La Deessa del Magüei i la Verge del Remei (The Goddess of the Maguey and the Virgin of the Remedy)

Per poder endinsar-nos en les interessants idees i relacions de les que parlarem a continuació, primer de tot es bo conèixer l'ingredient més important del nostre descobriment, i no és altre que la planta que els antics habitants del que avui coneixem per Mèxic anomenaven magüei. Aquesta planta, coneguda per nosaltres com agave (de la que hi ha més de cent espècies), la podem trobar actualment a molts llocs de la geografia mundial i procedeix precisament de Mèxic, tal com afirmen alguns especialistes, des d'on es va estendre arreu a partir de la colonització espanyola.

1. Mayahel, la deessa asteca del magüei.

Les evidències arqueològiques ens indiquen que ja fa més de 10.000 anys que els grups nòmades i seminòmades utilitzaven diferents tipus d'agave per a l'obtenció de fibres i aliments. Va arribar a ser per això una planta sagrada pels pobles precolombins meso-americans, però també per altres aspectes que la fan una planta força singular, excepcional i importantíssima. Entre d'altres perquè pocs vegetals poden oferir tant a la humanitat: teles per poder vestir, paper, aliments, sostre per les cabanes o cases i medicines. 

2. Planta d'agave en una plantació.

Planta d'agave en una de les plantacions actuals. Es segueixen obtenint, entre d'altres, la beguda del pulque a Mèxic que ara es comercialitza de manera industrial. Segueixen existint també les antigues botigues i bars on es serveix, que s'anomenen pulqueries, encara que estan desapareixent.

Però sobretot també havia de ser ressaltada pels pobles precolombins perquè d'ella hi extreien begudes alcohòliques i espirituoses, entre d'altres l'aiguamel, el mescal i el pulque. Aquesta darrera precisament era una beguda considerada també sagrada de consum reservat pràcticament als sacerdots i les classes altes dels asteques. És a dir com els altres pobles del món els antics  meso-americans també tenien la seva beguda iniciàtica que utilitzaven en cerimònies i en altres rituals per alterar la consciencia.

3. Troballa arqueològica amb ofrenes de vasos sagrats on es bevia el pulque, en forma de plantes de magüei

  

No ens ha de resultar doncs gens estrany que amb el caràcter sagrat del magüei i amb les seves connotacions màgiques aquest vegetal singular fos tingut com a diví i tingués per tant la seva divinitat femenina associada amb sincronia amb la Deessa Terra, des d'on creixia en els paratges semidesèrtics mexicans. La deessa per excel·lència era MAYÁHUEL o Mayalt, la Senyora o Deessa del Magüei. També coneguda en l'antic llenguatge nahuatl com LA QUE ESTÀ ENVOLTADA DE BRANQUES. 

4. Representació moderna de la deessa Mayahuel, dins d'una planta de magüei

Els mites sobre aquesta deessa ens estableixen els vincles clars entre el Cel i la Terra, entre la sacralitat dels dos hemisferis. Un d'ells explica que el déu Quetzalcóatl va raptar a una jova verge celeste, i la va convèncer de baixar a la terra per amar-se. La jove va ser desmembrada per les tzitzitnime, estrelles fugaces, i el déu va enterrar les seves parts. D'aquestes va renéixer la deessa com a planta de magüei, i per d'aquesta manera s'acceptava l'origen celeste de la planta. Tal com ja hem avançat abans, la gran importància de les plantes del magüei entre els pobles mexicans precolombins era deguda a les múltiples beneficis que s'hi obtenien de totes les seves parts, però sobretot perquè es considerava que la deessa Mayahuel havia entregat als homes el pulque, la beguda sagrada que s'obtenia a partir del rascat de la part central de la planta per obtenir l'aiguamel, que després era fermentat al afegir-hi algunes herbes anomenades patécatl, que era el nom de la parella de la deessa. Les representacions de la deessa eren variades, encara que la forma en que més se la representava era acompanyada per la mateixa planta del magüei (imatges 1, 4 , fins i tot era també representada alletant un fill, el que tenia clares connotacions amb la seva faceta de Deessa Mare, tal com ho seria posteriorment la seva cristianització en la Verge del Remei, trobada dins d'una planta de magüei.



