Els Caralls Trempats de la Deessa Terra (The erects penis of the Earth Godess)

En la darrera entrada d'un dels blogs que seguim, El Tablero de Piedra, de l'arquitecte Carlos Sanchez-Montaña, es tracta sobre l'etimologia urbana dels termes carall i  cipot "carajo y cipote".  Com sempre, les dissertacions de Sanchez-Montaña són del més interessant i ens han despertat l'interès de comentar un dels topònims catalans que amaga una altra història de la nostra estimada Deessa Terra.

1. El Carall Bernat (Carall Trempat) de les Illes Medes, Baix Empordà. ENLLAÇ

En relació al terme "carajo- carallo- caralho- carall" l'arquitecte gallec destaca que aquesta paraula descrivia en llengua celta una pedra similar a un menhir, de forma similar a la paraula "cipote" d'origens siri-llatins o el "menhir" d'origen bretó. 

Evidentment, com ja coneixereu o haureu suposat, tant el terme carall com el de cipote tenen també un significat popular fàl·lic. La patina "puritana" o de censura va deformar els diversos casos de noms de Caralls Trempats o Caralls Venerats que la nostra estimada Deessa Terra havia anat deixant a la vista gràcies a milions d'anys de treball geològic i erosiu, arribant a ser batejats com Cavalls Bernats, o Caralls Bernats. D'aquí prengueren el nom molts dels monòlits de pedra natural que trobem a la geografia.Fins i tot en algun cas es van assimilar llegendes que justificaven el nom de Cavall Bernat a aquelles grans pedres erectes, com és el cas de la coneguda agulla de la muntanya de Montserrat. 

En Jordi Badia (1) ho descriu de forma molt encertada: 

El topònim Cavall Bernat prové de la transformació púdica de l'expressió carall trempat. El carall no és només una interjecció de sorpresa i admiració sinó també- i aquest ha de ser el seu significat primer- l'òrgan sexual masculí que ara a les escoles en diuen penis. I trempat no es diu només del que mostra bon humor i tracte fàcil, sinó que significa també erecció. 

D'entre els diferents Cavalls Bernats dels Països Catalans, cap d'ells té l'envergadura del de Montserrat, ni probablement cap d'ells li escau tant bé el topònim. Aquest sí que s'exhibeix altiu. El Cavall Bernat per excel·lència és el de Montserrat, que carai!

2. El Cavall Bernat destaca en el relleu de la muntanya de Montserrat. ENLLAÇ

I és que, efectivament, aquest topònim apareix en diversos punts de la geografia de Catalunya. En tots els casos es correspon amb monòlits petris que sobresurten del seu entorn. Hi ha també altres interpretacions etimològiques, tal com esmenta Cosme Aguiló (2):

Un nom que es repeteix per tota la geografia catalana és el de Cavall Bernat, eufemisme substitutori d'un anterior carall, que persisteix en alguns casos escadussers. Sempre són roques fusiformes d'aspecte fàl·lic, sovint molt elevades. No hi ha cap dubte sobre l'evolució carall>cavall, canvi sorgit per evitar sentir un mot sentit abans per tothom com a molt obscè. Un document del 982, segons Coromines, en donar els confrontants de Sant Pere de Roda parla d'ipsius montis qui vocatur Caralio, nom que no s'atreví a consignar l'escrivà del 974 que es referí a la mateixa muntanya, qui habet inhonestum et incompositum nomen, avui coneguda com Puig Carallot.

Per contra, no està gens clar per quin motiu gairebé tots els antics caralls rocosos de la toponímia catalana avui duen com a complement el nom de Bernat. Joan Amades apunta a una hipòtesi a partir de vernat, aïllat. Enric Moreau-Rey suggereix Carall Armat.

Per a Joan Coromines seria un antic carall baranat, voltat d'una rotllana de penya-segat, derivat de barana>varanda.

Consultada la pàgina de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya tenim el següent resultat:

Cavall Bernat: 

1. Pratdip, Colldejou (Baix Camp).

2. Marganell, Monistrol de Montserrat (Bages). És el que teniu a la imatge número 2.

3. Entre Badalona i Montcada i Reixac (entre Barcelonès i Vallès Occidental).

4. Matadepera (Vallès Occidental).

5. Mura (Bages).

6. Colera (Alt Empordà).

7. Roses (Alt Empordà).

8. Tortosa (Baix Ebre).

I com a Carall Bernat apareixen el de les Illes Medes (Torroella de Montgrí, Baix Empordà) que es correspon amb que podeu observar a la imatge número 1 i també un altre a Palafrugell (Baix Empordà).

Però aquesta relació només és una petita mostra de tots els Cavalls Bernats que podem trobar per la nostra geografia. Per exemple a Lloret, a la Platja de Sa Caleta, també destaca una roca aïllada que rep aquest nom. 

