En el camí que hem anat mostrant respecte a les creences que ens mostren la universalitat de símbols al voltant de la Deessa Terra hem pogut observar com sovint s'enllaça a aquesta el vital paper la fertilitat i fecunditat. No pot ser d'una altra manera, ja que, evidentment la Mare Terra és per excel·lència la mare de tots els éssers vivents i pet tant l'assimilació a la fertilitat i perpetuïtat de totes les especies vivents li ha estat inherent i assimilada en moltes cultures d'arreu del món
Avui destacarem el paper d'un animal (el conill, però també la llebre) que pels seus cicles vitals i naturalesa ha estat identificat precisament com un arquetip propi de la fertilitat i per tant, a vegades, ha estat representat com un dels companys de la Deessa. El rol de la fertilitat ha estat potenciat, des de ben antic, principalment per la seva gran capacitat reproductiva, cosa que no pot passar desaparcebuda veient els períodes de gestació i reproducció (una conilla pot tenir 50 cries en un any).
També se li han assignat altres característiques. com poden ser la seva astúcia, agilitat i rapidesa. Però també ha tingut un paper sagrat en diverses cultures importants asiàtiques i també americanes, entre d'altres, perquè se l'ha volgut veure representada en les ombre i forats dels cràters de la lluna. No podem obviar precisament que la lluna també ha sigut una de les assimilacions reincidents de la Gran Deessa, tal com explica meravellosament el gran Robert Graves a la seva obra La Deessa Blanca.
 |
| 1. La deessa maia Ixchel amb el seu conill acompanyant. ENLLAÇ |
A l'esquerra tenim un bon exemple del que ens estem referint. La deessa precolombina maia Ixchel, amb els atributs típics de la Gran Deessa: deessa de l'amor, la gestació, els treballs tèxtils, de la lluna i la medicina. Sol anar representada amb un conill que l'acompanya. Va ser adorada també per la seva fertilitat lligada directament amb la Terra i amb els cicles de la lluna que regeixen els temps de la sembra i la collita.
A la dreta tenim una imatge de la lluna on s'han ressaltat les ombres que figuren el dibuix d'un conill i el que s'ha volgut veure en algunes cultures com un morter (podria ser un morter on els pobles tradicionals piconen els cereals). La síntesi de conill, lluna, cicles vitals, fertilitat i la Deessa Terra semblen presents d'aquesta manera entre d'altres en el folklore xinés, japonès o alguns pobles amerindis.
Tal com podem observar en la imatge número 2, els pobles que han volgut veure el dibuix del conill a la lluna també han interpretat en algun cas que està fent servir un morter, dels que es fan servir tradicionalment per matxucar els cereals. Hi ha una representació xinesa del segle XVIII en un brodat d'un emperador en que es pot observar aquesta representació o també la podem veure en aquest mirall de bronze xinés de la dinastia Tang, en que apareix la deessa de la Lluna i el conill amb el morter.
A Europa també tenim diverses mostres de l'assimilació del conill o la llebre amb la fertilitat i la Deessa Mare. La més coneguda són els conills de Pasqua, que tenen un significat sinonímic als cèlebres ous que anuncien simbòlicament l'arribada de la primavera i la fertilitat dels camps. Sembla ser que aquesta tradició com a mínim és remunta a finals del segle XVIII a Alsàcia, en que es deia als nens que una llebre portava els cistells amb els ous de Pasqua. La interpretació cristiana sobre el conill de Pasqua parla però sobre un conill que es trobava dins del sepulcre de Crist i va voler expressar al món el missatge de la resurrecció portant els ous. Com passa sovint les aportacions cristianes per suplir les tradicions paganes resulten construccions força artificioses.
El conill, però ja estava associat a diverses deesses de la fertilitat europees i mediterrànies on era reconegut precisament com una de les facetes de la Deessa Mare. Alguns exemples són Easter (la deessa teutònica de la llum i la primavera) coneguda també com a Eostre a Sajonia, la gran deessa fenícia Astarté o la grega Afrodita i la mateixa Venus romana. A sota es pot observar l'obra de Piero de Cosimo Venus, Mart i Cupido on la deessa sosté a Cupido en forma de nen i un conill.
I com no podia ser d'una altra manera, i seguint el fil argumental que trobeu amb moltes de les entrades d'aquest blog, amb l'arribada del cristianisme s'havia de seguir transmetent la figura d'aquest company de la Deessa Terra. Tal com ja hem referit en múltiples ocasions i com desgranem acuradament en el nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la figura cristiana per excel·lència que va aglutinar les nombroses facetes de la Deessa Mare va ser la Mare de Déu. A continuació destaquem un parell d'exemples.