 

5. Representació de plantes de magüei en el Codex precolombí de Viena, segle XV.

En aquesta representació precolombina del segle XV, del Codex de Viena, es poden  apreciar dues plantes de magüei, sense el cor central , que és d'on s'obté l'aigua mel que donarà origen al pulque i el mescal (el famós tequila és un dels diferents tipus que hi ha de beguda de mescal).

6. Escultura actual de la deessa Mayahuel a la ciutat de Tequila, Mèxic. Al seu peu les plantes de magüei.

La cristianització de Mayahuel, deessa del Magüei a través de la Verge del Remei




Com ja hem explicat en nombroses ocasions en el nostre bloc, l'Església va mantenir una campanya intensa, tant a l'antiga Europa medieval com a l'Amèrica colombina per eradicar els cultes pagans, sobretot del món camperol i rural. Aquesta eradicació es va portar a terme de formes diverses; destruint temples i elements sagrats, transformant-los a través del símbol de la creu i la predicació de la nova religió, com també a través de la figura de la Mare de Déu, que va començar a aparèixer de forma "miraculosa" en aquells llocs i elements sagrats que seguien sent adorats pels pagans. A Europa aquest fenomen d'aparicions marianes (escultures de la Verge) va succeir fonamentalment entre els segles XII i  XIV, però en alguns casos tardans fins i tot en el segle XVII. A Amèrica evidentment, ho trobem a partir de l'arribada dels colonitzadors espanyols, sobretot pels volts de mitjans del segle XVI fins al segle XVII. El procés de cristianització a partir de les imatges de la Verge, el que a Catalunya es coneix com Mare de Déu trobada (es celebra la seva festivitat el dia 8 de setembre, i tenim més de sis-cents casos coneguts) consisteix en l'aparició d'una escultura mariana a dins, a sobre o al costat del lloc sagrat pagà. En el cas català el major nombre de imatges aparegudes va ser en elements vegetals (arbres, arbustos, plantes, prats, boscos, etc). El cas de la mexicana Verge del Remei (Virgen de los Remedios)  és un altra cas clar de cristianització del magüei i de la seva deessa corresponent MAYAHUEL.

7. Aparició de la Verge del Remei sobre la planta del magüei. 

Il·lustració de l'obra La milagrosa invención de un tesoro escondido en un campo que halló un venturoso cacique, y escondió en su casa, para gozarlo a solas, del jesuita Francisco de Florencia. En aquesta obra s'explica l'aparició de la Verge del Remei a sobre d'una planta de magüei, l'any 1540 a un indi convers anomenat Juan de Aguilar.




















El santuari de la Verge del Remei de Mèxic, està aixecat sobre l'antic poble d'Otomcapulco, que es tradueix literalment, on abunden els otomies, poble precolombí que es caracteritzava precisament per tenir una cultura lligada de manera profunda amb el pulque del magüei, a més sembla ser que segons diuen les llegendes hi havia també un santuari prehispànic. La llegenda sobre l'aparició de la Verge la relaciona amb la figura d'Hernán Cortés, ja que inicialment aquest conqueridor la va col·locar en un altar del Temple Major de la capital asteca. Després de la seva derrota en l'anomenada Nit Trista, el 30 de juny de 1520, Cortés i els seus soldats es van haver de retirar precipitadament de Tenochtitlan i diuen que ja no es va saber res més de la imatge de la Verge, fins que l'any 1540, un indi cacic, caminant pels paratges propers a la població de Tacuba va escoltar una veu i va escoltar les paraules de la Verge que li deien "busca'm en aquest poble". Poc després l'indi va trobar la petita imatge de fusta de la Verge del Remei a sota d'un magüei.

 

8. Representació de camperols adorant a la Verge apareguda en un magüei.

 

Ens trobem com tantes i tantes vegades amb una llegenda o tradició que emmascara la maniobra evident de l'Església de cristianitzar l'antic culte que seguiria vigent encara entre els pobladors del lloc. La imatge de la Verge, que aglutina la força simbòlica de les antigues divinitats femenines de la Terra, aconsegueix fins l'actualitat

9. Escultura de la Verge entre magüeis.

Fins i tot aquestes idees de transposició de imatges simbòliques queden reflexades avui en dia en l'art urbà, tal com podem obvservar en aquest grafit d'Oaxaca (Mèxic) on es fa una associació clara i directa entre la Verge dels Remeis, apareguda en un magüei i l'obtenció de la beguda del mezcal, en aquest cas de la marca Cuish.