3. Lo Cavall Bernat de Lloret de Mar, en dues fotografies (1915 i 2010). E

Per tant, podem coincidir en que la dispersió del topònim és molt àmplia i és per nosaltres una altra mostra, més que evident, de que en l'antiga religió natural dels nostres avantpassats, abans de l'arribada del cristianisme, es veneraven i tenien com a sagrats els aspectes diversos de la Deessa Terra. En el cas dels monòlits petris havia de tenir un aspecte evident de culte a la fertilitat i a les energies tel·lúriques. És una mostra més que evident de que, pel fet de tornar a ser batejats amb aquest nom fictici de Cavalls Bernats, havia de quedar encara en la memòria col·lectiva la veneració arcana d'aquests monuments naturals, que havia d'haver nascut en moments de gran antiguitat prehistòrica.  Com a mostra més d'aquesta dispersió, i també de la bellesa que comporten alguns d'aquests paisatges, us adjunto una petita galeria fotogràfica d'alguns dels nostres Caralls Trempats i Venerats.

4. Cavall Bernat de la Platja Gran de Platja d'Aro . ENLLAÇ 

5. Cavall Bernat de Matadepera. ENLLAÇ

6. Serra del Cavall Bernat, Pollensa, Mallorca. ENLLAÇ

(1) Cavall Bernat, Observatori de la Natura. El Pou de la Gallina, gener 2009,. Jordi Badia

(2) Toponimia i Etimologia, Cosme Aguiló. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2002. p.218.

Les pedres bressol de la Mare de Déu

Tal com argumento de forma extensa en el meu treball  La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la figura de la Verge o la Mare de Déu va ser la millor eina que va tenir l'Església per poder cristianitzar les creences i llocs relacionats amb la Deessa Terra que des de antuvi eren sagrats i adorats. Ho va facilitar la simbologia sincrètica de la Mare de Déu amb les antigues deesses mare que havien arribat fins l'Edat Mitjana gràcies a grecs i romans.

Els megàlits, llocs sagrats com a mínim des de temps neolítics, seguien tenint una força simbòlica especial que congregava  als vilatans del món rural (a pagesos i camperols sobretot), que els seguien adorant amb ofrenes, processons i romiatges. Moltes d'aquestes dinàmiques, que els eclesiàstics no van poder sempre eradicar amb condemnes i destruccions, van poder continuar sent sagrades gràcies a les "miraculoses aparicions" de imatges de la Mare de Déu (la Verge). Per posa un sol exemple molt a prop de Mollet del Vallès (Barcelona), a la zona rural de Gallecs, hi havia fins no fa gaires anys un dolmen anomenat popularment com La Pedra Salvadora. Hi ha constància, fins i tot fotogràfica, de que encara als anys 30 del passat segle XX es va fer una gran processó amb la finalitat de fer ploure. (1)

1. Cista de megàlits que rep el nom de Bressol de la Mare de Déu (Correà, Espunyola, Berguedà). ENLLAÇ 

En anteriors entrades ja hem tractat algun d'aquests casos. Alguns casos són els de Sant Jordi de Puigseslloses (en el que el temple cristià està construït al costat mateix d'un dolmen de grans lloses de pedra), l'ermita de la Mare de Déu de Camp-real de Massoteres (en la que a poca distància es troba la Pedra Ferrada, una gran roca amb inscultures prehistòriques), o l'església de San Miguel de Arretxinaga (Bizkaia, en la que en el seu interior hi ha grans megàlits).

El que tractarem avui són un parell d'exemples més que confirmen l'aparició d'imatges marianes en llocs que anteriorment havien estat sagrats. Tenen a més una característica única que els fa encara més importants, ja que remarquen la pròpia aparició de la imatge mariana amb el seu propi nom, ni més ni menys van ser batejats com a lloc de naixement de la Mare de Déu; són popularment coneguts com bressols de la Mare de Déu. 

El Bressol de la Mare de Déu de Correà, Espunyola (Berguedà, Barcelona).

Segons el llibre de Joan Amades (2), que ja hem citat en moltes ocasions, la Mare de Déu dels Torrents de Correà (Espunyola, Berguedà) va ser trobada per un pastor dins d'un dolmen i és per aquesta circumstància que aquest monument va prendre el nom de Bressol de la Mare de Déu. 

Aquest dolmen al que Amades refereix, consta actualment de diverses lloses de pedra en forma de caixa (que podeu contemplar en la imatge número 1). Podem suposar, i difícilment ens equivocarem, que antigament aquestes lloses de pedra seguien sent tingudes com a lloc sagrat o màgic i alguna ma interessada va voler deixar la imatge de la Mare de Déu, que actualment es troba a l'ermita de la Mare de Déu dels Torrents, per tal que els camperols traspassessin el seu culte fins el temple cristià que es va aixecar a prop del dolmen (de idèntica manera que la Pedra Ferrada de Massoteres, Lleida).

2. Rètol senyalitzador de l'ermita Ntra. Sra. del bosc i el cromlech, Espunyola. Foto de l'autor del bloc.

La zona on va ser trobada aquesta imatge havia de ser rica en monuments megalítics, ja que a escassos centenars de metres trobem també un altre ermita que està aixecada molt a prop d'un cromlec (cercle de pedres verticals que poden encerclar a megàlits, tals com menhirs o dólmens).