La Verge del conill
En la representació pictòrica que disposeu a continuació podem veure una gran semblança amb el quadre de Piero de Cosimo anterior. En aquest quadre de Tizià, trobem a la Verge Maria amb un conill blanc mentre sosté al Nen que li és entregat per Caterina d'Alexandria. Tornem a trobar la els tres personatges junts, el nen, el conill i la figura femenina divina. Una altra similitud important es pot observar en el personatge masculí. En el primer cas és el déu Mart, al costat d'ell trobem dos animals de color blanc i negres (dos coloms), en el segon cas és un pastor amb dos xais (un de color blanc i l'altre de color negre). Sembla un joc simbòlic que ens faci evocar la complexitat de la simbologia sagrada, com a complexio oppositorum, i més si tenim en compte la interpretació cristiana del conill en els casos en que acompanya a la Mare de Déu, ja que s'assumeix que el seu simbolisme està lligat al paper que té el conill (segons refereixen els mateixos cristians) des de l'antiguitat. Un animal, que segons manifesten, es pensava en l'antiguitat que es reproduia sense interacció sexual i per tant és sinònim del part de la Verge i el naixement de Jesús. El seu color blanc fa referència també a la puresa de la Mare. Simbolisme doncs totalment oposat al que podia mantenir al costat de la deessa de l'amor carnal Venus que tenim en el quadre anterior...
La Mare de Déu de Castell-Llebre (Peramola, Alt Urgell)
Per finalitzar farem també referència de una de les Mares de Déu trobades que segons la llegenda aparegué gràcies a la participació d'un animal sagrat, en aquest cas una llebre. De forma similar a altres imatges de la Verge la llegenda afirma que un caçador estava perseguint a un animal que es va refugiar en un indret on va aparèixer la Verge. L'animal, en aquest cas una llebre, es va quedar agenollat davant de la imatge. Anem a veure la descripció de la llegenda que ens ofereix en Joan Amades, de la seva obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya:
"El baró de Peramola i el comte d'Urgell caçaven junts per les vores del Segre. Els gossos van aixecar una llebre que va enfilar-se penyes amunt, perseguida pels cans i pels dos cavallers a cavall. En arribar vora d'un arç, la llebre, els gossos, els cavalls i els cavallers van caure involuntàriament de genolls. En veure que la llebre no fugia, i que ni els cans, adelerats fins aleshores, no li deien res i restaven al seu costat, els caçadors van creure que era un prodigi del cel; van aixecar l'arç i van trobar la imatge a sota. Aleshores mateix, el riu Segre va bifurcar-se i es va partir en dos, fomant com una illeta, coneguda encara avui pel Ròdol, que assenyala el punt on es va aixecar la llebre i on es trobaven els caçadors i els cans en iniciar-se el prodigi.
Durant molt temps, el dia que feia anys de la troballa de la imatge, s'aixecava del Ròdol com un raig de llum molt brillant i intens, que es podia veure de moltes hores lluny i que llançava una gran claror, la qual pujava lentament fins a la capella on es venerava la imatge i, en arribar-hi, es fonia suaument."
Tal com podem interpretar de la llegenda, ens trobem amb una continuïtat de culte en un lloc anterior que ja abans es considerava sagrat (els senyals lluminosos sobre la illeta on es va aixecar la capella cristiana) i on la figura de la llebre té una especial rellevància. No es d'estranyar aquesta conjunció en paratges que disposen d'una força especial, tal com podeu gaudir en la imatge que teniu a continuació.
 |
| 2. Imatge de la lluna i el conill. ENLLAÇ |
A la dreta tenim una imatge de la lluna on s'han ressaltat les ombres que figuren el dibuix d'un conill i el que s'ha volgut veure en algunes cultures com un morter (podria ser un morter on els pobles tradicionals piconen els cereals). La síntesi de conill, lluna, cicles vitals, fertilitat i la Deessa Terra semblen presents d'aquesta manera entre d'altres en el folklore xinés, japonès o alguns pobles amerindis.
Tal com podem observar en la imatge número 2, els pobles que han volgut veure el dibuix del conill a la lluna també han interpretat en algun cas que està fent servir un morter, dels que es fan servir tradicionalment per matxucar els cereals. Hi ha una representació xinesa del segle XVIII en un brodat d'un emperador en que es pot observar aquesta representació o també la podem veure en aquest mirall de bronze xinés de la dinastia Tang, en que apareix la deessa de la Lluna i el conill amb el morter.
 |
| 3. Mirall de bronze xinès amb el "conill llunar". ENLLAÇ |
A Europa també tenim diverses mostres de l'assimilació del conill o la llebre amb la fertilitat i la Deessa Mare. La més coneguda són els conills de Pasqua, que tenen un significat sinonímic als cèlebres ous que anuncien simbòlicament l'arribada de la primavera i la fertilitat dels camps. Sembla ser que aquesta tradició com a mínim és remunta a finals del segle XVIII a Alsàcia, en que es deia als nens que una llebre portava els cistells amb els ous de Pasqua. La interpretació cristiana sobre el conill de Pasqua parla però sobre un conill que es trobava dins del sepulcre de Crist i va voler expressar al món el missatge de la resurrecció portant els ous. Com passa sovint les aportacions cristianes per suplir les tradicions paganes resulten construccions força artificioses.