 

10. Grafit urbà d'Oaxaca, Mèxic.

 Fotografies

 1. Mayahel, la deessa asteca del magüei.
 2. Planta d'agave en una plantació.
 3. Troballa arqueològica amb ofrenes de vasos sagrats on es bevia el pulque, en forma de plantes de magüei
 4. Representació moderna de la deessa Mayahuel, dins d'una planta de magüei
 5. Representació de plantes de magüei en el Codex precolombí de Viena, segle XV
 6. Escultura actual de la deessa Mayahuel a la ciutat de Tequila, Mèxic.
 7. Aparició de la Verge del Remei sobre la planta del magüei.
 8. Representació de camperols adorant a la Verge apareguda en un magüei.
 9. Escultura de la Verge entre magüeis.
 10. Grafit urbà d'Oaxaca, Mèxic.

La Madonna de Port Lligat: Dalí i la Deessa (Dalí and the Goddess)

En alguna de les entrades que he anat realitzant he comentat algunes obres d'art que tenen relació amb la Deessa Terra; Algunes obres d'art inspirades per la Deessa Terra. Tal com ja avançava en aquell moment, tenim exemples d'obres d'art contemporànies que han estat inspirades fonamentalment per alguns dels punts simbòlics del seu llenguatge. Elements simbòlics que ja han anat sortint en les diferents entrades del nostre blog; com poden ser la fertilitat, la lluna, l'aigua o l'arbre, i que complementen la imatge de la dona com a representació de la Deessa Terra. Només són algunes mostres, seleccionades fonamentalment perquè els seus propis autors fan referència a la seva inspiració. Avui ens centrarem en l'obra La Madonna de Port Lligat per veure alguns d'aquests símbols.

 

1. La Madonna de Port Lligat, Salvador Dalí, 1950 (segona versió).

Salvador Dalí és, sens dubte, un dels artistes més coneguts a nivell mundial sobretot per la seva originalitat en la vessant artística surrealista. Creador en múltiples arts; polifacètic, trencador, polèmic i inspirat sobretot pel món oníric i l'art renaixentista. Polèmic també en la seva relació amb el Franquisme, ambivalent amb aquest com en altres aspectes de la seva vida. Aquesta ambivalència té el seu màxim exponent en el seu bigoti. 

 

2. Salvador Dalí Domènech

Aquest sembla ser que està inspirat en el general Josep Margarit, lluitador incansable català del segle XVII contra la monarquia castellana, i que es va haver de refugiar a França, com també està inspirat amb el gran geni andalús Diego Velázquez, pintor molt admirat pel nostre inigualable artista universal. En el registre pictòric és on va adquirir més renom mundial, però les seves composicions artístiques de tota mena que podem apreciar en el seu museu de Figueres o en la seva casa de Port Lligat són dignes d'evocar sorpresa i admiració.

No cal ser un gran entès en les obres dalinianes per saber que una de les seves grans fonts d'inspiració (per no dir la que més)  va ser la seva muller i musa Gala. Això és més que evident en el gran nombre de quadres i obres en les que ella apareix representada. Es pot desprendre que, per Salvador Dalí, Gala era el màxim exponent del que es pot entendre com l'Etern Femení. Només cal llegir aquesta dedicatòria de la seva obra autobiogràfica Diari d'un geni, per sortir de dubtes:

"Dedico aquest llibre al MEU GENI, GALA GRADIVA, HELENA DE TROYA, SANTA HELENA, GALA GALATEA PLÁCIDA." 

3. Començament automàtic d'un retrat de Gala, Dalí, 1932.

En aquest quadre podem observar el rostre de Gala com a Deessa Terra. Com si fos un esperit de la vegetació diverses oliveres neixen del seu cap. Tot i que en aquest cas se la compara amb el mite de Dafne, té més similituds amb la seva identificació amb la Terra que en una mera conversió de dona en arbre.

