra dels Trenta Anys, els vilatans de les Planes van llençar les campanes de l'esglesiola de Santa Margarida al fons del gorg per evitar-ne el robatori. En passar pel camí que hi havia sota el saltant, i quan s'apropava una tempesta, s'escoltava el dringar de les campanes dintre el gorg.

És evidentment que ens trobem amb una història explicada per encobrir el culte a una pedra precristiana que és entronitzada juntament amb la Verge, probablement una pedra negra que està lligada a un culte de un lloc aqüífer, tal com un gorg, una font, un riu… Tinguem present que a prop del Gorg de Santa Margarida hi han altres gorgs i coves en una zona de gran bellesa on podem destacar noms tan suggerents com Gorg de les Ànimes, Gorg Negre… i que el riu Brugent, després del gorg de Santa Margarida i vençuts ja quasi tots els obstacles, planeja formant una petita gorga anomenada la roca de l'anguila (la serp de nou) on es troba una font al mig de la penya del riu anomenada FONT de la SENYORA. 

També és força interessant que la tradició arriba a remarcar l’existència de les campanes de Santa Margarida al fons del gorg. Tal com diu Nicholas Wilcox (pseudònim de Juan Eslava Galan) en Els Templers i la Taula de Salomó, les campanes és un dels noms que reben els dólmens (p.139), cosa que podria reforçar el fet que ens trobéssim amb una pedra que hagués estat lligada a algun santuari dolmènic

• La serp i el senyor del Castell de Vall d'Aro

A terres també gironines trobem una altre historia similar:

A Vall d'Aro hi vivia un serpent enorme, que duia una enorme cabellera i amagava un "brillant gros com una magrana i tant lluminós que de nit feia tanta resplendor com el sol i encara que fos de nit semblava que fos gran dia". Quan anava a banyar-se, deixava el brillant a la sorra. El senyor del castell d'Aro va ser prou ràpid per robar-li, mentre es remullava, la joia. Empaitat per l'animal es refugià al castell. La fúria del rèptil es va traduir amb cops i empentes, tan forts que torres i muralles van cedir sepultant tots els habitants del castell.

(1)  La Tierra sagrada , Brian Leigh Molyneaux. Editorial Debate. Madrid, 1996.

(2). La Cerdanya de sempre, Juan Antonio Bertran. Editorial Juventud, 1992.
(3) La Diosa. Shahrukh Husain. Editorial Debate. Madrid, 1996.