El conill, però ja estava associat a diverses deesses de la fertilitat europees i mediterrànies on era reconegut precisament com una de les facetes de la Deessa Mare. Alguns exemples són Easter (la deessa teutònica de la llum i la primavera) coneguda també com a Eostre a Sajonia, la gran deessa fenícia Astarté o la grega Afrodita i la mateixa Venus romana. A sota es pot observar l'obra de Piero de Cosimo Venus, Mart i Cupido on la deessa sosté a Cupido en forma de nen i un conill.
 |
| 4. Venus i Mart, de Piero de Cosimo. El conill apareix darrera de la deessa de l'amor. ENLLAÇ |
I com no podia ser d'una altra manera, i seguint el fil argumental que trobeu amb moltes de les entrades d'aquest blog, amb l'arribada del cristianisme s'havia de seguir transmetent la figura d'aquest company de la Deessa Terra. Tal com ja hem referit en múltiples ocasions i com desgranem acuradament en el nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la figura cristiana per excel·lència que va aglutinar les nombroses facetes de la Deessa Mare va ser la Mare de Déu. A continuació destaquem un parell d'exemples.
La Verge del conill
En la representació pictòrica que disposeu a continuació podem veure una gran semblança amb el quadre de Piero de Cosimo anterior. En aquest quadre de Tizià, trobem a la Verge Maria amb un conill blanc mentre sosté al Nen que li és entregat per Caterina d'Alexandria. Tornem a trobar la els tres personatges junts, el nen, el conill i la figura femenina divina. Una altra similitud important es pot observar en el personatge masculí. En el primer cas és el déu Mart, al costat d'ell trobem dos animals de color blanc i negres (dos coloms), en el segon cas és un pastor amb dos xais (un de color blanc i l'altre de color negre). Sembla un joc simbòlic que ens faci evocar la complexitat de la simbologia sagrada, com a complexio oppositorum, i més si tenim en compte la interpretació cristiana del conill en els casos en que acompanya a la Mare de Déu, ja que s'assumeix que el seu simbolisme està lligat al paper que té el conill (segons refereixen els mateixos cristians) des de l'antiguitat. Un animal, que segons manifesten, es pensava en l'antiguitat que es reproduia sense interacció sexual i per tant és sinònim del part de la Verge i el naixement de Jesús. El seu color blanc fa referència també a la puresa de la Mare. Simbolisme doncs totalment oposat al que podia mantenir al costat de la deessa de l'amor carnal Venus que tenim en el quadre anterior...
 |
| 5. La Verge del conill. Tiziano Vecellio, segle XVI. ENLLAÇ |
La Mare de Déu de Castell-Llebre (Peramola, Alt Urgell)
Per finalitzar farem també referència de una de les Mares de Déu trobades que segons la llegenda aparegué gràcies a la participació d'un animal sagrat, en aquest cas una llebre. De forma similar a altres imatges de la Verge la llegenda afirma que un caçador estava perseguint a un animal que es va refugiar en un indret on va aparèixer la Verge. L'animal, en aquest cas una llebre, es va quedar agenollat davant de la imatge. Anem a veure la descripció de la llegenda que ens ofereix en Joan Amades, de la seva obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya:
"El baró de Peramola i el comte d'Urgell caçaven junts per les vores del Segre. Els gossos van aixecar una llebre que va enfilar-se penyes amunt, perseguida pels cans i pels dos cavallers a cavall. En arribar vora d'un arç, la llebre, els gossos, els cavalls i els cavallers van caure involuntàriament de genolls. En veure que la llebre no fugia, i que ni els cans, adelerats fins aleshores, no li deien res i restaven al seu costat, els caçadors van creure que era un prodigi del cel; van aixecar l'arç i van trobar la imatge a sota. Aleshores mateix, el riu Segre va bifurcar-se i es va partir en dos, fomant com una illeta, coneguda encara avui pel Ròdol, que assenyala el punt on es va aixecar la llebre i on es trobaven els caçadors i els cans en iniciar-se el prodigi.
Durant molt temps, el dia que feia anys de la troballa de la imatge, s'aixecava del Ròdol com un raig de llum molt brillant i intens, que es podia veure de moltes hores lluny i que llançava una gran claror, la qual pujava lentament fins a la capella on es venerava la imatge i, en arribar-hi, es fonia suaument."
Tal com podem interpretar de la llegenda, ens trobem amb una continuïtat de culte en un lloc anterior que ja abans es considerava sagrat (els senyals lluminosos sobre la illeta on es va aixecar la capella cristiana) i on la figura de la llebre té una especial rellevància. No es d'estranyar aquesta conjunció en paratges que disposen d'una força especial, tal com podeu gaudir en la imatge que teniu a continuació.
 |
| 6. Capella de la Mare de Déu de Castell-Llebre, lloc de bellesa i força especial. ENLLAÇ |