Anem a centrar-nos, doncs, en el quadre que ens interessa, La Madonna de Port Lligat. Dalí te diversos quadres on Gala està representada com a Verge Maria o també com a diversos personatges femenins mitològics. En aquesta pintura Gala encarna a la Mare de Déu, la Madonna. En el seu ventre hi ha un receptacle eteri on es troba el Nen Diví, que al mateix temps disposa d'un altre receptacle on es troba un tros de pa. Està suspesa dins del cel i en el fons es veuen les dues illes de Port Lligat. Tal com fa sovint el pintor català, recull nombrosos símbols que aparentment no guarden cap relació, però que formen part del seu ric i extens imaginari. Un dels més interessants és la petxina que apareix representada a la part superior del quadre, de la que penja un ou. Aquest mateix simbolisme amb clara al·lusió a la fecunditat femenina apareix en un altre quadre renaixentista, del que diuen que Dalí va prendre com inspiració en aquesta obra seva. Ens referim a l'obra mestra de Piero della Francesca, la Sacra Conversació. La mateixa posició de la Verge, amb les mans recollides sembla confirmar que Dalí s'hi deuria inspirar en ell. 

4. La Sacra Conversació, Piero della Francesca, 1472.

La petxina, tal com vam fer referència en l'entrada anterior Afrodita i Santa Maria del Mar, era àmpliament representada en l'antiguitat com a símbol de la deessa Afrodita/Venus, al ser incloent de diversos símbols fecunds, com són l'aigua i la semblança amb l'òrgan reproductor femení. L'ou que penja de la petxina és un reforç encara major sobre l'analogia amb la Deessa Mare que està situada en la part inferior del quadre. La Dona que donarà llum al seu Fill Diví. En la nostra entrada sobre els ous de Pasqua ja ens vam estendre en aquest sentit; el dia de la Mona i els ous de Pasqua.

Els especialistes reconeixen en el quadre de Piero della Francesca un ou d'estruç, que es podria correspondre també amb el mateix que penja del quadre de Dalí i li atorguen un sentit de vida i naixement, o fins i tot un símbol alquímic amb el mateix caire. Aquest receptacle de vida també era un dels elements artístics obsessius del geni català, tal com podem observar en el seu museu de Figueres i en la casa museu de Port Lligat o en molts dels seus quadres.

5. Un dels ous de la casa museu de Dalí a Port Lligat.

Finalment no volem obviar el punt més important del quadre a nivell central i on conflueixen les diferents línies de la perspectiva, que és el receptacle amb el tros de pa. El pa que per Dalí és símbol de la vida, tal com trobem en les antigues deesses dels cereals i de la Terra. En un dels seus poemes, anomenat Font de Vida, hi fa la següent referència:

6. El receptacle amb el pa de vida.

"Jo se on està 

el pa de vida

tant blanc és 

que tancant els ulls

el continuu a veure per transparència

pa de vida 

jo se on està el forn

en les flames del que

he vist prefigurada

la imatge tan estimada

de Gala tan estimada

forn de les totèmiques garlandes 

li serveixen d'adornament"

Finalment, en cas que volgueu disposar d'un gran compendi sobre l'obra daliniana us aconsello visitar aquesta pàgina d'ARTSY, on podeu trobar ni més ni menys que fins 452 obres d'art del nostre gran geni.





Fotografies

1. La Madonna de Port Lligat, Salvador Dalí, 1950 (segona versió).

2. Salvador Dalí Domènech.

3. Començament automàtic d'un retrat de Gala, Dalí, 1932.

4. La Sacra Conversació, Piero della Francesca, 1472.

5. Un dels ous de la casa museu de Dalí a Port Lligat.

6. El receptacle amb el pa de vida.

La Deessa de dol (Goddess in mourning)

Els solsticis d'estiu i hivern es celebren des de èpoques prehistòriques. En l'actualitat ho seguim celebrant; pel solstici d'estiu amb la revetlla de Sant Joan, les seves fogueres i petards, el d'hivern per les festes de Nadal i Any Nou.

Una altra festivitat dels cicles de la Gran Mare Terra, potser una de les més celebrades en èpoques prehistòriques, era l'equinocci de primavera. Les antigues societats agrícoles el tenien com un moment crucial perquè indicava el moment propici per la sembra i per això havien fet grans esforços per poder calcular amb la millor exactitud quina era aquesta data anual. Evidentment ho acompanyaven amb grans celebracions, en les que es felicitaven de la mort i renaixement del marit o fill de la Gran Mare. La Deessa plorava primer la mort del seu paredre i posteriorment els altres fills, els humans, celebraven el seu renaixement. Les antigues Deesses van assumir, entre d'altres, aquest paper; Isis i Cibeles en són bons exemples. 