  

El Santuari de la Verge de Pastoriza (Arteixo, a Corunya).

En aquest santuari marià gallec, també trobem una llegenda o tradició que parla sobre l'aparició de una imatge de la Mare de Déu entre unes roques, que antigament havien de ser sagrades. El contingut màgic i assimilat amb la fertilitat de les pedres segueix vigent de nou, en les creences de que les dones embarassades i els romeus que s'hi acosten donen tres voltes al voltant de les pedres. 

Les llegendes recullen també la repetida història comú de que la talla mariana va ser amagada durant les incursions paganes de finals del segle IX o X, entre les roques. En aquest cas però són les incursions normandes, i no les musulmanes que apareixen en els casos de tradicions catalanes. 

3. Coves i pedres bressol de la Verge de la Pastoriza, Arteixo, a Corunya. ENLLAÇ

Un altre aspecte summament interessant, és que la cova i les pedres que formen el conegut Bressol de la Mare de Déu, comuniquen amb un passadís i unes escales amb el santuari de la Verge de Pastoriza. Aquesta connexió és una reafirmació més del caràcter cristianitzador del lloc sagrat anterior, de caràcter clarament tel·lúric.

(1) Revista Notes, Centre d'Estudis Molletans. volum 31. gener de 2016.p. 188. 

(2) Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, Joan Amades. Ed. Selecta Catalonia. 

A les entranyes de la Deessa (In the bowels of the Goddess)

Avui farem una entrada una mica diferent, ja que per primera vegada comentarem un article periodístic, que en aquest cas té com a títol el nom suggerent de l'entrada d'avui; A les entranyes de la deessa.

En el diari La Vanguardia del passat dilluns 1 de febrer, el periodista Jordi Joan Baños, com a corresponsal periodístic a Guwahati (Índia), dedicava un interessant article a una plana, en el que explicava la seva experiència vital en una visita al temple de Kamakhya, al nord-est de l'Índia, on es venera la vagina de la deïtat Xakti.

1. Yoni, o vagina sagrada al temple de Kamakhya. ENLLAÇ

Kamakhyia, tal com explica Baños, és un lloc de culte que inicialment era considerat pagà per la religió hinduista, ja que ho era de pobles mongoloides que sacrificaven porcs. Però de la mateixa manera que es va produir a molts llocs de culte pagans que a Europa van seguir sent sagrats mitjançant tradicions que els vinculaven a la Mare de Déu, en aquest cas ho va ser a través de la figura de la deessa Xakti (Sakti o Shakti), consort del déu Xiva.  Kawakhya va acabar sent inscrit amb la sanscritizació dins del relat dels Xakti Pitha o seus de Xakti (una deessa que pot ser considerada, entre d'altres com la part fèrtil de totes les deesses hinduistes, o bé un aspecte de la Gran Deessa). 

Segons aquest mite, la deessa es va immolar desprès d'haver sofert un afront i Xiva, el seu consort, boig de dolor, la va portar a coll en una dansa sagrada que va fer trontollar l'univers i en la qual 51 parts de l'anatomia de Xakti es van anar escampant per tot el subcontinent indi. I a Guwahati, on trobem el temple de Kawakhya hi va caure, ni més ni menys, que el ioni, la vagina de la Deessa.

2. Temple de Kawakhya, aixecat sobre una antiga cova sagrada. ENLLAÇ

Tornem a repetir que aquests mites que expliquen el perquè de la sacralització del lloc pagà repeteixen el mateix sistema que les tradicions cristianes sobre els origens de molts temples, ermites, monestirs i esglésies aixecades sobre llocs pagans (pedres, coves, fonts, dolls d'aigua, arbres, etc). Precisament l'actual temple de Kamakhya, del segle XVII està aixecat sobre la gruta primitiva, que al fons tenebrós hi té una clivella a la roca (humitejada per un brollador) que representa el sexe de la deessa Xakti, que també s'identifica amb l'energia còsmica primordial. 

Un altre punt interessant que enllaça aquest lloc sagrat actual amb la Deessa Terra és la seva celebració o festivitat anual. El temple, abans de la celebració anual de fertilitat anomenat Ambuwasi Puja, està tancat tres dies per la menstruació de la deessa. Durant aquest temps no es pot llaurar la terra, ja que és tabú. També es diu que el riu Brahmaputra es torna vermell durant aquest temps. 

3. Estatueta de deessa. Temple de Kawakhya. ENLLAÇ

Els shaktas, un grup religiós dins de l'hinduisme, adoren a Xakti de múltiples formes; sobretot tant en forma d'estatuetes com també en la natura i com a forma de vulva (tant simbòlica com real). Aquesta estàtua de deessa menstruant és una de les que es troben en el temple de Kawakhya, durant la festivitat anual d'Ambuwasi Puja.