1. Figura de la deessa Isis plorant la mort d'Osiris. Museu del Louvre.

El cas de la deessa Isis és força interessant i tenim testimonis històrics que ens relaten detalls rellevants sobre la festivitat de celebració de la resurrecció. Osiris, el seu company o paredre, va ser mort pel seu germà Set que el va tancar dins d'un cofre. Posteriorment va trobar el cos d'Ossiris i el va desmembrar en catorze o setze trossos que va escampar per tot Egipte. Isis va anar recuperant tots els trossos i els va anar enterrant on els anava trobant. 

En les festivitats egípcies de mort i resurrecció d'Osiris es posen en evidència els ritus agraris i de fertilitat de la primavera. Per exemple al temple d'Osiris de Dendera es feien models de pasta de blat de cada peça del desmembrat Osiris per ser enviats a la ciutat on es descobria cada peça per Isis. En el temple de Mendes hi havia figures d'Osiris fetes de blat que eren col·locades en un canal el dia de la seva mort i s'hi afegia aigua durant un parell o tres de dies. Posteriorment es barrejava tota la pasta i es ficava dins d'un motlle de fusta amb la forma d'Osiris i es portava al temple on era enterrat, amb la finalitat de ser cultivat en terra sagrada.

Plutarc afirma que dos dies després de l'inici del festival de la mort i resurrecció d'Osiris, els sacerdots abocaven aigua potable dins d'un cofre on suposadament havia estat tancat el cos d'Osiris. S'escoltaven llavors els crits de celebració de la resurrecció del déu i es pastava una mica de terra fèrtil amb l'aigua, amb la que es donava forma de mitja lluna. Aquesta figura era adornada amb teles. Plutarc considerava per això que aquests déus egipcis eren considerats com la substància de la Terra i l'Aigua. 

 

2. Isis en dol.

Aquesta esplèndida escultura de marbre, que actualment s'exhibeix al Museu del Louvre, és obra d'Antoine Guillaume Grandjaquet (1731-1801). Procedeix de l'antiga col·lecció de la galeria Borghese, que el cardenal Scipione Borghese havia reunit al segle XVII en la seva vila suburbana de Roma i que va ser ampliada per Marcantonio IV Borghese al segle XVIII. 

Està inspirada en un relleu romà desaparegut i ens pot insinuar l'autèntica aparença de les imatges de la deessa Isis en dol pel seu company Osiris, de forma similar a la Verge Maria en dol pel seu Fill.

 

Amb l'arribada del cristianisme aquestes grans celebracions es van seguir mantenint en el que avui anomenem Setmana Santa. En aquest cas les festes de la sembra, amb la mort del fill de la Gran Deessa i la seva resurrecció és va transformar en la mort de Crist el Divendres Sant i la seva resurrecció el Diumenge de Resurrecció.  A Catalunya, fins i tot, tenim la celebració del Dilluns de Pasqua, amb la festivitat de la Mona que reforça encara més l'arribada de la primavera i la fertilitat de la Deessa Terra, tal com ja vam explicar en la nostra entrada El dia de la Mona i l'Ou de Pasqua.

 

3. Processó de la Soledat, Tarragona. Imatge vista a través de les runes del fòrum romà. Foto de l'autor del bloc.

Les imatges marianes que recullen el patiment de la Mare pel seu Fill diví mort són incomptables i tenen advocacions diverses. Les més conegudes reben el nom Verge dels Dolors o Dolorosa, Verge de les Angúnies, Verge de la Soledat o Verge de la Pietat. Una de les més conegudes i que té més devoció és La Macarena, de Sevilla. Totes elles són portades en processó el Divendres Sant i la devoció de les i els fidels és enorme. Sovint solen dir que el que senten no es pot expressar en paraules, i es que els sentiments que evoquen aquestes imatges van molt més enllà de la raó i es remunten als primers moments de la humanitat i els cicles de la Deessa Terra.

 

4. La Verge de la Soledat entra a la catedral de Tarragona.

La imatge de la Verge de la Soledat es portada en braços fins a l'interior de la Catedral de Tarragona, temple cristià que està aixecat sobre l'antic temple romà de l'emperador August.

Fotografies

  

1. Figura de la deessa Isis plorant la mort d'Osiris. Museu del Louvre.

2. Isis en dol. 

3 i 4. Fotografies de l'autor del bloc. Divendres Sant de 2007.